I a aquesta hora parlem dels actes que està organitzant aquest mes de juliol
des de Cal Llibre Tés, la Universitat Sant Justenca d'Estiu, la segona edició,
que organitzen aquest dijous 27.
Es tancarà el cicle amb la xerrada que farà el periodista de TV3, Nico Valle,
que parlarà del present i el futur del periodisme.
I ara el tenim a l'altre cantó del telèfon. Molt bon dia.
Bon dia. Què tal?
Per fer una mica de prèvia, de fet va ser a Sant Just ja també, no fa gaire?
Sí, efectivament, per parlar en aquest cas del conflicte de Síria.
I em sembla que el que ens van explicar es va acabar parlant també de periodisme, no?
Vull dir que d'un tema es va portar a un altre.
És que sempre, sí, clar, quan comencem a parlar dels conflictes actuals
i sempre acabem acabant, parlem del que parlem, parlem de cultura, de política, de societat,
a final acabem parlant de periodisme.
De fet, el periodisme és aquesta mena de corretge, de transmissió entre la societat i els fets, no?
Som aquí aquest punt intermig, no?
Més que mai és molt important el periodisme avui en dia.
Més que mai.
Més que mai.
I no sé si ets optimista, justament, tenint en compte que li dones aquest sentit, no?
Aquesta força d'ara és més important que mai.
Creus que s'està responent prou bé des del periodisme?
Una pregunta complicada.
Jo crec, a veure, optimista, pessimista, la realitat, el present ara mateix em fa ser pessimista.
Per dos motius.
Jo crec que la societat no se n'adona el paper tan important que tenen els periodistes ara mateix.
Tothom té molt clar que els metges han d'estar ben pagats i han de treballar en bones condicions.
Tothom té molt clar que els mestres han de treballar en bones condicions i han d'estar ben pagats.
I els periodistes, què?
Doncs els periodistes estem en aquesta mena de perifèria de l'interès en el qual la gent es pensa que som prescindibles.
I que en moments de crisi hem de prescindir del periodisme.
I és al revés.
En moments de crisi és quan més important és el periodisme.
El periodisme és el termòmetre de la qualitat democràtica d'un país i de la seva prosperitat ara mateix.
Sense un periodisme no tindrem una bona democràcia.
I segurament tenim una democràcia dolenta en aquests moments perquè segurament tenim un periodisme dolent.
Per què? Perquè ara tenim els periodistes que estan mal pagats, estan amenaçats d'acomiadament.
De fet, és el segon sector de l'economia espanyola que més jo se treballa perdut des de la crisi econòmica.
La primera és tot, i el segon és el periodisme.
I en aquests moments de crisi i aquesta mena de caos informatiu per culpa de les xarxes,
de tot aquest caos també que ha provocat les pressions mediàtiques i polítiques sobre els mitjans de comunicació,
la veritat és que en aquest moment soc pessimista.
I el que més em sap greu és que la societat no vegi l'important que són.
Clar, de fet aquest caos, no d'alguna manera, és veritat que cada cop més, i amb els últims anys no tants,
aquesta immediatesa, aquesta necessitat de la immediatesa, que no només en el nivell periodístic i polític,
sinó que ens afecta a tots en general, gairebé es menja una mica la necessitat de poder reflexionar una mica
o de la part de l'anàlisi que hauria de tenir també el periodisme.
Té raó, perquè fins ara hi havia com una mena d'eslogan que els primers han arribat a la notícia,
els primers han donat la notícia.
I penso que de vegades hauríem de canviar potser aquest eslogan i ser,
mira, som els últims en donar la notícia.
I quan som els últims en donar la notícia segurament la podrem donar millor.
I podrem explicar totes les coses.
De vegades la precipitació i la immediatesa ens fa caure moltes vegades en el parany, no?
Moltes vegades ser els primers i donar la notícia en primer lloc no vol dir que sigui una notícia de qualitat.
O sigui que, a veure, potser sí que no hem d'anar ni un extrem a l'altre,
però potser sí que tot aquest eslogan sobre els primers i donar la notícia no, no,
de manera immediata ha de ser positiu.
Les xarxes socials hi estan per això, jo crec que ara mateix.
O sigui, jo crec que el que té, probablement, el nou periodisme que es fa a través de les xarxes
és aquesta immediatesa.
I em sembla molt bé, però ha d'haver-hi també després una miqueta aquest periodisme a foc lent.
