.
Ara mateix són les 11 i 25.
Estem a la segona hora ja del Just a la Fusta,
al magazín matinal de ràdio d'Esvern.
Esteu sintonitzant el 98.1 FM.
Com cada segona hora del Just a la Fusta tenim entrevista
i avui tenim la Maica Duenyes
i també tenim a l'estudi en Dani Martínez.
Dóna els dos, bon dia.
Bon dia, quina entrevista, eh?
Sí, sí, sí, és una mica estranya
perquè clar, jo amb ells ara els estic veient cada dia al vespre
i és com, bueno, vinga va, som-hi un altre cop.
Avui hem de tenir una mica de paciència perquè avui ens veurem molt.
Ens veurem al matí i a la tarda, o sigui que...
Expliquem als nostres oients que avui és un programa especial,
no és el tot espectacle...
a l'espai de teatre que fem cada setmana.
Però, bueno, doncs avui és que anem a parlar de teatre,
però de teatre que es fa aquí, a Sant Lluís,
que és important també.
Sí, exacte.
No cal anar-hi a Barcelona per passar-ho bé
i per veure bon teatre.
I en aquest cas podrem veure una comèdia de Neil Seymond
que és una meravella.
Té moltes comèdies bones, el Neil Seymond,
però jo penso que una de les més bones
és la que podrem veure aquest cap de setmana a l'Ateneu,
que es diu Descalzos al parc.
Descalzos al parc.
Descalzos al parc.
Sí.
Es va fer una pel·lícula.
Sí, amb la Jane Fonda.
La Jane Fonda i el Robert Redford.
Fa anys, penso que la pel·lícula és de l'any 67.
Sí, no, 67.
Sí.
I aquesta obra va tenir un gran èxit a Broadway.
Va estar anys a Broadway.
Ja sabeu que a Broadway, quan una cosa funciona,
li treuen suc, no?
A mi penso que és molt intel·ligent, això.
A quina època, Maika, se situa l'obra?
Doncs en aquella època, a finals dels anys 60.
Per tant, Just Teatre ha hagut de mirar
com era la moda dels anys 60.
Clar.
Ha hagut d'adaptar-se, no?
Una mica al temps en què passa l'obra, clar.
Vull dir, si passa l'hivern, passa l'hivern.
Si passa a Nova York, passa a Nova York.
Vull dir, tot s'ha d'adaptar.
Si passa als anys 60, doncs s'ha d'adaptar també als anys 60.
I, clar, aquí tenim els dos protagonistes.
Oh, i tant.
Un és el Daniel Martínez
i l'altre és la Núria García.
Sí, sí, sí.
Que són els dos protes, eh?
El Dani, que fa el paper de Paul Simon.
Ai, Paul Brater.
Paul Brater.
Paul Brater.
I jo, que faig un dia de Cori.
I l'altre dia que el fa la Marta García.
La Marta García, sí.
El dissabte ho farà la Marta García
i el diumenge ho faràs tu.
El mateix paper.
Exacte, el paper de Cori.
La protagonista femenina de Descalços pel Parc.
Sabem que hi ha aquesta parella
i també quins altres protagonistes hi ha a Descalços pel Parc.
Doncs mira, està la Maria del Valle Fernández,
que s'estrena.
S'estrena en just teatre, eh?
S'estrena en just teatre i com a actriu.
I com a actriu també, esclar.
Que fa la mare, la mare de la Cori, la mare de la prota.
Sí.
Està el Joan Sàlvia, que fa un paper fantàstic.
Brutal.
Un paper de Velasco.
Fa de Víctor Velasco, que és el veí,
però que és un paper molt divertit
i que penso que ho fa superbé.
Sí, és que...
És ell.
Té una manida de fer el personatge que és genial.
Jo la veritat és que trobo que és un personatge entranyable,
però la manera que ell li ha buscat aquest gir de...
Bé, i amb la teva ajuda, evidentment,
amb l'ajuda de la direcció,
aquest gir de ser un veí,
però que té una relació diferent amb cada un dels protagonistes.
I és genial, és genial.
Dani, tu com t'has preparat el personatge?
Més o menys des de quan Maika també va començar a preparar-ho,
a llegir l'obra?
Ens falta dir que també estarà...
Podreu veure el Josep Maria Marqués,
que també s'estrena.
Sí, és veritat, perdona.
El Josep Maria Marqués també s'estrena com a actor de teatre.
