Falten tres minuts per un quart de dotze del migdia
i a aquesta hora parlem amb l'Ot Borgaia,
assistent de producció de Docs Barcelona,
per parlar del documental del mes que es projectarà demà
a les vuit del vespre a la sala del cinquantenari de l'Ateneu.
Hola, Ot, bon dia.
Hola, bon dia, què tal, com va?
Demà es projecta a l'Ateneu a partir de les vuit
el documental del mes que es titula La Promesa.
De què tracta aquest documental?
Doncs mira, aquest documental surt una mica del to de la programació
que acostumem a portar en el cicle del documental de Docs Barcelona del mes.
Aquest cop és un thriller, és un true crime,
és la reconstrucció d'un dels juriscis i dels casos més mediàtics
que hi va haver als vuitanta Estats Units respecte a un assassinat
i és la reconstrucció, diguéssim, 30 anys després,
d'un dels casos que va commocionar més la societat americana.
Es tracta d'un assassinat, oi?
D'un assassinat d'una parella d'adolescents, o això és el que es pensa d'entrada?
Exacte, tot comença d'un innocent amor adolescent, diguéssim,
i que la cosa va degenerar fins a un punt en què els pares de la noia,
de la parella, van aparèixer morts a casa seva
i dels quals es va sospitar en primera instància del seu nòvio.
Després es va determinar un judici, una investigació,
que en el seu moment hi van haver moltes ombres,
molts punts foscos.
També era un moment en què la tecnologia no permetia,
segons quin tipus d'investigacions,
que ara es podrien tornar a fer.
Total, que això va acabar, diguéssim,
amb una persona que reclama la seva innocència,
que fa 30 anys que està a cadena perpètu
a una presó dels Estats Units.
És a dir, estem parlant d'un cas dels anys 80,
molt mediàtic, que va acabar amb una persona,
que era el nòvio de la filla dels que van morir,
si no m'equivoco,
a cadena perpètua,
i que ara s'estan començant a desacreditar
algunes de les proves que li inculpaven, oi?
Sí, de fet, la directora de la pel·lícula,
la Karin Steinberger,
explicava que ella és periodista
i treballava en un dels diaris més importants d'Alemanya,
i un dia va rebre una carta d'un noi,
un presoner als Estats Units,
que li escrivia una carta,
que deia que ell era alemany,
que feia 30 anys que estava a la presó
i que tenia proves que evidenciaven la seva innocència.
I llavors, això va ser l'any 2005,
i la periodista, la Karin,
va decidir anar als Estats Units
i visitar el presoner.
I va ser a partir d'aquí que fa un parell d'anys
van iniciar la pel·lícula juntament amb el Marcos Reiter,
que és un reputat director de cinema documental.
Hi ha hagut algun canvi pel que fa al cas?
És a dir, s'ha pogut demostrar la innocència d'aquesta persona o no?
Bé, això ara tampoc voldria fer un spoiler.
Això s'explica al documental.
Bé, sí, és a dir,
l'únic que puc dir és que s'aporten noves proves,
desapareixen nous testimonis,
nous fets que indiquen
que el cas podria haver anat per una altra banda
o que la sentència final
potser no s'hauria d'haver aplicat.
En qualsevol cas,
és un d'aquells casos que és un documental,
però és pràcticament de pel·lícula, no?
Sí, des de vegades,
sempre ens ho va comentar la directora també,
i diu, al final la realitat a vegades supera una mica la ficció
i ja sé que és un tòpic molt, molt extès,
però no deixa de ser veritat en alguns casos
i aquest és un d'ells,
és a dir, una parella que amb 18 anys s'enamora,
s'envien cartes
i que al final acaba esdevenint una relació malaltista
que acaba amb un atros assassinat
i una persona empresonada
potser, deixo el potser de l'aire,
injustament, no?
Em deies que aquest documental
s'allunya una mica de la línia habitual
de documentals que presenta Docs Barcelona
el documental del mes.
Per què és diferent?
