Fins demà!
Ja, benvinguts els dos, Sant Justenys, esportistes de dalt a baix, i els tenim aquí perquè precisament heu fet una ruta amb bicicleta que, si no veig mal encaminada, ha començat a Cap de Creus i heu acabat a Finisterra. És així?
Sí, és així. No era aquesta la primera idea d'origen, perquè la nostra primera idea resulta és que la joia s'havia jubilat l'any passat, doncs vam animar a fer un tros del camí de Francesc, de Santiago.
L'any passat havien començat a Logroño, amb les bicis, amb les bicicletes de muntanya, i es vam, per anar a León, però es vam animar i vam acabar a Santiago.
Carai, us ho aniva molt.
Aquesta, en casualitat, perquè nosaltres estem, gran part de l'estiu estem per la part del Moianès, per la llei del Moianès, no? I aleshores que expliqui ella, no?, una mica com va anar a l'origen d'aquesta història, no?
No ho compliqueu, i com ho va organitzar, també, clar.
A veure, sortim força amb bici de muntanya i així, i a l'estiu, com que estem pel Moianès, doncs un dia vam començar a veure que hi havia uns cartells que posava camí de Sant Jaume, català,
i, bueno, com que l'any passat havíem estat fent aquesta part del camí francès i així, doncs vam dir, a veure si busquem informació.
Va coincidir que a la biblioteca de Moianès hi havia unes guies que havia editat la Generalitat sobre el camí de Sant Jaume català,
que són dues guies, que estan descatalogades i així, però ja ens va servir una miqueta per començar a projectar la sortida, el viatge que volíem fer, no?
La Generalitat la vam lligar amb un aplicatiu que es diu Grozny, que és gallè, que tenen tots els camins,
vam trucar a aquesta gent, bueno, es vam comunicar via xarxa, i ells va dir que aquest camí ells no es tenien fet,
però que sí que hi havia una guia, una guia que es diu el camí de Sant Jaume, no?, ruta tranquil·la cap a Santiago de Compostela.
Ruta tranquil·la, diu.
Sí, ruta tranquil·la, i ara t'explicarà una mica també per què és ruta tranquil·la aquesta, no?
Abans de res, quants quilòmetres són, per fer-nos una idea de la magnitud de la distància?
Una mica més enllà dels 1.500 quilòmetres, però aquest no era el projecte, perquè si tu mires això dius,
ostres, jo pujaré, jo no ho faré, però a mesura que vas iniciant-te, no comptes els quilòmetres,
sinó que comptes el gaudir de l'exercici, el gaudir de la natura, el gaudir de la gent que he anat coneixent,
a cada un d'aquests pobles pels quants hem passat, el gaudir del menjar, sobretot del menjar molt casolà,
molt propi de cada una de les terres, cada una de les regions, cada un dels pobles amb els quals hem estat.
Tot això ens donava un esprit, un esprit o una voluntat o un sentiment de felicitat
amb la seva graduació del que podríem parlar del que és la felicitat,
perquè cadascú té un grau de felicitat en relació als seus propis ejemplos de vida.
Sí, exacte.
Jo diria felicitat en estat pur aquí.
Sí? És aquest, no? És aquesta la vostra idea de felicitat?
No, la deia, la deia és l'estat pur, la meva, evidentment.
L'estat pur dins de la natura i dins dels espais naturals, dels diferents espais naturals que n'hi ha hagut molts,
i cadascun d'ells t'enganxa i et pica dintre de l'espai mentre vas fent el camí.
Siguis en bici, en el nostre cas, siguis en veu.
Sí, la veritat que en bici no és fàcil, el camí és dur, en bici és molt dur.
No es pensi en ningú, no, no, no, és dur, perquè en bici, nosaltres venim de fer bicicleta
des dels orígens de la mountain bike.
Aleshores, és allò que estàs acostumat, el dolor de cames, el dolor de cul, el dolor d'esquena, el dolor de coi.
Clar, aquests dolors, bueno, són dolors que són assumibles amb el nivell que pertoca l'exercici,
que és la satisfacció màxima de l'exercici.
