Som a la segona hora del Just a la Fusta, per tant, ara ens toca el moment de l'entrevista.
Avui tenim a la ràdio la Imma Periques, escriptora Sant Justenca, entre altres.
La Imma va presentar la setmana passada la seva novel·la Nocturn Arenès
a la sala 50 en Ali de l'Ateneu, acompanyada de l'Arnau Consul de Calle Ibrater.
Nocturn Arenès va sortir, si no m'equivoco, a finals del 2018,
ja fa unes setmanes, i és un llibre editat amb l'editorial Tripoder.
Hola, bon dia, Imma. Hola, bon dia.
Bon dia. Corregeix-me si he dit alguna cosa malament.
No, fins aquí. Perfecte. A veure, crec que no solament l'Arnau,
sinó que s'ha de mencionar la Pilar Carseller, que també és autora de la llibreta Blava,
una gran autora que tenim aquí en el poble, i també ens va voler acompanyar en la presentació.
I, a més, crec que també hi va haver alguna actuació musical, no?, acompanyament.
Sí, sí, va ser molt bonic perquè aquesta novel·la succeeix a la Vall d'Aran
i, aleshores, va cantar l'Himne Arenès, va haver-hi unes quantes persones que van cantar l'Himne Arenès,
acompanyades de piano per l'Anna Vilanova, em sembla que diu d'un nom,
i després també van cantar la truita de Schubert,
que és una cançó que apareix en la novel·la així, d'una forma transversal,
té la seva importància, i això li va donar molta gràcia a la presentació,
perquè, bé, jo no m'ho esperava, va ser una sorpresa molt bonica.
Va haver-hi molta gent, també.
Moltíssima, moltíssima, moltíssima, sí, sí, va ser molt maco en aquest sentit.
Nocturn Arenès és la teva primera novel·la?
Sí, sí, sí, és la meva primera novel·la.
Sóc una escriptora jove, ja ho veus, eh?
Sí.
De què va sorgir aquesta necessitat o aquesta voluntat d'escriure?
Mira, ahir, l'altre dia també ho estàvem explicant,
que a mi sempre m'ha agradat escriure,
però com que treballava i tenia els fills i la casa i tot plegat,
doncs no tenia massa temps, i l'únic que feia
era anar escrivint pensaments en forma de diari,
comentaris sobre una pel·lícula o un llibre que hagués escrit,
descripció de paisatges pels que havia caminat,
i en algun moment també em va servir com a teràpia,
moments durs, doncs de posar negre sobre blanc,
el que realment em preocupava,
i amb la qual cosa, quan ho tens així més concret,
veus que potser el problema no és tan gran, no?
D'alguna manera fas a trossos un elefant gran o fas a trossos petits.
I total que jo escrivia pràcticament cada dia, cada dia, cada dia.
Aleshores pensava, quan sigui gran, quan em pugui jubilar,
m'encantaria anar a l'Ateneu Barcelonès a escriure,
a que m'ensenyessin a escriure.
A fer cursos, no?
I a fer narrativa.
Bé, però mai el moment no apareixia mai,
fins que un dia el meu fill ja m'ha dit,
mare, jo m'apunto a l'Ateneu Barcelonès.
Dic, ei, doncs jo amb tu.
Clar, home, bona oportunitat.
I aleshores ens vam anar tots dos,
vam fer dos cursos junts,
i després ell es va derivar cap a contes,
i jo cap a novel·la.
Cap a novel·la.
Aleshores, en un dels exercicis que ens vam fer fer
en el primer curs de narrativa,
se'm va ocórrer parlar d'una persona
que jo considerava molt desgraciada,
que m'havia explicat la seva història,
que era una dona arenesa,
belleta en aquell moment, no?
I que jo la veia que passava amb un ruc
i la seva filla i la seva neta
anaven així com molt tristones,
tristolles, cap a la muntanya
a buscar llenya,
o a buscar herba pels conills,
o coses d'aquestes, no?
I ella un dia m'ha explicat la història.
Aleshores, pensar,
aquesta dona, a través de l'escriptura,
jo tinc el poder,
que això és molt tremendo, eh?
Tinc el poder de canviar-li la vida.
I vaig decidir canviar-li la vida.
Continuo explicant?
Home, fins al punt en què diguem
que no desvetllis la gràcia del llibre.
O sigui...
No, ara explico la història del llibre.
No el llibre.
Val, la història del llibre.
La història del llibre.
Val.
Doncs, aleshores vaig pensar,
què puc fer perquè aquesta dona
li camíi la vida i sigui feliç?