Bé, perquè, com s'hi veu,
la línia editorial de Docs Barcelona del mes
sempre projectem documentals de tota mena,
de tema social, mediambiental, tecnologia,
més de primera persona, etcètera,
de tots els tipus possibles.
I aquest va formar part de la programació inicial
del Festival Docs Barcelona
que es va celebrar el mes de maig passat
i aquesta pel·lícula ens va atrepar tant
que vam pensar,
ostres, això crec que val la pena incorporar-ho
en la programació anual de Docs Barcelona al mes
perquè també és un tipus de documental
que segueix un fil i un discurs narratiu
bastant diferent de la resta.
Per tant, crec que és una bona oportunitat
per veure un altre tipus de documental
que d'això es tracta.
El documental del mes, quan arriba a Sant Jus,
normalment ja ha passat per moltes altres poblacions
perquè arriba pràcticament a final de mes.
Ha tingut bona acollida aquest documental?
Ha agradat?
Sí, aquest documental ha agradat molt.
És a dir, de fet, ha passat per molts festivals,
més enllà d'aquí a Catalunya i la resta de l'Estat,
que ha tingut una molt bona rebuda de públic.
És un documental que ha voltat arreu del món,
és a dir, ha estat premiat en diferents festivals,
com el... és a dir, ha passat per ITFA,
a Amsterdam, ha estat a Mèxic,
ha estat també a la secció oficial del film de Múnich,
i més enllà.
Vull dir que és un documental que tots els programadors
de cinema documental el veuen amb molt bons bulls
perquè aporta coses noves.
Doncs una proposta interessant per al vespre de demà.
Es projectarà aquest documental del mes,
La Promesa, a partir de les 8 del vespre,
a la sala del cinquantenari de la Taneu,
un documental de Marcus Beter i Karin Steinberger,
presentat per Docs Barcelona.
Moltes gràcies, Ot,
per haver-nos atès al Just a la Fusta.
Moltes gràcies a vosaltres, com sempre.
Ja parlarem dels propers documentals.
Així serà, fantàstic.
A reveure, bon dia.
Doncs hem parlat d'aquest documental,
La Promesa, la sinopsi d'aquest documental,
parlar del brutal assassinat de Nancy Derek Haysom,
que va impressionar el món l'any 1985.
Els Haysom eren gent adinerada
de l'alta societat de Virgínia
i el gran interès mediàtic que va causar el cas
va fer que fos el primer judici criminal
retransmès en directe per televisió.
La condemna de la seva filla Elisabeth
a 90 anys de presó com a còmplice d'assassinat
i la sentència cadena perpètua
per doble assassinat a Jens Soering,
el psicot alemany d'Elisabeth,
van trasbalsar la societat.
Una investigació recent en noves tècniques forenses
desacredita les proves clau que inculpava en Soering.
Després de més de 30 anys de la presó,
els nous indicis apunten cap a la seva innocència.
Una tràgica història d'amor adolescent
convertida en un thriller judicial.
El misteriós cas de Jens Soering i Elisabeth Haysom.
Un cas, com dèiem,
amb l'Od de pel·lícula,
però no ens engallem a si és un documental
i parla d'una història real
on també, pel que ens ha deixat d'entreveure l'Od,
podrem saber quin és el final d'aquesta història
o podrem saber quines són les noves conclusions
a les que s'ha arribat després de conèixer noves proves.
Doncs després de parlar del documental del mes
fem una petita pausa musical
i de seguida tornem amb la tertúlia dels dijous.
Fins ara!
Fins ara!
Fins ara!
Fins ara!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La informació més propera
la informació més propera
al Just de la Fusta
La informació més propera
La informació més propera
La informació més propera
Al Just de la Fusta
Passem 27 minuts de les 11, seguim el Just a la Fusta
i a aquesta hora tenim la tertúlia habitual dels dijous
amb la Montse Larrea. Bon dia, Montse.
Bon dia.
Amb el Pere Oliver. Hola, bon dia, Pere.
Molt bon dia, noi, bon dia a tothom.
I amb l'Arbre Gulló, que avui es reincorpora a la tertúlia.
Bon dia, bon dia.
Què tal, com estem?
