Doncs, passant dos minutets d'un quart de dotze,
continuem aquí a la sintonia de la Justa,
avui últim programa de la Mireia,
i teníem una entrevista prevista,
que era el Quico, que estava conchevat amb nosaltres,
oi, l'ho, i que, Quico, gràcies per participar.
L'entrevista del dia, al final, és amb la Mireia.
És a dir, el caçador caçat, que diria na Perri Maison.
Abans, l'entrevistadora, entrevistada.
Ai, que forta, que forta, que forta.
De fet, quan va començar, estava aquí dins.
Doncs mira, és un retorn als orígens.
Som hòstia reienti, però no ens convertirem.
Es tanca el cicle.
Total, sí, sí, a més de març.
Mireia, últim dia.
M'heu enxampat, eh? Enxampadíssima.
Bueno, aquesta era la idea, tampoc era...
O sigui, em semblava tan òbvi, que l'entrevista del dia
havies de ser tu, que, com que no va sortir de tu mateixa,
doncs...
No, clar, no m'anava a posar jo a l'XL, que m'entreviseu a mi, saps?
No, no, no, no.
Què tal?
Què de fer, què de dir?
El que vulguis, què fas, d'entrevistada? Com estàs?
Bé, bé, estem bé.
Últim dia.
Sí, sí, moltes emocions, al final.
Quants anys són fent a l'Ajusta?
I després, no només a l'Ajusta, sinó que l'etapa...
Clar, no recordo l'any que vaig començar amb tu precisament
aquí els comandaments del programa del Just a la Fusta,
com que hi ha l'agenda cultural.
I ara, no sé si va ser el 2009, 2000...
Jo crec que rondava aquells anys
que vaig començar a fer l'agenda dels divendres,
i el 2012 sí que va ser...
Perdó, sí, el 2012 vam entrar a fer el...
Vaig entrar a fer el programa de Tot un Munt de Moda,
que espero que ningú recuperi el podcast.
Jo ho vaig fer.
No, gràcies.
Jo per fitxar-te vaig escoltar Tot un Munt de Moda.
Doncs, en fi, era una altra Mireia, eh, podem dir, d'aquesta manera.
Ara un programa de moda aquí...
També tots érem...
És a dir, tot evoluciona.
És a dir, és evident.
I les persones...
I és evident que el punt de partida
sempre...
Tot requereix un aprenentatge,
i també ràdio des de resta per això.
No, m'ho vaig passar molt bé, també.
Teníem el Marc Pere Arnau als controls, també,
que no volia parlar mai, recordo,
i sempre, ostres, Marc, acompanya-me o ajuda-me
si en algun moment em queda un blanc.
Deia, no, jo no vull parlar mai.
Suposo que també també el tema moda del Marc.
El tema moda del Marc no el portava.
A mi m'ho deia, eh,
diu, no, que vol que li que digui jo,
però si jo vaig aquí amb la meva samarreta
que porto set dies a la setmana
i no en tinc ni idea de res.
Ella comença a parlar de marques i coses
i és que no m'ho entero de res.
I a partir del món de moda, diguéssim...
Clar, va haver-hi com una espècie de gap
de quatre anyets, no?,
que sí que tenia un vincle amb el poble,
però no directament amb l'emissora,
i va ser el 2017, març del 2017,
ja que vaig entrar,
precisament el dia de l'aniversari de la ràdio,
que va ser el 2 de març del 2017.
Per allà ha estat també el podcast, eh,
el primer programa de la plaça,
mireia fent una presentació
que tampoc no cal que escolteu,
però...
Comparava amb Troy McClure, del Simpsons,
és que una cosa molt rara.
No ho sé, volia fer alguna cosa artística.
Vas treure una trucada i vas dir
què volen aquesta gent, no?
Sí, vas ser tu mateix, Enric.
Vas venir a dir, hola, què fas?
I jo, doncs mira, ara mateix,
poques coses, la veritat,
en aquestes circumstàncies.
I gràcies també per l'oportunitat,
perquè, Enric, no sé en quin moment vas pensar,
a mi després de passar pel tot un món de moda.
Crec que va ser després d'un sopar, no, Carles?
Sí, sí, perquè jo recordo que quan vas donar
aquest nom vaig dir, vols dir?
Ara es parla de moda tres hores cada dia,
però dos.
Vols dir que...
Dos hores.
A més, venies a cobrir la franja a la tarda
i venies a substituir un dels tòtems d'aquesta casa
que era el Jordi Domènech.
No va ser fàcil, eh?
M'imagino.
Hi havia certa pressió.
Jo em sentia molta pressió,
més que les tres hores que he estat fent amb la Justa,
que al final també s'assuma una hora
i és més feina.
Però, home, és que el nivell ja estava molt alt.
Hi havia molta gent vinculada,
la participació social era immensa, no?
El Jordi també era una persona reconeguda, no?
Era un personatge públic, el poble, al final.
I, clar, jo em vaig veure també amb menys col·laboradors
que els que ells tenien.
En fi, va ser difícil.
Tot i que molts van seguir,
vull dir, per no recordar-les tots,
però Manel Ripoll, Oriol Pasqual,
l'Erec Pomar, l'Humbert Blanco,
l'Anna Rovira,
el Dani Martínez,
també que ha passat molt sovint per aquí pels micròfons,
però no va ser fàcil l'inici,
això sí que és cert,
perquè al final, clar, la gent potser pensa,
ostres, que fàcil, no?
Engego la ràdio i la gent ja està parlant.
Sí, però trobar aquestes persones
que d'una forma altruista vinguin aquí a parlar,
que no estiguin cobrant,
perquè al final són persones que venen a fer per amor.
A vegades no ho valorem prou, no?
Aquests col·laboradors que venen cada dia...
