11.13 del matí, entrem a la segona hora del programa.
Allí és el moment també de parlar amb Agustí Centelles i Sergi Centelles.
Ells són el net i el fill del fotògraf Agustí Centelles.
Els saludem els dos. Bon dia.
Hola, bon dia.
Bon dia, Sergi. Bon dia, Agustí.
Que sapigueu també els nostres oients que sapiguen que poden seguir també aquesta entrevista
a través del YouTube de Ràdio d'Esvern, que s'està metent ara mateix també en directe.
Sergi, comencem parlant amb tu. Ets el fill d'Agustí Centelles.
I per reprendre una mica l'origen, abans de parlar també d'aquesta exposició de fotografia,
hem de retrocedir potser una mica el temps i saber i constatar
quan i com es van trobar aquestes fotografies del teu pare.
Bon dia. Sí.
L'origen d'aquesta exposició és les fotografies que el meu pare, Agustí Centelles,
va fer a l'època del 36 al 39, amb la Guerra Civil, els fronts d'Aragó
i totes les excursions que va fer pel seu compte,
perquè la primera que va fer va ser, sense saber conduir, agafar un cotxe que li van deixar
i anar-se'n al front d'Aragó per fer les primeres fotografies.
Després va ser mobilitzat com a Departament de Prensa i Propaganda de la Generalitat de Catalunya
i llavors va ser quan es va desplaçar al front ja com a corresponsal del comissariat.
Són unes 6.000 fotografies que vam recuperar perquè l'arxiu ell se'l va emportar a França
quan se'n va anar a la retirada.
Tenia ordres del comissariat de destruir tots els documents i els negatius que hi havia depositats.
però ell com a fotògraf deia que el principal valor que tenia la fotografia era el negatiu
i ell després del que li havia costat suor i llàgrimes, perills i bombardejos
va decidir que allò s'ho havia d'endur perquè el negatiu és propietat de l'artista
i l'artista no pot renunciar a això.
Gràcies a això s'han pogut recuperar després tots els arxius.
Ell mateix va positivar fotografies i va poder començar aquestes exposicions.
I vosaltres com ho vivíeu a casa el fet que el vostre pare fos fotògraf?
De fet un dels més representatius també durant la guerra civil, això s'ha sabut segurament a posteriori
però el fet que marxés, que anés tant a la rereguarda com també a diferents situacions
com bombardejos, com bé deies al front d'Aragó, no patíeu per perill?
Nosaltres, tant el meu germà com jo, no vam saber res de la seva carrera com a fotoperiodista
fins que no érem molt grans, pràcticament fins a l'any 76 en què va recuperar l'arxiu a França.
Nosaltres sabíem que havia estat exiliat, sabíem que havia tornat després
però de lo que és la seva obra fotogràfica com a fotoperiodista
no en teníem ni idea i ell no tenia cap interès en explicar-nos el que havia passat.
Va ser a posteriori, quan es reunia amb un grup de fotoperiodistes que començaven
i van tenir notícies de les fotos que havia portat
que li van fer veure que allò que tenia era un document no solament gràfic
sinó també de la història del país
i va ser llavors quan es va començar a adonar que podia haver fet alguna cosa fora de lo normal
però a nosaltres no ens va fer mai cap comentari
ni de les fotos de la guerra
ni de la guerra
ni gairebé de les seves idees polítiques
suposo que per por que no ens emboliquéssim en possibles berenjerales
i mai, mai, mai va fer opció, venció de cap d'aquestes coses.
I en quin moment és quan trobeu aquesta maleta amb aquests negatius?
Fa quants anys o en quina època trobeu aquesta maleta?
Bé, a l'any 1975, quan va morir el dictador
va amb companyia d'un amic seu
que havia estat també exiliat a França, a Carcassonne, que és on estàvem
va decidir que podria ser possible recuperar aquests negatius
i posar-los en circulació
perquè hi havia una sèrie d'actes i coses que podien ser útils pels nous historiadors
Josep Maria Benet i companyia per documentar les possibles llibres que fessin.
i amb companyia de l'Eduard Pons Prades es van desplaçar a Carcassonne
i allà va tornar a treure l'arxiu que tenia guardat
amb unes llaunes metàl·liques de llet condensada
que ho tenia allà tot col·locat per carpetes
i va decidir que per passar la frontera
que hi havia molta vigilància de carabiners i tal
el millor era que fes de tots els negatius un paquet
que va embolicar amb paper de diari i unes gomes
i el va posar a la maleta per poder-lo passar per la frontera.
