Vinga, perquè seguim ara el magazín matinal de ràdio d'Esvern,
el just a la fusta, a segona hora del programa.
Avui som dimecres 28 d'abril del 2021 i ara ens toca fer l'entrevista.
Tenim amb nosaltres a la Sant Justenca Rosa Maria Maristany i al Jonás Benarroc.
Rosa Maria, protagonista de la pel·lícula documental Trànsit i Felicitat,
i al Jonás, director i productor del film. Els tinc aquí a l'estudi.
Saludem-los els dos. Hola, molt bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
A veure, Trànsit i Felicitat, en estrena aquest divendres 30 d'abril
a les sales del Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat a les 7 de la tarda.
Una pel·lícula amb Rosa Maria Jonás que parla, narra, mostra el procés de trànsit de la Rosa Maria.
Nervis per l'estrena? Una temàtica socialment molt compromesa, eh?
Molt conflictiva, també. Sí, sí, és evident que hi ha nervis, no?
Jo, com a cineasta, sempre hi ha aquest dubte de com s'ha rebut de la pel·lícula, no?
Volia dir que, esclar, que fer una pel·lícula en les condicions que l'he fet jo és una mica veiar entre la incertesa i la intuïció, no?
I aquest procés m'acompanya durant tot, durant tot el procés, m'ha de dir.
I tu, Rosa Maria, estàs nerviosa?
Gens. La veritat és que no ho estic. La veritat és que el nostre camí és dur, ho sabeu tots, i la nostra visibilització és el dia a dia, 365 dies a l'any, i el fet de poder-ho plasmar en un documental, la veritat és que ha sigut un goig de poder-ho fer.
Recordo que també tenim la nostra companya Fina Campàs, que també forma molta part d'aquest metratge, i la veritat és que, bé, hem tingut moltes converses que han sigut agafades espontàniament per aquest magnífic director, vull dir, les coses com siguin, i és un documental molt normalitzador, vull dir, no hi ha drames, no sé si has pogut veure alguns trailers,
però els drames en si no és que n'hi hagi masses. No. És que precisament és el que busquem. Busquem una situació de les persones trans, o transsexuals en aquest cas, normalitzades, visibles a la societat, o sigui que la societat ens veu i ja sap perfectament el que som, no ens agrada però no ens toca més remei, vull dir, és una cosa que ho portem ja amb la nostra expressió, no?
Però, bé, en fi, és un tema simpàtic.
Es trenquen els estereotips cap al col·lectiu trans en aquest documental. Tu, Jonàs, quin va ser l'objectiu de voler rodar aquesta pel·lícula amb la Rosa Maria? És a dir, què et va impulsar a fer-ho?
Bàsicament, a mi m'atreia des del començament aquesta expressió de gènere de Rosa Maria que el que fa és posar potens en l'aire tot concepte preconcebut de gènere i és això el que m'ha portat.
I aquest coratge amb què portava tot això, jo m'interessava no tant entrar en un aprofundiment de la temàtica trans o transsexual, sinó entrar en una vida íntima, en una personalitat que realment flipava, directament és això.
Perquè, Jonàs, tu quins aspectes has volgut destacar de la vivència i del procés de la Rosa Maria? El documental comença quan la Rosa marxa a Tailàndia a fer aquesta reassignació genital als 59 anys. Una mica és el punt de partida.
Exacte, és el punt de partida, sí. Jo bàsicament volia entendre, volia entendre perquè em sobtava. Tothom coneix dones transsexuals molt visibles. Jo he vist fa molts anys la ciutat vella de Barcelona i és evident que coneixes, però de res no encaixava amb això, no?
Vull dir, no encaixava amb una realitat ni l'Humpen, per començar, i tampoc encaixava amb aquesta hiperfeminització de la transsexualitat.
I volia entendre, volia entendre moltes coses, no? Del procés de la Rosa, de la presa de decisió, una mica també de la seva psicologia, de quan s'havia vist obligada a viure com a home durant molts anys,
les reaccions familiars, volia entendre. Jo he fet una pel·lícula en moda orgànica, vull dir, no he partit d'un guió, partia d'unes idees sueltes, així que anava una mica filant
i anava com volia investigar, fent preguntes, intentar jo descobrir. Jo he estat una mica com el primer espectador de la pel·lícula, també.
Clar. Com està tot el procés de gravació? Clar, entenc que, bueno, es mostra el documental al llarg de diferents...
