Aquesta hora parlem de literatura
perquè el poeta Sant Justenc, Joan Margarit,
us ho vam explicar, va rebre la setmana passada
el Premi Iberoamericà de Poesia Pablo Neruda 2017
i avui el podem saludar, el tenim a l'altre cantó del telèfon,
a Joan Margarit. Molt bon dia.
Bon dia.
I enhorabona per aquest premi
que és un dels referents, no?,
en els Premis Literaris Iberoamericans.
Sí, sí, sí, és un dels...
potser és el més referent, diguéssim, per dir-ho.
El més important, no?, d'alguna manera.
Jo diria que sí.
I, home, la prova és que potser és l'únic que dona la presidenta,
en cas presidenta del govern d'una nació de l'Amèrica.
Exacte.
Per exemple, jo vaig rebre també el del Poeta del Munt Latín o de Mèxic,
però allà el donava la ministra de Cultura, diguéssim.
Aquí el dona la presidenta...
No és que això sigui important ni molt bé.
Però és un detall, no?, segurament.
la idea de que volen fer-ho bé, volen fer-ho solemne,
l'adoptació és més important, etcètera, etcètera.
Tots són els senyals que el protocol dona de la importància del premi.
Per mi la importància màxima, de totes maneres, és el nom.
Pablo Neruda.
El nom de Pablo Neruda.
Pablo Neruda va ser un personatge molt important dins la meva vida,
ho és encara, però sobretot ho va ser, la meva joventut i maduresa.
És un poeta de referència, el mestre que m'ha ensenyat des de la distància,
perquè jo no el vaig conèixer, clar, a escriure,
i el mestre del qual m'ha costat molt treure'm de damunt.
Perquè els grans mestres, per un cantó, són els que t'ensenyen.
Després són els que et donen més feina per allunyar-te,
per posar distància entre ell i tu, perquè, esclar,
si no fas aquesta posada de distància,
doncs llavors ja tu no te'n surts, llavors.
Exacte, per tant, doncs, d'alguna manera,
encara que aquest nom té també aquest element simbòlic, no?,
aquest premi, doncs, que arriba en un moment també, doncs,
que hi ha la consolidació.
De nom no se me n'acorriria un debil, per mi, eh?,
per mi personalment, eh?, personalment.
I no, però no me l'han lliurat encara, eh?,
em van notificar la concessió,
i això, lliurement, serà de la tardor.
Va, per tant, exacte, o sigui, que encara hi ha aquest temps
per païr-ho, no?, i després, doncs, tornarà a ser...
Però els premis es peixen aviat, eh?
Sí?
El que no es peix, el que no es peix és quan t'adones
que has fet un poema que no funciona.
Això sí que no es peix.
Ja no diguem si els llibres que has hagut de tirar a la massa
costa molt de mi.
Però un cop publicats ja, o és abans?
Sí, sí, sí, sí, de tot, de tot, home,
només que un la pifia tot, moltes vegades,
i a vegades pifies un poema,
però a vegades has d'agafar tot el llibre i renunciar-hi.
Clar.
En aquest cas, el lliurament serà la tardor,
però sí que en aquest anunci que es va fer de la concessió del premi,
el jurat també va destacar la seva capacitat
per unir la bellesa formal i l'emoció
i el diàleg amb la memòria i la dimensió ètica del compromís
amb la vida i la mort.
Què li sembla, aquesta valoració?
Ui, sembla que hem perdut la comunicació.
Estàvem parlant amb Joan Margarit
i diria que no tenim ara a punt aquesta trucada,
o no tenim a punt, bàsicament l'hem perduda.
Efectivament l'hem perduda, per tant,
imaginem que som problemes de cobertura
i ens ha advertit que estava en un lloc a l'aire lliure.
Mirarem ara de recuperar-la de seguida
per seguir parlant d'aquest Premi Iberoamericà
de Poesia per l'Onero de 2017
que se li ha concedit
i que es lliurarà, com ens deia ara, a la tardor.
