Aquesta setmana tornen les tertúlies de l'Ateneu.
Aquest divendres es podrà participar a la tertúlia L'Esco Invisible,
20 anys d'observació directa de la vida parlamentària catalana,
que té el títol d'aquesta conferència, que serà amb Josep Maria Martí Rigau
a les 8 del vespre a la sala Piquet de l'Ateneu.
Josep Maria Martí Rigau és periodista i director del programa Parlament de TV3
des de fa 15 anys. Ara el tenim a l'altre cantó del telèfon.
Molt bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Perquè, a més a més, com dèiem, conegut per aquesta faceta
del periodista del Canal Parlament i que, a més a més, ara també
ho recolgen un llibre titulat justament L'Esco Invisible,
publicat per Ara Llibres, no?
Sí, sí, és exactament així.
Ens he estat molts anys fent informació parlamentària
i, aleshores, ara que ha arribat el moment que he hagut d'acabar
per una qüestió econòmica, per un héro, vaja, l'héro de TV3,
que he hagut d'acabar prematurament i contra la meva voluntat
o la meva inscripció a la informació parlamentària i política
des de Televisió de Catalunya, doncs, mira, disposava de temps,
disposava de memòria i, bé, m'ha semblat interessant, sí.
Clar, perquè, de fet, has estat testimoni d'unes quantes èpoques, no?, al Parlament.
Sí, jo ho faig, bàsicament, ho divideixo en tres grans etapes,
això és molt simplificar, però, a veure, d'entrada et diré
que no és un llibre històric, és un llibre que sí que segueix un fil conductor
de les tres etapes, que ara tot seguit t'ho explicaré,
però que no és un llibre allò que la gent no s'espati i digui
oh, quina cosa més feixuga d'història, política...
No, no, no, ja està farcit d'anècdotes,
anècdotes, of the record, situacions aquelles que, mira,
que he tingut la sort d'estar a propi i poder-les veure.
Et deia, efectivament, són tres grans etapes per mi,
la primera és l'etapa de les majories absolutes de Jordi Pujol,
on no hi veníem d'una dictadura i no hi havia absolutament res,
i on el Parlament no era el centre de la vida política,
perquè realment se li deia fins i tot que era el balneari, no?,
perquè allà no passava mai res, però sí que passaven coses,
perquè s'anaven aprovant estructures d'estat
que han estat molt importants a posteriori,
com la Maria XTV3 o com els mitjans públics de ràdio i televisió,
com els Mossos d'Esquadra, com l'Escola Catalana,
com la Sanitat Pública Catalana, etcètera.
Després, la segona etapa, que és quan ja comença a ser al Parlament
el focus mediàtic i periodístic de tot de Catalunya
i part de l'estat també, és a l'època dels tripartits,
comença amb Maragall, continua amb Montilla,
comença la cultura del pacte també entre tres grups per formar govern,
comença l'oposició ferotge de Convergència i Unió,
tot i haver guanyat, està l'oposició, en fi.
I aquí es comença la fase de l'Estatut,
tothom se'n dona compte que l'Estatut actual,
l'actual en aquell moment, o sigui, que venien de l'any 1980,
és una cotilla que impedeix a Catalunya es pugui desenvolupar més
i s'impulsa un nou Estatut.
I la tercera etapa, que arriba fins al dia d'avui,
i a veure com s'acaba, és l'etapa de la desconexió.
És a dir, a partir de la sentència, jo la començo a la sentència
del Tribunal Constitucional l'any 2010,
que a partir de res, que dues setmanes després,
la societat civil agafa ja el comandament del procés
i hi ha la primera gran manifestació, el juliol del 2008,
del 2010, perdó, i a partir d'aquí hi ha la presidència d'Artur Mas
i la presidència de Carlos Puigdemont amb la fórmula de Junts pel Sí
i les centenars, milers de coses que han passat,
especialment en aquests darrers anys.
Clar, de fet, també s'ha accelerat tot molt, no?,
en aquesta última etapa, segurament.
