Dos minuts i un quart de dotze, aquesta hora el que fem és parlar de l'exposició que s'inaugura aquest dimecres, demà, al celler de Can Ginastà.
Es titula Jugant amb l'atzar i és dels artistes Xavier Soler i Emília Matlle, que avui els tenim aquí a la ràdio.
Molt bon dia, què tal?
Bon dia.
Bon dia.
Per parlar una mica d'aquesta mostra que s'inaugura, com dèiem, demà, a dos quarts de vuit, que es podrà veure fins al 26 de març.
i que, bé, una mica el fil, o sigui, la definició així ràpida seria trobar relacions no òbvies entre elements o accions diverses i, per tant, creen les nostres pròpies lleis d'harmonia.
Aquest és el punt de partida o, almenys, aquesta és la manera com queda definit i, per tant, entenem que és una harmonia que trobeu entre les obres de tots dos.
Heu treballat amb aquest objectiu per fer l'exposició, com ho heu plantejat, aquestes lleis pròpies?
Doncs...
Sí, normalment, no? Vull dir, la base, per això posem jugant amb l'atzar, la base ens la dona l'atzar, i sobre el que ens dona l'atzar, hi juguem.
I llavors surten, diguéssim, aquestes formes pictòriques com de tridimensionals.
Per tant, hi ha una mica de risc, no?, si la base la posa l'atzar.
Home, sí, sí, sí.
Et pots enganxar als dits.
Com a mínim.
De tots, em sembla que tenim la idea comú que l'art per si s'ha de defensar una mica per ell mateix, visualment.
Tant si és pictòric com si és escultòric o instal·lació, o què és el que fas tu, Xavi?
Jo els dic en ràmines, però no m'atreveixo a dir-los escultures.
Per què?
Perquè són objectes, diguéssim, que de fet no els fas perquè t'agraden i perquè et diverteixes, però que penses que la gent que en farà d'això.
Ah.
I, per tant, es conjuguen les obres de l'una i de l'altra, estan juntes, eh?
Vull dir que hi ha aquesta...
Sí.
Això ho heu fet altres vegades? És el primer cop que exposeu d'aquesta manera?
És el primer cop. Ja fa anys que ens coneixem i sempre havíem dit de fer una exposició junts per divertir-nos, bàsicament,
i per passar-nos-ho bé i per mostrar a la gent el que fem, que és el que es fa sempre a les exposicions.
Sí.
I, per tant, teníeu aquesta idea i llavors us va sortir l'opció de fer-la conjunt aquí a Sant Just? Com va anar el procés?
Feia temps que anàvem al darrere i al final vam, a través d'aquesta idea de jugar amb l'atzar, va ser un punt d'unió per tirar endavant el projecte.
Sí, van presentar el projecte aquí a Sant Just i el van acceptar i contents.
I llavors vosaltres, clar, perquè a més a més ara després, a partir de demà, es podria veure això exposat, cadascú té les seves obres i la seva manera de treballar,
llavors a l'hora de posar-ho en un espai, suposo que també, no sé si aquí també és quan entra l'atzar en realitat,
o si teníeu clar com ho muntaríeu, com ho distribuiríeu, com ha anat això?
Bé, l'atzar hi és a tot arreu, sempre hi ha un factor sorpresa en tot, en el temps, no?
Tot el que evoluciona a través del temps, si estiguessin congelats no hi ha gaireatzar,
però tot el que evoluciona al temps passa en coses.
I aquí, per exemple, una de les coses que volíem fer és que hi intervengués el públic,
és a dir, que el públic formés part també dels joguers en la mateixa obra.
I doncs nosaltres proposem que els títols de les obres els posi el públic.
O sigui, no hi ha títols, eh, en cap de les obres.
Hem deixat un espai en blanc, uns papers escrits, ai, escrits en blanc, amb un llapis,
perquè la gent que vulgui pugui posar el títol.
O sigui, que pot haver-hi més d'un títol, llavors, no?
Sí, sí, sí.
I això es pot fer perquè són un tipus d'obres que no, aviam, en els quals no hi ha res evident.
És a dir, tu no veus una cosa allà, diguéssim, allò evident, sinó que es presta a moltes interpretacions.
I no hi ha pistes, per tant, no?
Perquè de vegades els que anem a veure exposicions, o a mi, per exemple, no?
Això ho parlem amb altres artistes quan venen aquí a la ràdio per exposicions, no?
Sembla que el públic de vegades, o segons quin públic, ens va bé quan ens guien una mica, no?