Jo dic que des del programa
jo ho he valorat molt sempre,
perquè sé el que costa
i al final és com cuidar-los, no?
Perquè si no els...
En fi, els has de tenir un bon tracte,
els has de cuidar,
els has d'estimar, al final,
és que és la família.
I jo crec que no t'adones,
vaja, o pots no adonar-te'n del valor que tenen
fins al dia que no poden venir
i et trobes tu amb tres hores sense ningú.
Clar.
Sí, tres o una puntual.
I jo dius, ostres,
avui m'ha fallat un entrevistat, no?
Avui a l'inici i ara preguntava
on està el Quico?
On està el Quico?
Ja tens el neguit aquest,
i dius, ostres, són 20 minuts que...
Què fas?
Llegeixes notícies,
fas agenda, poses música,
parles de la teva vida,
fas un comiat així especial,
previ al comiat definitiu.
A vegades fas notícies
però no saps ni què has llegit.
Però bé, vas estar un temps a la Tara.
Quant de temps?
A la plaça Mireia van ser
del 2017 fins al 2021, no?
Crec que va ser.
Sí, perquè hi ha la pandèmia pel mig.
Sí, clar, amb la pandèmia pel mig,
contem que també va ser
un parell de mesos d'aturada,
de tardes,
el mateix que es va seguir,
però les tardes feiem xarxes,
però no feien programes.
Van ser quatre anys
i ara no recordo els programes,
més de 500, crec,
que van ser.
A mi que m'agrada molt
comptar els programes.
Cada dia van sumar,
avui, 321, 322...
Sí, sí,
en total hauran estat
gairebé uns 800-900 programes
entre la plaça Mireia i la Justa
i en quant a hores
no em feu calcular
perquè sóc de lletres,
per tant,
aquí hi suspenc.
Però vaja,
una experiència brutal
i de cop i volta un dia,
per circumstàncies de l'emissora,
canvies al matí...
Sí,
també per una societat professional,
podríem dir,
em quedo amb ganes,
em falten hores,
tinc ganes també
de passar a la plana política
perquè al final a les tardes
no hi havia l'espai polític,
diguéssim,
en quant a regidors i regidores
i també era una part
interessant.
Un repte.
Un repte d'escobrir.
Sí, exacte,
repte, interessant,
sí, era un punt afegit,
i al final,
cridava l'atenció.
També agrair a la Núria
que deixés fer aquest traspàs,
que al final vam canviar
una mica veu matí tarda
i també estaria superagraïda
perquè al final
ella també va fer possible
que això passés.
Sí, sí,
sense el vistiplau de la Núria
això no hauria pogut ser possible,
això és evident.
Exacte.
Això és evident.
I deies,
oh, tenia ganes de política,
la política municipal,
què tal?
Té la seva xitxa.
Té el seu punt, no?
Sí, és interessant,
jo crec que sí,
és molt interessant.
A més,
quan comences a conèixer
també les persones
que estan al darrere
de cada partit polític,
no a títol personal,
sinó realment
la persona que està venint aquí,
i comences a entendre
una mica
les maneres que tenen,
no?,
les intencions,
les voluntats.
Al final,
també quan venen aquí
és el seu moment
perquè és l'altaveu
que tenen, no?,
més enllà del bollatí
de la columna
i les seves propers xarxes.
I al final
també li dona una importància
que, ostres,
et sents,
en fi,
sents que la misura
també té el seu punt rellevant
a l'hora de traspassar
tot això al poble,
no?,
i et sents també important
a l'hora de quines preguntes
fas i esculls,
perquè en 20-25 minuts
que poden durar
les entrevistes
no sempre et dona temps
d'atreveixer tots els temes
comptant que les respostes
poden allagar-se
i que no et dona temps.
Però és,
jo crec que és xitxa
periodística potent.
Més enllà
de la part radiofònica
de la plaça Mireia,
de la Justa,
una de les,
diguéssim,
facetes més importants
de la Mireia
en aquests temps
ha sigut el tema
de les xarxes,
és a dir,
les xarxes ja existien,
de fet les xarxes
van evolucionant.
Jo recordo,
la primera vegada
que vaig sentir
parlar de Twitter,
i vas dir,
uau,
no, no,
estava aquí
amb la Carme Berdoi,
això fa quan?
Estem parlant
de fa molts anys,
i estava aquí
amb la Carme Berdoi
i jo vaig pensar,
això ens interessa,
i la Carme va dir,
sí,
és molt interessant.
Visionari,
Enric.
No, no, no,
vaig pensar,
això és brutal,
de veritat,
no, no,
visionari segons en què,
i vaig cometre l'error
de demanar permís,
allò de dius com a ràdio,
perquè era com una cosa
molt nova,
i ens van dir,
això què heu de fer
amb Twitter vosaltres,
i al final
vam tirar pel dret,
i...
Home,
és indiscutible
que ara és el lloc
on s'ha de fer.
Sí, sí,
i tot això va evolucionant,
però vinga,
dient que vam començar,
ningú en sabia,
perquè això de xarxes
era tot nou,
i diguéssim que
la primera persona
que ha estat responsable
directa de les xarxes
a la ràdio
has estat tu,
abans o n'haven fent
una mica l'estil més casolà,
i això ha sigut
un punt important.
Va passar per mans
del Sergi Pont,
no,
no,
el seu moment...
Bueno,
directament una persona,
crec que has estat
la primera
que se n'ha encarregat
bé.
Plenament, sí.
Bé,
és a dir,
la resta hem anat fent,
ara un feia un tuit,
l'altre feia un altre,
un dia potser ja ha passat
que com que érem tres
que estàvem al grup
feien tres retuits
i no hi havia una política
de xarxes correcta,
es retuiteja una cosa
i l'altra no,
i llavors
va ser aquest punt
i això crec que ha convertit
les xarxes de la ràdio
en un referent
al municipi.
