11.18
Entrem a la segona hora del programa
i ho fem parlant amb Néstor Ribes
i és el Sant Justenc fotògraf
que va inaugurar el passat dijous
l'exposició Ament, al celler de Can Ginestar
així que el saludem. Néstor, bon dia
Hola, bon dia
Bon dia, Néstor, benvingut a l'emissora
Escolta, abans de res, enhorabona
i felicitats també per aquesta mostra
fotogràfica que espero que molta gent de
Sant Just o d'altres indrets també vinguin a
visitar. Una mostra
fotogràfica que vol ser
i ara ens ho explicaràs, un
reconeixement cap a una generació que
registreix una mica la solitud o la duresa
d'una vida rural, a la muntanya
òbviament. On s'han fet aquestes fotografies?
Sí, efectivament
Aquestes fotografies s'han fet a un poble
al Prepirineu, és un poble on
jo estiuejo, on tinc
part de les meves arrels
i, bueno, però més que donar-li importància
al poble, al final el que li vull donar
importància és això, no? Aquesta generació
de persones que, al final, bueno, com
ja ho podeu veure a l'exposició, són
fotografies amb un plànol molt tancat
i això vol dir on jo li resto molta
importància a l'indret, en el sentit
vull dir que això es transporta a qualsevol
poble de Catalunya, d'Espanya,
d'Europa, són gent que
decideix viure així
i, bueno, i com tu
ho has dit, amb la solitud
aquesta austeritat
i, en aquest cas, aquesta part més litúrgica
més religiosa, doncs imperen per sobre de tot, no?
Aquestes persones, tu tenies
algun lligam, o tens algun lligam
directament amb aquestes persones que apareixen
a les fotografies?
No, no, no, no, no, no
tinc cap ni un. La veritat és que
bueno, sí que algun
de vista, però no, no, no
em lliga absolutament res i sí que és cert
que aquest projecte el vaig començar
doncs avui farà gairebé ja cinc anys
així, un, per tots sants, vaig fer les dues
primeres imatges del projecte, que
quan fèiem la cerimònia i el cementiri
cada família al costat de, bueno,
del seu familiari difunt i això, doncs
vaig fer les primeres fotografies i només
veure les dues primeres fotografies que sí que apareixen
a l'exposició, doncs
ja vaig dir, hòstia, aquí ha nascut
alguna cosa, jo ja tenia alguna cosa en ment
i va ser com a través d'aquelles imatges que
bueno, vaig buscar una mica
tot aquest eix conductor
per dir-ho d'alguna manera i aquestes coses que jo
volia plasmar i finalment, bueno, van ser
3-4 anys de fer
fotografies de projecte i hauria de ser
molt xulo. Al final
per mostrar aquestes imatges, és a dir, per
ensenyar aquesta part d'una vida més austera
amb més solitud de la gent gran, ho ha de fer
ho han de fer generacions més joves
com és en el teu cas, no?, que hi ha una
diferència generacional amb aquestes persones
que surten a les fotografies
bastant important. Si no es fa així
Néstor, es perd?
Bueno, no ho sé, però sí que és veritat
que en aquest cas
la fotografia és una eina que realment et permet
apropar, no?, això i demostrar aquestes coses
i en el meu cas
jo sempre he tingut molta sensibilitat
per la gent gran, ma mare es dedica a
temes de gent gran, jo m'he criat molt amb els meus avis
també i sempre diguéssim que la meva vida ha estat
bastant rodejada, no?, de gent gran
i al final ja et dic
en aquest poble que precisament és on jo estiuejo
però, bueno, que més enllà d'estiuejar
el que us volia comentar és això, no?, que
quan realment arriba a les èpoques més dures
ja arriba la tardor, el fred, l'hivern
que ha pujat un cap de setmana
realment quan em cobra valor, no?,
la vida d'aquestes persones
i dir, hosti, si aquesta gent està aquí resistint
i finalment també està mantenint un poble
que es mantingui en vida
i per mi això és el que li dona tot aquest valor
i, bueno, i com té compte al principi
la fotografia és una eina que m'ha permès
apropar a la gent, la meva mirada
i aquesta realitat
Ells o elles, aquests avis o avies
t'explicaven algunes vivències
durant aquestes fotografies?