A través d'un títol, no?
És veritat que hi ha una part que t'entra molt pels ulls o per la part més sensorial,
però després és com si el títol et situés, no?
I vosaltres justament trenqueu amb aquesta situació.
Sí, sí, sí.
De fet, tampoc són obres absolutament, no són abstractes totalment.
Sempre hi ha una cosa on et pots agafar, tant si és amb el que és pictòric com si és amb el que és en volum.
En el volum, doncs, veus objectes que es poden més o menys reconèixer
i a partir d'allà, si vols buscar un títol o vols intentar veure alguna història,
doncs ja tens, sempre hi ha alguna cosa on agafar-se.
I a la pintura també, malgrat que no és absolutament figuratiu,
s'endevinen personatges o paisatges.
I a partir d'aquí, doncs, ja pots entrar dintre, et pots submergir en els mons de cada una de les obres.
Per tant, la gent que vingui demà a l'inauguració ja pot atrevir-se, no?,
a fer aquesta part també del títol, no?, per exemple?
Sí, sí, sí, sí, sí, sí.
Ho heu fet alguna altra vegada, encara que no sigui conjuntament,
això de proposar que sigui el públic mateix qui tituli o qui digui la seva?
No, però és un problema que sempre hi ha, que el títol és molt suggestiu.
És a dir, quan la gent mira una obra artística, hi ha molt la mania de mirar el títol.
I dius, coi, però si el títol, precisament, quan s'ha pintat o s'ha esculpit,
no és una cosa que prèviament comences amb un títol i a partir d'aquí fas una obra.
Bé, clar, ho té el seu sistema, però almenys el meu no és així.
És a dir, tu tires endavant i al final el títol és el dia de l'exposició,
que dius, aquí haurem de posar algun títol.
Però surt una mica així de més a més.
És una cosa que suposo que hi ha gent que li, no sé, vull dir que li emprenyava una mica,
no sé qui deia això, no?, que li emprenyava anar a exposicions d'art abstracte
perquè es veia obligat a llegir el títol.
I, bueno, no...
Però després t'ha d'adones que també el títol pot ser interessant.
I, doncs, per això val la pena que la gent, si hi participa i escriu un títol determinat,
doncs, de cara a nosaltres ens pot ajudar a entendre el món.
Que em sembla que no l'entenem gaire, nosaltres, el món aquest.
En canvi, sí, ens ajuda la gent a dir, no, no, és que això es titula,
doncs, un canti o taula sobre florero o florero sobre taula.
Llavors ja ho entendreu, no?
Llavors ens ajudarà a entendre la nostra pròpia obra o la nostra pròpia vida.
Per tant, l'obra que exposeu i que es podrà veure aquí a Sant Just,
no l'heu exposat mai en cap altre format o sí que ha estat en alguna altra exposició?
No, és inèdita.
És inèdita, eh?
Sí.
Per tant, pot ser que surti d'aquí amb un títol cadascuna d'aquestes peces, no?
Esperem que sí, esperem que algú s'atreveixi a posar títols.
I que us agradi, no?
Perquè potser, potser, potser que el títol no ens acabi de convèncer.
No, estem oberts absolutament a tot.
Sí.
I després escollirem, o, bueno, o, no ho sé, també, tirarem el dau.
Sí, bueno, de fet...
Clar, no ho has de batxar, no?
De fet, les grans obres de la història, de la humanitat,
la gran majoria no els ha posat l'autor,
sinó que s'ha posat, a través del temps de la història,
doncs la gent posa el títol en una obra,
però a l'autor, en principi, no hi havia cap títol.
Per tant, doncs, exacte.
Podríem dir molts exemples, però són bastant així.
Algun exemple concret que tingueu així al cap?
Tu, ara...
De peus a la gallena.
Bé, si d'aquí al final de l'entrevista surt, el comentem.
Molt bé.
La inauguració és demà.
No sé si teniu pensat fer alguna cosa,
alguna explicació, algun joc d'atzar.
Com la teniu pensada?
Bueno...
No hi heu pensat, potser encara.
Sí, hi haurà un pica-pica,
i cadascú que agafi el que vulgui o el que li toqui,
vull dir, això també és un joc.
Sí, hi ha un petit barrer saix,
que queda convidat tothom,
i, en principi, no hi ha cap discurs que haguéssim preparat.
Però en podem preparar algun.
Sí, i bueno, el principal és fer servir a la gent, diguéssim,
que pot participar en això.
