Seguim avançant en aquesta segona hora.
Ara estem a punt de tocar els tres quarts de dotze
i parlem del campionat de billar de l'Ateneu de Sant Jus,
que tindrà lloc aquest dissabte 18 de febrer a les 10 del matí
a la secció del billar, que està ubicat justament,
si coneixeu el restaurant de l'Ateneu,
doncs justament està a dins, en una sala que es pot veure.
Des del mateix restaurant, per parlar-ne,
tenim el president de la secció, que és Joan Carbonell,
que el tenim, crec que per primera vegada,
o fa molts anys que no el veiem per aquí, a Ràdio d'Esvern.
Joan, bon dia.
Hola, bon dia.
Bon dia, ben tornat.
Gràcies.
O benvingut, sigui el que sigui.
Molt bé, gràcies.
Gràcies per apropar-te fins aquí.
A més, ben preparadíssim amb el pack, amb el kit, no?
Amb el tac.
Amb això, amb el tac, es diu, no?
Amb el tac.
De billar, portes aquí el malatí i tot.
Escolta, teniu de nou un campionat de billar.
Feia temps que no el celebraveu amb la pandèmia i tot el mig?
Feia temps.
Feia temps que no el celebraveu perquè, bueno,
d'aquests últims anys hem estat una mica tocats amb la pandèmia i altres coses,
però sortosament, de mica en mica,
anem una altra vegada reactivant la secció,
que té una llarga trajectòria dintre de Sant Just,
perquè ja,
inclús ara últimament,
em vaig entrar que
el recentment
traspassat Josep Maria Espinàs,
es veu que quan eres petit,
en un dels llibres d'ell,
de memòries,
explica que amb el seu avi,
amb el seu avi,
l'avi Espinàs,
que havia sigut alcalde de Sant Just,
aquest senyor,
ell de petit ja hi venia a jugar a Villar a Bataneu,
o sigui que remuntem...
El propi escriptor o l'avi era el que venia a jugar?
No, ell, escriptor, quan era petit,
amb el seu avi Espinàs,
venia a jugar al Villar de Bataneu.
Carai!
Per tant,
això és una cosa que remunta a moltíssims anys
i molts anys justencs han passat pel Villar d'una manera o d'una altra.
El que passa que va ser l'any,
em sembla que el 72 o el 73,
que un grup de socis
el Josep Bullic,
el Joan Maria Naminés,
el Pere Pruna
i alguns altres,
d'alguna manera van reactivar la secció
i la van convertir en una secció més de Bataneu,
cosa que no havia sigut.
I des d'aquell moment,
doncs, hi ha hagut Villar a Bataneu interrompudament
i s'han fet campionats i s'han fet moltes activitats
i ara aquesta última etapa
potser encara va una mica millor
perquè hem aconseguit canviar les teves
posant unes teves noves a nivell de competició
perquè tenim dos Villars de Gran Maig
amb cavafacció,
amb unes instal·lacions bastant adequades,
dintre de Boquers o la planta baixa de Bataneu,
amb un reservat,
i estem passant, diria jo,
un moment bastant dolç d'o Villar
amb molta afició.
Sí?
Perquè el Villar
és un joc que,
esclar, tradicionalment,
potser no ha tingut tota la bona premsa
que es mereix
degut a alguna pel·lícula que s'ha fet
i baixos fondos i gàsters i demés,
però resulta que el Villar
és un esport.
S'hauria de començar a dir això,
que el Villar és un esport.
El Villar, a part que és un joc,
és un esport que es practica
amb gran precisió,
amb molta tensió,
amb molta experiència,
difícil,
perquè és un esport difícil,
perquè encara que la gent
diu el contrari,
quan parla d'una cosa
diu s'ha fet per caramboga,
resulta que fer una caramboga
no es fan mai per caramboga.
O sigui, les carambobes es fan
per tècnica,
i per ciència,
i per experiència.
I això és el que
el que fa atractiu el Villar,
la seva gran dificultat.
És un esport d'origen francès,
mira si és francès,
que quasi totes les jugades
encara conserven
la toponímia francesa,
per exemple,
un cop de macer,
un cop de ramassé,
un cop de bricol,
o sigui,
això encara es conserva
aquesta toponímia francesa.
I per tant,
és des d'aquest punt de vista
que ens hauríem de mirar el Villar,
des del punt de vista esportiu,
no únicament per passar l'estona.
Quanta gent hi sou dins la secció?
Imagino que hi ha unes persones
que són més fixes,
o més habituals a la secció.
Sí, som aproximadament uns 25 socis,
tots quals regularment,
home, no hi som tots,
sempre n'hi ha de més i de més,
però vaja,
sempre de sis a vuit,
o de sis a quarts de nou,
gairebé et diria que cada dia
sempre hi ha un grup de persones
que practiquen el Villar.