Sí, home,
hi ha gairebé
2.500 persones
que en segueixen,
no,
gairebé cada dia
hi ha una o dues
persones noves,
allò de dir,
ostres,
nous seguidors,
i al final
també ho agraeix
la gent,
a través de missatges
o quan t'es trobes
pel poble
i et diuen això de
gràcies a la ràdio
me n'assabento
de moltes coses
del que ha passat al poble,
no,
o quan vull saber
què ha passat,
el primer que faig
és anar a mirar
a la Ràdio d'Esverna,
a Twitter,
a Facebook o Instagram,
sobretot Instagram,
que recordem
que jo crec que és
una de les xarxes
que més usuaris mou
i al final
suposo que és
l'ament
o l'esperit periodístic
el que et porta
també a no parar
d'informar.
És un deix
també, no,
personal,
allò de dir,
ostres,
no puc desconnectar,
a vegades obro el mòbil
i abans mirar
el meu perfil personal
dintre el de la ràdio.
És una petita malaltia
que tenim
els que hi treballem
en aquestes xarxes
i ara la veritat
és que em costarà
especial,
al final són moltes hores,
molts vídeos.
Ahir tot just quedava,
veiem una regidora
de l'Ajuntament
i li deia
que a vegades
se m'adormien
els dits petits
de les mans
i no és broma
i això no ho trobaré a faltar,
això sí que no ho trobaré a faltar
perquè a vegades
em preocupava
i pensava,
ostres,
porto més d'una hora i mitja
amb el mòbil a la mà
fent un vídeo,
tallant enllaços,
en fi,
hi ha moltes coses
que es poden fer amb el mòbil
i al final
també és una eina
que et permet
estar a la plaça Maragà
i un dia de Carnestoltes
gravar un vídeo
en 10 minuts
i en 20
publicar-ho
a Instagram.
La resta podeu parlar,
no és una conversa
entre la Mireia.
Quantes reproduccions
els vídeos de Carnestoltes?
Ostres,
mira,
tinc el mòbil aquí al davant,
però...
És un dels récords
de ràdio d'Esvern,
em sembla.
Sí,
és que si els sumem tots
són gairebé
més de 7.000 reproduccions,
però els vídeos
que han tingut més reproduccions
normalment són
Cars,
Festa Major
i Reis.
Suposo que també són els...
Els que mouen més gent
també,
és a dir,
té més sentit,
no crec que la calçotada
de...
No diré noms,
que mou menys gent,
doncs és lògic,
és lògic, no?
Sí, sí,
és tota una feina,
la veritat és que...
Gràcies per també comentar-ho
perquè al final
no es veu, no?
Potser la gent
deuen pensar
què és aquesta noia
que sempre està amb el mòbil
a la mà, no?
Clar,
què està fent?
Que ho deixi ja,
que està malalta.
Sí, sí,
jo li dic al meu fill,
deixa el mòbil,
deixa el mòbil.
Això costa a casa,
inclús a vegades,
que et diuen,
ostres,
para amb el mòbil,
dic que estic treballant,
és a dir,
no sempre que estem amb el mòbil
estem perdent el temps,
estem,
en el meu cas,
i a la relleu que sigui,
doncs també veureu que...
Bé,
el que és evident
és que la ràdio com a tal,
és a dir,
ràdio només amb FM,
tot això ha canviat
i per tant,
ara és tot multiplataforma,
multidisciplinar,
vídeos,
notícies,
te'ls de veu,
xarxes...
En un moment instantani també,
en un moment pots fer un tuit
i explicar que hi ha un incendi
aquí a prop,
o que hi ha una columna de fumi
que es veu des d'aquí,
que la gent no s'espànti,
que no passa res,
és a dir,
et sents una mica també
protector del poble,
no?
En certa manera,
no sé com dir-ho,
protector,
sí,
estàs cuidant una mica
la informació local.
I a nivell personal,
què t'ha portat a tot aquest projecte?
Ostres,
aquí ploraré.
Va portar moltes coses,
home,
a veure,
he conegut moltes persones,
abans deia,
he conegut l'amor,
també.
Això de poc no t'ho he demanat
que ho explico.
És igual,
això ho explico jo,
ho sap molta gent,
home,
he conegut moltíssimes persones,
moltes d'elles
han passat en una plana
més personal,
perquè s'han convertit
en amics,
amigues,
una d'elles és la Teresa Montero,
la podòloga,
que des d'aquí li envia
una abraçada,
que més,
home,
personal barra professional,
home,
he conegut molta gent,
que dur.
Pensava que no ho aconseguiria.
Sí,
soc fàcil,
soc molt fàcil en això.
Ah,
val.
No sé,
ja et dic,
també n'han estat molts moments,
no?,
de moments de deixar-me el micròfon obert
i patir,
no sé,
entrevistes punyents,
entrevistes dures,
però també entrevistes molt divertides,
tertúlies.
Entrevistes de monòlegs,
de contestar només amb sí,
no?
Sí,
també,
això ha estat difícil.
Clar,
a títol personal,
al final també hem passat moltes persones,
per informatius,
pels programes,
tant la plaça Mireia com la Justa,
doncs,
no sé,
Sergi Pont,
la Carla Bermejo,
que també tenim una relació fora de mis hora,
l'Imanol,
després ara amb la Lua,
la Núria,
que també hi ha estat des del principi,
Carme Bardó i Andrea Bueno,
que també hi eren,
de fet jo vaig començar amb l'Andrea Bueno,
que ja estava informatius,
i al final són petites famílies
que vas creant.
Jo una de les coses que quan feia el programa
i sempre em preguntaven,
que el privilegi més gran per mi,
és que jo em passo cada dia
tres hores aprenent,
perquè vens a escoltar
i la gent t'explica coses.
