Música
Doncs bé, ells són Antoni Afon, el que està sonant ara,
aquest grup de cants mallorquins, que sona, Miquel,
crec que perquè també toca de prop, així és, eh?
Miquel Planes, artista, ja fa un parell, tres de setmanes, no?,
que et vam tenir per aquí per parlar una mica de la teva obra al Mercat,
en aquesta exposició de Mons, el món propi.
Avui tenim aquí, perquè tornes a passar pel Mercat,
no sé si a parlar de Sobreçada,
ens has d'explicar una mica aquest títol,
diu de l'Urxata de Sobreçada, Escultura i Arquitectura,
juntament amb Alberto Penin, arquitecte.
Què és aquesta xerrada que presenteu?
De què parlareu més aviat? Crec que d'alimentació, no, eh?
No, no estaria malament, eh?
Bé, quan es van demanar per fer una xerrada vinculada,
no sols a l'exposició, sinó a l'art en general,
vaig pensar que estaria bé fer una xerrada amb una persona,
teòricament d'un àmbit proper, però que estigui separat.
Alberto Penin és catedràtic de projectes
de la Universitat Politécnica de Catalunya d'Arquitectura
i donar classes a la facultat de l'UPC i ja donar classes a la facultat de Belles Arts.
I estem separats per un carrer.
I sempre amb ell diem que la distància que hi ha entre la seva facultat i la meva,
a nivell físic, real, són molt pocs metres,
però a nivell conceptual o de treball, és una distància enorme.
Entre Belles Arts i Arquitectura, no?
Sí, total, els edificis estan separats, igual, 20 metres, si arriba,
però moralment, igual, conceptualment, la manera de treballar, estem molt.
i volíem posar sobre la taula les semblances, les similituds i les concordances
que tenim entre aquests, diguem, àmbits.
Que potser fa 500 anys estaven més que units.
Un arquitecte feia escultura, l'Icebessa,
és a dir, estava molt més compactat.
I ara sembla que estiguin separats.
Amb ell, per una sèrie de casualitats, ens han fet amics
i hem fet dos projectes junts.
I coincidim amb moltes històries.
I bé, vam decidir que sí, que podíem fer aquesta presentació,
que serà més que res un diàleg bastant obert
a la gent que vengui i vulgui fer preguntes.
I en el moment de fer el títol,
igual que passa amb aquesta cançó d'Antònia Font,
que diu que roben el paper higiènic de la biblioteca
d'excel·lentíssim Ajuntament de Llosota,
però nosaltres...
Que és el teu...
Poble veí.
Poble veí.
El meu és més maco.
Llosota no és massa maco.
Però bé.
I volíem donar-li també un punt simpàtic i divertit.
I en un moment determinat,
jo de títol vaig espereixar
del xat a la sobreassada.
Alberto Vinín és de València i jo de Mallorca
i tots dos treballem aquí.
I dius, bueno, el xat està bé,
perquè ens pugui agradar,
la sobreassada també i tal.
Però també reflexionar.
Una part d'aquesta xerrada també és reflexionar.
si al lloc de naixement, de viure, etcètera, etcètera,
ens podia influir sobre els projectes.
En els dos projectes que hem coincidit,
tots dos s'han desenvolupat com a unitat autònoma valenciana.
una és a Burgesot, que està a València,
que està just allà,
i l'altra és a Font d'en Carròs, que està a uns 100 quilòmetres.
I volem parlar d'aquestes curiositats geogràfiques,
com ens poden haver influït d'alguna manera,
ens poden haver activat d'alguna manera.
I creiem que era un aport interessant.
Arrere a fons,
doncs és això,
que com t'haurien tot el títol,
és parlar d'arquitectura i d'escultura.
Com es poden establir simbiosis,
com es poden establir aquests víncles.
Ja he treballat amb uns quants arquitectes
i sempre és molt agradable,
perquè s'obrin particularitats,
vessants noves.
I en aquest cas van dir,
parlem-ne o posem sobre la taula
i expliquem fins i tot a vegades curiositats,
coses anecdòtiques que han sortit en aquests projectes.
I és el que preteníem amb aquesta petita xerrada.
Que en el fons respon molt al títol de l'exposició,
que és Mons, el món propi.
Són dos mons.
Deies, potser antigament o fa uns quants centenars d'anys
que estaven molt a prop
i sembla que avui en dia estan més allunyats.