Van fer-ho així, quan van arribar a la frontera
va pujar a l'autocar que viatjaven un carabiner
i va preguntar
a veure, què lleven ustedes?
i el meu pare ens va explicar que ell llavors es va sentir
que li trobarien allò i que tot el que havia fet
seria, bueno, no hauria servit per res.
A l'autocar no contestava ningú
i el carabiner va insistir
és que no lleven ustedes nada
i llavors un que hi havia a l'autocar va dir
home, jo llevo dos quilos de cafè
home, menys mal que hi ha contestado
ja poden ustedes continuar
i llavors s'estirava dels cabells
pensant que tot el que havia barrejat allà
amb un paquet
ho hauria de tornar després
a tornar a classificar
documentar
i posar-ho en servei.
Tota una feinada.
Va ser un testimoni realment excepcional
d'aquesta guerra civil espanyola
i també s'ha sabut
que treballava una mica des dels dos bàndols
intentava tenir aquesta òptica una mica més objectiva
tot i que, clar, havia de ser molt complicat
retratar les imatges des dels dos costats
sense posicionar-se
com que tampoc comentes que no en parlava massa
entenc que idees polítiques
vosaltres a casa no compartíeu amb ell
o ell amb vosaltres.
Bé, bueno, això va ser
durant tota una època
a partir d'aquest any 75
les coses es van apaimagar una mica
i llavors es podia parlar
es podia parlar més
vull dir, jo el que no sabia
és que durant tot aquest temps
que quan va tornar
que jo tenia set anys
fins als 26
que vaig passar
ell
es retrobava
amb antics companys
el Josep Aymaví
que era el que
que feien els repuntatges
contínuament
ell com a fotògraf
i el de Aymaví
com a reporter
com a...
llavors
tenien contactes
amb gent i tal
però que nosaltres
ja et dic
ignoràvem totalment
a partir de llavors
doncs ja
la cosa va ser més dolça
vam saber més coses
ell es va atrevir també
a fer més coses
i vam tenir més coneixement
de totes les vivències
aquestes que tu explicava
Coneixem aquest testimoni
d'Agustí Centelles
del teu pare
de l'avassant fotògrafa
d'aquesta etapa
del 36
el 39
i posterior
també d'una guerra civil
també hi ha una etapa
una mica posterior
cap al 1946
que si no vaig mal encaminada
el van inhabilitar
de l'exercici
podríem dir
de periodisme fotogràfic
o gràfic
perquè el van acusar
per formar part
d'aquesta francmasoneria
Sí
el meu pare venia
d'una
família molt humil
i ell tenia
un esperit
de superació
molt gran
s'apuntava
per exemple
a l'agrupació fotogràfica
de Catalunya
sortia un partit polític
el SUC
s'apuntava al SUC
a mi la mesureria
tot el que fos
experimentar coses noves
i enriquir
els seves coneixements
s'hi apuntava tot
quan va entrar
a l'exèrcit nacional
i d'allò
van requisar
tots els arxius
de tots aquests puestos
i
a l'any 48
va arribar
un comunicant
que s'havia de presentar
a la jefatura de policia
perquè
l'havien trobat
en els arxius
de la mesureria
com a mesó
i li van fer un judici
en aquella època
ser mesó
equivalia
a pena de mort
gràcies
a que
hi havia
un
cosí germà
del meu pare
que vivia a Reus
i que havia estat
refugiat
a casa nostra
quan
va estallar
el conflicte
ell era
de la guàrdia
de Franco
i com a familiar
el meu pare
i el meu avi
el van acollir
a casa seva
quan va tornar
el meu pare
de l'exili
va passar
pel Pirineu
indocumentat
totalment
i va estar
dos anys
refugiat
a casa
d'aquest cosí
que era
de la guàrdia
de Franco
quan li van fer
aquesta acusació
aquest senyor
va tirar
mà
de les seves
coneixences
governador civil
de Tarragona
i tal
i
la condemna
del meu pare
va ser
de
dos mesos
de presó
i llavors
presentar-se
tres vegades
al mes