Però sí que és veritat que això que hem fet, evidentment, tothom ho pot fer.
Tothom caminant, bicicleta, has d'estar, o una bicicleta elèctrica, no?
Per això nosaltres respetem molt tot el que les guies indiquen per on va el camí.
I no va, el camí va pel camí.
Aleshores, hi ha trossos durs que has d'arrossegar la bici,
doncs has d'arrossegar la bici 5 quilòmetres.
Ens hem baixat de la bici i hem d'arrossegar la bici.
Com la pujada excel·lent i espectacular, aquella que puja des d'hostalers d'envais fins a dalt,
és un de les paisatges més espectaculars que hem passat, que és espectacular i magnífic,
que és aquesta...
La vall d'envàs.
La vall d'envàs, uns boscos, bueno, aquest tros que va...
També és un paisatge que és preciós, eh?
Això, aquest tros que va d'Olot a Esquirol, o Esquirol o Rodalater, és preciós.
Perquè quina època ho heu fet?
Sí, ara, a Tardor.
Tardor.
A Tardor, i aleshores...
Però, bueno, els boscos encara estan, estaven bé, estan això, no?
Estan encara, doncs, no hi ha aquests canvis de colors,
sí que comencen alguns, sí que hi ha trossos que...
El camí és tot fulles i vas tota l'estona per sobre de fulles, però, bueno.
Però, bueno, més que res, va ser això, va ser l'origen.
L'origen aquest que vam tirar, doncs, bueno, anirem fins a Tàrrega,
al Carràs, que és la que havíem dit, doncs anirem fins al Carràs,
i al Carràs, primer Tàrrega i després vendre al Carràs,
perquè el Carràs serà l'últim poble de Catalunya
i ja hem fet el trossi.
Al Carràs ja tornarem per la pel·lícula, perquè havia fet la pel·lícula,
coneixerem al Carràs, tota una mica aquesta història, no?
O sigui que ha estat una ruta que heu anat creant vosaltres a mida, totalment.
Sí, s'ha construït.
S'ha construït en base a el que veus per aquí,
a tota una sèrie d'informacions i de gent que anà parlant,
perquè, a més, hem improvisat en relació també
a les persones que ens hem trobat, a altres peregrins que ens hem trobat el camí.
Sí, que hau seguit recomanacions d'aquest espai.
Bé, coses que ells comentaven, no?
Recomanaven i diuen, jo faré això, no?
I aleshores tu t'agafes a la perspectiva de l'altre si vols,
però ningú diu, hòstia, fes això, no.
Tu, jo faré això, no?
I sigui, no, jo et digues.
Bé, no, que una de les bones coses del camí
és que durant el dia a dia, que tu has programat més o menys
i a vegades ho fas, a vegades fas més del que has programat,
a vegades menys així,
durant el dia, doncs, vas molt amb tu mateix.
És com una mica espiritual, no? Molt interior.
Tot i que anàvem els dos, també el fet d'anar en bicicleta
fa que cadascú vagi una mica al seu aire,
no parlem gaire, que això a vegades també és bo.
Durant el camí...
Són moltes hores junts, no? Aneu distribuït-les.
Però quan arribes als llocs on has de pernoctar,
on has de dormir,
el fet de, a més a més, d'anar en albergs aquest any,
que l'any passat potser anàvem més, potser,
a vegades d'habitacions i així,
d'anar en albergs de peregrins,
d'aquests que trobes a la gent
i pots municipals o parruquials, així.
O econòmics, no?
Perquè hem pagat de 8 euros a 17 euros dormir, això és...
Clar, també t'impregnes més, no?
Però el fet d'anar allà t'impregnes més del camí,
de les experiències de la gent,
i sempre trobes aquell que et diu,
ostres, mira, doncs enlloc d'anar cap aquí,
si fas aquest camí,
serà més tranquil,
perquè sí que és veritat que
el camí francès que vam fer l'any passat
és molt maco, és preciós,
però també està molt concorregut,
hi ha molta gent.