O sigui, que no se centra tot en un dia, per dir-ho així, sinó que és al llarg del temps. Com ha estat haver de gravar això?
Recordem que tot això es va gravar abans de la pandèmia, per tant, no hi havia potser algunes dificultats, però com està tot aquest procés?
Bueno, ha estat un procés que ha durat un any i mig, més o menys, de rodatge, i després el muntatge s'ha allargat fins als anys.
Jo anava muntant, a mesura que anava gravant, anava muntant, per saber què és el que em faltava, saber què és el que necessitava saber més, una mica això,
i ha estat una qüestió d'anar a buscar moments, buscar moments que puguin ser interessants, trobar-me a quedar tant amb la Rosa,
de vegades sense càmera, la majoria de vegades amb la càmera, de vegades amb ajut, per exemple, l'escena al Consell de Dones,
no podia rodar-la sol, i aleshores vaig portar una segona unitat, i vaig portar també so directe,
perquè era una situació tècnicament molt complexa per copsar-la tota, no?
Però, diguem que jo anava improvisant, o sigui, improvisant abans de rodar,
decidia el que volia rodar a mesura que veia el material que tenia i les preguntes que em venien al cap.
És orgànic, és un procés orgànic, estic molt content d'haver-ho fet així, perquè trobo que deixa molt més llibertat a l'espectador també per seguir tot.
Entenc que hauràs après un munt, no?, sobre el tema durant el procés de gravació i ara amb la promoció, la difusió del documental...
Una barbaritat. He après molt del tema transexual, de la qüestió estrictament professional,
no he après gaire perquè soc professional del cinema fa molts anys, però sí, sí que he après. He après molt.
Rosa Maria, com ha estat l'experiència que una càmera t'estigués seguint per situacions realment molt íntimes?
És a dir, el públic veurà situacions, escenes, realment molt personals teves.
No et fa una mica de vergonya o no t'impressiona una mica que la gent conegui aquests aspectes?
No veig el per què.
Home, se't veu anant a la pelucaria, se't veu anant a la platja...
Ah, sí, sí. Bé, l'altre deixeu-ho per la gent que miri el documental, em sembla.
Aviam, sí, el que passa que no, no, la... Aviam, nerviosisme no, eh?
Si et refereixes i em feia por que estigués davant de la càmera...
Més aviat em cansava que m'estiguéssint amb el damunt amb la càmera, eh?
Perquè de vegades, quan estàs amb la càmera, et poses dintre el paper
i vols fer un paper més enllà del que et toca de fer el paper, no?
Clar.
I llavors, doncs, vols sobreactuar una miqueta perquè et veus endavant d'una càmera.
Precisament, la gràcia d'aquest documental és això,
que les escenes que estan sobreactuades van ser tallades, retallades...
Ah, mira, mira, veus.
Sí, sí, sí. I, a més a més, es van filmar estrictament les que són espontànies,
que són les realment que acabaran molt la pena.
Jo, per això, aquest documental, realment, a mi m'ha agradat molt que me'l gravessin,
que ens el gravessin. De fet, surt un munt de gent, eh?
Al tant, sí, sí. És molt coral.
Sí, sí. Coral és la paraula, diguéssim, bonica, no?
Perquè, sí, surt molta gent del poble, la veritat és aquesta,
bàsicament la gent de Sant Feliu.
I després, perquè vosaltres sabeu que jo,
amb el primer any que estava visquent a Sant Feliu,
i llavors la segona part de la producció del documental
va ser el meu trasllat novament a Sant Just.
perquè jo ja havia sigut Sant Justanc abans, eh?
Ara ho torno a ser, gràcies a Déu.
Bé, gràcies a Déu, també està bé Sant Feliu, les coses com siguin.
Vull dir, del baix.
Del baix i bregat.
Del baix i bregat, sí.
Exacte, deixem-ho així.
Rosa Maria, el documental comença, doncs això, quan tens 59 anys.
Ara en tens, quants?
Aquí hi ha una puntualització.
Vinga, puntualitzem. A veure, ai, ai.
No, no, no. És que jo em vaig anar a operar, que tenia 57 anys.
Ah, 57.
Sí, 57. I quan vaig tornar, l'endemà, em feia 58.
Val.
No, 59. O sigui que, home, la tinc joveneta, tendra encara,
però ja tenen més anys que em pertoquen, eh?
Ara en tens, ara en tens que 60 i escaig...
62. No me n'amago, ja ho saps, que no me n'amago, jo.
Han passat uns quants anys, eh?
Una miqueta, sí.
