Saludem a la Laia òbvia de Paral·lel 40, molt bon dia.
A veure si podem sentir-la...
Ara...
No em senties.
Ara sí, ara sí, no et sentíem.
Tot sí que em senties, eh?
Perfecte, doncs ara volem parlar, com dèiem,
d'aquest documental del mes dins l'armari
que arriba a través de Docs Barcelona aquest divendres
a l'Ateneu de Sant Just.
És un documental,
amb aquest títol ja ens indica una mica per on anirà tot plegat,
i que ens trasllada en aquest cas
a la realitat segurament potser desconeguda,
però a la realitat vinculada amb l'orientació sexual
que es viu en alguns punts d'Orient.
Sí, en aquest cas és un documental que passa a la Xina
i que una mica posa en evidència aquesta dialèctica
o aquesta contradicció entre la Xina més moderna,
el país que en teoria està marcant el ritme
en l'avenç tecnològic i econòmic mundial
i el país que en realitat està relat
i encara viu molt guiat per uns valors
i un model de societat superantic.
Per tant, exacte, que són persones que és la família
les que els impedeix que puguin sortir d'aquest armari.
Sí, de fet, les estadístiques a la Xina,
totes les estadístiques són molt grosses
perquè hi ha molts milions d'habitants,
però les estadístiques evidencien
que de tota la gent que finalment surt de l'armari,
que són molt poquets, és un percentatge molt baixet,
fins i tot havent sortit de l'armari.
Les pressions familiars són el motiu principal
pels quals decideixen portar una vida
en aparència no homosexual, no?
Casar-se amb una persona, tenir un fill
i normalitzar una sèrie de pràctiques
que al final són pràctiques,
en alguns casos, il·legals
i en alguns casos, en tot cas, ficcionades,
però que s'han assumit com una pràctica habitual,
tranquil·la i normal en moltíssimes famílies xineses.
Per tant, exacte, en aquest documental
s'hi acosta a través de dues mirades, no?,
de dos personatges diferents.
Sí, el documental explica la història
de l'Andy i la Cherry.
L'Andy és un noi gay
i la Cherry és una noia lesbiana.
Els dos són d'una classe mitjana alta,
per tant, el documental ens està posant el focus
sobre una realitat particular de la Xina,
això no, segurament en classes més baixes
i fora de les ciutats,
aquesta realitat encara és molt més salvatge.
Però, en tot cas, la història d'Arandy i la Cherry
posen en evidència això, no?
Són dues persones que, els seus pares,
les seves famílies saben que són homosexuals,
però es neguen a acceptar que la resta del món ho sàpiga
i això passa per rebre una pressió constant
tant d'una família com de l'altra,
d'una banda per tenir un fill o filla,
i si això vol dir haver-lo de comprar il·legalment
en un hospital es compra,
i de l'altra banda per casar-se i trobar una parella,
i si això vol dir que la teva parella sigui lesbiana
i sàpiga perfectament que només la necessites
per un tema de formes socials,
doncs tampoc n'hi ha cap problema.
Per tant, una realitat que, d'alguna manera,
des d'aquí segurament ens xoca, no?
Sí, jo crec que, si mires una mica la història de la Xina
en els últims anys, que això no apareix en el documental,
però està bé tenir-ho al cap quan el vas a veure,
no fa tants anys que la Xina la homosexualitat
va deixar de ser un crim,
o sigui, va deixar de ser penalitzada a nivell del COI legal,
per això va ser a partir del 97,
és a dir, fa relativament poc,
i encara fa menys anys que la homosexualitat
ha deixat d'estar a la llista de malalties mentals,
que això ja ha estat fins al 2001 ben bo.
Per tant, el que passa a la Xina,
i ho parlàvem amb una persona que coneix aquella realitat,
ens deia, el problema de la Xina
és que ara mateix la homosexualitat és legal
i no és cap malaltia,
però en realitat no ho és, no?
Llavors el problema és que, com que és legal,
tothom ja no ho considera un problema,
però al final el que amaga són totes aquestes pràctiques,
i es veu a la pel·lícula,
des de mercats absolutament,
és a dir, empreses que es dediquen obertament
a fer mercats de parelles,
on persones homosexuals, homes i dones,
es troben per buscar una parella de conveniència,
i això està absolutament normalitzat,
fins al tema que dèiem tant de les males de lloguer
com dels nadons als hospitals,
com hi ha gent no clandestina
que fa aquest tipus de coses,
i com sobretot, que per mi és una de les coses més reveladores
del documental,
se'n parla amb tota la tranquil·litat
en un menjador familiar,
tenint en compte que hi ha una càmera,
és a dir, que en parlen
i no hi ha cap problema,
i no hi ha cap pudor,
i no s'utilitza cap eufemisme, no?
