Ara passant 10 minuts de les 11, parlem de les CES, que ha estrenat el llibre
I tu què feies a mi en los 164, un llibre que l'entitat sinjustenca va presentar
durant el sopar de motxilla el 19 de setembre, i ara en volem parlar
amb en Jordi Gironès i en Francesc Blasco, que són els coordinadors d'aquest llibre
i els recopiladors de les històries que hi podem trobar.
Ens tenim avui aquí al Just a la Fusta. Molt bon dia a tots dos, què tal?
Bon dia.
Bon dia.
Per parlar una mica d'aquest llibre que té un títol bastant provocador, m'agrada aquest títol
perquè et fa venir ganes de descobrir més. Com va anar tot plegat? Com va sortir la idea de fer aquest llibre?
Bé, en principi el llibre, la gènesi del llibre, ve donada com la commemoració dels 50 anys
de la represa de les CES. És a dir, l'any 1964, el senyor Fulgenci Baños va reiniciar, això ho hem dit
en alguna altra ocasió, va reiniciar la CES amb una colla de xicots joves i aquests xicots joves,
alguns d'ells han continuat pertanyent a la CES i vam decidir reunir-nos per commemorar aquests 50 anys.
Ens vam retrobar l'any passat i entre diverses activitats petitetes que vam fer per commemorar-ho i passar-nos-ho bé,
algú va proposar de per què no fèiem un llibre i la gènesi del llibre ve d'aquí,
ve que aquest grup va decidir fer això i aleshores el que es va buscar és que hi hagués algú
que se n'encarregués, diguem-ne, de tirar endavant aquesta iniciativa i aquest algú són els que estem aquí endavant.
Més, més, són nosaltres, més en Daniel Cardona, en Toni Malaret, Francesc Fàbriques i en Lluís Aiguader.
Déu-n'hi-do.
Sí.
Per tant, hi havia feina, no?
Sí, hi havia molta feina i aleshores el que passa és que, esclar, jo ara quan he dit aquests dos potser m'he passat en aquest sentit,
l'oblidàvem dels altres, que passa que al final la recopilació la vam fer nosaltres dos perquè tots no podien ser,
és a dir, les coses aquestes o fa un parell de persones o una o dues o tres com a màxim,
però l'altre era un consell assessor o com una mena de taula de redacció que també van dir la seva a l'hora de fer el llibre.
Per tant, què hi trobem? Què s'explica en aquest llibre? Què és el que algú que digui, va, doncs m'animo a llegir-lo, què hi trobarà?
Bé, com deia el Jordi, el motiu inicial és per què no recopilem, doncs, batalletes.
I aquesta és, diguem, la idea inicial que després s'hi va afegir, per què no hi afegim, les batalletes o la història particular d'aquestes persones
que l'any 64 no eren les seves però que han vingut posteriorment i que d'alguna manera podien donar una pinzellada més de color
a tota aquella generació, no?, que va iniciar la muntanya.
Aleshores, el que trobem al llibre, arrel d'aquestes, d'idea inicial de les batalletes, com he dit,
i de la història de la d'altra gent que s'havia incorporat posteriorment, doncs el llibre es va dividir amb anècdotes i entrevistes.
Val.
Un punt important, a part del que és aquesta estructura, doncs, d'aquestes dos coses, hi ha el propi disseny del llibre.
És a dir, a les seves no havia fet cap llibre en color, es va voler introduir el color, es va voler introduir un format, diguem, més llegible,
que fos agrada pels ulls, i també, doncs, dintre d'aquest disseny va entrar, doncs, el fet que passés a ser un format digital en comptes d'offset,
el qual, doncs, permetia, doncs, una més lleugeresa si s'havien de fer més còpies o menys còpies.
Perquè heu fet, també, diferencial d'aquest llibre, és que aquest llibre, doncs, per primera vegada, qui l'ha volgut l'ha hagut de pagar.
No el 100%, però ha hagut de pagar una part. És a dir, és com un pay-per-view, i, bueno, és una alternativa al micromecenatge,
que, en aquest cas, els propis mecenes són els interessants en el llibre.
I si algú el vol, llavors, ara, el pot demanar i s'imprimeix, o com funciona?
Sí, de fet, ara nosaltres hem fet una quantitat que fos, diguem-ne, suportable per les SEAS, per l'economia de les SEAS.