Està molt comercialitzat, està a tope,
molta gent, eh?, de joves, dones, soles,
quedaria esperat de les quantitats de dones soles.
S'ha posat de moda, s'ha posat de moda, no?
Sí, perquè ja es troben més segures
i no solitari.
Però, clar, nosaltres que veníem d'aquest d'aquí,
que aquest d'aquí,
que havíem creuat 300 quilòmetres,
vam trobar 5 persones,
o sigui, 5 persones en 30 quilòmetres,
ai, en 36 quilòmetres.
En el català.
En el català.
I amb el de l'Ebro també,
perquè després pugem el que és el camí de l'Ebro,
no que és el que enganxa Logroño amb el francès,
però amb el francès després hi ha un ambientazo de nassos,
o sigui, un ambientazo d'una relació
amb el Salvador Suprem entre joves i en gran...
Clar, i aquí arribem a Pontferrada,
que nosaltres anàvem a fer el francès,
va, tirarem fins a Santiago i Finisterre.
Ja havíem decidit això,
no sé com estem de temps,
però a partir d'una anècdota, clar,
anàvem tirant,
però jo vaig tindre,
saps, allò,
un punt que et trobes amb la bèstia personal
que et diu, bueno,
a Logroño, no?
M'havia deixat la cartera...
La bèstia personal,
qui és el teu interior?
La bèstia personal és el teu interior,
sempre, sempre.
És el teu propietat grillo, no?
La bèstia personal sempre és l'interior.
Vale, vale.
Però sí que és veritat
que amb el camí a la part final,
a la zona del Consell d'Umbria,
abans d'arribar cap a Finisterre,
tenen una bèstia,
allò és una anècdota,
però tenen una bèstia
que l'han fet representativa
d'una escultura de 5 metres
que li diuen,
que no tenia nom ni gallec ni res,
que li diuen Walckner.
I és una bèstia
que es menja els peregrins, no?
Que això ja ve,
a la lleixenda ja ve del 1500,
a finals del 1400, no?
Que es menja els peregrins.
Jo no sé si es menja el peregrin.
Jo aquesta...
Bueno, esteu aquí, senyal de que no.
Senyal de que no,
però jo, clar,
li faig referència a l'alegoria
de la bèstia,
que la cadascú us troba amb la seva bèstia.
I amb el camí,
quan tu passes
més de 7,
de 7, 8, 9, 10 dies,
pots trobar-te la bèstia.
La bèstia, sí.
La teva pròpia, vols dir?
La teva pròpia,
que és la debilitat
que tots podem tindre
davant d'unes situacions
anèmiques més baixes.
I aquí m'havia deixat la cartera
aquell dia
a 20 quilòmetres de Logroño,
anteriors,
i ens donem corta a Logroño
que m'he deixat la cartera.
Llavors,
torna com un boix amb la Ioya
per anar a buscar la cartera,
que ara la vam trobar
al mateix lloc.
to la cartera
amb les eines de la bici
i tot això.
I l'havien trobar
al mateix lloc
on l'havien deixat
aquell poble a Rubal.
O sigui,
ningú havia tocat res.
Espectacular.
Però bé,
tot això va provocar
un desgaste físic
que el dia següent
a l'Albert,
que estàvem en un poble
després de Logroño,
li dic a la Ioya,
si vols ja podem tornar
cap a casa
perquè ja hem fet pròpia.
Ja ho tenim fet, no?
Ja ho tenim fet.
I la Ioya ha dit,
va, tirem un tros.
En el moment que ella va dir,
ja tirem un tros.
Vaig a buscar un pagat
d'aquests
en una farmàcia
d'escalfor
i fem un dia més
i...
I a veure què tal,
a veure com reacciona
aquest cos,
perquè havia fet
una contractura
a l'esquena
que estava cascau
d'una contractura
que no dormies
per la nit.
No, clar, clar,
és que no vull saber
el que paties.
Déu-n'hi-do,
el que patíeu,
el que patíeu.
No, però que hi ha
aquestes coses,
per això deia
que al final t'enfrentes...
No vam patir gaire,
eh?
Aquesta paraula,
patir...