Bé, doncs jo estic content que he anat al metge i ja em puc moure una miqueta, caminar una horeta,
perquè ha estat un mes enclaustrat i neguitós.
T'havien operat?
Sí, del peu.
Del peu.
És molest, no, suposo?
Bé, bé, va bé, ja porteu un mes i pico, ja va millor.
Ja pots començar a caminar, no?
Sí, ja puc caminar una hora durant aquest mes i l'altre mes al final,
a veure si la placa que m'ha emporat avall s'assenta del tot i ja...
La salut, amb raó, diuen que és el més important.
Quan la salut et falla...
Però no li donem importància.
Sí, que l'hi donem, i tant.
Menys que no tenim.
Ah, però la gent que m'ha estat fotut durant temps, quan tornem a ressuscitar i diem,
ostres, tenim tot el fort, tornes a sortir...
Aleshores li donem més importància.
I tant, i tant, li dones molt més valor quan has estat fotut que quan no ho has estat mai.
Quan no ho has estat mai és una cosa que els passa als altres.
Es dona per assumit, no?
Clar, es dona per assumit, que bé que estic d'aquí que, malauradament,
tanta gent li dona poca importància a lo fràgils i forts que som a la vegada,
se senten forts i aleshores és quan s'exposen a lo que veiem, no?
Vull dir, les velocitats extremes, els esports extrems...
O sigui, quan estem en forma, estem en forma, ens sentim tan bé que veiem importància.
Això és una cosa que requereix un anàlisi, diguem, acurat, eh?
Perquè el Kilian Jornet ha estat abusant de l'esquena.
Ah, sí, eh?
I ara l'han operat, sis més, i se li ha acabat ja...
He fet burrades que feia...
Perquè he fet burrades, eh?
Això no és un humà.
Això és una sobrecarga al cos que ha de tindre un càstig i ara ja comença a tindre...
Les portes extrems força massa les cordes.
Jo conec companys del club de natació d'on estic de tota la vida
que me'ls trobo plorant al vestuari perquè tenen 80 anys i estan fent pols
i jo que feia els 6.000 metres cada dia,
jo que he fet la travessia del port, de tots els ports d'Espanya i de parts de l'estranger
i, a més, l'estil braça és el que més destrossa l'esquena.
Llavors, els nedadors de braça estan molt més fotuts que els de crol i d'esquena.
La natació acostuma a ser un dels esports...
Nessants.
Nessants, sí.
Molt.
Jo la practico cada dia, però quan et passes, que és el que dèiem ara, els esports extrems.
Tots els esports d'elit, diríem que acaben...
Clar, perquè quan veuen que ja han fet la travessia del port, volen creuar l'estret de Gibraltar.
Quan ja han creuat l'estret de Gibraltar, van a creuar...
I el calès.
Exacte, i si no, se'n van al Japó, i se'n van on sigui.
Clar, i arriba un moment quan...
Que ja no aguanta la natura.
Quan tens 30 anys, no, no, quan tens 25, 30, 40 anys, perfecte.
Però si tens la sort o la desgràcia de fer-te gran, que no se sap mai cap a quin costat endurar,
aleshores és quan surten les xacres, no?
No, és una sort fer-se gran, perquè...
En aquests moments arribes a l'alina.
Ve l'alina, ve l'alina ara.
Donem la benvinguda a l'alina.
Arriba l'alina.
Estan tenint alguns problemes amb auriculars, però sí que en teniu uns, no?
Sí, sí, sí, i estem guardant un auricular perquè es connecti al món l'alina Santa Bàrbara
que està entrant en aquest instant.
Mira que bons companys de tertulia.
Clar.
Sí, sí, mira, encara no et senten, l'Ina, fins que no et posis els cascos i el micro no et senten.
Sí, sí que la sento.
Sí.
Jo sento la l'Ina.
És que té molt bona veu.
Ah, és una trampa.
Té bona veu, té bona veu.
No, encara l'he perdut una mica.
Em deixeu anunciar una cosa i després entradem en matèria.
El Saló del Manga, oi?