Sí, exacte, ja s'han de donar aquestes indicacions, no?
Sí.
Havíeu exposat alguna vegada,
per separat, vull dir,
que aquí en gent està?
No.
No, jo tampoc.
I què us sembla, la sala, ara que ho esteu...
És la sala més maca, més gran i més preciosa que he vist a la meva vida.
Totalment d'acord.
I, per tant, doncs, ja la teniu ja muntada, del tot, o encara no?
Encara falten alguns detalls, però, bueno, quasi bé, quasi bé, eh?
Ja està, ja està a punt.
Però sí que és veritat que és preciosa, eh?
És un lloc magnífic que queda en aquest turonet,
que té una vista fabulosa, no cap es veu cap al ponent.
Sí, i el mateix edifici, tot l'edifici és una guapada.
Per tant, un lloc bonic, no?, on es posa d'alguna manera.
Sí, magnífic.
I se celebra que hi hagi espais d'aquest tipus
per potenciar tot el que sigui cultura,
que és bàsic, és un aliment importantíssim per a tots.
De vegades, exactament, quan parlem d'exposicions,
de les exposicions que es fan aquí a Sant Just, no?,
preguntem també una mica, doncs, per la sensació que teniu
a nivell, doncs, del moviment artístic que hi ha,
més enllà de Sant Just, en el cas del que ens quedaria més a prop, no?
Creieu que està en un bon moment tot el tema de l'art,
que hi ha cultura d'anar a veure exposicions,
que s'hi creu o que no, que justament falta?
L'art està en crisi per definició.
Si no estigues en crisi, ja no seria art.
I llavors, la lletra petita de l'art,
ja ho sabem, que és sempre misèria i més misèria.
Però entre línies o entre misèries
hi ha coses magnífiques i fabuloses
que a qui li agradi,
les pot trobar.
Sí, jo penso que sent creativa n'hi ha, i molta.
Falta suport per això?
I el que passa és això,
que hem passat uns anys de suport mínim.
Sempre ens queixarem que falta suport,
i sempre n'hi haurà poc,
perquè entre un portaavions
o una sala d'exposicions,
jo trobo molt més interessant
una sala d'exposicions.
tot acaba amb uns, però...
Però saps, és diferent, no?
Una cosa una mica diferent.
Saps la quantitat de sales d'exposicions
que es podien fer amb un portaavions?
Eh, eh.
I això és una cosa que encara que sigui,
ara hem tingut aquests anys més de crisi,
però que en principi,
almenys a casa nostra,
tampoc no ha canviat mai gaire, no?
O sí?
Bé, també són modes,
i el que sí que ha fet molt mal és la crisi.
La crisi realment ha fet molt mal
en el món artístic en general.
I això sí que és terrible,
perquè l'art,
hi ha molta gent que en viu,
o mal viu,
i és un aliment,
com deia abans,
importantíssim.
L'art és...
és bàsic,
jo crec, vaja.
Sí, això,
diguéssim,
parlant de la qüestió econòmica,
diguéssim,
de l'art que no es ven,
perquè, bueno,
per la crisi i tal,
però la crisi,
jo penso que també és un incentiu,
a vegades,
per la creació,
per buscar noves històries,
nous camins,
nous...
Sí, de fet,
els grans corrents artístiques
han sortit a partir d'una crisi
d'un batxe ben gros,
doncs ha sortit
la gent rebotada,
són els que fan un...
trenquen amb l'establer
i surt una línia nova.
Esperem que amb la crisi
que hi ha hagut ara,
igual també es desperta
i es trenquen línies
i surten coses interessants.
I això és general,
perquè no és només amb l'art,
és amb tot,
eh?
Sí.
Vull dir,
les crisis...
S'accege a la societat.
És la part positiva,
diguéssim.
S'accege a la societat.
Sí que és veritat.
Doncs bé,
en tot cas,
aquest dimecres demà
es podrà veure
aquesta exposició
jugant amb l'atzar
de Xavier Soleil i Emili
en Baller
a partir de dos quarts de vuit
és aquesta inauguració
d'aquesta mostra
que es podrà veure
desfet després
fins al 26 de març,
per tant,
doncs,
durant tot un mes
aquí al celler.
Avui n'hem volgut parlar
amb tots dos.
Moltes gràcies,
Xavier i Emili,
que vagi molt bé
i fins aviat.
Gràcies a tu.
Bon dia.
Gràcies a vosaltres.
Sí.
Fins demà.
