11 i 21 minuts que passen del matí,
21 minuts que passen de les 11, volia dir,
d'aquest matí seguim en directe des de Ràdio d'Esvern
i és el torn de seguir repassant temes
al voltant d'aquesta exposició de mons, el món propi.
El món propi és la primera exposició d'aquest cicle anual
d'art contemporani, d'art conceptual,
que ha estat organitzat per Laura Baringó i Quim Déu.
Són els comissaris d'aquestes mostres
que s'aniran succeint al llarg d'aquest 2022 a l'Espai Marc Art.
Hi ha sis artistes que participen en aquesta primera mostra.
Un d'ells és Miquel Planes, que el tenim aquí amb nosaltres.
Ell és docent i catedràtic d'escultura.
Parlarem amb ell del seu món propi, també,
per entendre la seva participació en aquest mons,
perquè, precisament, hi participar en tres escultures
i dues pintures sobre teixit.
El saludem, el tenim amb nosaltres aquí a l'emissora.
Miquel, bon dia.
Hola, bon dia.
Bon dia, benvingut a l'emissora.
Gràcies per venir.
A vosaltres.
Primer de tot, gràcies per portar també part de la teva obra
aquí a Sant Just, a la sala Marc Art,
que, com deia, juntament amb altres cinc artistes,
homes i dones,
heu creat aquest món particular,
podríem dir,
que la Laura Baringo i el Quindéu
han impulsat per apropar, precisament,
aquest art contemporani i art conceptual.
Volia començar una mica repassant,
no sé si et sembla bé,
una mica la teva trajectòria,
podríem dir,
artística o professional.
Ara mateix, doncs,
sí que et dediques més,
podríem dir, a la docència.
Ets catedràtic, també, com dèiem,
d'escultura
a la Universitat de Barcelona.
I, com dèiem,
participes en aquesta escultura
que, si no veig mal encaminada,
es diu Mondragó,
que és la que es pot veure a la sala Marc Art,
què et du a crear aquestes peces escultòriques
i allunyar-te d'altres tècniques artístiques?
No ho sé.
He començat per la pregunta més complicada, potser.
No, no, és que aquestes respostes
jo crec que també es van canviant
a mesura que passa el temps.
És a dir, potser fa anys t'hi has dit una cosa
i ara una altra.
què em du?
Fonamentalment, en el meu cas,
i crec que en moltes cases així,
et du com una necessitat
d'expressar,
és com una espècie de bull
que tens interiorment
que necessita sortir,
que necessita expressar-se.
En el meu cas, i per molts motius,
s'ha de cantar per cap un format escultòric,
fonamentalment,
però que té molta participació
a nivell de dibuix,
d'obra gràfica.
És que també em costa molt dir,
és un dibuix,
és una pintura,
has comentat la sortida de paraula pintura,
no ho sé,
cada vegada me'l costa més.
A vegades, fins i tot,
quan he de posar la tècnica,
poses obres sobre paper,
per no posar ni dibuix ni pintura.
En aquest cas,
tampoc ho puc posar
perquè és una espècie de teixit,
tampoc puc posar,
realment és pintura,
on comença el camp de la pintura
i el dibuix,
i fins i tot també de l'escultura.
Si haguessis de circonscriure
el treball de les sis persones
que estem allà,
és com molt difícil,
cada una té la seva peculiaritat.
I clar,
nosaltres en món de l'art,
és com el que diu,
pintura, dibuix i escultura,
però no,
hi ha infinitat de coses.
En el meu cas,
per una certa tradició,
estudis, etcètera,
em vaig de cantar cap a l'escultura.
M'agrada,
perquè és aquesta cosa
de la matèria,
d'aquesta cosa
que a mi me relaciona més,
m'atreu,
perquè vaig més vinculat
amb el terreny,
amb la vida,
amb la terra,
etcètera.
I això és el que,
aquesta corporitat,
l'atrava essencial,
i a mi és el que més em motiva.
Per això em vaig de cantar
cap al camp de l'escultura.
Sempre us dic als meus alumnes
que es dediquin a una altra cosa.
Escultures pesades,
cara,
ocupa,
es fa molt bé,
pam, pam,
moltíssimes coses.
Però tot i així és la teva...
Però el moment que l'acabes
i veus que l'has encertat
i que és allò que volies,
estàs més que encantat.
El problema de l'escultura
és que té un procés
d'execució lent,
no ràpid.
Per tant,
hi ha com a poca improvisació,
sobretot en el meu cas
i en la majoria d'esculptors.
I per això,
a lo millor,
recorrem altes possibilitats,
com aquest treball més pictori,
de dibuix, etcètera,
que presento allà en dues peces,
perquè és aquella cosa
que permet estar viu.
