Ara mateix passen 3 minuts d'un quart de 12, seguim el magazín matinal de Ràdio d'Esvern,
el just a La Fusta, la segona hora del programa.
Avui som dimecres 11 de novembre del 2020 i ara ens toca fer l'entrevista.
Tenim amb nosaltres l'artista Sant Justenca, Clara Aguilar,
membre del col·lectiu artístic i transversal B-B-A-A,
per presentar-nos i parlar del seu projecte Pussy Pícnic,
que ara estan donant a conèixer.
Ja tenim la Clara al telèfon, doncs saludem-la.
Hola, Clara, molt bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Bé, molt bé.
Bé, la veritat és que algun cop hem parlat amb tu,
per aquí el just a La Fusta, com a artista, també com a membre del col·lectiu
Wait B-B-A-A o...?
Bé, hi ha molt de lío, no passa res perquè és un nom molt mal escollit.
Bé, o sigui, diem col·lectiu B-A, no?
Sí, perquè són les inicials, és com un joc com a les inicials típic
de quan en un llibre hi ha moltes autores, autors,
doncs diem la broma que són diversos amics, diversos amics,
però bé, és una història molt llarga, allò d'aquest nom.
Bé, abans de començar, de passar a explicar en què consisteix això de Pussy Pícnic,
Què et sembla per això, si expliquem una mica o fem memòria a l'audiència
de què és això del col·lectiu B-A, o sigui, en quin context sorgeix,
qui el formeu, què és el que feu?
El col·lectiu B és un col·lectiu d'arts escèniques, sobretot,
tot i que també hi ha hagut altres col·laboracions d'altres sectors,
com l'audiovisual, però principalment és una espècie...
Em vindrà a ser una companyia, que no li diem companyia,
perquè no hi ha un funcionament com a tal,
i som un grup de persones que ens dediquem a les escèniques majoritàriament,
que hi ha com un nucli dur, més fixa,
i després hi ha les col·laboradores que es van sumant
a les diferents espectacles que fem.
I l'última vegada que acabem parlar aquí,
Carles Ben era el motiu de l'últim espectacle que acabem de fer,
que es veia Disney Real Love,
que és un espectacle que ens dona un premi,
i ara mateix, per exemple, estem preparant un nou espectacle per la temporada que ve.
I el Pussy Pícnic podria ser un d'aquests projectes que esteu organitzant amb el col·lectiu
o no té gaire a veure?
Pussy Pícnic, dius si té relació amb el col·lectiu?
Sí.
Bueno, Pussy Pícnic era un grup de...
Érem tot noies que ho fèiem,
i era un projecte com...
Dèiem que era part de val,
el que passa és que estructuralment,
i per coses empresarials, fiscals,
i també per recursos,
doncs ho compartíem,
i en el fons som bastant la mateixa gent.
El que passa és que Pussy Pícnic,
i d'aquí el nom del tema,
és el nom d'un projecte que vam començar,
no et sabria dir quan,
però crec que ho feia en tres anys o una mica més,
i eren unes trobades que en un inici
eren la voluntat com d'investigar en segons quins temes,
sobre el cos, sobre els seus límits, etcètera,
i va acabar sent una performance
que vam fer a diferents llocs de representació.
I ara mateix seguiu fent...
Bueno, amb Pussy Pícnic seguiu fent coses,
aneu presentant espectacles, o...?
Bueno, Pussy Pícnic és un grup,
llavors teníem com una línia que vam començar,
que és el que t'explicava,
i llavors vam fer un primer capítol,
i la idea era anar fent capítols,
i anar canviant els equips,
és a dir, no sempre ser les mateixes,
sinó que fos com una cosa com que poguessin entrar
noves persones amb altres pantallaments,
i fer com un seguit de capítols,
però ens vam quedar, diga't dic,
en el segon, que no el vam arribar a fer,
o sigui, estrenar,
però el primer, en canvi,
els vam fer amb moltíssims d'òxids molt diferents.
El primer, estic llegint aquí,
el primer, com si diguéssim,
la primera performance,
que es diu La de les Flores.
Sí.
I de què ve aquest nom, una mica?
La de les Flores és el nom del capítol,
hi havia uns textos que eren majoritàriament performàtic,
però hi havia text,
i hi havia tota una història d'un personatge que explicàvem,
era com una espècie de western,
i les flors eren un element escenoràfic
i que jugava amb ell
i que era també tot un simbolisme
perquè representava una mica com el viatge que fèiem
les persones que estàvem allà en escena.
I per això es deia,
és el capítol de La de les Flores,
el capítol de La de les Flores,
era aquest el nom que va sortir.
Ja deu arribar a estrenar a algun lloc,
a algun festival, o...?