Ara mirem de recuperar-ho.
Iberoamericà de Poesia per l'Onero de 2017
i que es lliurarà, com ens deia ara.
Iberoamericà de Poesia per l'Onero de 2017
que es lliurar-ho.
Fins demà!
Fins demà!
Està fallant, eh?
Sí? No em sent bé?
No, no, ara sí.
Ara sí.
Bé, doncs a veure si podem seguir.
Dèiem que el jurat va destacar la seva capacitat per unir la bellesa formal i l'emoció.
Què li sembla, aquesta valoració?
Per què no continues dient el que va dir el jurat?
També el diàleg amb la memòria i la dimensió ètica del compromís amb la vida i la mort.
Més coses.
D'aquestes no les que tenia destacades.
No, doncs n'hi ha una que hauries hagut de destacar i perdones, eh?
No, no, i tant.
Perdones la meva manera de dir-ho.
i al final diu per la riquesa lírica de la seva llengua catalana.
Mira, doncs aquesta no la...
I això, i això em sembla que és més singular.
Fins demà que és un premi que és la primera vegada que guanya un espanyol, és aquesta.
i que la primera vegada que la guanya un espanyol sigui amb la riquesa lírica de la llengua catalana,
home, no ho sé, vaja...
Sí, sí, és destacable.
Els nostres dirigents es dediquen molt als castellers i a la cosa gastronòmica, que és el que més els agrada.
Els nostres dirigents, vull dir els nostres polítics.
Penso que també hi ha coses que voldria la pena.
Creu que la cultura justament...
apuntar-s'hi, no?
Supera una mica, trenca una mica aquestes barreres que de vegades no ens tenim de...
Home, sí, però hi ha que tenir cultura per trencar barreres.
I si no es té cultura no trencaràs cap de barreres.
L'hauràs de trencar cops de martells.
Per tant, d'alguna manera potser la llengua deixa de ser un impediment en clau cultural.
Quan es pensa...
Sí, però és clar, has de saber el que és la clau cultural.
Tornem a ser el mateix de sempre, no?
Jo penso que hi ha una mena d'estatus general,
del món polític i del món periodístic,
per ignorar la cultura.
També Catalunya, eh?
Sí, sí, home, clar, Catalunya, perquè et penses que és Catalunya,
que t'has cregut allò de Serem Dinamarca el demà de l'independència.
Però com que parlava de la llengua no sabíem...
no el fotem, som el que som, eh?
I ja, déu-n'hi-do, i ja anirem fent,
però no ens equivoquem també amb creure's que...
La cosa... Mira, en català hi ha un verb que és cufoi.
Més que un verb, és un adjectiu.
Però cufoi.
Aquesta és una de les paraules que en llengua catalana es poden dir molt millor que en qualsevol altra llengua.
Curiós, no?, que la tinguem.
Continuem, doncs.
No, no, no, és veritat.
Ja m'agrada continuar per aquí, eh, també,
perquè justament un altre dels temes que...
Quan parlem amb jo, Margarita, en altres ocasions n'hem parlat per altres premis,
sempre hi ha algun moment en què volem parlar de l'estat actual també,
de la literatura, de la poesia...
La poesia està igual que sempre, és a dir, està bé.
La poesia funciona com funcionava als anys 60,
com funcionarà segurament a l'any 2050 i com va funcionar al segle XIX.
Cada vegada amb els seus mitjans, amb el nombre d'escriptors,
amb el nombre de lectors, etcètera, etcètera.
Però a mi no em fa patir, la poesia.
L'únic que potser em faria patir, a la meva edat ja no em fa patir res, eh,
baix i perdavant.
Però, per dir-ho d'alguna manera, si alguna cosa em fa patir,
és això que t'he dit.
Aquests símptomes.
