Aquest dilluns tindrà lloc una nova conversa del món il·lustrat.
Aquest cop serà amb l'escenògraf Ramon Ibarz.
Aquí tenim ara l'altre cantó del telèfon.
Molt bon dia.
Hola, bon dia.
En aquestes converses ja sabem que passen per aquí a Sant Just,
perquè en gent hi ha estat diferents persones vinculades amb el món de la cultura,
que han tingut també relació amb Sant Just i amb una trajectòria important al darrere.
En el teu cas comptes amb una trajectòria de 50 anys de professió,
dissenyant per teatre, òpera, ballet, cinema, televisió.
Un munt de disciplines, per tant.
De totes aquestes, quina és la més exigent per tu?
El teatre, el teatre, indubtablement.
Jo penso que el teatre és la gran escola per a l'espectacle.
El teatre practiques totes les tècniques
que després podràs aplicar a qualsevol altra disciplina.
El teatre, per mi, és el gènere d'espectacle més antic
i també és el més fonamental.
No sé, per exemple, amb els actors es nota molt.
Un actor que ha fet teatre pot fer cinema, pot fer televisió,
pot presentar espectacles, pot fer moltes coses.
En canvi, les persones que comencen amb un altre gènere,
que comencen, per exemple, amb la televisió o la moda, potser el que sigui,
després de l'entrada al teatre, amb la seva complexitat d'una dramaturgia,
d'un equip molt gran i tot això, doncs se li fa més difícil.
En canvi, el que ha fet teatre ha tocat moltes tecles, moltíssimes.
I aleshores et permet ràpidament entendre el mitjà que estàs treballant,
que no és teatral.
També et diré que l'òpera també és un bon gènere,
però evidentment has d'haver fet el teatre abans,
perquè l'òpera, a més a més, tens música,
és més complicat, hi ha més gent, escena i moltes més coses,
però jo sóc dels que defensa que el teatre és la mare de l'espectacle.
I és molt diferent, per tant, també, treballar per un àmbit que per un altre?
Sí, però si controles el teatre, els seus recursos,
tens més eines, no?
És evidentment diferent, per exemple,
en teatre controles exactament el que l'espectador veu,
o sigui, saps el seu punt de visió quin és
i podríem dir que tot es fa en un sol pla.
En canvi, en cinema,
doncs, en el meu cas,
et poden retratar la teva scenografia des de molts angles
i per televisió,
amb algunes, amb diverses càmeres a l'hora que treballen,
doncs, no, tens de tenir-ho com molt més controlat,
però, vaja, insisteixo, eh?
Vull dir, si tu et fonamentes bé amb el teatre,
no hi ha cap problema, absolutament.
Clar, la feina d'escenografia,
a vegades potser no és tan evident, no?,
pel gran públic, tot i que molts cops,
fins i tot en teatre, doncs, és la clau, no?,
perquè si no funciona el que hi ha,
doncs, possiblement, no funciona tota la resta.
És que jo ja diria que la paraula escenogra
ja és complicada, ja és complicada.
Ja és complicada.
La lluny del públic, no?, una mica.
No, no, sí, sí, no, no, vull dir,
creiem bé que no saben què és el que fem, no?
Home, però es podria dir que l'escenògraf és el responsable
de la part visual dels espectacles.
Aleshores, això ja és important.
Això ja ho explica, però, vaja,
i això en la xerrada ho vull explicar.
Vull dir, a mi me'n confos amb coreògrafs,
amb oceanògrafs i fins i tot un cop un senyor em va preguntar
que, ah, vostè, escenògrafs i aquest lloc està a on, no?,
o sigui, que hi ha gent que s'imagina que escenògrafs és un poble, no?,
o sigui, perquè t'ho dic que és difícil.
Clar, per la gent, algú que no ho tingui clar, no?
Com ho explicaries així en poques paraules?
Jo ja t'asseguro que la xerrada serà explicar això,
què fem els escenògrafs.
