11.18 del matí, anem a fer l'entrevista del dia i tenim com a convidada avui per telèfon,
però Conxita Solans, la saludem, bon dia Conxita.
Hola, bon dia.
Bon dia, benvinguda a l'emissora, tot i que no ens puguem veure en persona, que m'hagués agradat molt,
però cap problema tenim per telèfon i també podrem parlar amb tu sobre aquesta obra,
que, per cert, vas no presentar perquè ja la coneixíem, però va ser una breu tertúlia amb Mari Àngels Cabré fa uns dies,
el dijous passat, en el marc del desè novembre literari, precisament vas presentar aquesta obra que es diu
Res no es pot amagar, que va ser la que et va donar a tu, Conxita, el Premi Literari Delta de la desena edició.
Res no es pot amagar, un llibre amb una dona com a protagonista, que segons també explicava Mari Àngels Cabré,
una dona que passa per diverses etapes socials, polítiques i també podíem dir reivindicatives,
en una lluita insassiable per guanyar drets i per reivindicar-ne.
Parlem-ne per PAMS. Conxita, en quin moment sorgés la idea de parlar d'aquest llibre?
No ho sé, a veure, aquesta novel·la fa anys que la vaig escriure, no la vaig escriure per presentar-la a un premi,
va ser simplement una necessitat d'explicar una història, l'història d'aquesta dona,
i quan va ser l'hora de presentar-la, bueno, quan vaig tenir notícies del Premi Delta,
no vaig tenir intenció de presentar-la, sinó que va ser una amiga meva de Sant Feliu de Llobregat,
que l'havia llegit encara més borrany, que em va dir, escolta, per què no la presentes?
I jo vaig dir, no ho sé, si encaixa amb el premi i amb les bases.
i vaig dir, sí, dona, tu presenta-la.
I bueno, la vaig presentar i el dia que es va fer el fallo del jurat,
jo estava present i la primera sorpresa que guanyés va ser jo, perquè no ho esperava.
De veritat que haver estat aquests dos anys, perquè degut a la pandèmia,
s'ha hagut de retrasar molt les presentacions i encara per l'any que ve em quedaran dependents,
quan a mi m'agradaria que fos la guanyadora d'aquest any, la que ja agafes el testimoni.
Però, en fi, la pandèmia ens ha retrasat la vida.
Una mica, cert.
i aquí estic, doncs, bueno, en una fase ara d'expansionar-me personalment.
Des de llavors he escrit dues novel·les més.
Una va quedar finalista del Josep Pla, que ja està previst que es publiqui,
jo suposo que l'any que ve, perquè hi ha mancança de proveïment de matèries primeres,
la globalització ens afecta a tothom.
I una altra novel·la que vaig llegir, que vaig escriure, que la vaig fer molt d'estima,
perquè fa referència a una dona excepcional que al segle XVI va viure al Baix Llobregat.
i amb això estic, Mireia, amb això estic.
Déu-n'hi-do, Conxita.
El que volia parlar és una mica d'aquesta protagonista de res no es pot amagar.
Una dona, pel que tinc entès, pel que va explicar també Maria Àngels Cabré en aquesta tertúlia
que vau fer el dijous passat, una dona que viu uns períodes de la història
en els quals, doncs bé, també els drets de les dones o, diguéssim, la llibertat femenina
es veu una mica amenaçada.
i si no vaig mal encaminada, aquestes històries te les va explicar una dona en concret
de la qual t'has nutrit o, podríem dir, has agafat la idea per transcriure-ho
i explicar que aquest res no es pot amagar.
Sí, sí.
De fet, a mi, l'època de la postguerra, que jo la vaig viure sent molt petita,
em va marcar molt perquè quan ets petit el que et queda és el que escoltes a casa.
i les històries de la guerra per mi eren més fascinants que no pas els contes o les coses de ficció
perquè la meva família els va agafar tots amb la guerra
i llavors el fet de conèixer històries reals, a mi sempre m'han servit com un punt de referència
i quan jo vaig conèixer amb una senyora ja gran que ella havia viscut el període de jove,
el període anterior a la guerra, la guerra en si i després la postguerra.
