I a aquesta hora el que fem és entrevistar el Sant Justenc Joan González,
director del Festival Docs Barcelona, que en guany celebra el festival el seu 20è aniversari.
Un festival que comença aquest dijous, que s'allargarà fins al 28 de maig,
i ara en parlem, com dèiem, amb en Joan González. Molt bon dia.
Bon dia.
Coincidint, a més, amb aquest 20è aniversari, el festival dedicat al món documental
amplia el nombre de dies, també amplia el palmarès, la secció oficial...
Fa un pas endavant, no?, d'alguna manera?
Sí, bé, gairebé més que un pas, perquè doblem...
Un salt, no?
Sí, fem un salt, efectivament. Passem de 5 a 10 dies i passem de 46 a 94 pel·lícules, per tant.
Déu-n'hi-do.
Fem un saltironet important, important.
Teníeu clar, des de feia temps que volíeu fer-ho i heu aprofitat el 20è aniversari, o com ha anat tot plegat?
Sí, teníem ganes, feia temps que teníem ganes, i no sabíem quan arribaria.
I és curiós que aquestes dates rodones, allò, el desè, el 20è, el 25è, l'aniversari, t'obliguen a replantejar amb més fortalers algunes coses, no?
I quan ens ho vam plantejar vam dir, escolta, aprofitem i fem-ho. Fem-ho, fem el pas i preparem-nos per això.
Doncs aviam com arribar, perquè l'aposta és important.
Clar, dobleu, de fet, pràcticament dobleu, no?, les pel·lícules que es podran veure, els documentals que es podran veure durant aquests dies?
Sí, sí, sense el pràcticament. Doblem. Doblem dies i doblem nombre de pel·lícules.
Déu-n'hi-do.
Hi ha secció oficial, després també, en la secció oficial hi competeixen 38 títols distribuïts en tres seccions diferents.
Efectivament. Hi ha la secció panorama, que recull el més important i últim que ha aparegut en el panorama internacional.
Tenim una secció que es diu Latitud, on posem el focus en la producció iberoamericana, Amèrica Llatina i Península Ibèrica.
I després tenim una secció que és nova d'aquest any, que es diu What the Dog, on acollim les obres més arriscades.
Aquelles obres que ens agrada que puguin estar en el festival, pensades per un públic més especialitzat, més arriscat i tal.
perquè la majoria d'obres són pel gran públic.
És a dir, una de les missions del festival és apropar el documental a tot tipus de públic perquè pensem que hi ha un documental per a cada espectador.
I per tant, amb aquesta nova categoria aneu una mica més enllà llavors, no?
Sí, sí, sí. En aquesta categoria volíem que no se'ns quedés fora aquella gent que és més exigènica i que ens ho havia demanat.
És a dir, ostres, està bé el que esteu fent, però voldríem alguna cosa més exigènica.
Llavors hem obert aquesta finestra.
El lema d'aquest any és Mirades inquietes.
Per què aquest lema?
Bé, Mirades inquietes és una mica el leitmotiv del festival, més que del festival, del projecte d'Ox Barcelona.
I quan parlem de Mirades inquietes ens estem referint fonamentalment a dos col·lectius.
Un, el dels espectadors, amb Mirades inquietes, amb curiositat, per descobrir històries a través de pel·lícules documentals.
Per tant, Mirades inquietes dels espectadors en els quals volem satisfer aquesta curiositat.
I per l'altre costat, l'altre eix del festival és la part indústria, on ajudem a finançar projectes.
Pensa que aquest any tindrem uns 500 professionals provenients d'uns 40 països.
I és les Mirades inquietes dels directors que volen fer obres noves.
Per tant, el lema Mirades inquietes va en aquestes dues direccions.
Tant en els espectadors com en els directors que volen fer sorgir pel·lícules noves.
De fet, també una altra de les novetats d'aquest any és que amplieu l'abast territorial.
A més, a Barcelona hi ha diferents seus.
És a dir, que creixeu també amb espais.
Sí, sí. També era una bella aspiració nostra.
I aquest any, gràcies a la Diputació, ha estat possible.
Una part del festival es podrà veure a Berga, Granollers, a Manresa, a Vilafranco-Panemés,
a La Garriga i a Badalona.