És a dir,
no sé,
a lo millor com,
per exemple,
un gran cuiner
farà com uns grans plats,
però també després necessita
fer plats per menjar.
o sigui,
com a millor aquesta part,
aquesta cosa
que te manté
en un contacte
amb un cert dinamisme,
amb una cosa
molt més propera
i més ràpida.
I,
en el meu cas,
és com a necessari,
tot i que
tampoc ho deslligui
d'altres coses,
com per exemple
fer un treball
sobre fotografia,
etcètera,
moltes coses
que necessites
per tirar endavant.
I la paraula artista
et ressona
dins teu,
tu t'hi sents
quan diuen
potser Miquel Plan
és artista
o t'agraden
altres connotacions
professionals?
No, no,
a mi artista
ja me va bé.
És que fins i tot
quan comences
ja has de descriure,
diuen,
és que ara,
perquè el problema
és que sempre
en el camp de l'art,
sempre treballem
com,
tot des del segle XX,
o el que siguin
les avantguardes,
i les avantguardes
és allò
que tira per terra
l'anterior
perquè necessita
fer una proposta nova.
A les definicions
també passa això,
a vegades dius
artista plàstic,
i dius,
vale,
per què plàstic?
No ho sé.
Una persona
que fa instal·lacions
és un instal·lador
que fa happening,
seria un happy nero,
és a performance,
no?
Sí,
hi ha moltes...
I s'obrin
com espais
que són,
i a vegades
per fer això
d'artista
no tant
per presumir
sinó
per simplificar.
és una persona
que treballa
dintre del camp
de les arts.
Clar.
Punto.
Ja està.
Això em permet
també estar
com més
menys
encasellat,
menys tancat,
i per tant
t'ofereix
una certa llibertat
més gran.
Però és que a mi
tots els títols
aquests que ens posem
a vegades
a vegades
a molestes.
Troc que
hem de ser
més simples,
més honrats
i no
odiats a tant.
A més,
després te trobes
que si no,
dintre d'un treball
que fas,
què dius?
Com te defineixes?
Doncs amb artista
ja està.
Dius,
artista que treballo,
a més treballo
ara amb l'escultura,
també em poden
dir escultor,
però millor,
jo què sé,
potser després
d'aquí 10 anys
em dedico
a pintar,
no ho crec,
perquè a casa meva
segurament
m'ho prohibirien.
Sí?
Sí,
perquè la meva dona
pinta.
És el seu terreny,
eh?
Exacte,
però bueno,
podria fer una altra cosa.
No ho sé,
per exemple,
el programa de tot matís
que no podia pintar,
doncs es va dedicar
a fer com a collage
i retallava papers
i ningú li va dir
collajero.
L'artista està bé.
L'artista està bé.
Què?
Dins d'aquest món propi,
perquè l'obra forma part
d'aquests mons
que han volgut crear,
com deia la Laura
i el Quim,
quin és el teu món propi
o quin és el món
que tu vols ensenyar
en aquesta exposició?
Bé,
és el que comentava abans,
és a dir,
tu el que fas
és treure coses teves
que vas exterioritzant
i deixes un punt de llibertat
perquè vagin sortint
i després intentes
tenir una certa crítica
cap a què tu fas
i veure si està bé o no.
El que jo intento
és explicar
les meves dèries,
en certa manera,
les coses
de les que m'he alimentat,
he vist
i he viscut.
En el meu cas,
com en aquesta exposició,
tot ve
fonamentalment
de paisatges,
de paisatges que a vegades veig,
que puc caminar,
puc transitar,
d'aquestes coses
que tinc com a properes.
Per tant,
és un discurs,
en aquest sentit,
molt senzill.
el tema,
la temàtica,
a mi no em preocupa tant,
m'interessa més després
com ho explico,
aquestes coses.
Més el com que el què.
Sí,
sí,
perquè el què,
és que jo crec que tampoc
podem explicar massa coses,
massa coses.
És a dir,
les vivències són aquelles.
Però com les expliques,
com li dones aquesta,
diguem,
aquesta sensualitat,
aquests matisos,
totes aquestes coses,
és aquí on entraria
el que és interessant.
Per exemple,
el meu treball,
és un treball que és molt
geomètric,
tot està com a molt tancat,
molt compactat.
Però totes aquestes matisos,
jo crec que és el que,
l'espectador
veurà
aquests petits detalls
de com estan construïdes
les peces,
poder-se acostar
i tocar-lo,
però no tant
la part tècnica,
sinó aquesta part,
diguem,
una mica més constructiva
de les peces.
És tot un conjunt.
Reduir-ho a tot,
no és un treball que parla,
per exemple,
jo això sí que ho dic,
he dit molt durat
sobre el paisatge.
A vegades és molt,
reduccionista.
Hi ha més coses.
Inicialment,
seria aquesta
la paraula interessant.
I, per exemple,
si això sempre ho explico,
jo vinc d'un lloc
molt definit,
que és una illa.