Sí,
sí,
i així és.
I tu els hi pots,
i a més tens tu el poder
de preguntar el que vulguis.
Totalment.
Te li pots anar derivant cap a un volti,
i si no t'interessa,
porta.
Pujes la música i tanques el micrófis.
Fins d'aquí m'ha arribat, no?
Home,
tenir el poder del control de la taula de sota
també va ser un què, eh?
Tot i que al principi feia por
i era com,
ostres,
a veure si me n'en surto amb tot aquest botó,
sembla una cabina de pilot d'avió al final,
i a primeres quan entres
et pots espantar una mica,
però sí que és cert que,
no sé,
hi ha molta gent que al final queda allà,
vull dir,
gent que mantens el contacte.
Mira,
i el que vulguis explicar,
i ara què?
I ara què?
És la pregunta, eh?
Tothom em pregunta què ha passat i on vas.
Sempre és la pregunta.
Bueno,
jo ho faig més obert.
Jo crec que la gent necessita explicacions,
no?
Com?
La Mireia i jo ho vam arreglar fent un aquàrius
i ja sabem tot,
però vaja,
digués,
sí,
som així de potents.
Bé,
i un aquàrius tu un cafè.
Sí, senyora.
T'ho has que feinat.
Sí.
T'ho has que feinat,
perquè allò ara,
si no ja no dormo,
ja quan m'ho es fa gran.
Mireia,
i ara què?
És a dir,
tanques una etapa potent,
important,
la teva vida,
en tots els aspectes,
tu ja ho has explicat.
en un món que tot això està,
diguéssim,
en un moment molt fort,
però sembla que encara anirà més,
i dius,
dilluns al matí,
quan et llevis,
i miris l'hora,
i miris el mòbil,
i diguis,
si no haig de...
Què?
Ui,
em faltarà això,
però no sé,
ja m'ho aniré fent,
el tema de xarxes.
Clar,
ara,
no sé,
tampoc no m'entra en un camp personal,
perquè no m'interessa tampoc a ningú.
Ja t'he dit fins al punt on vulguis.
Sí,
però al final també seguia vincle amb xarxes,
tinc algunes altres propostes també municipals,
el vincle,
i altres que passen per un terreny personal
una mica més artístic,
la veritat,
vull dir que sempre són qüestions
que he anat deixant de banda,
i ara tinc ganes de posar-m'hi.
Més altres temes,
doncs això,
que potser ara no toca mencionar,
però en definitiva
és diversificar una mica la tasca,
en comptes de,
no?,
allò de dedicar moltes hores en una qüestió,
com he pogut fer en aquests últims anys,
aquí a la missora,
doncs en aquest aspecte quedarà més diversificat
amb altres qüestions,
i també xarxes,
perquè m'han adonat que,
a part que gaudeixo,
m'agrada,
doncs al final,
ets bona,
no?,
i creus,
vaja,
també tu ho recordes,
per dir,
ostres,
també veus que funciona,
i que hi ha un retorn d'aquesta feina,
per tant,
vull apostar també per seguir treballant-hi.
Doncs,
per a la part que...
Bueno,
podràs venir,
si tens altres projectes personals,
totes aquestes coses més creatives i així,
em tornaràs a aparèixer davant de la càmera.
Escolta l'entrada del poble,
eh?,
quan t'anem a dir,
llavors tendré a parlar-ne.
Clar, clar, clar.
Estic treballant.
Escolta, Mireia,
jo per la part que em toca,
només simplement donar-te les gràcies,
perquè aquell dia boig en què vaig mirar la meva agenda
i vaig veure Mireia Redondo,
et vaig escoltar i vaig dir,
ostres,
crec que pot encaixar,
gràcies per dir-me que sí.
Ah, sí,
ja veus,
i gràcies per la proposta.
I gràcies,
no només per aquell dia,
sinó pel dia següent,
i pel següent,
i pel següent,
i per la feina absolutament professional
que has desenvolupat aquí a la casa.
Gràcies.
Moltes gràcies.
I que tinguis un camí ben llarg.
I tant.
No puc dir una altra cosa.
No marxo molt lluny,
estarem per aquí,
abans deies que sense voler passaré per aquí.
Ja ho sé,
però és que m'havia preparat aquesta frase,
ja ho sé,
ja ho sé que no vas lluny.
Acaba d'acabar.
No, no,
que tinguis molta sort
i moltes gràcies
per haver contribuït
a desenvolupar aquest projecte comú
que és la ràdio
i la comunicació,
Sant Just d'Esvern.
Gràcies.
No sé,
per la vostra banda,
si voleu dir alguna cosa.
Ja no us he deixat ni parlar, eh?
Era el teu moment,
era el teu moment.
O sigui,
crec que no teníem tampoc molt afegit.
No, no,
a més jo ja l'he dit
durant la provisió del temps.
Sí,
que diu que quedareu per fer un cafè.
Sí,
ara ens veurem una mica més,
Carles,
si de cas,
si de cas.
I deia,
moltes gràcies a dir,
molta sort.
Gràcies a Majúscules,
els tres,
i a la Núria,
que no hi és,
però també.
Sí,
la Núria havia de venir,
pobreta,
i no ha pogut.
Ens veurem després amb ella.
I a més,
a més ens ha ajudat a preparar l'entrevista,
La Núria és el cor d'aquesta ràdio,
ho sabem tots.
Vinga,
adeu-siau.
Gràcies.
Adéu.
Gràcies.
Doncs bé,
això també són coses que passen en directe,
sense que una ho planifiqui,
però vaja,
gràcies a Carles Enric,
també a la Núria,
a la part que li toca,
tot i no seria aquí a les zones.
Com dèiem,
ens veurem d'aquí una estona.
Gràcies de tot cor.
