Fins demà!
Fins demà!
Fins demà, 13 de maig, farà aquesta xerrada sota el nom de Mines d'Aigua amb Josep Manargues i Oriol Valls.
Ells dos no els podem tenir per telèfon, però sí que tenim a Jaume Campos i parlem amb ell.
El saludem. Jaume, bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Bon dia, gràcies per atendre'ns, per dedicar-nos aquests minutets.
Escolta, primer de tot he fet una mica un croquis de la teva professió, de la teva dedicació,
també amb aquest equip de Mines de Sant Feliu de Llobregat.
Explica'ns una mica quina és la tasca que feu des d'aquest equip, què estudieu?
Sí, bé, doncs s'ha de dir que tant a Josep Manargues com a Oriol Valls avui no s'han pogut connectar,
però demà sí que hi seran a la Trenada de Sant Junts.
Ens farem els tres fent l'exposició, i allà ens hi treu disponibles.
Nosaltres el que estem fent actualment, des d'allà fa un parell d'anys,
és fruit del nostre interès, del patrimoni local, de l'entorn, del paisatge i de temes mediambientals,
és l'estudi centrat en les mines d'aigua del treme de Sant Feliu de Llobregat.
En aquest estudi, l'objectiu, un dels objectius que tenim,
és d'explicar una mica com són les mines, on es troben,
rebre una mica les seves qualitats i valorar la seva existència,
explicar que existeixen, perquè són elements molt desconeguts,
i augmentar també una mica les seves potencialitats, agilitat,
és a dir, allò que les mines ens poden aportar actualment a l'entorn,
i també els riscos que les amenacen.
Cal dir que a Sant Feliu de Llobregat les mines són molt desconegudes,
gairebé o molt poqueta gent coneixerà la seva existència.
A Sant Just, en canvi, com que ja hi ha hagut gent,
a més gent que forma part del Centre d'Estudis Sant Justens,
que les ha estudiat ja fa unes quantes dècades, fins i tot,
ja hi ha alguna publicació, és a dir, ja hi ha una base,
un punt de sortida, i aleshores les mines de Sant Just són una mica més conegudes.
Però a Sant Feliu no hi ha cap tipus de publicació,
no hi ha cap tipus de punt de sortida,
i és una mica el que estem fent la nostra tasca.
En aquest sentit, també, doncs, bueno, m'agradaria gent de l'Estudis
perquè, per donar-nos l'oportiment de demà d'explicar el nostre estudi,
ja que, bueno, allà hi ha gent que en sap, que en sap molt,
per això els que en saben de veritat,
i estem molt contents, doncs, de demà a Sant Just,
no perquè siguin molt pobles,
sinó també perquè és un poble on la realitat de les mines està molt representada,
perquè hi ha bastantes mines allà,
hi ha unes trenta, una trentena llarga,
doncs, això ens agrada, ens agrada,
i estem molt agraïts al centre d'Estudis.
I tant. I per a aquells que potser no coneixen exactament una mina d'aigua,
perquè potser algú s'està imaginant un pou
o alguna espècie de llacuna subterrada,
què són les mines d'aigua?
Una mina d'aigua és una galeria subterrània,
excavada, a pic i pala,
perquè les mines de Sant Feliu, de Sant Just,
daten de ben antic,
des del segle XVII fins al segle XX han estat construït mines,
per tant, no hi havia metges mecànics per construir-les.
Es tracta d'una galeria que el que fa és interceptar l'aigua
de l'interior de la serra de Cuisarola
i transportar-la allà on fa falta dur a terme la seva explotació.
Normalment la seva explotació es du a terme al pla de Llobregat,
ja sigui a Sant Feliu, a Torreblanca, etcètera.
També a una mica esplugues, a Can Vidalet, etcètera.
I aquestes galeries poden ser quilomètriques.
Per exemple, la mina Torreblanca de Sant Just fa 8 km i mig,
la mina Erasme, que demà en parlarem en T5,
la mina Nadal, que també en parlarem demà en T2,5.
És a dir, són mines, són noves faraòniques,
són unes obres de molta envergadura.
Això passa perquè primer ha d'haver-hi algú
que pugui construir-les,
perquè, clar, són molts quilòmetres,
és una feina molt important
i es necessita capital econòmic.
I en aquest sentit,
té a veure aquesta relació
amb els aspectes socioeconòmics
que van haver-hi a partir del segle XVII
als nostres entorns,
a la nostra comarca, el vege Llobregat,
on molts dels burgesos de Barcelona,
quan van començar a fer, diguéssim,
a acumular diners
arran dels seus negocis d'indianes i mercantils,
i això el que volien era diversificar
una mica les seves inversions.
I en aquest sentit,
ells volien diversificar via agricultura.
Aleshores, van anar a les terres fèrtils
del Llobregat
a tenir les seves explotacions agrícoles,
però necessitaven aigua.
I com van fer arribar l'aigua?
Doncs la cuixerola,
fent aquestes mines quilomètriques.
Cal dir que, clar,
entre el segle XVII i el segle XX,
al principi del segle XX,
no hi havia llum.
