L'espai de lliure creació Carme Malaret
Com dèiem, al carrer Bonavista número 105
faran aquesta trobada, aquest vis-à-vis
entre dos artistes
que també han publicat
llibres de retrospectiva, podíem dir
de les seves obres. Un d'ells
és Jordi Rucosa
que és el que tenim al telèfon
l'altre artista és Abdó Martí
veurem de quina manera també estan connectats
així que saludem el Jordi. Jordi, bon dia
Hola, bon dia
Abans de res, com sempre, agrair-te
que ens atenguis i que ens vulguis dedicar una estoneta
per conèixer una mica la teva obra
i també el que passarà aquesta tarda
amb la Carme Malaret i juntament també
amb Abdó Martí. Per aquells
que potser no coneixen molt la teva obra
Jordi, de quina manera definiries
tota aquesta feinada
aquestes performances, aquestes
peces que sembla que tinguin
vida pròpia, de quina manera
defineixes el teu art?
Bé, jo des d'aquesta perspectiva
que teniu vosaltres de Sant Jús
que és la talalla on es veu el Baix Llobregat
és fàcil quan enteneu. Nosaltres venim d'un espai
d'un temps, com tothom, no?
Però en aquest cas el Baix Llobregat de Baix
és un lloc molt compromès amb moviments socials, amb moviments de canvi, amb tot el procés urbanístic i això a mi particularment m'ha influenciat en la meva obra molt relacionada amb l'ocupació d'espais postindustrials que per la deslocalització se'n van anar i van acabar sent orfes del treball.
I jo li vaig voler incorporar un altre tipus de treball, una altra visió artística, utilitzant elements trobats del lloc com invents que s'anaven ocorrent.
Aquest és el meu àmbit, que em divergeix o és distint del d'Abdó Martí, que ell també és a Cornellà com jo, que som amics.
I ell ha fet un treball potser no tan local, és un treball més universal, més còsmic, més amb el seu pensament, amb el seu procés interior.
Per això ho hauria de dir ell, però crec que va bastant aproximat amb aquesta línia que t'estic dient.
En aquest vis-à-visi sereu els dos. De quina manera teniu, és a dir, quina relació, podríem dir, artística teniu?
Perquè teniu una diferència de deu anys, més o menys, no sé si vaig ben encaminada, però igualment...
Exacte, just, tenim deu anys.
I crec que Abdó Martí per tu ha estat, no sé si la paraula és referent o guia, o t'has inspirat, punt d'inspiració, de quina manera us heu nutrit?
Bé, jo, a veure, nosaltres venim... Jo vaig començar tot el meu procés a una edat bastant jove, no?, a partir dels 18 anys, a l'altre on teníem 28, llavors.
Veníem de tota la nit negra del dictador, del fatge del Franco, i llavors, doncs, bueno, va ser per mi una explosió.
I teníem un entorn, com suposo que aquí Sant Just també hi havia el seu entorn, a tot arreu va haver-hi una rabifalla, unes ganes de fer coses.
I, evidentment, quan ets així jove i busques i estàs insatisfet amb el món que t'envolta, l'Abdó ja estava en un procés creatiu, ja havia vist exposicions d'ell.
A Cornellà hi havia el Raúl Montaner, vull dir, hi havia el Morphie Gray més endavant, vull dir, que hi havia tota una consuminació de penya que feia coses,
i que això, evidentment, quan vols sortir de la realitat que no t'interessa, són referents, no?
És evident.
I ja està, és això, hem connectat amb moltes històries, hem fet algunes interaccions junts, i sempre hem tingut un contacte.