Fem una breu pausa,
escoltem algun altre tema musical,
i seguim amb aquest programa,
que encara ens queda,
doncs bé,
gairebé una hora i mitja,
i encara hem de parlar de qüestions de política,
hem de parlar d'astrologia,
i hem de parlar també de psicologia.
Així que breu pausa i tornem.
La Justa,
el magasí matinal de Ràdio d'Esvern.
Cada matí posa't al dia
amb l'actualitat del nostre municipi,
amb seccions de cultura,
història,
psicologia i moltes més.
I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia.
perquè tot el que passa a Sant Just passa per la Justa.
De dilluns a divendres de 10 a 1,
en directe a Ràdio d'Esvern.
Anem camí d'aquests tres quarts de 12.
Escoltem Olivia O'Brien,
això es diu Empty,
com dèiem abans de parlar amb Joel Raúl,
en aquest espai de política actual,
actualitat política,
que volia dir,
i repassant qüestions que passen per aquí,
però també fora del nostre continent.
i repassant qüestions que passen per aquí,
i repassant qüestions que passen per Amazon.
al сотруд puppyà,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No podem viure sense mòbil, però al cotxe podem morir per culpa seva.
Quan condueixis, aparca el mòbil.
Generalitat de Catalunya, 7 milions i mig de futurs.
Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1, ràdio d'Esbert, 98.1.
Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert.
I anem avançant, com dèiem, minuts en aquest últim programa, però no ens volíem oblidar dels col·laboradors que formen part també del programa dels divendres.
Un d'ells, que és el que tenim ara al telèfon, és en Joel Reguant, que també ens ha acompanyat des de gairebé la segona, en fi, meitat finals de la plaça Mireia, crec que la meitat, fins ara també.
Joel, bon dia.
Molt bon dia, Sant Just, com esteu?
Molt bon dia, Joel. Molt bé. Fa quants anys que tu i jo ens coneixem i que formes part de la ràdio?
No hi havia ni pandèmia. Jo et diria que vam començar el 2018-19, potser.
Sí, crec que sí, per allà anava, sí, sí, sí.
Sí, sí, clar, són molts anys, cinc anyets més o menys, crec que portem aquí junts entre la plaça Mireia i el Just a la Fusta.
Sí, sí, amb algunes cerveses pel mig, no?, unes trobades fora, és a dir, una amistat.
Aquí, Canji, hem descobert altres locals, també, aquí de Sant Just, també havíem estat amb els companys d'esports, que havíem anat també per, sí, sí, per diferents llocs de Sant Just, de bona aigua, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Amb el lligam esportiu, també.
No, no, no, ja tinc també la meva trajectòria a Sant Justenca, també.
I tant, i tant, i tant. Us mareixeu un premi, també, eh, tots aquests que hi heu passat tants anys, però, vaja.
Sí, sí, sí, ens ho hem passat la mar de bé, més a més.
I tant, i que segueixi, eh, Joel, que...
Esperem que sí, esperem que sí, i tant, i tant.
I tant. Vinga, anem a parlar també de qüestions d'actualitat política municipal, no, perdó, d'actualitat política, és que és el DÉGIA, actualitat política, altres qüestions, hem de parlar d'aquesta, malauradament, aquesta qüestió d'aquesta nena d'11 anys que va patir aquesta violació en grup, i hem de parlar d'aquest tema d'aquests menors, que és una de les qüestions que també s'ha debatut més, que és el fet que siguin inimputables. Què vol dir això?
Clar, aquí tenim un tema, primer de tot, una tragèdia. O sigui, que hi hagi un tema d'una violació a una nena, recalcula el terme, nena d'11 anys, això és una tragèdia, d'entrada.
I és una cosa que no hauria d'haver-se produït mai, en aquesta vida. Bé, no s'hauria de produir cap violació enlloc, eh? Però, evidentment, una nena d'11 anys, encara menys.
Aquí, què tenim? Doncs, d'entrada, uns indicis de delicte que apunten a que s'ha produït una violació grupal, que és pitjor, a una menor, en aquest cas, d'11 anys.
A més a més, els fets van ser gravats, Mireia. Van ser gravats amb un telèfon mòbil, i que arran d'això, el germà de la víctima es va enterar del que havia passat.
Arran d'això, també, al desembre s'interposa una denúncia.
A desembre, com podeu veure, estem a març. Llavors, han passat dos minuts i pico.
Què vol dir? Que a dia d'avui, aquí tenim un grup que hauria agredit sexualment una nena, una violació,
i, entre els quals, hi hauria menors de 14 anys. Que hi hagi menors de 14 anys, és a dir, menys de 14,
vol dir que són inimputables, que és aquest concepte que tu has introduït, la inimputabilitat.
Explica'm què vol dir, una mica.
Correcte. Vol dir, amb els menors de 14 no poden ser responsables penalment.
Traducció en català. No hi ha causa contra ells. No se'ls pot imputar de res. De res.
Però si maten, tampoc no se'ls podria imputar de res?
No. Menors de 14 anys no són responsables penalment. I, com que no són responsables penalment,
no poden respondre a nivell penal de res. Per això diem que són inimputables, perquè no els pots imputar.
Sempre hi ha hagut molt debat sobre si modificar-ho. Hi ha països que ho tenen diferent.
Hi ha alguns que ja des dels 12 anys es permet les imputacions. Sí i no, es gradua.
Però aquí no són imputables fins als 14. Per tant, tot el que quedi per sota, 13, 12, 11,
no se'ls pot imputar res. El mateix cas que vam tenir amb aquell noi que va matar una professora amb una ballesta.
era menor de 14, sent imputable. No, se'ls pot imputar. En aquest grup, evidentment,
també hi ha majors de 14 anys que sí que són imputables i que, evidentment, se'ls imputarà per un delicte
i ja s'ha vist que, per cert, el germà de la víctima ha rebut amenaces de morts, de persones,
que són majors de 14 anys i que en un dels missatges li diuen que hi ha un noi que ha entrat en un centre de menors.
