Són les 11 i 13 minuts. Encarem la segona hora del Just a la Fusta, d'aquí a Ràdio d'Esvern.
Ara és l'hora de l'entrevista i tenim el plaer de tenir a l'estudi en Tonga Zull, que és fotògraf.
És el fotògraf, de fet, que hi ha darrere l'exposició que s'inaugura aquesta tarda, a Can Gina Està.
El títol de l'exposició és Tu pots ser casteller i és el títol de la mostra.
Bon dia, Ton. Bon dia.
Bon dia. Les fotografies, les has fet tu?
Sí, les fotografies és un treball, és una selecció d'un treball que he anat fent amb la colla castellera d'esplugues durant els últims cinc anys.
I per què els desplugues? Per proximitat?
Sí, jo vaig començar a interessar-me a reflectir una mica la colla, el que feia la colla, i posteriorment jo ara sóc membre de la colla castellera.
Per tant, el que reflecteix l'exposició és la vida interna de la colla castellera d'esplugues.
Les fotografies són de com pugen als castells o és una mica de tot del que hi ha?
O sigui, com fan els assajos, de moments que no estan fent el castell, que no estan parlant?
Mira, normalment els mitjans de comunicació o el que la gent coneix des del punt de vista d'imatges o de material audiovisual són les actuacions a plaça dels castellers.
Les estructures, si fan llenya, fan llenya...
En canvi, hi ha molt poc material audiovisual que expliqui la vida interna de la colla.
I la vida interna de la colla és com es fan els assajos, qui són els castellers, què fan els castellers amb la seva vida diprivada o amb la seva vida laboral.
Aleshores, com disfruten o com s'emocionen quan realment es fa, es aconsegueix un castell que costa molt d'assejar i que costa molt de portar a plaça.
Tota aquesta temàtica són els diferents relats que hi ha dins de l'exposició.
Tu has dit ara fa uns instants que eres membre de la colla i jo em pregunto, t'has fet membre arrel de conèixer el món que hi ha darrere dels castellers o ja formaves part i volies mostrar aquesta part?
Jo em faig casteller després de conviure amb ells. De fet, el meu treball respon a un seguiment i continuar tant dels assajos com de les actuacions durant tots aquests anys.
No és un treball d'anar dos dies al mes o a la temporada i fer quatre fotos, sinó que les fotos és fruit de fotografiar cada dia els assajos, de fotografiar durant els anys les actuacions, de fotografiar els castellers.
Aleshores, tot aquest material que són mils de fotografies, hi ha una selecció que són les imatges que estan dins de cada un dels relats de l'exposició.
Mils de fotografies, quantes n'hi ha?
Bastantes.
Ostres, Déu-n'hi-do!
Bastantes, perquè per trobar una imatge que reflecteixi, que sigui espontània, s'en hem de fer moltes.
Això al matins de la fotografia documental, quan nosaltres veiem un reportatge de 20 o 30 imatges, al darrere n'hi pot haver 3.000.
Els castellers, o sigui, la colla, sap,
que els hi has dedicat, bé, que els hi has dedicat, que has fet aquesta exposició seva?
Sí, sí, aquesta exposició, la primera versió, lògicament es va exposar l'any passat durant la festa major d'Espulgues,
la festa major de Santa Magdalena a la sala Robert Brilles d'Espulgues.
i ells sabien del meu treball i ells, bé, de fet ells són els actors d'aquesta exposició i ho sabien, crec que jo al final volia fer una exposició, volia reflectir totes aquestes imatges.
Com ha estat el procés? O sigui, quant de temps has estat amb ells? Què anaves? Amb ells els assajos? Com ho feies?
Bé, jo ara, a més a més de dir, jo he seguit la colla, i la segueixo perquè ara també sóc membre i participo en els assajos i en les actuacions,
dir, pràcticament, a cada assaig, a cada assaig que anava, dir, feia fotografies,
i al final es va aconseguir en una situació que és la ideal en què la càmera desapareix.
Per tant, quan la càmera desapareix és quan el fotògraf pot captar l'espontaneïtat,
pot captar la veritat de les fotos, les fotos respiren veritat.
Si la càmera no desapareix, les persones tenim tendència a posar, a gesticular, a dir, vull sortir guapo.
Per tant, necessites tot un període d'aproximació i que la gent accepti que ja no vegi la càmera.
Llavors, en aquest moment surten les fotos bones.
Les fotografies segueixen, a part del tema dels castellers, segueixen algun fil?
O sigui, estan posades o ordenades, per exemple, no sé, des de la gent més gran fins als més joves, o...
No sé, segueixen...
Sí, l'exposició té diferents relats.
És a dir, hi ha fotos diferents, amb temàtiques diferents,
i, per dir una manera, amb tamanys diferents i amb tècniques diferents.
