Bon dia, entrem en aquesta segona hora, passant quatre minuts d'un quart de dotze del matí,
i entrem, com sempre, a l'entrevista del dia avui.
Aquí tindrem amb nosaltres l'Ada Castells, escriptora, que participarà demà en aquesta xerrada,
emmarcada dintre del cicle d'exposicions Mons, concretament aquesta vegada t'està tenint lloc, recordem, a l'Espai Mercat,
entre el mes de febrer i el mes d'abril, el món orgànic.
Demà tindrem aquesta xerrada amb un debat assegurat, i ara mateix tenim a l'Ada Castells el telèfon,
Bon dia, Ada.
Hola, bon dia.
Bon dia i benvinguda a Ràdio d'Esvern.
Gràcies, moltes gràcies.
Sabem que demà a l'Espai Mercat presentaràs Solestàlgia, costa una mica aquesta paraula, Solestàlgia,
que és la teva última novel·la, i el que tenim de moment és una definició de l'Eugènia Brogi,
que explica que la solestàlgia és un terme híbrid que barreja consol i dolor,
ideat per l'activista australià Glenn Albrecht, i que designa la tristesa causada per la destrucció del nostre entorn
i de retruc de tot el planeta Terra.
Exacte. A veure, aquesta novel·la explica aquesta mena de dolor i perplexitat,
que estem sentint tot davant de les notícies catastròfiques que ens arriben,
sobre l'emergència climàtica, un repte que ens va molt gros,
però és el repte que ens ha tocat en la nostra època, indubtablement.
Aleshores, la novel·la va de com una persona està molt aclaparada per aquesta qüestió
i tot el que aplica, diguéssim, per sortir-se'n i per continuar estimant la vida
i continuar vivint en el present, sense oblidar els reptes del futur, però intentar tirar endavant.
Jo fins ara tenia entès, he de dir que solestàlgia no ho havia escoltat mai,
però pel que em dius em recorda una miqueta el terme de coansietat,
que sí que ens n'hem fet ressò. Tenen a veure aquestes dues coses?
Té molt a veure i em sap greu que hagi triomfat més ecoansietat,
perquè solestàlgia trobo que sonorament és més bonica,
però no és tan coneguda, tot i que ara estem intentant, entre molts,
intentar dir-ho molt per a veure si va coiant el terme.
Jo al principi també em costava molt, com has dit tu al principi que t'havia costat,
ara ja ho dic amb tota facilitat, solestàlgia.
És una paraula que l'has anat treballant molt, no?, i més si és el títol de la teva última novel·la.
Sí, la novel·la es titulava tota l'estona Fragilitat, mentre l'anava escrivint,
fins i tot quan va arribar l'Eugènia Brògil de l'altre editorial es titulava Fragilitat,
però en un determinat moment, hi hagi un filòsof que es diu Esreco Horvat,
vaig trobar aquest terme de Srestalges i vaig pensar,
però és que si estic parlant d'això exactament, d'aquest patiment, d'aquesta coansietat
per aquest món que se'ns està transformant i que no sabem com assumir-ho.
treballar a partir d'aquest terme, o sigui, va sorgir primer la idea de fer la novel·la
i llavors vas decidir que aquest tema era un tema que et cridava l'atenció
o era una sensació que tu paties de manera personal, que vas acabar decidint transformar-la en novel·la?
Sí, sí, sí, sí, sempre és així. Les meves novel·les sempre és algun neguit que jo tinc a dins
i que li traspasso als meus personatges perquè siguin ells els qui el resolguin.
I durant la pandèmia, que és quan va començar a sorgir aquesta novel·la,
trobo que tots vam tenir un moment de fragilitat molt fort, sobretot a l'inici,
quan vèiem que aquell virus no sabíem si acabaríem nosaltres o si ens en podríem en sortir.
Llavors, el tema de la fragilitat era el principal,
tot i que jo a la novel·la faig que hi hagi una inundació a Barcelona
que obligui que la família protagonista hagi de fugir cap a l'Empordà
a refer la seva vida, a tenir un altre estil de vida totalment diferent,
que em sembla que això és el que l'emergència climàtica ens està reclamant,
que així no podem continuar.