Sí, sí, perquè jo sé que l'arbre té ganes de parlar de coses molt intenses.
I abans parlar-li d'una cosa en aparència més frívola, però que no ho és gens,
que és el Saló del Manga, que comença el dia 1 de novembre, de l'1 al 5 d'enguany.
Estan les entrades exaurides per dissabte i diumenge.
També ho estaven per dimecres, però acabo de parlar aquest mateix matí.
Una broma entre mig.
Estarà tot ocupat, eh?
Sí, estarà tot ocupat.
Esperem, veurem, veurem com anirà la cosa, perquè hi ha gent de tot l'estat espanyol
i de l'estranger cap a aquest Saló, com passa tots els anys.
Sí.
Vull dir, en el sentit que hi ha una manifestació i una altra.
Hi ha diversos eventos, el millor és que cap tota la gent.
Un cop sigui, dins el Saló sí que hi quebran, perquè ja estaven exaurides les entrades també pel dimecres 1,
però ara es veu que no n'hem imprès més i n'hem fet més.
Lloc n'hi ha molt perquè el recinte de la fira ocupa 5 palaus, amb 75.000 metres quadrats.
Sí, clar.
Hi haurà balles asiàtics, actuacions musicals, espais de videojocs, manga i anime, naturalment,
mostres d'arts marcials, cuina japonesa, bonsais, concurs de cosplay i karaoke.
O sigui...
Caram, complet, complet.
Et pots passar allà el dia o 5 dies.
L'horari és de 9 a 20, les entrades són a 10 euros, 8 euros pels jubilats,
2 euros pels nens petits i en grups escolars també 2 euros.
Em sembla que la data ja l'hem dit, és de l'1 al 5 de novembre d'enguany.
I al Palau 2, dins l'Espai, l'Esperit del Japó, es realitzaran activitats relacionades amb la cultura japonesa.
Tota mena d'activitats.
I a més, el dia 1, a les 5 de la tarda, hi ha l'homenatge als 25 anys de Bola de Drac.
I aleshores en parlarem la gent que, en certa manera, som responsables que surtis Bola de Drac, no?
I aniràs a la manga, no?
Oh, clar.
Estic convidat per fer còmic i a més participo amb una xerrada sobre els 25 anys.
Doncs ens vindrà a explicar.
Sí, perquè el fet que s'edités Bola de Drac, som responsables unes quantes persones,
que vam fer cas als nois i noies dels clubs de manga que hi havia abans que comencessin a passar-se les pel·lícules per TV3,
que és l'anime, i abans que s'edités el còmic, perquè compraven ells dibuixos de les edicions japoneses,
els imprimien, feien fanzines i els portaven a les editorials.
I ens venien a veure dient per què no editeu això?
I sigui, nosaltres vam descobrir que hi existia Bola de Drac gràcies als adolescents que ho van demanar.
O sigui que...
Ja, ja, perquè era una...
No va ser una cosa proposada per un departament de màrqueting d'una editorial o d'una televisió,
sinó que van ser els mateixos nois que ho demanaven.
I quan els hi vam fer cas i vam escriure al Japó i vam haver de buscar algú que sapigués japonès,
sortosament vam trobar el Marc Bernabé i la Verònica Calafella d'Aruma,
que són uns experts en llengua japonesa.
Ells van fer les traduccions tant per l'anime de TV3 com pels manga,
i ens vam posar en contacte amb Shueisha, que és l'editorial japonesa que editava Bola de Drac,
i ni ells ho creien que això aquí pogués tenir tant d'èxit.
Va sortir per Sant Jordi del 92, vam fer una campanya per Sant Jordi tots amb el Drac,
es va retardar una mica i va sortir una mica més tard a primers de maig,
però va ser setmanal, vam editar en català i en castellà,
200.000 exemplars, cosa que era insòlit aleshores en cap publicació en llengua catalana d'aquells moments.
I la gràcia és que 25 anys després va per la desena edició millorada,
editada més ara amb lectura a l'estil japonesa, a l'estil oriental,
perquè la primera edició no ens vam atrevir, ho vam fer a l'occidental,
doplant les pàgines i traduint les onomatopelles i tot.