Hi ha un primer relat, que són en fotografies molt grans,
que fan-ho 20 per 80 centímetres,
que són una sèrie d'imatges que la temàtica és l'assaig.
Un altre relat que hi ha és que,
que es diu, tots hi participen,
llavors hi ha una sèrie de 18 retrats,
des d'una enxaneta que té 3 anys i mig,
a un casteller que té 74 anys.
Aleshores, l'idea, és a dir,
la colla al ser una activitat de cultura popular inclusiva,
tothom hi té un joc.
És a dir, no necessàriament,
solament els castellers tenen interès per la gent més jove
que pot participar en les estructures,
sinó que tothom hi té un paper.
Llavors, hi ha un altre relat,
que és gent com tu,
que aleshores són una sèrie d'imatges captades
dins de les famílies dels castellers
o dins del lloc de treball
o amb altres activitats que fan,
per exemple, la canalla, com és fer esport.
I després hi ha un altre relat,
que és, ens emocionem,
i que són fotografies molt directes
de les emocions
i que es comparteixen
quan a palaces fa un castell que costa molt.
I també hi ha una altra imatge
que reflecteix els 23 anys de vida
que té la colla castellera d'Esplugues.
T'han dit algun comentari
o t'han fet, no ho sé,
t'han dit alguna cosa els castellers?
Home, sí, es van...
molts es van emocionar
i altres deien, home,
per fi veiem les imatges,
perquè, clar,
està prenent imatges
durant diversos anys
i sí que havíem vist algunes imatges,
però lògicament
les imatges més significatives
que tu consideres més valgoses,
aquestes estan a les guardes.
Aleshores, van veure tot aquest treball
i s'hi van identificar molt.
Durant anys, eh? Caram!
Sí, sí, sí.
De fet, en la fotografia documental,
quan un veu un reportatge,
són anys o són molts dies
de prendre fotos.
Tu et dediques especialment
a la fotografia documental?
No, jo soc un fotògraf de mater
i la temàtica que més m'atreu
és la fotografia documental,
explicar històries
o explicar relats
mitjançant les imatges.
I fins quan podrem veure l'exposició?
Aquesta exposició estarà fins
a la primera setmana de novembre.
Fins, just després dels panellets, no?
Exactament.
Per dir-ho així.
Doncs, no sé si vols destacar alguna cosa més
que no hàgim repassat o que no hàgim dit.
No, exactament que la gent que ens està oient
que la vagi a veure
perquè podran gaudir
i entrar el que és dins d'una colla castellera
i crec que val molt la pena.
Doncs ja ho sabeu.
Si sentiu curiositat
o si voleu veure imatges maques
sobre els castellers,
doncs passeu-vos a partir d'avui
a les set i mitja
que és quan s'inaugura
al celler de Can Ginestar.
Trobareu aquesta exposició
d'en Ton Gasull
que ha fet tot el seu amor
i apreció sobre el món dels castellers.
Gràcies, Tom,
per estar avui aquest matí
amb nosaltres a Ràdio d'Esvern
i que vagi molt, molt bé la inauguració.
Gràcies a vosaltres
per invitar-me a fer l'entrevista.
Adéu.
Adéu.
Són les 11 i 23,
posem alguna peça musical
i tornem amb la Tertúlia.
Fins ara.
Són les 11 i 23,
Fins ara.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Són les 11 i 31 minuts, ja estem a la segona part d'aquesta segona hora
de Just a la Fusta, d'aquí de Ràdio d'Esvern.
Ara tenim a l'Arbre Gulló, a l'Alina Santa Bàrbara, a la Montse i a la Joana.
Ho he dit bé, oi?
Sí, sí, sí.
Perfecte, perfecte.
Avui...
Perdona, a la taula de los séniors.
Exacte, la taula de la jovenalla.
Bueno, n'hi ha un que encara està dintre de la jovenalla.
Els altres ja som els séniors.
69 i mig.
Home, hombre!
Sí, la meva mare és que el 69 i mig.
Sí, 7 i mig i la banca.
Avui l'Arbre venia amb moltes ganes de donar la seva opinió sobre el que està passant a Catalunya.
Arbre.
Bueno, jo ho faig aquí algunes vegades, eh?
Sí.
I en aquesta ràdio hi ha pluralisme, de veritat, i no boicoteixen les opinions diferents.
i com hi ha un gran desconcert respecte al propi camp dels independentistes, hi ha un gran desconcert,
doncs jo vas dient el meu missatge és molt temps, eh?
que no.
I jo diria, començaria dient que el que ens cal és reïssilència.
Sí.
Això és la paraula clau.
Sí, és perquè si no, no...
És la paraula clau.
