I aquesta hora el que fem és parlar de la tertúlia que es fa aquest vespre
a la Sala Piquet de l'Ateneu, una tertúlia sobre el futur de la Unió Europea
que conduirà Francesc Serra, periodista i cap d'economia de TV3,
en més a més abans havia estat corresponsal de TV3 també a Brussel·les
i ara el tenim a l'altre cantó del telèfon.
Molt bon dia.
Bon dia.
Per fer un petit avançament, en realitat, del que s'explicarà ampliament
o del que es debatrà aquest vespre a l'Ateneu, com dèiem,
aquest futur de la Unió Europea, que és un futur que cada cop està més difús,
no?
Sí, de fet, el que intentarem és obrir també el debat
i fer la primera intervenció el més curt possible
i obrir el torn de preguntes i poder tots plegats parlar d'un tema
que des de la distància, tant a Brussel·les, em semblava que aquí
podria quedar una mica lluny, però un cop aquí, he tornat aquí,
veus que realment interessa i aquest pitjor preocupa molta gent,
la imatge dels últims mesos, també la costat de Brexit,
jo crec que ens dona una sensació que el projecte s'està empunjant,
que a mi em sembla un punt exagerat, però que en qualsevol cas preocupa molta gent
i per tant jo crec que és una bona oportunitat de portar l'experiència
que puc tenir allà i clarificar algunes coses,
perquè és cert que de vegades des de la distància es tenen impressions
un punt equivocada sobre què és exactament la Unió Europea
i què és Brussel·les, que de vegades confonem una cosa amb l'altra
i que són exactament el mateix.
Això és veritat també. Es veu preocupament més aquí que a Brussel·les?
O sigui, aquí hi ha més aquesta sensació més pessimista, potser?
Clar, com em deia que no són coses... no és el mateix,
la Unió Europea en realitat són els 28 Estats membres,
que aviat seran 27, però en qualsevol cas són els Estats membres,
són les capitals, és París, és Berlín, és Copenhague, és Lisboa, és Madrid, és Roma,
això és la Unió Europea i qui fa la Unió Europea al dia a dia,
en el fons les decisions transcendentals es prenen a les capitals.
I una altra cosa és Brussel·les, que és la maquinària, diguem comunitària,
el que es fa en d'acord comú i posant a tothom al voltant de la mateixa taula.
I és cert que moltes vegades a Brussel·les es té una sensació,
o podem tenir una certa sensació de bombolla,
de estar tothom molt preocupat de certs procediments,
de certes qüestions molt concretes que ens costa traslladar a fora.
Per tant, allà hi pot haver certa preocupació,
jo crec que l'impacte més gran va ser amb el Brexit,
el dia del Brexit, quan anaves a la roda de premsa del president de la comissió,
el Jean-Claude Juncker, veies les cares dels funcionaris
i realment hi havia gent que han estat gairebé de xoc,
hi havia gent plorant, perquè es qüestionava d'alguna manera
la seva forma de viure i la seva visió del que és el continent.
En canvi, fora de Brussel·les, és molt més fàcil veure també els efectes
de tot el projecte i des de la distància,
que no és tal, perquè nosaltres som Europa i som Unió Europea,
per tant, el que pensem aquí és Europa,
doncs és més fàcil també veure els efectes,
i què és el que està fent la gent,
veure els efectes de la maquinària,
que ara són cada cop més evidents.
Exacte, de fet, s'està qüestionant el funcionament de moltes coses,
però potser no tant la Unió Europea en si.
Clar, jo crec que si féssim una enquesta,
ningú crec, o ningú no,
però diguem que sortiria per majoria el fet d'intentar mantenir
aquest invent en marxa, no?
El que segurament no ens posaríem d'acord és com volem que sigui,
i aquest és el problema, i és transversal,
és una diferència de criteri que afecta dins dels mateixos països,
dels estats, és a dir, políticament hi ha gent que té visions
molt diferents del que ha de ser la Unió Europea,
i després entre els mateixos estats.
El que pensa la República Checa, Polònia, Hongria,
de la Unió Europea, no és el mateix, ni molt menys,
que Bèlgica o Holanda, per exemple, o Suècia.
