La mort digna, un dret humà
Una xerrada que pretén informar a la ciutadania dels objectius de la vostra associació i de la legislació que hi ha actualment sobre aquest tema, que és un tema que cada cop ens desperta més interès a més gent, no?
Sí, exactament. Jo crec que, a més a més, últimament estan sortint casos molt importants i molt dolorosos a la premsa que ens fan veure que aquest tema és fonamental.
I hem de parlar d'ell i hem de canviar lleis.
De fet, aquesta és la clau, segurament, no? Perquè possiblement els casos pràctics o els exemples de persones i testimonis que estem veient últimament ens fan veure que si no hi ha aquest canvi de legislació no podem avançar, no?
Exacte. O sigui, ja tenim uns drets reconeguts aquí a Catalunya des del 2000, que en aquell moment van suposant pas endavant, però ens falta el dret a l'eutanàsia i al suïcidi medicament assistit.
I és un tema que està al debat públic, obert, al nostre país ja des del moment en què Ramon Sampedro va fer públic el seu cas. O sigui, que han passat ja des de l'any 93 molts anys.
Totalment.
I continuem aquí barats en la impossibilitat d'avançar en una llei d'eutanàsia.
Exacte. Perquè vosaltres, des de l'associació en concret, què és el que demaneu, sobretot? Què és el que reivindiqueu?
O sigui, nosaltres, per una banda, defensem i demanem el major coneixement dels drets que ja tenim, com, per exemple, el dret a fer un document de voluntats anticipades,
que a Catalunya només els fa servir aquest document menys de l'1% de la població. I pensem que s'ha de difondre més, s'ha de conèixer més.
I, a més a més, defensar els drets que ja tenim, com la renúncia a un tractament, si no volem fer-ho, el no patir, que està reconegut a l'article 20 de l'Estatut de Catalunya del 2016, del 2006, perdó, que diu exactament el dret a morir dignament.
Doncs, per una banda, reivindiquem que aquests drets s'acompleixen i, a més a més, reivindiquem l'examplament d'aquests drets,
reconeguent uns que ja tenen altres països europeus, com el Bèlgica o l'Atlà i Luxemburg, per exemple,
que tenen l'eutanàsia i el suïcidi assistit, o, per exemple, també Suïssa, que no està penalitzat l'ajuda a una persona
que demana morir en una situació de malaltia i de patiment. O sigui, que ens falta fer un camí que, a més a més, ja s'està fent
en altres països del món i que, segurament, farem nosaltres també. El que passa és que, com més de temps passi
per arribar a aquesta llibertat, doncs tindrem més gent patint una mort que no vol viure d'aquesta manera.
És només un tema de llibertat individual i que estiguin obertes totes les opcions,
perquè la societat és diversa i no hem d'estar totes les societats submeses al que opina,
en realitat, perquè el diuen les enquestes, una minoria. O sigui, només el 7% de la població
s'oposa a la legalització de l'eutanàsia. El 7% és realment increïble.
El 86% està d'acord i hi ha gent que no té opinió sobre el tema, però que diguin
clarament, no, estem parlant d'unes xifres d'un 7%. I sempre diem a la nostra associació
que un 7% de la població té segrestada la llibertat de l'altra part de la població.
Estem en temes similars al matrimoni homosexual o amb el dret a la interrupció voluntària
de l'embaràs. Si és un dret, no és un deure. És un dret per les persones
que el vulguin acceptar.
Exacte. Per tant, si hi ha aquesta consciència, en principi, de la societat en general,
vol dir que, en principi, tot estaria bastant previst perquè el marc legal es pogués canviar,
no?
Sí, sí. És que moltes vegades el testimoni d'aquest matí a la SER, que era impressionant,
com tot secós, un malalt de la de 55 anys, deia una de les coses que deia és que no
entenia el per què. I és veritat que moltes vegades dius que no per què. O sigui,
per què estan controlant la llibertat de gent que està patint i que vol deixar de patir.
I ell deia coses com que li semblava una cosa de l'edat mitjana. O sigui, que li semblava
que era el control ideològic d'una població que realment no està discutint. No és que
estic impressionada per el testimoni d'aquest matí, perquè és una població que no estem
discutint que els altres que no vulguin fer ús d'aquest dret, o sigui, un dret no és
una obligació, com ja he dit. Llavors resulta difícil de comprendre, sí, realment.
Ets optimista, el fet que es pugui canviar aquesta legislació més d'hora que tard a casa
nostra?
Depèn dels dies. A veure, ara està arribant la discussió, ha arribat de nou, perquè
ja s'ha discutit almenys 14 vegades, al Congrés dels Diputats va arribar una proposició
de llei de Podemos sobre una llei d'eutanàsia. I el que passa és que no va passar tràmit
perquè els grups, per exemple, el PSOE es va estenir i només el PP va votar en contra,
però amb les abstencions dels altres ni tan sols passarà tràmit.
Per altra banda, el Parlament de Catalunya sí que ha fet una proposta unitària en què només
el PP ha votat en contra i Ciudadanos s'ha abstingut, però tots els altres grups
discutiran i aprovaran, imaginem, perquè ja hem signat aquesta petició, una demanda per
que el Congrés dels Diputats despenalitzi, o sigui, canviï el Codi Penal, l'article
que no permet ara per ara legalitzar l'eutanàsia, per exemple, a Catalunya. Perquè una vegada
que es canviï l'article 143.4 del Codi Penal s'obriria la possibilitat de fer lleis
d'eutanàsia.
Per tant, exacte. Sembla absurd, no?, d'alguna manera, que sigui aparentment tan senzill
i que estigui com tan immòbil tot aquest tema, no?