Sí, ho vam fer a un festival que es deia Rissoma,
que era una espècie de festival molt petit,
molt petit,
que es feia per al voltant de Girona,
ho vam fer a Baixadors 10,
que és una espècie de projecte que va néixer fa poc allà al Born,
ho vam fer en una galeria d'art a Roma,
que es diu Teoranys, no recordo com,
a 10 anys no sé què,
i a l'Artsalària,
que també vam fer una partita de mostra.
O sigui, ho hem fet en espais teatrals
i ho hem fet en espais zero teatrals,
com un bosc,
que era aquest primer festival que et deia,
o una galeria d'art,
que són espais on, a priori,
no són tan teatrals.
I teniu intenció de seguir fent més performance amb Ossipi?
Sí, sí, o sigui,
som una gent que ens vinculem des de fa molts anys
i que, a més a més,
paral·lelament fem projectes més teatrals,
propiament dit,
i llavors tenim molt de vincle
i sempre diem, no?
I, de fet,
hi ha un segon capítol,
com t'explicava,
intentant-se arrencar,
que és el de les lavanderes,
però està encara que no se sap.
Estem en la típica fase de producció
i de creació de treball a taula,
que la producció, per la part,
vol dir trobar finançament,
saber si es podrà fer a algun lloc,
si tenim el suport d'algú,
i estar una mica en aquest moment.
Perquè la teva col·laboració,
com si diguéssim,
el teu paper dins de,
no sé,
ja sigui de Pusipícnic o del col·lectiu,
va,
quin és?
O sigui, tu,
quines són les tecles que més toques?
Jo estic, com totes elles,
i ells com a creadora,
però si un espai el domino més
i me n'encarrego més,
com el departament, diguéssim,
escènicament parlant de la música
i l'espai sonor,
els espectacles que hem fet,
doncs,
sempre hi ha hagut gent que ha tocat
o ha cantat amb mi en directe,
però el que és composar-ho,
dissenyar-ho,
com a llenç de so,
en un teatre,
doncs m'he encarregat jo.
Perquè els temes que toqueu a Pusipícnic
van sempre molt vinculats,
per exemple,
amb el tema de la perspectiva de gènere,
he vist, no?,
llegint algunes coses.
Bueno, és, o sigui,
si em fes la pregunta
de si és un projecte feminista,
jo et diré que sí,
però tampoc és allò,
o sigui,
també és un feminisme
el que compartim nosaltres,
que no hi ha,
o sigui,
no hi ha una reivindicació
de deixar clar
que això és un projecte feminista,
sinó que, evidentment,
si tu veus a l'hora Pusipícnic
ja entens que la perspectiva
és bastant així,
però sí, sí, sí.
I tu, Clara,
com arribes a petar una mica
amb aquests grups?
Vull dir,
tu vas estudiar una carrera,
bueno, periodisme, no?
I com acabes en l'àmbit
més de l'espectacle,
de la música,
de la cultura?
A mi sempre m'ha agradat
molt, molt, molt el teatre
i és una cosa que,
el meu pare i la meva mare
doncs m'havien donat aquest privilegi
de tenir accés
i anar a veure moltíssimes coses,
les que proposava en ell,
les que proposava jo,
i poc a poc,
quan estava estudiant,
ja, per dir-me i humanitat,
ja era conscient
que a mi era molt friqui,
jo tinc una llibreta
on enganxava
totes les tríptics,
totes les entrades,
totes els retalls,
totes les crítiques,
coses així,
ho tinc guardat com un arxiu
de persona friqui,
perquè m'agradava molt,
i llavors,
un dia,
anem en contacte,
una gent que tenia un projecte
que es deia Manescuts,
que ho estàvem començant a fer,
ho portàvem per a les edicions
a la sala B,
i vaig dir,
hòstia,
doncs jo m'hi vull apuntar,
però no m'hi vull apuntar
ni com a actriu,
ni altres rols,
sinó,
jo què sé fer?
Música.
Llavors em vaig apuntar
a Manescuts,
que és un projecte,
és un laboratori
d'experimentació escènica
per gent jove,
a la sala B,
i allà vaig dir com,
uau,
allà es va obrir tot un món.
I amb el projecte va,
la gent amb qui comparteixes el grup,
com hi vas contactar,
com vau decidir una mica,
doncs,
dedicar-vos a això?
Bé,
cadascú ha tingut recorreguts diferents.
Una cosa molt xula que ens uneix,
a la totes,
és que,
en general,
exceptuant una persona
que és el Marcel i Cru,
ningú més ha passat
per uns estudis teatrals.