I ets el capdavant,
diguéssim,
dirigint aquestes seccions
de fa gairebé més d'una dècada?
Bueno, sí, sí,
més d'una dècada,
ja hi havia estat en l'època,
en fi,
de fa...
Sí, sí, no ho sé,
no ho recordo,
però potser 15 o 20 anys,
perfectament.
Sí, sí, sí.
Per tant,
també has vist aquesta evolució
que comuntaves,
de canvis,
de millores a les taules,
de modernitzar-vos.
Ara tenim dues taules grans
de competició
que són dignes
de qualsevol campionat de Villar
que es faci
a qualsevol lloc.
Sí, sí, sí.
La mitjana d'edat,
per això,
tinc entès que és elevada,
és a dir,
no tenim massa gent jove, oi?
Exactament.
Aquest és un dels mancances
que ens falta gent jove
perquè alguns s'han vingut
perquè, a més a més de,
a fin de la secció,
a més a més de jugar al Villar,
tenim la pretensió
de ser una mica,
una mica d'acadèmia,
o sigui,
d'alguna mica per
a la gent que s'hi vulgui incorporar,
doncs pugueu-vos-hi ensenyar.
Una mica una escola, no?
Una escola de Villar.
Això sí.
Encara que últimament
he tingut una excepció
molt agradable
que ens va venir
per apuntar-se
un nen de 12 anys,
que és una cosa
bastant sorprenent.
Ostres!
va venir ma mare,
un nen que té molta afició,
que li agrada,
va jugar
i realment té bastantes
sabivitats
i ara està buscant
a veure amb un altre company,
a veure si poden venir
dos nens,
bueno, seria...
potser és el més jove
de tota la història
de la secció
del Villar de l'Ateneu.
Segur,
segur que és un fet històric.
És una mica el relleu
que imagino que busqueu,
us agradaria que hi hagués,
ens agradaria,
ens agradaria,
però un jovent
de vegades es cansa molt
perquè es pensen
que venir a jugar
és venir 10 dies
i que allà sortiran
ja fets uns campions,
no?
Però els falta paciència.
Falta paciència
perquè tenen
tantes entrebancs
i tantes coses
a vegades
al jovent
que els hi costa.
Però vaja,
que seria una mica
la vostra voluntat
és que hi hagi relleu.
Sí, però això
deu ser entudida
des de fa ja
tota la vida,
el Villar.
O sigui,
podríem dir
que és allò
que en diuen
un maval
d'aquells
de ferro,
no?
Que no es mora mai.
O sigui,
aquesta és la situació
del Villar.
El Villar
és un esport
que agrada.
Agrada jugar-hi
i agrada mirar-ho
com a espectadors.
Esteu oberts
a que vingui
qualsevol persona,
no?
És a dir,
tant al campionat
com a la secció.
Exactament.
El campionat
està obert
tot el poble,
evidentment.
Ara ja
el fem el dia
el dissabte que ve,
ara ja està tancat
el campionat
perquè si no
no podríem fer-ho.
Però només
cal ser sòci
de la Taneu
i després
sòci del Villar
que és una aportació
bastant modesta
només per mantenir
les instal·lacions.
És a dir,
calen aquests dos requisits
per entrar en el campionat.
per entrar
o ser sòci
de la secció
de Villar
i el campionat
també.
Quantes persones
hi sou
en aquesta nova edició
del campionat?
Aquest campionat
que farem ara
n'hem agafat
vuit
perquè com que
som per eliminatòries
havia de ser
un número exacte
per poder quadrar
el campionat.
Clar,
ha de ser parell
imagino,
no?
o ha de ser
per parelles?
No,
per parelles no.
És individual,
sistema d'eliminatòries
i la modalitat
de la lliure.
Perquè
al Villar,
no sé si
la gent
ho coneix,
hi ha moltes
modalitats.
Hi ha
a la lliure,
es pot jugar
a la banda,
es pot jugar
al quadro
i es pot jugar
a tres bandes
i després,
evidentment,
a fantasia.
el més conegut
és les tres bandes
perquè
sempre per nedar
es fa un nedar
a tres bandes
i això
és com a la gent
el que més coneix
i és la modalitat
que més popularitzat
perquè és més espectacular
i agrada més
i així.
Però vaja,
nosaltres
practiquem
la modalitat
de la lliure
que és,
diguéssim,
com la base
del Villar
per començar
a dominar
una mica
el Villar.
Aquest esport.
Sí.
Es coneix poc
el Villar?
És a dir,
com a esport
consideres
que no està
gaire extès
popularment,
socialment?
