Toques el que més m'agrada.
Ara, el que toca, productes catalans.
De qualitat.
Generalitat de Catalunya.
7 milions i mig de futurs.
Continuem a la Justa.
Ara passa un quart d'hora de les 11.
i estem a l'entrevista del dia
amb la Maite Castells.
Maite!
Hola, què tal? Bon dia.
Com estem?
Molt bé.
Jo encantada de conèixer-te avui
perquè abans no ens coneixíem
però encantada.
Jo també.
He de dir que ets presidenta de l'associació?
No, no, no.
Jo soc vocal.
Vocal organitzadora
amb un grup més de persones
que organitzem cosetes
per el que és la gent gran de Sant Just d'Esbert.
i el nostre nom
és l'associació
de gent gran de Sant Just d'Esbert.
Ens confonen moltes vegades
amb el centre mil·lenari.
Són dues entitats
totalment diferents.
I això s'ha de tenir en compte.
Quina funció feu vosaltres, diguéssim?
Nosaltres, o sigui,
junt amb altres companyes,
el que fem és buscar activitats
que siguin adients
per a les persones
que conformem aquesta associació.
Ja sigui anar a fer una visita cultural,
acompanyada sempre...
Bueno, aquesta és una idea
que jo sempre he tingut al cap.
Acompanyada d'un dinar,
una mica de ball,
una mica de convivència,
una copeta de cava...
Pinta molt bé, eh, tot això.
Sí.
Pinta superbé.
Es tracta de fer coses
tant aquí
com al centre mil·lenari
que també em portem
de coses molt maques,
ja les anireu veient
perquè us trucaré
i us avisaré.
El que fem és això,
tractar que la gent
s'ho passi bé.
Les excursions
han de pagar
perquè nosaltres
no les podem financiar
amb la quota que cobrem.
Però tot el que més
tractem de financiar-ho
i que tots els diners
que recaudem
reverteixin amb el soci.
Aquesta és la nostra tasca.
Doncs està superbé
i això, o sigui,
la quota,
o sigui,
el que s'ha de pagar
tampoc, diguéssim,
que és més significatiu, no?
Sí, perquè són 15 euros a l'any.
Vale, doncs llavors,
o sigui, està molt bé, sí, sí.
Però, clar,
tenim la sort
que l'Ajuntament
ens dona un cop de mà.
Clar,
és el que passa al final
i aquesta ajuda
al final s'agraeix.
Clar, perquè ens permet
fer aquestes coses
que et dic,
de portar
o gent que vindrà
a fer una exhibició
o de presentar
el llibre
de la Chita
i de la Palmira,
a continuació farem...
Serà com una festa
de Sant Jordi,
saps?
Però anticipada,
perquè regalarem
una rosa
a les persones
que vinguin,
després farem
una miqueta
de pica-pica,
suau,
petitet,
per fer una miqueta
de xerrada.
Perquè penso
que les xerrades
i la convivència
són molt importants
per a la gent gran.
No sé qui
ho va dir
l'altre dia,
però al final
el sentir-se escoltat
i més que escoltat,
acompanyat,
però per les persones
de qualsevol edat,
al final,
és el que ens fa...
O sigui,
som ànimes socials,
no?
Exacte,
tu ho has dit.
Sí, sí.
Llavors,
el que passa a vegades
és que quan te fas gran
quedes una miqueta
esclòs de moltes coses,
d'acord?
I llavors,
clar,
tens solitud
i llavors a vegades
tens que tirar
de records
i de pensar,
ui,
aquest cap de setmana
vindrà la meva filla,
però en tota la setmana
no has vist a ningú.
Clar.
Només tens els companys,
els amics.
Clar, clar, clar.
I si amb ells
no tens una convivència
i no et relaciones,
al final,
doncs,
no ho sé,
la vida no tindria
un sentit.
Absolutament,
al final,
un dels objectius
és compartir.
Sí.
