I aquesta hora el que fem és parlar d'una xerrada que es fa aquesta setmana, demà dimecres al Casal de Joves,
una xerrada que es farà a les 6 de la tarda i que s'adreça a pares i mares d'adolescents.
La xerrada porta per títol Pares i mares imperfectes i la farà l'escriptora de literatura infantil i juvenil i guionista Anna Manso,
a qui ara tenim a l'altre cantó del telèfon. Molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Per parlar una mica d'aquesta xerrada que té aquest títol ja de per si bastant suggerent.
Sí, la veritat és que jo tinc una... em preocupa molt aquest títol i em preocupa molt que la gent ho entengui
perquè de fet és l'objectiu de la xerrada, que els pares no vulguin arribar a aquesta perfecció
que tant al final tanta feina ens porta i que és impossible d'assumir, no?
Que entenguin que quan ens equivoquem, doncs que és normal i és humà i que forma part del nostre paper de progenitors, no?
I de fet sí que fa la sensació que de vegades hi ha com aquesta obligació d'aconseguir aquesta perfecció,
d'aconseguir fer-ho tot superbé, no? En el sentit de la maternitat o maternitat com anem sentint els últims temps.
Mira, tu ho has dit, jo no soc escriptora, soc guionista, no soc psicòloga, no soc mestra, no soc pedagoga ni filòsofa
i jo he arribat a fer aquestes conferències, bé, abans de les conferències el que faig és aquesta iniciativa
parteix d'uns articles que porto escrivint des de fa gairebé 6 anys, el diari Ara, que surten publicats el dissabte,
el suplement Criatures, sota el títol de La pitjor mare del món.
I aquest títol que m'he otorgat jo mateixa no és per casualitat, sinó perquè parteix d'una experiència personal.
Per això et dic, no soc psicòloga, no hi soc res, però sí que soc una persona que ha passat per aquest camí, no?
El camí de voler fer-ho molt, molt, molt bé, no? No sé per què, ho volem fer tot molt, molt bé.
Els nostres pares, els nostres avis en tenien prou, en fer-ho suficientment bé, no?
En canvi, nosaltres ens carreguem pares i mares, eh? Potser més les mares, però els pares cada vegada més,
amb aquest esperit de ho hem de fer perfecte. I després, esclar, la realitat et posa al teu lloc
i, esclar, unes cleques bastant sensacionals i pateixes molt i acabes sentint-te el pitjor, però no de bon rotllo, no, no,
amb molt mal sentiment. I una mica el que jo vinc a dir és, prenguem-ho amb relaxació i amb sentit de l'humor.
Tinc un lema que és la perfecció mata i l'humor salva vides. I una mica el que vinc a explicar, doncs, és exactament això.
Sí, que l'humor és una necessitat, segurament, no? En qualsevol àmbit de la vida, però a l'hora d'educar els fills també, no, m'imagino?
A l'hora d'educar els fills i a l'hora de mirar-nos a nosaltres mateixos...
Com a educadors.
Com a educadors, com a pares, no?
Perquè si no som molt estrictes amb nosaltres mateixos i no ens consentim, no, a equivocar-nos, o quan ens equivoquem,
perquè és que és així, no? Ens equivoquem moltes vegades i no podem estar totes, ens sentim fatal.
I llavors no ens permetem, no, aquest sentit de l'humor que a un bon amic sí que li permetríem, no?
En canvi, som molt durs i caldria rebaixar-ho perquè, a més, jo també penso que els nostres fills no volen pares perfectes ni ganes.
Jo sempre ho dic, escolta, si tenen pares imperfectes els estalviarem molts diners amb psicòlegs i psiquiatres.
Perquè imagina que tens un pare o una mare perfecta.
Després, quan tu et toquis ser pare o mare, mare meva, està a la seva altura, no?
És impossible arribar a aquest estàndard.