A on? De l'Empordà es traslladen? És a algun poble que existeix?
Sí, se'n va anar a Camallera.
Vale. Vale, a Camallera.
Sí.
I llavors allà decideixen, bueno, suposo que comencen aquesta nova vida
a un estil de vida més rural, potser?
Sí, ocupen un mas i intenten reconstruir-lo,
intenten crear una mena d'edat mitjana,
és a dir, tornar al mínim consum, a la cosa més local,
a conrear la terra, a viure energèticament d'una manera més sostenible,
però amb l'aliança de la tecnologia del nostre temps, no?
Que és una cosa que està fent gent,
que està intentant viure d'una altra manera,
molt menys consumista i una mica més racional,
perquè escrivint aquesta novel·la vaig investigar
el recorregut que fa un kiwi de Nova Zelanda fins a arribar als nostres supermercats,
i és que és un despropòsit tal,
que dius, però com pot ser?
Com no podem menjar la fruita que estem conreant a la cantonada?
Bé, i que a vegades el que no s'entén moltes vegades
és com el preu pot ser més inferior,
no? Bé, sí, s'entén que hi ha moltes explotacions,
però que al final acabem comprant el kiwi de Nova Zelanda
doncs perquè és més barat que el del costat,
no? Una mica.
Exacte, és inverse amb l'ànims,
arriba ple de plàstic, a més,
i segur que amb molta menys vitamina de la requerida
que està cultivat al costat.
Sí, sí, això seguríssim.
I la protagonista és la Sara.
És una mica un alter ego teu, la Sara?
Menys alter ego que en altres novel·les.
La Sara és un personatge de ficció
perquè he exagerat bastant la seva ansietat.
A mi se'n va passar els dos dies,
però la Sara l'arrossega més.
O sigui, és a dir, tu la vas patir més
durant la pandèmia, no?
Quan ens van tancar,
quan semblava que l'apocalipsis era aquí, realment.
Era imminent, sí.
I un cop va passar això, diguéssim,
aquesta sensació t'ha anat desapareixent.
M'ha anat desapareixent,
però he fet un recorregut similar al de la Sara,
perquè jo ara mig vic a l'Empordà, mig a Barcelona.
M'ha anat a dir.
Sí, i necessitava fer aquest canvi
precisament per regalar-li a la meva protagonista.
Jo, quan faig les novel·les,
necessito viure bastant el que estan vivint els meus personatges,
perquè realment hi ha detalls
que si no els vius no hi pots arribar.
Bé, al final...
I el fet de jo també ser una urbanita
que entrava en el món rural com la Sara,
doncs li podia donar molts elements.
Sí.
Per exemple, el desastre que suposa encendre una estufa de llenya
quan no en tens ni idea, no?
La Sara li passa.
Clar, perquè hi ha una miqueta,
jo crec que sí que recentment,
sobretot potenciat per la pandèmia,
ha crescut aquesta vida neorural,
que se li diu, no?
Persones que han vist que viurà a la ciutat,
sobretot jo crec que quan ens vam sentir atrapats i atrapades,
no?, en pisos petits,
quasi bé sense sortida,
mentre sabíem que altres persones que vivien al poble
sí que estaven a fora, que podien respirar,
ens vam adonar d'aquest valor, no?,
que tenia.
Però sí que és veritat que molts cops
aquesta vida neorural,
potser si no es viu en primera persona,
s'idealitza una mica i aquest encant, no?,
del camp que sembla que sigui tan millor que la ciutat,
però que al final suposo que també té tantes problemàtiques com aquí,
però d'una manera totalment diferent.
I si t'hi has trobat,
suposo que traslladar-ho a la novel·la
ha estat més fàcil o al final una manera també
d'entendre-te a tu mateixa en aquest procés.
Bé, acabes entenent que realment una cosa que ja sabies,
però l'acabes vivint, la natura no té pietat,
és a dir, la natura està idealitzada, no?,
però realment la natura és la natura
i quan plou, plou,
i no deixarà de ploure perquè tot molesta
i quan vénen els mosquits, doncs vénen els mosquits
i així moltes més altres coses.