Clar.
és un espai molt tancat,
és un espai limitat,
és a dir...
I tots els paisatges
també molt concrets,
molt concrets,
i que jo els he visitat,
els he vist,
després són aquests
paisatges que els he vist
d'una manera,
després,
per sort,
va aparèixer tot això
de les imatges aèries,
fotogràfies aèries,
i això ens ha permet,
diguem,
observar,
veure,
contemplar aquests espais
amb una altra visió.
i tu descobreixes coses
que no te n'adoneves.
Doncs veure totes aquestes coses
que m'han influït
és el que, diguem,
a mi em motiva
a exportar-la,
a explicar-la
amb escultures
i amb dibuixos.
Si l'espectador
entén allò
o entén una altra cosa,
tampoc em preocupa.
I perquè cada espectador
fa una lectura
especial o diferent,
perquè, clar,
també té
una altra història,
té un altre bagatge
i no pot fer
exactament
la mateixa lectura
que has fet tu.
I clar,
tu vens motivat
per això,
vens per una cultura,
i ha passat,
a Països,
sobretot,
a la Xina,
a la Corea,
a llocs,
tot d'aquests,
el que tu expliques
és no ho llegeixen
exactament igual,
li donen altres visions.
Bé,
és la part,
diguem,
enriquidosa
del món.
Però en aquest cas,
jo intento, diguem,
deixar com unes petites pistes,
que són aquestes escultures,
però la gent
les ha d'interpretar.
Aleshores,
dius,
explica'm
el que has fet.
Bé,
puc explicar-ho.
He dit,
per exemple,
l'altre dia,
has comentat tu,
el Tito,
i m'ha dit,
un amic m'ha dit,
un amic m'ha dit,
has posat Mondragó,
diu,
es va posar Mondragón.
I jo dic,
per què?
I dic,
hombre,
per referència a Mondragón.
No,
perdona,
això és Mondragó,
i són unes platges,
unes caves que hi ha a Mallorca,
i es diu Mondragó.
I després,
ell hi havia estat,
a més,
en aquest espai,
i hi vaig explicar una mica,
però tampoc et cal explicar massa.
Clar,
però veus,
quan ja coneixes això,
pots arribar a entendre
una part de la peça
molt íntima teva,
que l'espectador,
sense saber potser
l'origen d'aquest nom,
s'allunya d'aquest origen,
podríem dir,
de platja,
de Palma,
de Mallorca.
Sí,
però també,
potser,
la lectura prèvia
que havia fet l'espectador
era fins i tot més interessant,
i potser,
potser,
va descobrir coses
que ni jo mateix sabia.
Clar.
Però hi ha una lectura correcta,
no ho podríem dir?
Són múltiples,
són diverses,
i cada espectador
té la seva.
Des de Palma,
Mallorca,
podíem dir,
cap al món,
perquè deies ara Corea,
has exposat també,
tant a nivell individual
com a col·lectiva,
tinc per aquí apuntat
a Luxemburg,
a Marroc,
a Holanda,
França,
Suècia,
Xina,
hi ha un llistat força llarg.
En aquestes també,
o en la majoria d'aquestes mostres,
també hi ha aquesta part teva
que expliques ara,
jo vull explicar el com ho he viscut,
i a partir d'aquí que ho interpretin,
perquè, clar,
culturalment,
no és la mateixa Xina
que a Luxemburg
que a Marroc.
No, totalment.
Però hi tenen cabuda,
també,
les teves obres.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Clar,
després, per exemple,
quan vaig a Marroc
i faig el meu treball,
no té res a veure
amb el treball
que fan els artistes marroquins,
res de res.
Però, bueno,
aquesta diferència,
aquestes peculiaritats,
és el que us dona
una mica de sentit a la vida.
és evident que després també,
per exemple,
en aquests estades
i els viatges que he fet,
també, a vegades,
el que veus allà
també queda reflectit,
d'una manera o d'una altra.
Algun petit matís,
petits, en el meu cas,
no grans canvis,
però, no sé,
per exemple,
ara que des darrers cops
vam estar,
me donar jo a Xina
a un desert.
El tipus de color de la terra,
aquestes coses,
doncs, a mi,
això em va emocionar.
Algun tipus de formes,
algun tipus d'espais,
perquè la idea de l'espai,
d'aquestes construccions
que vàrem veure,
doncs,
em va motivar.
Clar,
això,
després ho passes
per una espècie
de sedàs personal
i queda filtrat,
unes coses entren
i unes coses surten.
I clar,
poc a pot se va enriquint tot.
però sense grans canvis.
A vegades te trobes
que potser
una peça que has fet ara
és molt semblant
a una que vas fer
fa 20 anys
o 25
o 30
i veus que són molt semblants
però hi ha
una cosa estranya
que li dona
una certa,
una personalitat distinta.
