Dos minuts i un quart d'una del migdia.
Aquesta hora parlem del novembre literari
perquè un altre dels actes que es farà aquesta setmana
serà aquest dimecres.
Demà el perdista Víctor Amet la presentarà a Sant Just
el seu llibre La filla del càpita groc,
una novel·la guanyadora del premi Ramon Llull 2016
ambientada en la zona del maestrat
en el temps de les guerres carlines.
La presentació serà demà dimecres, dos quarts de vuit del vespre,
i avui el tenim a l'altre cantó del telèfon.
Molt bon dia, Víctor.
Molt bon dia, Carme. Com estàs?
Molt bé, a punt per parlar una mica d'aquesta novel·la,
aquesta filla del càpita groc, que ara et comentava abans d'entrar,
que justament el tinc acabat de llegir,
o sigui que el tinc ben fresc.
T'està agradant.
Sí, sí, em queden 30 pàgines, eh?
Estàs en el moment culminant, eh?
Exacte, totalment.
Desenllaç total.
Sí, sí, sí, ho estic descobrint.
I bé, en tot cas això, una novel·la, ho deia ara, no?
situada al maestrat, situada en l'època de les guerres carlines,
tot i que del que parla, no?, d'alguna manera,
hi ha molts temes, no?, perquè d'una banda és una novel·la d'aventures, no?,
com a tal.
Clar, és una novel·la d'aventures històrica,
també, perquè està ambientada en aquest període de les guerres carlistes,
el maestrat, i també és una homenatge, una homenatge que fa aquella comarca,
aquelles terres, i hi ha persones que tenen alguna relació amb mi,
amb amb passats meus, en fi, la psicologia de la gent d'aquest lloc és molt especial.
Es nota, no?, aquesta idea d'homenatge, no?,
i que es nota que és una zona o que et coneixes,
o que hi ha un treball al darrere d'una mica de documentació, no?,
per situar ben bé l'actor en aquesta terra, no?, en aquest territori.
Sí, sí, sí.
Sí, jo crec que un escriptor hauria d'escriure del que coneix,
i en aquest cas meu jo conec molt bé aquella comarca del Port de Morella,
del maestrat, de la Terra Alta, del Baterranya,
perquè he passat moltes estones, he estiguitat de nen,
i conec bé els detalls del paisatge, del terreny,
de la història del lloc i de la psicologia dels personatges,
i per tant m'ha estat pòmode escriure sobre això,
però, naturalment, després de fer també una feina
de documentació històrica sobre un període concret
i uns personatges concrets que van a existir realment,
com és el drog, que és el protagonista, Tomàs Penarrotxa,
i Penarrotxa, àlies el drog del Forcall.
El Forcall és el seu poble natal,
i és el poble també natal del meu avi patern,
la Melejar, que és.
Exacte, un personatge que, de fet,
és una d'aquestes figures mítiques, no?,
que, això, quan saps que en realitat està inspirat
en algú que existia, et sorprèn, no?,
perquè és un d'aquests personatges potents, no?,
amb totes les característiques del típic heroi o antiheroi,
d'alguna manera, no?
Sí, és un personatge que, precisament,
té interès literari, perquè té llums i ombres,
perquè té claroscurs, perquè no és un personatge d'una sola peça,
és un personatge molt ferm, molt vehement, molt lluitador,
molt embogit, segons com Telmiris,
i segons els seus enemics, un criminal, no?,
un bandoler, un assassí, un lladre,
és a dir, que aquesta és la gràcia,
que segons l'òptica de Telmiris,
doncs és un heroi generós i corajós,
que ajudava els pobres, una mena de Robin Hood,
i segons com a Telmiris, és un criminal.
Desperta passions, no?,
o sigui com sigui, per un cantó cap a l'altre.
Desperta passions, efectivament.
Bé, escolta, jo quan tenia set anys,
estant al poble,
doncs els nens, ja parlo de l'any 78,
els nens del lloc parlaven de les històries de la groc,
explicaven les seves aventures,
era com un personatge viu,
a mi m'explicaven coses que ara estan recollides a la novel·la,
i que no eren fantasia, no eren legenda,
perquè després he pogut verificar,
ja de gran llegint molts llibres,
que efectivament aquelles aventures
que m'explicaven els nens del Forgall a l'any 68
van passar de veritat, no?,
com que un dia estaven a punt d'enxampar-lo
als soldats de l'exercit Isabelí,
als soldats de Madrid,
i ell estava amagat en una cova,
però quan estaven a punt d'enxampar-lo
a fer un salt suïcida,
agafant-se a unes branques,
i en comptes d'estimbar-se,
doncs amb la seva força dels braços
va pujar i es va escapolir com un cas.
I això contínuament, sembla que és veritat
que tenia una grandíssima habilitat
i una astúcia i un gran coneixement del terreny
per sempre escapar-se dels seus perseguidors, no?,
per desesperació del general Villalonga,
de la reina Isabel Sarmona
i de tots els capitostes de Madrid.
Exacte.
O sigui, té aquest element de personatge,
de fantasia, o gairebé de mitologia,
com comentaves ara que teníem,
però que en realitat ha inspirat en la realitat.