Fa un paper petitó, però també és molt sucós,
un paper molt sucós.
Dona jocs, sí, sí.
Fa de Henry, un tècnic de la telefònica.
I després està el Lluís Fossalba, que fa un paper curtet,
però també amb una força increïble,
que fa de mosso.
I a més a més, en aquest cas,
comptem amb l'equip tècnic de sempre,
però resulta que la regidora,
l'Elbida Schafer,
ha tingut un accident
i no podem comptar amb ella,
perquè té la cama engeixada.
Engeixada.
Engeixada.
i llavors el Lluís Fossalba farà no tot,
no tot, però algunes de les coses que hauria de fer la regidoria.
Entre tots, diguem-ne que jo me lo guixo i me lo como.
Sí, una mica, sí.
S'ha de fer cadascú responsable.
Exacte.
Quan treballem amb l'Elbida Schafer va molt bé,
perquè ella ho té tot controlat darrere de l'escenari
i els actors estan molt tranquils amb ella,
perquè saben que tot està controlat.
En aquest cas, no tenim l'Elbida.
Cadascú, com tu has dit,
s'ha de fer responsable de si mateix,
de les coses que necessita.
Exacte.
Però el Lluís Fossalba ens dona un cop de mà
a l'hora d'apagar el llum,
a l'hora de fer sorolls, coses d'aquestes.
Doncs quina sort poder tenir-lo.
Sí, sí.
Això a vegades de les companyies,
parlem ara una mica de Just Teatre,
de la companyia de teatre,
perquè és veritat que en aquesta obra
s'estrenen un parell de...
No, tres, s'estrenen el Dani, no?
També la Maria, hem dit, i el Josep Maria.
I el Josep Maria Marquès, eh?
A vegades no tothom pot sortir,
però el treball en equip, com si diguéssim,
també és important.
És, Núria, és tot.
A vegades no podem aconseguir tenir sempre
a totes les persones,
i això també, doncs bé, és una realitat, no?
I és una dificultat que, bueno, que també està...
Que hem d'assumir tots.
Exacte.
El teatre és, sempre,
s'ha dit que és una feina d'equip.
Jo, com a primera experiència en obra de teatre,
és a dir, en obra a l'estil italià,
que se'n diu, no sé si vaig bé...
Sí, obra de text.
D'obra de text.
Clar, jo he vist molta professionalitat.
Per ser una companyia amateur,
els actors, em refereixo,
que no s'hi apliquen al 100%,
perquè no viuen d'això, no?
Però, evidentment,
que té un equip superprofessional,
com la Maica a la direcció.
Tenim també, doncs,
la regidora, que en aquest cas,
doncs no podem comptar amb ella,
però que també té un suport tècnic professional
molt, molt, molt fort.
I abans m'has fet una pregunta
que m'ha fet molta il·lusió
i la contesto ara,
que és la pregunta...
Com t'has preparat?
La pregunta del millor.
Aquesta pregunta em fa molta il·lusió.
Després la Núria també contestarà
la mateixa pregunta, eh?
Sí, sí.
No, la veritat és que
em fa molta il·lusió que em preguntis això
perquè a mi quan em va arribar
el text de les mans,
que hauria de ser octubre,
mitjans d'octubre, una cosa així,
clar, a mi m'arribava el text
i jo veia un pol
que era un personatge
molt diferent a mi,
perquè, clar, jo soc bastant...
Tinc molts dels ítems que té el pol,
però hi ha moltes coses de base
que no les tinc.
Clar, em vaig veure una mica perdut,
perquè hi havia moltes coses
que no feia correctament
perquè era molt, com en algun moment
potser més gruller,
no tenia aquest posat de seductor,
però alhora també amb dos dits de front
i em va ajudar moltíssim,
i ho dic de debò,
a una sèrie,
una sèrie que es diu Suits,
la clave de l'èxito,
Suits, s'escriu Suits,
que està a Netflix
i va d'advocats,
una sèrie que va d'advocats
que els dos personatges principals
són advocats
i tenen casos,
tenen que defensar gent,
i hi ha un dels personatges,
que és el Harvey Specter,
que és un pol,
és un pol amb moltes coses,
hi ha altres que no,
perquè potser en altres és més seductor,
però és més de qui té pillo,
qui té mato,
i el pol és diferent,
perquè el pol és com més romàntic,
és més enamoradís potser,
però el que és amb el posat,
i tot m'he inspirat bastant
amb el Harvey Specter,
amb coses de posat,
amb coses d'imatge,
d'estètica d'advocat.