Si venim de formacions,
molta gent ha estudiat
comunicació visual,
cine,
jo, humanitat i periodisme,
una altra feia,
filosofia,
llavors hi ha com un món compartit
per accident
o també per passió,
ens hem apropat a l'àrea escènica
i no tots hem fet el mateix recorregut,
és evident,
però hi ha qui està,
per exemple,
l'Anna Serrano,
on està fent camí
per ser directora d'escena,
el Marc com a il·luminador
i com a escenògraf,
la Laura Baismar com a actriu,
llavors cadascú té el seu camí,
però diguéssim que
també hi havia un factor
que jo arribo una mica més tard
perquè sóc una mica més tard
dels inicis,
és el factor en Berlín,
que hi havia un pont establert en Berlín
amb el P14,
que és un grup de teatre jove
de la Fons Buenet,
i d'aquí,
de conèixer com treballaven
i com funcionaven els joves
en aquest teatre públic,
el Max Rossi,
l'Alena Martín
i alguns més
ho van portar com a model
a Barcelona
i van començar a buscar gent jove
que tingués ganes de fer coses.
I aquest és una mica l'origen.
Ostres,
i amb tot això de la Covid,
la pandèmia,
vosaltres,
de quina manera us ha afectat?
Perquè jo no sé si us dediqueu,
tots els que formeu part del col·lectiu,
no sé si us dediqueu exclusivament a això,
o teniu altres feines,
esteu també compaginant-ho amb estudis,
no sé com us ha afectat.
Ens ha afectat com a tothom,
totes les persones que ens dediquen
al sector cultural,
allà en tots els altres sectors
del planeta també,
però parlant del cultural
i parlant del cultural a Catalunya,
doncs ens està afectant com a tothom,
perquè el que reina és la inseguretat,
segurament és una volta més de precarietat,
és la incertesa de saber
si aquells bolos caiguts,
què passa amb allò,
si es recuperen,
si aquest espectacle que tu estàs creant
i que t'estàs dedicant
ja i tu ja estàs treballant-hi,
si això ho podràs estrenar
la temporada que ve
i per tant ho cobraràs o no ho cobraràs,
llavors hi ha tot aquest dilema
sobre la taula.
I depèn d'aquí del col·lectiu,
doncs,
té la gran sort de tenir molta feina
i hi ha d'aquí el col·lectiu
que sobre la pregunta
de si tenien altres feines,
bueno,
hi ha gent que té mans a altres llocs,
gent que es dedica a fer traduccions,
l'Alela Martín sí que es dedica
plenament al cinema,
està preparant la seva pel·lícula,
vull dir que,
però bueno,
la cosa no pinta gaire bé.
Clar.
Clar.
I quan podíeu fer obres,
espectacles o les vostres performances,
el feedback del públic
amb el que vosaltres presentàveu,
quin era?
Depèn de l'espectacle,
si comparem Pussy Pícnic
i Didier Real Love
no té res a veure,
a Pussy Pícnic et fots un susto
perquè és una cosa molt punk
i molt forta
i molt curta
i com una cançó punk
allà veurà
i és molt a prop,
passen moltes coses,
tenen dues o dues coses
en una escena
una manera molt concreta,
senyorament també és fort.
Didier Real Love
és un espectacle
que es programava
a la ve,
que es programava
a l'altre lliure
i llavors el tipus de públic
doncs era un altre.
Per tant,
els feedbacks depèn,
nosaltres estem supercontentes
perquè jo crec
que som unes privilegiades
com a persones
a què ens dediquem
a les escèniques
perquè ens estan passant coses,
ens estan sortint opcions
i això forma part
d'un privilegi,
forma part de fer la feina,
de posar-hi moltes hores
però també,
hòstia,
doncs hi ha un reconeixement
més enllà dels premis
hi ha un reconeixement
del públic
perquè sense públic
si no tens públic
no et proposen
fer més produccions
en altres teatres.
En el moment
estem contentes.
I el públic
que normalment teniu
acostuma a ser
més gent jove
que gent gran
per exemple
pels temes que tracteu?
Jo crec que sí,
jo crec que sí
que estem parlant
de gent més jove
i una cosa
molt xula també
que jo sempre veig
és que
també hi ha un tipus
de públic
que
n'hi ha molt teatreros
però n'hi ha un sector
que no ho és gens
i això
a nivell
si jo estigués
promant un teatre
m'interessaria molt
perquè són el famós tema
dels nous públics
i tenir accés
que vingui gent
que no hauria passat mai
per la sala d'aquest
hòstia
un teatre aquí
a Pere Quart
que xulo
en un bar
no sé què
xulíssim
vull dir
hi ha com
tota una feina
per la gent
amb què ens movem
en els altres sectors
que treballem
doncs hi ha la gent
que arriba
que a priori
no és una persona
que va cada mes
al Teat Lliure
o a l'antic teatre
o a qualsevol teatre
a Barcelona
que no és freqüent
però sí
sobre l'edat
jo crec que sí
és que estem parlant
de gent
especialment jove
Abans clar
al principi
has comentat
que des del col·lectiu
estàveu preparant
un nou projecte
ens pots donar
una avançadilla
o cinc cèntims
de què es tracta?