És a dir,
que és una cosa
de pocs.
Si ho comparem
amb altres...
Clar,
si ho comparem
amb el futbol,
aquí perdem.
Sí,
perdem de puntuació.
Perdem moltes coses,
perdem.
Ara,
hi ha
una quantitat
d'aficionats
diguéssim
fixos
i molt entusiastes
i que
no deixen mai
d'existir
a Catalunya
Villars
per tot arreu.
Hi ha
clubs de Villars
moltíssims.
ja no hi ha
cap poble
que no tingui
un atener,
un fumet,
un casino,
que no tingui
un billar.
I això
s'ha mantingut
al llarg
dels segles,
podria dir.
Han tingut
grans campions,
ara mateix
tenim
un campion del món
que és el Dani Sánchez,
que és una persona
que viu
per aquí a la vora,
tinc entès,
i que
és un jugador
extraordinari,
que és un ídol,
per exemple,
a Corea.
a Corea,
potser tenen
un milió de llicències
a Corea.
I a França
és un deport
absolutament
apreciat.
I a Bèlgica,
la segona persona
més coneguda
de Bèlgica,
a part d'Haddy Merch,
que és aquell famós ciclista,
hi havia
el Raymond Covemans,
que era un
gran jugador
de billar,
moltes vegades
campió del món.
I així
es podríem dir
de la Mània,
inclús d'Egipte,
de Colòmbia,
que és un deport
a nivell mundial
bastant,
bastant
reconegut.
I entre altres
ateneus
o casinos
o foments,
que comentaves,
teniu lligam
en aquest aspecte,
és a dir,
d'organitzar,
no sé si
tornejos...
N'hem tingut,
n'hem tingut.
Hem fet
campionats
amb el Gent d'Espugues,
hem fet
campionats
amb Cornellà,
que també
era un club,
sí,
amb Mollins de Rei,
no tant,
perquè Mollins
té un nivell
molt alt,
no sé,
Mollins,
sí,
sí,
té jugadors
ja de primeríssim nivell
i estem una mica
per sota d'això,
però sí que
amb Sant Fabiu
alguna cosa
hem fet
i farem,
perquè teníem
un jugador aquí
molt bo
que era el Carles López,
que aquest noi
era jove,
tenia uns 20 anys
i,
esclar,
aquí ja no podia
avançar més
i,
aleshores,
hi vaig recomanar
que anés a Sant Fabiu
que allà
té un nivell superior
i,
efectivament,
allà ha aconseguit
fites de tres bandes
bastant importants.
Sí,
quin nivell tenim aquí
a la secció
de la Taneu de Villar?
Aquí la secció...
Un nivell intermig,
podríem dir,
o...?
Hi ha dos jugadors
que podríem dir
que podrien estar
a un nivell intermig,
sí.
Després,
la gran majoria
són aficionats
que progressen
però que
els hi costa
una mica
perquè
és un
d'aport
que,
com quasi totes les coses,
quan es comença,
si es comença de gran,
costa bastant.
Encara que un hagi jugat
de jove
perquè de jove
gairebé tothom
ha jugat a villar,
sobretot els homes.
Sí,
volíem estar també aquí...
Aquí ha sigut,
no sé per què...
És un esport
molt masculinitzat,
oi?
Molt,
absolutament.
Aquí a Espanya,
molt.
També n'hi ha dones
per poques,
però en canvi a França
no és així.
Hi ha moltíssimes
dones
que juguen a villar
i es fan campionats
nacionals,
femenins i tot.
Sí, sí,
aquí,
per allò que sigui,
no ha arribat això,
però en cap...
Bueno,
però també n'hi ha,
no és que no n'hi hagi cap.
A la secció,
per exemple,
n'hi ha alguna de dona?
Cap ni una.
No tenim cap dona.
No tenim cap dona.
I allò tirant enrere
tampoc no tenim constància...
Tampoc jo recordo
que n'hi ha vingut mai cap.
I això?
I mira que jo n'hi he convidat,
eh?
Sí?
Sí, sí,
alguna vegada que n'hi ha vingut per allà,
tal,
jo sempre els hi faig una mica,
els hi venc la moto
per veure si d'això és per...
No acaba de quallar?
Ho troben...
Ara fa poc
es va fer unes portes obertes
de l'Ateneu
i es va...
Un grup de gent
han visitat
totes les accions,
no?
I van passar
per a Neu Villar
millor entre...
No ho sé,
entre el dia
potser 100 persones
i, evidentment,
van passar moltes dones.
I jo els hi deia,
però va,
animeu-vos, eh?
No.
Oh,
que això és molt difícil,
que això no sé què,
que això necessita moltes hores.