Això vol dir que nosaltres ens aproparem als espectadors,
que en el fons ja és una tònica habitual del Docs Barcelona
perquè a través del Docs Barcelona del mes, cada mes estrenem una pel·lícula en 90 sales,
entre elles a Sant Lluís.
Per tant, apropar-nos on està la gent, més que la gent vingui,
que el pones que amb nosaltres, és una característica del festival
i aquest any, gràcies a la Diputació, ho hem pogut aconseguir.
I repetiu també l'experiència del Docs and Wine,
que fa uns dies, de fet, es va fer també aquí, en format prèvia,
una mica, al Celler de Camp Mata, a Sant Just.
Sí. Això, la veritat és que quan se'm va acudir
de maridar documentals i vi, vaig trucar a l'Astrid Goldstein,
que és la responsable del Celler de Camp Mata,
per dir-ho, escolta, hi ha aquesta idea i tal.
Bé, total, que ja portem uns quants anys fent-la,
que és convidar la gent a maridar clips de pel·lícules
i dins. I és una experiència molt agradable,
és un divertimento, és una forma d'enviar el missatge
que els documentals són per a tothom,
que no cal ser especialista de res,
que són pel·lícules que t'apropen històries.
I, sí, sí, i a més a més, aquest any,
en el festival fem un pas més,
i és que farem un Docs and Wine específic,
farem un obert al públic,
o a través del web docspersona.com,
la gent es pot aportar,
però farem un específic per ajuntar cineastes i poetes,
que són dos col·lectius que treballen molt individualment
i volem juntar-los,
per aviar si d'aquí surt alguna cosa.
Que bon.
I farem un Docs and Wine amb poemes i clips.
Molt bé.
Espero que sigui una experiència molt divertida.
Déu-n'hi-do, eh?
Doncs moltes coses en aquest festival.
Comença dijous, com dèiem, no?, aquest dijous?
Sí, comença dijous.
Dijous és la sessió inaugural,
però, de fet, des de dilluns 15
ja hi ha les primeres projeccions amb els adolescents.
Aquest any tindrem uns 3.000 adolescents
que veuran pel·lícules documentals.
Per tant, exacte, són dues setmanes, no?,
pràcticament dedicades al món del documental.
El Docs Barcelona arriba aquest any,
com dèiem, a la vintena edició.
Vint anys ja es diu molt ràpid, però no és tan fàcil.
Quin és la clau de l'èxit,
d'haver arribat fins aquí
i d'aquest any poder doblar fins i tot
el nombre de documentals que es projecten?
Jo crec que comença per T i acaba de parar.
És tossuderia.
És creure en un projecte,
és treballar per ell,
ser gota a Malaia,
picar pedra i picar pedra
i picar pedra i picar pedra
i trobar complicitats
a partir que es veu que aquí hi ha un projecte sòlid
i anar creixent.
Equivocar-te, rectificar,
continuar endavant...
No em sembla que hagi sigut molt difícil,
però això s'ho daria.
Sí, sí, 20 anys amb un projecte
vol dir que hi havia una voluntat molt clara d'arribar-hi
i el que sí que et puc assegurar
és que fa 20 anys
no ens haguéssim imaginat
on està ara el Toc Barcelona,
perquè el festival passa a Barcelona,
però és que tenim festival també a Colòmbia,
a Medellín,
el Toc Barcelona a Medellín,
o tenim festival també a Valparaíso,
a Xile,
el Toc Barcelona a Valparaíso.
Bé, això no ens ho haguéssim imaginat mai.
Hi ha un segill propi ja, no?
La gent també us coneix.
Sí, sí, sí.
Bé, el Toc Barcelona té una imatge de marca
molt potent internacionalment
i per això hem estat també acollits
com a la ciutat de Valparaíso
com a Medellín, no?
Estan molt contents ells
i nosaltres encantadíssims també
de poder fer allà
la feina que hem fet a Barcelona, no?
Que per un costat és espectadors
i per un altre costat és mirar
d'enfortir la indució local del documental.
Clar.
Abans deies que un dels objectius
del festival del Docs Barcelona
és el fet de fer arribar el documental a tothom, no?
Cadascú pot tenir el seu tipus de documental.
Quan veu arrencar fa 20 anys,
aquesta era la idea principal?
o com s'ho va acudir organitzar aquest Docs Barcelona?