Clar, potser hauríem de posar en context
els nostres oients.
Tu tens una relació amb la Vall d'Aran.
Sí.
Clar, tu vas veure que aquesta experiència
la vas tenir a la Vall d'Aran, no?
Sí, aquesta experiència
n'hi ha a la Vall d'Aran.
Tu vius a la Vall d'Aran
en alguna època de l'any
o vas estiuejar?
Sí.
Vam comprar una casa de poble
fa 50 anys
i hem anat...
Jo hi vaig totes les vacances.
Passo totes les vacances allà.
I hem fet excursions
i hem esquiat
i aquella casa
és una casa que és com un refugi
i és prou gran
com per tenir-la sempre plena de gent
i fem molt ambient.
És una casa
que tota la família ens estimem molt.
A quina zona de la Vall d'Aran?
Això està...
Aquesta casa està...
Mira, per fer això no ho dius tu.
No? Val.
Molt bé.
El dia que hi vulguis anar
et donaré l'adreça.
Ara per fer això no...
No desvetllar.
No desvetllar-ho, exacte.
Molt bé.
Aleshores, doncs,
continuant amb...
Sí, amb la història.
Continuant amb la història,
vaig pensar,
l'any 42,
després de la guerra,
la postguerra tan tremenda
que es va passar a tot arreu,
però a muntanya potser encara més,
i estant a la frontera,
en França,
que en aquell moment
els nazis estaven
pràcticament
arribant al final
al sud de França,
en aquella època
el que hi havia
per les muntanyes
eren maquis,
gent
que eren,
que havien sigut
antics republicans,
que eren de casa nostra,
però que
estaven a França
i quan podien
s'escapaven
per la muntanya
trepitjar a casa seva
o acostar-se
a poder portar
algun producte
de França
cap aquí
i fer contraband.
Aleshores,
casualment,
vaig donar
un llibre
que m'explica
que els maquis,
a més,
feien el pas
dels jueus
i d'altres
perseguits
pels nazis
a través
de les muntanyes
i a partir d'aquí
vaig anar
indagant,
indagant,
indagant,
indagant.
Vaig
llegir
un llibre,
un parell de llibres
històrics
que un és
d'una senyora
que es diu
Emilien
Emilien
Eixen
i l'altre
és del Josep Calvet
que és un senyor
de Lleida
que expliquen
molt bé
el pas
per les muntanyes
com les muntanyes
dels Pirineus
van servir
per
protegir
tanta gent
que havia d'escapar-se
però si no
anirien a parar
els camps de concentració.
Tant si eren
jueus
com si eren
aliats
que havien caigut
a
presoners,
s'havien escapat.
Com
la gent jove
que els nazis
els obligaven
a anar a treballar
en fàbriques
de guerra
a Alemanya.
Hi havia gent
que això no ho volia fer
i aleshores
aquests també eren
un dels susceptibles
de travessar la muntanya
i hi havia guies
que els conduïen.
Aleshores, hi havia guies
que eren molt bona gent
i altres guies
que en alguns casos
se'n van aprofitar.
Clar.
I, bueno...
El llibre explica
la història
d'aquest pas
de la dona, no?
Aleshores,
el llibre explica
per circumstàncies
de conèixer
aquest maqui
amb les circumstàncies
en què el coneix
doncs es veu obligada
a ajudar-lo
a passar gent
per la muntanya
fins que un dia
el pas
des del poble
d'Espet
fins
a la vall
de Torran
que és l'última vall
de la vall d'Aran
l'ha de fer
ella sola
perquè el seu
company
aquest
maqui
està malalt.