Aleshores has d'aprendre a pactar
i has d'aprendre a assumir la teva mesura com a ésser humà,
que és una mica el que hem perdut.
Ens hem cregut els reis del món
amb una prepotència brutal
i hem de recuperar aquesta justa mesura,
formem part d'un cicle natural
i hem de tornar a encaixar.
Si no, ens expulsarà, és així mateix.
I creus que es recupera?
Perquè sí que potser, almenys jo,
tinc la sensació que quan vam viure la pandèmia
sí que tots i totes ens vam adonar d'això,
vam valorar molt més la naturalesa, l'entorn,
frenar una mica, ens vam adonar que al final
en aquesta vida capitalista on vivim tot va molt ràpid,
però sembla que tan bon punt ho vam descobrir
o recuperar mentre vam estar tancats a casa.
Quan es van obrir les portes,
un altre cop tota aquesta pressa ens arrossega
i sembla que ens tornem a oblidar de tot això
i fins ara que sí que veiem una sequera
que cada cop està més...
Bueno, crec que està creixent
i que veiem pantans buits,
veiem que potser haurem de reduir moltes coses,
sobretot ara que ve la calor i l'estiu.
Sembla que ara sí que ens tornem com a donar compte
que ens oblidem de l'entorn,
però que és una cosa que no ho sé,
que tan creix la preocupació com es desfà.
Ocupa portades de diaris durant una setmana
i després sembla que hagi desaparegut
quan és una cosa que és constant.
Suposo que d'aquí també surt la solestàlgia, no?
Exacte, ara no està complint amb el que sabem què hem de fer.
A veure, és un problema individual
i és una responsabilitat individual,
però també col·lectiu,
col·lectiu d'una manera molt més urgent.
Hi ha d'haver una reinvenció del sistema,
perquè és que si no...
A veure, és que només en tenim un de planeta.
Aleshores, s'acabarà fent.
Es pot fer bé o es pot fer malament,
però fer-se es farà,
perquè és que si no ens anem a morris.
Així no es pot continuar
amb aquesta despesa energètica desmesurada.
I creus que sí, que hi haurà aquest canvi?
És que hi haurà.
És que o hi haurà o no hi haurà res.
Clar que hi serà.
El que passa és que es pot fer bé
intentant que sigui d'una manera
que tots ens beneficiem
o pot ser que quedin uns quants,
com aquestes pel·lícules apocalíptiques
de l'estatisme cultural,
en què sobreviu només el més fort
i els altres que els bombin.
La meva novel·la intenta fer
que els que sobrevisquin
siguin una colla de replegats,
que són una família
amb una filla adolescent inadaptada,
amb una iaia,
amb un principi de demència 100.000,
bastant divertida,
perquè veu la realitat
amb un prisma optimista desmesurat,
i amb una parella,
doncs, que són uns superviviments
no els típics triomfadors, precisament.
perquè aquest discurs
que només els grans triomfadors
se'n sortiran
és absolutament feixista.
Bé, i que al final,
si realment s'apropés
a aquest apocalipsis climàtic,
per dir-li d'alguna manera,
crec que sigui qui és més fort,
ara no sé si en cas d'apocalipsis
sí que sigui el més fort,
no?, que canviaran.
Ah, no, clar, clar,
hi haurà moltes coses
que per més que tu dominis la inscomàtica,
més val que dominis el,
com diu el poema del Casasses,
ens hem quedat sense llum i sense petroli
i sense saber distingir
la cicuta del Julibert.
Exacte.
Bé, també passa una mica, no?,
que crec que professions,
és això,
professions que ara potser sí que tenen
molt renom
i que són molt més ben valorades,
sí que jo moltes vegades penso
en cas d'apocalipsis,
qui queda,
que pugui realment fer alguna cosa
amb el nostre entorn, no?,
quants de nosaltres podríem sobreviure
si ens deixen al camp
i l'únic que podem fer
és conrear o anar a casar,
crec que pocs...
