I a aquesta hora el que fem és parlar del documental del mes.
Aquest mes d'abril, el documental del mes que es projecta aquest divendres a la Taneu a les 8 del vespre
és una entre tots, Joana Viarnès, una entre tots, un documental dirigit per Jordi Rovira i Òscar Moreno
i avui tenim a l'altre cantó del telèfon un dels directors, el Jordi Rovira, molt bon dia.
Hola, bon dia, com anem?
Molt bé, per parlar una mica, que a més parlem del documental del mes,
normalment ho fem amb algú de la productora Paral·lel 40,
però aquest mes, ja que éreu directors d'aquí, tenim l'oportunitat de parlar amb vosaltres
i que ens expliqueu en primera persona una mica la història d'aquest documental,
aquest documental que parla d'aquest personatge, Joana Viarnès,
que en l'últim mes, més o menys, em sembla, n'hem anat sentint a parlar també
a través de diferents mitjans, s'ha anat coneixent aquesta història,
que vosaltres la trateu en aquest documental, no?
Sí, és la història de la primera fotoperiodista de tot Espanya,
una dona catalana, actualment té 80 anys,
i que va tenir una vida superinteressant i va fer unes fotos increïbles
i que estava totalment oblidada per unes raons que, si vols, ara explicarem.
I per nosaltres, no només és explicar aquesta història,
és una feina de 3 anys des que vam descobrir a la Joana físicament,
a la seva història i a les seves fotos,
i ara s'està donant a conèixer perquè, vaja,
el documental del mes de l'abril, el 10 de maig s'emeta a TV3,
a final de la gent d'abril espanyola, i a partir d'ara tot ja s'ha disparat.
Exacte.
I diguem que la història ja la compartim amb quanta més gent millor, no?
Però ho heu aconseguit d'alguna manera amb aquest documental, no?
Triure la llum amb aquest personatge.
Exacte. Sí, sí, ha estat una feina dura,
perquè quan fas un documental és qüestió d'explicar una història determinada,
com l'expliques i buscar les imatges.
Però en el cas de la Joana era no només explicar la seva història,
que és molt densa, que li han passat moltes coses,
he viscut moltes anèdotes, ha fet moltes coses interessants i saps seleccionar,
sinó sobretot de quan expliques la història d'una fotògrafa,
explicar-ho amb les seves fotos.
I l'actiu de la Joana, que portava quasi 30 anys tancat en capses
i en el seu grau, en tots els milers de negatius,
s'havia d'ordenar, s'havia de buscar, s'havia d'intentar
trobar aquelles imatges que expliquessin determinades coses,
perquè si expliques una anècdota de com vas fer una foto
i no tens la foto, malament, no?
I llavors ha estat una feina de fer el documental
en paral·lel a una feina de documentació,
de buscar, de recerca d'imatges i de netejar-les, treballar-les,
perquè unes estan en una mica mal estat, altres per sort no.
Algunes imatges ni les hem trobat,
perquè hi ha una part del xiu que està perdut,
perquè abans s'enviaven moltes fotos a mitjans,
els negatius i n'es tornaven,
i llavors a vegades hem hagut d'anar al mitjans,
en aquest cas al diari Pueblo,
sobretot on va treballar la Joana a Madrid,
i a partir de les pàgines del diari ensenyar la foto.
Vull dir que ha estat una feina,
no diria cansada, sinó...
Intensa, almenys.
Bastant dura, densa, sí,
però estem contents, estem contents
del resultat del documental i de les crítiques
que estem rebent, però sobretot,
el més important que amb aquest documental hem aconseguit
col·laborar a posar la Joana en lloc que es mereix,
donar la fotografia catalana i espanyola.
Clar, abans deies que,
i ja es veu en el documental,
tota la gent, totes les fotografies que va arribar a fer,
però que estava oblidada,
que la gent no la coneixia,
fins ara ningú no havia sentit gaire bé a parlar.
Per què ha passat això?
Això va passar perquè la Joana,
fixem-nos resumidament,
neix a Terrassa,
acaba anant a estudiar a Barcelona,
al final li foreixen feina a Madrid,
se'n va a Madrid quasi 30 anys,
a treballar,
al migdans del 80 decideix deixar la professió desencantada,
amb com estava derivant,
tema de paperatge i tot això,
no li va agradar gens,
i ho va deixar.