Perquè, de fet, una mica és dissenyar un espai, no?
Esclar, evidentment.
Això es deia la base, després aquí hi ha moltes coses al darrere.
Sí, sí, es dissenyar espai, es dissenyar vestuari, es dissenyar llum.
És el que hem dit abans, és el responsable de tota la part visual.
Clar.
El que es fa, que tens les fases diferents, no?
Primer dissenyes, després es construeix i després, el més important, es sanifica.
Clar.
I, per tant, a l'hora de pensar en temps, no?,
per trigar, quant temps pots trigar en dissenyar un espai?
Depèn molt del projecte en concret o sempre hi ha...?
Depèn de quin projecte és.
Mira, una òpera és un parell d'anys.
Déu-n'hi-do.
Sí.
Déu-n'hi-do.
Sí, és un parell d'anys.
Hi ha vegades que et crida per una feina per fer el cap d'un parell d'anys.
En primer lloc perquè tinguis les altres lliures, no?
I després estar més o menys, més o menys, dissenyant una escenografia per un projecte gran, et parlo ara, eh?
Doncs pots estar, doncs, de tres a quatre mesos.
Però després, tot allò que tu has somiat s'ha de convertir en matèria.
S'ha de construir, s'ha de fer, s'ha de trobar.
I el que és més important, s'ha d'adaptar a un lligant de pressupost.
I això afecta en el disseny moltíssim, no?
Llavors, els temps, els transports, has de pensar, vull dir, que l'escenografia que has dissenyat,
si és per un teatre estable que s'estava allà, doncs és una escenografia,
si és una cosa que té que fer gira o bolus, és una altra.
No és només una part, diguem, artística, no?
De deixar anar les seves idees que volin per llocs diferents.
No, no, has de pensar moltes coses.
Clar, de tot aquest temps, algun projecte o més d'un, eh?
Aquests que diguis que n'estàs plenament satisfet,
que hagis pogut, doncs, conjugar-ho tot bé, que tot hagi anat bé,
no sé si amb més o menys pressupost, però...
Mira, jo estic molt satisfet del Don Quixot,
que és un ballet clàssic,
que vaig fer a Stuttgart per l'any 2011.
Basta.
Realment, per a mi, he fet moltes coses, eh?
Com pots pensar, moltíssimes, no?
Però que potser perquè és recent,
doncs estic molt satisfet per l'eficàcia que va tenir, no?
Per com va funcionar.
Sí, de com va funcionar, i a més a més,
un pressupost de Sant Baix,
i se li va anar de partit, es va fer tot perfecte,
les artes es van ajustar,
i el resultat va tenir unes fíriques bastant bones,
o sigui que penso que va ser rodó.
Després també tinc com un record entenyabilíssim
és el meu treball amb l'Àngel Casas,
amb l'Àngel Casas Sou.
Això va ser un any.
Clar, va ser un canvi molt important, a més, no?
Bé, no, clar, però això va ser, probable,
de quantia menys portava a les primeries, no?
Sí, sí.
Els anys 80.
I va ser una feina per televisió,
de les primeres, de les que havia fet,
i aleshores, doncs, que va ser un treball
amb un equip fantàstic,
i que cada setmana demanava un decorat diferent, tal,
i, no sé, jo sigo content més que pel decorat en si mateix,
perquè era un decorat, diguem-ne, bastant elemental,
et parlo de la relació i de la felicitat extrema
que va produir durant aquests anys.
Clar, allò va ser també un dels millors records
que tinc en la meva carrera.
Clar.
I, de fet, clar, estem parlant,
ara justament parlem d'un projecte del 2012,
d'un altre dels anys 80,
perquè tu portes com 50 anys de trajectòria, no?
Sí, sí, sí.
No, no, és que ara parlo els 50 anys.
50 anys, exacte.
Per tant, encara que la feina a l'Essència,
imagino que és la mateixa,
però ha canviat moltíssim, no?,
la teva feina en aquests 50 anys?