A més d'altres coses,
per exemple,
tu pots,
no sé,
poso l'exemple
de la meva àvia
que cuina,
que li agrada molt cuinar,
però diu,
és que a mi cuinar,
o sigui,
m'agrada,
però m'agrada saber
que vindreu a menjar
perquè al final
aquest és el propòsit
i és veritat,
és veritat.
Sí,
perquè si no,
no cuinarà
perquè diu,
per què hi ha de cuinar?
És que,
això és el que em diu,
no,
sí,
sí,
és,
al final és important.
És com una roda,
saps?
És una roda.
Nosaltres necessitem
tindre companyia,
però a vegades
no és possible
tindre la companyia
dels fills
perquè la societat
és molt complicada
actualment.
Realment la societat
és complicada.
Moltes activitats,
treballs
que tenen els fills,
els nets,
llavors,
clar,
que tinguin una miqueta
de temps
per anar a veure
l'avi
o la persona,
doncs diuen,
no ho necessites,
ho està passant bé
i llavors,
clar,
es fa més difícil
que vinguin.
Clar.
Llavors,
per això està l'associació,
per fer que passin coses
que trenquin aquesta monotonia
i se sentin
que formen part d'alguna cosa.
És que és una molt bona iniciativa
i a més,
estar amb gent
que està en la mateixa situació
que tu
i al final,
clar,
quan tu,
quan sents aquesta empatia
perquè estàs
això,
envoltat de persones
que estan igual,
és molt més fàcil
i molt més,
t'enriqueix molt més
al final.
Sí.
Suposo, eh?
Sí, sí.
És el...
Mira,
et posaré d'exemple,
no fa res
vam anar
al monestir de Pedralbes,
era una sortida
només matinal,
de cultura,
només cultura.
Doncs venien persones
que, clar,
tenen una mobilitat reduïda.
Nosaltres,
el meu marit i jo
que hi anem,
el meu marit no és soci,
és soci de l'associació
però no forma part
de la Junta.
Llavors,
junta amb altres persones
com en Jordi Ferrar,
ajudem amb aquestes persones
amb mobilitat reduïda,
però així,
si elles poden vindre,
poden veure,
poden escoltar
i aprendre.
Clar.
Perquè, clar,
perquè això no deixa
de portar alguna cosa
a la gent
que hi participa.
Clar que sí.
Exacte.
I després comentem
la sortida,
que maca,
has vist aquestes fotos.
Jo tinc tendència
a posar-les
en el Facebook
del grup de Sant Just.
Molt bé.
Perquè se n'assabentin
i sempre els hi faig
una mica de publicitat,
dient...
Quin és el nom del Facebook?
Del compte exacte?
El meu compte,
és el meu compte.
Ah,
és el teu compte.
Sí, sí,
Maite.
Si el vols dir,
tens aquest espai,
sí, sí.
Sí, sí,
és Maite Castell
i el correu
és
maite933
arroba
yahoo.es.
Perfecte.
Allà queda la informació.
Sí,
aquesta és la meva adreça.
Però jo comparteixo
amb tota la gent
de Sant Just
coses que vegi
però només en Sant Just,
no m'agrada posar-ho
de forma pública
però després encara
que vegi fotos
d'aquestes meves
les veig
en el Facebook públic
i jo el que vull
és només
que s'assabenti
Sant Just.
Que Sant Just
s'assabenti
que aquí
amb el seu poble
hi ha un grup
de persones
que formem
la Junta de l'Associació
que tenim ganes
de fer coses
per ells.
Ai, que bonic, eh?
Aquesta, o sigui,
em sembla una iniciativa
molt, molt bona
i al final
és el que tu dius.
Jo també penso una cosa
el que abans estaves dient
que és com que
es pensa que la gent gran
que quan tu
això,
perds com unes funcionalitats
ja no ets útil
mai més
i això és mentida
perquè al final
l'experiència que teniu vosaltres
a la gent jove
per exemple
ens pot aportar.
Sí, però
què passa?
Que ara tot va molt de pressa.
