Passa el minut d'un quart de dotze, aquesta hora el que fem ara és parlar del documental del mes que es projecta aquest divendres a l'Ateneu,
és el documental del mes de desembre, titulat Una llar al món.
En parlem amb la Laia Òbia, cap del projecte Docs Barcelona del mes. Molt bon dia, Laia.
Hola, bon dia.
Per parlar, com dèiem, d'aquest documental que arriba, que és l'últim de l'any, i que és una llar al món,
a més a més amb una temàtica que també és una de les temàtiques de l'any a nivell general.
Sí, la veritat és que això no ho saps mai quan comences a programar els documentals que faran la raella de tot l'any,
però està clar que aquest any si hi ha un tema que havia d'aparèixer en la selecció era el tema del refugi.
I ho feu, a més a més, des del punt de vista de l'educació, no?
No tant la història en si, ho feu, vull dir, el documental que es podrà veure,
no tant de la història del camí que fan, sinó de com viuen el procés educatiu un cop els nens són refugiats.
Sí, de fet, ens interessava molt aquesta pel·lícula perquè això,
ho faria al punt de vista de les persones refugiades des de la perspectiva dels infants,
que jo crec que són víctimes especialment vulnerables de la situació,
però que a la vegada, paradoxalment, moltes vegades són el motor que fa que les persones adultes
resisteixin i aguantin més el procés dolorós que significa fugir del teu país i arribar a una altra societat.
És a dir, que d'una banda poden ser aquestes persones que sembla que pateixen més tot aquest canvi,
els nens, perquè són les persones que es poden defensar menys, probablement,
però a la vegada són el motor de la resiliència, no?,
de la capacitat d'adaptació dels seus pares en els nous països.
Exacte. Per tant, és una història que no coneixem tant, no?,
que no ens arriba tant a aquesta altra part.
Sí, jo crec que a casa nostra, evidentment, el model és una mica diferent del que es proposa a Dinamarca.
Partim d'una base, que és que les persones refugiades no estan arribant amb el volum
que es va comprometre l'estat espanyol en el seu moment,
però la perspectiva que porta un allar al món és la perspectiva d'un país com Dinamarca,
que ja fa temps que és terra acollida de molts refugiats,
i ho fa a través d'una escola de la Creu Roja,
que és una escola exclusivament per nanos refugiats,
és a dir, és una escola en la qual els nens de famílies que han demanat l'asil
s'hi estan durant una temporada fins que aprenen l'idioma,
fins que aprenen com funciona la societat d'anès, etcètera.
Aquí a casa nostra és diferent perquè el model d'integració
de persones immigrants o refugiades és directe, no?,
va passar directament al centre públic que et toqui,
que això també té els avantatges i els inconvenients,
però sí que el documental d'un allar al món,
com que està en aquest univers tan acotat,
que és el de nanos que venen de molts llocs diferents,
en moltes situacions diferents,
et permet observar de quina manera ells s'adapten, no?,
al nou país que si tot va bé serà la seva allar a partir d'ara.
Per tant, exacte, encara que no sigui un model que tinguem aquí,
d'alguna manera o altra, pot ser interessant veure
quina és la recepció, no?,
o la manera com s'hi van adaptant uns i altres, també.
No, no, perquè no només es fixen els nens,
no també en els educadors, no?
Exacte, sí, jo crec que si intentéssim fer una extrapolació a casa nostra,
potser parlaríem de les aules d'acollida que hi ha dintre de les escoles públiques,
i en aquest cas és una escola sencera, no?,
però és superinteressant a nivell del documental d'una banda la relació entre els educadors i els nens,
això per suposat, i de l'altra banda la relació entre els nens dels seus pares i l'escola, no?,
el triangle aquest de quina és la realitat que estan visquent els nens.