Doncs aquesta història d'aquesta dona, que ella de mica en mica me la van explicant,
van ser converses aleatòries de vegades que ens vèiem
o que venien a contra en un moment donat.
Em sembla que jo les vaig interioritzar
i el dia que em vaig decidir escriure
se'm va venir al cap la història d'aquella dona.
De fet, jo l'he enovel·lada, la història de l'Àngela.
L'he enovel·lada perquè el que ella em va explicar no era una història inacabada.
Ella havia viscut això, els períodes aquests de la postguerra,
quan ella ja tenia uns 30 anys
i es produeix un canvi a la seva vida,
un canvi de residència,
un canvi de relacions socials
i es troba immersa dintre d'una Barcelona burgesa
de la que ella no n'havia format mai part
perquè ella venia d'un poble del Maresme
i la va suspendre com es vivia a Barcelona la burgesia.
I jo vaig voler afegir-li
la meva imaginació a la història que ella em va explicar
perquè em sembla que en certa manera em va donar a entendre
que ella en el període aquest de la segona joventut
o de la primera joventut, els 30 anys encara un, és molt jove,
que ella havia tingut la il·lusió de trobar-se un home
que potser per ella va ser més important que el marit,
perquè va ser un casament de conveniència
com passava abans de la guerra i abans de molts segles,
abans que les dones sempre han sigut com una moneda de canvi,
han tingut un valor econòmic
i per la família i per les circumstàncies i pels negocis.
O sigui, fer matrimonis de conveniència
era una cosa que es tenia molt acostum de fer
i a vegades és una necessitat, ho sé.
El cas és que jo com a historiadora d'històries d'aquestes
de matrimonis de conveniència me n'he trobat una pila
quan he examinat documents.
I el cas de l'Àngela no deixa ser això,
repetir un patró d'unes famílies
que necessiten fer enllaços i fer negocis
i llavors a la protagonista,
sense tenir massa en compte els seus sentiments,
la forcen a casar-se amb uns arguments sòlids
i que ella els accepta
perquè ho considera d'una certa manera normal.
Casar-se no passava res,
ella estava plena de vida i d'il·lusions
i casar-se amb aquell home tampoc no és que la frustrés,
sinó que ella ho va acceptar com una cosa normal
fins que un dia se'n va adonar que hi havia un home
el que sí que podia estimar.
I aquesta relació es va frustrar
perquè les circumstàncies eren les que eren
i una dona casada en aquella època
era molt difícil que abandonés el marit i la família
per llançar-se a una aventura adúlpera.
Doncs això és el que vaig fer jo amb la novel·la,
atrevir-me a canviar-li la vida a aquella dona
i donar-li potser la...
no la valentia, perquè no és una heroïna el cas.
La protagonista no és una heroïna
de les que brillen.
És una dona senzilla en molts conflictes
que ha de resoldre
i que els allarga durant tota la seva vida
malgrat que ella pren la decisió
de saltar-se les normes.
També és degut a unes circumstàncies excepcionals
que se li presenten,
que ara no les puc explicar
perquè si no ja hauríem explicat tota la novel·la.
Ella viu unes circumstàncies excepcionals
que l'obliguen a triar,
a triar cap a cap en vol anar.
Si conformar-se en viure
amb la vida que havia tingut fins llavors,
amb uns conflictes gravíssims,
afegits que la provocarien
potser a la infelicitat total,
o llançar-se a una aventura
que tampoc no sabia com aniria.
Això li crea un conflicte
que s'allarga durant molts anys
i que no es resolt fins al final.
No ho resoldrem ara, Conxita,
perquè també volem que les persones
que ens escoltin
d'alguna manera s'apropin
en aquesta vida d'aquesta dona
i que es submergeixin en el res
no es pot amagar
per descobrir al final què li passa.