És a dir, com era el moment de
fer la fotografia d'aquests instants
que es poden veure a l'exposició?
Doncs la fotografia, sincerament, era
molt espontània, o sigui, jo sí que
tenia, res, pocs moments
de conversa amb ells, de els explicar una mica
el que volia fer i tot
i ells em deixaven, vull dir,
totes les fotografies són molt naturals
en el sentit de dir que jo
aprofitava en el moment que jo realment
creia oportú per fer la fotografia
i al final ja et dic,
tant el tracte amb aquestes persones
com la fotografia en si són molt humanes,
es veuen el resultat
i això era tot molt natural
i molt sincer, sincer.
En el teu web,
que per si algú vol treure una mica el cap
i fer-li, donar-li un cop d'ull,
nestorribes.es,
hi ha una petita mostra d'aquestes imatges
i també hi ha un petit text
en el qual expliques
tot això que també ens estàs comentant ara, no?
Ament, que és el nom d'aquesta exposició,
és aquesta imatge del pas
d'una realitat a una altra, no?
També barregen aquests temes
de temes religiosos, pregàries, no?
Clar, la gent gran, podríem dir,
és la que té un lligam més fort
amb el tema religiós, ja sigui perquè viuen
a un poble on només, podríem dir,
d'alguna manera, tenen aquesta activitat
al dia a dia, no?
I també perquè les seves credences
són més fortes.
Per això entenc que és el nom d'Ament.
Com va sorgir el nom d'englobar
tota aquesta fotografia?
Sí, mira, el nom d'Ament,
al final, els meus projectes,
com podeu veure a la meva web,
la gran majoria d'ells
contenen una o dues paraules,
m'agrada que siguin noms concisos i breus,
i que la pròpia paraula tingui
suficientment força
com per intentar resumir una mica
tot el projecte.
Aleshores, l'Ament,
que significa, bueno,
que així sigui o així sea,
al final és una mica, no?
Doncs això, és com,
així és, és que és així
la vida d'estes persones,
i al final, amb aquesta connotació religiosa
i tot, doncs, volia,
crec que la paraula Ament,
i això, doncs, bueno,
va anar perfecte pel projecte,
i això, i al final, també, no?
Quan barreja una miqueta això
de la part litúrgica,
com els estic també una mica
encarant a ells
el que és la mort
i tractant-ho sense tabús,
perquè al final
és aquestes persones
que estan vivint
aquesta última generació
i que ja, bueno,
estan esperant una mica
que arribi el dia,
que és així,
i, bueno,
i una cosa
que la dic avui aquí
com a exclusió a la ràdio,
moltes d'aquestes persones
que surten a l'exposició,
doncs la gran majoria
d'elles ja no hi són.
Vaja.
I, clar, vull dir,
això també és una cosa
que cobra força
i que, bueno,
i que quan jo anava fent
el projecte,
doncs,
moltes persones
anaven morint.
Clar.
I, clar,
era també,
la meva part com a fotògraf,
també, doncs, clar,
és que no sé com,
no sé com explicar-ho aquí,
però ja et dic,
em vaig involucrar moltíssim
i van haver-hi molts sentiments
i, bueno,
això pel mig,
que va ser molt intens tot
i va ser un trajecte
com a,
per fer el projecte,
ja et dic,
van ser 3-4 anys
de fotografies
molt intens
i molt emotiu.
Precisament,
t'anava a preguntar,
però més o menys
ens han resolt el dubte
si els protagonistes
d'aquestes fotografies
sabien que estaven sent retratats
i que futurment
o posteriorment
serien presentats
en una exposició,
els que hi són
i els que no hi són.
No sé si d'alguna manera
ells ho van saber.
Sí, sí,
ells ho van saber
i, o sigui,
ells no sabrien
que estarien exposats
en el sentit,
bueno,
s'ho podrien imaginar
perquè jo també
a aquest projecte
li volia donar,
bueno,
volia que es veiés
i això
i aleshores sí que és cert
que jo just quan
vaig acabar
com la primera maqueta
del projecte
en els dos primers anys
de treball
jo vaig fer una presentació
al poble
on la gran majoria
d'ells
encara estaven vius
i vam poder veure
o vaig passar
un passeu audiovisual
i tot
i estaven tots
a primera fila
i va ser superemocionant.