a la jefatura
de policia
sense
més càrrec
que aquest
això
el meu pare
tenia
molt bona
mala sort
amb totes les coses
que se li havien
complicat
sempre se'n sortia
i això
va ser el que va fer
que
tingués
aquest esperit
venia
d'una
família
molt humil
i la seva
fixació
era
canviar
prosperar
i això
és el que
el va portar
després
a triomfar
també
com a fotògraf
professional
industrial
i publicitari
crec que va
treballar
per marques
com
xupa-xups
o anís del mono
en aquesta etapa
de fotografia
industrial
si no ho vaig
mal encaminada
aquesta etapa
de fotografia
industrial
va treballar
per les millors
agències
de publicitat
de Barcelona
i jo
col·laborava
amb ell
aquí
és on jo
vaig a prendre
l'ofici
i després
hi he pogut
passar-li
al meu fill
Agustí
que ha seguit
també
la qüestió
de la fotografia
tres generacions
de fotògrafs
Santelles
que per cert
abans de passar
també
amb tu
Agustí
va rebre
també
Agustí Santelles
fotògraf
el primer
podríem dir
va rebre
el Premi Nacional
de Fotografia
rebut pel
Ministeri de Cultura
espanyol
sí, sí
va ser un triomf
al final
quan es va tornar
a instaurar
el Premi
Nacional
d'Arts Plàstiques
en Fotografia
el Ministeri
va consultar
diferents fotògrafs
entre ells
el Català Roca
i tal
que aquí
consideraven ells
que seria
mereixedor
de tenir
un premi
com aquest
i el Català Roca
com els altres fotògrafs
que ja coneixien
i havien tornat
a sortir
les fotografies
van considerar
que seria
la persona ideal
i el Ministeri
li va concedir
el meu pare
ja estava molt malalt
això era l'any 84
tenia càncer de pulmó
i el premi
el vaig haver de recollir
jo
en el seu nom
i l'any 85
va ser ja
quan ell
va morir
ens ha deixat
aquest llegat
no només
de fotografies
i d'una documentació
històrica
realment importantíssima
pel nostre país
i s'han exposat
si no
m'han encaminat
també
en altres llocs
com per exemple
a Madrid
pot ser?
sí
a veure
a l'any
2006
vam aconseguir
que
hi hagués una gran exposició
a la Virreina
que va ocupar
tota la instal·lació
completa
dels alts
als baixos
totes les sales
i és quan es va tornar
a conèixer
el nom
d'Agustí Centelles
perquè
llavors
a partir d'aquí
aquesta exposició
va ser
portada
al Conde Duque
de Madrid
després
a Tarol
a València
a molts llocs
no amb la mateixa
proporció
sinó
més petita
però
va estar
exposada
a molts llocs
abans
anteriorment
hi va haver-hi
una
al Palau Robert
que és on es va donar
a conèixer
l'any
88
el nom
d'Agustí Centelles
va anar-hi
molta gent
i van haver-hi
molts moments emotius
de molta gent
que reconeixia
familiars
i tal
però després
es va
apaivagar
perquè
semblava ser
que
no era convenient
que es coneguessin
aquestes fotografies
perquè
podien despertar
remor de sabres
i millor
millor
apaivagar-ho
i no parlar
de res
fins que l'any
llavors
de la Virreina
amb el tripartit
es va tornar
a donar a conèixer
i a partir de llavors
ha sigut
anat a tot arreu
una de les exposicions
més ben montades
amb més espai
i més ben fora
d'aquestes
que et dic
de la Virreina
és la que hi ha
ara
aquí a Sant Just
d'Esvern
que ha sigut
una exposició
molt ben voltada
i molt ben distribuïda
Parlem-ne doncs ara
també amb tu Agustí
que tenim aquí
a l'estudi
no ens oblidem de tu
vau inaugurar
precisament
aquesta mostra
que es podrà
exposició
que es podrà visitar
fins al 16 d'octubre
com deia
el teu pare
fa uns minuts
una inauguració
diguéssim
amb una presentació
força emotiva
també per tornar-la a veure
exposada
i a més
a un poble
com Sant Just
que és
on part d'aquests
Sant Justencs
i Sant Justencas
van passar també