Ara la cosa està molt més japonitzada, japon... ara ho dic molt malament.
Sí, sí, sí, japonècizado.
Vull dir, perquè es dona la...
Es dona la qüestió que molts lectors de Bola de Drac han estudiat japonès,
hi ha molta gent que estudia japonès,
gent que aleshores presidia en clubs de manga,
com el Pol Roca, a anar tres vegades al Japó i han estudiat japonès,
el Club Manga Igualada, del qual són fundadors el Joan Llopart i el Xavier Sánchez,
igual a dins, que llavors tenien 15 anys i ara tenen 40,
un d'ells és especialitzat en cuina japonesa, l'altre és informàtic,
i si et parlo del Club Manga Motril, del Club Manga Getafe,
vull dir, gent de molts llocs d'Espanya...
Han marcat una generació.
Sí, han marcat una generació, i ara la gent que va començar als 15 anys
que té 40, 39, 35, 42, els seus fills molts són també Bola de Dracians,
i hi ha diverses generacions que l'han seguit.
Tinc dos nets que els encanta, un sobretot és un fan de Bola de Drac,
i estan esperant ara, amb tota la il·lusió del món,
que surti el nou Son Goku Déu Blau, que té els cabells blaus i unes coses...
A més, ha connectat tant amb la màgia aquest personatge,
la màgia del món adolescent, que s'ha convertit en un personatge fetitxe,
com es diu fetitxe en català, digue-m'ho tu, fetitxe.
Fetitxe.
Molt.
Si no ho sé, ara no.
Si no ho sé, ara...
Igual es diu igual, igual es diu...
Ara no ho sé.
Vaig a buscar-ho.
Aquí busca-ho, busca-ho, això és bo.
Això és bo perquè cada dia hem d'aprendre.
Cada dia hem d'aprendre una paraula nova.
Cada dia hem d'aprendre una paraula nova.
Jo perquè sóc en dubte m'agrada buscar-lo perquè...
I ara sí, jo ja he dit allò del Sol del Manga.
Recordem també el que heu anunciat abans, el documental del Mesa Sant Just,
que és demà al vespre a les vuit a la sala del cinquantenari,
La Promesa, un amor adolescent i thriller judicial,
oi, que ens ho has explicat així, Sergi?
Sí, exacte.
És una història, mire, ens ho ha explicat ara el Lot Morgalla fa una estona,
que és l'assistent de producció de Docs Barcelona.
És una història sobre un assassinat que va ser molt mediàtic als Estats Units,
un assassinat i el judici posterior sobre l'assassinat,
que va acabar amb una pena de presó de 90 anys...
Déu-n'hi-do!
...per la filla de les persones assassinades
i cadena perpètua pel xicot d'aquesta noia.
D'aquesta noia.
La història dona un tomb i resulta que fa uns anys
una periodista va començar a investigar i veure que hi havia proves
que no eren prou sòlides i que amb ara nous mecanismes també
que es tenen per obtenir proves,
es podria posar en dubte que aquests fossin els autors reals del crim.
i no m'ha explicat més perquè diu que si no seria...
No, si no sabríem, sabríem tota la pel·lícula.
Perquè és un documental, però és un documental d'aquells de pel·lícula.
I ara m'he quedat intrigadíssim, perdoneu,
perquè hem parlat d'aquests dos temes,
però acaba de dir el nostre company Arbre
que potser hi haurà tantes mobilitzacions aquest cap de setmana
que potser no podem ni arribar al Saló del Mang.
A veure, explica, explica...
No, he fet una broma sobre que estarà tot ocupat.
Estarà tot ocupat, digues, digues.
Estarà tot ocupat pel govern de Madrid i els seus...
A mi m'ha fet gràcia en tota la descripció del programa que tenen
i el Pere Dit diu, dius arts marcials.
I aleshores jo, que ja sabeu que tinc aquest sentit de l'humor,
he pensat, els quatre d'aquesta taula,
si ens presentem, degut a la nostra gran mobilitat,
ens presentem els arts marcials.
Pots...
