Passant dos minuts d'un quart d'una del migdia,
aquesta hora parlem de literatura,
perquè avui dijous a Cal Llibre T hem organitzat un debat
per inaugurar la segona edició de la Universitat Sant Justenca d'estiu.
Un debat sobre l'art de la ficció, sobre el fet d'escriure,
amb els escriptors Jaume Ponsalorda, amb qui vam parlar ahir al programa,
i amb l'escriptor Eduard Márquez,
de qui ara tenim a l'altre cantó del telèfon.
Molt bon dia.
Hola, bon dia.
Per parlar una mica d'aquest acte d'aquest vespre,
avui a les 8 del vespre, com dèiem a Cal Llibre T,
on compartiràs també espai amb en Jaume Ponsalorda,
i d'alguna manera aquest debat partirà del llibre de l'art de la ficció,
de James Salter, que té un pròleg teu,
i que per tant, un pròleg reflexiona sobre el fet literari,
i en Jaume també ens explicava una mica el que l'havia impactat de tot plegat,
perquè et posicions també sobre el que ha de ser l'escriptura
i en el que literàriament no estem fent bé,
segons explicaves també en aquesta entrevista amb el Ponsalorda,
com ens explicava ahir,
i què és el que no s'està fent bé literàriament?
Què no s'està fent bé?
No ho sé, jo penso que, com dir-ho,
penso que hauríem de ser un pèl més exigents,
tots plegats, no?
Hauríem de ser més exigents els escriptors a l'hora de fer la nostra feina,
hauríem de ser més exigents els editors a l'hora de triar-la,
de garballar-la i d'editar-la,
i després hauríem de ser més exigents els mitjans o els crítics,
els prescriptors, i després els lectors.
Jo penso que entre tots, al llarg d'un procés lent,
no diré que hagi passat això en quatre dies,
però en un procés d'uns quants anys,
jo penso que hem anat per dintre espistonada pel que fa a l'exigència,
vull dir que crec que hauríem de tornar tots una mica a replantejar-nos
per què escrivim, què publiquem, què llegim, què prescrivim,
i potser tornar a col·locar les coses en el seu lloc.
Aquesta seria la meva reflexió inicial,
sobre això.
Penso que tots tenim la nostra part de responsabilitat en tot plegat.
Clar, exacte, és una suma de tots els factors,
i no sé si tens la sensació que això està empitjorant en els últims anys,
que és una cosa que es manté i que en realitat és un mal,
entre cometes, de la nostra literatura,
o al contrari, està començant a sortir una mica d'aquest pou?
No, jo crec que ve succeint en els últims anys,
que no només és la nostra literatura,
que no només és en la literatura.
Jo crec que el que acabo de dir respecte a la literatura
es podria fer extensible a moltes activitats.
el que fa és que a vegades quan, no ho sé,
a vegades quan em sento parlar així, penso potser,
Eduard, és que ja definitivament t'has fet gran
i ja començo a parlar com els meus pares, els meus avis, no?
Però sí tinc la sensació que alguna cosa hem perdut pel camí,
no només en la literatura, no?
Sí, sinó en moltes altres facetes de la vida,
on jo penso que hem anat baixant la guàrdia,
hem anat-se d'interreny al qui dia passa any empeny,
hem anat-se d'interreny a la mediocritat,
al dir, va, mira, va, no passa res, va,
mirem a una altra banda,
i penso que hem arribat on hem arribat.
Que no és una qüestió ni de la nostra literatura,
ni de la nostra cultura,
penso que això és extensible a moltes altres literatures
i a moltes altres cultures,
i és extensible també, penso,
a moltes altres activitats quotidianes i intel·lectuals,
o humanes, o el que sigui, no?
Vull dir que penso que hauríem de replantejar-nos
per què fem les coses, per què les fem com les fem,
tornar a exigir-nos a nosaltres mateixos al màxim
en cada cosa que fem,
i penso que potser les coses així anirien una mica millor.
Sí, aquesta exigència segurament és un dels factors clau, no?,
en tot plegat.
Jo crec que sí.
Jo quan escric o quan faig qualsevol cosa en el meu dia a dia
intento fer-ho bé.
Ho vaig aprendre del meu pare, ho deia sempre, no?,
si ho fas, fes-ho bé,
i si no ho has de fer bé no val la pena que ho facis.
Jo això ho tinc gravat en el meu ADN des de sempre
i intento que el meu dia a dia estigui marcat per aquesta premissa, no?
Vull dir, si em comprometo a fer una cosa,
la faig bé i ho intento fer-la amb el màxim esforç possible
per obtenir el millor resultat possible.
Jo, francament, miro al meu voltant
i no acabo de veure que això acabi de ser així, no?
Vull dir, ni en l'àmbit polític, ni en l'àmbit econòmic,
ni en l'àmbit moral, ni en l'àmbit literari.
Per tant, i és això, no crec que sigui un problema
de la creació artística o, en aquest cas, literària només.