Jo crec que la reivindicació d'aquest documental és la importància de l'escolarització
de les persones immigrants i refugiades en el país d'acollida,
perquè en el cas dels nens, l'escola els proporciona un entorn de seguretat,
unes rutines, un espai de confort,
que probablement han perdut després de temps i temps de fugir del seu país d'origen,
i en canvi els adults quan arriben a un país nou no tenen aquest espai de confort,
parteixen de zero, no saben si trobaran feina,
si no, no tenen un lloc directe on aprendre l'idioma,
és a dir, l'escola és un espai de refugi en si mateix, no?,
i jo crec que és la cosa d'un allà del món que és aplicable a Dinamarca
o a qualsevol altre país europeu que és un país d'acollida.
Exacte, per tant, segurament a través d'aquests testimonis, no?,
podem extrapolar-ho cadascú en la manera d'entendre tota aquesta situació
o d'intentar entendre quin és el món que vindrà, no?, d'alguna manera.
Sí, i sobretot d'entendre això, no?,
que jo crec que de vegades perdem de vista que les persones
que han hagut d'escapar de situacions de conflicte o de guerra als seus països
venen amb una motxilla bestial
i al final quan arriben aquí, això segurament no ha d'afavorir un tracte més positiu
de per si que una altra persona que potser no ha fet aquest trajecte,
però sí que és important saber que la seva capacitat d'adaptació no només passa per aprendre l'idioma,
passa per superar una sèrie de coses que probablement en són insuperables
i que, a més a més, és molt diferent el que els passa als nens del que els passa als adults, no?,
perquè una de les coses que apareix aquí en aquest documental
i que et deixa molt en xoc és situacions de famílies
on els nens i la mare, per exemple, són acceptats en el país
i, en canvi, el pare, que és el que ha demanat la condició de refugiats,
és a dir, l'asil polític és deportat al País d'Orient, no?,
que hi ha separacions d'aquestes que encara fan molt més difícil aquest camí
que ja és prou difícil per si sol.
Amb tant.
El director és danès, no?, també,
i s'ha centrat ja en temes vinculats amb qüestions socials, no?,
o altres vegades?
Sí, bé, jo crec que ell és un documentalista ja des de fa uns certs anys,
ha treballat amb molts mitjans, sobretot relacionats amb el periodisme,
a la Vista Baix o al New York Times,
a l'agència de fotografies, a la Magnum,
i, a més a més, és professor,
que això també jo crec que li dona aquest punt de sensibilitat
cap a la realitat que està plasmant, no?, en aquest documental
i es nota això perquè, bueno, el focus t'ha posat també en els educadors
i són igual de protagonistes que els nens, no?,
perquè al final els vincles que aquests educadors creen amb els nens i nenes,
encara que sigui només durant un any, el temps que passen allà dintre,
són vincles brutals i són vincles que també van carregant la motxilla dels educadors, no?,
que no es queden en blanc cada cop que canvien de classe o que canvien de curs.
I el documental ha passat també, aquest documental,
per a altres, per a alguns festivals, no?, el 2015, em sembla que...
Sí, el documental és un documental més curt de l'habitual,
dels que posem en el nostre cicle, no arriba l'hora,
i es va endur el premi al millor...
en alguns llocs és considerat mig matratge, perquè no arriba als 60 minuts,
i a ITFA, que és el festival del qual molts dels documentals que seleccionem
han passat per allà, aquest documental en concret no només hi va passar,
sinó que es va endur el millor, el premi al millor documental d'aquesta durada,
d'una hora de durada, de tots els que van presentar-se el 2015,
és a dir, que és un documental que, més enllà que el tema és més necessari que mai,
és un documental que cinematogràficament és una meravella.
Per tant, doncs, molt recomanable veure'l.
Aquest divendres es projecta a l'Ateneu, com dèiem, a les 8 del vespre,
en danés, subtitulada en català, i és, doncs, aquest documental del mes
que ara, a nivell de marca, no?, seria Docs Barcelona del mes, no, Laia?
Sí, de fet, és un procés que ja ve de fa un temps llarg,
perquè, bé, nosaltres, el documental del mes és un projecte que va néixer
i que s'ha gestionat sempre des de la mateixa membresa que organitza el Docs Barcelona,
el Festival de Cinema Documental a Barcelona,
i amb els anys el que havia anat passant és que, al final,
te n'adonaves que molts dels documentals que després passaven a ser documental del mes
havien passat pel festival, pel Docs Barcelona, no?