I això és lo,
és lo gratificant,
també,
de ser artista,
perquè a més és un repte.
tu te trobes
que de cop i volta
estàs a l'estudi
i dius
bueno,
ara he de treballar
i a vegades
te quedes
totalment en blanc
i no saps què fer
i moltes vegades
el que fas
és endreçar l'estudi
o escombrar
o fer coses d'aquestes.
No estàs sempre creant
tampoc, no?
No,
és aquest imaginari
podríem dir
més popular
d'un artista
del seu estudi
i estàs sempre creant.
Sí,
però hi ha moments
que estàs així,
estàs com inapis
i dius
bueno,
m'he de posar actiu.
Bueno,
estàs actiu
i estàs amatent
però
t'ha faltat
aquella casa.
Però bueno,
vas sortint
sempre a poc a poc.
I el fet de tenir
una parella
que has de dedicar
a la pintura
o que la pintura
forma part també
de la seva essència
a tot
et contagia
d'alguna manera
o fluctuen
els mons
en algun punt
o són totalment
separats?
Artísticament parlant,
eh?
Totalment,
a nivell formal,
a nivell tècnic,
etcètera,
etcètera,
és que bueno...
És a dir,
no us nodriu
en aquest aspecte?
Zero,
zero,
zero.
No hi ha cap tipus
de contaminació
que seria negativa
o d'influència positiva.
No,
no,
no,
no,
són totalment
diferents.
Són comportaments estancs.
Sí,
fa molts anys
que estem casats
i tenim estudis junts,
etcètera,
etcètera,
i no.
No,
si hi hagués una paret
que ens separés,
se'm veria que estàs
entrant a dos espais
totalment distints.
Sí que és interessant
que a vegades,
a veure,
vas a veure exposicions,
coincidim a nivell
de gustos estètics,
de gustos formals,
majoritàriament coincidim.
També perquè tenim
la mateixa educació
artística,
i això
és bàsic.
però després,
a veure
de fer el nostre treball
i la nostra feina,
som totalment,
no sé si a paraules
independents,
però sí,
no tenim cap tipus
d'alteració
per treballar
en l'altre.
A part
d'aquestes obres,
Miquel,
també tens
aquesta faceta,
aquesta part
de docent,
també,
com a doctorat,
llicenciat també,
i exercicis
aquesta docència,
no?,
a alumnes
de Beies Arts
de la Universitat
de Barcelona.
De quina manera
trasllades,
això que jo t'estic explicant
o preguntant ara
més aviat,
a alumnes
que en un futur
volen,
entre cometes,
o salven distàncies,
ser una mica tu?
A veure,
suposo que
és per la part
més emotiva,
aquesta emoció
que tu puguis
traslladar.
Clar,
també com a docent,
has d'explicar coses
que potser
no estàs tan d'acord,
no comparteixis.
L'altre dia
a l'exposició
van venir
un grup
d'alunes
que havien estat,
que jo els havia
tingut
el primer quatrimestre,
i jo els hi vaig
explicar la meva part.
Suposo que
en el moment
també de veure
la meva obra
no havíem vist res,
també es van
xocar una mica.
Però clar,
van veure també
que potser
tenen un docent
que és artista.
El que passa
és que tu
com a docent
has de complir
uns requisits,
diguem,
normatius,
docents,
que et marca
el ministeri,
has d'explicar
aquelles coses.
Clar,
potser tu
et decantaries
per una cosa
més que per una altra.
Però bé,
primer has de fer allà.
Però suposo que
una de les coses
que jo sempre
he manifestat
és que és molt important
l'experiència
del docent.
Si vens de molt pràtic,
evidentment,
hi ha docents
que són fonamentalment
teòrits,
que l'experiència
és una altra.
en el cas nostre
que som artistes
també pot explicar
tota aquesta experiència
sobretot
a l'hora de projectar,
etcètera,
és molt important
per a l'adulna
perquè vegi
que no tot són
flors i violes,
que la vida
de l'artista
té un recorregut,
que un projecte
compés un requisit,
etcètera.
A part d'aquesta cosa
més artística,
lírica,
que tot això
és el que jo
intento termetre
a partir de la meva
experiència
acumulada.
Més anys,
evidentment,
te vas tornar
més vell
i en tens més.
El que també tens
el problema
és que tu
cada any
ets un any
més gran
i els teus alumnes
sempre tenen
la mateixa edat.
Tot aquells
també sumen anys.
Sí,
però cada any
te arriben de nou
i tots tenen
19 anys.
Si dius,
19 anys,
som
molt joves.
I també
que aquesta cosa
és dificultosa.
Jo, clar,
explico coses
sobretot del segle XX.
Ells no havien nascut
al segle XX,
perquè el segle XXI
encara té
poc marge
de creació
d'història
de l'art.