Home, i tant, sobretot amb les tècniques,
a veure, ja, et parlo ja a nivell de les tècniques,
les de disseny,
que, evidentment, amb el disseny digital ara,
doncs, és molt diferent,
són llenguatges expressius diferents,
i després, escènicament, doncs, home,
també pots treballar en robòtica, en projecció,
no hi ha hagut un gran càlid,
però, en el fons, estàs explicant una història
amb el teu espai, amb el teu vestuari,
i, al fons, és el mateix, no?,
a veure que, esclar, hi ha noves tècniques,
però és com tenir un llapis nou, m'entens?,
és com, de cop, doncs, ara hi ha,
doncs, el llapis digital per l'iPad Pro, no?,
que fa toquen, no?,
o també el llapis en mina, doncs, funciona,
perquè així no saps dibuixar malament, no?
Clar, clar, clar.
La base ja ha de ser, no?
No, no, no, ho tinc claríssim, eh?
I són coses que no hi pensava,
vull dir, quan vaig començar, doncs, esclar,
jo vaig començar, doncs,
a l'any 67, no?,
doncs, esclar,
en aquell moment jo era un criu
i pensava que no hi havia normes,
que no calia formar-se, que tal,
i després vaig anar pensant cada vegada menys això,
perquè em anava formant.
Clar.
Em anava formant, i ahir va ser un procés,
vull dir que encara em fas tan convençut
d'això, que la formació és bàsica.
Clar, i per tant, suposo que també els escenogres
que sorgeixen ara tenen més aquesta vessant, no?,
o són més conscients.
Clar, clar, home, són contemporanis,
clar, clar, però vaja,
però tots dibuixen i tots fan maquetes i tal.
Seran maquetes virtuals, segons som,
o serà dibuix assistit
per amb AutoCAD,
però vaja, vull dir, és el mateix.
Només canvien els dèvices.
Clar, clar.
És curiós, no, no?, en realitat,
perquè passa amb tots els oficis, eh?,
però és veritat que en aquest cas, a més, és molt gràfic, no?
Molt, moltíssim.
Home, és que jo soc gràfic
amb tots dos drets, esclar,
amb la feina de drets, això.
Al llarg d'aquests anys
també has rebut diversos premis.
N'hi ha algun que t'hagi fet especialment il·lusió?
Jo et diré que cap.
Sí, home, està bé,
perquè és un reconeixement.
I que, a més a més,
et vulguis o no, és un anunci que et fan,
una mica, per tenir més feina,
és això, però jo,
el reconeixement
que realment em fa il·lusió
és el públic,
és quan algú et diu,
per exemple, he vist una cosa
i vaig endevinar que era teva.
m'enténs?
Això, per mi, és un estil propi,
que tens una manera de fer les coses
i que el que fas agrada a la gent.
Perquè, en el fons,
el teatre es fa per un públic.
Perquè així no és una altra cosa.
Et sents...
No és una cosa amb uns amics,
però és el moment que hi ha,
que hi ha algú que pensa una cosa,
un altre que pensa una altra,
i algú que s'ho està mirant,
això és el teatre.
Clar, és necessari.
Et sents valorat per això,
pel públic,
per la crítica, també?
Em sento molt còmode.
Sí, i tant.
Home, no ho sé,
no he tingut mai
una impressió
de menys preu
ni que no se m'alora prou.
No, no, no.
Estic confortable
amb la meva feina.
Home, jo sí que encantat.
Realment,
és una cosa que...
és una vocació
que tenia des que era petit
i realment,
doncs,
diré que per mi
el fet
que em deixin fer teatre,
que em cridi per fer coses,
per mi és el millor
que em podria passar.
Clar, vale,
continues en actiu,
a més a més.
Ara fa 50 anys,
però no vol dir que pleguis.
Eh?
No, no, no.
Perquè, home,
jo plegaré
quan no em cridi.
Clar.