Tu has canviat molt des de llavors? Has après, durant tot aquest procés, Rosa Maria?
Evidentment. El que passa és que ja ho veureu amb el documental,
vull dir, és que no t'explicaré el que els meus germans diuen,
perquè, evidentment, és una part dura del comandament.
Molt dura, sí, sí. La part familiar té molt de pes.
A mi em fa mal, aquella escena, però jo vaig dir amb el Jonás,
no, Jonás, perdó. Jo vaig dir amb el Jonás, doncs, que per favor,
que això es tenia que... Jo no em veiem cor de poder-ho veure,
però em va arribar a convèncer que allò era part d'una realitat,
i que com tot el documental és tot real,
doncs el que no es pot fer és maquillar una situació real.
Per tant, tal com és, dura, dura per mi, per sentir-ho.
La gent del públic jo no sé si això ho entendrà d'una manera o d'una altra,
però per mi em representa una castanya impressionant,
però considero que una vegada he vist les escenes aquestes,
doncs que realment valen la pena,
perquè és una realitat que moltes persones transsexuals hem viscut
i vivim amb les famílies en el dia d'avui.
El documental es centra en diferents aspectes de la teva vida,
en diferents àmbits, es veu com el que diem el tema familiar,
que té molt de pes, no?, les opinions dels germans,
també es veuen algunes escenes amb la teva filla,
també hi ha la part de l'àmbit laboral, d'aquesta recerca,
les dificultats que hi ha per al col·lectiu a l'hora d'anar, per exemple,
a buscar pis, a buscar habitatge, no sé,
realment és un documental que toca diferents àmbits,
Bé, jo la feina no l'he canviada,
de fet es va gravar una escena al despatx on treballo,
ara no me la deixaríem fer,
ara no me la deixaríem fer,
però en aquell moment me la van deixar fer,
i amb el tema de la vivenda, sí, tens raó,
jo vaig començar a anar buscant pisos,
i per molta nòmina que presentés,
per moltes possibilitats que pogués,
l'alguna frase així una mica dura que em van dir
és que el propietari no qui era puticlubs.
Ja.
I hòstia, jo la veritat és que em vaig quedar una mica de pedra,
jo em miro el mirall i sé qui em veig,
vull dir, la gent me'n coneix, jo,
com vols que sigui una prostituta,
vull dir, amb tots els respectes de les prostitutes,
però no tinc res en contra,
però jo no ho he sigut mai, això,
mare de Déu Santíssima,
però bueno, en fi, són coses que cada qual,
però bueno, la realitat és que aquestes coses fan mal, eh?
Aquest film té una particularitat,
i és que tu, Jonàs, i la Rosa Maria
vau coincidir quan éreu joves a l'escola, a l'institut.
Quina era la vostra relació llavors?
Tu, Jonàs, haguessis dit que aquell noi que coneixies
s'acabaria fent una resignació,
passaria per al trànsit de gènere...
Com era la Rosa Maria abans?
Bueno, era una mica bolín, eh?
Era un gamberro.
Era un gamberro amb o final, perdona, Rosa,
però era un gamberro provocador,
molt provocador.
Però sí, jo crec que ens estimàvem,
després de tot ens parellàvem molt,
però crec que ens estimàvem.
Sí, perquè jo, amb el Ionà,
Jonàs, quan érem petits,
allò que a les classes tothom se n'enburla de tothom una miqueta, no?
Però jo a ell li feia la broma
que em posava els llavis així,
tots els cap enfora, amb la llengua cap amunt,
perquè semblava uns llavis gruixuts com de...
com de jo soy aquell negrito de l'Àfrica tropical, no?
i com el Ionà té els llavis gruixuts,
això m'emprenyava moltíssim.
I això ho va recordar.
Això, quan ens anem a trobar,
m'ho va recordar, eh?
M'hora meva.
Ara, amb això vull dir que, de vegades,
les coses més ínfimes,
les tonteries de nens
que ens fem, les bromes,
ens poden arribar per seguir tota una vida, eh?
Vull dir que, clar, jo...
La meva culpa...
So sorry, my friend.
No, però jo som orgullós els meus llavis sensuals, eh?
No creguis.
Bé, jo no tinc pas que estigués...
Jo en aquella dèpoca no em fixava.
Tu vas fer el trànsit, Rosa Maria,
doncs això, ja a una edat bastant avançada, no?
Creus que falten referents?
Que els nens i nenes,
doncs bé, que volen fer aquest trànsit
quan són petits, petites,
els hi falten referents?