S'ha accelerat molt i el Parlament realment ara,
per a veure és un focus d'atenció mediàtica, de periodística,
no només catalana o estatal, sinó també internacional,
perquè en aquests moments el Parlament de Catalunya
es dona una cosa que és molt poc habitual
i per això hi ha molta tensió
i a la legislatura anterior encara n'hi va haver més,
perquè hi ha tres eixos de debat permanents i transversals,
perquè ara fa un moment he parlat del procés,
efectivament el tema del procés,
això és un element que dona molt de joc parlamentari,
polític i periodístic,
però, a més a més, el Parlament de Catalunya té l'eix de debat
que tenen tots els parlaments del món,
dreta contra esquerra.
Però aquí encara hi ha un tercer element,
que també és simultàni,
que és el de sistema i antisistema.
Aleshores, és clar,
sistema o antisistema,
doncs la CUP o Podem, també, no?
És clar, aleshores, és clar,
simultàniament i de forma transversal
hi ha permanentment a qualsevol debat
hi ha els tres eixos
i el debat, clar,
agafa unes proporcions no conegudes fins ara,
no?, en el Parlament de Catalunya.
Clar, per tant, doncs tot es va construint, no?,
tot és una mica nou, d'alguna manera.
Tot és nou, tot és nou,
i a més a més amb uns canvis
que a mi em semblen molt notables,
i no només estètics, no?,
ara gairebé el que és difícil és veure diputats
amb corbata, no?,
o diputades amb tragi jaqueta, no?
O sigui, això és una qüestió estètica,
però realment la gran, per mi,
la gran aportació,
la gran novetat dels darrers anys
és també la presència,
o sigui, parlava abans de la primera fase,
que era un balneari,
es deia, no?, el balneari.
Realment el Parlament estava,
no sé si allunyat de la vida civil,
de la població,
però realment tenia una dinàmica
que era una,
i la societat era una altra.
Però en aquests moments,
des de fa, sí,
des del 2010, bàsicament, no?,
la societat civil entra al Parlament,
entra i participa,
en comptes de passar,
entra i participa.
En el tema del procés és claríssim,
el paper d'Òmnium,
de l'ANC,
de l'Associació de Municipis per la Independència,
és claríssim,
però és que en el tema social,
doncs també,
arrel del moviment dels indignats,
doncs van sortir,
mira, doncs Podem,
i moviments com la CUP,
i moviments assemblearis,
al Parlament i també a molts ajuntaments,
com el de Barcelona,
hi havia molts altres,
aleshores el fenomen comuns,
també em refereixo,
aleshores, esclar,
és molt interessant,
i no sabem ben bé,
però entenirem perquè no existien precedents,
tres eixos de debat,
i la societat civil,
que s'interessa treballada per la política,
amb els diferents vessants,
la social o la nacional,
i decideix participar,
en comptes de manifestar-se pel carrer i tal,
no, no, decideixen participar,
cosa que em sembla molt positiu,
democràticament parlant,
i és que aquí estem,
en un moment,
en una situació realment apassionant,
pel que ens agrada la política,
i la veritat és que,
a veure com acaba tot,
una cosa i l'altra.
Aquest any 2017,
per tant,
serà clau una mica,
també,
dins del Parlament?