pel camp de concentració
d'Abram
a França
per tant
és com un doble
lligam
podríem dir
d'Agustí Santellas
fotògraf
amb part de gent
Sant Justenca
sí
malauradament
clar
sí
a veure
aquesta exposició
d'aquí
hi ha molta part
que és
una meitat
que és de tota la guerra
però la part
molt emotiva
és la del camp
de concentració
i aquí sí que
tant la gent
de Sant Just
com tothom
s'hi s'han identificat
encara que no
hi surtin
a les fotografies
perquè tot
rememora
aquesta mala època
que van passar
desafortunadament
hi ha molta gent
que ja no hi és
però els fills
si els hi han explicat
alguna cosa
s'emocionen tant
com si haguessin estat
ells
s'ho han apropat
a aquestes persones
o heu rebut
comentaris d'aquest tipus
a veure
nosaltres aquí
ens queda una mica lluny
sí que han vingut
i cada vegada
on la portem
sempre hi ha algú
que se t'apropa
i et dona les gràcies
perquè la gent
pugui veure
la feina que va fer
l'avi
i tal
i a nosaltres
ens emociona molt
clar
conforme va passant el temps
és més difícil
de trobar
gent
que això
però per exemple
en aquesta de la virreina
que parlàvem
la gent venia
perquè
alguns
inclús es veien
a les fotografies
que de tot això
anem prenent nota
i és amb el que podem documentar
algunes fotografies
de gent
que ha sortit
en aquelles fotografies
clar
conforme va passant el temps
els nets
sí que potser
reconeixen algú
però és molt més difícil
són molt emotives
aquestes exposicions
malauradament
són molt emotives
sí totalment
amb aquesta documentació
no sé si ajudeu
algun tipus de fons
o arxiu històric
ja sigui nacional
o
o si us han demanat
també aquesta
contribució
diguéssim
històrica
a veure
el tema
de l'arxiu
nosaltres
actualment
només tenim
en propietat
totes les exposicions
creades
fins que va anar
al
al centre
de la memòria històrica
és a dir
no us pertany a vosaltres
de moment
el contingut
tot el que
s'exposa aquí
tots els
expositius
que teníem fets
en el moment
aquell que manava
per allà
són nostres
i podem fer amb ells
el que volem
per exemple
aquest tipus d'exposicions
el que no podem fer
és crear noves exposicions
tot això
ja és
per al ministeri
malauradament
aquestes coses
passen
perquè a vegades
els catalans
són massa complicats
entre nosaltres
i
passen coses
que no haurien de passar
però bueno
no hi ha
no hi ha volta de full
nosaltres
fem
intentem difondre
sempre
amb el que tenim
la figura del meu avi
a Sant Just
vam estar
a Martorell
hem estat
a Premià de Dalt
a Premià de Mar
infinitat de llocs
tothom que ho sol·licita
nosaltres
bàsicament
el que fem
és
t'oferim
només
cobrem uns costos
de transportar-ho
i de mantenir
clar
es trenca en vidres
es trenca en mar
nosaltres això
però mai és
això no és un negoci
és una forma
de difondre això
cosa que fa
ens costa molt
fer entendre la gent
perquè bueno
la gent
parla del que vol
però
estem molt contents
del que fem
la veritat és que
aquesta exposició
difond molt
la seva obra
i això és el que volem nosaltres
més enllà d'una lucració
econòmica
que alguns o algunes
poden arribar a pensar
que hi ha darrere de l'exposició
no
a veure
el que es cobra és
per llogar una furgoneta
per portar-ho
per fer manteniment
per venir
em sembla que ja porto
cinc vegades
des de Premià
fins aquí
aquestes coses
no és
ànim de lucre
perquè
no cal
el que volem és que
la figura del meu avi
sigui coneguda
perquè a pesar de tot
el que va passar
en el moment
que se'm va anar
al centre documental
com
de sortir els llibres
i tot això
hi ha molta gent
que no coneix
no només
l'obra d'Agustí Centelles
no coneix res