O ara esteu començant a sortir a la llum
fer xerrades, de més?
Ja fa temps que es van fent xerrades al respecte
i sobretot ara els nanos, doncs ara...
Ara hem guanyat un punt importantíssim
que hem introduït dintre dels esquemes educatius
tot el que són les diversitats humanes.
Sí.
I gràcies a això, doncs, van sortint personetes
que poden ser trans o no trans
o poden ser de col·lectius, d'altres col·lectius,
amb orientacions sexuals no normatives,
això ho hem dit moltes vegades, ja.
Però la realitat és que els referents...
Bueno, jo la veritat és que jo vaig anar
a unes colònies una vegada de cristalins
que tots són menors trans
i totes les persones se m'acostaven i em diuen
jo de Mallorca no vull ser com tu.
Quina repuda, eh?
Sí, però bé, però era bonic perquè era com un imant,
et venien tots, sí, ja et llegien com ells també se senten, no?
Clar.
Però no t'ho deien amb mala fe, no?
Dicen, oi, i per què tens aquesta voz, no?
Es semblar quan tu la caperocita roja, no?
Dicen, oi, no vas muy femenina.
Dicen, no, és que sabes què passa?
Dicen, el problema és la ropa.
Tinc una talla enorme.
És que en les secciones de supertalles
me vienen cortes.
Tengo que pasar por la modista para arreglarlas.
I, claro, aquí no hayan tallas.
Eres d'aquestes cosas, pero bueno, en fin.
Creus que la societat està més oberta de ment cada vegada?
Amb dones trans com nosaltres, visibles,
i que durem canya en tots els àmbits,
t'asseguro jo que sí.
Hi ha una part del documental que comenteu
que no només voleu que us tolerin,
sinó que us acceptin.
en fer efectiva...
No és correcte.
Que ens respectin.
Que ho respectin.
No, però és cert.
La Fina diu això, el Consell de Dones.
Diu que...
Textualment diu això.
Ah, que les acceptin.
Bueno, en canvi un moment,
perquè les acceptin com a dones.
Sí.
Però jo volia que...
El meu missatge és que ens respectin com a diversitat.
Clar.
Fer efectiva aquesta normalitat, no?
D'alguna manera.
Exactament.
Vull dir, és un fet transversal.
No...
La transsexualitat no ve de persones,
de famílies desestructurades.
No ve de famílies riques o famílies pobres.
No ve de famílies molt cultes
o famílies que no han tingut mitjans
per una educació.
És transversal.
En hi ha de tot.
Tenim metges, tenim enginyers,
tenim físiques que treballen al Sincrodró Alba.
avui tenim coses, tenim...
Al col·lectiu tenim gent molt potent,
les coses com siguin.
I també hi ha altra gent, doncs,
que precisament no han tingut els mitjans suficients
i hem hagut de viure d'una manera molt diferent
del que, per exemple,
nosaltres podem arribar a disfrutar en un moment determinat.
Lluitem per tothom.
L'operació Rosa Maria
és el final del trànsit?
O sigui, et sents ja lliure com a dona
o la cosa va més enllà?
La cosa va més enllà.
El trànsit no s'acaba mai.
No s'acaba?
No.
És un procés que dura tota la vida?
És un procés que dura tota la vida.
Nosaltres, quan parlem de persones,
què és un trànsit?
És com viatjar amb tren del punt A al punt B
i cada qual es baixa a l'estació
que més confort s'hi troba.
Però és que el bé no arriba mai.
El bé és tota la vida.
És cada dia vas aprenent.
Vull dir, una cosa és dir
que jo soc dona.
Una altra cosa és aprendre a ser dona.
Clar.
Això canvia molt, eh?
Vull dir, jo soc dona,
però jo ara puc dir soc dona
i he après a ser dona.
M'ha costat aprendre a ser dona.
No és fàcil.
A mi m'han educat com un noi sempre.
No m'han educat com una noia.
Tot i que jo m'hi sentís com una noia.
Però he d'aprendre a aprendre
i a trobar-me al meu cos
com una dona.
amb vagina, eh?
Que no és el mateix, eh?
Es parla molt també de sexualitat
durant el documental.
Jonas, és un tema que tu també
vas voler destacar d'alguna manera
o que va sortir perquè la Rosa
li va néixer?
Com?
No, efectivament.
Va ser un tema que volia tractar.
Perquè, esclar,
són mecàniques diferents,
en masculina i la femenina.