Tens un mòbil
que en sis mesos
ja ha quedat antiquat.
llavors
la velocitat
en totes les coses
ens deixa enrederits
perquè clar,
jo ballava
quan tenia uns quants anys menys
ballava
i clar,
jo deia
ai, que bé que ho faig.
Ara quan ballo
doncs clar,
no tinc la mateixa energia
d'una parella
de 30 o de 40 anys
i llavors
sí,
faig les coses
però abans
et necessitava 5 minuts
ara et necessito 15.
Però
si es comprèn
ja està
no cal tampoc
sí,
però la gent
no té paciència.
Ja,
perquè és veritat,
és veritat
i jo soc la primera
que ho reconec
que no,
sí,
sí,
és veritat
perquè a més
et demanen les coses
d'avui per ahir
i és més complicat,
i és el món
tot està accelerat.
És el que estem vivint
actualment.
També jo crec
que podeu aportar
una educació
de viure al present
que això falta molt.
O sigui,
com estem sempre pensant
en el que passarà
o en el que ja ha passat
i anem accelerats
al final
nosaltres,
jo per exemple
no tinc
aquesta cultura
o aquesta cosa
de,
bueno,
intento aplicar-ho
però d'estar al present
em costa moltíssim
i tenir una conversa
amb una persona com tu
que pots aportar
i fer-ho detenidament
estar atent
a tots els detalls
és complicat.
Llavors,
això,
d'això
ho podem aprendre
de vosaltres,
nosaltres,
la gent més jove.
Doncs sí.
És veritat,
no?
Si volen,
sí.
I al final?
Si volen,
sí.
Podrien estar compartint
a vegades
i vindre'n nosaltres,
les sortides,
però clar,
les fem només
per persones
més grans
de 60 anys.
Ara,
es pot fer una excepció
i dir,
compartirem aquesta sortida
amb un grup de joves
perquè vegin
com ho passem nosaltres,
perquè vegin també
que sabem divertir-se.
si podem ensenyar
moltes coses,
eh?
Entre elles,
la paciència
i tolerància.
Falta, eh?
Falta.
La paciència
i tolerància
i també
aquella educació
d'arribar a un lloc
i dir,
hola, bon dia,
com esteu?
Aquest,
hola, bon dia,
com esteu,
va dirigit a tothom.
I que respongui
de volta,
que a vegades
es diu,
hola, bon dia,
què tal?
I és com cri, cri.
Cri, exacte.
Com un,
sí, sí, sí.
Un silenci incòmode
que és com,
bueno,
no passa res.
jo dic,
ell,
hi he dit bon dia.
Jo a vegades entro
als supermercats
o entro al mercat
i dic,
eh, us hi he dit bon dia, eh?
Clar.
Què passa?
Això també
és més de cultura de poble
perquè quan et vas
a una gran ciutat
la gent no té costum
de dir això.
I, clar,
en els comerços més petits
sempre es diu,
ell, bon dia,
què tal?
I de forma més detenida.
És com que es dedica
un temps
a aquesta,
a saludar,
no?
A aquesta salutació.
A saludar, sí, sí.
I a acomiadar-se també.
però en altres llocs
no es fa això.
I en els llocs
en els quals,
com dèiem abans,
es va accelerat,
doncs no passa.
No passa.
Tu vés a un esplau,
vés a qualsevol botiga
que vagis,
aquí al centre
d'Estrelles,
qualsevol centre comercial,
tu vas cap allà
i entres en una botiga
i sembla
un bitxo raro.
Un bitxo raro.
perquè si mires una roba
que és moderna,
per exemple,
i com que t'aveu en gran,
estan pensant
aquesta dona
es vol posar això.
Bueno,
suposo també...
Aquestes són coses,
eh,
que passen, eh?
Veieu que passen.
Però també una cosa
que admiro molt
de vosaltres
és que amb el temps,
jo penso,
i a mi m'ha passat
de quan era més jove,
més petita,
que tot et comença
a donar una mica
més igual, eh?
I bueno,
que si em mira,
bueno,
doncs molt bé,
saps?