Tot apunta que sí,
tot apunta que sí,
i jo crec que sí,
que hi haurà,
el xoc de trens que fa tant de temps que es parla,
jo crec que ja hi som,
en el xoc de trens,
perquè només s'ha de veure l'Estat
com a nivell judicial,
i a nivell punitiu,
de repressió,
utilitzant,
evidentment només mitjans,
doncs jurídics,
la fiscalia,
els advocats de l'Estat,
etcètera,
però,
Déu-n'hi-do,
i aquí,
i aquí es vulgui o no,
doncs sí,
hi ha hagut desobediència,
perquè és que,
el 9N,
el 9N,
va haver-hi 2.351 persones
que van anar a votar,
home,
jo estic convençut
que tothom que va anar a votar,
que vam anar,
jo també hi vaig anar,
tothom que va anar a votar,
home,
sabia que estava desobeint,
això era claríssim,
evidentment,
els que ocupaven llocs polítics
de representació superior,
doncs,
tenen més responsabilitat,
però,
o sigui,
que aquí,
la gent ha anat,
aquí a la societat,
vull dir,
s'ha perdut la por aquesta
a la desobediència,
i el mandat democràtic
que té l'actual govern
de la Generalitat
i l'actual majoria
del Parlament de Catalunya
és un mandat democràtic
sortit a les urnes,
perquè la gent va votar
majoritàriament a Junts pel Sí
i després a la CUP,
que té aquest comú denominador
de la independència,
aleshores,
és clar,
tot,
mira que hem fet
un cert pas enrere,
perquè fa un any,
exactament,
quan s'estava tractant
la investidura
de Carles Puigdemont,
es parlava,
s'havia dit,
i segur que ho recordaràs tu,
ho recordaràs els oients,
es deia,
no, no,
això del referèndum
és una pantalla passada,
ara ja
el temps pel sí
va a assolir
directament la independència,
ara no,
ara s'ha tornat
a la pantalla
per utilitzar
aquells índols
que es feia servir
en aquell moment,
d'unificar esforços,
que a més
és positiu
en aquest sentit
perquè s'amplia la base
per demanar un referèndum.
L'altre motiu també
és que a nivell internacional
contactes
que han anat fent
Junts pel Sí
i el Govern,
etcètera,
internacionals,
i han vist
que tothom,
tothom a nivell internacional,
cònsuls,
ambaixadors,
ministres,
estrangers,
tothom els hi diu,
escolteu,
podeu declarar
unilateralment
el que vulgueu,
però el que us interessa
és reconeixement
i el reconeixement
internacional
només pot ser
a partir d'un mandat
democràtic
o sigui d'un referèndum.
Per això ara
es va cap a...
I aquesta aposta.
Però això
ha d'acabar
i s'ha d'acabar
i és el compromís
també de Carles Puigdemont
i ja s'està veient
que és una persona honesta
que compleix el que diu,
doncs a finals de juny
totes les lleis
de desconnexió,
segons sembla,
han d'estar acabades.
S'han de votar
i tot seguit
s'ha de convocar
el referèndum.
Si es podrà fer,
si l'Estat...
Com reaccionarà?
Que reaccionarà segur,
segur,
i no bé.
Però a partir d'aquí
ja ho veurem,
però realment
jo crec que ja falta
poc.
Jo no sé si arribarem
al setembre,
jo crec que potser
abans i tot,
o sigui,
abans de l'agost,
vull dir,
ja ha d'haver
el toc final
perquè és que,
esclar,
és que això no...
No es pot mantenir,
a més a més,
aquesta intensitat
de la queixa,
de la protesta,
de la reivindicació
cada 11 de setembre,
centenars de milers
de persones manifestant-se,
això està molt bé,
però ara tenim un final,
doncs mira,
quatre mesos,
quatre o cinc mesos.
I doncs jo calculo,
ja ho veurem.
Clar,
ho anirem veient,
per tant,
doncs aquest any cap,
per tant,
també tindrà aquesta intensitat
que comentàvem
també al principi,
no?
Suposo que també viure
al Parlament
des de dintre,
no?,
fa tenir una altra visió
de la política,
potser una visió
diferent,
no sé si més positiva
o més humana
o al revés,
o potser justament
es veu en les vísceres.
La paraula és aquesta,
humana.
La idea que he tingut
de fer el llibre,
també,
i, vamos,
una de les idees bàsiques,
no?,
a part d'un exercici
de memòria i personal,
i és una crònica personal,
no?,
però,
home,
el Parlament,
els polítics,
jo són,
o sigui,
són persones humanes,
no?