És a dir, si la política,
és a dir, la gent que porta la societat, que governa,
en tota l'amplitud, eh,
els polítics i el món de la informació
va apretant, va prement les d'això, els cargols,
de manera que la cultura vagi imperceptiblement recolant en el seu àmbit.
això vol dir que anem cap a una societat, que per dir-ho ràpid,
és aquella que el Huxley va definir bastant bé
i en una època que, sembla mentida, ja pogués preveure-ho,
allò que es deia el món feliç.
El món feliç, on tothom té el fonamental,
sobretot lluny del dolor,
és a dir, molta pastilla i molta diversió,
molts concerts i molta pastilla,
i tres més.
Tot l'altre se n'ha anat a fer punyades.
Llavors és una societat que és fàcil de governar, evidentment,
no té dolor, evidentment,
però també tot el que va lligat amb el dolor,
com és la dignitat i el mateix amor,
no hi ha amor sense dolor,
se n'ha anat a fer punyades.
És una opció, jo no dic que sigui
la més bona o la més dolenta,
a mi no m'agrada, evidentment.
Ara, jo tinc 79 anys,
tant se li fer-ho, que m'agradi a mi.
Sí, però d'alguna manera
sí que la sensació, de vegades parlant
amb altres escriptors o amb altres poetes,
hi ha una mica de decepció, també,
en aquest sentit,
tenint en compte que la poesia o la literatura
sí que viuen en un estat que està actiu,
però segurament tampoc és nou,
sinó que és una cosa que la cultura hi és,
però si falta aquesta resposta,
costa, no?, continuar.
No, però un escriu pels altres, clar.
Jo no escriu per mi mateix,
jo no em tinc a mi mateix a la tauleta de nit,
evidentment.
Jo a la tauleta de nit tinc altres poetes,
però no a mi.
per tant, jo escric pels altres,
no hi ha menor dubte.
L'acte poètic és un acte que té tres potes,
és un trípode,
si falla una pota se m'ha tocat a fer conyetes,
el trípode és el poeta, el poema i el lector o la lectora.
Si falla el lector o la lectora és ridícul,
us queda.
Ara,
veure quina capacitat hi ha del lector o la lectora,
és a dir, de la societat,
de dir no, no,
volem seguir per la via de la cultura,
de la complexitat,
res dels eufabismes que ho fan,
que ho fan tot senzill.
I sentia per la ràdio,
que no sé què deien,
de, a veure si ho sé repetir,
els individus de la societat
en situació vulnerable.
Abans amb una sola paraula liquidaves això,
són els pobres.
Tot és qüestió,
tot va cap al camí
de Magalou,
per dir-ho ràpid.
A Magalou,
dins de la meva formació
i la meva manera d'entendre la vida,
és el pitjor que pot ser.
Exacte.
I que les paraules llavors serveixen justament...
Sí, clar, serveixen.
Les paraules sempre serveixen als que utilitzen.
No ens enganyem.
Tenen molt de poder, exacte.
Les paraules no són autònomes.
Les paraules,
els quíles les feia servir
d'una manera
i el tos d'una altra.
Les paraules serveixen
i les utilitzen.
No cal
fer uns grans cants a la paraula, no.
La paraula en si és una idea
i s'ha acabat.
La paraula, segons com la fa servir,
és una eina horrorosa
i segons com la fa servir,
doncs és una eina meravellosa.
D'acord?
Perdona,
perquè em sembla que m'haig derivat
cap a una altra història.
No, no, ja,
però ja és això també.
Segons aquestes entrevistes
i justament no sé si hi ha algun lloc
o algun país
que cregui que sí que s'aposta més
per la cultura.
el que en deien països més civilitzats,
però això, tot això,
aquest símptoma,
aquestes símptomes
que t'estic dient,
jo les veig a tot arreu, eh?
Per aquest tipus de coses
el món cada vegada
és més globalitzat,
és evident.
Tampoc sé si un món globalitzat
ens convé massa,
perquè per molt globalitzat
que estigui el món,
si tu no tens casa teva,
estàs perdut, eh?