Aquí, mira, jo m'agradaria fer un petit matís, que és...
He posat a sobre la taula que la denúncia es va interposar al desembre.
Per què? Perquè el fet és, a dia d'avui no hi ha res, no hi ha una sentència, no hi ha...
Vol dir que hi ha persones que han pogut participar, presumptament, en aquests actes
que comparteixen escola amb el germà de la víctima, amb la mateixa víctima.
I això és quelcom que, com a societat, ens hauria d'escandalitzar una mica.
Perquè no estem protegint la víctima.
No estem fent el que tocaria fer, en aquest sentit.
S'estan esperant les instruccions de la Degaia, les instruccions d'educació,
les instruccions... Però aquí no arriben.
I aquest patiment, sobretot aquest càstig psicològic que s'infringeix,
tant a la víctima com a la seva família, el seu germà,
va amb escorta dels Mossos cada dia a l'institut,
perquè ha rebut amenaces de mort.
La família s'està plantejant marxar de Badalona.
És a dir, no és una situació fàcil,
evidentment cap violació és fàcil, no estic dient això,
però, a més a més, hi ha com un background al voltant
que encara ho fa tot molt més difícil
i crec que l'administració no està sent lo soficient ben àgil
com hauria de ser davant d'un cas d'aquesta embargadura.
Però apuntem aquests dos conceptes.
Els menors de 14 anys no són inimputables,
no se'ls pot imputar,
no són responsables penalment.
Vol dir que això seguir així després d'un cas tan bé,
estic com el que acabem de viure?
Potser aquest cas fa modificar la llei.
No ho sabem.
La manada va fer modificar la llei, també.
Bé, a vegades, per desgràcia, avancem a base de cops.
I això ha estat un cop brutal.
Sobretot pels que, fins i tot,
mira, com jo, que estudiem dret,
que hem estudiat dret, que treballem en el dret,
dius, hosti, no és normal que passi una cosa...
Mai seria normal, eh?
Però estem parlant de molt menors.
I, per cert, mira, hi ha una dada, eh?
Hi ha més de 100 casos,
aquests últims temps,
de menors de 14 anys.
Vol dir, què està passant
amb aquesta franja d'edat
perquè els seus delictes estiguin augmentant
de la manera que ho estan fent?
Que això ens pot portar,
aquesta reforma al Codi.
No és que jo estigui demanant a la reforma
del Codi Penal des d'aquí, eh?
Però sí que si realment aquesta franja d'edat,
pel que sigui, pel motiu que sigui,
que s'haurà d'estudiar,
per què passa?
Doncs potser sí que hem d'estudiar una reforma.
Ara bé, una reforma de deures
sense una reforma de drets,
això és una mica complicat
i s'ha d'estudiar molt bé.
Moltes vegades demanem, no?
Que siguin responsables.
Vale, els estem exigint
una responsabilitat,
però no tenen uns drets inherents.
Nosaltres, els majors d'edat,
no tenim uns drets i tenim uns deures.
Els menors en tenen uns altres.
Llavors, a partir d'aquí,
anem graduant en funció del coneixement.
Però bé, hi ha països en què està penat.
L'ONU no vol que estigui tan penat.
Els menors, inclús, demanaria
que en lloc de 14 fosin 16.
Però que sapigueu aquests conceptes,
així com a conceptes bàsics de dret,
perquè, i avui he escoltat,
mireia, com és que no se'ls pot imputar?
I, de fet, un amic meu m'ha dit
doncs es canvia la llei i se'ls imputa.
Dic, no, no, és que encara que es canviï la llei
no se'ls podria imputar.
Els fets són anteriors al canvi de llei.
Si es fos un canvi.
Això sí, la llei que es podria aplicar
és la del només si és així,
sense la reforma, també.
Perquè ha caigut en la vigència,
els fets van passar
durant la reforma d'aquesta llei del només si és així.
Llavors queden com, no protegits,
però en aquest cas, quin càstig?
És a dir, de quina manera amb ells...
És a dir, quin càstig?
Reben, no poden rebre.
Els inimputables, res, zero.
No hi ha res que es pugui fer.
Els que són majors de 14,
s'aplicarà la llei de menors, en aquest cas,
i aquí, doncs, segurament podrien ser internats
en un centre de menors.
Això sí.
Ara bé, indiferentment del càstig
que puguin rebre aquestes persones
o que no puguin rebre legalment,
aquí sí que crec que com a societat
primer una profunda reflexió sobre el que ha passat
i, segon, aquí hem d'entrar en serveis socials.
Aquí hi ha menors que necessiten
una atenció psicològica important, eh?
I no parlo només dels agressors,
que està evidentment que necessiten
una reeducació psicològica,
perquè això no pugui tornar a passar mai.
També parlo de la víctima de la seva família, eh?
Que també necessiten ajuda psicològica
per superar un trauma
d'unes embarcadures desproporcionades.
Llavors, vull dir, aquí tindrem molta feina
més enllà de si hi ha càstig o no hi ha càstig,
és més al, és més baixa.
Tindrem moltíssima feina
per reeducar i per ajudar
perquè realment és un cas.
Jo no sé, però jo quan el vaig llegir
no sabia on mirar, us ho dic en sèrio.
No sabia on se m'ajuntaven les lletres,
per dir-ho.
No podia entendre com hauria pogut passar
una cosa tan bèstia
en un centre comercial, a més a més.
Un grup de nens tan joves
amb una nena tan petita.
Dius, què cony ha fallat aquí
perquè hagi passat aquesta barbaritat.
De fet, avui algunes portades
com el diari Ara
amb xifres de violència masclista
també estan a la Setmana de la Dona
el dia del 8 de març.