i aquí ens trobem
dues dones
la dona arenesa
que fa de guia
i la dona
que és la mare
d'una família jueva
que està travessant
i aleshores
veiem en paral·lel
la història d'una
i la història
d'una altra
les dificultats
i el dolor
i la vida
espatllada
tant de la dona arenesa
per uns motius
i de la dona
jueva
pels motius
que ja sabem
de la persecució
nazi
per tant
tu diries
que és una novel·la
de ficció
de no ficció
autobiogràfica
o
bueno
autobiogràfica no
però
basada en fets reals
a veure
sempre per una novel·la
parteixes
d'alguna cosa
que saps
o que has descobert
o que t'han explicat
sempre
el que passa
és que això és una novel·la
no és una
història
és una novel·la
potser històrica
perquè parla
d'un temps
i d'unes situacions
determinades
i en un lloc
determinat
i si aquesta història
no és veritat
doncs
podria ser molt similar
a altres històries
que passaven per allà
però és una novel·la
és una novel·la
i els personatges
són ficticis
encara doncs que
estan inspirats
estan inspirats
amb alguns
que han existit
els teus professors
del curs
de l'Ateneu
deuen dir
caram
fem bé la nostra feina
perquè
que un alumne
arribi a escriure
jo diria
que
hi ha força alumnes
que arriben
a escriure
i escriure
i escriure
molt bé
a tu
la novel·la
quan la vas presentar
a l'Ateneu
la gent del públic
no sé si va fer
algun comentari
o va preguntar
o quant temps
vas
no sé
trigant
a escriure-la
què és el que
et preguntaven
no
no
no vam
preguntar massa
es va fer
lectura
de
de
tres
diria
de tres
trossos
de la novel·la
que per cert
la Romi
Porredón
va fer una
una lectura
fantàstica
que jo deia
vols dir que jo
tan fantàstic
ho escrit jo
li va donar
un dramatisme
tremendo
i
però no
i aleshores va haver-hi
una persona
en públic
que avui dia
és un company
meu
perquè jo continuo
fent classes
a l'Ateneu
i aleshores
ell va fer
un comentari
sobre
un
potser
l'única
frase
una mica
filosòfica
que jo
he escrit
en aquest llibre
i és
la dona
jueva
que diu
a veure
nosaltres
estem pagant
com a poble
unes culpes
i la culpa
és individual
la culpa
no pot ser
mai
col·lectiva
doncs
per què
ens fan pagar
a tot un poble
unes culpes
que no són
de cada un
de nosaltres
com a individus
ara potser
no t'ho explico bé
però em sembla
que es pot
entendre
home suposo
que llegint el llibre
tenint la frase
també en el context
i tot
suposo que també
és més fàcil
d'entendre
quant temps
has trigat tu
a escriure
a tenir
a parir la criatura
per dir-ho així
a parir la criatura
bueno
diria que
que tot plegat
van ser set anys
de
de classes
a l'Ateneu
barcelonès
començant
per un
curs
d'inici
a la narrativa
i després
ja entrant
a dins de la novel·la
per
aprendre
la tècnica
tu pots agafar
paper llapis
i començar
a escriure una novel·la
i bueno
pots fer-ho molt bé
però
si t'expliquen
la forma
i et fan treballar
doncs ara
parlarem dels personatges
vinga
aquest
aquell altre
quina és la seva vida
d'on provenen
què pensen
com actuen
a quina situació
estan
on viuen
saps?
anar definint
els personatges
després anar veient
les escenes
i com les ordenaràs
les escenes
de la història
que tu vols explicar
etcètera
t'embrancaràs
en un nou projecte
literari
o de moment
prefereixes
pair bé aquest
presentar-lo bé
bueno
aquest
d'entrada
ha sigut un cop
per mi
perquè
no pensava
tenir l'èxit
que estic tenint
de veritat
que estic
bastant
sorpresa
home
durant 7 anys
gratament sorpresa
però sorpresa
i estic treballant
en
escriure
la història
de la meva família
paterna
a través d'una
casa
que havíem tingut
durant diverses generacions
que ara ja no la tenim
però
i que era una casa
que tots
estimàvem molt
i estic
treballant això
però encara
ho tinc molt
vaig escribir
però no
n'estic massa
convençuda
encara
de com anirà
però bueno
li donarem forma
clar
exacte
i fes-nos
una mica
un repàs
perquè tu has dit
que eres una escriptora
jove
tu no
la teva vida
professional
no ha estat
lligada
sempre
a la literatura
o al fet
d'escriure
no
tu has estat
psicòloga
no?