El que passa és que, sí,
això seria la fase final
i als humans ens encanta
posar-nos apocalíptics
i anar veient la fase final,
però millor que assumim
la fase imminent
que és la d'intentar reformar les coses,
intentar donar molts diners
a la investigació
per tenir energies renovables
que realment funcionin
i intentar reduir
la despesa energètica,
etcètera, etcètera, etcètera.
Abans d'arribar a aquesta fase final
n'hi ha moltes altres
i esperem que aquestes
que anem assumint,
home, les hem de tenir en compte
d'una manera real,
no només quan ens arriba
la sequera
o la pandèmia.
Bueno, és això,
que a vegades
ens oblidem
molt fàcilment
i crec que
jo ho plantejava
com que és un problema
que realment
és dels pocs problemes
que són globals,
que realment
afecta a tothom,
és igual on visquis,
és igual
si tens molts diners,
pocs diners,
si s'acaben
els recursos naturals...
Home, el tercer món
els està afectat
ja d'una manera
molt real.
Aquí encara fem
la viu-viu
i anem trampejant
perquè som uns privilegiats
i podem tenir recursos,
però que és un problema
que patirem tots.
I després,
que el discurs
no ha de ser
tant de prohibició
i de veure
d'anar vivint
d'una manera
més restringida
que això també,
però hem d'intentar
que això
sigui un valor
i sigui una cosa
que ens agradi fer.
És a dir,
hem d'intentar
recuperar realment,
descobrir
que la lentitud,
que consumir menys,
que també et reconciliï
amb tu mateix
i també
et s'alliberarà
de la ansietat.
No és només
una repressió,
sinó és adoptar
un altre estil de vida
que fins i tot
pot ser més plaent.
Bé,
i seria com a partir
de l'educació,
no?
Un canvi més pausat,
al final és a partir
de l'educació
de la societat
que canviï
la seva manera de veure
i no tant
a través de la prohibició
que si no,
bé,
que m'estàs prohibint això,
faig això altre
i és anar mirant
una miqueta el límit.
Sí,
i tot és aquest,
l'educació
es fa a través
de l'escola,
a través dels mitjans
i a través
del consum cultural,
també.
És a dir,
mentre estiguem
barrejat d'això
que et deia,
d'aquestes pel·lícules
apocalíptiques
que el missatge
és que guanya
el més fort,
això realment
molt de bé
no ens fa.
Tens raó.
Doncs et tindrem
explicant
tot això
demà,
dimecres 12 d'abril,
a les 7 del vespre,
a la sala Mercart
i t'acompanyarà
l'Arnau Cònsul
d'aquest llibreter.
Suposo que
la idea serà això,
no?
De batre
al voltant
del tema
de la nostàlgia,
partint també
de la història
de la novel·la.
Exactament,
i obrint el micro
al públic
per sentir també
les seves opinions,
perquè em sembla
que és un tema
que ens interpel·la
a totes.
Molt bé.
Doncs no sé
si volies afegir
alguna cosa més.
No,
que tingueu un bon dia,
que gaudiu
de la natura
i que
aminoreu
la marxa.
Doncs,
moltes gràcies,
Ada,
per estar,
per ser aquí
avui
amb nosaltres,
acompanyar-nos
a Ràdio d'Esvern,
haver-nos explicat
aquesta solestàlgia
en què consisteix,
que crec que
molts i moltes
de nosaltres
potser no li posem
el nom
i potser no sabem
què és solestàlgia,
però la sensació
de ben segur
l'hem sentit
en algun moment,
sigui més curta
o més llarga,
però,
però,
bueno,
convidem això,
convidem a tothom
a acompanyar-te
demà al vespre
a la sala Mercart
i sobretot
que participin
en els seus
debats,
en les seves preguntes,
en les seves idees
que segur que
tothom ha tingut
al voltant d'aquest tema.
Exactament,
i anar reivindicant
la paraula solestàlgia
que és molt bonica.
Exacte,
així ho farem.
Moltes gràcies,
Ada.
D'acord,
que vagi molt bé.
Adeu, adeu.
Adeu.
Adeu.
L'Ajusta,
el magasí matinal
de Ràdio d'Esverni.
Cada matí
posa't al dia
amb l'actualitat
del nostre municipi
amb seccions de cultura,
història,
psicologia.