Té molta,
però
la fonamental
història
del segle XX
va ser molt fort.
El XXI
encara
li falten
80 anys
per acabar el segle.
Jo si parlo
d'aquestes coses
i si transmeto
aquest interès
i aquestes
idees
meves
són
idees
que són
del segle passat.
I a vegades
això genera
coses
estranyes.
Interessants,
segur,
també.
Sí,
sí,
sí.
Un punt de discussió
que pot ser
interessant
de contraposar
aquests mons,
parlant de mons.
El que passa
és que aquests
alones,
per exemple,
que han tingut
ara aquest darrer temps,
són uns,
diria,
una mica
més estranys
perquè són fruit
una mica
del Covid.
Gent que va passar
l'any anterior
tancat a casa
i això
es nota
en certa manera.
Sí,
és pel part de...
Sí, sí.
A més,
els que fan segona
són gent que gairebé
no s'han conegut
gaire.
La universitat,
el que vol que té
és l'experiència,
és el contacte
amb els altres segons.
a part d'aprendre
o no aprendre,
a part de...
formativa,
diguem,
del que eren
els bar,
anar-te'n a prendre
una cervesa
amb els altres companys,
això ajudava molt.
El contacte social,
i tant.
I això ho hem perdut.
I tant.
En quant a referents,
comentaves,
clar,
has de comentar
o explicar temes
o artistes
o moments artístics
del segle XX,
però en quant al teu art,
quins referents
consideres que has tingut
o amb quins artistes
o obres
t'has anat fixant
al llarg de la teva carrera
com per,
d'alguna manera,
imagino,
sentir-te en sintonia
o no,
potser tot ha vingut
de dins teu
i no has agafat
res exterior.
Sempre,
crec jo,
sempre agafes
alguna cosa,
bé,
no és tant agafar,
és fixar-te...
Estirar-te, potser.
Sí,
i veure que dius,
bé,
si aquesta persona
ha fet això,
utilitzes aquest material,
tot això,
doncs,
t'ajuda,
és com,
no ho sé,
és com una espècie
de diccionari
i veus
ara els nostres unes
no,
els nostres unes
miren Instagram.
Sí,
o Google,
sí.
O Google,
nosaltres no.
Ja,
doncs,
a mi,
tota aquesta vessant
dels artistes
que van provenir
del mínim
l'art
dels Estats Units
dels anys
60,
70,
tot el que seria
el paisatge,
l'enscape
i tot això,
tots aquests artistes,
l'entart,
jo ho he,
ho he valorat,
per dir-ho d'alguna manera.
I artistes,
també tenim artistes
espanyols,
tant escultors
com pintors,
que han marcat molt
i de tots
alguna cosa,
dic que
l'altre dia
estàvem veient
una exposició
de Morandi
que ja havia vist
i fins i tot
ja has explicat
el clàssic,
hi ha uns dibuixos
que em van donar
que pensar,
a dir,
Morandi,
un pintor
i de bodegons,
respecte a la meva obra,
quedar
molt lluny.
Força lluny,
molt lluny.
No,
perquè a fi de contes
també és un artista
que va tenir uns problemes
i van ser unes coses,
uns fets
i va viure
i tot això
més o menys
ho transmet
a través de la seva obra.
Tu també.
Per exemple,
de vegades
l'altre dia
no sé,
no hi vaig veure
una...
Ah, sí,
a la Fundació Mirai
hi havia unes peces
de Júlio González.
Per mi,
Júlio González
és dels millors escultors
que hi hauria hagut
al segle XX.
Per mi,
evidentment,
és una obra a ser personal.
És emotiu
veure aquelles peces.
Sempre
molt més
amb els artistes
diguem més
matèrits,
és a dir,
que han treballat més
la forma
i el material.
El més
menys conceptuals
per aquí
hi ha hagut
i aquí tenim artistes
a Sant Jús,
en Jaume Péns,
en Susana Solano,
aquí de bora
t'havíem tingut
el Xavier Corbaró
que també vivia
molta prova,
és a dir,
hi ha hagut
molts artistes
i tots
en algun punt
deixen
una petita
petjada.
Miraré
més aquesta
que aquella
però totes
són atractives.
De quina manera,
ara que parles
també de Sant Jús,
de quina manera
t'arriba aquesta proposta
de participar
en el cicle
Mons?
Per coneixença
dels dos comissaris
a través
de l'espai
Carme Magaret
que ens havien
coincidit
i ens havien trobat
i ens coneixien
també d'altres coses
i em van fer
aquesta proposta.
Dintre de tota
la meva obra
ells van
escollir
el que creien
que més representatiu
meu,
d'una banda,
però també
d'una manera
d'una altra
que conjugués
bé
amb la resta
d'artistes
per
no intentar
presentar
coses
totalment
distintes
però tampoc
coincidents
perquè
fessin
com una espècie
de visió
d'un mapa
artístic
actual,
contemporani,
per ser artistes
de tota mena
en aquesta
exposició.