I aleshores, doncs, es tracta de viure aquest procés de l'adolescència, que és una època, jo sempre en dic, apassionant, no?
Apassionant i volcànica.
Hi ha gent per la canó, eh?, que és una etapa absolutament plàcida i normal, però, en general, no?
Les hormones a casa estan a la que salten i, de vegades, ens ho prenem tot d'una forma personal, no?
I jo, de vegades, dic, escolta, hauríem de recordar els Corleone, eh?, que bé, no és personal, són només negocis, no?
I prendre'ns-ho així, veure que ells, en aquells moments, estan passant per aquesta etapa, que ens necessiten al costat
i, encara més que mai, ens necessiten un sentit de l'humor, però també amb ganes de ser allà i demanar i d'exercir d'adults, no?
Que, carai, és el nostre paper.
De fet, hi ha molta gent que li té pànic, no?, a l'arribada de l'adolescència dels fills
i es viu, doncs, ja abans d'arribar-hi, fins i tot, i es viu, i es pateix, perquè...
La gent té molt mala idea, t'espanta molt, eh?
Tu saps amb el teu nano petit i ja tens prou feina.
I diu, no, però ja veuràs quan arribi l'adolescència.
I tens la mare meva. On m'he fotut? On m'he ficat, no? En quin merda m'he ficat.
I, després, no té per què ser tan horrorós.
I, encara que ho sigui, per què t'han d'amargar l'existència abans?
Quan t'ho trobis ja t'ho trobaràs, no?
Per tant, poden ser les dues coses, no, no.
Jo dic que són sabotejadors de la pau espiritual.
No cal fer-los a cas, tirar endavant, i quan t'hi trobis, doncs, això.
Paciència, sentit de l'humor, de tant en tant escapar-te al cinema, respirar fons,
escoltar, i després, també, les orelles de batig les tancar-les,
perquè hi ha coses que no cal sentir-les, ni escoltar-les.
De fet, tu, exacte, parlaves, doncs, que una mica va sorgir aquesta idea
de parlar de la pitjor mare del món, una mica enfrontant-te a la realitat que et trobaves, no?
De dir, ostres...
Ja els meus fills han crescut, i ja en tinc dos adolescents, ja tinc tres fills,
els quals jo anomeno en els articles, ja en el llibre, que també això és un llibre,
la pitjor mare del món al manual, els anomeno menors d'edat a càrrec, i per fer-ho curt i divertit,
perquè l'objectiu és riure-nos d'an nosaltres mateixos, eh?, els anomeno MEC, no?
Doncs ara ja tinc dos als MEC, el MEC número 1 i el MEC número 2, a l'adolescència,
i, esclar, tot allò que jo estava aplicant quan érem més petits també m'està servint,
i molt, no?, ara per l'adolescència, aquesta cosa, aquesta distància,
i una mica la ironia, no?
De vegades no cap a ells, eh?, perquè l'adolescència de vegades no capta la ironia, eh?,
però sí cap a nosaltres, no?, cap a com fem, no?, o...
No sé, hi ha un bon exercici que em van suggerir, que penso que està molt bé,
en èpoques d'aquests dies horrorosos,
que és imaginar-te això com si ho expliquessis d'aquí 10 anys, no?,
i que recordessis, mira, te'n recordes aquell dia tan horrorós que ens vam tirar els plots pel cap,
doncs està bé, és una bona tècnica de visualització, no?,
Treure a fer-ho, no?, una mica de relativitzar.
I poder fer aquestes coses i poder tenir aquesta capacitat de riure't del que t'acaba de passar,
potser immediatament no, no?, però al cap d'unes hores o d'un dia.
Jo amb els articles faig molta teràpia, eh?,
em poso molt descansada.
Clar. És menys dur per això del que pensaves?
O sigui, està sent menys dur tractant l'adolescència del que t'havies imaginat,
o del que t'havien dit?
A veure, a casa meva hi ha de tot, i jo t'he de dir que no em passen coses molt greus.