I, per tant, hi ha com uns eixos que separen,
diguem-ne, i que ens marquen que tothom té expectatives diferents
sobre el que és això, i això fa que no ens posem d'acord
sobre com reformar-ho i com tirar endavant,
perquè és que no tothom té clar
o no tothom comparteix una mateixa idea d'Europa,
i això és el que estem veient els últims anys
i que es va fer evident durant la crisi.
La crisi va servir també perquè tothom veiés
que això no era un artefacte neutre
i que això era un artefacte polític,
amb conseqüències polítiques,
que, per exemple, a Grècia es tardien en retallades,
i que, per tant, no és un artefacte innocent,
i que la gestió de la Unió Europea
implica conseqüències
i no tothom té clar cap on ha d'anar.
I aquí estem, i jo crec que estarem anys en aquest punt
sense saber exactament cap on anar.
Clar. Per tant, doncs, estem en un moment d'impàs, d'alguna manera?
Jo crec que sí.
Jo crec que sí, perquè no...
Per molt que el Brexit sigui, d'alguna manera,
un punt d'inflexió
i obligui molta gent a replantejar-se,
com dèiem, l'invent, no?, i l'artefacte,
després ningú té clar cap on anar, en realitat.
I, per tant, quan la gent parla d'una Europa
a diferents velocitats, ja estàvem.
De fet, hi ha coses que s'anomenen
això de la cooperació reforçada,
que diversos països puguin decidir
coordinar-se més estretament
i no esperar la resta, això de les dobles velocitats,
això ja existia, de fet.
Per tant, clar, quan tothom...
Jo entenc, no?, però és una llei de física
que quan tothom vol tirar de la...
vol tibar de la corda cap a la seva banda,
al final la corda no es mou, no?
És a dir, de tant...
No pujar-nos de la corda, al final això es tradueix,
crec, en un impàs.
I moltes vegades la temptació política
és no tocar gaire les coses,
no fos cosa que encara aprenguessin més mal.
I pot ser que aquesta sigui la temptació
a la que acudeixin molts dels líders
que vagin a la cimera de Roma
i més endavant a partir d'ara, no?
Diem que reformem,
però en el fons vigilem
de no prendre decisions transcendentals
perquè encara podrien prendre més mal.
Crec que podem entrar en aquesta fase.
Clar.
El que més ha xocat a la Unió Europea
és el que ens deies ara del Brexit?
Sí, i la crisi de Grècia, també.
Són les dues coses que jo vaig viure allà
en primera persona.
Bueno, primera persona, d'aquella manera, eh?
Però vull dir, seguint l'actualitat
des de Brussel·les com a mínim.
I sí que és cert que són els dos pets.
Això també, i òbviament la crisi dels refugiats, eh?
I com es va encarar això,
i per exemple també tot el que ha de passar a Ucraïna.
Són punts determinants dels últims anys
que d'alguna manera han posat a prova
la Unió Europea.
No han aconseguit, menys en el cas del Brexit,
que es trenqui.
Al final sempre s'ha trobat un mínim comú denominador.
Aquesta és la política europea, en realitat.
Trobar un mínim comú denominador
amb el que tothom més o menys estigui còmode.
Però jo crec que són els punts
que han marcat el panorama que tenim ara, eh?
Que és la Unió Europea qüestionada,
no des de Brussel·les, eh?
Però sí des de Mosa està a Tremenda.
Clar.
Per tant, doncs, d'alguna manera,
també són etapes, no?
Per tant, suposo que tampoc no ho veus
com no veus el final de la Unió Europea.
No veus que s'hagi de desfer.
O sí?
No, jo és que crec que el cost de desmuntar-la
encara és superior al de mantenir-la.
I això es va fer per alguna raó
i tenia sentit en el seu moment
i el continuar tenint, jo crec.
El que segurament,
el que es va muntar amb el seu principi
com un mecanisme de pura col·laboració econòmica, no?
El carbó, l'acert,
i després també d'alguna manera
per mantenir la pau del continent,
són objectius molt lluables,
però que les noves generacions
ja no en tenen prou.
És a dir, no pots vendre
algú de 15, 16, 16 anys
que la Unió Europea és un instrument
que ens permet mantenir la pau al continent.
Per tant, això ho fa l'OTAN
i en part també perquè això
molta gent ja no li crida,
però no ho estic purament generacional.
Per tant, has de buscar arguments nous,
has de donar-li una vessant més social.
No pots tampoc vendre la Unió Europea
només com un instrument econòmic,
perquè hem vist que en temps de crisi
la gent qüestiona la pròpia Unió Europea
perquè, escolta, m'havien dit
que prometia una prosperitat
que al final no m'ha donat.