Ah, això sí.
Tu estàs cada cop
amb el temps,
suposo, eh?
Més segur
de les teves decisions
perquè tens més experiències
i saps que sí
i que no
i com estàs més segur
no has de rendir
comptes a nadie
al final,
no cal,
saps?
Sí,
és un avantatge
que tenim
de dir,
ja l'hora que m'ha arribat,
mira,
el que tu diguis
ho deixis de dir,
tant m'hafat,
m'entens?
Això de repente
sí que ho fem.
Doncs d'aquests valors,
clar,
no,
i d'aquests valors
sí que podem aprendre
la gent jove
perquè molts cops,
o sigui,
això per temes socials,
o sigui,
sí que ens importa molt
el que pensin els altres
i, bueno,
vivim una mica
d'aquesta provació
i suposo que amb el temps,
no sé com és la teva
experiència personal
si amb el temps
tu has deixat
com això de,
o sigui,
o sigui,
en algun moment
t'havia importat massa
el que pensaven els altres
quan eres més jove,
com has viscut això tu?
Sí,
sí que m'importava
el que pensaven els companys,
clar que sí
i volia seguir
diguéssim la moda
que tots portàvem,
semblaven tots iguals,
m'entens?
Si tocava anar
amb faldilles curtes,
faldilles curtes,
si tocava anar
amb pantalons amples,
doncs pantalons amples
i si no anaves
sabies que em miraven
com dient
i aquesta
on t'abaixis vestida.
Llavors,
clar,
aquest punt de diferència
és el que a vegades
no vols marcar
per no ser
esclosa
del grup.
Per adaptar-te,
exacte,
per ser acceptada
i també,
bueno,
se suposa que a la prehistòria
el que necessitàvem
nosaltres era adaptar-nos,
no?
Llavors,
suposo que és un mitjà
d'adaptació,
però jo crec que quan,
no sé si estàs d'acord amb mi,
però quan la teva llibertat personal
queda una mica,
o sigui,
es veu afectada
per aquesta necessitat
d'adaptació,
potser hi ha un problema,
no?
Aviam,
això és bastant
difícil de contestar,
bastant difícil
de contestar.
És que,
per mi,
l'acceptació
és important,
però està a cert punt,
perquè tota la vida
he sigut molt independent,
independent de pensaments
i molt lleugera
de paraula.
Això,
empatitzo molt,
eh?
Sí,
sí.
Llavors això,
doncs ja em feia
un toc de diferència,
ui,
aquesta,
ui,
aquesta,
i jo deia,
és igual
el que tu pensis.
Molt bé.
Si no em faràs ni més llesta
ni em pagaràs
el que porto.
És que una,
clar,
exacte.
Eren respostes
que jo mateixa em donava,
però en el fons
era una resposta defensa.
Exacte.
I m'estava,
en segons com,
amb aquestes respostes ràpides
i tractant de...
De demostrar tant.
De demostrar com que soc independent
i no necessito la vostra aprovació,
d'acord?
Això era com una autodefensa.
Sí.
això és el que jo crec.
Sense voler,
ens autodefensem.
És que puc empatitzar molt, eh?
Bé,
clar,
i suposo que a cada edat al final,
o sigui,
a mesura que et fas gran
i que guanyes experiència,
perquè l'experiència,
com he dit
i ho torno a repetir,
és un grau,
doncs,
bueno,
t'afecta menys,
no?
O més,
però,
bueno,
jo crec que també et canvien
les preocupacions
i és com
el que abans et preocupava
amb el temps
és com,
bueno,
no és tan important.
Li dones menys importància,
suposo,
no?
Sí.
Sí, sí.
I no requereixes
aquesta defensa tan gran
de...
defensa contra el món,
no?
No, no, no.
Per res, eh?
O sigui,
m'he acostumat
a sortir
amb les noies,
jo li dic les nenes,
perquè són nenes,
no deixen de ser nenes
encara que tinguem molts anys.
I tant.
Perquè som nenes.