Vol dir que continuar en la pressió, continuar en el que creiem i saber que les coses no es fan en un dia.
Tenir paciència.
Tenir paciència, sí.
Tenir paciència, no es fan en un dia.
I mantenir esta pressió i no tenir este neguit que té alguna persona,
tant per part dels companys de la CUP, en algun sector, no serà tot,
igual com per part de molta gent que és molt càndida, molt càndida, molt càndida.
Es pensaven que Espanya es podia transformar així.
És que no s'enteren de la història, que Espanya ve d'una història negra,
de dictadures, de la Inquisició, del franquisme, d'arrassament, d'assassinats, de tortures, de presó,
i d'un xantatge que es va produir l'any 78.
I aquí són persones majors, ho sabem.
Sí, sí.
Van dir, o està got i tu això, la voteu o continuen els militars?
Van dir, bueno, però de moment la votem.
Bueno, però que han passat 40 anys i el procés català ha fet descobrir
que realment, com Franco va dir, que tot estava tal i ben atat, tenia raó.
Tenia raó.
El Tribunal Suprem, nombrat la Mela i la Iarena,
eren els cinquè de la carrera que es tocava entrar al Tribunal Suprem,
i si malgrat ho han passat per davant dels altres.
Perquè interessa.
I així ens entoll els tribunals.
D'aquesta manera bloquegen tot.
D'aquesta manera, aparentment, de cara a Europa, funciona la situació
i estem vivint una democràcia mutilada, per dir-ho en paraules.
Democràcia, però mutilada, en el que té uns límits.
Ningú ha votat el rei, jo vull votar el cap d'estat, cada quatre anys.
Això no és democràcia per a mi, que no em deixen votar.
I que no es renova la Constitució no és democràcia.
Jo volia dir en síntesi, recordar-ho,
i dir que no s'ha de tenir pressa.
No s'ha de tenir pressa, s'ha de tenir fermesa en els principis.
Jo soc radical, però quan, al voltant del 50%,
només estem per la independència i hi ha que tenir paciència.
Resilència i paciència a aconseguir els 60%.
Això ja ho vas dir aquí, ho sabeu.
I a partir de llavors em vaig callar perquè la repressió no m'utilitza,
el que jo dic, els enemis.
Però ara que està el debat, altra vegada hi damunt,
vaig dir, no, no, no, el 50% no n'hem.
Hem d'aconseguir els 60%.
Clar, perquè 50 i 50 hi ha una altra meitat.
No, hem d'aconseguir els 60%.
Com? Construint república, sí, en els ajuntaments,
en la Generalitat, en el que podem.
I esperant que més gent vagi sumant-se,
abordant els problemes de la gent i tal,
demostrant el que volem i tal,
però ser radical i volem canviar d'estat,
i en un estat que és una pseudo dictadura,
no es pot fer en un 50%.
Això ja ho vas dir, i ara que hi ha el debat,
i s'ha obert, i diuen traïdors els d'Esquerra Republicana,
que van fotre la potra, i ara s'estan donant compte i tal.
No, no són traïdors, sinó estan rectificant d'esta errada.
No, perquè potser pensaven que sortiria la cosa com el 9-N,
que em van dir que ja està, no els van donar importància.
L'altre dia també vaig sentir comentar a una periodista,
que a més a més és jurista,
diu que va ser una reacció com de venjança,
perquè resulta que ells tenien la paella pel mànec,
i em diuen, molt bé, heu votat, heu sortit els que heu sortit,
no sou la majoria, i a més a més, això s'anul·la,
com es va anul·lar el 9-N, i ja està.
Però és que no, llavors demostrar qui tenia la força.
I la força bruta no convences la gent,
perquè moltes persones que no haguessin anat a votar
a partir de migdia van anar-hi només que per compensar
aquella mostra de força bruta.
I ja està, la cosa queda així.
Jo estic en contra de la violència, no?
Tant sigui, tant l'apliquin els policies, els Mossos,
com els de la CUP, vull dir...
Vull dir, el que vaig veure al Parlament
tampoc ho vaig veure molt normal, la veritat.
No, no, tampoc.
Bueno, i el tema, i ho saben aquí,
ell és que ho ha dit durant més de quatre anys,
i és que una actitud no violenta
com s'estava portant en Catalunya
corresponia quan detenen els líders
que 40.000 persones, ho he dit aquí moltes vegades,
40.000 persones que tinguin capacitat,
que puguen, que no afecten seriosament a la família,
vagin també a la persona i que es queden allí.
Forcen a que es tanquen.
I ara, aquests dies, la Ponseti ho posava més veritat,
dia que en 80, ja ha descaigut el rei.
Diu-me, quan 80 em sembla poc, però almenys 10.000
sí que a Europa no hagués aguantat.