Se'n va anar amb el seu marit,
que també era periodista,
i va deixar-ho també,
i nosaltres se'n va anar a Eivis a muntar un restaurant,
perquè ell li agradava molt cuinar,
va estar 22 anys en el restaurant,
i quan es jubila torna a Terrassa,
concretament a Vila de Cavalls, al costat.
Llavors, amb tot aquest tràfet de viatges amunt i avall,
que ella va deixar la professió voluntàriament als anys 80,
va caure en l'oblí,
només la gent que habitava també se'n recordava.
S'havia parlat una vegada d'ella amb l'anècdota dels Beatles,
que jo estava amb els tres hores amb els Beatles de Barcelona,
i abans es va entrar,
no es va col·lar,
es va entrar a l'avió,
va construir un bitllet per Barcelona a Madrid,
i va fer les primeres fotos.
El dels Beatles seria dir com,
sí, una foto a l'oblí dels Beatles,
però no ni la seva obra,
ni molt menys coneguda pel gran públic.
Però sobretot per això,
no és tant que la professió l'oblidés o la deixés apartada,
sinó que amb tot aquest tràfeg amunt i avall
i que ella mateixa tampoc donava valor a la feina que tenia
ni a el que havia fet.
Ella per ell una cosa va fer durant anys treballant de fotògrafa
i ja està,
no li donava el valor que es mereixia,
fins i tot havia comprat una tituradora
i anava a titurar les còpies grans originals
perquè l'equipava un espai.
Però que vam arribar a aconseguir entre tots
convèncer el que havia de fer-ho
perquè allò tenia un valor documental.
Llavors, amb tots aquests viatges i canvis de domicili,
la Joana havia quedat,
o almenys la feina de la Joana havia quedat tancada amb uns calaixos.
Clar. I vosaltres com hi arribeu a la història?
O com arribeu a descobrir aquest personatge?
A dir, mira, doncs l'hem d'explicar aquesta història.
Va ser un cop de sort, una casualitat d'aquelles,
no perquè ho busques, sinó perquè ho trobes
i perquè aquí vam dir, hòstia meu, per què és això?
Jo porto la revista Col·legi Periodistes, capçalera,
jo faig alguns reportatges a la revista,
els altres els encarrego.
Estava fent jo un reportatge sobre un grup de fotògrafs
del Mussol, del Vallès i de Barcelona,
que va existir fa molts anys,
i va fer una fotografia experimental,
i buscava un dels integrants del grup,
que encara està viu, perquè alguns ja són morts,
i no troba el telèfon,
algú no recordo ni qui em va dir
que hi havia un fotògraf de Terrassa, Cristóbal Castro,
que em podia posar el contacte de la persona que buscava,
vaig contactar amb el tal Cristóbal Castro,
i el documental és la persona que fa pocs anys
va dir, ostres, què és això?
Perquè estava muntant una exposició de les 50 anys
de les riades de Terrassa,
i li van dir, hi ha una fotògrafa a la filla de Joan Viernés,
la Joana, que va fer fotos també quan era jove,
la van anar a veure, va descobrir les fotos,
i va descobrir tota la resta de l'arxiu,
que allò estava tancat,
i va començar a ordenar aquelles fotos,
a treballar els negatius,
a posar-hi una mica d'ordre,
de cara a fer una exposició de Terrassa,
que es va fer finalment,
i quan estava en aquesta fase d'ordenar tot això
i havia descobert aquest arxiu,
va ser que quan jo vaig trucar-lo,
vaig trucar-li un altre telèfon,
un telèfon d'una persona,
i em vaig presentar,
i em va dir, això per què és?