Per tant, no hem volgut fer molts llibres com altres casos, en els quals n'hem fet 400, 500,
i llavors te'n queden 200 a magatzem, a dir, no, no, aquesta vegada ha de ser, tal com deia el francès, sota petició.
Però se l'han fet una mica més, que és per si de cas algú digui, oh, ostres, a mi m'interessa.
I en aquell moment ens queda un remenent que, si no recordo malament, en aquell moment són set llibres.
O sigui, hi ha set llibres que...
Poca cosa, eh, per tant.
Molt poc, esclar.
Els hi ha interessats.
Clar, és que aquell llibre, un de les aspectes que vam valorar des del principi,
és que anava més destinat a les persones d'aquell temps, a les persones que les interessen,
que no pas al gran públic.
Però, però, pot donar-se el fet que quan un la llegeixi,
se n'adoni que hi ha alguna cosa més,
que no a les històries de les batallades i de les entrevistes,
que allà hi ha un component social d'un moment determinat que també té el seu interès.
Clar, clar.
I per això pot ser que ara ens associeixi algú que digui,
jo en vull un.
Si en vol un, mentre se'n quedi, en faran.
I, si s'acaben, tenim previst de poder fer una petita redició
sempre que n'hi hagi insuficients.
Val, perfecte.
Per tant, doncs, quedarien aquests set, però potser, fins i tot,
se'n podria fer algun altre, no?
Sí, fes falta, sí.
Un detall que mi volia donar és el fet que,
la CEES, doncs, el 2009 va celebrar el 75 aniversari
i aleshores va fer un llibre de la història.
I allò és la història de la CEES,
diem lletres bajúscules.
El que hem fet ara amb aquest llibre és una història petita,
una història individual, no?
Però no deixa de ser història, no?
Un altre, quan demanaves tu que hi trobem el llibre,
doncs hi ha el tema de les fotos, i és important.
No hem volgut repetir cap foto, exceptu en la portada,
perquè era una foto molt emblemàtica, que sí que està repetida.
Sí, quina foto és?
La foto de la portada, bueno, és una foto que em sembla que és
la bretxa de Rolando, no?
Sí, està sota la bretxa, al costat del refugi de Saradets.
Aquesta foto ja va sortir al llibre dels 75 anys,
però totes les de més, totes les de dins, són inèdites.
I hi ha moltes fotos històriques absolutament de refugis i d'indrets,
fins i tot també, bueno...
Que aquests quatre nois que surten a la foto entenc que són vosaltres,
o són algú que puguem conèixer?
Sí, sí, sí.
No, no, i tant, i tant.
Nons i cugnons, i d'aquell temps.
Lluís Bullic, Francesc Fàbriques, Joan Urpinell, Gaspar Oriol,
Toni Simó i Frederic Planes són els de la portada.
Bastant coneguts, també, no?, per tothom.
Sí, volia afegir una altra cosa, que és...
És a dir, nosaltres hem fet això, com deia el Jordi,
és una cosa que en principi pot semblar molt personal,
que pot interessar només aquests 33 socis
que van participar en la refundació de l'Àsia
i els altres, les entrevistes,
que són una vintena de persones o 21 persones.
però jo penso que això és una manera de recopilar història,
ni que sigui història petita, amb lletres petites,
però jo voldria proposar que això és un model exportable,
que gent d'altres entitats, d'altres institucions,
pot fer coses semblants.
La gent, no sé, que...
És a dir, semblantment al que havíem fet les CES,
s'ha fet amb el cor, el pom de flor,
s'ha fet amb el futbol, el futbol, o el hockey, o el bàsquet.
Aleshores, allà hi ha, com havíem fet nosaltres el 2009,
la història grossa, però hi ha tota la vivència personal de les persones,
això no queda reflectit enlloc,
i qualsevol grup de persones pot repetir un model com aquest.
Jo penso que val la pena, perquè, si no,
hi ha una part de la història que es perd.
i aleshores què passa, doncs?
Que, doncs, d'entitats com el Centre d'Estudis,
jo ha de recopilar aquestes històries personals,
entrevistant a persones que potser ja no estan en memòria plenament,
i aleshores, per tant, si, com nosaltres,
que estem a l'edat de 60, 70,
encara la majoria estem bé per memòria,
doncs és un moment per recopilar-ho i deixar-ho constància.