Suposo que de vegades passa,
és aquest tòpic, no?,
que la realitat supera la ficció,
però que en aquest cas va partir una mica.
És així, és així.
Jo m'he preguntat, a veure,
com és possible que 150 anys després
de que un personatge és mort,
la gent encara el recordi
i la gent encara parli amb ella admiració i amb respecte.
Això em sembla molt especial,
perquè gent hi ha molta
i gent que ha mort,
doncs totes les dues estàvem passats,
però gent que hagi deixat memòria,
petjada, que encara sigui viu,
a l'ànima i al cor de la gent,
d'aquests n'hi ha molt pocs.
I això és el que em va portar a mi
a indagar quina era la gràcia
d'aquest personatge de la groc, no?
Per què els porcallans,
per què la gent d'allà
se senten orgullosos d'ells?
I he descobert que això,
que hi ha una autoestima
que els hi dona la vida,
la peripècia, l'aventura,
el valor d'aquest personatge
i, per tant, naturalment he vist
que té tot el que ha de tenir
un heroï literari per ser atractiu.
I per això, bé,
l'he convertit en un heroï literari,
en un protagonista de la meva novel·la.
Exacte, perquè a partir d'aquesta història
de la groc, no?,
s'explica també aquest reafons
de les guerres de l'època del XIX,
de les guerres carlines,
que tampoc és una de les èpoques
potser històriques
que estiguin més explicades, no?,
o almenys ara mateix, eh?
No, no, no, efectivament.
A l'escola no s'ha ben explicat
el segle XIX.
El segle XIX espanyol
és un segle digne
de les millors novel·les
i de les millors pel·lícules.
És un segle pre d'acció.
És el nostre western.
És la mateixa època
del Salvatge Oest,
dels aturits,
però és que aquí
vam tenir un Salvatge Oest.
Les guerres carlines
estan plenes d'actes
sagnants,
cruels,
terribles, dramàtics,
de famílies,
enfocades de pobles,
cremats,
de venjances,
coses que donen
un material impressionant
que jo he anat
explicant
per ficar-lo
en aquesta novel·la.
Han fet contrastats,
és a dir,
que tampoc he fet
gaire massa
l'imaginació.
Les bestialitats
que explico
o les tendreses
que també explico
són reals,
van passar
veritablement.
Com ho han rebotat
a la zona,
no?
El territori protagonista
com ha rebot
la teva novel·la,
Víctor?
Home,
imagina't,
doncs,
m'han de fer un monument,
m'han de fer un monument,
perquè és el que et deia,
és una comarca
que està allunyada
aquí d'Istan,
de València,
de Saragossa
i de Barcelona.
És una terra de ningú,
és una terra de frontera
de tres comunitats autònomes,
de diverses províncies.
És un lloc
que sempre hem passat
moltes coses
al llarg de la història,
però que ha perdut
protagonisme oficial
en l'últim segle i mig.
De manera
que el fet
que algú es fixi
en aquesta gent,
en aquesta comarca,
que algú rescati
les saves històries,
les històries que ells
coneixen de la vora del foc
que li explicava l'àvia
i l'àvia de l'àvia,
i les converteixi
en paper imprès
en una novel·la,
una novel·la que es ven
i que pot llegir tothom,
doncs clar,
els donen moltíssim orgull,
els puja molt l'autoestima,
estan molt, molt, molt contents
de tenir
un instant
de protagonisme literari
en una ficció
que no ho és,
perquè ells saben
que parla
veritablement
del que els va passar
als seus avis
i basavis,
i estan molt agraïts
i jo molt contents.
De fet,
el llibre m'he preocupat
que hi hagi un mapa,
un plànum,
perquè els actors
de la novel·la
puguin localitzar
tots els toconins,
els llocs,
els rius,
els barranys,
les coves,
els pobles,
els castells,
tot el que surt
de la novel·la
i que,
si tenen qualsevol dubte,
hi vagin,
hi vagin.
Va bé aquell mapa,
eh?
Va bé, sí, sí.
Perquè val moltíssim la pena.
Exacte,
segurament també és una manera
de descobrir,
no només en aquesta part
de la història,
sinó també del territori,
no?,
que comentàvem.
Sí,
disculpeu,
Ani,
disculpeu.
Estem parlant,
com dèiem,
doncs en Víctor Amela,
que demà serà a Sant Just
per presentar aquesta novel·la
de la qual ara estem parlant,
aquesta La filla del Capità Groc,
guanyadora,
a més a més,
del premi Ramon Llull,
ambientada a la zona del maestre,
del que parlàvem ara mateix.
Carme?
Sí?
Perdona, perdona,
és que havia de passar un control.
Ja, ja m'ho...
No pateixis.
Perdona,
és que és un drama.
Exacte, no, no.
Què vols que fem?
Doncs jo crec que ho podem deixar aquí,
si et sembla,
demà,
dos quarts d'avui,
doncs tothom que s'hagi quedat
amb ganes de més
pot recuperar-ho,
perquè es farà aquesta presentació
a la sala Isidore Consult
de Can Genestà,
amb Víctor Amela
i aquesta filla del Capità Groc.
Moltes gràcies, Víctor.
Encantat, Carme,
gràcies a tu.
Igualment i que vagi molt bé.
Bon dia.
Bon dia.