La Rosa havia viscut molts anys
amb una mecànica sexual masculina.
Havia tingut relacions...
amb el seu rol d'home
havia tingut relacions heterosexuals.
i, esclar,
que m'interessava com...
Em semblava un detall important
perquè jo crec que la resignació genital,
com molt bé viu la Rosa,
és un pas...
No hi ha pas enrere.
Vull dir,
és una cosa definitiva.
que és prou fort el tema
com per intentar
esbrinar-ho una mica més,
entendre-ho una mica més.
Clar.
A mi em sorprèn una part,
Rosa Maria,
en què el teu germà
parla de quan...
de quan eres home,
de que...
Jo sempre soc dona.
Vale.
De que, bueno,
que tenies actituds molt masclistes.
Això ho diuen tots dos,
em sembla.
Ara, no,
de ta germana no me'n recordo,
però sí que tenia la idea
del teu germà.
És així?
És realment així
perquè jo,
dintre del que és
un procés de trànsit,
també hi entren
els captors.
El teu captor
ha de ser una persona
que ningú sàpia
el que ets en realitat.
Sinó, el captor
és la imatge
que la gent
ha de veure de tu.
Perquè de tu
la societat espera de tu
una cosa determinada.
Per tant,
el teu captor
és el que et mana
i et domina.
El que passa
és que arriba un punt,
i això és una frase
que ja hem dit moltes vegades,
que la transsexualitat
no és susleïble.
O sigui,
arriba un punt
que la persona,
el gènere
que tens a dintre,
el gènere
que t'imposa a dintre,
el gènere
que tu et sents,
té ganes de sortir.
Tu no mostraves públicament
la teva part femenina.
No, no, no.
Bé,
i ara,
segons el llonar,
tampoc.
però, bueno,
el cas és que jo
ara ho sé
que soc una dona.
Vull dir,
home,
aviam,
jo porto les ungles pintades
sempre.
Les meves proporcions
no donen
per més feminitat,
eh?
Però,
això no vol dir
que no ho sigui.
Hi ha moltes dones
que són molt diverses.
No hem d'anar a buscar
estereotips de gènere aquí.
No hem d'anar a buscar
el 90,
60,
90.
Això,
en el meu cos,
és impossible.
faig un metre 86 d'alçada
i unes esquenes
com una camionera.
Vull dir,
no sé,
vull dir,
és que
és impossible.
Per tant,
els ossos
no els podem retallar,
eh?
Afortunitament.
I el cervell
tampoc me'l poden canviar,
eh?
Tot i que el cervell
canviï una mica.
Però jo valoro molt
que no tinguis pluma,
per exemple.
No tens pluma.
I per què ets no tindran pluma?
Per això dic,
que valoro molt.
Vull dir,
normalment...
Potser es trenca
amb aquesta idea,
no?,
que té la gent
que algú transsexual
ha de ser algú
que mostri la pluma
i amb aquest documental
efectivament
es veu el cas
de la Rosa Maria
que és totalment
el contrari.
És a dir,
ella és...
Però és que les persones
transsexuals
no en tenen de pluma.
Jo volia dir-te
que és diferent...
Però és que no...
Aquesta pregunta
no està ben...
no està ben feta.
Però hi ha...
Però no es tracta
d'una pluma
molt afectada
però sí de camuflar
unes actituds
masculines
que no estic
justificant
ni no justificant.
Vull dir
el que m'agrada
precisament.
Quan estàs
en el procés
de trànsit
fas tot el possible
per ser més
emanarada
si vols
per bellugar
més les mans.
És un aprenentatge.
Home,
les mans
es belluguen.
Sí,
però que no ets
emanarada.
Però no,
però el cas
és que
la gent
es vol
hiperfeminitzar
per arribar
al màxim
possible
a l'estereotip
marcat.
Amb el meu cas,
jo m'he mirat
al mirall,
sé exactament
com sóc
i he valorat
el que puc
i el que no puc fer
i a partir d'aquí
he tirat endavant.
I els meus problemes
m'ha portat
pocs,
perquè
quan una persona
es dirigeix a mi
masculí
es dirigeix a mi
la primera vegada.
La segona
ja vigila molt.
Ja t'encarregues,
eh?
Juro, Maria.
El títol
es diu
Trànsit i Felicitat.
Tu ara
ets més feliç,
Rosa Maria?
Sí,
i tant.