Tornant a algun dels temes
que havies comentat,
dius que t'atreveixes, diguéssim,
en certa manera,
a canviar la vida aquella dona, no?
I també crec que durant aquesta xerrada
amb Mari Àngels Cabré
comentàveu que d'alguna manera
vas començar la novel·la
intentant canviar una mica
el destí d'aquesta persona,
d'aquesta dona,
que dius que no és una heroïna,
però intentes canviar el seu destí
intentant que no caia en una infelicitat
o que no quedi frustrada de per vida, no?
En aquesta situació matrimonial impostada
sense poder escollir
què volia en el seu moment.
Sí, jo vaig crear un drama.
Veritablement vaig forçar la situació
per crear un drama.
no era suficient que aquesta dona
doncs li plantegés
triar un camí o triar un altre,
sinó que havia d'haver un element
un element dramàtic
que és literari,
evidentment,
és un recurs literari
perquè la novel·la
tingués més potència.
I aquest fet,
que és el nucli
de la novel·la,
és la que jo crec
que en certa manera
fa que la novel·la
resulti atractiva
i que tingui força
perquè el que l'elegeixi
la vulgui continuar
per saber
com al final
tot aquest drama
i tot aquest embolic emocional
se soluciona.
Comenteu també en aquesta xerrada,
vull dir, crec abans,
que estem en un segle
d'anar i tornar
amb els drets de les dones
i també de qualsevol ambició,
podríem dir,
de llibertat per a les dones,
de llibertat femenina.
En aquest cas,
la protagonista
de llibertat ben poca
i de moments d'escollir
per si mateixa
també ben pocs,
per l'època, clar.
Clar, clar.
Però el fet
que ella és una dona
que també es deixa portar...
Jo ja he dit
des del primer moment
que l'Àngela
no és una heroïna,
a l'ús.
És una dona senzilla
que es troba
en un conflicte terrible
i que tria
el que a ella li sembla
que és el que ha de fer.
perquè no té altra solució.
A veure,
es troba
amb maltractaments psicològics
i tractaments
quasi de físics
i això en ella
l'està
quasi de matant
amb una situació
personal
molt greu
i que aquell home
que coneix
que és un home
en certa manera frívol,
jo tampoc
el retrato
com un home
de grans valors morals
sinó que és un home
que l'estimen
aquella dona
que ell fins ara
ha sigut un home
que ha viscut
de la bogesia,
un home que no li ha faltat res,
que té diners,
que sap fer diners
i que es troba
amb una dona
que li agrada,
que s'adapta
a el que ell espera
que sigui
una dona
per ell
i per aquesta dona
fa
el que creu
que ha de fer,
se l'emporta
i la cuida
i és el marit
protector
però un marit
respectuós
tan ben vella
que en certa manera
la impulsar
a créixer.
O sigui,
que és una novel·la
crec que és una novel·la
que algú m'ha dit
que és una novel·la
fàcil de llegir
i ho és
perquè jo
sé llegir
d'escriure
d'una manera
molt planera
jo escric
sobre el que sento
sense grans
sense grans
expectatives literàries
sinó simplement
m'intento
contar una història
i aleshores
jo penso
que aquesta dona
amb el temps
ella creix
reflexiona
i també
tota la seva vida
porta un pes terrible
dintre de l'ànima
que és
això
que va tenir
que triar
entre un camp
i un altre
i el que deixava
darrere per ella
era molt important
i que no va
poder-ho resoldre
fins que
van passar
molts anys.
Què més vols
que et digui?
Clar,
no,
Naudi,
podria ser la història real
de moltes dones
d'aquella època
de ben segur.
Sí,
veritablement.