Per un reportatge per la revista Col·legi Periodistes,
i em va dir, home, doncs mira,
jo et passo el telèfon,
però també et dic que hi ha una fotògrafa a Terrassa
que no es coneix,
que té una obra molt interessant,
que potser estaria bé,
que la revista Col·legi Periodistes s'hi interessa,
vaig apuntar el nom,
però com tantes coses que ens fan els periodistes,
tu ho saps,
des d'allò que la gent,
com diu, fes això,
a tal, i vas, rasques,
i allò no hi ha res,
no, és un amic seu,
una amiga seva,
que ha fet quatre fotos,
però vaig veure els Beatles,
que ja això s'hi ha dit alguna vegada,
alguna cosa més,
i vaig pensar,
ostres, pinta bé,
vaig encarregar a una col·laboradora
i a un company fotògraf
que vinguin a fer un reportatge,
i quan me'l van entregar,
vaig al·lucinar amb la història,
i jo estava acabant un altre documental
amb l'Òscar i amb en Xavi,
en Xavi és la tercera pota,
el relletjador d'aquest documental,
com hem fet,
doncs vegi,
mireu aquest reportatge de la revista,
se'l van mirar i van dir,
ostia, aquí pot haver una història
molt xula,
amb un documental,
i amb l'Òscar vam decidir
anar a casa de la Joan
amb l'excusa de portar-li
un exemplar de la revista,
amb l'excusa de veure
si donava càmera,
si tenia memòria,
l'edat,
bona memòria,
si tenia un arxiu
com per aguantar un documental,
perquè necessites moltes fotos,
una mica veure què, no?
I vam anar a casa seva
i quan portàvem un quart d'hora
l'Òscar i jo
estàvem bocabadats,
mirant-nos com hem dit,
però què és això, sisplau?
Com és que aquesta vida
amb totes aquestes anècdotes
i aquestes fotos
que vam pujar a l'arxiu
i es va començar a ensenyar
com se treu a capsa
i anava entrant fotos
i allà hi havia anat
vient los Songwells,
Noreyev,
els Beatles,
Jackie Kennedy,
a tota l'Espanya de l'època,
unes fotos precioses
i dius,
però com pot ser
que aquesta senyora
sigui una desconeguda?
I a partir d'aquí
li vam dir que volíem fer un documental,
la seva resposta
de persona humil
que sempre ha estat dit,
i vam començar
i ara la Joan
han passat tres anys
sent un documental,
està molt emocionada,
ho està vivint tot com un regal
i per fi
dona el valor
que es mereix a la seva obra.
O sigui,
ella no creia
que no li donava importància
a la seva obra,
fins i tot,
no?,
al seu arxiu,
o sí?
Ella havia interioritzat
fer molts anys
que la fotografia
que tenia valor
era la més artística,
la que s'exposava.
Ella havia fet fotoperiodisme
i, bueno,
eren les fotos
que l'encarregaran pel diari i tal,
però, clar,
les fotos no només són
una crònica d'una època,
que va fer molta més cosa
que famosos, eh?
L'altre és el que a vegades
som a mi
perquè va fer molta fotografia social,
va fer molta fotografia de moda,
molt moderna per l'època
perquè ella es basava
en proficis estrangera,
es bo que era el que mirava
de l'estranger
i intentar copiar
aquesta manera de fer foto
i va revolucionar
la fotografia de moda.
Va fer una fotografia d'esports
quan treballava amb el seu pare
que era fotògraf d'esports
de molt jove.
Vull dir,
va fer molt tipus de fotografia,
però ella ho veia com,
bueno,
m'encarreguen d'això,
que veig aquesta persona
o que hi ha aquest acte,
ho faci fer unes fotos
i ja està.
Ella has pensat
que la fotografia
que quedava,
que quedava més artística
era la de les exposicions
de fotografia
més treballada,
més...
I no, no,
clar,
la fotografia
de fotoperiodisme
també té el seu valor,
evidentment,
igual que l'altre,
i més quan han passat 40 anys
ja hi apareixen personatges
que si no és parella
quatre més
no tindríem
una instantània
que no t'ho recordés.
I el títol
que li heu posat també
al documental,
aquest Un entre tots,
també,
ja d'entendre-ho
i ja és explícit
i demostra
aquesta voluntat
d'explicar també
aquesta idea
que era la primera,
que va ser la primera
en un món
que segurament
encara seria molt d'homes,
però en aquell moment
encara ho era més.
Era un món molt masclista,
començant li ha costat molt
anar massa clar
al pare
al camp de futbol
a fer fotos
i li deien
que si buscava nòvio
que no hi hagi de fregar plats
i un cop un àrbit
no volia començar
el partit feliç
que aquella noia
no marxés d'allà
li van haver d'ensenyar
el carnet de premsa
de la federació
perquè entenguéssim
amb el delegat de camp
que era una fotoperiodista
li va costar molt
al començament de Madrid
els grisos
no deixaven passar
i li deia
però no em miris
com una dona,
miren com un fotògraf.