Ja,
havia llegit
en algun article
que t'agrada
molt
la...
diguéssim,
que tens una ànsia
d'investigar
amb suports
i també materials
força alta,
no?
I que al final
els nous reptes
t'impliquen també
nous resultats
i això també et fa
créixer, no?
O et fa
encara seguir
i que les pròpies peces
durant aquest procés
de creació
també et donen a tu
un feedback, no?
Sí.
De retornar-hi
o refer-hi,
repensar-hi,
no?
Sí.
Sí,
i això també
les he de dir que
no ho segons,
es dir,
escolta,
no t'acomodis massa.
A vegades va bé,
comodar-te
perquè és un recurs
també,
ara que estic
una mica
perdut,
doncs puc recuperar
un tipus de treball
que feia.
Però
sempre que
tinc alguna
oferta,
diguem,
una proposta
distinta
a qui comporti
algun tipus
de repte,
a mi m'interessa
molt,
perquè en aquell repte
potser
la pifia
i faig un desastre.
Però
hi ha un punt
d'aprendre
més coses,
de conèixer
coses noves,
fins i tot
conèixer gent,
t'emous,
t'expliquen
cada una
la seva cosa,
però un mateix espai
i de treballar
a l'estudi
o treballar fora
per projectes
urbans,
també de canvia.
De fer servir
un material
que ja coneixes,
que ja saps
un altre distint,
també de canvia.
A vegades fins i tot
pot ser una problemàtica,
jo què sé,
de mides o de pes,
de fer un treball
però s'ha de posar
a tal lloc
i hi ha un problema
perquè aquesta peça
s'ha de poder
muntar,
desmuntar.
Mil coses,
mil
que t'adonen
no sé,
t'adonen coses,
t'adonen què pensar
i això és molt,
molt important.
I sortir
d'aquesta vessant
més còmode,
d'anar-te
reiterant,
a vegades
és el que sempre penses,
dius,
ostres,
m'estic repetint igual.
Això ho pensem
des del primer dia.
Sí?
I des del primer dia
perquè t'has d'anar repetint,
no?
Que les obres
no ho siguin d'iguals,
però tu et dones la sensació
de repetir
d'una certa manera.
Igual m'estic,
reiterant
amb aquest treball.
Després veus
que no,
no és exactament això,
però que tu
a vegades
t'ho sembla,
o a vegades
una altra persona
externa
li sembla,
però trobar-te
a reta
de material,
d'un material
una mica
distint,
de la més
interessant.
A supos,
no ho sé,
potser per exemple
no ho veu,
igual un metge,
si sempre fes
la mateixa operació
la faria perfecta,
però no aprendria res.
És quan
en cada operació
hi ha una petita cosa
distinta
que fa que el seu món
se vagi ampliant,
el seu món de coneixement
sigui més ampli,
més gran
i més fructífer.
perquè després
te trobes
la realitat
i el meu
ara m'ha pregut
una operació
i jo sempre he fet
aquesta,
doncs no la faig.
Bé,
trobar-te
dubtes,
complicacions,
etcètera,
això
és el que és
enriquidor.
És positiu.
Un dels reptes
que tens
aquest any
és
que seràs membre,
ets membre
del jurat
del Premi Pintura
Tat Vila,
aquest 2022,
hi ha un premi
força suculent,
econòmicament parlant.
No és un repte.
Repte per tu,
em referia
com a
formar part
del jurat,
no sé si
la implicació
que té
o la facilitat
que té per tu
a l'hora
de valorar
altres peces,
artistes i obres
per decantar-te
cap a una o cap a un altre,
no sé quina dificultat
implica això
com a artista.
Potser no és un repte,
eh?
No és un repte,
per exemple,
apunteixo
com una certa
fins i tot
obligació,
però valorar
la feina
dels altres
és difícil.
El que tens
és que saps
que t'equivoques,
saps que segurament
t'equivoqueràs
i que no ho faràs
exactament bé,
però intenta ser
d'una banda
objectiu,
també a vegades
superar
fins i tot
els teus interessos
o les teves
les coses
que t'agraden
no només
he de veure
el que m'agrada,
ho he de veure
tot
i intentar ser obert.
Has de tenir
una mirada
molt objectiva,
no?
Sí,
però com que
també treballes
amb altra gent
i també
són tribunals,
són grups
de persones
i vas sentint
també
el que opinen
els altres,
és interessant.
Totes les vegades
que he estat
més o més
bastantes
en coses
d'aquestes,
te'n vas content
al 80%,
sempre tens
el 20%
de dubtes,
no?