A mi mariau, per tant, a la gent que tenim, eh?
Sí, absolutament, sí.
Jo també m'agradaria fer una cosa, que no ens la deixéssim,
que aquest llibre ha estat dissenyat per Lluís Aiguadé.
Lluís Aiguadé és un soci de les SEAS
i té una empresa, diguem-ne, que es dedica a publicacions,
és una empresa digital, disseny i tot això,
i es va oferir a fer-nos aquest disseny novatós, guapo,
trencador d'alguna manera,
i jo el voldria fer esment que a aquesta persona
val la pena fer-li un reconeixement.
I tant.
Alguna anècdota que aparegui al llibre
que valgui la pena destacar, per exemple,
vosaltres que les heu anat recopilant totes?
Les boles de neu, les boles...
No, no, no, sí, n'hi ha de molts singulars,
és a dir, per exemple, pot semblar singular
que hi haguem dedicat un capítol,
perquè les 90 anècdodes que tenen el llibre
les hem classificat en 18 classes,
per agrupar-ho, no?
Perquè la gent pugui anar a un tema concret,
que si diu campament, si diu travessa,
però hi ha un que es diu missa,
i potser a un lector d'avui trobar un capítol que diu missa
el pot sorprendre, no?
Però la veritat és que aleshores, doncs,
el fet d'anar a missa,
moltes vegades era una obligació,
i a part, doncs,
que sovint s'havia de recórrer,
per exemple, a les parròquies,
perquè et deixessin dormir, no?
Això potser seria una cosa singular.
Una altra cosa singular és que
moltes anècdotes estan repetides,
i això també té un interès.
Per diferents persones, no?
Per diferents persones, exactament, sí.
I que ho veuen diferent,
que és curiós perquè tenen un record
que no és ben bé el mateix.
Per tant, això vol dir que la història és diferent,
segons el punt de vista, eh?
Exacte, es veu molt clar amb algunes coses
que explica la batalleta i dius,
ostres, aquest tio no explica el mateix que l'altre.
Sí, al fons de la qüestió,
però no els detalls, els detalls són diferents.
En quin cas passa això, per exemple?
El de les vaques passa a la vaquerca a córrer.
Sí, bueno, hi ha una anècdota
del Campament General de Catalunya de Vidrà,
que va ploure molt d'una nit,
ningú anava amb tendes apropiades,
i aleshores uns quants van sortir de bon matí
i ja van marxar i van fer un passeig,
i en aquest passeig van ser perseguits
per unes vaques que van córrer
a darrere d'aquests mitja-dotsen excursionistes,
companys, que van fer aquesta volta.
I aleshores això ho expliquen diferents.
dient que el senyor Banyos era el que anava primer,
tot i que era el més gran,
o que per la culpa de tot això
la va tenir un gos que se'ls va enganxar.
Aquesta és una anècdota que està repetida,
una altra anècdota és la de les Boles de Déu,
que és el Jordi,
un campament amb aranges.
I aleshores, fins i tot, clar,
concretament aquesta segona anècdota
de les Boles de Déu,
és curiós que un l'explica
com si fos un somni.
I està literàriament,
jo trobo que està molt bé,
m'agradaria tornar-ho a viure,
perquè això de les Boles de Déu és com
si ho hagués somiant, no?
I un altre ho explica en termes més reals,
vam posar-nos a fer les Boles
i aleshores, bueno, aquí jo penso que
l'aspecte literari,
amb alguns dels que expliquen les anècdotes,
hi és, no?
Hi posen, no sé com dir-ho,
hi posen el feeling personal, no?
No és una mera descripció de fets.
I la gent que l'ha pogut llegir,
doncs ara ja fa un mes que es va presentar,
no?, el dinar al de setembre,
què us ha dit la gent?
A veure, d'entrada sorprenent,
perquè a la gent li agrada més
del que s'imaginava.
Sí?
És a dir, estem trobant...
Home, fa molt bona pinta, no?
Sí, sí, el feedback que estem rebent,
precisament és a dir,
ostres, això és més guapo del que em pensava.