No?
Vull dir,
físicament,
allò d'algun dolor,
mal d'esquena...
Un dia, sí.
Són dolors assumibles.
Això deia,
t'has de conèixer
i a vegades la bèstia
pot superar-te,
però la bèstia
la bèstia
supera per mi
en dues raons.
Una,
amb la voluntat pròpia
que cadascú té
a nivell
que no s'ho coneix
i que aquesta voluntat
que tenim personal
que s'apodera la mandra
i no es deixa fer
més coses
de les que podíem
animar-nos a fer
i l'altra,
l'estima dels seres
que tens al teu costat,
que et donen els ànims.
Per això,
quan una criatura
juga a futbol,
quan una criatura
juga a bàsquet,
el que sí,
sempre se'l té
que animar.
No se'l té
que fer mai crítica
perquè l'ànim,
sense fer
desmesurar-se,
però sempre animar.
L'ànim és important.
Recolzar, no?
Recolzar, animar.
Recolzar.
L'ànim és importantíssim
davant de la vida
i en aquesta vida
on estem carregats
d'enveixes
i d'altres coses
a vegades es fa la crítica
de manera siguiente,
però això són
els tribuneros del camp,
no són la gent que estima.
Jo no us criticaré pas,
perquè, mare de Déu,
1.500 quilòmetres,
més o menys, no?
En quants dies?
Que no us ho he preguntat.
És a dir,
quants dies veu distribuir
la ruta?
Quants dies?
Què li passa a la idea?
25 dies.
25 dies?
Això es tradueix
en quants quilòmetres al dia?
Sí, 24 dies de real,
o sigui, un de tornada,
que vam tornar amb tren.
Una mitja d'uns 60 vam comptar.
Sí, 60-65.
Alguns dies vam fer més,
ens vam allançar
una miqueta.
La meseta,
la meseta i los monegros.
Espectacular,
los monegros y la meseta.
Sí.
Mare de Déu.
També ho vam disfrutar molt.
Los monegros,
espectacular.
És a l'oeste,
tu sol allà dintre
i és una sensació increïble.
Els matolls,
els conillets,
vam trobar com boira.
Com boira baixa.
Cetètric, no?
Bueno,
és com dintre d'un somni.
Com una mica pel·lícula,
no?
Sí, sí, pel·lícula.
Vas dintre del somni,
amb un desert dintre del somni,
dintre d'un túnel,
que a més va coincidir
que dius la boira,
i n'has per allà dintre,
no vam saltar en els conillets,
que només hi ha això,
perquè tot el que més
és fargués, no?
És l'oeste puro i duro.
Sí, sí, la llanura, la llanura.
Com una estepa, no?
Clar, clar.
La llanura tenim aquí la meseta,
que la meseta també hi ha rectes
de 20 quilòmetres, no?
Però té el seu atractiu.
La meseta és molt atractiva.
Té pobles humils,
petitons,
castrojerits,
per exemple,
espectaculars.
Són pobles que, ostres,
eh...
Clar, deueu haver descobert
molts pobles que potser
directament no haguessin anat
a visitar-los, no?
Si no haguessin estat
per passar en bicicleta.
Però que per passar,
que la gent que camina passa,
però aquest any sí que es veus
que, sí que com l'any passat
tiràvem més de guia,
aquest any hem buscat expressament
anar a pobles petits,
per sentir la gent,
per sentir el poble,
per sentir el menjar del poble
i per relacionar-te amb tot allò.
Aleshores, això sí que ens ha donat,
ostres,
som més humans.
A les ciutats,
es perdem humanitat.
Som exterior.
Som tot l'aparença exterior
a la qual es funciona l'ésser humà
per pensar que som algú
i al final no saps ni qui ets.
Perquè vas perdent mica en mica
la teva individualitat.
I la teva individualitat,
que tampoc la pilles mai,
però sí que és veritat.
Acabarem parlant de filosofia.
No, perquè té aquesta part.
És la part filosòfica.
Sí, sí, té la lectura.
Té la lectura.
Espiritual.