Sí, sí.
Encara no hem canviat de...
Els humans encara som els mateixos, eh?
No ens han canviat per dins, eh?
Ens han donat mòbils
i ens han donat moltes coses,
però per dins som els mateixos, eh?
Si necessites algú...
Exacte.
Al teu costat
i tu estar al costat d'algú
i si aquest algú que tens al teu costat
et falla,
doncs el dolor és tremendo.
Està clar.
Arreglar això a la brava
només amb l'ajut de la ciència
és a dir,
amb l'ajut de la pastilla,
de la pastilla,
no veig que vagi enlloc tampoc.
Vaja enlloc que a mi m'interessi.
Està clar.
Pot haver algú que l'interessi
i és tan respectable com el meu, clar.
Escriu cada dia, Joan Margarit?
Sí.
I per això des de fa molts anys,
des que era jove,
escric cada dia.
No, no escric cada dia,
però fer un poema que quedi.
A mi un poema em dura molts mesos.
Clar.
Però...
I em dura molts mesos
i no sempre s'acaba.
O s'acaba bé,
moltes vegades s'acaba,
però ho faig cada dia, sí.
Sí, sí, sí.
És una manera de viure,
per entendre's.
L'hi ha un moment
que és la teva manera de viure.
Clar.
I té algun projecte concret en marxa,
algun llibre,
o...
És una cosa que això es troba...
Sí, no, no, a l'octubre
surt un llibre de poemes.
Són un llibre de poemes
que es titularà
Un hivern fascinant.
Molt bé.
Per tant,
la tardor doble...
rebrà el premi
i a més a més publicarà el llibre,
és a dir,
que serà una tardor intensa.
Sí, sí,
des d'aquest punt de vista,
però vaja,
és quan ja...
és quan ja tu estàs relaxat,
eh?
Perquè el llibre ja l'has fet, eh?
Això també és veritat.
Per fer un llibre a l'octubre...
Allò ja està sobre paper.
Sí,
per fer un llibre a l'octubre
l'has de donar a l'editor
com a màxim a finals de juliol, eh?
Per tant,
ara,
el moment és ara, llavors, eh?
Sí, sí, sí,
estic fent l'última llegida, ja.
Ara comentava
que pot trigar mesos
a escriure un poema,
per tant,
suposo que és un procés
també dur, no?
O exigent.
No, dur, no.
Escolta,
no m'hororitza més...
Res m'hororitza tant
com aquests escriptors
que fan...
que se'n veneixen
del dur
que ha estat la feina
d'escriure aquell llibre
i com ha patit
i com ha dit això,
t'és buf.
Si l'he de pateix tant,
no ho faci.
Tranquil,
ningú li demana.
O sigui que no,
jo no pateixo
en el sentit
més cruel
de fer un llibre
en absolut.
seria molt més
malaurat
si no fes llibres
de poemes
com d'altres.
Doncs ja en tornarem
a parlar
de cara a l'obtura.
Avui hem volgut parlar
i felicitar
aquí el Just a la Fusta,
el poeta Joan Margarit,
per aquest Premi Ibero-Homericà
de Poesia
a Pablo Neruda.
Moltes gràcies.
Com deien abans,
gràcies Sant Just.
Exacte.
Gràcies per aguantar-me.
Doncs no,
ja dic que sempre és un plaer
entrevistar-lo.
Molt bé.
Que vagi molt bé
i fins aviat.
Una abraçada.
Bon dia.
Fins aviat.
Adeu, adeu, adeu.
Just a la Fusta.
Sant Just en directe.
Quatre de cada deu vehicles
són més respectuosos
amb l'aire que respirem.
Si el teu n'és un,
la Direcció General de Trànsit
t'enviarà una etiqueta ambiental adhesiva.
Perquè tothom ho sàpiga,
enganxa-la al vidre.
Canviar d'hàbits
és tan necessari
com l'aire que respirem.
AMB,
Metròpolis, Barcelona.