Ui, vaig començar a llegir
i no me'n vaig poder desempallegar fins al final,
però vaig començar a llegir anècdotes
i me les anava enganxant perquè era divertit.
Clar.
Sí, sí, m'agrada, està molt bé.
Sí, sí.
Jo diria, afegir una cosa,
que és que algú que m'he trobat
de posterioritat de que l'haguem tret
és que m'he dit,
diu, quan ho he llegit
se me n'han ocorrit moltes altres anècdotes
que podia haver escrit.
I dic, home...
Arribes tard.
Sisplau.
Es podria fer una segona part o complicat?
No, no.
Jo també voldria dir
que precisament va costar molt
arrencar la gent a escriure, eh?
Perquè alguns ho van fer
d'una manera fàcil i tal,
però hi hauria una sèrie de persones
que nosaltres creiem
que podrien haver explicat més anècdotes
i no ho vam aconseguir.
Clar, que a l'hora d'enfrontar-se al full en blanc
després costa, eh?
Li feia mandra, sí, sí, sí.
Bé, la cosa més simptomàtica
d'aquest fet
és que tenim, com t'he dit,
tenim 90 entrevistes...
90 anècdotes, perdó,
90 anècdotes,
i les persones que han aportat anècdotes
no arriben a la vintena.
Lo que vol dir
que n'hi ha uns que no n'han fet cap
perquè no se'n visen cor
o perquè no recordaven res,
però altres n'han fet
més d'una dotzena, no?
Clar, clar.
La part que també val la pena destacar molt
és les entrevistes, eh?
Les entrevistes tenen un format diferent.
i l'entrevista ja és una entrevista.
Per tant, ell al francès
se'n va encarregar de fer-les,
ell va fer l'entrevista
persona a persona
i llavors amb això
s'aprofunditza més.
És a dir,
l'anècdota és una cosa divertida,
és un divertimento,
està molt bé,
però l'altre és més que divertimento.
Es va més enllà, no?
Es va més enllà
perquè se li pregunta a la persona,
se li estira de la llengua
i que expliqui una mica,
llavors és molt més ric
des d'aquest punt de vista.
L'altre ja ha dit
que és un divertimento,
però l'entrevista
jo la valoro molt en aquest sentit.
Els hi hagi algunes d'elles
i t'adones de com es vivia
en aquells moments,
quina relació hi havia
amb la muntanya
i és curiós.
Clar, perquè han passat
més de 50 anys, no?
I tant.
I a qui s'entrevista?
S'entrevisten
alguns coneguts
de qui s'enjust
i altres que no.
La referència
per seleccionar
els entrevistats
va ser
que fossin
contemporanis nostres.
Clar,
no podíem entrevistar
una persona
que tingués
30 anys
o 40 anys.
Ara,
havíem d'entrevistar
persones que haguessin nascut
als 40 i escaig,
50,
molt pocs,
ens sembla que acabem
als 52.
És a dir,
la idea,
com et deia al principi,
era...
Als 64
ja hi fossin.
Exacte,
que als 64
ja estiguessin
o fossin escoltes
o neixin a la muntanya
o
visquessin a la muntanya
perquè també és
algun dels casos
que hem entrevistat.
I aleshores,
com deia el Jordi,
jo penso que dona
un contrast.
Tots els que vivim
aquí a Sant Lluís
tenien un entorn
semblant.
Aleshores,
clar,
si ara tenim una persona
que és de les seves
i va néixer
sota
els rasos de Pegueda
o una altra
que va néixer
a Astúries,
clar,
va tenir
una infància
molt diferent.
Aleshores,
jo penso que està bé
veure com
han anat a parar
a una mateixa
entitat
com són les seves,
gent que
ve de diferents
entorns,
realment molt diferents
i és curiós
perquè cadascú,
com deia el Jordi,
l'aproximació
a la muntanya
l'ha viscut diferent.
Clar.
És enriquidor,
és enriquidor
veure com
avui
tots podem anar
d'excursió junts
un diumenge
però
que fa 50 anys
estàvem
en pols oposats
diguem
de la geografia.
tot això apareix en aquest llibre
aquest
i tu que feies
el 1964
un llibre que
queden pocs exemplars
per tant,
qui vulgui
què ha de fer?
Si algú
està sentit
i pot aconseguir-lo?