Seu més feliç
perquè jo,
per exemple,
un petit exemple,
jo abans em posava
una pel·lícula
a tiros
i disfrutava molt
i posava
una pel·lícula
romàntica
i dic
quin mal rotllo,
què és això?
Això és infumable,
no?
I ara hi ha dies
a la setmana
que dic
mira,
em posaria
una pel·lícula
d'aquestes
del diumenge,
aquestes
tontetes
que et fan saltar
la llagrimeta
i et sents bé
he plorat
i m'ha anat molt bé
però aquest plor
la veritat
és que
aquest punt sensible
sí que el tinc
a més,
això t'ho poden dir
millor les meves filles
que vindran les dues
al passi del documental
les dues?
Sí,
i el meu gènere
sí,
sí,
vindran les dues
a més la meva filla gran
inclús m'ha dit
que en principi
no volia sortir
el documental
i ja quan estava
en fase de producció
em va enviar un whatsapp
que volia sortir
i no va ser possible
perquè ja estava
ja s'estava tancant
en acordes jones
i llavors
va ser llàstima
perquè
a ella li marcava
molt
el que era
el seu pare
doncs hauria fet
un trànsit
d'aquest nivell
però a base
de treballar-ho
a base
d'estar en contacte
amb ells
amb elles
a base
d'estimar-les
i d'escoltar-les
sobretot
doncs potser també
hem vist
que en mi
una persona molt diferent
al que veien abans
clar
hem vist
la rosa
real
hem vist
un pare
real
un pare
molt més sensible
un pare
que està per elles
i que faria
el que fos
per elles
i això
la veritat
és que
també és d'agrair
perquè quan et veuen
et venen
jo m'hi imagino
això serà molt emocionant
no sé
jo penso l'escena
i anticipes
i anticipes
veig l'escena
i em salta la llàgrima
perquè amb això
també soc molt sensible
vull dir
és així
en el documental
també hi ha un punt
un concepte
que se'm fa referència
consideres tu
i ho poso de manifest
perquè et surt el documental
que vas néixer amb un cos equivocat
o gènere equivocat
jo no vaig néixer amb un cop equivocat
això és un escrit
que va fer
jo no ho dic
això que vaig néixer amb un cos
no
crec que no ho dius
però com surt en el documental
surt amb l'escrit del jornal
del cuerpo equivocado
però jo no he nascut mai
amb un cos equivocat
jo vaig néixer amb el meu cos
el que passa
que jo per la meva coherència
sexoafectiva
mecànica sexual
parlem de mecànica sexual
per la meva coherència
sexoafectiva
doncs
vas decidir fer-me una vagina
una nova vagina a Tailàndia
ja està
però per la resta
no ha canviat
perdona
jo crec que el que tu deies
si recordo la frase que cites
Núria
era
no vam néixer amb un cos equivocat
vam néixer amb uns genitals equivocats
això sí
és clar
evidentment
crec que la frase era aquesta
era aquesta exactament
si no recordo malament
bueno he vist moltes vegades el documental
perquè ha faltat durant mesos
és a dir
que és molt difícil que m'equivoqui
no a part que esteu
o sigui
ja
vull dir
millor que tu
la frase era aquesta
això és correcte
jo venís amb un genital equivocat
però allò és que
me l'he canviat
tu
també
Jonas jo volia preguntar-te sobre les dificultats
que han aparegut a l'hora de
de gravar
temes de permisos
o
també perquè és un tema
socialment podem més delicat
o que no s'ha tractat tants cops
has hagut de tenir en compte
has hagut de tenir en compte
algunes condicions
bueno
el principal són els drets d'imatge i veu de la gent que surt
vull dir
clar
com d'una manera una mica underground
la producció
aleshores poques vegades
me'n recordava de fer signar drets d'imatge a la gent que hi sortia
i després tenir-los que buscar ha estat una feina bastant impressionant
no?
vull dir
l'havia mort aquí
pesadíssima
aquest és el
principal
entrebanc que he tingut
perdó
però
per exemple
l'Ajuntament de
Sant Feliu
m'ha obert les portes
per fer tot el que sigui
i estic molt agraït
molt agraït
és la Rosa
qui ha fet
evidentment la pressió
o la gestió
però
però
no
la gestió l'han fet ells
a quins festivals ha anat el documental?
sabem que s'ha mogut una mica
ara en pandèmia
sí que
s'ha de dir que també ha estat difícil
poder-lo moure o difondre
però bueno
sí que sabem que ha estat en alguns certaments
sí
ha estat
un festival a Salerno
que es diu