Et poso lluç?
El tinc molt bo.
Sí, posa'm anunciadats
per arrebussar
i quart i meitat
per llançar les escopraries.
Cada any,
malbaratem el 35%
del peix que capturem.
Mentrestant,
800 milions de persones
passen gana.
El món no necessita més menjar.
Necessita més gent compromesa.
A Mans Unides
recolzem projectes
contra la fam
a 60 països.
Té compromès?
Truca al 900-811-888.
No et trobes bé?
Creus que has d'anar a urgències?
Abans de sortir de casa,
truca al 061.
Al 061,
el nostre personal sanitari
t'oferirà ajuda
a les 24 hores del dia
per resoldre la teva situació
i t'indicarà
a quin centre és millor
que t'adrecis
en cas que calgui.
Així podràs rebre
l'atenció
que necessites
més ràpidament.
Per una salut millor,
061,
cat salut respon.
Generalitat de Catalunya.
Et fa mandra reciclar,
oi?
Tant et costa?
Tant lluny
estan els contenidors?
Dius que no tens temps
per reciclar,
però la veritat és que
ja no ens queda temps
per no reciclar.
A Catalunya
encara reciclem
molts menys residus
que els que generem.
Fins quan?
Redueix,
reutilitza,
recicla,
reacciona.
Amb la col·laboració
de Coembes i Ecovidrio,
Generalitat de Catalunya.
Per seguir l'actualitat
del Baix Llobregat,
informatiucomarcal.com
Notícies,
entrevistes,
reportatges,
agenda,
no et perdis
tot el que passa
al teu voltant.
Ara,
la informació del Baix Llobregat
al teu ordinador
o dispositiu mòbil.
informatiucomarcal.com
www. необitac фин objectives.com
RYDD
A.
A.
I.
A.
A.
A.
A.
A.
A.
Fins demà!
Fins demà!
Què passa és que s'ha pujat el micro i no ho sé.
A veure si hi ha alguna cosa.
Mira, veus? Alguna cosa ha dit.
En fi, doncs d'última tercera temporada,
per tant, doncs ja a les portes de l'estiu.
Avui ara frescat una mica.
Una mica, afortunadament.
I, digues...
No, no, jo no l'havia notat perquè a la sede matí
estava planxant, eh?
Tenia una calor tremenda.
Sí? Ostres, doncs jo crec que aquest matí, justament,
o ahir a la nit, potser era més a la nit, eh?
Que et vaig tancar la finestra i tot perquè...
Sí, sí, sí.
Sí que es notava.
A casa meva van obrir, bueno, com tots aquests dies enrere,
la finestra de l'habitació fins dalt de tot,
i és una finestra molt gran.
I quan arribo, dic, bueno,
per col·locar el llit en condicions,
dic, mare de Déu, aquests homes,
s'han tornat l'el·lus,
entrava un fred, un vent...
Més gaire, el vent va ser hagut un moment
que semblava molt rellat, bueno, rellatjado,
i que, bueno, que donava portassos a les portes i les tinguem...
O portassos? No, però a la tarda...
A la tarda de la tarda estic...
A la sede de la tarda semblava una romba d'aquelles, eh?
Sí, sí, sí.
Els veïs del costat, un test, ara li explicava el Carles,
un test que és considerable.
Clar que ara la planta que té està molt ofana
i, clar, fa molt de grups per dalt,
però tombada, eh?
I això que està entre un armari
i un aparell d'aire condicionat.
No, no, no, estava tot, se n'anava en l'aire.
Sí, sí, i a casa també, dos arbres que tenim
amb dos testos grossíssims, tombats per terra també.
Bueno, així ens podem queixar del temps.
No, no, no.
En fi, a banda del temps,
no sé si abans de començar teniu algun tema sobre la taula,
veig que avui no porteu ni diaris ni res, eh?
Bueno, quan tornem a setembre serà interessant, eh?