No hagués aguantat.
Clar, llavors ja s'ha d'investigar.
Però com?
Però, o sigui, tots ja ho vi,
la pel·lícula de la batalla de la sal,
no és una pel·lícula, és una realitat.
Va preparar durant molts anys el Gandhi a la gent
i va dir, els que estan preparats, eh?
Els que no estan preparats, no, eh?
I passaven i agafaven la sal.
Pam, pam, estomacaven i hi havia una senyora
que venien a agafar-los per portar-los a l'hospital.
I després entrava un altre,
i després entrava un altre, va fer una foto,
però això ja ho sabia,
doncs això aquí igual,
si és una títol no violenta no pot ser
que en el moment cumbre,
que és quan tanquen el líder,
tots es tiren enrere.
Això és una crítica que faig també, eh?
Sí, sí, van agafar por.
És una crítica a la que s'ha aciliat
i en tot el respecte que en fan i tot el lío i tal.
No, no, el Junqueras i els altres van ser coherents,
i, bueno...
Potser tampoc pensaven que arribarien a pressó preventiva
tant de temps.
No, però no saben qui és Espanya.
Aquesta és la candidés que veig
de la banda dels independentistes,
per els pobles i tal.
Oh, jo em va sorprendre.
Però no saps d'on venen.
No saps d'on venen.
Perú, Bolívia, Xile, Argentina, Portugal,
que fàvem...
Bueno, venen de Deutaga
contra el colonialisme espanyol
i, però, on perra i tot?
No ho veu.
Anar allà al Marroc, tal.
Venen d'ahí i ho reivindiquen.
Venen i ho reivindiquen.
Volen posar a Franco
tornar a fer honors militars.
I el PSOE diu
no, no és el meu problema.
Que facin el que vulguin.
Jo el tragui prou.
El tragui d'ahir...
Sí, el portaran a fer honors militars
o a un assassí.
A un assassí de massa.
És a dir, torturador.
És que no té nom, això.
No sé si alguna de vosaltres,
la Montse, la Joana, la Dina,
volen afegir alguna cosa?
O donen la seva visió?
No, no.
En aquest moment, als Estats Units,
n'hi ha un membre que el volen posar
dintre del...
Tribunal Suprem.
El troba la Tribunal Suprem.
Sí.
Tribunal Suprem són cargues...
Vitalissis.
Vitalissis per tota la vida
i no els poden treure.
És clar, si per exemple la majoria
és no demòcrata, sinó republicà,
doncs el que té el mandú li va molt bé.
Clar.
N'hi ha aquella pel·lícula,
que això s'ha també comentat aquí,
d'aquella del...
molt xula.
Que assassinen a un o al Tribunal Suprem.
Sí.
A dos.
A dos.
Està basada en la realitat, eh?
Sí, és un cas real.
Sí, sí.
I ara en aquest moment
està una cosa d'aquestes.
I aquest senyor,
que representa que tal i qual
li han trobat una sèrie de pegues,
a més, no solament pegues,
sinó així.
I entonces el Jefe Suprem,
o que li interessa moltíssim,
que és Mr. Trump,
li interessa moltíssim
que surti aquest,
perquè aleshores que és la seva mà dreta
o l'esquerra
o les dues mans,
és igual,
doncs ara està en dubte.
Aquí no ha passat això.
O sigui,
que és l'única cosa
que puc dir
col·laborant una mica,
bueno,
col·laborant,
reafirmant una mica
el que està dient ara
l'Abra.
Que, esclar,
aleshores,
la manera de tractar,
però bueno,
aquest senyor,
ja veurem si sortirà o no.
Ja veurem,
ja veurem.
Aquest senador,
que està a punt i tal
i tota la mandanga.
Sí, exacte.
Per allò de més,
ja sabeu que jo
me retiro una mica
perquè ho veig des de lluny.
No,
l'altre dia vaig dir
i ho vaig fer-ho,
que no,
no hi ha polítics.
No,
no n'hi ha.
Polítics de pres.
A més,
els que n'hi ha...
No,
líders,
líders,
realment líders.
No,
polítics potser n'hi ha molts,
però vull dir...
Un líder
amb un enteniment
i en raons que et convencin.
Que siguin ponderats,
que siguin,
que tinguin la visió
de conjunt del poble,
la veritat és que
poden fer algun més,
algun menys,
però no hi ha,
no acaba la cosa
de quallar.
No,
i a més a més,
els que podrien quallar,
doncs no tenen respaldo dels altres
perquè jo vull per aquí
i tu vols per allà.
perquè funcionen
a favor dels partits,
no a favor del poble.
Jo m'he anat ja
d'Este Mundo,
d'Este Mundo,
que per mi...