I jo, la seva obra sempre m'ha interessat, perquè és una obra molt elaborada, molt tranquil·la, diríem molt artística,
el sentit aquest que jo li dono de l'art en aquesta vivència pròpia, en aquesta poètica d'anar fent, amb aquest compàs tranquil, amb aquest badà ample i obert i còsmic,
i tot això m'ha influenciat a nivell de veure altres mons, però que el meu món és molt distint, és un món més barruer, més sorollós, més trencat,
més cridat, no? És molt diferent de la seva silenciositat, persimònia, però, com que als extrems sempre es toquen, hi ha punts de conjunció, no?, sempre.
I tant. I a més, confluïu en un lloc, que és l'Espai de Lliure Creació, Carme Malaret, que tu ja has passat en diverses ocasions,
vas fer, crec que el projecte, el primer projecte de la custòdia, no?, de l'Espai, amb la capelleta, eh?, m'han comencat,
i també has fet una clau de l'Espai.
Sí, sí. Bé, bé, a veure, la Carme Malaret és una artista activista, no?, que tenim aquí Sant Just,
que fa molts anys que la conec, eh? Jo, a més, he viscut molt de temps aquí a Sant Just.
El que passa és que no he fet vida social perquè treballava a la curma.
Llàstima.
Sí, sí, però realment vaig estar 19 anys, vull dir, que en conec al poble.
I, bé, la Malaret, ella és una espècie d'alquimista que agafa els materials,
la junta i compòn les seves instal·lacions, és a dir, transforma en elements que són pols,
amb el foc, i fa unes construccions, no?, que són molt interessants.
Però també té aquesta vessant activista, i en aquest cas ella ha composat una cosa,
que és agafar dos personatges, com són, bé, dos persones,
i intentar també fer una alquímia, a veure què surt d'aquesta confuència d'aquests dos mons.
I, al final, el que es tracta és d'estar fent un diàleg amb els que vinguin
i potser no parlar del nostre llibre, perquè el llibre ja està presentat
i, en tot cas, seria una representació, per tant, sobre altres àmbits, altres espais,
altres maneres de pensament, no?
I intentar, sobretot, d'allò típic, però que és així, fer moltes preguntes i poques respostes
i qüestionar-nos de moltes coses. Per això el títol aquest de la ciutat satèl·lit, no?,
jo l'ubico ja no només en un espai físic, com potser seran els de fons,
sinó els satèl·lits d'allò que és útil, allò que no està a utilitarisme,
és l'art, no?, l'art, la filosofia, que com a satèl·lits donen voltes
al que veritablement interessa, que són els diners, l'economia, les guerres, la pobresa.
Això és un altre món, és un altre àmbit, que a vegades s'interactuen,
a vegades s'agafen com a motivació i a vegades són satèl·lits que se'n van
i donen molta volta, molta volta, mentre es van aprenent altres maneres de ser,
a part del planeta que el subjecta per la gravetat, no?
I amb aquest punt d'extraradi, perquè el nom d'aquesta trobada, d'aquest vis-à-vis,
és Ciutat Satèl·lit, Art i Creació a l'extraradi.
Què li passa a l'extraradi de les grans ciutats?
Bé, actualment Cornellà és el centre de Catalunya.
no és el camp de l'Espanyol, l'Esplau, ja no és aquella perifèria.
s'ha anat exponent, l'expansió de... això de la perifèria, això de l'extraradi,
era això dels anys 50, 60, 70, no?
Vull dir, que, bueno, jo tenia un cert orgull perifèric, no?
En el sentit que quan anaves a Barcelona i preguntaves on eres,
després de t'anar a Cornellà i no sabien on eres, no?
I llavors, doncs, t'agradava que no...
Et sentia... et feia aquest orgull del pari, no?
Del que està fora, no? De l'extraradi.
El que passa és que això, i jo fa molts anys que jo crec que això ha desaparegut,
formem part de l'àrea metropolitana, vosaltres, els d'hospitalets, els d'aquí, el tallà,
i s'està... és una megàpolis, no?
Vull dir, que els serveis ja són conjunts
i no podem parlar tant de guetos, de llocs que...
vull dir que són marginals...