Si m'ho he mirat
bé,
si aquella peça
igual
que cada una
alçada
o una altra
que envia
la seva
presentació
i sempre
et quedes
amb això,
però
intentes
fer-ho
el millor
possible
i a més
està,
perquè
ja t'hi pagues
amb altres
i cada un
la visió
de molts
donen un resultat.
Però
sempre ho comento jo,
un tribunal
o una cosa
d'aquestes
és una cosa,
és com una pistola,
no saps
qui va carregada
i què acabarà
passant
amb això.
Clar,
queda una mica
l'atzar,
no?
Al final.
Sí,
sí,
i a vegades
t'aquestes
en...
Aquella persona
també havia fet
una peça
molt interessant
i potser
s'hauria de...
És un concurs,
un concurs,
té un premi
i ja està.
en unes circumstàncies
guanya un
i en unes altres
guanyaria un altre.
Dir que un és millor
que un altre,
no.
I aquesta persona
l'han seleccionada
i ha guanyat aquesta.
No vull dir
que la resta
es menys pren,
oi?
No,
no,
no,
no,
mai,
mai.
Parlen també de,
no sé si reptes,
però vaja,
Mondragó 4,
és a dir,
entenc que Mondragó,
la que es veu aquí
a l'Espai Mercat,
forma part d'una sèrie
que n'hi ha més,
oi?
Sí,
totes són més o més
d'aquesta sèrie,
d'aquest paisatge.
M'interessava una mica
aquesta idea
de fronteres,
és a dir,
de marcar com un espai
interior i un exterior
d'aquestes línies
que ens separen
i, de tot,
hi ha una peça
que està construïda
d'elements
i veure com un
estan en paral·lel
però no s'acaben
de tocar,
però hi ha com una certa
concordància
entre aquests elements
i entre tots ells
com formen un grup,
un grup que és sòlid
i és potent.
Són aquestes...
Després,
a vegades,
també hi poses el títol
per arrodonir-ho
i a vegades explica més...
Perquè li cal,
no?
I a vegades,
totes les obres
haurien,
o duen,
un títol.
No t'ho creguis.
Jo ho passo
bastant malament
i, si no,
a vegades poso sèries
i ja està
perquè totes,
a fi de contes,
són bastant reiteratives
temàticament,
de procedència.
i costa molt.
A vegades,
sí que poso
un nom,
un referent,
per exemple,
un espai,
doncs això sí.
Intento després,
fins i tot,
dissimular-ho,
que no es vegi massa.
Maquillar-ho.
Un dragó quart,
bueno, quart,
la quarta peça,
podríem dir d'aquesta peça,
també forma part
de la Fundació Vila Casas
a Palafrugell.
N'hi ha una que sí,
que sí, sí.
Una de ferro,
entenc que totes
són del mateix material.
Sí, sí,
totes són de ferro.
I a l'hora de treballar
aquestes peces a l'estudi,
com ho gestiones?
És a dir,
com és la preparació,
el muntatge?
Al principi deies,
els hi recomano als alumnes
que no treballin a escultura
perquè és pesat,
és car,
no?
Etcètera,
com ho fas?
Aquestes que,
diguem,
com t'ho explico,
una peça que s'operi
una mica un metre i mig,
ja vas a gruixos,
de material i tal,
normalment les he d'encarregar,
no al 100%,
però a part de la peça,
perquè això requereix màquines
que són com platges,
que són caríssimes
i que no amortitzarien mai
de la meva vida.
I després les acabo
normalment al taller meu.
Això sempre.
que per encarregar-ho,
la persona,
el metallista que te'l fa,
necessita tenir informació.
Ara tu,
per donar aquesta informació,
també has de saber
de què estàs pagant,
quines mesures tenen
aquests materials,
quan són crus,
estan a les fàbriques,
com has de explicar,
com ho han de tallar,
com ho han de topagar,
tot això.
Normalment,
sempre després,
vaig al taller del metallista
el dia que fan
o tot,
o la part més complexa
de les peces
per estar-hi a sobre
i per si hi ha algun tipus
de cosa que ja no veig clara,
potser resoldre-la allà mateix.
Això requereix
un disseny previ,
que és aquesta cosa
que és més freda.
És a dir,
ho dissenyes sobre un paper,
amb un ordinador,
no ho dissenyes
amb una petita maqueta,
no ho dissenyes
a escala real,
amb el mateix material,
perquè ja seria
la peça.
encara que et dona
una distància
que després fins que no
acabes de veure la peça
i la muntes i tal,
no veus el resultat.
I dius,
bueno,
aquesta peça farà
dos metres per tant.
I després,
el meu dius,
aquest tant,
aquests dos metres
m'han quedat una mica curts
o no,
o dius,
no,
mira,
l'he encertat.
En la qual estàs
amb una certa tensió,
perquè tu no veus
exactament tot el procés,
no ho pots
anar canviant
sobre la marxa.