Per tant, s'ha de buscar un nou relat,
un nou discurs,
una nova manera de,
no sé si de vendre,
però d'encarar aquest projecte
perquè enganxi a les noves generacions
que...
que estan una mica més desconnectades, no?,
potser, d'aquesta idea de la Unió Europea.
Sona vell.
Sona vell.
Al final tenim líders
d'unes generacions molt concretes.
Ara ja no.
Gent com Mateo Renzi
tenia ja un...
no?,
un 40,
40 i pocs anys,
però veníem d'una generació
que,
si no havia viscut la Guerra Mundial,
en coneixia més o menys directament
les conseqüències
i eres fruit d'aquella època
i fill d'aquella època
i això també condiciona molts discursos, no?
I jo crec que s'haurà d'anar cap a...
haurà d'entrar noves generacions
que tirin endavant
perquè amb la idea,
amb el que va passar,
diguem,
entre els anys 45 i 70 a Europa,
això ja no...
això ja no atreus a les noves generacions,
ja no justifiques,
ja no dones contingut a aquesta idea, no?
És molt difícil enganxar-se.
Es va aconseguir als anys 80 i 90,
per exemple,
amb el tema Erasmus.
Això va funcionar.
i hi ha una generació de gent jove,
que ara ja no és tan jove,
òbviament,
que es va formar amb aquell Erasmus.
Això va funcionar
i hi ha gent com Humberto Eco
que sempre deia
que s'hauria de fer un Erasmus
però també d'oficis, no?
I que un lampista italià
pogués anar a fer pràctiques a Holanda, no?
És a dir, d'alguna manera,
taixir una mica més d'identitat europea,
però això...
això és complicat,
crida temps
i com que estem molt amb les crisis diàries
del dia a dia
i sembla que s'acaba el món cada dia,
doncs costa construir aquest discurs.
Jo crec que estem en aquest punt.
Perquè no sabem molt bé
quin discurs,
quin relat,
prendre.
I sense relat,
ara com ara,
no en canxi ningú.
Això és veritat
que també
quan va passar tot el tema de Grècia
vam estar-ne parlant moltíssim,
no?
Ens sentíem a parlar cada dia.
Ara sembla, doncs,
que fa ja gairebé un any i mig,
jo crec que ja no se'n parla.
I, per tant, clar,
sembla que
que tot va tan de pressa també,
no?,
que aquest estat de xoc,
segons com,
pot ser permanent.
Sí,
no ens deixa pensar el futur
i, a més,
passen coses
i tampoc s'acaba el món,
però passen coses
i, per tant,
ens dona la sensació
que sempre
hi ha alguna crisi per resoldre
i quan tens moltes crisis seguides
estàs d'haver la impressió
que això no funciona
i que això s'enfonsa,
no?
És fàcil transmetre aquesta sensació.
Per tant,
estem en aquell punt
que quan no tenim una
sortim de l'altra.
La manera d'afrontar
aquestes crisis
també és molt caòtica.
La qüestió dels refugiats
va estar mesos
veient com s'afrontava,
ningú es posava d'acord.
El resultat,
òbviament,
com hem pogut veure en primera vegada,
no, no,
no ha estat,
diguem,
gaire encoratjador
en aquest punt de vista.
És a dir,
les crisis que succeeixen,
la manera d'afrontar-les
encara és com molt antiga
i mostra la divisió
i, per tant,
clar,
és que la sensació
és aquesta,
és la que es pot tenir,
que és que realment
el projecte no funciona.
Si anéssim al dia a dia,
veuríem que,
bé,
l'Europé aguanta
i és el que dèiem,
el cos de desmuntar-la
crec que és superior
encara al de reformar-la,
però veurem,
amb els anys,
potser les noves generacions
consideren que no,
que cal reprendejar-se tot.
Doncs,
aquest vespre,
aquesta tertúlia
on se'n podrà parlar
també d'una tertúlia
sobre el futur
de la Unió Europea
que conduirà
Francesc Serra,
amb qui hem pogut parlar
aquest matí,
periodista actualment
cap d'economia
als informatius de TV3.
Moltes gràcies,
que vagi molt bé.
A vosaltres,
moltes gràcies.
i fins al vespre,
bon dia.
Gràcies.