Li agafes la part religiosa
que també la té,
perquè vam entrar a dormir
amb algun puesto d'aquest...
Juan de Córdoba,
algun convent.
algun convent d'aquells
que respira una sensació
i diu,
hosti, he dormit de meravella.
He dormit amb una tranquil·litat suprema.
I tu sense els cans,
a la nit els cans de les granotes
i no em molesten,
perquè els cans de les granotes
són els roncs,
els ronquidos
dels altres 20 o 30
que estan per allà.
I com que la gent acostuma
a veure gent gran,
tothom ronca quan és gran,
però tot això resulta
que no em molesta.
Perquè vas molt cansat.
Clar, clar,
bàsicament anava a dir
que devíeu caure rodons,
no?
Perquè, clar,
60 km al dia...
Cansat i desastressat.
Això sí.
I important.
us heu agobiat en algun moment
del trajecte
o no era la filosofia, no?
Vull dir,
no era un repte,
una marca, no?
No.
No us vau posar com la marca
de dir voleu fer-ho
maquets dies, no?
Era un gaudi.
Sí, sí, era un gaudi,
però sí que és veritat
i no sé si ho vaig veure,
potser ho vaig veure aquí.
La viga tranquil·la, aquesta.
Una mica, sí, no,
però vaig veure aquí
que hi havia una ratlla.
Ratlla que posa,
doncs,
Barcelona posa
Port de la Selva Tal,
Santiago de Colpostela Finisterre.
I com que som esportistes,
els que hem sigut esportistes
sempre tenim un repte,
com a gent altra
amb la vida,
amb altres coses,
però com a esportistes
no saps per què
ets un competidor.
Amb tu mateix
o amb el que et posis.
Sense vulguer,
no?
Sense vulguer.
I aleshores va entrar
això mica a mica.
Sí?
Al principi,
jo com veig que això...
no entre vosaltres,
entenc que els dos com aquí.
Sí, no,
però els dos també es piquem.
Ah, sí?
A veure qui arriba abans,
el poble o alguna cosa d'aquestes?
A veure qui puja el tros aquell
i qui no es baixarà la bici.
Uau.
O sigui, són reptes...
Bueno, hem baixat...
S'ha de dir que també
el fet d'anar pel camí-camí
i no anar per alternatives
i per masses carreteres
ni coses d'aquestes
també ha fet que
i portar les alforges i així
que alguns trossos
de bosc o de camins
amb molta pujada i així
baixem tranquil·lament
de la bicicleta
o amb molta pedra
i l'acompanyem, no?
Vull dir que...
Això també...
Bueno,
les màximes blanques
i discussions
que he tingut també
unes quantes, no?
Unes quantes no moltes.
Tornem a la discussió...
Tornem a la discussió...
Anem a treure els traps aquí.
Jo portava la guia
però ella portava
l'aplicatiu al mòbil.
Val.
Aleshores,
era la batalla
entre la guia i l'aplicatiu.
Ah, qui tenia més raó, no?
Per on era?
Per on era?
Per què diu el mòbil
o el mapa?
El paper?
Això ha provocat
a vegades
anar-nos...
Anem a provar cadascú el camí.
A veure qui arriba abans, no?
Sí, sí, sí.
És una bona teràpia
de parella també, això.
Ha anat així
però al final sí que vam arribar
a un acord
al llibre i mirem el mòbil.
Paraula clau de la relació.
El consens, el consens, home.
És bàsic.
A veure si aprenen aquests polítics
en aquest món
a consensuar una mica més.
Com aquests.
Aquests amb els que convivim
aprenen a consensuar
perquè al final
la veritat és suprema
a la doctrina
amb el que cadascú es manega.
Ha dit el Toño.
Toño, dic sí.
Escolteu,
quan passaven les bicicletes
que no estàvem desviant-ho.
Les alfors i tot plegats
com devia pesar això?
És a dir,
quilos extra cadascú
en bicicleta
que són 15...
7 quilos, 7 quilos.
Aquí és entre dos, no?
Més o menys.