A veure,
molts amics meus
em diuen,
quan parlo així,
home,
és que tal,
és que n'hi ha de molts
que són la majoria,
la majoria de polítics,
especialment en l'àmbit local
o comarcal,
són gent que no és que guanyi diners
amb la política,
sinó al revés,
en deixa de guanyar
en relació a les seves activitats
particulars o privades,
perquè ho fan
per una voluntat de servei,
per una vocació social,
nacional,
i sí,
sí que,
és clar que hi ha algú
de tal en tant
que,
en fin,
que es porta molt malament,
però,
esclar,
aquí,
doncs,
mira,
és el que té més ressò.
Però,
quan jo dic això,
i, ostres,
s'ha d'humanitzar la política,
perquè,
en definitiva,
el Parlament és una col·lectivitat
de persones,
on hi ha diputats,
hi ha periodistes,
hi ha funcionaris,
hi ha policies,
hi ha mesures d'esquadra,
i això funciona com qualsevol empresa,
hi ha de tot,
hi ha emocions,
hi ha simpaties,
hi ha antipaties,
hi ha relacions sentimentals,
hi ha de tot,
com una gran empresa.
i, clar,
quan dic això,
doncs,
tinc diversos amics,
que em diuen,
tu tens com la síndrome d'Estocolm,
no?,
de tant estar envoltat de polítics,
tan abduït.
Home,
això és,
bé,
simpàtic el tema,
la similitud,
però realment,
no estic d'acord,
perquè realment,
crec que s'ha d'humanitzar,
els polítics,
són una representació de la societat,
no són ni millors ni pitjors,
n'hi ha de millors,
n'hi ha de pitjors,
n'hi ha de bons,
n'hi ha de dolents,
n'hi ha de simpatis,
n'hi ha d'antipatis,
són un element més de la societat.
I com que el sistema democràtic
que continua sent,
amb les seves imperfeccions,
el que,
com a mínim,
jo crec que és el millor
o el menys dolent,
doncs,
escolta,
hi hem de creure.
I realment és això,
s'ha d'humanitzar una mica
per treure-li també
aquella vegada
s'envolta tot,
s'embolica,
s'embolcalla tot
amb una aura
de gran magnificència,
gran declaració.
No, no,
si les coses són més simples
que tot això,
tots som persones
i ens hem d'entendre a tots.
De tots aquests anys
o aquests temps,
el que més l'ha sorprès
ha estat justament
l'accelerada
d'aquests últims anys,
aquesta última etapa,
o hi ha algun altre moment
que també hagi estat clau?
A mi em sembla
que és realment
quan...
El moment,
el moment més emotiu,
per mi,
el moment més emotiu,
va ser,
fixa't,
hi ha hagut molts,
de jornades històriques
en els darrers anys
hi ha hagut molts,
però per mi,
el més emotiu
i que realment
a partir d'aquell moment
vaig tenir la percepció,
i no soc l'únic,
de dir,
ostres,
està passant alguna cosa important,
va ser quan es va aprovar
l'estatut,
però l'estatut
del que va impulsar
Pasqual Maragall,
i estem parlant
de l'any 2005.
Va haver-hi,
el 30 de setembre del 2005,
hi va haver una...
a la sessió,
es va aprovar,
es va votar,
i la unitat,
la sensació d'unitat,
tothom,
tots els tipus...
En aquell moment,
el PSC,
evidentment,
estava també a favor
d'aquell estatut,
iniciativa,
Convergència i Unió,
tots els grups,
excepte el Partit Popular,
però el Partit Popular
va votar en contra,
a contracord.
Evidentment,
era el Partit Popular
de Josep Piqué,
no era el de l'actual,
el de liderat
per Sánchez Camacho,
etcètera,
no era el de Josep Piqué,
que en els debats
en comissió previs,
que s'aprovesen
al ple d'aquell estatut,
aquell projecte,
amb diversos aspectes
de l'estatut,
s'havien abstingut
i no hi estaven en contra.