Llavors,
quan quedem amb elles,
sortim a les sortides
que fem a estades
o d'un dia
o de sis dies,
doncs ens ho passem bé
i el que menys pensem
és el que diran els altres,
ni molt menys.
Ja aquestes alçades
de la nostra edat,
el que pensin ells,
doncs...
ja m'he dit mala ufa.
No, no, no,
és que tal qual.
Aquí, sí,
es parla clar que sí,
que sí, que sí.
I m'entens.
Llavors,
això es tracta
de passar-t'ho bé,
de disfrutar,
de dir,
bueno,
estic a un estades
tant com gent coneguda,
perquè a més fem les estades
i tots ens coneixem
d'aquí de Sant Jus.
Després surts
a comprar alguna cosa
i a la granja Carbonell,
per exemple,
ahir,
fem publicitat.
Molt bé.
D'acord?
Com ha de ser.
Veus gent coneguda,
allà,
assentada,
t'assentes amb ells,
et prens un te,
et prens un cafetonet
i fas petar la xerrada.
I això,
tu no saps
com que és.
Doncs clar,
si jo faig això,
a mi m'és igual,
si vaig vestida
amb sabatilles
i a vegades em diuen,
ui,
aquestes sabatilles,
ja les podries tirar.
I dic,
i per què les he de tirar?
Dic,
si a mi m'agraden,
vaig tan còmoda amb elles
i sí,
ja es veuen balletes
però m'agraden posar-me-les.
Llavors,
veus,
aquí,
t'ho explico,
aquesta anècdota
perquè vegis
que el meu fill
m'aconsella
que em canviï
les sabatilles
i jo dic,
perquè me les he de canviar
si a mi m'agraden.
I això és el que
molta gent gran
no fa.
Aquest amor propi,
no?
Bueno,
sí.
Tu pots aconsellar-me,
però el que jo no faré,
si vull,
seguiré el teu consell,
però si no vull,
no el seguiré.
El plaer d'escollir
al final,
què és el que vull fer
i què és el que no.
La decisió,
sí,
sí.
Perquè jo mai m'hi poso
si va d'un color
o va d'un altre,
m'entens?
Ni si va molt ben arreglat
o va fet una...
això.
Un desastre,
sí.
Jo mai m'hi poso
i sempre que em pregunto
i em dic,
nen,
és jove,
si ara no fas tot això,
quan ho faràs?
Totalment.
Doncs sí,
sí.
Aquesta és la meva idea.
Que la gent
ha de disfrutar.
no ha d'estar pendent
del que diguin
els altres.
Té que tractar
de fer-ho
el millor possible
i tractar
de cuidar-nos
entre nosaltres,
d'estimar-nos
entre nosaltres,
de fer coses
que ens donin
plaer.
Nosaltres,
no fa gaire,
aquí,
amb la Lua
vam fer
el curset
de fotografia.
Jo m'ho vaig passar
fantàsticament bé.
dic,
però bueno,
quan tu fotografies
no estàs pensant
si els agradarà
amb els altres.
No.
I jo pensava,
perquè la Lua
ens ensenyava
que a més la fotografia
té sentiments.
Clar.
Llavors,
fotografia un sentiment.
I estàs concentrat
en aquell moment
en captar
aquell moment.
Llavors,
això em va demostrar
que sí que sóc capaç
de captar uns sentiments.
Que potser
no tenen res a veure
amb els altres sentiments
de gent de la meva edat
o de gent més jove
que pensen
ui,
això,
però jo ho vaig veure bé tot.
Clar que sí.
I a més et dic,
si tu abans ballaves
i segur que ho continues fent,
aquesta sensibilitat
no la perds,
perquè si no,
no ho haguessis fet abans.
Llavors,
sí,
sí,
m'agrada ballar.
El que passa és que
la salut no m'ha acompanyat
i per això
ho vaig haver de deixar-ho.
Però ara que la salut
sembla que torna
a refer-se,
penso tornar
a reiniciar
una mica
el que és el ball.