És a dir, món arquitectura, món artístic, món belles arts...
I dius, per què?
Clar, semblen cosins.
Per exemple, això de la qüestió, diguem, de cuina.
De cuinar.
Doncs, en Tatsadaia, que un artista tenia cuina.
Cuina, vols dir?
La cuina de menjar?
La cuina de menjar.
De kitchen, eh?
Sí, exacte.
Doncs té també les arts.
El que antes era l'artesania.
També tenia un cert reflet.
I amb ell, per exemple,
la Berta Benin,
doncs parlar d'aquestes coses.
L'altre dia,
doncs vam acabar parlant
de com s'assecava la xufa.
Com s'assecava?
La xufa.
Jo pensava que no tenia ni idea.
Bé, i després jo tenia una relació amb uns altres coses
i uns objectes,
i després vam acabar parlant
de les estructures aquí,
on s'assecava això,
que ara s'han tornat,
me'n va comentar,
revitalitzant.
Bé, doncs tot, en certa manera,
té un cert vincle.
I és parlar d'aquests vincles,
que inicialment
se'n varien llunyans.
I no sé per què,
perquè és trist,
perquè podrien estar ben connectats
i ser beneficiosos
per en dues parts.
Perquè una visió...
Clar, l'artista, teòricament,
o inicialment,
en el seu treball,
en un projecte concret,
no està obligat
a un públic,
no està obligat a un encàrrec.
En canvi, l'arquitecte sí,
que està obligat a un encàrrec,
té un briefing,
té uns pressupostos,
té unes normatives...
Sí, a complir unes certes...
Etc.
L'artista se'n varia més lliure.
Té uns altres problemes,
aleshores més mentals...
Però ja és amb si mateix, no?
Exacte.
Però no passen fora
de les parets de l'estudi,
normalment.
Bé, i què passa
quan aquests s'ajunten?
En el primer cas
que vam treballar junts,
el projecte era per una església,
per un centre de religioses.
Clar, i per dos,
tots dos ens quedàvem,
clar, una mica sobtats.
No és normal
que un arquitecte...
Sí que fa que dissenya una església,
però tampoc se'n s'intervenia massa.
No sé, en aquest cas,
en canvi,
vam deixar intervenir molt amb ell
i vam deixar que jo participés allà.
I, doncs,
vam intentar dissenyar
fins a l'última part
de l'església
amb un caràcter més artístic.
Ell va ser respectuós amb el meu
i ja era respectós amb el seu
i fins i tot a vegades
ens compro...
No vull dir comproventar,
però, bueno, sí,
en certa manera, ajudar.
I creiem que aquesta faceta
està una mica oblidada.
Fins i tot hem de pensar
que hi ha una normativa,
sembla que,
no sé si és europea,
però Espanya hi és,
que vulgui que el 1%
d'una construcció civil
civil se destini
a obra d'art.
Ah, sí?
Sí, sí, sí.
Evidentment que en pots...
Un 1%.
Un 1%, sí.
Que en pots imaginar,
no es fa mai.
Clar, no s'hauria d'investigar,
no?
Vull dir,
de mirar edificis, centres,
per veure aquesta proporció.
Sí, clar,
també pot dir
que la rejola que has posat
que s'ha fet un artista.
I dius, bueno,
no, no és el cas.
A França sí,
i a França això funciona
molt més.
I ho compleixen?
Molt més,
però jo a vegades
repullem la informació
i ens surt això,
ens surt que sí,
que hi ha un concurs
per una obra
o per una altra
i que s'ha d'investigar
en relació al 1%.
En el nostre país,
no.
Fins i tot,
te diré que en els anys 70,
80,
potser les cases,
els edificis,
els finques,
tenien potser una peça d'entrades,
solíem-se més de ceràmica
que vols en aquests edificis
dels anys 70.
avui en dia això
s'ha perdut
i és una llàstima,
perquè a lo millor
és una llàstima a tot nivell,
no dir-ho sols per artistes,
sinó perquè també es perd
una possibilitat
d'acostar l'art
i fer-lo més proper
i no tan llunyà.
ara te'n trobem als museus,
és evident,
però després a la vida real,
a no ser que t'acompres un quadre
amb una fotografia a Ikea,
més enllà d'això,
hi ha molta gent que no té ni idea.
i jo, mira,
però hi ha estat una bona idea,
a dir,
per exemple,
ara hi ha tema de l'escultura pública,
la inversió és molt poca
i té el seu,
després jo crec que té el seu reddit,
és a dir,
que dóna beneficis tenir això
i aquest 1% has apregut
i és una cosa que millor...