Va ser molt emocionant,
molt emotiu,
van haver-hi moltes llàgrimes
i clar,
és el que et dic,
va ser una barreja
d'emocions,
de sentiments
molt forta.
Unes llàgrimes,
Néstor,
em sap greu dir-ho,
però durant la presentació
de l'exposició
aquí a Can Ginestà
més o menys
et va poder veure
una mica emocionat,
no?
Sí,
perquè sé
el que ha passat,
perquè sé
com va ser
tot aquest procés,
perquè sé
el que et dic,
hi ha fotografies
que per mi són
molt especials,
hi ha gent
que ja no hi és
a la qual li tinc,
encara que t'he dit
que no tenia aquest vincle,
però sé que li tinc
molta estima
a part de la seva família,
a ells,
encara que,
bueno,
això,
que ens mantenien
a una distància
cordial,
per dir-ho d'alguna manera,
però sí,
és que hi ha hagut
processos molt intensos
i situacions
molt emotives
durant tot el projecte.
que és la seva vida rural
en aquests pobles
de muntanya,
boscos,
zones de cultiu,
no?
Aquesta austeritat
on arriba poca comunicació
o inclús poca gent,
ells com hi viuen allà?
Doncs ells viuen sincerament
de la manera més natural
possible,
ells estan contents
de viure allà,
ells volen viure allà
i és això,
s'aferren a,
el que et digui,
aquestes petites zones
de cultiu,
en el moment d'oci
que tenen,
que en el projecte
ho podeu veure,
que jo ho vaig,
bueno,
és una partida de cartes,
ells viuen a cartes
pràcticament cada tarda
durant una hora,
més o menys,
i, bueno,
doncs amb aquestes petites coses
realment tiren
i això també és una cosa
que et fa reflexionar
perquè aquí,
a la gran ciutat,
ho tenim tot,
tenim totes les comoditats
a l'abast
i allà veus que
amb quatre coses,
sincerament,
passen
i realment són feliços
i és així com volen viure
i per mi això
és el que et dic.
Una cosa és
veure-ho com a la distància
però un cop t'apropes
els fotografies
i realment veus
i saps el seu dia a dia,
doncs dona que reflexionar
i dona que pensar
moltíssim i més
en aquests temps que corren.
I tant,
i a més,
després de la pandèmia
diguéssim que
la generació
d'avis i àvies
són els que també més
s'han ressentit
en l'aspecte de la solitud,
no?
S'han pogut trobar
molt més sols,
sols,
suposo que en aquests indrets
una mica més inhòspits
encara més
perquè allà la tensió
devia ser nul·la.
Sí, sí, sí,
efectivament,
és el que dius.
Durant la pandèmia
i això
encara més,
s'accentua
tot molt més.
Així que
és el que et dic,
per mi té moltíssima importància
i li dono molt de valor
a aquest estil de vida,
voler seguir
arrelats una mica
als seus orígens
i tot
i això,
i seguir allà,
malgrat,
és que són les seves comoditats
i no els faràs canviar
i no ho sé,
és que és això.
Són feliços
els que has pogut conèixer
quina filosofia de vida
porten
per ser feliços
allà on viuen?
Sí,
són feliços,
és el que et dic,
són feliços
amb les menys coses possibles
i
és que és això,
vull dir,
sincerament,
la seva mirada,
quan t'expliquen
alguna vivència,
alguna experiència
de la seva vida
i tot,
és el que et dic,
et fa reflexionar moltíssim
i realment et dones compte
això,
que la felicitat
no recauen tenir moltíssimes coses
i tot
i és un exercici
de reflexió constant
perquè per mi
és un aprenentatge
bé,
tot això que et comento,
aquestes experiències
que he tingut amb ells
a l'hora de fotografiar-los
i compartir petits moments
i vivències amb ells
i això.