I per altra banda,
una cosa que he fet,
que a la maica no li agrada gens,
i sempre m'ho diu,
és veure la pel·lícula,
jo vaig veure la pel·lícula
de Descalzos por el Parque.
Però bé,
l'hem de dir que la vas veure
sense saber que la maica,
o sigui, la vas veure,
jo crec que sense saber...
No, no, ja sabia, ja sabia.
Ah, ja sabia, ja.
Ja ho sabia, sí, sí.
Assumeixo la meva culpa,
la meva responsabilitat, sí, sí.
La vaig veure que ja sabia
que anava a fer de pol,
i volia inspirar-me amb Robert Redford,
i m'ha donat alguns tics,
algunes coses que...
A veure, superar el mestre
és impossible,
vull dir,
superar el gran Robert Redford...
Jo he d'explicar
per què sempre dic als actors
que no vegin la pel·lícula
si és una pel·lícula
igual que l'obra, no?
Sí.
I està molt clar.
Si tu veus una pel·lícula
i després has de fer el personatge,
vulguis o no,
el teu cervell,
sense voler-ho tu,
es queda aquí
com la imatge
i la forma de reaccionar
del personatge,
i llavors el que fas
és imitar.
Inconscientment.
Potser.
Potser inconscientment.
Però imites, imites.
Imites l'actor
que fa aquell personatge
en la pel·lícula.
i és molt important
que els actors
no imitin a ningú
perquè cada persona
té una energia diferent.
I és bo
que treguis
la teva energia,
no l'energia
que has vist
a la pel·lícula
i copis a l'actor.
Perquè cada persona
té una energia.
Per això
sempre dic
que no mireu la pel·lícula
com a mínim
al principi.
Després,
quan ja està el personatge
muntat,
mira,
si la vols mirar,
doncs per millorar,
bé,
però si no,
no.
Perquè
estàs,
d'alguna manera,
el teu cervell
el que està fent
és imitant
sense tu
voler-lo fer.
I aquesta és l'explicació
i sempre ho dic,
clar,
a tothom li dic
que no miri la pel·lícula.
Per aquí el Dani
s'ha passat, eh?
Sí,
jo, jo, jo.
Jo em vaig passar,
jo vaig dir,
mira,
jo també reconec
que sóc un gran amant
del cinema,
m'agrada molt el cinema
i de cinema clàssic
sempre vaig una mica
més perdut
i em va venir de gust
una mica
per situar-me,
no?
el context de l'obra
perquè si més no
també et fas
com una situació
que acabes entenent
el que estàs fent,
no?
De dir,
ostres,
és que, clar,
ha passat això,
ha passat l'altre,
s'han casat,
vull dir,
vas entenent una mica
i veure-ho
des d'una altra perspectiva,
des dels ulls,
és a dir,
nosaltres,
els actors...
La pel·lícula té
més espais,
diguem-ne,
en el teatre.
Però els actors també
doncs no ens veiem
quan actuem
i d'aquesta manera
veus, no?,
la situació,
el que fa,
per què fa això,
ah, mira,
ara entenc per què faig això,
no?,
en aquesta escena,
i és entendre una mica
l'entrellat.
Núria,
com tu has muntat,
tu,
el personatge?
Bé,
jo al principi
no tenia molt clara
la idea de la Cori,
o sigui,
no em feia molt la idea
de com era
aquesta noia,
però després,
bé,
jo sempre el que em passa
és
que me la imagino,
o sigui,
m'imagino el personatge
en les diferents situacions
de l'obra
i tenint una mica clar
com és a nivell de caràcter,
doncs penso com actuaria
aquesta persona,
o sigui,
busco un referent
o una amiga meva
o no sé,
o en algú que conegui
que sigui d'aquesta forma,
amb aquest caràcter,
i penso com actuaria
aquesta persona
en aquesta situació,
o com ho faria,
o com reaccionaria,
o què és el que li sortiria
a pensar primer,
o què,
i això és el que em serveix
una mica,
la veritat.
I t'ha costat molt?