Bé, apregut no,
existeix,
no s'aplica,
però existeix
i és una llàstima.
Tot i que, clar,
un museu,
hi ha obres d'art,
però és un edifici,
arquitectònicament parlant,
les dues,
parlant d'un museu en concret,
els dos conviuen
i segurament com es faci
aquell edifici ajudarà
a com es presentin,
es vegin
i es visitin les obres també,
no?
Exacte, sí.
O sigui que conviuen perfectament,
l'arquitectura,
en aquest cas art,
quadres, escultures.
Sí,
per exemple,
estic parlant totalment personalment
i segurament l'estic pifiant
totes, totes,
però, bueno,
tens dret a explicar
la meva postura, no?
Ah, per mi,
el museu més,
que sempre m'havia encantat més
era la Fundació Miró.
Ara no,
ara que han fet algunes pifies,
la poesia tampoc me va agradar,
i l'altre dia
una cosa gaire vora de terra
i tot això, no?
Però,
a darrere veus que hi ha
un arquitecte
que estava molt,
molt compenetrat
en l'artista.
És a dir,
veus que,
que hi ha una sensibilitat.
Després,
en canvi,
t'en trobes algun,
però a mi,
personalment,
el Marc Batroc és més
un edifici
sense molt de criteri
d'expositiu.
És enorme i tal,
i dius,
sí,
però potser no ajuda
que s'expliquin bé
les obres que hi ha presentades.
No ho sé.
Però,
n'hi ha que són més propicis
i altres que no.
però que,
evidentment,
marca molt
l'exposició
que tu veuràs allà.
I si vas a la Fundació Tàpies
també veus que és un tipus d'espai
reacondicionat
perquè era un edifici
antic
que el varen refer,
però té bastant
de vinca
a l'obra d'en Tanitàpies.
Amb Penyín,
amb Alberto Penyín,
de quina manera
és que et volia preguntar
abans que us separen
aquests metres
entre edificis,
de quina manera
us vau conèixer?
Us vau conèixer realment?
Cadascú creu amb vos
edifici a edifici?
O com va ser
la, diguéssim,
aquesta relació
professional-artística?
Ens varen conèixer
en un soterrani.
En un soterrani?
Sí, sí, sí.
Per un tema tècnic
de casa nostra
vaig haver d'anar
a el que era
el plau de congressos
de Barcelona
que feia Carles Ferraté
per pegar l'arquitecte
que portava l'obra
que estava allà
portant
la supervisió
de l'obra
perquè m'apargués
d'un material
que hi havia.
I en un soterrani
tenia el seu despatx
hi havia aquest senyor
Alberto Penyín.
No sé,
i a partir d'allà...
És que el món de l'art
és un món
que té un gran
percentatge
de casualitats.
Un gran.
I que funcionin.
Això ja és una altra cosa.
Sí,
però com que
t'ho trobes
gent rara
i oberta,
i amb ganes
de conèixer...
La possibilitat ja la tens,
no?
Ja és existent.
Sí, sí, sí.
I te sorprens.
És a dir,
les coses
que ens han passat
o que a mi m'han passat
a la vida
un percentatge
molt alt
és gràcies
a aquestes circumstàncies.
És el circumstancial.
He pogut fer això
per un motiu
i aquest motiu
m'ha portat un altre
i pam, pam.
I vas obrint
portes.
I vas conèixent
gent també
molt interessant
i veus mons
molt,
molt diferents.
Però molt diferents
que a vegades
tens contactes
més grans,
més petits,
però que contactes
també són beneficiosos.
I ja veig
obres d'artistes
d'amics meus
que o millor
personalment
no m'afectarien,
però en canvi
tècnicament
o millor,
però conceptualment
sí,
o viceversa.
I són mons
molt oberts.
i en aquest cas
el tema
d'arquitectura
pel meu tipus
d'obra
sí que
té molta
interrogació.
Ja,
temàticament
i això
m'interessa.
T'apropa
cap a l'arquitectura.
I les persones
que vinguin,
de fet és demà,
no?
La cita,
demà a les 7
del vespre
que dèiem
el mercat.
Què hi trobaran?