Clar, que en realitat és el punt contradictori
de dir, perquè en principi és com un tema
d'aparences i conveniències,
i potser d'alguna manera està tan interioritzat
que no es veu com amb aquesta doble moral, no?
Exacte, sí, sí, jo crec que no existeix
la consciència que això que s'està fent
és una cosa que...
Ja no parlo de legalitat o il·legalitat,
com dius tu, de moralitat, no?
Són uns altres estàndards,
el que passa és que al final
tot això acaba repercutint en unes persones
que, i en aquest cas l'han dit la Txerri,
han sortit de l'armari,
per tant, ells han fet un pas,
estan lluitant contra la seva família
que els vol tancar a dins
i que s'hi tanca ella a dins,
però hi ha moltes altres persones a la Xina
i per això deia que quan surts
de l'entorn urbà i de la classe mitjana
probablement ni gosen fer aquest pas
per tot això, no?
I perquè, a més a més,
no es poden permetre comprar
ni un ventre de lloguer ni un nadó
perquè tot això demana
d'uns recursos econòmics molt importants, no?
Vull dir que realment el que evidencia
és que la situació de l'homosexualitat a la Xina
ve lluny del que puguin semblar
titulars com que això, no?,
que la Xina, la homosexualitat,
no està perseguida,
no està considerada malaltia, etcètera.
En realitat sí que ho està, no?,
encara que sigui en termes socials.
Doncs segurament ens pot xocar, no?,
a veure que el documental
o pot ser que ens apropi, doncs,
aquesta realitat que està...
potser, doncs,
la tenim menys al cap
de la que ens podríem imaginar.
suposo que és un d'aquests, doncs,
que, òbviament,
tots sempre els documentals
ens fan pensar, eh?,
però en aquest cas, doncs,
el tractar d'una situació
que podem comparar-la tan fàcilment
amb el nostre dia a dia
pot passar.
Sí, sí, de fet,
tot i que evidentment
estem enllun d'això
gràcies a l'evolució
en aquest país...
Clar, potser fa tant temps...
Potser no fa tant temps...
No fa tant temps, exacte.
Clar, això és veritat, eh?,
que tenim, potser en aquest cas
s'ha avançat positivament
molt més ràpid
del que ens imaginem, no?,
per la nostra generació.
I, d'altra banda,
de cop apareixen coses
que suposo que la gent
n'haurà sentit de parlar
de fa poquet
una mena d'entitat
que es diu
Asteoir.org
que va repartir
no sé quants milers
de díptics
per a totes les escoles catalanes
on s'alertava
del perill
d'estar ensenyant
segons quins models
de família
els nanos
i que això els causava
una desviació
i això ha passat ara
fa un mes
o dos, no?,
o fa poc
crec que va ser
el diari Ara
que va destapar
una consulta
online
on una
suposada terapeuta
oferia solucions
a l'homosexualitat,
no?,
i una periodista
es va fer passar
per una,
entre cometes,
pacient, etcètera.
Vull dir que al final,
tot i que evidentment
hem fet molts passos,
hi ha algunes
de les coses
que apareixen
al documental
que també passen aquí
i passen ara,
encara.
exacte,
per tant,
també es pot fer
reflexionar sobre
nosaltres mateixos
també.
Ha passat per diferents
festivals també,
a més del Docs Barcelona.
Sí,
la pel·lícula
ha donat voltes
per,
dels dos així
més forts
han sigut
la Berlinale,
no d'aquest any,
sinó de l'any anterior,
i el
Yitfa,
que és el festival
de documentals
més important
del món
que passa a Holanda,
i ja ho veureu,
perquè més enllà
de la història
que és molt necessària
i que és molt curiosa
perquè ensenya
una realitat
a la qual
no hi estem acostumats,
és un documental
molt bonic
amb aquesta cosa,
no sé si és la llum
o què és oriental,
que té un...
és fegoig,
de veure,
és una estètica
molt cuidada,
amb una música
molt cuidada,
és molt bonic.
doncs,
exacte,
arriba aquest documental
dirigit per
Sofia Luberà,
no?
Sí,
sí,
ella és italiana
i viu a Holanda,
o sigui que
està molt
dividida,
i
viatja allà
durant un bon temps
per fer el seguiment
d'aquests dos personatges.
Doncs es podrà veure
aquest divendres,
com dèiem,
a Sant Just,
a l'Ateneu,
com cada mes,
des d'aquest
Docs Barcelona,
a dins l'armari
de la directora
Sofia Luberà,
a les 8 del vespre,
a la sala 50
anari de l'Ateneu,
amb versió original
en xinès i anglès,
subtitulat al català,
i com sempre també
el preu és de 5 euros
i pels socis
de l'Ateneu de 3.
N'hem parlat avui
amb la Laia Aude
de Parallel 40.
Moltes gràcies, Laia.
Gràcies a vosaltres.
Que vagi molt bé
i fins aviat,
bon dia.
Gràcies, adeu.