De fet, en aquest pròleg, com dèiem, d'aquest llibre de James Salter,
parles fins i tot, doncs, amb aquesta sentència,
d'escriure o morir, no?
És així de radical per tu?
En el meu cas, sí, jo entenc que per a molta gent
això pot semblar radical, però al cap de vall
aquesta afirmació, que la diu James Salter
i jo la comparteixo plenament,
és que ens hem de comprometre amb les coses,
hem de posar-hi passió, hem de posar-hi vocació
i hem de creure en fermesa,
i si creiem en fermesa, tenim vocació
i estimem allò que fem,
és molt probable que no ho fem malament.
Per tant, sí, aquesta frase pot sonar molt grandiloquent,
jo entenc que per a molta gent ho pot semblar,
per a mi no ho és, vull dir,
senzillament perquè considero que sense passió,
sense aquesta passió inherent
a intentar fer les coses amb amor, amb vocació,
i és el millor camí per fer-ho.
Penso que si aquest compromís existeix,
si aquest compromís es dona, en aquest cas,
a l'hora de fer un llibre,
doncs les coses surten millor
que si aquest compromís no hi és,
per això sí, sóc, defenso la frase de James Sauter,
d'escriure-ho, morir, sí, sí, totalment.
I també parles d'alguns conceptes, no, també,
a l'hora de tenir en compte,
d'esforç, paciència, passió,
aquesta passió també la defensava ahir
en Jaume Pons a l'Horda,
en aquesta entrevista,
i altres vegades que hem parlat amb ell.
també és un altre d'aquests elements
que s'hauria de reivindicar,
la passió per fer les coses?
Totalment, totalment.
I fixa't que abans de la passió
s'ha esmercat l'esforç i la paciència.
Que van per un altre camí, eh?
Que són un altre camí, justament.
No, no, totalment, totalment.
Vull dir, és que per mi són les tres paraules
màgiques de tot plegar, no?
Vull dir, exigència per fer les coses
com cal fer-les,
paciència per no tenir pressa,
per no voler precipitar les coses,
perquè la pressa és mala companya de viatge
de qualsevol cosa,
i també, evidentment, de l'activitat creativa,
i després la passió.
Vull dir que sense aquestes tres coses
penso que les coses,
des del meu punt de vista,
no acaben de rodar.
Exigència, imprescindible paciència.
Vivim en un món molt apresurat.
La gent té molta pressa,
en el cas literari,
doncs la gent té molta pressa per publicar,
la gent té molta pressa per ser famós,
la gent vol que el coneguin,
la gent vol que li reconeguin ràpidament
el que ha fet,
i no, la gent ha d'entendre
que això és una càrrega de fons,
que els resultats poden trigar molt en venir
o no arribar mai,
però que això no desvirtua la feina quotidiana,
no escrivim per obtenir resultats,
escrivim per l'immens plaer d'escriure.
Si els resultats després venen o no venen,
això ja no ho podem controlar nosaltres, no?
Per tant, tot allò que puguem nosaltres controlar directament
és el que hem de fer d'aquesta manera.
El que hagi de venir vindrà
i si no ve, doncs el valor de la creació
està en la creació mateixa.
Però bé, vaig mirant al meu voltant
i veig això, no?
Cada vegada la gent publica més
i publica més i més jove,
no només un llibre a l'any
o més d'un llibre a l'any,
perquè entren en una dinàmica de producció
que ve motivada per interessos econòmics
o per necessitats econòmiques
i ja estem en un peix que es mossega la cua, no?
Vull dir, no es poden fer tants llibres a l'any, no?
A més a més, que tampoc caldria publicar-los
perquè tampoc hi ha temps per llegir-los.
Per tant, jo penso que es tractaria una mica
de tornar a equilibrar una mica les coses,
produir menys, publicar menys,
ser més exigents, ser més pacients
i potser aconseguiríem
que els resultats que obtenim
comencessin a ser millors
del que jo crec que són en termes generals.
Evidentment, hi ha excepcions,
hi ha grans escriptors,
hi ha gent que treballa molt bé,
però també és veritat
que enmig de tot això
hi ha molt soroll,
hi ha moltes interferències.
A vegades tinc la sensació
de viure en un món
que sembla una ràdio mal sintonitzada,
no mal soroll, molt soroll,
tothom es pensa
que el que ell vol dir o pot dir és important
i ho fa compartir a tots els amics
i coneguts a través de les xances socials,
quan en el fons
la gran majoria de coses
que es comparteixen
no tenen cap valor
ni cap importància,
però ens pensem que sí,
que allò que nosaltres volem dir
és important
només pel senzill fet
que ho compartim.
No, no,
i les coses han de ser importants
en si mateixes,
no pel fet de compartir-les
o no compartir-les, no?
Per tant, clar,
però insisteixo,
a vegades quan em sento parlar així
dic, mira Eduard,
ja tornes a semblar un home antic.
Potser és que sóc en el fons
ja un home antic,
però visc a l'antiguitat
en aquest cas.
Creus que es llegeix massa poc
en general?
Ara parlaves de la pressa
d'escriptors per publicar, no?
Això ens ho trobem també
cada any per Sant Jordi,
que tenim un munt de recomanacions,
després les llistes dels més venuts,
i que potser en el fons
els llibres, doncs,
estan allà,
però no són llegits?
Sí, és la paradoxa aquesta.
publiquem molt llibres que no es llegeixen
o que se'n llegeixen
300 exemplars,
els trinxem molt ràpid, no?
S'entren en aquesta cadena perversa
de producció i destrucció,
produïm llibres,
és igual,
després,
en venent molt pocs,
ja recuperen els diners,
la resta ho trinxem,
ho passem per la trinxadora de paper,
després tornem a produir.
Sí,
és una mecànica perversa,
és una mica la idea aquella
que com anem amb bicicleta,
si deixem de pedalar la bicicleta clau
i ningú vol que la bicicleta caigui,
doncs,
a vegades penso,
potser l'hauríem de deixar caure,
no?
Digui,
després aixecar-la
i fer-la anar d'una altra manera,
és el que jo penso,
no?
No porta a lloc la hiperproducció,
no?
Hem arribat a la paradoxa absurda
que m'hi trobo cada vegada més sovint
com a professor d'escriptura,
que la gent cada vegada més,
per exemple,
vol escriure sense haver llegit,
no?
Per tant,
dius bé,
si els lectors n'hi ha molt pocs,
els pocs lectors que hi ha
poden comprar pocs llibres
perquè estem en un moment econòmic
com el que estem,
els escriptors que haurien de ser
els lectors fonamentals
no llegeixen
perquè diuen que no tenen temps
o perquè tenen por de contaminar
el seu estil,
clar,
quan sents aquestes coses
penses,
ostres,
què estem fent tan malament,
no?
Vull dir,
l'escriptura és un ofici
com qualsevol altre,
no?
a un metge
no se li acudiria
afirmar
que
que no
practica
i que no
llegeix
i que no es documenta
i que no
intenta estar en contacte
amb els seus col·legues
per saber com treballar,
no?
Mentre que et pots trobar
tranquil·lament això,
no?
Gent que diu,
no,
és que jo
no tinc temps per llegir,
no?
Perquè només
tinc temps per escriure.
Bé,
són unes paradoxes
que a mi em sorprenen
perquè crec que
l'essència de l'escriptura
està en la lectura prèvia.
llegir molt, cultivar-se molt,
tenir una vida potent,
intel·lectualment, espiritualment,
i tot això acaba fent xup-xup,
i potser algun dia tens alguna cosa a dir,
no?
I mentrestant el millor que es pot fer
és callar,
callar,
esperar
i tenir paciència.
Però, clar,
com no tenim paciència
i volem donar
el nostre parer sobretot
i volem escriure sobre qualsevol cosa,
doncs així estem,
no?
Amb aquest soroll ambiental
que fa que sigui difícil
centrar-se
i destriar el gra de la palla
i deixar reposar les coses
per mirar-les
amb una certa distància
i objectivitat.
Parlaves també
que hi ha algunes excepcions
d'escriptors o de llibres.
Voldríem acabar a veure
si ens podies fer alguna
d'aquestes recomanacions.
algú que ens estigui escoltant
hem de dir,
mira,
doncs,
llegeix del que es fa ara,
amb això val la pena.
Home,
doncs,
mira,
tens,
tens,
el llibre de la Silvana
a poc de cal llibreter,
per exemple,
una escriptora,
una escriptora
modesta,
humil,
amb ganes d'aprendre,
amb ganes de treballar,
una novel·la com
La mecànica de l'aigua
és una novel·la compromesa,
és una novel·la arriscada,
feta amb passió,
doncs aquí teniu
una novel·la que val la pena,
no?
Vull dir,
algú que a més a més
està fent la feina
d'intentar promoure
la bona literatura
des de cal llibreter.
Doncs aquí tens un exemple
d'algú humil,
pacient
i amb ganes de fer
les coses ben fetes
amb rigor,
paciència,
i és això el que cal,
i anar esperant,
i no accelerar les coses,
i permetre
que tot segueixi
el seu curs,
perquè és,
crec,
l'única manera
de poder tirar endavant
amb una mínima dignitat
i puguem fer coses
de les quals
ens puguem sentir orgullosos.
Doncs,
perfecte,
avui a les 8 del vespre
s'inaugura,
com dèiem,
aquesta segona edició
de la Universitat
s'enjusten cada estiu
amb un debat
amb els escriptors
Jaume Pons a l'Orda
i Eduard Márquez
amb qui hem pogut parlar avui.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres.
Aquest vespre hi serem, eh?
Exacte.
Que vagi molt bé
i fins aviat.
Molt bé, moltes gràcies.
Bon dia.
Adéu, que vagi bé.
Adéu.