Bueno,
ens hem vestit
cada dia amb la mateixa roba
i no ens hem agobiat
de portar cada dia
la mateixa roba.
O sigui,
la mateixa roba
eren dos mallots
o un mallot
que els neteixàvem
d'un parell de mitjons
i el vestia
amb un xandall
i una samarreta.
La joia, no?
Sí, sí.
A mi això m'ha encantat.
Sí, oi?
És la part més maca.
A més a més,
el fet de cada dia
dormir,
sopar,
dormir així,
parar,
diem-ne,
amb un poble diferent
dona la sensació
que cada dia
vas diferent
perquè com que
no repeteixes
perquè la gent
que tens al voltant
tampoc no repeteix ni.
No t'ha vist.
I no t'ha vist
la roba de la mateixa.
Tampoc se'n recordarà, no?
Vull dir,
clar,
que tampoc no...
És una bona sensació.
És una bona sensació.
Ho esteu posant en pràctica
aquí també o no?
A més veu gent, no?
Vull dir,
que si ho he posat en pràctica
això aquí a Sant Just
és diferent, no?
No, no, gaire,
sí, són bastant...
Mira,
són bastant de roba normal.
Sí, s'estalvia també, no?
No, no, samarretes...
Sí, és que aquest...
Al final.
No tornaré a les bicicletes
perquè me'n vaig de seguida.
Ja, ja ho sabem.
Però que sàpigues
que la moda també s'externa
i ens fan gastar
aquest sistema capitalista
amb el fet qual i com movim.
Estic d'acord.
Ens fan gastar
deu vegades més
del que hem de gastar
sense ser necessari
el que...
I el camí no torna
que el necessari
per gaudir de la vida...
És una bicicleta.
Bueno.
O caminar.
O caminar.
O l'esport, l'esport, la natura.
I la natura.
L'ins de la natura.
Exacte.
I anar fent camí,
que és una mica
la filosofia del camí, no?
No està sol,
també està amb gent que t'estima,
amb amics, amb amics...
S'ha de fer el camí no a andar, no és?
S'ha de fer el camí no a andar.
A l'endar, això.
Anar-te amb el camí no s'ha de camí no a l'endar.
Exacte.
I si no quieres andar
doncs te puedes poner a pedalear.
A pedalear també.
Això també ho diu, no?
A llibre no ho diu,
però el podem fer com a tota la vida
li donem la seva construcció diferent, no?
Davant d'algú que ja ha construït un pensament.
I després una altra de les coses
que et dona el camí també
mentre vas fent el camí
i si estàs uns quants dies i així
és que et fiques com a dintre d'una bombolla
una bombolla com molt especial, no?
I que deixes el dia a dia,
dient-ne la realitat del dia a dia,
la deixes una mica a part, no?
I trenques a vegades amb alguns apegos i tot això
i després quan tornes també costa, eh?
Tornar d'aquesta bombolla que t'has fet
amb una sensació de, digue-li, felicitat
o digue-li, no ho sé.
Sí, felicitat.
Podem tindre cadascú de la relativa llibertat, no?
Sí, és com una sensació de llibertat.
Jo decideixo cada dia el que vull.
Clar, és com quan vas potser a vacances, no?
Que, clar, tot és una aventura
i t'allunyes també del que tens aquí, no?
De la teva rutina, del que tinguis enquistat, potser.
Sí, la responsabilitat i el compromís
envers el món amb el que vivim cadascú de nosaltres.
I, clar, marxar d'això és com una...
Clar, i tornar també és difícil.
Bé, difícil.
A mi particularment cada vegada em costa més tornar, no?
Sí, sí.
Ai, que marxareu un dia i no tornareu més a Sant Jús, ja.
Aquest poble dormitori, eh, que dèiem aquí.
No, no, perquè també s'agrada.
Estem bé.
Estem bé aquí, no?
També ens agrada, també tenim amics aquí.
Clar, clar.
I tenim les nostres trinxeres.
Jo ja tinc una trinxera amb la qual ja...
Tenim el niu aquí, no?
Un estímul de batalla constant.
Això ja m'agrada.
Escolteu, ens queda un...