Al final va aconseguir
fer-se un lloc
i al final
va començar a jugar
i va poder aprofitar
els avantatges
que també tenia
el fet de ser dona,
la seva proximitat,
la seva humilitat,
sobretot la seva proximitat
amb la gent,
si famosos o no.
i l'un entre tots
és una frase
que en un moment determinat
la Natali Figueroa,
la dona en Rafael
que surt en els dos
del documental
i que són molt amigues,
que ell explica
en un moment determinat
com la Joan
es va acostumar
a ser un entre tots
perquè al començament
diu com ens ho sobtava,
diu veure allà
ella rosa, guapa,
tal jove,
en tenia tot d'homes,
no?
I teníem títols
més així,
provisionals
i al final
quan ja tenim el documental
que s'ha acabat
vam dir
hòstia,
un entre tots
rebana molt bé
què era,
no?
Ella i tots els altres.
El documental
veurem, suposo,
moltes de les fotografies,
no, també?
Sí, moltes, moltes,
centenars,
centenars,
però al mateix temps
és un documental
que tota gent que el veu
diu que té molt de ritme,
no és gens contemplatiu,
és un documental,
una persona va dir
una crítica
que vaig veure
a Filmin,
que es pot veure
a la plataforma Filmin,
també,
diu
ritmo endiablado,
i és a dir,
té un ritme molt ràpid
perquè creiem
que la Joan
ha tingut una vida així
i volíem
una mica
que fos tal
com va viure ella,
no féssim una cosa
que,
perquè a la seva vida
amb un ritme
que fos molt diferent
del que ella va viure,
no?
Clar.
I sí,
hi ha moltes fotografies
seves,
però al mateix temps
surten moltes
seqüències
i surt sobretot
molta gent entrevistada,
surt la Joana,
evidentment,
surt el seu marit,
la seva germana,
però surt en Rafael,
la Natana Figueroa,
en Serrat,
l'Artag,
en Raül del Pozo,
molta gent,
en Maria Pou,
vull dir...
i quan a l'hora
de fer les entrevistes
la gent us ha respost,
doncs quan parlàveu
que estàveu fent
aquest documental
la resposta era
positiva,
sorpresa?
La resposta ens ha sorprès molt,
la resposta ens ha sorprès molt,
nosaltres com a documental
només hem anat
amb l'Òscar
de l'altre director
o amb en Xavi
el relletador
o la Sílvia Omeres,
la seva representant
que més surt
en el documental,
hem anat a fer xerrades,
algunes amb la Joana,
dos o tres,
però tampoc l'ho podria
abusar d'ella
que té 80 anys,
hem anat a molts cines
on s'ha passat
i després la gent
podia preguntar coses,
ahir mateix vam estar
amb l'Òscar Sabadell
a la Cinex Imperial
i hi havia més
d'entrenar a llarg
de persones
i vam parar
a preguntar
i les crítiques
superbones
en el mitjans
els companys periodistes
que l'han vist
els hem cantat,
van guanyar
el Memory Mike Arreus
el novembre,
vam arressar
a baix a casa
el premi principal
del jurat,
el del públic
i el del públic jove,
quatre coctàvem
doncs van guanyar
de tres,
la setmana que ve
estem seleccionats
el Festival de Màlaga,
la setmana que ve
sabrem
en una secció
sobre el dret de la dona
de documentals
de dret de la dona
i pel·lícules
de dret de la dona
i no, no,
per ara
és un documental
diem que
va néixer amb bona estrella
perquè tot i
l'època de la crisi
ja hem aconseguit
que les administracions
van veure la història
els van encantar
ens van ajudar
amb el que van poder
per ajudar
a finançar el documental
TV3,
l'Espanyola
també s'ho van creure
i ara estan supercontents
ens ho han dit
amb el resultat
les crítiques són molt bones
no sé,
estem molt contents
però sobretot nosaltres
perquè ha servit
per visibilitzar
la figura
i l'obra de la Joan.
Clar.
Doncs aquest documental
del mes,
aquest Joan a Vierna
és un entre tots
que es podrà veure
també aquest divendres
a l'Ateneu de Sant Just
a les 8 del vespre.
Avui hem pogut parlar,
ha estat un plaer
amb un dels directors,
en Jordi Rovira.
Moltes gràcies, Jordi.
Moltes gràcies a vosaltres
i espero que us agradi
el documental.
Segur que sí.
Que vagi molt bé
i molta sort.
Bon dia.
Bon dia, Sara.
Igualment.