sí
jo vaig estudiar
soc licenciada
en psicologia
quan vaig acabar
la carrera
vam crear
amb uns pares
una escola
d'educació especial
aquí
a Sant Just
a Sant Just
per nens
que tenien
dificultats
d'aprenentatge
aquests nens
el que preteníem
era que
poguessin
amb l'enventa
que nosaltres
li podíem donar
perquè les classes
eren petites
perquè teníem
especialistes
doncs que
l'enventa
que se'ls
pogués donar
els situés
una altra vegada
a l'escola
ordinària
en alguns casos
ho vam aconseguir
en altres no
i aleshores
pels que no
ho vam aconseguir
vam fer
després
de l'escola primària
i l'IGB
en aquell moment
vam crear
una escola
de formació
professional
que aquesta
encara existeix
és la Casta Sant Feliu
és la Casta Sant Feliu
i allà
doncs
els ensenyem
i treuen
títols
d'auxiliars
de fusteria
jardineria
cuina
hostaleria
i comerç
doncs
aquesta canalla
també
el següent pas
és veure
quants d'ells
podem
ubicar el mercat
o posar
sí
incloure'ls
i inserir-los
en l'empresa ordinària
alguns hi van
però aleshores
hi ha uns altres
que no hi poden anar
o que no han tingut
l'oportunitat
del seu lloc
que els anés bé
i per aquests
han fet
un taller
un centre especial
de treball
i allà tenim
70 persones
amb capacitat
que estan treballant
més els monitors
que els ajuden
i fan jardineria
fan bolsos
com aquest
fan
també fan
enclavaments
en empreses
ordinàries
per exemple
hi ha un monitor
amb 8 persones
a ajudar
a PP Gins
o a
Copesco
a Sant
a Sant
bueno
és igual
a prop
a prop
de Martorell
Sant Andreu
Sant Adrià
o per allà
Sant Llorenç
no
Sant
Esteves
Arrovides
exacte
en el polígono
són Esteves Arrovides
i d'aquesta manera
aquestes persones
doncs
s'estan
guanyant
el seu sou
el que passa
és que en aquest moment
tenim unes dificultats
molt molt importants
jo crec que això és important
que se senti
perquè
durant
molts anys
no hem pogut tenir
les
inversions
per part de la Generalitat
que teníem anys enrere
perquè
tots plegats
estem
patint
la crisi
econòmica
d'una forma
important
i ara
doncs
l'augment
a 900 euros
del sou mínim
interprofessional
ens dona
molta alegria
perquè és de justícia
que tothom
tingui el sou mínim
el més alt possible
el més just possible
però al mateix temps
nosaltres no podem fer front
per pagar-lo
i això ens té
amb molta angúnia
creiem que la gent
ho ha de saber
n'estem fent ressò
sempre
sempre que
podem
i hem de fer
les gestions
que calgui
per
per poder aconseguir
que ens ajudin
perquè si no
aquestes persones
perdran la feina
doncs
bé
ha estat un plaer
haver estat parlant
aquests minuts
amb tu
i sobretot
que ens hagis
explicat
com ha estat
aquesta experiència
d'escriure
la teva primera novel·la
esperem que aquest
Sant Jordi
estiguis aquí a Can Gina
firmant llibres
amunt i avall
evidentment
a primera fila
que em tinguis una cua llarga
exacte
gràcies i una abraçada
moltes gràcies a vosaltres
adeu
adeu
Fins demà!
De dos quarts, de dotze, ja les tinc preparades a la Palmira i també a la Carme. Els hi vaig obrir els micròfons a les dues. Hola, bon dia.
Bon dia a tothom.
Bon dia. Com ha anat el cap de setmana?
Bé.
Prou bé, sí?
Sí, sí.
Amb ànims per encarar aquesta setmana.
Sí, nosaltres sí.
A veure, estic patint.
Estàs patint, Palmira?
Sí, estic patint perquè demà s'emporten la gent que està empresonada i sé que patiran i, a veure, engeguem uns dies que tots estarem alerta.
Sí, sí.
Però això queda per veure què passarà, aviam.
A veure.
Se'ls emporten en teoria per...
Per començar el judici.
Sí, sí, sí.
Però encara no sabem quin dia comença el judici.
i no estaran tots com ara, per exemple, que estan més, una miqueta més...
Estan junts, no, ara?
Sí, no, sí, però...
Sí, em penso que sí, que estaran junts també.
Sí, estan junts però separats, per dir-ho d'alguna manera.
No sé com estaran.
Bueno, la qüestió és que a mi això em fa molta pena, potser, dintre de...
No sé, no sé, fa molta...
No sé, no puc opinar perquè, com que no entenc per què estan allà dintre, doncs...
Ja.
No, no.
No sé.
Doncs, bé, estarem al cas.
Havíem pensat parlar del Gaudí.
Ah, dels premis?
Dels premis, sí.
Ah, molt bé.
Jo vaig veure la cerimònia.
La vas veure?
Sí.
Jo també.
Jo vaig a confessar que no.
Jo sí, em va agradar.
La vaig veure començada, jo.
A veure.
Que no ho tinc a dir, eh?
Perdó, eh?
El Maglari va tenir moments de tot.
Sí.
Es va passar a quatre pobles.
I hi havia moments...
Ja vol dir que es va passar.
Que...
Sí.
Bueno, em va dir de bones.
Sí, però em fa el fet que...