Indicava que cada 3 dies
un menor de 14 anys
comet una agressió sexual.
Torno a repetir, cada 3 dies.
És terrible.
Són dades, Mireia,
que com a societat no ens podem tolerar.
És terrible i aquí s'hauria de fer
un estudi en profunditat
de com és possible
que això hagi pujat d'aquesta manera.
Com és que no hem guanyat consciència
sinó que l'hem perduda
sobre aquest tema.
Llavors, és terrible.
Per cert, mateix 8 tema
en què surt una sentència al Suprem
segur que veu llegir
que diu
que una mare soltera
no pot acumular
les dues baixes,
la dels dos progenitors.
No les pot ajuntar.
Això,
aquesta coincidència
que sortís el dia
8 de març
aquesta sentència
que hi havia hagut disparitat
la jurisprudència
no es posava d'acord
sobre si havia d'acumular,
si havia de sumar
un parell de mesos més,
si no,
doncs el dia 8 de març,
aprofitant
que has comentat això
del dia 8 tema,
va sortir aquesta sentència
que va dir que no,
que tu tens el dret
que et toca com a progenitor
i no tens més dret que aquest.
Llavors, aquí,
el que es discutia era
si el menor tenia dret
a estar amb els seus progenitors
tots els mesos.
Em sembla que en total
eren 7.
Perquè en tot tindria uns 4 i 4,
però primer és el mateix
i compartit.
Per tant,
la suma fa 7.
Aquí també s'argumenta
que no és un dret
inherent del menor,
sinó
que el que venia a dir
era que una persona
no podia acumular
les dues baixes
perquè era una decisió personal.
Si t'has decidit
se'mada soltera,
doncs no se't poden acumular
aquestes baixes.
Bé,
un tema que evidentment
jo encara no tinc
la sentència als dits
i me la vull llegir
perquè vull veure
com resol
la disparitat de drets
que aquí es troben enfrontats.
Potser aquí no és tant
el dret que tens
com a mare
sinó el dret del menor
i hem de veure
com se soluciona.
Aquesta, Mireia,
prometo que me la llegiré bé.
Doncs ho seguirem,
no serà amb la meva veu,
però Joel,
sé del cert
que ho seguiràs aquí
a Ràdio d'Esvern.
Ens queden encara
uns 8 minutets.
Podem passar també
per aquest tema
del ciberatac al Clínic.
Ja sabem ara
la xifra
de la quantitat
de diners que demanen,
que són exactament
4,5 milions de dòlars
i de moment diuen
que han robat
aproximadament uns 4 terabytes
de dades
a l'espera de saber
què faran amb aquestes dades
perquè des de l'Hospital Clínic
i també des de la Generalitat
ja han dit
que no pagaran
ni un euro
ni un dòlar
d'aquest rescat.
No, no, no s'entraran
en el xantatge.
Això ja estava dit
des del primer dia
i es manté.
Què cony han robat?
Jo crec que és la gran pregunta.
Què tenen, no?
A més a més,
estem parlant d'informació
terriblement sensible.
Estem parlant de
dades mèdiques.
Si en algun tema
s'ha de ser sensible,
està clar que és en aquest.
Però és que, a més a més,
ahir crec que recordar
que s'apuntava a la possibilitat
que no haguessin anat tant
a pels historials clínics
sinó per les recerques
mèdiques que té el Clínic.
De vendre altres fons
o farmacèutiques
o qui fos.
Però bé,
ara ja han fet aquesta petició
d'aquests 4,5 milions
que evidentment no es pagaran
però aquí hi ha una cosa afegida
que és la caiguda dels serveis
que va patir l'Hospital Clínic.
L'Hospital de referència
no només a Barcelona
sinó estem parlant
a nivell europeu i mundial
diria jo.
Tenim la grandíssima sort,
Mireia Passella,
tenim uns hospitals
que són fantàstics
i una de les millors sanitats
del món aquí.
I això ho valorem molt poc
a vegades.
Però vaja,
queda dit, eh?
Queda dit el valor
i el respecte
cap a aquests grans hospitals.
Però a banda,
a banda és molt important
1.
La defensa
que haguem de tenir
a nivell cibernètic
que això ha sigut molt important
però
que si podem castigar
els responsables d'això
també es pugui modular
l'efecte que ha tingut.
És a dir,
no és el mateix
evidentment
és un delicte igual, eh?
Però no és el mateix
un hospital
que està
posposant operacions,
evidentment les més sensibles no,
però pot afectar,
pot afectar
i evidentment
l'efecte
del funcionament intern
i hi ha persones
doncs que
cony,
malaltes,
el pitjor que et poden dir
és que avui
no et poden atendre
que no,
doncs serveis
que no afecten tant
a nivell essencial.
i això també és una cosa
que segurament
com que el dret evoluciona
igual que ho fa la societat
i a nivell
doncs cibernètic,
tecnològic
també va avançant
i evidentment
són temes
que s'haurien de parar
molt més,
molt més
quan es fa
les drets fonamentals
com aquest.
I tant,
no, no,
totalment.
I mira,
ens va bé
en certa manera
connectar-ho
amb aquesta qüestió
perquè hem de parlar
també d'aquests cartells
que fan mofa
de l'Alzheimer
de Pasqual Maragall
Esquerra està investigant
qui ha penjat
aquests cartells
i m'imagino
que serà una tasca
molt difícil
però en definitiva
amb aquesta qüestió mèdica
que estàvem parlant
una mica
estan fent burla
de malalts
que tenen
aquesta malaltia.
Què ha passat
i què pot passar?
Què pot passar
a partir d'ara?
És la gran pregunta.
Em sembla que ens farem tots
el que pot passar.
Deixa'm dir una cosa.