Però bueno, tanquem una mica el camí, no?
Sí, no, ens queda poc temps que tenim també el Pequintana esperant a fora,
però us volia preguntar, no heu tingut por o perill amb les bicicletes?
També era que cada vegada més es veuen accidents, atropellaments,
vull dir, no sé si ho heu patit també vosaltres o...
Bé, tres pors.
Jo diria que sí.
Una...
Sobretot a carretera, eh, a mi em refereixo.
Una carretera, bueno, en bicicleta, però una de por un dia que ens porten,
que arribem al carrer, ens anem allà a la policia municipal,
perquè sabien, truquem al telèfon, posem un cebat,
i es diuen que tenen un albert, i es porten ells, s'escolten fins a l'albert.
Carai.
Però a dos quilòmetres a les afores, amb un descampat,
que allò eren els mòdus que teníem per la gent que havia recollit la fruita africans,
però que no hi havia ningú.
Aleshores, es trobem sols amb un descampat, amb un albert,
i d'entrada sí que es va donant una mica de lluio.
Val, però no amb un qüestió de bicicleta, em referia a...
No, no, amb bicicleta va haver també un altre anèdota,
aquesta que dic que quan vaig deixar la cartera,
tornem, i per fer el camí més ràpid de retorno al poble aquest,
buscàvem la Nacional,
però la Nacional va haver-hi un moment que es va ajuntar amb l'autovia,
i es vam trobar dintre de l'autovia,
amb un canguelo de nassos, amb tots els camions que passaven per allà,
cotxes, i aleshores que vam dir, hòstia, i si sortim?
I a més l'autovia no pots anar, perquè sortim d'aquí.
I quan anàvem a sortir d'allà, resulta que es trobem totes les tanques
que tanquen les autovies, que no pots sortir.
I per sort vam localitzar un mur que feia com una piràmide en diagonal,
es tenies que haver vist com...
Vam escalar per allà?
Com, sí, vam escalar per allà i pujar les bicis per saltar a l'altre costat,
aquesta és la segona.
I la tercera, sí que és veritat,
que jo vaig tenir d'una caiguda just abans d'arribar a Santiago,
amb una baixada que estava plovent xirimiri,
i vaig caure, i clar, quan caus de la bici,
normalment t'acabes deixant alguna coseta.
Era una baixada bastant pronunciada,
amb uns altres havíem parlat que aquesta baixada no sé què,
com que ja portes els frens desgastats,
ja era una mica, no ja era sorra,
també vaig tenir...
Alguna rascada et vas endur, eh?
No, ni això, ni això, vaig caure bé,
dic, mira, tu, algú va estar aquí...
Carai, teniu estil fins i tot per caure.
Sí, ben tenint sopa, i sempre et deixes alguna cosa, eh?
Jo ho veig, jo ho veig.
La joia amb bicicleta va estar un any en quatre operacions,
o sigui, es va deixar un braç totalment, o sigui, que bueno.
Carai, nois, enhorabona per aquesta fita,
seguiria molta estona parlant,
però, com deia, tenim el Pep Quintana aquí fora,
també vol entrar, que no sé si voldrà que l'acompanyeu,
potser us podeu barrejar tots a la secció, eh?
Però...
Algun dia hem de fer una tertúlia
amb la gent de Sant Lluís que ha fet el Camino,
que segur que hi ha molta gent.
Sí, oi? I tant.
I que segur que explicarien coses molt...
No sé si hi ha més gent,
seria conèixer més gent per sensibilitzar, no?
Sí, sí, sí.
I, de fet, també hi ha un grup de ciclistes
juntament amb Esplugues,
que també fan rutes similars, potser no tant, eh?
Però similars a les que feu vosaltres,
o sigui que segur que algun dia trobar-vos aquí ha de ser...
Sí, perquè les experiències...
Ara necessitarem una hora, eh?
Perquè comentem-me, doncs, esto no da.
Esto no da.
Molt bé, Mireia.
Toño, joia, moltes gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres.
Fins aviat.
Adéu, bon dia.
Fins aviat.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!