Sí, per això dic que ara seguim amb aquestes prèvies.
Sí, ja haurà passat l'11 de setembre.
Sí, quan tornem al setembre?
Tot estarà a punt.
Després de l'11.
Tot estarà a punt per una gran frustració,
per un gran èxit.
Què creieu que passarà, realment, l'1 d'octubre?
Jo no ho sé, però no ho veig massa, clar.
Bueno, no ho sé.
Jo et diria que depèn de nosaltres,
de nosaltres, en tres.
De vosaltres, tres.
De si estem al peu del canó i veuen...
Que vols dir que la societat civil és la responsable
de que hi hagi o no canvis?
Sí, de que hi haguen avanços on hi haguen avanços,
sinó la responsabilitat, i sobretot positiu,
si no es posa la societat civil, no hi ha.
No hi ha avanços.
Si no s'hi posa l'esquena,
si els objectors de consciència no haguéssim començat
l'any 71 i continuïsen, continuïsen,
continuïsen en democràcia i en el PSOE en el poder.
Mil anys de PSOE sumats de condena.
I PSOE no haguéssim votat mai.
Si aquesta animalada que diu aquest senyor,
que diu que és el rei, que no l'ha votat ningú,
jo no l'he votat i encara estic esperant
que si és democràcia en deixen dirigir
entre república i monarquia,
res, ni caso.
i es permeti aquestes animalades
que la llei i el superior, no, fals.
Si la llei fos el superior,
quan es condenaven els esclaus,
quan no deixaven votar a la dona,
quan els gais es tancaven
i es condenaven franco i tal,
encara estarien, encara estarien tancats.
No és la llei i el superior.
El superior és la justícia.
No deixaven els negres anar amb autobusos?
Amb els blancs?
Sí, bé, és cosa, sí, sí.
I era una cosa que sí que no...
És una falsetat, és un erlògan,
una falsetat, una erlògan...
A més, les lleis estan per,
si la societat ho necessita,
canviar-les i adaptar-les a la societat al moment.
Ara mateix ho estic vivint en la carn.
Què és més important?
La llei forma la societat?
O la societat, la llei s'ha d'adaptar a la societat?
Aquesta és la pregunta clau.
Doncs ara l'estic vivint.
Perquè aquí el responsable de la ràdio
no m'ha signat el tema d'Àrbore.
Doncs s'ha quedat ben sol
perquè me l'han signat
la responsable de Coixerola,
el president de la Federació de Tenis Taula de Catalunya.
Sense cap dubte,
la presidenta de Sòrracisme.
i els jutjats s'han quedat davant d'aquestes poseïno
i s'ha fet el despistat.
Però bé, què importa a ningú?
Vull entendre-ho racionalment
que és dels que es creuen
que la llei és superior a la realitat.
Si la llei sempre va per darrere de la societat.
Ara, per tant, oficialment ja has pogut fer el canvi.
Ahir m'han donat un document
que s'ha sol·licitat.
Ara hem de resoldre.
Això passa per un fiscal i tot.
o se t'obren un expedient.
Però s'ha presentat tota la documentació necessària, eh?
Perquè s'ha de dir molta documentació.
I més la necessària en un mes.
I retreies ara que no havies pogut parlar amb el director, no?
No, no, el vas veure ahir i es va fer el despistat.
Es va fer el despistat i jo no l'he de molestar.
Allà, ell el que ha quedat mal ha sigut i jo no.
Ell el que ha quedat mal.
A mi, què més li dóna?
O sigui, surto a l'última,
a l'Aconsell de Coixerola,
17 entitats en Catalunya,
doncs allà la responsable va por a ben.
Representant del Nortepa,
Abra Gulló.
Ja està, un document.
Sí, sí.
Ahir,
una de les coses que jo vaig treure
va ser un llibre que fa gràcia,
que ara li ho comentava amb la Joana,
que és l'autobiografia que va fer el CRIF.
i em fa gràcia perquè he començat a llegir.