Bueno
aquest és un tema delicat
perquè
encara no està
quan no tens
l'estrena
assegurada
llofirmada
i que el teatre
ho ha comunicat
i la roda de premsa
no pots dir-ho
sembla que siguis aquí
com
jo què sé
com l'Spilberg
i no és això
simplement que
per un tema
de respectar
els tempos
de com es comuniquen
les coses
no ho podem dir
però bueno
el que sí que puc explicar
és que
és un espectacle
que
a mi és molt fort
perquè el plantejament
comença abans
de tota la pandèmia
però nosaltres
vam tenir
la idea
de preguntar-nos
de revisitar
l'Arc de Noël
l'Nita de l'Arc de Noël
i preguntar-nos
si avui
ja és un dileu universal
què seria
què passaria
què seria
l'Arc
però que seria
com un creuer
com els creuers
que ara estan aturats
gràcies a Déu
i que han estat contaminant
els mans
durant molt de temps
i com seria
aquestes espècies
privilegiades
a salvar-se
perquè hi ha hagut
un apocalipsi
sona molt apocalíptic
però realment
estem intentant
fer un plantejament
que no sigui
és un espectacle
que es flirteja
com amb la centraficció
però no serà
una cosa
superapocalíptica
com
no sé si m'explico
sí
sí, sí
més o menys
t'hem pogut entendre
encara que no puguis
dir masses coses
Clara
durant la pandèmia
us heu pogut
anar avançant
o fent
algunes trobades
com
o us heu quedat
una mica parats
crec que abans
és comentant
que també us havia afectat
d'alguna manera
o altra
bueno
la pandèmia
el que va fer
la primera
la primera pancada
és que no podies
o sigui
el teatre
no sé
hi ha un
hi ha un
jo ho reivindico
perquè és que
l'art en viu
la música en directe
el teatre
són arts en viu
o sigui
cap mena de sentit
té per mi
posar una càmera
a gravar
una representació
una
una proposta escènica
perquè
estem parlant
d'un altre lenguatge
llavors
amb aquest
cataclisme
i aquesta
pandèmia
va fer que ens caéssim a casa
que no poguéssim
assajar
que no poguéssim
treballar al final
perquè
sí que pots treballar molt
d'ei
t'envio aquest document
de fer molta recerca
d'enviar referents
de buscar imatges
perquè treballem també així
agafem el Pinterest
i comencem a agafar tot d'imatges
que ens interessin
plàsticament
això ho podíem fer
ara
el que era
allò
en viu i en directe
i provar coses
perquè al final
com deia
has de provar coses
amb cossos
allò
directe
i és molt complicat
no es podria fer
no es pot fer
i ja la
jo crec que la cultura
ha pres moltes
o sigui
jo estic sorpresa
i trista a la vegada
perquè veig que el sector
ha fet molts canvis
s'està adaptant
per poder treballar
amb una certa
o amb una quasi completa
seguretat
però clar
ens tanquen els teatres
clar
que per una part
hi ha aquest esforç
no?
del sector
per dir-ho d'alguna manera
i
que no es veu corresposa
una mica
amb les
normatives
amb les restriccions
que està fent
sí
bueno
aquí traiem en el debat
que això ja són opinions
de com s'haurien de fer
les coses
però
jo
sense
sense
entrar-hi molt
sí que
expresso
i quan hi ha
les concentracions
fa un parell de setmana
expresso
la tristesa
i la preocupació
absoluta
que tinc
de pensar
cap on anirem
evidentment
a nivell social
ja
he dit que ho deixàvem de banda
perquè ens centravem
en el cultural
però a nivell cultural
cap on anirem
com a país
penso en tanta gent
potser segurament
d'unes generacions
més grans que jo
que nosaltres
que tenen
una situació diferent
i que no es podran permetre
no estar treballant
o no tenir uns ingressos
molt més regulars
perquè tenen
persones a càrrec
perquè tenen històries
a càrrec
i perdrem
penso que perdrem
molts artistes
pel camí
perquè hauran de canviar
d'ofici
clar
i això és molt trist
i això és preocupant
perquè al final
serà un tema
també un cop més
de privilegi
dels que puguin
sobreviure
i els que no
doncs no
Molt bé
doncs Clara
se'ns acaben els minuts
per fer l'entrevista
ha estat un plaer
poder escoltar-te de nou
aquí als micròfons
de Ràdio d'Esvern
bueno micròfons
telèfon
de Ràdio d'Esvern
així que res
que tinguis
molt bon dia
molts ànims
molta força
amb els nous projectes
i endavant
Molt bé
moltes gràcies
Una abraçada Clara
Gràcies a vosaltres
Merci
Adeu
Adeu