Molt bé.
Doncs,
Maite,
Maite Castells,
moltes gràcies per venir.
Gràcies pels teus consells.
Quan vulguis tornes,
perquè estàs més que convidada
i hem d'aprendre de tu.
I pots tornar
a dir un altre cop
el nom de l'associació?
L'associació
de la gent gran
de Sant Just d'Esbert.
Queda clar, eh?
Sí, sí.
Estem al centre mil·lenari,
que és al carrer
Àngel Guimerà.
Però no,
o sigui,
tenim que veure
amb el centre mil·lenari
perquè ocupem allà,
tenim la seua allà,
no?
Hi ha moltes coses
que fem compartides,
però hi ha altres moltes
que les fem per separat.
D'acord?
Llavors,
això té que està claríssim,
perquè si no ens confonen.
També junt amb el centre mil·lenari
i l'associació
està la Coral Harmonia,
que és de l'associació.
Bé,
jo dic que és de l'associació.
Ells es van formar
amb la junta antiga,
però antiga,
i han seguit
i els hem portat també aquí
i fent coses molt maques amb ells
des que vam anar
a participar
amb l'auditori
i amb el Cantagran.
va ser una cosa molt maca.
Jo us ho dic
perquè la gent s'hi apunti,
s'hi apunti,
que vingui,
encara que no sàpiga cantar gaire,
que vingui,
que ja l'ensenyarem.
Exacte,
i que la vergonya
no serveix per res.
Per res.
I després tornar,
recordar abans de marxar,
Raquel,
que aquest divendres a la tarda
el que vulgui
pot vindre.
Les roses
no sé si arribaran
per tots els que vinguin,
però bé,
nosaltres hem comprat
una sèrie de roses
per anar-les donant.
I la intenció està allà.
I la intenció està allà.
Està allà
que parlem d'un llibre,
que es parli de Sant Jordi
i de fer una convivència.
Ai, mai,
té moltes gràcies, eh?
Gràcies per tota la informació
i sobretot per aquesta conversa
perquè ha estat molt interessant.
Quan vulguis,
torna a l'emissora
que et rebrem més que...
O sigui, serà un plaer rebre't,
clar que sí.
Molt bé,
i espero que vagis a veure
l'exposició que farà la lua
de les fotografies.
Sí, sí, que ja aniré.
A veure si hi aneu.
Que vagi molt bé.
Gràcies, Maite.
Fins aviat.
Adéu.
Fins demà.
el cúler, la clave, según ella,
era poner las manos así,
entonces, cadera a cadera, y con un poquito
de... Como sacando un poquito
el cúler, ¿no?
¡Hala! Es verdad, ¿eh? ¡Qué fuerte!
La espalda recta.
¡Yu, yu, zurra!
Nos hemos tomado unos
vinos, he dicho que cuánto
la admiro, y al terminar
he comprendido que es que
es todo tan relativo.
Hemos amanecido contentas
y ya nos da igual lo que
piensas, vamos a subir
el volumen y ya no
nos veis hasta el... Martes
antes de almorzar
una niña fue a lavar
pero no pudo lavar
porque tenía que
bailar así, bailaba
así, así, así, bailaba
así, así, bailaba
así, así, bailaba
que yo la vi
Ni lavar, ni pianchar
ni barrer, ni guisar
ni fregar, ni coser
ni bordar, ni temer
ni lavar, ni pianchar
ni barrer, ni guisar
ni fregar, ni coser
ni bordar, ni temer
ni lavar
Estamos contemplando el mundo
volando desde una avioneta
las cosas se ven tan pequeñas
si te hablo del ya ni te acuerdas
a veces observo mi vida
y aún no sé si es drama o comedia
la niña no puede lavar
porque es que tiene que bailar
así bailaba, así, así
así bailaba, así, así
así bailaba, así, así
así bailaba que yo la vi
así bailaba, así, así
así bailaba, así, así
así bailaba, así, así
así bailaba, así, así
así bailaba que yo la vi
Fins demà!