és el trobar-se
jo tinc un tema
capdalt
amb aquest
i és el tema
de l'adulteri
el tema
de l'adulteri
per una dona
des de sempre
és un tema
és un tema
duríssim
perquè les dones
a l'honor
de les dones
és patrimoni
de la família
no és
ella
la que pot
dissoldre
o separar-se
dels altres
pensant
que ella
amb la seva vida
pot fer el que vol
i que no té per què
afectar ningú
doncs no
el que fa una dona
i el que fa
sobretot
amb el seu cos
o el que fa
amb la seva vida
això
no li pertanyia
a la dona
pertanyia
a l'honor familiar
i si es trencava
aquesta dinàmica
el que resultava
perjudicada
era
la base familiar
clar
això
ho recollien
inclús les lleis
i no parlaré
de les lleis
d'abast de la guerra
no només aniré
cap enrere
com a historiadora
sinó que jo
parteixo
de que durant
la segona república
es aconsegueix
el dret al vot
i el dret al divorci
això
bueno
això representa
per una dona
un salt
un salt tremendo
cap a la seva
identitat
i la cerca
de la seva identitat
com a dona
i el poder decidir
quan la guerra
acaba i torna
sí
clar
llibertat personal
quan acaba la guerra
i tornem
als patrons antics
ens trobem
que la llei
contempla
l'adulteri
com una
com
o sigui
l'adulteri
es penalitza
es penalitza
de tal manera
que si el marit
troba
amb una dona
en una situació
comprobable
que la pot acusar
l'adulteri
davant la llei
aquesta dona
podia anar a tresor
durant sis anys
això és gravíssim
perquè l'home
no ha tingut mai problemes
en ser adulter
encara li han rigut
les gràcies
si un home
presumeix
d'haver tingut
un lío
amb una dona
que han estat casat
la veritat
la veritat
és que
amb els seus cercles
masculins
li riuen la gràcia
encara serà més home
se sentirà més home
inclús
sí
mentre que per una dona
imagina
el que significava
la vergonya pública
segons quins cercles
socials
l'ostracisme
i sempre
està
estic
assenyalada
m'ho dic
greu
molt greu
i tant
aquesta llibertat personal
que comentaves
sí que es va veure
molt afectada
abans
i durant
la guerra civil
però avui en dia
encara està molt amenaçada
de fet
demà
25 de novembre
no sé si
la paraula celebrar
no és
però commemorar
el dia internacional
contra la violència de gènere
la violència masclista
i encara
dia d'avui
segle XXI
seguim estant
no en aquell moment
perquè les lleis
les tenim
potser una mica
més a favor
i no estem tan coartades
de llibertat
però encara
seguim
lluitant
per obtenir posicions
per exemple
professionals
als càrrecs
d'empreses
o poder tenir
els mateixos drets
els mateixos sous
i estem parlant
de societats
és a dir
occidentals
societats
civilitzades
sembla
sembla
és a dir
es fa molt dur pensar
o posar-nos en la pell
realment
d'aquesta protagonista
i de moltes com ella
ella n'és una
no dèiem
però
n'hi ha moltes
que també van passar
d'aquests calvaris
no
de cap tipus
de llibertat personal
i està totalment
sotmesa
a haver de fer
el que
o bé la família
volia per honor
o bé el que tocava
per compromisos
per conveniència
sí
de totes maneres
jo pensant
amb aquesta novel·la
en certa manera
a veure
jo
com que
a veure
jo escric novel·les
i aleshores
sempre em vaig prometre
que jo no volia
que no volia
que
la tenia una amiga meva
em va dir
a mi m'agraden
a mi m'agraden
les novel·les
que acaben malament
ah mira
sí
i jo li vaig dir
doncs a mi m'agraden
les novel·les
que acaben bé
perquè una novel·la
quan jo poso el fi
no acaba
la vida
d'aquells personatges
que són ficticis
jo els tanco
i tanco
l'etapa del llibre
i s'ha acabat
però si ens imaginem
que aquelles persones
són reals
la seva vida
continua
i tampoc
no sabem
com acabarà
per tant
el que s'explica
a les novel·les
és etapes
de la vida
dels personatges
que poden ser
tan reals