No, el Docs Barcelona,
la història és molt senzilla.
És un senyor de Dinamarca
que l'any 95 es pregunta
per què el sud d'Europa,
on fa ja 20 anys que no hi ha dictadures,
el documental no ha despagat.
I ell organitza quatre tallers,
Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia,
per mirar de sacsejar això.
Ens coneixem a Granada,
que és on va tenir lloc aquest primer taller,
i va haver un enamorament.
És a dir, vam lligar molt entre ell i jo
i vaig pensar,
juntament amb una altra persona a Barcelona,
amb l'Eurora Moreno,
que aquest encontre havia de venir a Barcelona.
L'objectiu era ajudar els nostres petits emprenedors,
que en el camp audiovisual es diuen productors,
a saber com dimònies es feien documentals a Europa.
Per tant, el Docs Barcelona va néixer
amb la voluntat de fer que en un territori
en què el documental era pràcticament inexistent,
i la gent ho relacionava amb migdiada
i amb documentals animalets,
pogués generar-se una indústria
que sempre que digui indústria guió artesania,
perquè això és peça a peça, un a un,
del camp documental.
I aquest va ser el primer.
Primer va ser, anem a enfortir la indústria documental.
Un cop tinguem la indústria que es comenci a moure,
farem obres,
i aquestes obres anirem a buscar el públic.
Per tant, la lògica del Docs Barcelona primer va ser,
mirem de treballar per construir indústria,
i quan tinguem les obres que estiguin al nivell que considerem,
anem a buscar el públic.
Bé, i aquesta va ser la nostra estratègia
de cara a aconseguir aquestes dues coses, no?
Algo que jo crec que avui ningú discuteix
és que en el camp documental,
al sud d'Europa, la capital és Barcelona.
Per tant, objectiu complet, no?
Objectiu aconseguit, d'alguna manera.
Aquest primer.
El primer, sí.
Aquest primer.
El primer era que hi hagués una indústria local forta.
Mira, et puc posar un exemple.
en aquests últims 20 anys s'ha estat un documental català,
s'ha nominat als Òscars, s'ha guanyat el premi més important del món,
s'ha guanyat el premi més important d'Amèrica.
Fa dues setmanes un director català va guanyar el premi més important d'Amèrica,
que és el Festival de Toronto, hot dogs.
És a dir, que s'ha aconseguit un nivell de qualitat molt bo,
però hem de fer encara més feina en el camp dels espectadors.
Hem d'arribar encara a molta més gent.
L'any passat, per primer cop a la història,
en el Dolors Barcelona vam arribar a 100.000 persones,
a 102.000 completament.
Avui dia tenim a TV3 un programa en prime time de documentals,
del Sense Ficció.
Això fa 20 anys no existia, ni fa 10 anys tampoc existia.
Això és un procés,
i el Dolors Barcelona crec que ha jugat un paper d'agrada sorra,
d'anar empenyent, vaja.
O sigui, el públic segurament es va educant a poc a poc,
però segurament aquests últims exemples,
fins i tot el tema del prime time,
també fa que el públic més jove
potser ja tingui la mirada més acostumada a veure documentals.
Exactament.
Això jo crec que s'ha anat produint,
la televisió, que és la gran finestra on ha arribat tothom,
ha contribuït d'una forma extraordinària,
i sí, jo crec que estem en una nova etapa
on encara hem de vèncer resistències,
però hem de...
Sí, de públic o d'indústria, per entendre'ns?
No, no, també hem de vèncer del públic.
Encara hi ha la imatge, per molta gent,
que el documental és avorrit,
una pedra per intel·lectuals...
Hi ha documentals que són avorrits,
però, escolta, avorrits que no t'ho pots ni imaginar.
D'acord, però la majoria de documentals
t'expliquen històries que segur que t'atraparan.
I fer aquest primer pas d'anar a veure una pel·lícula documental
en una sala, aquí a la Teneu,
o a qualsevol de les ciutats on es fa el documental del mes i tal,
doncs és el que més costa.
Jo sempre dic, bueno, no se m'ha dit una frase millor,
que dic, escolta, els documentals són com les patates sergides,
a les que proves, repeteixes.
Enganxen, no?
Però hem d'aconseguir que la gent provi.