És a dir,
si agafes una puència
de farra
i de doblegues,
no la pots desdoblegar.
Clar.
Si l'oxides,
no la pots desoxidar.
I has de trobar
després una altra solució,
fer algun altre canvi,
etcètera,
etcètera.
Però,
és un,
té una complexitat
que és interessant.
Que és atractiva.
Sí.
El que no tens
aquesta cosa més,
aquesta és que
el fotre directe.
Seria com
millor fer teatre
o fer cinema.
Clar.
El cinema va repetint
les escenes,
però el teatre
tens allà
un espectador davant.
I tu has escollit
el teatre
o el cinema.
Per una cosa,
ara estic preparant
una que
es posa
si es t'agrada
a la segona
a la Diagonal
en Passeig de Gràcia
i aquesta
és totalment,
és a dir,
és un disseny
que ja he fet
i aquí ja
no hi he entrat.
sí que vaig
explicant
com
la resoldria,
com seria
i tal i clar,
però després
hi ha una empresa
gran
que és la que
la fabrica,
que té
uns treballadors
que són
fonamentalment
gent tècnica,
ser artista
i que necessiten
unes ordres
clares
i precises.
Però bé,
aquí tu estàs
una mica
darrere
i vas donant
un petit d'impuls
de dir,
hombre,
m'agradaria
més així
o ja ho pugui fer.
Després,
quan hi ha algun problema
tu has d'aparèixer
perquè dius,
bueno,
això no se pot fer així,
com ho resolvem?
Podem fer canviar això
o això?
Tu dius,
sí,
no,
podríem buscar
una altra cosa,
etcètera,
etcètera.
I que també
és maco,
és una altra cosa.
És col·lectiu,
també.
Sí,
sí,
sí,
de tractar amb persones,
jo què sé,
dius,
aquesta peça
és d'agomini,
no sé,
potser té una tonelada
d'agomini,
no sé,
a dues,
no sé quantes té.
Aquesta comentes
de Barcelona.
Sí,
és enorme.
Clar,
dius,
el preu també
d'agomini
fa quatre mesos
s'han disparat.
Passen coses.
No és allà
que estàs a l'estudi
i dius,
ah,
però mira,
vull pintar una mica.
No,
aquesta empresa
ha de fer això
un dia,
ha de contratar això
l'altre,
ha de fer uns prototip
d'allà,
està ple de coses
que no són
d'aquesta cosa
bohèmia
d'estar a l'estudi,
relaxat,
si vols amb una copa
de vi
i veure si surt
la inspiració.
No,
no,
no,
aquesta gent
comencen a treballar
a les vuit
i acaben
a les cinc de la tarda
i no poden estar
esperant
que a tu
se t'acudeixi
una idea brillant.
te trobes
amb una realitat
que forma part
també
d'aquest treball
i l'has de
considerar
sempre.
Quan es podrà
veure aquesta
peça?
No sé si tens data
o si es pot dir.
teòricament comencen
a muntar
el 14 de març
i ja suposo que cap a mitjans
d'abril
per Sant Jordi
jo crec que segur
m'encantaria.
la data.
Clar,
perquè a més
està just de vora
que ens farà
tot això a Sant Jordi
i just,
perquè a més
obrin un passeig
per tornar a la posta
i anirà instal·lada allà
just,
just de vora
de...
Serà un bon moment
també
de la teva obra
exposada a Barcelona.
Sí,
i tant.
Me farà il·lusió.
I tant,
i tant.
Miquel,
hem de deixar aquí
l'entrevista,
ens apropem gairebé
a les 12 del mig
i això que fora
comentàvem
que potser serien
10 minuts d'entrevista.
Sí,
i no.
Portem tres quarts d'hora.
Sí.
Seguiria parlant
d'altres temes
que tenia apuntats per aquí
però se'ns acaba el temps.
Gràcies per venir per aquí
i gràcies també
per deixar-nos part
de la teva obra
al Mercat,
deixar-nos-la veure,
tocar,
també com deies.
També es fa il·lusió
que la gent pugui veure
el que fas
i que surti de l'estudi.
No és generositat,
també és interessat.
Però almenys nosaltres
la podem tenir
durant gairebé dos mesos
del febrer
fins al 24 d'abril
que es pot visitar.
Així que gràcies
per la part que ens toca
com a Sant Justencs
i Sant Justencs
de rebre aquesta obra.
A vosaltres.
I gràcies també
per venir aquí
per explicar-nos una mica
aquesta part d'aquesta obra
de Miquel Planes.
Que vagi molt bé
i molts més èxits.
Gràcies.
Bon dia.
Adéu.
com a Sant Justencs de rebre aquesta obra.
Com a Sant Justencs de rebre aquesta obra.
Com a Sant Justencs de rebre aquesta obra.