Per tant,
costava molt de fer un pou,
posar una bomba i treure aigua.
Aleshores, les mines el que fan
és transportar l'aigua per gravetat.
És a dir, no hi havia cap tipus d'energia.
O sigui, per alçada.
Per alçada, exactament.
Les mines sortien de la vall de Sant Just
o de la vall de la Salut
i anaven subterràniament
fins al lloc on s'havia d'utilitzar aquesta aigua
per regar o alguna indústria, etcètera.
O sigui, una mica com els aquaductes romans,
que també jugaven amb l'alçada
per fer de dalt a baix,
l'aigua la feien circular,
però en aquest cas sota terra
i a més fet, com deies,
amb pic i pala.
Perquè això,
de quina manera es troba documentat?
O de quina manera s'arriben a descobrir
que existeixen aquestes mines d'aigua?
Doncs realment, el que dèiem,
a Sant Ferri de Llobregat
no hi ha cap documentació de cap de les mines.
Inclús, en pocs estudis,
es nomblen aquestes mines.
Aleshores, nosaltres hem fet una feina
pràcticament des de zero.
També coneixem l'entorn.
Ja havíem treballat a les mines de Xerballó,
que allí sí que es van fer un encàrrec.
Fa 15 anys vam treballar també a les mines de Sant Just,
però des d'un punt de vista aèri, paisatgístic.
O sigui, com podem percebre les mines de Sant Just
sense entrar a dintre,
sense entrar a la galeria,
que és el que normalment la gent veu.
I nosaltres coneixem l'entorn
i de seguida vam veure que la realitat
de les mines a Sant Feliu
era una realitat.
El que passa és que quan vam començar
a investigar, a explorar,
perquè nosaltres ho explorem,
o sigui, totes les mines
que estem inventariant
estan explorades per dalt i per dintre,
diguéssim, perquè també
tindrem una mica de desconeixements espiològics,
perquè les mines tenen punts conflictius.
Vull dir, no és un lloc
on qualsevol persona podria entrar,
perquè hi ha riscos,
i són llocs bastant confinats, diguéssim.
I una mica d'això,
estem partint de zero,
acercant el centre d'estudis del Baix Obregat,
dels arxius municipals,
a l'arxiu municipal de Sant Just,
a la boca-orella,
preguntant als pastors,
a la gent de les masies,
a la gent dels horts,
a la gent que pensem
que pot tenir
alguna petita idea
de qualsevol detall.
De fet, les presentacions que fem,
com la de demà,
ens interessa que vegi una mica de feedback
i que els assistents,
doncs que també ens...
Interactuï, no?
Sí, que ens puguin dir coses,
que ens puguin donar pistes,
i amb això estem, sí, sí, sí.
Clar, perquè, bueno,
a part que és una feina
molt de formigueta, no?,
d'anar buscant tot això,
de trobar la informació,
de trobar gent que pugui saber
o m'imagino que potser
a través d'alguna obra,
per exemple,
alguna obra en una casa,
en una vivenda, no?,
potser que s'hagi trobat,
o perquè en quin nivell
estan soterrades,
és a dir,
tirant cap a baix al terra,
cap a quin nivell
acostumen a estar?
Doncs, variable.
Per exemple,
els pous de registre
per accedir a una mina
que eren pous de registre
de buidat
que es feien cada
entre 30 i 50, 60 metres,
doncs, en tenim pous de 30,
o sigui, 30 metres,
és a dir,
que la superfície
estaria a 32 metres,
i en canvi,
hi ha un pous
que eren dos metres.
És depèn una mica
de per on va l'excavació
en funció del relleu.
Els grans problemes,
els grans enemics
de les mines
són dos.
Bàsicament,
el pas del temps,
perquè des dels anys 70,
quan va venir
l'aigua de Llobregat,
l'aigua de xarxa
de Llobregat,
es va deixar d'utilitzar,
els anys 50
va arribar a la xarxa,
però els anys 70
les normatives
higièniques
sobre l'aigua
van anar canviant
i les mines
es van anar deixant
d'utilitzar.
Llavors, què passa?
Que de les 70 fins ara
han passat uns 50 anys
en el qual
moltes mines
han deixat
de mantenir-se.
I aleshores,
el que tenim
és mines
en punts conflictius,
en punts que,
antigament,
una mina
necessitava
un manteniment
de tres vegades l'any,
de veure
pedres toscas,
que les pedres
estiguessin ben posades,
les maons,
l'estructura,
que després de 50 anys
ja tenim punts
que necessiten reparació.
I després,
l'altra enèmic,
així principal,
que tenen les mines
és l'evolució urbanística.
I una mica
per això
estem enfatitzant
una mica
el nostre estudi,
perquè anem
contra la llotja.
a mesura que els pobles
creixen,
si no hi ha
una catalogació
d'aquests elements,
si no hi ha ningú
que pugui
prendre la decisió
sobre aquests elements,
doncs,
al créixer els pobles
d'aquestes mines
es fan malbé.
I és una mica
de radiografia
que tenim avui en dia.