Dic,
esclar,
tot necessita hores.
Aprendre
qualsevol cosa
no es fa així com així,
això necessita temps,
però no...
No li troben...
No és atractiu,
potser,
a ulls ser de...
No sé, eh?
No,
no hi veuen la gràcia.
I això li passa a molta gent.
Es pensa que és una cosa
que no és tècnica,
sinó que és per pura...
No sé,
divertimento,
no?
Sense més...
I això no és així.
No,
i tant,
hi ha tot una...
Vaja,
m'imagino que hi ha escoles
de billar,
no?
O professors de billar.
A la gran via,
a la segona,
hi havia una famosa escola,
agrada a molta gent,
i nosaltres mateixos,
aquí,
jo precisament,
i Vicenç,
a una època,
vam muntar un tipus d'escova,
passaven algunes persones,
es van...
Alguns recordo,
un pare i fill
que es van comprar un taco
i tot l'equip i tal,
i van començar a jugar,
i al cap de 15 dies
ja se'n cansaven.
Perquè...
els començaments
són difícils.
Però això en qualsevol esport,
vaja.
En qualsevol esport,
o que es pugui jugar a tenis...
Intentes fer gimnàstica rítmica,
el primer dia no ho faràs,
vaja,
a les voltaretes.
Però hi ha prou paciència.
Aquesta és una altra...
Crec que és una malaltia
de la societat actual,
eh?
Sí.
No només del billar.
Jo penso que sí.
Penso que sí.
Joan Carbonell,
com dèiem,
al capdavant d'aquesta secció
de billar de l'Ateneu,
més d'una dècada
al capdavant,
ni més,
hem fet una mica
repàs històric
i d'aquesta secció
i aquest campionat,
que esperem que vagi
força bé,
que hi hagi divertiment
o hi hagi també
tècnica i professionalitat,
que de ben segur que sí,
i esperem que no passin
tants anys sense veure't
per aquí,
per l'emissora.
Per ser una mica
l'actualitat de la secció.
Que em vulgueu convidar
per parlar de billar
i del que us sembli,
per a mi,
encantada la vida
i molt de gust
de poder explicar
el que és el billar
a Sant Just,
que no és una cosa
arraconada,
sinó que és una cosa
oberta
a tothom
que vulgui venir
i tothom
que vulgui participar,
encara que siguin
d'espectadors
per convertir
el billar
en una diversió
que aporta
molt a la gent,
més del que la gent
es pensa.
Perquè hi ha una cosa
que tothom
em repeteix
i és que
quan ve allà
i juga una hora
o dues al billar
se n'hi van
les calories al cap,
al bar,
al bar,
no,
el billar
és tan exigent
que passes una estona
allà estupendament
sense més preocupacions.
Clar,
s'has concentrat
en allò,
100%.
I fem també
una mica
una crida
si hi ha joves
de 12 o més
o menys anys
que s'hi vulguin sumar
que serà una mica
el relleu generacional.
Allà trobaran
gent que us ajudarà
a millorar
i que us ensenyarà
el que és aquest deport
que és això,
el d'un deport.
I tant.
I forma molt part
crec que molt part
de la teva vida
si és que ho he dit bé
perquè doncs
com deia
vas amb tota la indumentària
ja amb el kit
que no ho he dit bé
no has dit kit
però vaja.
No,
avui m'he portat
perquè aquest és el tac
que donem de premi
el tac,
ah val,
això el tac.
Aquest és el tac
que donem de premi
o que guanya el campionat.
Ara el veurem
aquí en primícia.
És un tac d'alta dama
que la gent sàpiga
que tindrà un tac
preciós
per poder competir.
Quin bon premi
ara ens les ensenyes aquí
encara que els oients
no el poden veure
però poden apropar-se a l'Ateneu
a la secció del billar
que està tot just
al restaurant.
Al restaurant,
exactament.
De l'Ateneu.
I moltes gràcies a l'Ateneu
per deixar-nos aquell espai
perquè és que no podem anar
en un altre lloc
de dintre de l'Ateneu
perquè els billars pesen molt.
Un billar d'aquests de Gran Maig
potser fa 800 quibos
o no ho sé,
moltíssim.
Hi ha unes pedres de pissarra
a sota
que és una cosa molt difícil
de moure
i pel pes
no pot anar enlloc més.
No pot anar
en una planta d'al
de l'Ateneu
i per això estem allà.
Mira, ara s'entén més.
Esperem veure't aviat, Joan.
Mentrestant,
que vagi molt bé
i que vagi molt bé
també aquest campionat.
Moltes gràcies.
I de pas al Carnestoltes.
Gràcies per convidar-me.
Adéu, bon dia.
Bon dia.