T'ha canviat a tu
com a fotògraf
crear aquest vincle
amb aquesta gent gran,
veure,
tocar una mica
la mort de prop
perquè l'has viscut
durant els anys,
ens deies,
i també amb persones
que estan a les portes d'A,
no?,
estan a la seva etapa final
de la vida
com a fotògraf
et canvia la mirada
o et canvia la manera
de treballar
a futurs projectes?
Aviam,
la mirada
i la manera
no me la canvia
perquè jo normalment
en els meus projectes
intento fotografiar
coses així una mica
que tenim
molt a l'abast
però que potser
partem una mica
la mirada
o no som realment conscients,
o sigui que per aquesta part
no,
però sí que és cert
que en quan
a...
com t'ho diria,
en quan
els sentiments
aquests
que m'ha mostrat
aquest projecte,
he fet molts projectes
però aquest és el que realment
m'ha tocat més de prop
en el sentit
que hi ha hagut
moltes vivències,
moltes experiències
de pel mig
i no és fàcil
fer un projecte
i que potser
al cap de poc temps
doncs una de les persones
que has fotografiat
això,
doncs li arribi el dia
i has d'anar a l'enterro
i aquesta persona
segueixi formant part del projecte
i que tu segueixis treballant
i que tot això
vagi cobrant sentit
i li vagi donant força
i valor.
Aleshores,
aquesta és una part
que realment
m'ha canviat
en el sentit
de dir
a nivell
a nivell això,
a nivell reflectiu
i bueno,
de seguir m'endinsant
i fins on estan una mica
als meus límits
de dir,
vale,
està aquí
perquè ja et dic,
al final ho tracto tot
amb un respecte
bueno,
ja et dic,
el respecte
i tot per mi
és superimportant
i sobretot això
com els enfrontes
a la mort,
saps?
vull dir que
no és una cosa fàcil
i s'ha de tractar
amb molt de respecte
i bueno,
i això,
d'una manera...
Digues, digues.
No,
doncs això
que,
això el que et comentava
que és un tema
que és delicat
i sobretot
ho volia tractar
des del màxim respecte,
carinyo
i això.
Hi ha una de les fotografies
amb això
anem acabant,
Néstor,
que es pot veure
els nínxols
però buits
encara,
no?
Que és on anirem a parar
si és que volem ser
diguéssim enterrats
o si no
encinats
d'una altra manera
però vaja,
és una fotografia
força impactant,
no?
En un dels llibres
que es pot trobar
a la teva
pàgina web
que també hi surten
i apareixen fotografies
sobre aquesta exposició
d'Amen.
Aquesta fotografia
dels nínxols
va acompanyar
d'una frase
que diu
Nací madre
de tu seno
a tu regazo
vuelvo.
D'on provenen
aquestes frases?
Són teves?
No, mira,
aquestes frases
són d'una escriptora
que des d'aquí
li aprofito
per enviar-li
les gràcies
perquè és espectacular
com es va volcant
el projecte.
És una escriptora
que normalment
escriu sobre
els meus projectes
perquè des del dia
que em va conèixer
va veure
i va conèixer
la meva obra
sempre es va oferir
a intentar
posar una miqueta
de lletra
als meus projectes
i en aquest
va ser l'únic
que un cop
va veure les fotografies
i ella em va proposar
intentar escriure uns versos
per intentar
lligar una mica
aquestes imatges
i donar-li
que cobreixin més força
per dir-ho d'alguna manera
i que enfatités més
el missatge
ja no només visual
sinó també narratiu
i aleshores
doncs
exactament
el que m'acabes de comentar
amb aquesta frase
doncs és una mica això
al final
jo sempre ho dic
del polvo
venimos
i en polvo
nos convertiremos
és una mica
aquest cicle
de la naturalesa
i això
i de la vida mateixa
i per això
aquesta foto
que és una foto
molt impactant
com ja has dit
i és una mica
una foto
que tancara
i que realment
et mostra
davant del que realment
és un final
inevitable per a tothom
i bueno
això
el que et dic
també és reflexionar
i tractar la mort
això
sense tabús
i bueno
fer-ho
de la manera
més central possible
i que és una cosa
que tothom
s'hi enfrenta
i sobretot