Clar.
Per tant, al moment actual estem millor que fa 20 anys,
però encara falta, d'alguna manera, no?
No estem millor que fa 20 anys, estem a una altra galàxia,
simplement a una altra galàxia.
És a dir, estem en un altre univers.
Vol dir que fa 20 anys no hi veia res?
No, no.
Hi havia alguna cosa, però no s'havia aconseguit l'ecologia.
Però el documental a nivell internacional
està en el millor moment de la història,
però ja porta anys que està en el millor moment,
és a dir, va creixent.
L'altre dia Netflix donava la xifra de 60 milions d'espectadors
que tenien els documentals a la seva plataforma.
És a dir, s'ha inserit a la societat
i està sent una activitat cultural més
com la resta d'activitats culturals,
en aquest cas cinematogràfica.
I ara que heu fet 20 anys,
com us plantegeu encarar-ho a partir d'ara?
El primer és...
Dijous obrim i serà el primer cop que fem 10 dies
i veurem quina és la resposta del públic.
És el primer...
Primer i fer aquest 20, no?
Sí, sí, aquest és el primer test, com va.
En segon lloc, voldríem anar així
com en el camp de la indústria
estem jugant les grans lligues internacionals,
és a dir, aquí ja té abans que vindrà gent
de 40 parisos per finançar els seus projectes,
vull dir que és un referent internacional.
En el camp del festival jo m'he proposat
que entre 3 i 5 anys arribi 50 mil espectadors.
Ara, l'any passat van ser 11 mil,
aquest any crec que estarem sobre els 15 o 16,
però ja m'ho preguntes quan acabi, t'ho diré.
I tinguem que arribem als 50,
i quan arribem als 50 voldré que arribem als 100.
És a dir, hi ha dos festivals al món,
que són els més importants,
que és Toronto i Amsterdam,
que els dos, cadascun d'ells,
té més de 200 mil espectadors en el festival.
jo crec que a la ciutat de Barcelona pot arribar a això,
que ara li falta molt,
però pot arribar a això,
i això s'aconsegueix pas a pas, pas a pas.
Per tant, és qüestió d'anar treballant i tenir-ho clar,
i anar en aquesta direcció,
i fer un gran esdeveniment cinematogràfic,
cultural a la ciutat de Barcelona.
A Sant Just fa, abans us he comentat també,
fa anys que es pot veure cada mes també,
el Docs Barcelona del mes,
aquesta iniciativa del Docs Barcelona.
Esteu satisfets de la resposta que hi ha aquí, al municipi?
Sí, sí, sí.
Mira, Sant Just va ser una de les tres ciutats fundadores
del projecte Sant Just, Manresa i Barcelona.
Van fer tres,
que iniciar un projecte sempre és el que més costa.
Escolta, volia fer-se un documental,
vols dir no sé què.
Bueno, Sant Just,
l'Ajuntament va comprar la idea i ho van fer.
Ara estem a 90 sales.
Cada...
L'ocupació promits...
Perdó, hi tenim dos tipus de públic.
El que ja fa confiança a la marca,
a la proposta que els hi farem,
i el que va per el tipus concret de pel·lícula que es proposa.
I, per tant,
les respostes de 100...
Bueno, estem molt contents,
de com està anant.
És Gotamalaya,
és Poca Pop,
és Boca Orella,
d'acord, d'acord,
però és una proposta permanent
i estem contents.
Les sessions que hi ha 25 persones
i sessions que hi ha 100 persones.
Jo sí,
en funció de cada pel·lícula,
la gent decideix,
però sí, sí,
estem molt contents de com està anant.
Per Sant Just.
Doncs, bé,
avui hem volgut parlar amb Joan González,
director del Festival Docs Barcelona,
que enguany celebra el seu 20 aniversari,
l'estrena,
l'inauguració.
És aquest dijous,
18 de maig,
s'allarga, com dèiem,
fins a 28 de maig,
per tant,
molts dies per anar a veure documentals.
Moltes gràcies, Joan.
Gràcies a vosaltres.
Que vagi molt bé
i molta sort
amb tota aquesta aventura, també.
Moltíssimes gràcies.
Fins aviat.
I que vagi molt bé també a la ràdio.
Gràcies, bon dia.
Bon dia.