Mines que a la part
de muntanya
funcionen,
però a la part
del poble,
diguéssim,
doncs,
ja estan tallades
per aparcaments,
per edificacions
que ens han fet
a partir
dels anys 70,
diguéssim.
tot i així,
demà parlarem
de tres mines
que les dos d'elles
encara estan en funcionament,
perquè,
malgrat tots els impediments
que demà explicarem
i que comentarem
detingudament,
l'aigua encara arriba,
encara ha d'arribar
i s'utilitza,
o sigui,
que és molt curiós
que amb tot el que
ha part d'aquests anys
encara hi ha
i hi ha mines que...
segueixen actives,
algunes.
Algunes sí,
algunes sí,
i algunes no seran actives
perquè tenen punts crítics
i hi ha molta gent
que diu,
ostia,
la font,
la font està seca.
Si entres a la mina
i tires amunt,
però a més ve
que hi ha un punt
que hi ha una ensolcida,
ensolcida
enargot minaire,
vol dir
un enderrocament interior,
però que potser
amb una mínima actuació
doncs la mina
tornaria una mica
al seu funcionament
i de retruc
tots els valors
que van lligats
a les mines.
Els valors que
hem observat
sobretot
és un valor,
en principi,
valors arquitectònics
perquè l'arquitectura
de la mina
tenen un valor propi,
les peces posades
a les voltes
de revoltor,
els nous massissos,
també un patrimoni
hidrològic,
hidràulic,
arqueològic,
fins i tot.
Hi ha aigua,
a la vera i aigua
doncs
juga un paper
molt important
en la transformació
del paisatge,
estem parlant
de l'agricultura
que tenim
en total retrocese
en el nostre entorn
i que
nosaltres
pensem que és
la gran emergència
de l'entorn,
l'agricultura
ha quedat
relegada
a la mínima expressió
pràcticament,
però
allà on
arriba l'aigua
de la mina
i es reguen els horts,
doncs aquells horts
encara,
aquella agricultura
encara,
encara té
una mica
de producció.
Després les basses,
les basses
a nivell de biodiversitat,
ambients aigualosos,
pels amfibis,
tot això
també ens ho aporten
les mines
i altres coses més,
no només
el forat
i l'aigua,
o sigui,
la cavitat,
vull dir.
Vull dir que
les mines
ens aporten
una sèrie de valors
i que avui en dia
pensem que
tot i que estem
contra rellotge,
encara estem a temps
de buscar
una figura
que
permeti
i obligui
a prendre decisions
i a reflexionar
sobre aquest tema.
I tant.
Jaume,
per anar acabant,
ens queda un minutet.
De qui són,
en definitiva,
aquestes mines,
a dir,
la potestat,
que és del propietari
d'aquella zona,
de la casa
que estigui edificada a sobre,
o això depèn,
òbviament,
de cada ubicació d'elles?
Jo una mica de tot,
perquè molt sovint
el que passa
és que aquestes mines,
sobretot les mines
que hem estat
per demà,
al llarg de recorregut,
que s'han fet
amb molt de capital,
amb gent,
amb molt de capital,
l'administració pública
d'alguna manera
ha comprat
el palau,
per exemple,
el palau Falguera,
el parc de Torre Blanca,
l'ermita de la Salut,
aleshores,
en aquest cas
on l'administració
es va fer càrrega
en el seu moment
d'aquest patrimoni,
les mines
serien també
de l'administració.
Per exemple,
hi ha altres
altres palaus
o altres cases
que tenen propietari,
per tant,
la mina
continua sent
el seu propietari,
com per exemple
les monges franceses
o el Calderasma,
que ja són
les propietàries
encara de la seva mina.
I després també tenim
les mines de corregut,
que són mines
més petites,
més curtes,
fetes amb menys
esforços econòmics
i que van lligat
a les petites masies,
Can Carbonell,
Can Vila,
etcètera.
I aquí els amos
continuen sent d'on
els amos de les masies.
Òbviament.
Doncs Jaume,
emplacem a tothom
que ens estigui escoltant
a que participin demà
en aquesta conferència,
a veure si també
podeu recopir la informació,
perquè ell serà
juntament amb Josep Manargues
i Oriol Valls
parlant d'aquestes mines d'aigua.
De fet,
vosaltres sereu els que
donareu el tret de sortida
d'aquest cicle
de coneixements
senjustencs
que arriba
a la tretzena edició,
fa des del 1998,
que es du a terme
de manera una mica
ininterrompuda també
per degut a la Covid.
I animem a tothom
que vagi
a la sala cinquantenari
de l'Ateneu
i que et puguin preguntar
tot el que sigui,
que puguin escoltar
tot aquest coneixement.
Nosaltres hem fet
un petit piscolabis
del que serà,
sense voler fer massa espòilers,
Jaume,
però t'agraïm moltíssim
la teva dedicació
en quant als estudis
i també que hagis participat
aquí a l'emissora.
Moltes gràcies
i que vagi molt bé
la xerrada de demà.
Moltes gràcies.
Adéu, bon dia.
Bon dia.
Gràcies.