Divigir-se a les cees
es pot fer
anar-hi els dimarts
que tenim local obert
de 7 a 9 del vespre
tots els dimarts
o també pel correu electrònic
que es pot trobar
des del web
de les cees.
Perfecte.
Doncs és la manera
d'aconseguir
aquest llibre
com dèiem
aquesta recopilació
d'anècdotes
entrevistes
i testimonis
diferents
sobre aquesta
activitat
excursionista
també aquí a Sant Just.
N'hem volgut parlar
amb en Jordi Gironès
i en Francesc Blasco
que han coordinat
tot aquest llibre.
moltes gràcies.
Gràcies.
Que vagi molt bé
i fins aviat.
Bon dia.
Molt bé.
Fins aviat.
Adéu.
De dilluns a divendres
de 4 a 5 de la tarda
relaxa't amb estils
com el Chill Out
l'esmood jazz
el funk
el funk
el sol
o la música
electrònica
més suol
100% música relaxant
complicated
el sol
Cada dia, de dilluns a divendres,
i de 4 a 5 de la tarda.
Smooth Jazz Club.
T'hi esperem.
La Penya del Morro és un programa de ràdio
que fan una vintena de col·laboradors
cada tarda de 5 a 7
parlant de les coses que passen a Sant Just.
La seva història o el que passa a l'exterràdio.
També parlem de televisió, esports, bandes sonorats,
o fins i tot notícies positives.
Cada setmana connecteu amb el casal de joves de Sant Just.
Fem un cara a cara amb els de segon d'ESO
i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa.
També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres
i agentes de concerts al cinema.
Torna al millor programa d'esports de Sant Just d'Esvern.
Us oferim tota l'actualitat esportiva Sant Justenca
i, per suposat, les millors entrevistes locals.
Torna al Juguem a casa,
cada dilluns a partir de 2.30 i fins les 8 del vespre
amb Marc Romero i Adrià Vilà.
Aquí, a Ràdio d'Esvern. No te'l perdis.
Amigues, amics,
Ràdio d'Esvern us ofereix el programa a l'audició
amb nous continguts i amb més temps.
Totes aquelles persones que sou amants del món de la sardana,
la música de coble o també les danses tradicionals,
el podreu escoltar els dilluns de 8 a 9 del vespre
o els dissabtes a les 9 del matí.
Us esperem.
Vine al Besar Hiperàzia de Sant Just d'Esvern.
Al Besar Hiperàzia trobaràs productes de la millor qualitat,
al millor preu.
Roba i complements.
Perfumeria i cosmètics.
Productes per a l'allar.
I moltes coses més.
Vine i troba el que estàs buscant.
Estem a la cantonada del carrer La Forja
amb la carretera reial de Sant Just d'Esvern,
just al costat del restaurant Nou Món.
Besar Hiperàzia.
Un minut i dos quarts de dotze.
És l'hora de fer tertúlia.
Com cada dilluns, saludem la Palmira Badell,
la Carme Amador i en Josep Coderc.
Molt bon dia a tots tres.
Què tal?
Ja està?
Ai, que no estava a punt.
Ja us veia, jo anava fent l'allargament de la presentació,
però no hi éreu, eh?
Bon dia.
És que m'estava dient que el dissabte que ve
se'n va a Madrid convidada.
Ah, sí?
Convidada per alguna cosa especial?
Sí, molt especial i molt important.
No ho vols dir?
No.
Ja t'ho direm després.
Et perdràs les festes de tardor, doncs, Carme?
Ho sento, però, clar.
En fi, comencem, com sempre,
amb aquest article que ha escrit en Josep Coder,
que avui en forma de dietari.
Ah, això ho he dit.
Llegeixo.
9 d'octubre, circuit de Fórmula 1 a Rússia.
Carlos Sainz té un greu accident amb el seu monoplaça.
Tots els que el veuen queden esfraïts.
El conductor és materialment engolit per la ferramenta del vehicle destrossat.
Resulta difícil arribar a ell.
És precís anar traient amb gran cura tot el material que cobreix el conductor
fins a poder deixar el seu cos a descobert
i amb igual mirament situar-lo en una camilla.
Un helicòpter s'encarregarà de traslladar-lo a l'hospital.
Amb gran sorpresa,
els metges que atenen a Carlos Sainz
comproven que no té res.