Per exemple,
la representació
internacional de Catalunya,
el PP,
català,
en aquell moment,
no hi estava en contra.
Imaginem,
fixa't si s'ha parlat després,
que si les embajades...
Sí, sí, tant.
No, no,
en aquell moment
com a mínim
no estaven en contra.
I van intentar,
em consta
que Josep Piqué
i Francesc Vandre,
van intentar
que a Madrid
els autoritzés
abstenir-se.
En tot cas,
no va ser així,
es van haver de votar,
no,
però quan es va aprovar
tots els diputats,
va haver-hi una emoció
continguda aquell dia,
una sensació d'unitat,
perquè allò era
el 90 o 92%
del Parlament
d'en Peus
aplaudint
i després tothom
cantant als segadors,
inclòs els diputats
del Partit Popular,
d'en Peus,
amb respecte,
o sigui,
després hem vist allò
que ara uns se'n van,
els altres es queden asseguts,
els altres treuen banderes,
o sigui,
tot això en aquell moment
va ser respecte
i una sensació d'unitat
que realment aquell dia
et posava la pell de gallina.
Després hi ha hagut
moltes altres proclamacions
i votacions històriques
i espero que continuarem
veient-ne,
però aquell dia realment
es tenia la sensació
que s'iniciava
una cosa important,
i mira,
perquè és clar,
a partir d'aquí
ve després,
al cap de cinc anys,
la sentència del Constitucional,
entre mig,
quan el Partit Popular
a nivell estatal
comença a recollir signatures,
en comptes,
etcètera,
i es comença ja
a enrarir l'ambient
fins a arribar al dia d'avui.
Però clar,
és un principi,
no?,
que marca,
doncs,
el que...
Sí, sí.
A més,
el llibre també recorda
algunes anècdotes,
no?,
és a dir,
que tota la part,
també que dèiem al principi,
o fa una estona
de la part humana,
no?,
també ho trobem,
no?,
del que es viu
com una casa gran,
com seria el Parlament,
però que també hi passen coses,
no?,
en un sentit més quotidià.
Passen moltes coses,
n'explico moltíssimes,
i no sé,
per exemple,
al principi de tot
era molt més casolà
quan he dit
a l'etapa del Balneari,
no?,
i llavors hi havia problema,
perquè, esclar,
a l'acabar la Guerra Civil,
els franquistes
varen tapiar el Parlament,
en comptes d'enderrocar-lo,
i tal,
o sigui,
varen mantenir l'edifici,
però el que era l'hemicicle
va estar tapiat,
va estar 40 anys tapiat,
o sigui,
és allò de l'estruç,
no?,
de mira,
si no ho veig,
no ha existit,
i aleshores,
això implica
que es va conservar
raonablement bé,
llavors,
amb la transició política,
van tirar del taball
les parets
i, bueno,
i el van,
allò,
li van rentar la cara,
no?,
però,
esclar,
els coloms
es van acostumar,
els coloms
que al parc de la ciutadella
de Barcelona
hi ha forces,
es van acostumar,
van trobar
esquelles i forats
i això,
i entraven a fer els nius
a dintre,
i, esclar,
costa,
costa en els animals
treure'ls-hi els costums
i, a vegades,
s'havia donat el cas
que,
això com una part anecdòtica,
que abans de començar el ple
doncs,
entraven els coloms
i abans,
abans que entrenien els diputats,
doncs,
els doixers
amb unes escombres llargues
que tenien,
pam, pam,
doncs,
aleshores,
aleshores,
comencem el ple
un quart d'hora tard
o un minuts tard
perquè,
a cop s'escombra,
havien de treure els coloms
que estaven dins.
Això,
a la part així,
és simpàtica.
per no crear compromisos
però sí que hi ha hagut
i ja només faltaria
doncs,
bé,
relacions sentimentals
entre diputats
d'uns grups
i d'altres
i alguns diries
carai,
quin antagonisme,
no?