En aquest temps,
recordes també
algun moment difícil,
algun moment d'aquests,
alguns moments
que hagi estat més dur,
alguna etapa?
N'he tingut,
però no el recordo.
Això està bé, això està bé.
Vol dir que guanyen els bons, llavors.
Vols esborro ràpidament.
No, mira, jo,
claríssim que hi ha hagut fracassos,
això segur.
Fracassos que poden venir
des de molts llocs diferents.
Però,
realment,
jo sempre
que he tingut
un drama,
que n'hem tingut,
com tu n'hauràs tingut també,
la teva vida professional,
tu pos,
o quan has tornat bé
per mil raons,
ve per dir,
molt bé,
molt bé,
molt bé,
això ha anat malament,
però hi haurà una venjança.
I llavors procures
que el següent espectacle
o la següent encàrrec
sigui
la vendeta
del fracàs
que ha tingut abans.
Clar.
Aquest dilluns
seràs a Sant Just
en aquest cicle
que es fa
de converses
al món il·lustrat,
a la sala
Isidrocònsul
i Giribet.
Com la planteges
la sessió d'aquest dilluns?
Jo,
és una cosa
que m'agradaria molt
que fos interactiva.
A mi
voldria
que la gent
em fes preguntes
i això ho fan.
Això ho fan molt
perquè és un ofici
intrigant.
Aleshores,
doncs,
estic seguda
que es queda
de diàleg.
Jo,
més que una conferència,
em plantejo
com una conversa.
De les maneres,
jo la vull dividir
en dues parts.
Una,
explicant
què soc
o què som
els estenògrafs.
Explicant
què és,
des del que t'he dit
ara mateix,
de què vol dir
estenògrafs.
I,
al final,
doncs,
si hi ha temps,
ensenyaré
un petit projecte
que he fet
d'un espectacle
en totes les seves fases,
que el tinc documentat,
que vol ser
des del disseny
a la construcció
a l'escenificació.
Perfecte.
Per tant,
això serà dilluns.
Dèiem que vas viure a Sant Jús
dels 4 als 24 anys.
Bé,
no ho hem dit al principi.
Per tant,
no sé si ara també tens
alguna relació
amb el municipi,
si has tornat sovint o...?
No,
no,
tinc veig d'amics,
no?
o companys
de la joventut,
no?
Que d'alguna vegada
ens veiem,
però no,
no,
ara no.
De fet,
quan els pares
vivien aquí,
vull dir que
que se'n van anar
a Sant Jús
sembla que l'any 2000
o així,
doncs,
hi anava
i jo que vaig haver
els pares
cada setmana
i així,
però no,
no,
no.
i realment
m'encantaria.
Per tant,
serà un retorn
una mica també
aquest billós,
no?
A casa?
i tant,
i tant,
però molt,
eh?
Clar.
Què en recordes
per això
de Sant Jús,
del Sant Jús
que vas viure?
Home,
jo del Sant Jús
que vaig viure
jo recordo
la colla
de Neu,
evidentment,
les Cees,
recordo
les escoles
de Núria,
l'Acadèmia Basc,
vaig a estudiar
la gent
de la colla
i esclar,
i ara
quan em trobo
algú
i el veig
tan vell,
penso,
Déu meu,
jo estic igual,
no?
Vull dir,
no,
però els records
que tinc
de Sant Jús
són com fotografies
amb sèpia,
no?
Una mica
d'una època
bastant feliç.
Doncs aquest dilluns,
d'això,
en principi,
no se'n parla,
l'esparada
d'aquest paper
d'escenògraf
de Ramon Ibar
després de 50 anys
al darrere
del teatre,
no sé si hauríem
de dir al darrere
o no,
això també
dins,
exacte,
dins en realitat
com a escenògraf.
Serà a les 8 del vespre
aquestes converses
del món il·lustrat,
moltes gràcies
Ramon,
moltes gràcies a tu
i que vagi
molt bé,
fins aviat,
bon dia.
Adéu,
a reveure.