Que et doni les claus, que et doni el...
que t'interpreti el passat, les explicacions, les coses, no?
Que això no n'hi cap, ni en un tuit, ni en dos paràgrafs, sinó que és una cosa més elaborada, no?
I jo crec que, de fet, hem de ser positius, en això sí que soc optimista
perquè crec que mica, mica, mica, mica, els periodistes joves d'avui en dia
valoren molt més aquesta elaboració a foc lent que aquesta immediatesa, no?
Clar, segonament també el que està passant ara és que hi ha com uns...
hi ha molts canvis en el món del periodisme, no?
També val que fa formats, no?, segurament, o a tipus de mitjans,
fins i tot si entréssim a parlar, doncs, de diaris, el tema del paper, el tema del digital
i suposo que tot això és el que...
i com que mentrestant hi ha una realitat també complicada,
no és fàcil, segurament, tampoc, doncs, pels periodistes adaptar-se, no?,
a aquests nous formats a l'hora que la realitat, doncs, també segueix, òbviament, evolucionant.
Sí, home, ja he fet una bretxa racional, no?
Hi ha molts periodistes joves que tenen moltes ganes de fer coses diferents
i que es topen amb la meva generació, periodistes de més de 50 anys,
que són els que ocupem, gairebé, el 90% de treball en els mitjans de comunicació grans.
Això també ens fa que... a veure, no és el mateix,
no podem adaptar-nos tan ràpidament com la gent jove,
a més que partim d'una base acadèmica totalment diferent a la vostra, per exemple, no?
Això és un problema, jo crec que hem de rejuvenir molt els mitjans de comunicació.
De fet, les enquestes marquen que la gent jove, no mira la tele, no llegeix els diaris.
Però no vol dir que no s'informin, simplement que ho fan d'una altra manera.
Exacte, segurament, molt més l'accés és a través de les xarxes socials, per exemple,
encara que potser vagi a anar per algun diari,
però és veritat que el consum periodístic, per entendre'ns, no?,
o el consum, o... és un terme una mica diferent,
però es fa des d'uns altres àmbits.
Per tant, també hi ha com una distància, no?,
segurament entre la manera d'informar-se d'uns i altres.
Això és una qüestió d'educació, eh?
I torno a assistir al començament de la nostra conversa, no?
I se l'ha d'inculcar ja d'un esforç per part dels poders,
d'inculcar la importància que té el periodisme,
que és tan important, tan important,
com l'educació, l'ensenyament, o com la sanitat.
Pensem una cosa, estem en un moment clau,
en el món civilitzat, aquest que no t'havíem civilitzat,
en l'emissari nord, estem en un moment clau
en què el poder i el sistema ens diu
que la democràcia no té per què ser rendible.
La democràcia s'esgotava i no pot ser pròspera.
Que ara mateix hi ha dictadures que són perfectes,
que són autoritàries i són pròsperes.
I et diuen la Xina, l'Arabia Saudita, d'acord?
Llavors ens dona l'alternativa,
que és, voler prosperitat o voler democràcia?
Les dues coses no poden ser.
Aleshores, en això, és l'important el periodisme
per trencar aquest tipus de discurs que s'estan fent des del poder.
No, no és veritat.
La democràcia en si mateixa, una manera, una forma de prosperitat.
Ja hi ha moltes dictadures,
moltes dictadures que donen bones carreteres,
bons hospitals i bon ensenyament.
La democràcia i la prosperitat és una altra cosa.
Va molt més enllà de les coses materials.
Va sobre una societat creativa,
cohesionada, amb valors,
i això és fes de bon periodisme.
I, per tant, el periodisme ha de poder reivindicar
aquests valors democràtics, no?
Segurament.
Sí, efectivament.
Mira, al cap i la fi,
quina és la nostra feina?
Vigilar les paraules.
I cada dia, cada dia,
rebem una sèrie d'inputs i de paraules,
una prusa de paraules des del poder,
això que anomena el sistema,
que ha arribat a corrompre
el significat de les paraules.
De tal manera que ja no sabem
què vol dir terrorisme,
què no vol dir...
Ja no sabem, per exemple,
per no parlar de recessió,
diuen creixement negatiu.
Com es pot créixer negativament?
Doncs aquest tipus de coses,
aquest tipus de paraules i de terminologia,
reformar, per exemple,
reformar vol dir canviar una cosa per millorar-la.
Aquí, reformar,
és la manera de dir retallar.
Per no dir retallades,
diuen les reformes.