Doncs,
bueno,
un se sap
perquè és bastant públic
és el d'Inés Arrimadas
amb un que era diputat
de Convergència i Unió,
el Xavi Cima.
Aquest,
com que se sap,
és públic
i s'han casat ara fa aquest estiu.
Aquest es pot dir.
Aquest l'explico
però n'hi ha hagut altres
de molts sonats,
de Convergents
amb socialistes,
en fi,
però és absolutament normal
i després a nivell de glamur
hi ha una de glamur,
eh?
Perquè també,
també hi ha hagut moments
molt glamurosos
al Parlament de Catalunya.
L'explico,
que a mi,
a mi personalment,
des de,
com a representant
del gènere masculí
a mi em va sobtar bastant.
Després ho he comentat
amb senyores,
amb noies
i, bueno,
des d'una òptica femenina
no es veu tan estrafalari.
Mira,
el glamur per mi
entra en el Parlament
ha entrat diverses vegades.
La que va venir
el Richard Gere,
en fi,
imagina't-ho,
va acompanyant el Dalai Lama
a una visita,
doncs aquell dia
va ser un impacte.
Però el glamur,
glamur ve amb la reina nord
de Jordània,
que feien un acte
contra les mines
antipersona,
les guerres i tal,
i la reina nord
que ho apadrinava,
doncs venia
d'aquest acte a Barcelona
i les sessions
es feien
al Parlament de Catalunya.
I la reina nord
és una senyora,
això,
és el glamur
fet a persona,
no?,
la idea que jo tenia
com a mínim.
i va sobtar
al Parlament
de Catalunya
que tres setmanes,
dues o tres setmanes abans
van enviar
des de Jordània,
des de Man,
que sisplau,
un comunicat,
que sisplau
els enviessin
fotografies
amb color
del lloc,
de la sala,
on passaria la sessió
i per tot
on passaria
la reina.
Però recalcaven
que fos amb color.
Aquí al Parlament
tothom,
els responsables
van creure
que era una qüestió
de seguretat
i ho van enviar.
Però no,
resulta que una setmana abans
van venir els de seguretat
de Jordània,
no?,
i a mirar,
normal,
a prendre mides
i mirar,
i els van dir,
no,
ja els hem enviat
les fotos,
i a nosaltres no.
Saps per què les volia,
les fotografies?
Pels vestits,
no?,
imagino.
Sí, senyor.
Per combinar,
sí, sí,
després també va demanar,
que no ho va fer servir,
però va demanar
que hi hagués un despatx
a la seva disposició
amb un mirall
per deixar,
si considerava ell
que havia de canviar-se la roba,
un lloc per canviar-se la roba,
un mirall
i,
i això és curiós,
unes flors vives,
o sigui,
que no fossin de plàstic,
i de color blanc.
Ah.
Va demanar això,
sí.
Però realment,
les fotografies en color
eren per veure
com combinava ella la roba.
Déu n'hi do.
I això que va portar,
això ja,
jo,
ho vam fer veure,
les noies,
els funcionaris del Parlament,
va portar una brusa
d'un color gris especial
que combinava,
perquè amb les diferents dependències
on estava,
perquè el Parlament,
saps que té el passos perdut rosa,
passos perdut de marbre,
doncs hi havia un tipus de gris
que combinava amb tot,
amb tots els marbres
que havia de passar.
O sigui que el glamour
també ha entrat
al Parlament de Catalunya,
sí,
sí.
Doncs,
Déu n'hi do,
de tot plegat,
se'n parlarà aquest divendres,
com dèiem,
en aquesta tertúlia
que organitza l'Ateneu,
el cicle de Tartúlies de l'Ateneu.
Serà a partir de les 8 del vespre
a la sala Piquet de l'Ateneu
amb Josep Maria Martí Rigau.
Avui hem pogut parlar amb ell
aquí,
just a la fusta.
Moltes gràcies,
ha estat un plaer.
Igualment.
Que vagi molt bé
i fins aviat.
Bon dia.
Bon dia.