Sí, bueno, perquè hem pogut llegir a la premsa i perquè els fan dir també els diferents
partits polítics, perquè DMD Catalunya els va convocar una taula rodona, llavors sembla
ser que aquesta última oportunitat ha fracassat per alguns per falta d'un plantejament
unitari inicial i pels altres per falta de voluntat política dels partits aquests
que s'han abstingut. Llavors, o sigui, nosaltres el que sí que pensem és que el sofriment
de la ciutadania i la claritat que té la ciutadania sobre aquest tema no poden quedar en
que si tu has plantejat abans que per què no has comptat amb mi o per què no sé què,
o sigui, a veure, han d'escoltar a la societat i han de veure que a més a més aquest
és un tema urgent perquè per molta gent arribarà ja tard. O sigui, aquest és el problema.
Nosaltres, a la nostra associació, clar, rebem trucades, o sigui, ens enterem d'històries
i quan sens aquestes històries i aquestes trucades, o sigui, de gent que està pensant en viatjar
a Suïssa, a morir, per exemple, perquè aquí no ho pot fer, i que està pensant en com es podran
prendre si no sap idiomes. Llavors, a mi això em fa, o sigui, només que fos una persona,
però és que a més a més són moltes. O sigui, que estan plantejant-se aquest tema per una falta
de dret a la llibertat individual, penses, doncs, això és urgent. O sigui, no sé qui ho ha fet bé
i qui ho ha fet malament, però això, per la ciutadania, és un dret urgent d'aconseguir.
Exacte. I segurament ho serà...
I ho necessitem ara.
Ho serà cada cop més d'urgent, no?, tenint en compte una mica també des de l'envelliment
de la població o la conscienciació que hi hagi, també aquests països de referència
on ja funciona. Imagino que això també s'haurà, al final, tard o d'hora,
s'haurà d'acabar accelerant, o haurà d'entrar a l'agenda política, d'alguna manera.
O sigui, és que cada vegada tenim més pes les malalties degeneratives,
perquè no morim d'altres coses que moríem abans, i les malalties degeneratives,
com el seu nom indica, ens fan viure una degeneració, i aquesta degeneració,
per exemple, jo, que estic a l'associació per veure com va ser de terrible
el procés degeneratiu d'Alzheimer de la meva mare,
doncs aquesta degeneració, jo crec que una ciutadania adulta
hauria de poder decidir fins a quin punt vol arribar en aquesta degeneració.
Sempre dient, i deixant claríssim, que és un dret individual
i es demanda reiterada de la persona.
O sigui, aquí no estem dient que una persona que vulgui viure els seus...
no la seva malaltia, perquè el que viurem moltes vegades
és unes cures abusives sobre les malalties.
Però, bueno, la persona que vulgui fer un altre camí,
s'ha de dir, s'ha de dir, clar, que no estem parlant d'això.
Ara, el que sí que estem parlant és que si una persona té una malaltia degenerativa,
els malalts de la estan sortint molt, últimament, a la premsa.
I llavors, si aquestes persones, en el moment de la seva malaltia,
en el moment avançat de la seva malaltia, que vulguin dir prou,
això ja no és la meva vida, això no és una vida digna,
és que no sé qui som els de més per dir-li, no, castigarem a la persona que t'ajudi
i, a més a més, ho hauràs de fer malament, sense acompanyament mèdic.
És que no, jo crec que quan mirem enrere i analitzem això,
ho veurem com una, sí, com una lacra de l'edat mitjana,
com deia aquest matí, el testimoni impressionant de la ser.
Exacte. És una societat madura o actual, hauria de tenir-ho en compte
i ho hauria de considerar com a prioritat a nivell pràctic,
no només en un discurs de voluntats, no?
Sí, sí, no, no, és que, bueno, el nostre...
Jo me'n recordo molt que jo vaig participar en les lluites
per la llibertat, per el dret a l'avortament
i me'n recordo molt d'una frase que deien les feministes italianos
que era il mio corpo è mio e lo administro io.
Doncs estem igual, és el meu cos, és la meva vida.
Jo tinc dret a decidir que arribat un moment
la meva vida ja no és la meva vida.
La meva mare va començar sempre dient
aquesta ja no soc jo, o sigui, tinc aquesta frase al cap.
Doncs, a veure, jo crec que hem de pensar
que quan la vida no tingui la dignitat
per poder-se dir vida per una persona concreta,
es pugui dimitir de la vida,
o sigui, es pugui prendre decisions sobre un mateix.
És que estem parlant de decisions
que només es prenen sobre tu mateix.
I, bueno, podríem parlar de l'eutanàsia clandestina,
podríem parlar dels suïcidis de les persones malalts al metro.
I l'altre dia vaig sentir a unes jornades que va organitzar el CCCB
que els suïcidis al metro moltes vegades són de gent molt gran.
Llavors, a veure, és que no podem...
hi ha suïcidis a l'hospital, hi ha suïcidis de persones que ja estan molt malaltes
i que no les ajudem.
Podríem escoltar aquestes persones, no?
Està clar.
Moltíssim.
Doncs, Isabel, moltes gràcies per explicar-nos una mica avui el que dijous s'explicarà més ampliament
en aquesta xerrada que es farà a l'Ateneu,
La mort digna, un dret humà, amb la Isabel Alonso,
presidenta de l'associació Dret a morir dignament Catalunya.
Moltes gràcies de nou.
Moltes gràcies a vosaltres.
Que vagi molt bé i fins aviat.
Gràcies.
Moltes gràcies per tenir en compte aquests temes tan importants.
Doncs ja ho saps, sempre que vulguis podem tornar-ne a parlar.
Que vagi molt bé, fins aviat. Bon dia.
Adéu.