de la guerra civil
és molt complicat
i bueno
mica en mica
ho saben més gent
i intentem
fer aquesta tasca
sobretot
en col·legis
si demanen col·legis
si demanen ajuntaments
sempre estem disposats
i tant
és una divulgació històrica
molt important
al final
doncs sí
la veritat és així
perquè
aquestes fotografies
expliquen
el que va passar
una part
del que va passar
evidentment
a la banca republicà
i tu ara veus
fotografies
dels camps
de l'esbos
i de tot això
i t'estàs veient
aquestes mateixes fotografies
amb vestiment
diferent
i motius diferents
però en realitat
és el mateix
se'n feia ressò
també la regió
de la cultura
Ginapol
durant la inauguració
precisament
de l'exposició
que comentava
una mica
en aquesta línia
que deies això
que ara mateix
tenim circumstàncies
molt similars
en una altra època
és el 2021
com deies
vestimentes
i maneres
de tractar la fotografia
però és exactament el mateix
i veure aquesta exposició
d'Agustí Centelles
fotògraf
el primer
per entendre'ns
és una manera
també
de fer
com una autoanàlisi
de cap a on volem humanar
i què no volem repetir
com a humanitat
sí
són coses que no volem repetir
nosaltres i els d'edat
sí
són coses que no volem repetir
però
que repeteixen
cada vegada
perquè
els desplaçats
acaben
no oblidem
que els
catalans
espanyols
els republicans
en general
no deixaven de ser
desplaçats
i els francesos
van ajudar
a la seva manera
clar
hem de pensar
que si ara
hi hagués una guerra a França
i ens vinguessin a la tira
potser els tractaríem
igual que ens van tractar
ells a nosaltres
com a persones
alienes al país
que venen de cop
és complicat
és complicat
llavors
al lloc de rebuda
com a tot arreu
hi ha gent
que t'accepta
i hi ha gent
que lluita
contra això
això passa
en el 39
40
i ara
vull dir
això no té remei
esperem que no
segueixi repetint
la idea és aquesta
l'objectiu
d'evitar-ho
al voltant també
d'aquesta exposició
fotogràfica
s'estan fent altres actes
aquí a Sant Just
com per exemple
una presentació
del llibre
Girona 1939
Porta de l'Exili
que crec que es farà
aquest vespre
amb el seu propi autor
també que és Joaquim Nadal
i Ferreres
tots aquests actes
que es van aconteixent
al voltant d'aquesta exposició
vosaltres també en formeu part
diguéssim
de forma activa
o ja són altres
diguéssim
decisions municipals
que són alienes
diguéssim
a la pròpia exposició
a veure
des de cultura
de Sant Just
ens van contactar
a veure si nosaltres
volíem participar
en aquestes coses
evidentment vam dir que sí
i per exemple
nosaltres en l'acte
d'aquesta nit
no
però en el del dia 30
que és l'arxiu familiar
sí que parlarem
perquè
coneixem
l'autora
la que fa l'exposició
i llavors
amb ella
ajudarem
a fer l'exposició
després
el del dia 15
que fa l'agrupació fotogràfica
del 15 d'octubre
que fa l'agrupació fotogràfica
diguéssim que
l'agrupació fotogràfica
fa la seva exposició
i
hem portat
una persona
en realitat
del que es parlarà
és
del canvi
de l'analògic
al digital
una part d'aquesta conversa
llavors
com a fotògraf
d'aquest canvi
que va ser molt traumàtic
i encara
a vegades
hi penses
estaré jo
i
portarem
el Toni Vila
que és
una persona
que treballa
o treballava
a Casa Nova Fotos
i s'ha jubilat
i
va treballar
a Llum i Color
que és
el que
diguéssim
em va vendre
el primer raspaller digital
i és el que
em va intentar
ajudar
a
integrar-me
amb el món digital
el meu pare
encara no s'havia jubilat
però a partir d'allà
va dir que ja
prou
li faltava
un any
li faltava un any o dos
i va dir
a partir d'ara
jo sóc el teu ajudant
i tu ets el que
en Sergi no ha fet