I quan diuen,
és que hem de provar reformes,
volen dir hem de provar retallades,
però diuen reformes.
O sigui,
en això els periodistes
haurien de començar
a plantejar-nos
que se'ns ofereix una sèrie
de terminologies,
de paraules,
que van,
com una pluja fina,
van tapant la societat.
Nosaltres hem de vigilar això.
O sigui que al final
hauríem de fer allò
que deia el mestre Capdevil,
la pobra,
que era allò de tornar
una miqueta a la feina artesana
i començar des de la terrissa,
des de les paraules
amb el seu significat,
els seus termes
i vigilar
que no ens enganyin,
sobretot.
Clar.
Exacte.
I fer una mica,
doncs,
aquest paper
per no anar assimilant
tot aquesta,
o anar assimilant
sense qüestionar,
no?,
el que pugui arribar
des del poder
o des de diferents tipus
de poder,
exacte,
com comentava.
Sí,
de les corporacions,
sí.
D'alguna manera,
també,
el món en els últims anys
avança molt ràpid
i algunes de les situacions
que estem vivint
tant pel que fa
a diferents situacions
polítiques
com també
tot el que té a veure
amb l'arribada dels refugiats,
el paper d'Europa
en aquest sentit,
tot això
creus que
s'està explicant
prou bé
des de l'àmbit periodístic
que tenim temps
d'assimilar-ho
també tots plegats?
Jo crec que
des de l'àmbit periodístic
s'està fent
una feina
boníssima,
eh?
Des de l'àmbit periodístic
i també des de l'àmbit humanitari.
S'ha sabut posar l'accent
potser més que no
del que es pensava
potser la classe política.
Sí,
efectivament,
jo crec que sí.
El que passa és que,
bueno,
també hem d'assumir una cosa
també, eh?
També hem d'assumir
els ports,
o sigui,
sempre parlem dels que venen
i no parlem
moltes vegades
no parlem
dels que estan aquí,
no?
La llau de refugiats,
les immigracions
de manera massiva
provoca un impacte
sobre la societat
que l'acull,
no?
Aquí,
clar,
jo entenc
que,
malgrat que faig
conferències sobre aquest tema,
faig moltes conferències,
no?
I
què passa?
Doncs,
quan parlo amb l'auditori
i l'auditori
té dubtes,
té dubtes,
té agosses
sobre el que significa
l'arribada de persones
estranyes
d'altres llocs,
d'altres països,
d'altres,
amb altres cultures,
amb altres valors.
Jo soc conscient
d'aquest impacte.
El que passa
és que,
bé,
ahir està la tasca
que hem d'acabar
insistint,
insistint,
insistint,
que de vegades
el fet d'acollir
és simplement
una qüestió
de justícia.
Nosaltres
vam,
en el passat,
també vam
haver de fugir,
vam haver de marxar
i se'ns va acollir,
d'acord?
Però estàs una qüestió
de justícia,
de justícia reparadora,
d'acord?
És tornar el favor
que algun dia
ens vam fer.
I una altra cosa també
que és molt important,
tota aquesta gent,
molta d'aquesta gent
que jo he conegut
a tots els camps de refugiats,
a la frontera de Grècia,
de Sèrbia,
de Macedònia,
tota aquesta gent,
també pensava
el mateix que nosaltres.
Fa 10 anys
aquesta gent
mai s'imaginarien
que acabarien
travessant Europa
a peu.
Mai es van imaginar
que haurien d'agafar
una llanxa
de plàstic,
de goma,
per travessar
el mar.
Mai s'ho van pensar.
Per què?
Perquè nosaltres,
perquè teníem casa,
teníem cotxe,
teníem una vida arreglada.
és a dir,
que també
és un avís
que per molt
que pensem
que això
mai ens passarà,
això no és veritat.
Tota aquesta gent,
sobretot els que venen
de Síria,
que he conegut,
eren gent normal
que tenien la seva vida
muntada
i un dia
altres o altres
a tocar.
Així que també,
aquest fenomen
també és un avís
que algun dia
potser nosaltres
tornarem també
a tenir problemes
i potser algun dia
també haurem de marxar
i necessitarem
que algú ens acolli.
Així que a final
tot això,
el que s'ha d'explicar
és que és una qüestió
de justícia.
Està clar.