Més aviat xerrada,
col·loqui,
col·loqui obert,
podran participar-hi?
Com serà
aquesta trobada?
Nosaltres
m'han previst
que sigui el més obert possible,
tenim un petit guió,
però serà imatges
d'aquests dos projectes
que han fet,
que Alberto
podrà explicar coses,
jo els explicaré
les meves
i veure com han anat
en queixant
i serà sobretot
després molt oberta
el diàleg
que la crítica,
els comentaris
i el que
propi sigui
el públic
que pugui venir,
que hi pugui interessar.
També van posar
això del títol
que té el xat
de la sobrassada
per veure...
Home,
es crida-nés
i més no,
i a Miner
també m'atreveix
a dir
pel concepte
d'aliment,
que aquí no li agrada
la sobrassada
i aquí no li agrada
l'orxata
o les dues,
no juntes
per això.
Ja a vegades
a vegades
a vegades
és com
quan un cuiner
obre la nevera
o un home
o una dona
obre la nevera
i ara què el faig
per sopar?
Tinc uns ingredients.
A vegades
els artistes
també tenim això,
tenim uns ingredients
sobre la taula
i allà
anem combinant
i anem cuinant
a partir
d'unes necessitats.
Però tenim
uns materials primers.
jo crec que estem
bastant a prop
del tema culinari.
Sí,
ho has comentat
també abans,
el tema
d'ingredients,
al final
creu un plat,
creu una...
Un cuiner
també s'ha parlat
d'art culinari.
Sí, sí, sí.
No?
Un faranaderia
o qualsevol plat
d'elaboració
més moderna
són obres.
I si vas al País Basc
encara que tenen
l'escola aquesta
de Basc
no sé què...
cuina
no sé com se diu
bé,
hi ha encara més.
I tant.
Però sí,
també per exemple
és que clar,
tu ara vas
a un restaurant
sofisticat,
d'acord?
I
el que tu menges
ho respires,
te fan ensumar...
Són cinc sentits.
I hi ha
uns materials
que fan calor,
que fan olor de fum,
etcètera.
hi ha mil coses,
mil ingredients.
L'escultura
també hi és,
és a dir,
tocar un marbre,
tocar l'agafredor
d'aquest marbre,
la suavitat
del marbre,
o l'agafredor
més dura
d'un ferro,
o l'escalfor
d'una fusta
que té aquest tacte
tan càlid,
o una ceràmica.
Ostres,
això és molt important.
Fins i tot
a vegades
ja amb les alones
els he dit
que poden sumar
el fang
de la giga,
quan tu compres fangs,
i jo dic,
ostres,
vosaltres ensumeu
el paquet de fang,
i me miren
encara,
consistir
que és...
Com olorar un llibre,
no?
és aquell llibre,
però és que
en un fang
hi ha història,
aquell fang,
hi ha fulles
vegetals
que s'han produt,
i han donat
aquest color,
aquesta textura,
i al final
serà això,
i després
aquestes coses
s'aniran cremant.
És important,
una vegada
que vaig estar
en un centre ceràmic
que hi havia
milers de tipus
de fang,
cada vegada
que abria
un paquet
i deies,
ostres,
estaves respirant
un fang
que potser
s'havia preparat
a Austràlia,
podria ser
a Sudamèrica,
i diies,
ostres,
és terra d'allà
que ha vingut,
que ha passat
per unes polúges,
per uns detritos
que té
centenars d'anys,
i ara tu
finalment
els solidificaràs,
perquè un tros
de fang
sempre serà fang,
com més por
i sempre
anirà traspassant,
però en el moment
que tu cous allò
a més de 800 graus,
allò ja mai més
tornarà enrere.
Té una vida
acumulada també,
no?
Exacte,
i molt tinguin.
I un canvi,
no?
A posteriori?
I tant.
Miquel,
hem de deixar aquí
l'entrevista
que hem marcat
ja a les 12 en punt
del migdia,
fem el recordatori
demà a les 7 del vespre
al Mercat
de l'Urxat
a la Sobre Sada
Escultura i Arquitectura
amb aquests dos mons,
el teu més artístic
o d'una vena més creativa
i el d'Alberto Penyín
com a arquitecte
que hi aportarà
també aquesta urxata.
Gràcies, Miquel,
per passar per aquí
de nou.
Que vagi molt bé.
Anem seguint la pista.
Gràcies.
Gràcies.