Però a vegades...
No sé.
Forçat una mica?
A vegades...
Va passar alguna situació?
A vegades falta una mica el respecte.
Sí.
El respecte.
Crec jo, eh?
Amb persones, amb col·lectius, amb qui?
Sí, amb la gent.
Amb la gent, sí.
Per certs, a vegades, la manera que es dirigeix a la gent...
Va com una mica de sobrat, potser.
Sí, molt, molt.
Sí.
A mi aquest paper que fa, si és que és un paper i no és...
És un paper.
Val.
No m'acaba d'agradar.
Doncs, hi havia moments que pensava...
Hauries d'haver-te callat, no?
Sí.
Amb la boca tancada, millor.
Va haver moments que va estar agut.
Sí, sí.
Sí, clar.
Jo també estic d'acord amb tu, ja em sap greu, eh?
Sí.
Però estic d'acord amb tu.
Jo suposo que això és un...
El que li sap greu és haver d'estar d'acord amb mi, eh?
Per això, t'estic dir que ja em sap greu.
Ja em sap greu.
Ai.
És veritat, jo vaig pensar que feia una miqueta massa, saps?
Sí.
No sé, amb un sensible que està ara tot.
Sí.
No sé.
I després, doncs, va fer el seu número tan bo com sempre, això sí.
Però el que sí que em va dir és que tampoc no es va passar massa la seva presència.
Va ser justa la seva presència.
Perquè, com que sempre hi ha els que surten a donar els premis o que anaven tots molt macos i molt...
Molt elegants.
Molt elegants, sí.
Per l'ocasió.
Sí.
I bé, el que no vaig veure és en presència la Clara, segura.
Sí, doncs vam posar...
Estava nominada.
Estava nominada, vam posar la foto, eh?
Sí.
Aquí hi havia totes les fotos, sí.
Però ella no la vaig...
Si era, jo no la vaig veure.
No, jo tampoc.
Però...
Jo, com que no vaig veure la gala, no...
Les pel·lícules guanyadores, bueno...
Ho estic mirant a veure aquí.
Entre dos agües, sí.
Sí, jo és que no.
Que s'ho va endur bastant tot.
Sí, és que jo no puc opinar.
S'en van dur set premis.
A veure...
Set premis.
Després, la...
La que s'ha...
El fotògraf de Mauthausen també té un idol que es va endur.
I que...
Perquè aquestes pel·lícules...
La quarta...
La habitació...
Com és?
La tercera...
Camino...
La habitació...
Sí.
Camí cap a la...
L'habitació de la mare.
L'habitació de la mare, sí.
Sí, aquesta també.
Aquesta també.
Aquesta també.
Jo no puc opinar perquè no n'hi he vist cap.
Jo a la pel·lícula tampoc.
Jo tampoc.
Parlant de la gala,
aquests són els que se'n donen.
No, em va agradar, sí.
Després...
Aquí, tots els titulars de la majoria de llocs que estic mirant ara
diuen que Entre dos Agües,
d'Isaac i la Cuesta,
és la gran triomfadora de la 11a edició dels premis.
Sí, sí.
O sigui que aquesta potser se'n deuria emportar...
Bastants.
Bastants.
O si van portar el mateix número de premis que un altre,
potser es van portar premis més importants,
com millor pel·lícula o no sé.
Jo sé una miqueta d'acabar la pel·lícula d'Entre dos Agües
i es tracta de...
Entre tot, o sigui, de la diversitat...
Bé, aviam ara quina tonteria dic perquè...
Allà va sortir l'actor
que es veu que no és un actor professional.
No, el que l'ha fet.
Bé, em sembla que és una miqueta
les relacions que entre...
entre home, dona i parelles de fet i totes aquestes coses.
Sí, no ho sé.
Una batalla d'aquestes fa la feta.
Va guanyar també el documental Petitet,
que no fa gaire el van fer a TV3.
Ostres, sí, per TV3.
Jo el vaig veure.
Sí, està molt bé fet.
Molt bé, doncs va guanyar.
És molt xulo el documental.
Sí, sí.
Està molt bé.
Doncs va guanyar.
No fa gaire que l'havien fet aquí a la Taneu,
aquest documental també.
Jo el vaig llorar.
I fa cosa, potser d'un mes,
que el van fer a TV3.
Sí, a mi em va agradar.
Un mes, potser no tant.
Jo crec que dues setmanes o així, o tres.
Sí, no sé, és que passa el temps.
Sí, de seguida passa, eh?
Però és igual, és recent.
És recent, això sí.
i...