Doncs mira,
una mica sí,
la veritat,
haig de dir-ho
que amb la Cori
al principi
estava una mica perduda,
perduda perquè
no sabíem molt bé
definir,
en el procés,
en el moment
en què just teatre
va seure a la taula
a definir una mica
els personatges,
no estava gaire clar
que jo encara fer,
o sigui,
jo en aquell moment
tampoc no tenia
el paper de la Cori,
tampoc no em vaig,
per dir-ho així,
implicar molt
en el procés
perquè el feia
una altra noia,
llavors,
aquesta part potser
més inicial
de seure,
llegir,
investigar una mica
com era la Cori,
potser el treball de taula,
que si el treball de taula
abans de començar
a assajar.
Sí, me'l vaig perdre
una mica,
però bé,
després a mesura
d'anar-me llegint el guió,
d'anar-me memoritzant
i aprenent
també el paper
i mirant,
també assajant
o amb les preguntes
que tu fas
això una mica trampa,
deia,
això per què ho fa la Cori?
I això per què creus
que reacciona així?
No som preguntes
trampa.
Bueno,
preguntes trampa.
O sigui,
preguntes
per fer pensar,
preguntes per fer pensar,
no?
Doncs a poc a poc
també ha anat
sortint una mica
el personatge,
jo crec.
També és veritat
que no ens ho hem posat
fàcil entre nosaltres,
vull dir,
jo tampoc t'ho posava
massa fàcil,
tu no m'ho posaves
massa fàcil,
era allà de dir,
clar,
jo anava al principi
molt perdut
amb el meu personatge
perquè havia de fer
moltes coses
en les que no en tinc
massa experiència,
doncs per exemple,
en un moment,
doncs,
insinuar-me més
o mirar,
doncs,
les belleses,
deixem-ho així,
les belleses de la Cori.
És una cosa
que vull recalcar
pel personatge
que fa el Dani,
o sigui,
pel Dani,
com a Pol,
que té bastant de mèrit,
és que, clar,
de Cori som dues,
som dues persones diferents,
som dues noies diferents,
que és el que jo sempre dic,
que cada persona
té la seva energia.
És el mateix paper,
però som dues noies diferents,
llavors,
hi ha molts cops
que encara que ho hagin massajat,
hi ha coses que fem diferents.
Sí,
tant i tant.
Moviments,
inclús,
ja l'assaig pensava jo,
és que tota l'estona
que està fent això la Marta,
jo estava a l'altre costat.
Li fas al revés,
jo te m'ho vaig pensant.
Jo estava al revés
i pensava,
mare meva,
el Dani,
com s'ho ha de...
Perquè a mi em canvien les posicions
i aquestes coses,
i a mi el text en aquell moment em balla,
o sigui,
ho haig de tenir tot molt fixa,
jo pensava.
És que és lo normal,
lo normal,
que el text estigui molt assajat
en un lloc.
Jo estic aquí,
i dius hola,
bon dia.
Exacte.
A mi això el que m'està donant
són moltes taules,
perquè si més no
m'està fent
que el meu cervell
treballi més
i que em faci...
Més ràpid.
Sí,
em faci treballar més.
I sí,
és cert,
treballar en dos coris
són dos mons diferents.
Totalment diferents.
Tu fas una cori
molt especial
perquè has pogut crear,
sobretot ara,
en l'últim mes,
has creat una cori
que ha evolucionat molt
i la cori que tenim
i que podrem veure el diumenge
és una cori molt entranyable,
jo crec,
una cori que és molt especial,
molt enamoradissa
i potser doncs és més...
és atrevida,
és simpàtica.
I després també tenim la cori del dissabte,
que...
que és la Núria García.
No,
que és la Marta...
Perdona,
sí,
la Marta García.
La Marta García,
que és tot un món diferent.
És més agosarada,
té aquest puntet de xispeta,
de malícia,
de dir,
malícia bona,
saps?
Aquella malícia de picantona,
pícara,
són dos coris totalment diferents.
Això passa quan,
en el teatre professional,
jo m'ha passat,
en obres que he dirigit
al teatre professional,
que de cop i volta
l'actor o l'actriu marxa
perquè li han oferit
un altre paper
i és per més temps
i, bueno,
perquè marxa,
perquè...
I llavors, clar,
has d'agafar un altre actor nou
o actriu nova, no?
I és ben curiós
perquè sent el mateix,
el mateix personatge
és absolutament diferent.
Sí.
I l'actor o l'actriu
que fa la feina
amb el nou,
diguem-ne,
amb la nova actriu,
diguem-ne,
doncs ja comença
a assallar
amb aquesta actriu.
Però el Dani
ho està fent
les dues a la vegada.
Sí, sí.
I potser després
de Descalços
al...