Sí.
I que, d'alguna manera, al final, el que estaves fent amb el documental del mes
era fer que una cosa que passa una setmana concreta en unes sales molt específiques de Barcelona
arribés a tot el territori català i a la resta de l'estat espanyol
i arribés durant tot l'any, no?, que els festivals fan una tasca fantàstica
i, sobretot, en el camp dels documentals, perquè, si no, n'hi hauria molts que no es veurien enlloc,
però no deixen de ser una cosa puntual, no?, que si te la perds, s'ha acabat.
I el que intentem amb el Docs Barcelona del mes, i per això també li hem canviat el nom,
és prolongar la vida d'aquest festival durant tot l'any i en un territori molt més ampli
i, a més a més, promoure una cosa que el festival no pot fer,
que és l'hàbit de veure documental cada mes, no?
Que està començant a canviar, no?
O sigui que, no sé si només gràcies a vosaltres, però en part segurament sí,
però sí que la idea del documental, hi ha més espectadors, no?,
que ha crescut una mica l'estat.
Totalment, perquè la gent ha començat ja a descobrir que el documental
no és un reportatge dels 30 minuts, sinó que és una pel·lícula
i que té una història i que té uns personatges i que té una trama, que té tot, no?,
que és igual d'emocionar només que una pel·lícula de ficció
i que, cinematogràficament, és igual de rellevant que una pel·lícula de ficció, no?
No, jo crec que aquest any, en el cas del Docs Barcelona,
tant del festival com de les escenes mensuals,
és l'any més espectadors de la història de tots els 20 anys que portem treballant en el documental,
que més espectadors hem aconseguit portar a les sales.
Ha sigut un any magnífic i això demostra el que dius tu,
que va canviant a poc a poc la idea que la gent té d'anar a veure documental,
la capacitat que la gent té de sortir de casa i anar a veure la tele,
de veure-la en una sala, amb una pantalla més gran.
O sigui que és una feina d'aquestes de formigueta que al final,
entre tots els que ens hi dediquem, l'hem anat portant a bon camí.
Quins són, potser, els que més excitant han tingut o els que més ressò han acabat tenint aquest any?
D'aquest any, el triomfador indubtable és l'estrena del més passat,
la teoria sobre la mort, que ha sigut un rècord d'espectadors a totes les sales de la xarxa,
però no n'hi ha ni una on hagi punxat.
I no només no ha punxat, sinó que en molts casos ha duplicat les mitjanes habituals a totes les sales.
És una pel·lícula que al festival ja va vendre totes les entrades de les dues sessions,
és a dir, que ja teníem una mica d'idea que aniria bé,
però que anés tan bé ha sigut una sorpresa per tots plegats.
No sé si ha sigut el títol, que enganxa, la teoria suecca de la mort, o ben bé que ha sigut.
I l'altra pel·lícula que ha funcionat molt bé tant a nivell de número d'espectadors
com de les valoracions del públic, perquè també de vegades hi ha pel·lícules que tenen molts espectadors,
però després la valoració que el públic en fa no és tan bona.
I l'altra gran triomfadora ha sigut una producció catalana, la Joana Viernes,
que la vam estar en el veritadil,
que ha sigut la segona més vista i, a més a més, de moment la millor valorada.
Doncs això és el que ha donat de ser aquest 2016.
De cara a l'any que ve, alguna cosa que ens pugueu desvetllar ja, Laia?
Sí, bé, iniciem temporada d'aquí quatre dies, el mes de gener,
i ho fem amb una de les pel·lícules del Docs Barcelona Festival d'aquest 2016,
que era Diaris de Kandahar,
que és una magnífica obra d'un fotògraf de guerra
que per primera vegada salta de la fotografia, és a dir, del paper,
per entendre'ns, a la pantalla, a l'audiovisual, al moviment,
i que ho fa amb un documental molt personal,
que no només es limita a demostrar les atrocitats de la guerra,
que ja sabem que són i que són moltes,
sinó també la contradicció que senten molts fotògrafs de guerra,
aquest diàleg constant entre quan estan fent fotos al país en qüestió
i quan tornen a casa seva,
i l'addicció que provoca això, el fotoperiodisme de guerra,
que té aquesta cosa que quan tornes a casa i estàs tranquil
i la situació és amable i còmode,
necessites tornar a la primera línia del front,
encara que la primera línia del front sigui la cosa
que té menys sentit del planeta.