Aquí a Catalunya
ja teníem un servei
del CSPI
que havia estat notícia
per l'1 d'octubre
i tot això
i o sigui
ens pren la defensa
a nivell tecnològic
molt en sèrio.
Això també és una cosa
que vull explicar així
a nivell important
perquè veig que hi ha
com cert pavor
i cert terror
ara
ens poden robar
en qualsevol moment
sapiguem que evidentment
tot en la seva justa mesura
però que sí
que també és bo
que mirem
de prendre mesures
que mirem
de prendre precaucions
que evidentment
no t'estan entrant
a casa físicament
però t'estan entrant
al telèfon
i hi tens unes naves
molt importants.
Quanta gent
entra al banc
amb el mòbil?
Moltíssim.
quanta gent
té correus
amb dades
que potser són sensibles
de comptes bancaris
o de telèfons
o de...
Llavors
intentem prendre
també algunes mesures
nosaltres com a societat.
Clar, però de quina manera
poden investigar
qui ha penjat els cartells?
És que és complicadíssim
no sé si aniran a buscar
ADN
no sé
Perdó, és que no l'he sentit ben ben
passant
encara estàvem
a l'altre tema
Aquí hi ha dues coses
la primera de tot és
qui cony ha fet això
evidentment és la gran pregunta
a dia d'avui
i segon
el meu fàstic absolut
això
estem parlant d'una enfermedad
en riure tant d'una enfermedad
crec que poques coses
hi ha tant greus
que en riure tant d'una enfermedad
i a més una com aquestes
perquè evidentment
no només estàs faltant
crec jo
la memòria
i el respecte
del president Pasqual Maragall
sinó ho estàs fent
a tots els malalts d'Alzheimer
perquè el missatge
diu Barcelona fora d'Alzheimer
què vol dir?
que tots els malalts d'Alzheimer
no són dignes de viure a Barcelona?
Plantegem això
primer de tot
el missatge és vomitiu
és absolutament vomitiu
i a partir d'aquí
la segona part
qui ho ha fet?
S'està mirant
si hi ha càmeres de vigilància
perquè alguna seu d'Esquerra Republicana
en té alguna
de fet aquest matí ho plantejava el Jordi Baster
de que potser amb aquestes càmeres
ja veurem
potser estan encaputxats
i no veiem res
però s'ha d'intentar veure
què hi ha amb les càmeres
de videovigilància
primer de tot
hem d'intentar identificar els autors
i segon hem de veure
si hi ha aquí un possible delicte
ja ho veurem
si hi ha un possible delicte
o potser una injúria
veurem què és el que els hi pot ressar
evidentment
com a mínim una multa
com a mínim els hauria de caure una multa
no és fàcil
és el que tu dius
és molt difícil saber
qui ha col·locat aquests cartells
de fet he llegit avui algun tuit
que deia
no ho han fet ells mateixos
per la campanya
no hi penso ni perdre un segon
en una afirmació així
perquè
ficar-se en
no sé
faltar el respecte
a la memòria d'una persona
que pateix aquesta malaltia
o sigui
ja plantejar-se
em sembla una vergonya
ja plantejar-ho
la simple idea
sigui un vergonyós
però evidentment
si se'ls pogués identificar
jo crec que se'ls pot imputar perfectament
per un delicte
potser una injúria
veurem fins a quin grau
evidentment
el delicte al final
és una mofa
aquí
s'estan mofant
d'una
d'una enfermedad
i també crec que s'està dient
que l'Ernest Maragall
el candidat d'Esquerra a Barcelona
ho tingués
perquè se l'està com dient
Barcelona a favor de
com si ell ho tingués
que no és veritat
ell no té
que se sàpiga
cap tipus de malaltia
i per cert
que si mai la desenvolupés
tot el meu respecte
també
no estic dient que no és digne d'
al contrari
llavors
se'ls pot identificar
s'ha d'intentar
s'ha de mirar si hi ha càmeres de vigilància
què s'ha pogut veure
veïns què han pogut veure
i aviam qui
qui pot estar darrere d'això
i que com a mínim
paguin les conseqüències
i
bueno crec que estem tots d'acord
en el fàstic i el rebuig
més absolut
que un acte així
i a més a més
crec que l'Alzheimer
per sorte
per desgràcia
per desgràcia
d'això
que em matisi
és una expressió feita
i no la volia utilitzar
per desgràcia
ens ha afectat a tots
a tots
algú
tenim un familiar
un conegut
el que sigui
que algú
algú proper
que ha patit
aquesta malaltia
i per
tots sabem
per desgràcia
el que significa
la duresa
i la crueltat
que té una enfermedad
com aquesta
i fer bromes
amb això
és
bueno
no sé com catalogar
Mireia
és una bàlgua
sí
no
mira
hi ha moltes qüestions
que actualment
passant per portades
dels diaris
notícies
costen de catalogar
d'opinar
de digerir
és realment difícil
és tan bèstia
que no saps ni com
catalogar-la
és realment difícil
sí
si que violin una nena
d'11 anys
no hi ha paraules
per descriure-ho
cap ni una
no no
en riure tant d'una persona
que pateix Alzheimer
perdoneu
però en què cony
ens estem convertint
encara menys
jo vull pensar
que vaja
que tots estem
molt més bé
que el que ha fet això
que no tenim
una ment tan pertorbada
per sort
normalment
és una minoria
Joel
no vull marxar
abans
d'acomiadar-me
també amb tu
d'agrair-te
també aquests anys
que hem estat aquí
en Antena
que has estat
amb el Pau del Canó
tant a la plaça Mireia
com ara la Justa
amb aquest vincle
Sant Justenc
esportiu
i tant
i ens seguim veient
i parlant
això sempre
això no en tinguis
cap dubte
això és una amenaça
això mateix
Joel
una abraçada enorme
ens veiem aviat
fins aviat
adeu
fins aviat