Tu que has estat
treballant com a perdista
cobrint guerres,
cobrint diferents conflictes,
el que veiem ara mateix
i el moment,
el món,
el 2017,
està pitjor
que el que fa 10 anys,
per exemple,
o creus que realment
és una situació
que depèn del moment
afecta més
a una zona del món
que a una altra?
És cert
que hi ha
un epicentre
de problemes
i sempre
ja portem així
gairebé un segle
que és el Pròxim Orient.
El Pròxim Orient
continua sent
un trencacosques
difícil de resoldre
i és un trencacosques
que continuarà
determinant
la nostra vida.
Moltes problemes
que teniu
des de...
i tot la crisi econòmica
que hem patit
al marge
dels especuladors
i al marge
dels problemes
de Wall Street
també provenen
també
d'un conflicte
del Pròxim Orient
que no hem sabut resoldre.
Que no hem sabut resoldre
perquè ens hem entestat
en mantenir
els nostres interessos
particulars
en la regió
en lloc de fer
una reforma radical
i un...
i prevenir
els conflictes
i donar
en pare
a una solució
global
no local
Israel
el Síria
sinó
a una solució
global
hi ha masses
dialèctiques
conflictives
en el Pròxim Orient
moltes de les quals
a part d'econòmiques
són culturals
Xirita, Sunnita
República, Monarquia
Perses, Àrabs
però això no és fàcil
de resoldre
però nosaltres
el que potser
hauríem de fer
és
com a mínim
deixar d'intervenir
Provem-ho
a veure què passa
portem massa segles
amb una conducta
neocolonial
al Pròxim Orient
que potser
hauríem d'abandonar
i a veure què passa
Per tant
és una conseqüència
segurament
de totes aquests
dècades
o segles
Sí, però a veure
estem pitjor o millor
van fer
en el Montres 24
el programa
que fem els dimarts
de Política Internacional
a la TV3
van dedicar-hi
tot un especial
sobre si estem pitjor
o millor
que fa
que fa
que fa 10 anys
o que fa
fins i tot 50 anys
el nombre de conflictes
ha disminuït
això és claríssim
ha disminuït
el nombre de conflictes
el que passa
és que ara
els conflictes
ja són transnacionals
són la globalització
a vegades els conflictes
estaven molt
concentrats
localitzats
ara
qualsevol cosa
que passa
a la Xina
o al Pròxim Orient
ja ens afecta a tots
i que els conflictes
s'han globalitzat
d'alguna manera
i també
tens una cosa
una hipòtesi
és prohibida
i si estiguéssim
a la Tercera Guerra Mundial
i no ho sabem
perquè també tenim
si mirem
els escenaris
tu creus que hi som?
ja no parlo
del Pròxim Orient
estic parlant de
a nivell general
sí
d'Occident
tu consideres que hi som?
que hi podríem estar sent?
és una hipòtesi
que plantejo
i si a l'Occident
ja estigués
una Tercera Guerra Mundial
i no ens ho donem
compte
quan tu passeges
per alguns barris
de Detroit
semblen els escenaris
d'una guerra
cases abandonades
carrers abandonats
igual
els mateixos paisatges
que jo he vist
en molts conflictes
armats
després també tenim
gent que mor
que mor
per la crisi econòmica
al tanto
estem
gent
desociada
desnonada
gent que
abandonava
les seves llars
igual que una guerra convencional
és a dir que potser
aquesta Tercera Guerra Mundial
estem
immersos en ella
però no la veiem
perquè no és convencional
perquè hi ha hackers
perquè hi ha
guerra econòmica
perquè hi ha dumping
perquè hi ha
altres tipus
de violència
que no són
les convencionals
és una hipòtesi
que jo plantejo
discutible
no, no
però que segurament
és una
no és la primera vegada
que apareix
i que segurament
hi haurem de reflexionar
de cara
els propers anys
també tenen en compte
com evolucionen
els conflictes
fins i tot
també
els últims casos
o com van derivant
la situació
també de terrorisme
com reaccionen
els diferents països
em refereixo
també que si passeges
pels carrers
d'algunes capitals
europees
la imatge
de l'exercit
al carrer
és impactant
de primeres
encara que
aparentment
tot sigui normal
sí
encara que
és una posada
en escena
però que
estèticament
justament
també
sobta
segons com
sí
és una posada en escena
de cara
l'opinió pública
veure per exemple
ara vaig estar a París
a les eleccions
sí
jo també parlava de París
perquè vaig estar fa poc