Doncs molt interessant, també.
N'anirem parlant, com sempre,
ja sabeu que un cop al mes fem aquestes trucades
per saber com serà el documental del mes que es projecta.
En aquest cas, a Sant Just la teneu,
avui hem volgut parlar-ne arran d'una llar al món
que es podrà veure aquest divendres demà a Sant Just,
l'últim documental del mes d'aquest 2016,
i n'hem parlat amb la Laia Auvia.
Laia, moltes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Que vagi molt bé i fins aviat.
Que tingueu una bona entrada d'any.
Igualment, molt bon dia.
Adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Per Nadal, escolta Ràdio d'Esvern.
sowie
twee
de dilluns a divendres de 4 a 5 de la tarda,
relaxa't amb estils com el chill out,
l'smooth jazz,
el funk,
el sol o la música electrònica més suau.
Smooth jazz club.
100% música relaxant.
Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda.
Smooth jazz club.
T'hi esperem.
Primer van ser les zones
98.1 FM
Després internet
radiodesvern.com
Li vas seguir Facebook, Twitter,
Youtube, Instagram
i ara obrim un nou canal
Comunica't amb nosaltres per WhatsApp
610 777 015
Ràdio d'Esvern
Cada dia més a prop teu
4 de cada 10 vehicles
són més respectuosos
amb l'aire que respirem
Si el teu n'és un, la Direcció General de Trànsit
t'enviarà una etiqueta ambiental adhesiva
perquè tothom ho sàpiga
enganxa-la al vidre
Canviar d'hàbits és tan necessari com l'aire que respirem
AMB, Metròpolis, Barcelona
Fins demà!
Just a la fusta
Passant 4 minuts de 2 quarts de 12
Aquesta hora parlem de l'espectacle
que arriba aquest divendres a Sant Just
a l'Ateneu amb Pau Riba i de Mortimer
que portaran a sobre de l'escenari
l'espectacle Gisàs de Nazarito
Capítol 0 de la Guerra de les Galàxies
Un espectacle que, com dèiem, arriba demà divendres
30 de desembre a 2 quarts de 11 de la nit
i ara en parlem amb en Pau Riba
tenim l'altre cantó del telèfon
molt bon dia
Hola, bon dia, què tal?
Bé, per parlar una mica, doncs, d'aquest espectacle
que esteu girant per diferents... per tot arreu, no?
Perquè porteu uns quants espectacles només aquesta temporada ja
Sí, sí, bé, anem al diari
pim pam, pim pam, fent gireta per tota Catalunya
i, bé, la cosa està funcionant prou bé
A més a més, porteu també unes quantes temporades al darrere
vull dir que, no sé si és la setzera temporada, no?
Bé, aquesta és la temporada que fa número 100
Déu-n'hi-do
Sí
Sí, sí
I, exacte, demà arriba a Sant Just
després d'haver passat per diferents pobles i ciutats de Catalunya
i és una mica...
La idea d'aquest espectacle és trencar realment, doncs, amb els pastorets tradicionals que tots tenim al cap
Surt d'aquí el projecte?
No, la veritat és que no...
D'on surt tot plegat?
D'on surt tot plegat?
Amb això, si no li vam acabar dient els pastorets del segle XXI
perquè, bé, per donar-li una mica de raig amb les tradicions d'aquí
però, no, la veritat és que...
Bé, jo fa anys, no?
Em van dir...
La regidora de l'Ajuntament de Barcelona em va dir
Escolta, per què no fas un... unes Nadales i tal, tu i el tot i jo us programo?
I jo vaig dir, bueno, vale
I ens vam posar a preparar cançons
però, esperem, mentre les preparàvem jo pensava que fa un xico com tu
cantando canciones como estas, no?
I llavors, doncs, jo vaig dir, bueno, doncs va, escolta'm, a veure, anem a mirar
El Fraga, el... com es diu?