És a dir, jo la meva obra no he tingut un caràcter polític ni reivindicatiu,
sinó una búsqueda també d'una manera de fer pròpia
i que jo sempre he considerat que això era el que tenia que fer el llenguatge artístic,
en el meu cas, i cadascú pot fer el que vulgui, no?
Però que... a veure, torno a dir-te,
l'extraradi va ser un moment que va venir molta gent de Barcelona
a salvar la gent dels paris de Cornellà, el proletari,
tot el món comunista, i tot això, és clar, sona ara una cosa molt estranya, no?
El Garcia Nieto, l'Ignasi Riera, tots van anar a viure a San Ildefonso,
tots van anar a la ciutat satèl·lit...
Era un moment, certament, que s'ajuntava els estudiants amb els obrers,
hi havia tot el moviment de comissions i tota aquesta història.
Era una cosa molt progre, molt avançada,
es feien cinemas, fòrums, i estava a corrantes, obrers...
Era una mica com el petit maig del 68, no?,
després dels anys fet en aquests llocs.
Suposo que a vosaltres també us havia passat a San Ildefonso d'una altra manera.
Vull dir que això ara era...
Molts llocs no és concret aquí, no?
Jo això ho he viscut aquí, però, bueno...
I sí, realment, jo he fet moltes coses a Barcelona,
i, bueno, és veritat que tens en un altre bagatge,
sobretot quan s'ha de descarregar una camioneta o alguna cosa,
sempre estem els mateixos treballant, no?,
descarregant la formoneta.
Ja venim d'aquest ofici de corrar, no?,
és una cosa de sobrevivència aquesta,
la portem innata, no?,
en el nostre ADN artístic, no?
I aquesta part més industrial, de fet, encara la mantens, no?
Tens la nau...
Ara no sé si està ubicada a Cornellà,
o aquella antiga nau de la Siemens.
És a Cornellà, no?, en tens l'espai?
Sí, sí, sí.
De moment tinc aquest espai,
que són l'únic on tinc tota l'obra dels anys
que hi he estat treballant,
la tinc en funció, instal·lació, no?
I de tant en tant l'obro i ve gent i tal, no?
És una cosa efímera,
és una cosa que, tant dirà, desaparèixer,
perquè jo també,
i és el final d'un moviment
que vaig fer d'ocupar espais i tal,
ara ja et promet que ja no queden espais.
I segona, que tot això de la post-industrialització,
és un tema interessant,
és un tema d'estudi, no?
Però que ja vull,
en l'etapa més ja madura
de la meva existència personal i creativa,
avançar cap a altres conceptes,
més oberts i no tan concrets, no?
Però jo segueixo de moment en aquest espai,
aquí al costat de la Siemens,
que és l'única referent industrial
que ha quedat a la ciutat així amb cara i ulls,
i bé, en aquest sentit sí que tinc un bagatge
de totes aquestes ocupacions,
de tots aquests espais,
i en el llibre aquest,
que és el que jo presento aquí,
bueno, represento aquí,
és un atlet il·lustrat que parla
sobre aquestes ocupacions dels destins espais,
què he fet allà,
si he fet una intervenció
que els referents eren al lloc,
si no, si he utilitzat només com a taller
per construir les obres i tal,
vull dir,
es parla de tot aquest món
que he viscut
i que té a veure en Cornellà
per això que et deia abans
de la postindustrialització,
els espais buits
i tota aquesta indústria
que per mi sentimental
és poètica també, no?
Vaig tenir l'ocasió de veure,
de follejar una mica aquest llibre,
aquest atlet il·lustrat,
i per un costat et volia comentar el tema
que hi ha molts escrits a mà,
imagino que són fotocòpies
traslladades al llibre,
però tinc entès que escrius
molta part de la teva obra a mà
o idees, missatges, expressions,
frases, el que et passi una mica pel cap,
tens un munt de llibretes
per un costat i després hi ha personatges
una mica barrocs, no?,
que són com de ferro,
que semblen com ninots
que ocupen bona part d'aquesta nau,
que crec que t'han acompanyat
durant força anys, no?,
de la teva creació artística.