No he dit una cosa, Lina.
No he dit una cosa, que si vas vestida d'arts marcials
d'un personatge de manga, tens entrada gratuïta.
El cosplay, que és que n'ha vestit d'un personatge...
Si jo vaig de follet tortuga, entro gratis.
Si tu vas vestida de mestre d'arts marcials de l'art que sigui, entres.
No, però jo dic per l'olumí que ens movem tots.
Això m'ha fet un petit parèntesi.
Fes, fes.
Fetitxa.
Fetitxa, en català.
Fetitxa.
Ah, doncs ja ho havien dit bé, fetitxa.
És un objecte associat a un ésser espiritual en virtut del qual té un poder sobrenatural
o objecte que desperta en l'individu impulsos eròtics per associacions possiblement fortuites.
Perfecte, doncs, molts personatges de manga tenen aquest do,
perquè desperten passions i desperten meravelles.
Hem ha reigat aquí, eh?
Hem ha reigat el manga aquí, eh?
Hem après alguna cosa més.
Però molt, eh?
I entenc per què.
Però això seria més llarg d'explicar i voldria també que parléssim d'algun altre tema,
perquè només que ens llegim avui, Lara, o alguns diaris de Madrid que ens van esmoronar...
O és per sortir corrents?
És per sortir corrents?
Si llegeixes els editorials del Mundo i de l'ABC encara surts més de pressa.
Per què no llegiu la contraportada de la Vaguardia que parla de la manera d'acompanyar el món que s'està morint?
Que és zen i budisme.
I aleshores també va molt bé, eh?
D'això també se'n parla el sol del manga.
El zen, el budisme...
Pensa que molts autors de manga i molta gent del món del manga són practicants de tres religions.
Budisme, sintoïsme i cristianisme.
D'aquí que en els personatges apareixi la reencarnació, la ressurrecció i totes aquestes coses que als adolescents els motiven tant.
Però si ho fas des del punt de vista d'una religió, per exemple, catòlica de tota la vida,
els sembla una cosa molt llunyana i molt light.
En canvi, si ho fas amb el dinamisme que es mouen les vinyetes i que es mouen les pel·lícules de dibuixos animats,
estan més en l'onda del que són els adolescents.
Jo sempre penso, i no ho diré mai a veus de la parròquia, però si ho puc dir fora d'ella,
que si la litúrgia fos més dinàmica s'hi afegirien més adolescents.
Jo crec que la pifiada de la...
Una mica com aixem en Harlem, com aixem en Harlem, que hasta ahí tots...
Tocem palmes i cantem.
Sí, sí, canten. I bueno, fan espectacle per als turistes.
Els originals no ho deixen entrar, eh?
Però diu que és impressionant.
Sí, el gos pel, el gos pel també...
El gos pel té una dinàmica.
I ballen i, bueno, sí, són...
Es mouen i canten.
I mouen molt, són molt...
Aquí, en canvi, som areus del cant Gregorià, que és preciós, és d'una gran bellesa plàstica,
però quan portes un adolescent en un concert de cant Gregorià,
se t'adormen els 5 minuts a puig corrents, no?
Té que ser molt sensible en aquesta mena de música.
A mi m'agrada el gos pel i però el cant Gregorià i això, no ho suporto.
No, s'adorm, sí.
És com un 30.
És quasi que faci...
Bueno, jo he vist una cosa curiosa que hi havia sessions de budisme al Saló del Manga,
amb monjos, fent mantres, i la gent encantada fent mantres.
I els mantres són sumament monòtons.
Jo dic, si aquesta gent els hi fessin passar el rosari, fugirien corrents.
Però és que, en el fons, el rosari és un mantra.
Bueno, mira, va sortir una manifestació del budisme per anar a la plaça Sant Jaume
des del mercat de... bueno, el carrer d'Indústria.
i no sé si van trigar mitja hora.
A una velocitat.
Anaven a una velocitat i ara en cantar el mantra.
Sí, sí, sí.
I una cosa...
Sí, sí, sí.
Sí, sí.
Creu que produeix una sèrie de bonestar físic intern.