i em va sorprendre
clar vas veure
les patrulles
de 3-4 membres
parakegudistes
armats
fins a les dents
passejant pel carrer
exacte
no estem parlant
de policies
estem parlant
de parakegudistes
militars
sí sí
militars
allà
estem fent
les patrulles
aquí a Barcelona
també
tant en tant
veig també
patrulles
armades
també
dels Mossos
d'Esquadra
és de cara
a l'opinió pública
òbviament
perquè el tipus
de violència
que ara practica
en aquest cas
particular
l'estat islàmic
és un tipus
de violència
que no la pot controlar
cap servei secret
un noi
una noia
que simplement
agafa un cotxe
i arrembla
per una vorera
això
no hi ha servei secret
que ho pugui aturar
no hi ha
i fer violència
amb un ganivet
de la cuina
tampoc
hi ha servei secret
que ho pugui aturar
estem acostumats
al terrorisme
de cèl·lula
que mica en mica
està desapareixent
perquè
l'estat islàmic
i altres grups
d'esmàtics
d'aquest tipus
ja no recomaden
als seus seguidors
que s'ajuntin
en cèl·l·lules
les cèl·lules
poden ser espiades
ja no recomana
que vagin al mercat negre
a comprar armes
perquè
el mercat negre
està intervingut
és a dir
que ara
és simplement
sigueu
no s'ajunteu
feu
feu
l'avivència
sols
i amb el que tingueu a mà
això
és molt complicat
molt complicat
d'aturar
molt complicat
d'aturar
i què passa
de cara a l'opinió pública
què fem
les patrulles pels carrers
o en el cas de Bataclan
te recordes a París
en el cas de Bataclan
la resposta del govern francès
va ser enviar un portavions
de sèrie
és a dir
hi ha una
hi ha una diferència
de magnitud
entre el resultat
i els motivos estials
clar
i d'alguna manera
a nivell periodístic
a l'hora d'explicar
també aquestes situacions
també és delicat
segons com
la manera
de poder-ho plantejar
o qüestió
en aquest cas
per exemple
del paper
de les forces de seguretat
en aquestes
en aquestes patrulles
però hem de ser valents
hem de ser molt valents
i hem de canviar el discurs
també
però hem de ser valents
sobretot
els periodistes
hem de ser valents
i explicar coses
com són
per començar
potser ens hauríem
de replantejar
el terme terrorista
que potser
l'utilitzem
de manera molt
molt gratuïta
molt molt gratuïta
tot aquest terrorisme
ja avui en dia
per això per començar
però hem de ser valents
i hem de
canviar
les estructures
de les paraules
i el sentit
de les paraules
explicar altres experiències
molt positives
mira
et poso un exemple
de Brussel·les
Brussel·les és la ciutat
que més
yihadistes
ha exportat
a Síria
però no és
la que té
més població musulmana
de Bèlgica
la població que té
més població musulmana
de Bèlgica
és Malines
Malines
no ha exportat
ni un sol yihadista
a la guerra de Síria
per què?
en Malines
ja fa molt de temps
molt de temps
que es fan
treball d'educadors
al carrer
quan veuen
que una nana
s'està
comença a estar
seduïda
pel discurs
yihadista
radical
arriben els educadors
parlant amb la família
el barri
la policia social
és a dir
que potser
es pot resultar
les coses
molt abans
i amb pocs diners
sense portavions
sense patrulles militars
sense copa d'armes
sinó simplement
mestres
i educació
exacte
segurament
aquesta seria
la base
de moltes coses
però en aquest cas
concret
possiblement
és potser
l'única solució
o la principal
de la que han de
derivar-ne
d'altres
potser
exactament
sí
així que
vull dir que
nosaltres també
reivindico el papel
de periodista
que és per explicar
altres maneres
d'afrontar les coses
no?
a fi
a cap i a la fi
sempre has de pensar
que els polítics
fan la seva feina
els militars
fan la seva feina
i nosaltres també
hem de ser de fer
la nostra feina
exacte
i hem de ser de fer
al marge
del que diguin
les corporacions
els polítics
i els militars
està clar
doncs
Nico Valle
serà dijous
27
aquí Sant Just
que el llibre té
per parlar del present
i el futur del periodisme
avui hem parlat
també
n'hem parlat aquí
i hem parlat una mica
de tot també
però sempre
des d'aquest paper
que cal reivindicar
també
del periodisme
moltes gràcies
un plaer
a tu
que vagi molt bé
i fins aviat
bon dia
ens veiem
adeu