Per ara, perquè mai es pot dir, no?,
per ara no em passen coses molt greus.
Tinc problemes, com crec, com la majoria dels mortals, amb adolescents,
que jo també, una altra vegada, eh?, l'objectiu és riure, eh?,
els dic adolescentis comunis, no?,
que tenen problemes poc greus, però que, no?, que són pesats.
Tinc alguna adolescència, alguna mica pesada i llauna, gens greu.
I després, també t'he de dir que en moltes coses és molt divertit,
m'agrada molt escoltar-los, tenen moltes iniciatives, són molt vitals.
L'adolescència no només és una etapa fosca per la vida familiar,
sinó que també és una etapa molt viva en la que ells estan descobrint el món,
i veure'ls com descobreixen el món és un regal, també.
I potser de vegades també hauríem d'enfocar-nos cap aquí i dir,
molt bé, m'ha clavat la ta barba.
300 hores sobre allò, però, mira, veus,
també té aquesta cosa positiva al costat, no?,
i veure'l com està aprenent un nou esport o uns nous amics
i veure com està descobrint-ho tot.
És fantàstic.
Que no té res a veure amb el descobriment infantil,
és una altra cosa, és aquest pas a la vida adulta, no?,
i aquest xoc.
Parlaves abans també que, a banda d'aquests articles del diari,
ara també s'ha convertit en un llibre, no?,
La pitjor mare del món.
Sí, el manual.
El manual, exacte.
La resposta que estàs rebent d'altres mares o d'altres pares,
quina és?
És a dir...
Home, mira, em diverteixo bastant,
perquè, a més, al llibre vaig agafar els articles,
però no volia que fos un recull d'articles,
i vaig elaborar una paròdia de manual d'autoajuda, no?,
que aquests manuals d'autoajuda,
que sembla que quan llegint un llibre t'hagi de canviar la vida.
I vaig fer així una paròdia de manual amb diferents lliçons,
i cada lliçó és un manament,
i m'ho vaig passar molt bé escrivint-ho,
i el que et deia, em vaig quedar molt descansada,
i va ser un exercici literari que em va agradar molt, no?
La sorpresa, o no,
és que t'escriu gent, amics, coneguts o no,
que t'escriuen i diuen, gràcies, perquè m'he rigut molt,
i he descobert, i m'he relaxat, i gràcies a tu,
i dius, ostres, realment de vegades no te'n dones compte, no?,
de fins a quin punt pots tocar aquella corda sensible.
Jo el que entenc és que hi havia una demanda, no?,
i que tots plegats amb l'exercici de la maternitat o de la paternitat
estem una mica tensos,
i que aleshores la proposta de dir,
potser no cal estar tan tensos,
i ens ho podem prendre amb una mica de calma,
és ben rebuda, era necessària.
Per tant, estic contenta, sí.
Sí que és veritat que cada cop fa la sensació que estan apareixent,
o més llibres o més publicacions centrades, no?,
en la maternitat, en la paternitat,
i que d'alguna manera també estan començant a aparèixer ara
aquesta idea que comentaves tu ara, no?,
que seria, en el teu cas de la pitjor mare del món,
d'esdramatitzar una mica, també, no?
Sí, suposo que...
A mi m'agrada dir, també m'agrada dir,
que jo ja porto sis anys, eh?, vull dir, a veure,
jo ja porto sis anys aquí amb aquest tema
de que no cal fer-ho tot perfecte,
i que a mi m'agrada adreçar-me molt, també, als pares,
perquè trobo que molts d'aquestes publicacions
que surten van adreçades exclusivament a mares
i jo, des d'un punt de vista feminista,
penso que ens equivoquem de mig a mig,
perquè si la criança dels fills
i l'educació dels fills és cosa de pares i mares,
per què, coi, les mares només s'adrecen a mares?
Després ens queixerem que ells no se senten concernits, no?