com els de la veïna
de casa nostra
no té
per què
acabar malament
una novel·la
jo prefereixo
deixar-la
en un impàs
en què cadascú
pugui imaginar-se
el que vulgui
del futur
d'aquelles persones
així mateix
jo
a l'entorn
d'aquesta dona
l'altre dia
també em deien
és que tu has creat
un entorn
fàcil
un entorn
en què aquesta dona
almenys
no pateix de diners
té la seva
seguretat
coberta
bueno
sí
sí
però és que
els conflictes
de les dones
tant en les classes
mitjanes
com les altres
com les classes
més senzilles
els conflictes
són els mateixos
si
recordem
que abusos
maltractaments
i assassinats
s'han donat
en totes les capes
socials
no crec
que impliqui
això
el que una dona
visqui en un entorn
o visqui en un altre
el fet
de la crueltat
i la
el masclisme
exagerat
la força
de la raó
i no la raó
de la força
això és el que
s'està aplicant
la raó
de la força
vers les dones
si no
no hi haurien
tants assassinats
crec que
els homes
avui en dia
no parlo
de tots els homes
perquè seria injust
molt injust
sinó
que hi ha
una mena
d'home
que no pot
acceptar
que la dona
s'alliberi
crec que és
aquella dita antiga
que la vaig matar
perquè era meva
suposo que també
és el canvi
de rols
o anivellar-nos
podríem dir
d'alguna manera
també pot ser
que l'home
l'està acostumat
durant tants anys
i tants segles
en aquesta posició
sigui més complicat
d'acceptar
que una dona
pugui tenir igual
o més poder
que un home
a diferents estrats
Conxita
per anar acabant
té de preguntar
també sobre aquesta
imaginació
que et va portar
a parlar
a escriure
sobre aquests personatges
i a escriure sobre
és a dir
a com aquests personatges
et van donar a tu pas
a donar-los vida
com deies ara
quan tanques el llibre
aquests personatges
segueixen
entre cometes
tenint una vida
imaginant-nos
com va ser aquesta connexió
d'aquests personatges
que et van ajudar a tu
a donar-los vida
perquè jo
normalment
escric
jo vaig dir
a la xerrada
que vam tenir
jo sempre escric
sobre el que sé
no m'invento coses
el que faig
és agafar trossets
minúsculs
de coses
que escolto
o que visc
o que són meves
o que són d'una altra
o que escolto
i aleshores
allò
dintre meu
es conforma
un tot
i arriba un moment
en què
d'allò que jo sé
ho vaig repartint
entre personatges
que vaig creant
i reaccionen
segons
el que
la meva imaginació
i el meu sentiment
perquè no pots escriure
si no
impliques
una part
molt important
de la teva manera
de ser
i de la teva manera
de sentir
jo
no sé fer
ciència-ficció
sé escriure
sobre el que sento
el que he viscut
i el que sé
aquesta
aquesta és la base
sempre
de les meves novel·les
que els personatges
siguin humans
i que responguin
amb sentiments humans
no
per això te deia
que els meus personatges
no són heroïns
ni els homes
ni les dones
són persones
que ens les podem trobar
pel carrer
i un dia
trobar-nos-les assegudes
a la taula
de casa nostra
Conxit
hem de deixar aquí
l'entrevista
gràcies per atendre'ns avui
recordem
res no es pot amagar
crec que
les persones
que ens escoltin
ara
saben que poden trobar
la novel·la
a diverses biblioteques
entre altres
a la Biblioteca Joan Margarit
que també va fer entrega
d'aquests exemplars
a les persones
que hi van assistir
en aquesta tertúlia
i jo en soc una d'elles
no me l'he pogut llegir tot
Conxita
m'hagués agradat
abans de parlar amb tu
però tot i així
la tinc més que pendent
a la tauleta de nit
i així ho faré
per entrar en el món
d'aquesta dona
que avui ens has explicat
ens quedem amb una frase
que has comentat
que m'ha agradat molt
que és aquesta força
la raó
i no la raó
de la força
Conxita
moltes gràcies
gràcies a vosaltres
bon dia
bon dia
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies