Passa un minut de dos quarts del migdia.
A aquesta hora parlem del cicle de converses del món il·lustrat,
que torna aquest dijous en una conversa, en aquest cas,
amb Ferran Ranyer i Joan Faneca.
Avui tenim a l'altre cantó del telèfon, Joan Faneca, molt bon dia.
Bon dia.
Ara no et sentíem, eh? Ara sí, ja et tenim a punt.
Per parlar una mica del que es farà aquest dijous,
aquesta trobada entre tots dos,
és a dir, una conversa amb Ferran Ranyer,
que imagino que, no sé si ja la teniu preparat cap on voleu dirigir-la,
si serà una mica, apostareu una mica per la improvisació,
com ho teniu pensat?
Bé, les dues coses.
Per una banda, sí que ens hem reunit ja i hem parlat una mica.
De fet, fins i tot el moment que vam dir, bé, no parlem més,
perquè si no, no ens sorprendrem a nosaltres mateixos
quan ens trobem el dijous que ve.
I per l'altra banda, també improvisarem.
I amb això també hi tindrà a veure el públic,
és a dir, la gent que vingui també ens podrà fer preguntes
de manera, doncs, que puguin sortir coses
que potser nosaltres no les hem previst, diguem-ne.
Per tant, tindrà els dos components.
Per una banda, ho portem una mica parlat,
més que preparat, diguem-ne,
i per l'altra, doncs, deixarem obert
que la gent també se sorprengui i ens sorprengui a nosaltres.
Clar, en el teu cas, a més a més,
el que tenim més al cap o més recent ens ve al cap
quan parlem de Junfaner, que és la companyia Volras,
que justament ara fa una mica més d'un any, no?,
que vau plegar.
Per tant, un temps que també permet fer una mica de perspectiva.
com ho portes, aquesta etapa, doncs, de després,
de tancar aquest pas per Volras?
Bé, dir que la porto bé, suposo que és un tòpic
i sempre amaga coses, diguem-ne.
La veritat és que sí que la porto bé
en el sentit, doncs, que evidentment,
hi ha una qüestió que és la feina,
la feina de crear,
la feina de posar-se en marxa,
a viatjar, a fer els vols i tal,
doncs, ha desaparegut,
de moment,
no hi ha aquest estrès,
oi, això, doncs, és positiu.
Per altra banda, doncs, el fet, diguem-ne,
sobretot de no actuar,
doncs, si ho trobes més en falta.
El que passa és que a la vida
tens tantes oportunitats
per actuar,
és a dir, per fer coses,
per estar amb gent...
Jo tinc un grup d'aficionats,
aquí la segona, i llavors amb ells faig coses
i, evidentment, doncs,
em toca fer tots els propers a l'AUCA,
o bé també donar classes,
i quan dones classes, d'alguna manera,
doncs, també estàs a actuar
en el sentit que has de mostrar
els recursos, etcètera, no?
Per tant, el fet d'actuar en si
no li toca tant a faltar
durant aquest temps.
Ara, l'altre, el de la feina,
doncs, sí, clar,
nosaltres, diguem-ne,
és que tens més temps,
però no sé què passa,
que el temps alumnes
en seguida amb 50 o 20 coses més.
i acabes no tenint l'altre, ara.
Clar.
Home, a més a més, van ser 35 anys,
vull dir que és molt de temps, també, no?,
per una companyia.
Sí, però amb aquestes coses,
jo penso que el que compta sempre
és l'últim que fas, no?
Vull dir que sí que, evidentment,
que hi ha una història,
que hi ha molts records,
que hi ha molts documents,
que hi ha molts moments
viscuts molt intensament,
però l'últim que fas
és el que compta.
jo crec que amb molts respectes a la vida,
però concretament amb la nostra professió,
això és de cavalls,
vull dir,
si avui tens un fracàs,
ningú se n'acorda els èxits anteriors,
i si avui tens un èxit,
saps que és momentani,
i que la setmana que ve,
o com a molt més que ve,
has de tornar a fer-ne una altra, no?
El que compta amb la nostra feina
és molt, molt,
el que fas últimament,
el que fas fent.
Això és veritat, eh?
És una part,
suposo que és inevitable,
entenc,
en tot el món,
doncs,
vinculat amb les arts i la cultura,
però també és dur, no?
Suposo que implica una exigència,
també,
de vegades,
fins i tot,
doncs,
amb massa pressió.
Sí,
la pressió la tens,
sobretot en el moment
que has decidit
que has de presentar
una cosa en públic,
en aquest moment sí que tens
la gran pressió,
i, evidentment,
també en el procés
de creació, no?
I aquest,
però aquestes coses,
aquestes estrès
són positius,
penso jo,
vull dir,
són el que et donen vida,
en definitiva, no?
Vull dir que viure sense pressió
també pot acabar
sent molt avorrit.
Per això et dic
que,
malgrat aquests 35 anys
de Bolras,
doncs,
ara,
trasllat d'un any,
doncs,
això,
fent petites cosetes,
intervenint en algun espectacle,
fins i tot com a actor,
o etcètera,
i és com
per imposar-me a mi mateix
aquest estrès positiu,
no?
Aquesta mena de
bueno,
de coquet,
que és el que et manté
viu
i que et faci aixecar
cada matí.
El que mou,
clar.
Amb tota aquesta trajectòria
o tots els anys
que portes en aquest món,
el moment actual
és un dels més difícils?
Per la professió?
Per la professió?
No,
la professió sempre ha tingut
moments difícils,
és a dir,
jo crec que Bolras
han tingut
la sort
i també,
evidentment,
la qualitat
com per
mirar aquests 35 anys,
però
quan vam començar
era molt difícil
per nosaltres,
perquè
no hi havia mercat,
no hi havia
massa possibilitats
de representar
allò que tu volies
crear,
diguem-ne,
ara hi ha molt més mercat,
ara hi ha moltes més possibilitats,
també hi ha més companyies
i els diners
n'hi ha més
ara que quan
vam començar
amb rotes
i en canvi
vam tirar
endavant,
no?
Vull dir que
sempre hi ha difícil,
el món de la creació
de la cultura
en general
sempre està en crisi
i el teatre,
doncs,
perquè no dis-ho
més que
l'altre,
ja que el coneixem
ho podem dir,
no?
Sempre
hem estat en crisi
i aquesta mateixa crisi
és també la que ens fa avançar,
amb això no vull dir
que no hi hagi
d'haver-hi ajudes,
no vull dir
que
sempre
haguem d'estar patint,
però
però sí que
diguem-ne
que amb
un músic pagat
ha de far-me el so,
diuen,
no?
I en certa part
és
veritat això.
Però en altres llocs,
potser,
fora de Catalunya
o fora d'Espanya,
sí que
es valora una mica més
potser la professió
o hi ha
o no?
És un mite
que tenim nosaltres
també de vegades
en el nostre imaginari?
No, no,
no és un mite,
vull dir,
hi ha països
sobretot
de la zona europea
on
la cultura
i el teatre
doncs
estan
més cuidats,
no?
Vull dir,
que fins i tot els actors
tenen subsidi
d'atur
o...
Sí,
a França mateix,
no?
Sí,
a França mateix.
No conec
tampoc
tota la
burocràcia
diguem-ne
europea
respecte
a com
mantenen
els seus actors
i els seus teatres,
però sí que és veritat
que hi ha poblacions
molt petites
amb grans teatres
que s'omplen,
o sigui que hi ha més tradició
o hi ha hagut més tradició
i això fa que hi hagi més espectadors.
Sí que és veritat
que països com França,
Alemanya,
països més nòrdics,
etcètera,
viuen en millors condicions
la gent que s'ha de dir
que en aquesta professió,
això és veritat.
No és un mite.
Aquí semblava
en un moment determinat
que podíem aconseguir
uns estatus similars,
però evidentment
que el fet
que l'actriz
hi aparegués
l'any 2008
aproximadament,
doncs va fer
que moltes
de les coses
que s'havien aconseguit
fessin
dos passos enrere.
Exacte.
De fet,
no sé si ets optimista
o de cara
al futur més immediat
o creus
que continuarem
una mica...
Del teatre
o el meu?
De tots dos,
si vols.
Primer,
anem pel teatre
i després anem cap a tu
perquè així tornem
cap al món il·lustrat.
Del teatre?
Sí,
home,
només cal mirar
la cartellera d'ara
i la cartellera
de fa uns anys enrere
veuràs que hi ha
moltes més propostes,
per tant,
per molt
que
evidentment
que no totes
són grans èxit
i a vegades
la gent només
es vol
que
coses que diuen
molt de nom,
la veritat
és que sí
que hi ha
moltes més
possibilitats,
tant per l'espectador
com per la gent
que s'hi dedica.
També és veritat
que hi ha molt més actors,
però també és veritat
que aquests actors
estan molt més ben preparats
que no estàvem pas nosaltres
fa tants anys,
no?
avui en dia
i avui en dia
doncs actors
que cantin,
interpretin,
ballin
i facin
acrobàcies
doncs
em pots trobar
uns quants
abans
això era molt difícil,
no?
Per tant,
s'ha de ser optimista
en aquest sentit,
hi ha més gent,
hi ha més possibilitats,
doncs s'ha de ser optimista.
i respecte a mi,
home,
ho soc evidentment
en el sentit
que tinc altres camps
ara que explorar
que també m'interessen
i per tant
doncs
em prenc les coses
amb il·lusió també,
no?
Vull dir,
ara s'ha d'una etapa,
s'ha acabat,
em van tenir en contacte
evidentment
amb el Joan Seralés
i encara
doncs
tant en tant
fem alguna coseta junts,
coses que ens demanen
o inclús
alguna cosa
per a l'escola
i tal,
vull dir que
he de sentir optimista,
vull dir,
no tinc motius
per caure
en una depressió,
dient-ne.
Avui,
avui no,
avui estem parlant
això sí
amb Joan Faneca,
dijous sereu
amb Ferran Ranyer
a Can Gén
està en el món il·lustrat
en aquesta conversa.
La teva relació
amb Ferran Ranyer
es remunta fa temps,
també?
La teva relació
amb en Ferran Ranyer
ve de lluny?
Ve de lluny
perquè, clar,
ell t'hi havia sent just
igual que jo
durant uns quants anys.
La meva relació
va ser més
amb els seus germans
que no pas amb ell
per una qüestió
d'edat.
Jo estic una mica
entre mig
d'ell i del seu
següent germà,
diguem-ne,
del Chema
i per tant
doncs
jo em vaig relacionar
més amb el Chema
i amb el Niki
que no pas
amb el Ferran,
però sí que
durant tots aquests anys
ens han anat veient
o bé per quina
tenen els seus espectacles
o hi han anat
tenint alguns dels meus
i després
inclús
amb tot això
espero que surti
la xerrada,
però fins i tot
el vaig tenir de professor
en una ocasió
i t'han de parlar
d'una possible direcció,
d'una possible producció,
vull dir que sí,
sempre hi ha hagut
un contacte
amb el Ferran.
I amb Sant Just
hi vius encara actualment?
No,
hi vius
amb la meva germana
encara
i també
la meva bona boda
i tinc
uns quants de mi
i això sí.
Vens de tant en tant
per això.
Sí,
no hi visc físicament
però
amb tu se't
obre l'ànima
corre per aquí.
Per tant,
doncs dijous
també serà
un moment
per retrobar-te
d'alguna manera
amb Sant Just.
Espero que sí,
espero que sí,
tot i que en tenen
tant vist
i saben ja
totes les meves històries
que no sé
que faci
i l'altra vegada
ha passat el Joan.
No,
no,
espero que sí,
que vinguin
perquè evidentment
doncs el fet
que veig una conversa
amb una altra persona
del mateix
del mateix
gremi
doncs espero
que sortin
coses
que ells
també
es coneguin.
Serà aquest dijous
com dèiem
a les 8 del vespre
a la sala
d'Escola
i la consulta
que ens en està
una activitat
oberta
a tothom
aquesta conversa
del món il·lustrat
amb Ferran Ranyer
i Joan Faneca.
Avui hem pogut parlar
amb Joan Faneca.
Moltes gràcies.
A vosaltres.
Que vagi molt bé
i esperem
veure'ns dijous.
Molt bé,
adeu, molt bon dia.
Adéu, bon dia.