I, per tant, em preocupa molt que tots els meus articles
també puguin ser llegits i que se sentin aludits als pares, no?
Perquè formen part imprescindible de l'educació
i del dia a dia dels nostres fills.
Així que, sí, sí, però estic molt contenta de veure
que aquesta línia de pensament creix, eh?
Només demanaria, la carta reina seria,
sisplau, incloqueu també els senyors.
No pot ser que nosaltres mateixes, senyores,
ens sabotegem d'aquesta manera.
Tot el tema de fills té a veure també amb ells, no?
Clar.
De fet, exacte, la xerrada que fas aquest dimecres
aquí al Casal de Joves ja es titula
Pares i mares imperfectes, eh?
És a dir, que el títol ja...
Sí, sí, mares, sí, però també pares.
Clar, jo soc una senyora,
però què passa?
També em puc dirigir a senyors, no?
I perquè sigui el meu títol honorífic,
aquest que m'he inventat, no?
De la pitjor mare del món.
Jo en el llibre ho dic, és que, esclar,
soc una dona,
per tant, m'he de titular la pitjor mare, no?
Però, en canvi, si fos un home
i digués el pitjor pare del món,
segurament també, de forma automàtica,
les dones també se sentirien al·ludides, no?
Aquest genèric.
I jo reivindico això, no?
Que també m'adreço als pares, sí, i tant.
Ells també senten cada vegada més
aquesta pressió de voler-ho fer.
Tot molt bé en la feina,
els pares enrotllats,
on d'estar sempre disponibles,
de bon humor, jugant,
comprensius,
allò que abans només ens passava a les dones
o pensàvem que només ens passava a nosaltres,
ara també els passa a ells, no?
I, per tant, doncs sí.
Que vinguin, també, eh?
Que vinguin.
La xerrada és aquest dimecres,
demà a les joves, a les 6 de la tarda.
Una mica com l'has plantejada, Anna?
És a dir, ara hem parlat una mica ara
de què vol dir aquest concepte
de mares i pares imperfectes,
però què és el que explicaràs demà, una mica?
Doncs explico això.
Com és que em vaig convertir en la pitjor mare del món,
que és un títol provocador
i que moltes vegades xocta,
per què, no?
Té un sentit, una mica l'he resumit breument aquí.
I després, a partir del moment
en què ja m'ho vaig dir a mi mateixa
d'una forma més positiva,
doncs sí, sóc la pitjor i no passa res, no?
No ho faig tot bé, no?
Com dic jo, surto de l'armari i dic,
sí, sóc imperfecta.
Quines són les coses que jo he pres
i que suggereixo, doncs,
als altres progenitors que facin.
I també hi ha un moment
en què faig participar la gent,
perquè a l'entrada de la xerrada
demano que en un paper
escriure algun moment
en què s'hagin sentit els pitjors pares
d'adolescents del món.
En algun moment en què t'hagis equivocat,
hagi dit, això no ho hauria d'haver fet.
I al començament de la xerrada,
això té un sentit,
perquè quan la gent ho escriu,
pensa que això només li ha passat a ell
i que la gent no ho escriu, eh?,
participa i fins i tot fa conya.
Només puc posar una cosa.
Però després és com un exercici de teràpia de grup.
Quan ho llegeixo i ho comento
i moltes de les coses que diuen ja les he dit jo
i la gent s'adona que en aquella sala
tothom s'ha equivocat, no?
I crec que aquesta teràpia de grup
també cura
i es fa que sortim tots una mica més tranquils
i de bon humor.
Doncs serà demà a les 6 de la tarda
al Casal de Joves.
Avui n'hem volgut parlar
amb l'Anna Mans,
subscriptora de literatura infantil i juvenil i guionista.
Moltes gràcies, Anna.
Moltes gràcies a vosaltres.
Que vagi molt bé
i fins aviat. Bon dia.
Gràcies. Bon dia.
Gràcies. Bon dia.