aquestes persones
que estan en l'última etapa
de la seva vida
i acabem amb una
d'aquestes últimes frases
que comentaves
que l'escriptor havia afegit
per donar encara més potència
aquesta part visual
del teu treball
tanto amor recibido
queda el que dimos
i a més ho acompanya
amb una fotografia
que sembla
ara ho explicaràs
unes mans d'una dona
que està mirant
bueno està mirant
es veu la fotografia
tal que suposo
que deu ser el seu marit
quan era jove
sí
efectivament
és exactament això
i
és que
és el que et dic
la mateixa frase ho diu
és una mica també
com aquesta gent
que està vivint allà
doncs també una mica
per molt que
seguissin
podent viure allà
i siguin feliços
també tenen aquesta part
nostàlgica
aquesta part de records
i on també
se'n recorden una mica
de
bueno
de totes aquestes experiències
i en aquest cas
doncs
és el que et dic
el propi text
li dona
encara més vida
a la imatge
i tant
el fa més potent
això és un dels llibres
que es poden trobar
a la teva web
nestorribes
dueserres punt es
són unes 50 pàgines
amb aquestes fotografies
que es poden veure a l'exposició
està a la venda
es poden adquirir
aquests
els books
que tens publicats
a la web
els llibrets
ara mateix no es poden
no es poden adquirir
perquè vaig fer
una tirada
d'uns 80
o una cosa així
els vaig vendre tots
però sí que és veritat
que també aprofito
per dir-ho aquí
que després d'aquesta exposició
ja m'ha preguntat
bastanta gent
i tornaré a fer
una altra tirada
és una cosa
que tenia en ment
i sobretot
el fet de fer
aquesta exposició
i de
bueno
i de veure una mica
totes les respostes
de la gent
i tot això
doncs aprofito
per dir que tornaré
a fer una altra tirada
perquè
bueno
per això
perquè ja se'n van
exaurir tots els exemplars
i aleshores
doncs això
aprofitaré per fer-ne un de nou
estarem pendents
i per últim
Néstor
exposar aquí a Can Ginestà
a casa teva
també
a Sant Jus
que t'ha suposat
ja per
per tota l'emoció
que et comporta el projecte
però a sobre
de veure
que està aquí
a casa teva
mira
sincerament
vull exposar
a Can Ginestà
la gent que em coneix
més de prop
sap que era
un dels meus somnis
i un repte
per mi
una
perquè és el que
vaig comentar
ja el dia
de l'ignoració
és exposar
a casa meva
que és el poble
que m'ha vist néixer
que també m'ha vist créixer
i al final
jo he impartit
moltes coses
de fotografia
per Barcelona
he impartit
tallers
exposicions
etc
i a Sant Jus
mai havia pogut
fer res
no havia tingut
l'oportunitat
i aquest projecte
per mi
poder-los posar
al celler
és algo màgic
i algo que no
oblidaré mai
i al final
això
és un projecte
també
que va estar
dos anys
perquè vaig quedar
finalista
d'una viena a l'europea
i aquest projecte
va estar dos anys
voltant per Europa
per diverses ciutats
europees
i que finalment
aquest projecte
el pugui tenir
en les meves mans
i el pugui exposar
a Sant Jusnastar
a una sala
com el celler
és que no sé
és espectacular
per mi
i moltíssimes gràcies
per la gent
que ho va poder fer possible
i això
és que no
només són paraules
de lògica
tinc
per això
perquè ja et dic
la gent més propera
sap el que significava
per mi
poder exposar
la casa meva
i tant
ben merescuda
l'acollida
Néstor
i també enhorabona
per aquesta exposició
de nou animo
a les persones
que ens estan escoltant
en directe
o en podcast
també
que vagin a visitar
aquesta exposició
serà disponible
i serà disponible
fins al pròxim
26 de novembre
així que hi ha un mes
encara
per anar-hi
si volen més informació
també
els animo
que vagin al web
nestorribes
com dèiem
dueserres
punt es
Néstor
moltes gràcies
que vagi molt bé
i a seguir treballant
amb aquesta fotografia
perfecte
moltíssimes gràcies a vosaltres
una abraçada
adeu
una abraçada
adeu bon dia