Bé, sí, jo soc, com la naturalesa,
soc molt barroc, no?,
però la naturalesa a primera vista,
després els àtoms i tal
no són barrocs perquè hi ha molt espai
entre un àtom...
Vull dir, és una mica la diferència
entre l'àtom i jo, no?
Ell és una persona minimalista
i jo soc bastant maximalista.
Segurament per aquest horror vacui,
segurament per aquesta falta
de buscar les essències,
sinó de tingar-me amb els materials
al damunt i arrossegar-los
per tot arreu,
que potser ara és el moment de dir,
bueno, i amb tot això què faig, no?,
és una reflexió.
A mi m'ha acompanyat
per crear-me aquest món,
perquè jo, clar,
jo no he estat dintre d'una corrent,
ni he estat amb uns comissariats,
ni he tingut uns marxants
o uns representants del que jo feia.
I n'he creat el meu món
i en aquest món he anat escrivint-lo
a veure, amb pinzellades,
tampoc he fet unes grans textes,
però m'han anat donant aquest suport
una mica literari,
una mica argumental,
allò que ara, no?,
tan típic de la narrativa, no?,
pensava que tot ha de tenir un sentit i tal,
jo l'he anat buscant
als meus dibuixets,
als meus pinturetes,
als meus cosetes aquestes,
que m'han anat apuntalant l'obra, no?,
que és una obra, per cert,
molt eclèctica,
perquè jo, en aquest sentit,
no em moc amb capisme concret,
vull dir, jo agafo una cosa,
puc estar fent una performance
o una escultura,
o una instal·lació,
o no fer res,
no tinc una línia,
un estil, no?,
jo bastant abomino els estils,
no he estudiat belles arts,
avui, precisament,
estava llegint el Barceló,
que deia,
he trigat 40 anys
a m'oblidar-me de la setmana
que vaig estar estudiant a belles arts,
no?,
és una frase provocativa,
però trobo que l'art,
si té una visió i una voluntat
i unes ganes,
és la llibertat, no?,
la llibertat pròpia de l'individu,
que li costa molt,
perquè estem condemnats
a tenir, doncs,
clar, condicionaments,
com tothom, no?,
perquè què diran o què faran,
la llibertat és per mi l'art,
és la recerca de la llibertat,
més enllà dels curators,
dels comissaris,
del públic,
o sigui,
és la llibertat amb tu mateix
de crear-te el que vols fer
i sorprendre't,
i a partir d'aquí reconstruir-te
i seguir, no?,
cosa difícil,
la més difícil,
la llibertat.
Sí, sí, tant.
Jordi, fem una mica aquest recordatori
d'avui a dos quarts de vuit del vespre,
al carrer de la vista número 105,
no?,
es trobaran tant a tu com a Abdó Martí,
parlant, entre altres,
a part d'aquests llibres que comentaves,
doncs,
comparant, no?,
aquests dos punts de vista
més maximalista, que deies,
i més minimalista, no?,
d'Abdó,
així que també segur que serà
una trobada,
una xerrada força interessant,
i a més també per conèixer-vos,
no?,
per les persones que s'hi apropin,
doncs,
poder-vos fer preguntes
i debatre directament amb vosaltres.
Animo a tothom que hi participi,
que hi vagi,
i Jordi,
t'agraïm moltíssim
la participació aquí al programa,
que ens expliquis una mica
aquesta part
de la teva carrera artística,
i si volen conèixer-te,
doncs bé,
és el moment de fer-ho aquest vespre.
Moltes gràcies, Jordi.
Molt bé, a vosaltres.
Que vagi bé.
Salut.
Salut.
Adéu.
Gràcies.