la transició a la digital
llavors
a la fotografia digital
no perquè
li va arribar
amb 63 anys
i llavors clar
vam decidir
que jo m'encarregava
de tot
i
va ser la manera
de fer el canvi
en aquestes coses
sí que participem
ens han demanat
que participem
i nosaltres
hem encantat
i tant
actualment
segueixes dedicant-te
a la fotografia
sí
sí
sí
a veure
nosaltres
el meu avi
tenia l'estudi
a la Diagonal
de Barcelona
quan va morir
vam haver de deixar-lo
perquè era una
subrogació
i abans ja no hi havia
límits
però ell
abans de marxar
va comprar
un estudi
al carrer Ciutat de Balaguer
a la part alta
que aquest l'hem mantingut
fins fa dos anys
a veure
la fotografia digital
el que et porta
és
a què no fa falta
que estigui el client
abans
estar a Barcelona
era molt important
ara ja no
abans
com entrar a Barcelona
és molt complicat
jo el que he fet
ha sigut portar-me
l'estudi
allà on vic
a Premià de Dalt
i llavors
des d'allà
tinc els mateixos clients
a Barcelona
a tot arreu
però faig diferent
això dels estudis
és complicat
és una cosa complicada
i el meu avi
tenia molta vista
amb això
perquè
ell sempre
que buscava un estudi
l'estudi
està a la diagonal
no era
una cosa
aleatòria
era perquè
ell a l'hora
d'escollir
sabia que
el ramal principal
de la llum
que anava
al clínic
passava
per on estava ell
i llavors
clar
va agafar un estudi
on no hi haguessin
restriccions de llum
ell podia treballar sempre
si hi havia restriccions
sense llum
en cap moment
també va tenir una
a la vinguda de la llum
com bé
diu el nom
allà
el que és el sèfora
del triangle
per dir alguna cosa
i llavors
tenia aquesta visió
jo la veritat
és que
em quedo sempre
meravellat
de les coses
que pensava
i que a mi
no se m'acudirien
ni de conya
tenia aquesta visió
era
era
era
una persona
que es buscava
la vida
i
era molt
molt àgil
a veure
dic jo
que sóc el seu net
però bueno
jo és que ho veig així
la veritat és que
sí
el dels estudis
vull dir
per això
hem seguit tots
i tant
Xergi Centelles
fill d'Agustí Centelles
i Agustí Centelles
net d'Agustí Centelles
fotògraf
tota una generació
tres generacions
de fet
de dedicació
a la fotografia
en el cas
de l'origen
l'original
diguéssim
el fotoperiodisme
també
amb aquestes fotografies
que tenen un valor
espectacular
sobre aquesta guerra civil espanyola
animo a tothom
que si no hi ha anat encara
que vagin al mercat
que vegin
visitin
i si estiguin
una bona estona
en aquesta exposició
que recordem
que estarà disponible
fins al pròxim
16 d'octubre
quan segurament
anirà a un altre lloc
o un altre indret
o potser ho poden visitar
potser a una altra
localitat
catalana
o no catalana
en principi
ara no
no tenim cap altre
projecte proper
aquest projecte
pensa que és molt llarg
va començar
el contacte
abans de la pandèmia
i mira on estem
vull dir
que l'agrupació
fotogràfica de Sant Just
amb el Joan Elies
s'ha esforçat
molt i molt
i tot el cos
la Mònica
totes
la Berta
s'ha esforçat molt
en portar-la
doble mèrit
llavors també
organitzar
durant també
una pandèmia
i dos anys
molt complicats
vull dir
això ja és de reconèixer
recordem també
que la biblioteca
Joan Margarit
també està oferint
una mostra bibliogràfica
de visions de guerra
també motiu
d'aquesta exposició
de la maleta
d'Agustí i Sant Elles
Sergi i Agustí
moltes gràcies
per venir aquí
un plaer tenir-vos
al programa
i a l'emissora
que vagi molt bé
i que puguem
seguir gaudint
d'aquestes fotografies
per més temps
que és una mostra
històrica molt important
gràcies a vosaltres
gràcies
moltes gràcies
bon dia
gràcies