Just a la fusta
4 minuts i 2 quarts de dotze
de seguida
fem tertúlia.
Smooth Jazz Club.
De dilluns a divendres
de 4 a 5 de la tarda
relaxa't amb estils
com el chill out,
l'smood jazz,
el funk,
el sol
o la música electrònica
més sual.
100% música relaxant.
Smooth Jazz Club.
Cada dia
de dilluns a divendres
i de 4 a 5 de la tarda.
Oh no,
no,
no.
Smooth Jazz Club.
T'hi esperem.
Cinema sense límits.
Cinema sense fronteres.
Cinema sense mesures.
En definitiva,
cinema sense condicions.
Els dimarts
de 8 a 9 del vespre.
Quan el cinema
es fa ràdio.
avui a les 9 del vespre,
Emma de Música,
un programa realitzat
i presentat
per Maria Quintana.
a la 여기에
Aquest dimarts, a les 10 del vespre,
la música coral més de mil anys d'història.
Un programa realitzat i presentat per Pep Quintana.
L'hi vas seguir Facebook, Twitter, YouTube, Instagram
i ara obrim un nou canal.
Comunica't amb nosaltres per WhatsApp 610-777-015.
Ràdio d'Esvern, cada dia més a prop teu.
Aigües de Barcelona adapta els horaris de les seves oficines
per donar un millor servei.
Des del passat 1 de gener, totes les oficines d'atenció al client
també obren els dijous per la tarda.
Consulta les adreces i els horaris a aigüesdebarcelona.cat.
Aigües de Barcelona, l'aigua de la teva vida.
Just a la fusta
Un minut i dos quarts de dotze.
És moment ara de fer tartúlia amb en Pep Quintana i en Jordi Farràs,
que ja els tenim situats a l'estudi.
Molt bon dia, què tal?
Hola, bon dia, bon sol, bon ben.
Sí, primavera ja, eh?
Bona primavera, oh sí, sí, la sanya altera, ja.
Ho notem.
I també amb les al·lèrgies.
Hi ha algú de la casa que està patint força, eh?
Sí, abans ho hem notat, abans ho hem notat.
Això que teòricament encara ha començat els polis ni ha començat res.
Teòricament.
Però bé, la primavera encara falta,
però el temps que està ha fet uns dies de molta neu,
molt de fred, però ara la neu està minvant.
Sí, i quan es desglaça i tindrem aigua.
No crec que els arribi a Setmana Santa, aquest pas.
No?
Però el Pirineu estava molt ple,
la baixa aigua, dojo per la majoria de llocs...
Molts llocs, els torrents, els fons,
han revisculat moltes, sí.
I si vas a buscar per aquí el torn de casa nostra,
mires com estan els nostres fons.
Els nostres fons les vull anar a veure,
perquè encara no sé com estan.
Ah, home, l'última vegada que vaig anar,
només rejava la font del ferro que en diuen.
Sí.
I les altres pràcticament no.
Quines fonts més conegudes hi ha,
que podien rejar o que han deixat de rejar ara?
Més o menys, la font del rector?
Depres de la caminada que vam fer l'any passat,
que anava sobre les fonts,
vam fer la font del ferro que en diuen,
que és la que van arreglar al parc de Calçó,
que és nova, que la verdadera està a sobre,
que és una mina de ferro de veritat.
Ja.
Aquesta normalment sempre,
poc o molt, però raja.
I surt amb gust de ferro, l'aigua?
No, aquesta no.
L'altra sí.
Ah, sí?
Sí.
I l'altra és una mina...
I doncs no ve aquesta aigua.
L'altra és una mina que és la font del ferro verdadera,
que està una mica al mig del torrent,
es passa el camí de la font del ferro aquesta que es passa,
llavors es passa,
hi ha el torrent de la font del ferro
i és bastant una mica difícil d'anar-hi,
perquè està bastant brut,
però hi ha un forat on hi ha la...
on surt de sol l'aigua i ferriconyosa,
llavors té gust de ferro.
I aquesta nova que tu dius que ha fet...
La nova és una derivació que vam fer ja al parc del Collsola
i l'ha arreglat, està molt maca perquè...
I no té gust de ferro?
No és ferro, no és de ferro.
És aigua normal, allà a les seves èpoques
hi havia un safreig i una mina
i l'has aprofitat.
El safreig ha fet una forma maca
que la gent va a buscar i...
L'origen és diferent, per tant.
L'origen és diferent, d'acord, d'acord.