El Dimonis Quatis, el Fraga i Barne
I pim, pam, buf, i vam començar a afavolar una mica, doncs, sobretot d'aquesta història
i al final ha sortit d'una història realment, doncs, superatractiva
i sí, és, per una banda, és un recital de Nadales tradicionals
tal qual és un recital punt i res més
Sí, sí
Però, per l'altra banda, és, bueno, és tot un espectacle
que els demòrdimes es llueixen i estan dividits en dos... en dos... en dos grups
que un són els jugataires que fan música amb instruments de joguina
i els altres són els reciclaires que fan música amb instruments de reciclatge
i al mig estic jo
i, bueno, és una història super, super, super divertida
i és un... és un exercici de sàtira política, diguem-ne
Clar, per tant, entenc que cada any les aneu afegint coses, no? Imagino'm
Cada any l'anem actualitzant perquè, clar, l'escena política canvia, no?
Exacte
Vull dir, l'any passat teníem el... com es diu, l'emperador de Roma era l'Obama, no?
Aquest any és el... és el Trump
Clar
I, clar, s'ha anat canviant tot
L'únic que sembla que aquí no canvia mai és el Rajoy, tu
El Rajoy que està allà
No ens el traiem de sobre ni l'Ocus, no?
Per tant, alguns personatges sí que es mantenen, no?
Entenc que... però, vull dir, que gent que us hagi vist
suposo que cada any, doncs, hi ha l'al·licient de veure
què poseu de nou aquest any, no?
Exacte, exacte, sí
S'ha d'anar fent una...
Bueno, anar restablint les normes un any darrere l'altre
Clar, per tant, doncs, sobretot, doncs, amb aquesta idea de recital de Nadal
i l'element, suposo, bàsic, que és aquesta sàtira política, no?
La mirada irònica, una mica, de l'actualitat
Exactament, sí, sí
Per tant, doncs, la gent que vingui preparada, entenc, doncs, per riure, no? Sobretot
Com, com?
Que la gent vingui amb la intenció aquesta de passar una bona estona, de riure...
Uita, sí, sí, bueno, la gent és que encara que no vulgui riure es parteix de casa
És una cosa que és increïta
Entre els jocs de paràlmes i les pallaçades que foten els uns i les cançons que fem els altres
i les cançons tradicionals que cantem entre tots i, bueno, tot plegat és...
És que és molt divertit, ja, només de pensar i d'estar tot fricant ja rica
Clar, perquè, a més a més, també hi ha l'element aquest que són cançons que la gent coneix, no?
Ara parlaves de la Daldimònies 4 i imagino que la gran majoria tothom les pot reconèixer
Les cançons són el fum-fum-fum i el ramadà i les cançons que tothom coneix, les cançons de sempre
Les nostres cançons de Nadal, però em passa que, clar, hi ha unes... hi ha una salsa, quan volia que es pot, que és increïble
Es podrà veure, com dèiem, demà dos quarts d'onze, quant dura més o menys l'espectacle?
Estem cap a les dues hores
Déu-n'hi-do, molt bé, molt bé
Sí, dues horetes estem
Clar, i ahir vau tenir funció també o no?
Sí, sí, ahir vam tenir funció a Tiana
Com va anar?
Va anar molt bé, molt bé, molt bé. Bueno, després vam tenir un riu amb la caixa i tal i qual, però això és una altra història
Molt bé
Bueno, va anar molt bé, molt bé. Però és que últimament ens surt rodó, està? Imagina't, 16 anys fent-ho i cada any posa un mínim de 10 bolos
Clar, clar, on hi ha més
Hem fet 160 vegades i cada vegada hi anem afegint coses noves i detallets i tal i gags que ens surten sobre la marxa i llavors els conservem i els anem afegint i, bueno, en fi
Les cançons són les mateixes o també les aneu canviant una mica cada any?
No, no, les cançons són les mateixes
És la base i després el que canvien
Les cançons i el guió bàsic és sempre el mateix
Però, clar, el que canvia és tota l'escena política, és de la cosa de...
Clar
No, no, no, no, no, no, no...