El dol perinatal, el dol gestacional, que precisament la Biblioteca Joan Margarit està organitzant xerrades i tallers d'acompanyament.
Precisament aquest dol i la pèrdua. Tenim per un costat i aquí a l'estudi a la Maria Teresa Pissonyer. Maria Teresa, bon dia.
Hola, bon dia.
Bon dia. I tenim també per telèfon, tenim la Cristina Cruz, presidenta de l'associació Petits amb Llum i també la saludem. Cristina, bon dia.
Bon dia.
Bon dia, Cristina. Benvinguda. Tot i que no et veiem, però estem aquí les tres per poder comentar tots aquests temes.
que comentàvem també amb la Maria Teresa fora de micròfons, que són temes que no se'n parlen massa.
Sovint són potser temes tabús, aquestes morts tan de nou nats, de fet prèviament que siguin nou nats.
Parlem primer amb tu, Cristina, d'aquests Petits amb Llum, aquesta associació sense afany de lucre.
està formada per mares, pares, també familiars, que en algun moment han patit aquesta pèrdua d'un o més fills durant l'embaràs o després del part.
Què hi feu vosaltres des d'aquesta associació, Cristina?
Doncs des d'aquesta associació el que fem sobretot són grups d'ajuda mútua i és crear els espais perquè aquests pares es puguin trobar
i sentin que no estan sols en aquest dol, sinó que hi ha altres famílies que ho estan passant
i que hi ha tota una associació que s'hi dona suport.
Quantes persones hi teniu? És a dir, amb quantes mares, pares o familiars hi contacteu, podríem dir, gairebé a dia a dia?
Doncs mira, ara, a dia d'avui tenim quatre grups d'ajuda mútua.
tenim un de grup d'adol gestacional, però seria com general. Un seria grup d'adol per interrupció de l'embaràs, voluntària.
Tenim un grup de nous embarassos i, bé, de grup d'adol tenim dos, perquè fem presencial un online.
O sigui que ens arriben moltes famílies i el que intentem és, bé, que siguin concrets perquè, bé, es trobin acollides
i trobin, no?, aquestes famílies que saben perfectament el que estan passant.
Perquè què suposa...
O sigui, tenim unes quantes famílies.
Què suposa aquesta pèrdua per una parella, mare, pare, tal com sigui, eh, la parella?
Avui en dia ens hi podem trobar de molts formats diferents, però què suposa per ells aquesta pèrdua tan d'hora?
És que no genera només un dol, no?, sinó que genera molts, perquè aquest fill és el seu futur.
O sigui, ells perden un fill, però també perden, bé, no?, el futur que ells estaven, no?, i somiant amb aquest nen.
I, bé, no?, també és un fill que la resta de gent no coneix.
O sigui, és com que pateixen diversos dolts, però ningú els reconeix, no?, per això aquest tabú que comentaves des del principi.
Perquè encara segueix sent un tema que no se'n parla amb normalitat o que no se'n parla obertament.
Com ho veieu vosaltres, des de petits amb llum?
Mira, jo tinc que dir que, afortunadament, cada vegada es parla més, almenys des de la ràdio, televisió o mitjans com vosaltres.
De fet, aquest any ens han contactat molts medis.
Bueno, no sé, estem molt contents perquè veiem que cada any, cada 15 d'octubre, bueno, no?, ja més interessa en aquest tema.
I això està superbé per les famílies, no?, perquè es parla més obertament, el tabú es fa més petit i, bueno, i cada vegada la societat entén el dol que es pateix.
Precisament vosaltres també hi participeu, no?, en aquestes xerrades de dol perinatal, que és on, precisament, hi té cabuda Maria Teresa Pissonier, doctora en Psicologia, i altres temes que ens explicaràs.
Maria Teresa, també passem a parlar amb tu, Cristina, sempre que ho vulguis pots comentar també algun tema, eh? Tenim aquí el telèfon.
Maria Teresa, anem cap a tu, com deia, doctora en Psicologia, però altres temes també tens com a bagatge professional.
Sí, soc psicòloga, doctora en Psicologia, aquí sempre he tingut consulta aquí a Sant Just, i encara tinc,
sobre temes de dol i amb famílies i parelles, i al mateix temps he estat molts anys, fins fa un any, a l'Hospital de Vall d'Hebron,
tant a obstetricia, amb les pèrdues d'embaràs, com a neonats, amb les pèrdues dels nens petits que moren després de néixer,
i treballant sobre tot aquest tema del dol perinatal.
Jo crec que és molt important el que deia la Cristina, que se'n parli, i més en aquestes èpoques,
que és el dia nacional o internacional del dol perinatal, perquè és un tema molt amagat,
i des de tota la història de totes les generacions anteriors, que no se'n parlava gens, que no es podia ni dir,
per sort se n'estan parlant més, i el fet que es facin aquestes xerrades aquí a Sant Just,
i que s'obri un nou espai en el cementiri, amb una obra escultòrica que està fent el Nil Nebot,
amb molt de gust i molt insertada en el tema de la reflexió,
i de poder seure i pensar una mica amb els fills perduts, crec que és un gran pas.
Per què és un tema tan tabú? Perquè d'entrada és una mort amagada, silenciada,
si hi ha la mort normalment, ja és una societat que no se'n parla,
doncs una mort que passa abans de néixer ho és del tot, no?
Perquè és en la intimitat, és en l'espai privat, però també és en l'espai social, no?
És molt contradictori perquè tu vas a donar vida en un embaràs,
és un futur, és moltes expectatives, el cos està preparat perquè neixi una criatura,
i de sobte et ve una direcció completament oposada, no?
Una corrent que se t'emporta que és el final de la vida, no?
O sigui, com pots compaginar un començament de vida
quan s'acaba moltes vegades bruscament, sense esperar-ho,
i quan totes les expectatives estan obertes i tot està preparat perquè arribi.
Aquesta contradicció tan forta és el que deixa les famílies
en un estat d'això que costa també sortir-ne.
I per què és tan diferent el dol perinatal de totes les altres morts?
Perquè realment és molt diferent, tot i que hi hagi una mort,
però és que a nosaltres hi ha un cos i hi ha una persona que s'ha conegut.
En canvi aquí no s'ha conegut aquest nen.
Primera de tot perquè passa per l'imaginari,
quan s'espera un fill, hi ha nou mesos per poder parlar-ne,
per poder imaginar, per dir que s'assemblarà amb un o l'altre,
incorpores una habitació dintre del pis, compres coses,
i tota la família es va adaptant amb aquest fill que ja tothom se l'imagina.
Amb la qual cosa passa per l'imaginari.
El que es perd és, com deia la Cristina, el futur,
perquè és això el que es perd,
perquè concretament no hi ha res que quedi d'aquesta experiència.
Una altra de les coses importants és que passa pel cos de la dona.
És la dona la que té el seu fill a dins,
que està incorporat amb ella,
que el seu fill forma part d'ella fins a l'últim moment,
que és un cos que va creixent,
que és un fill que va creixent,
i que cada vegada més la intimitat i la comunicació entre un i l'altre
es va fent més gran,
perquè es mou la panxa, perquè la toques,
perquè aquest fill al final quasi bé hi és,
abans que neixi.
Quan aquest cos d'un dia per l'altre
es perd,
el fill que hi havia és la buidor,
és la desolació,
i és un sentiment per la mare de molta pèrdua,
i d'algú que és irremediable
i que no tindrà mai més.
És un fill que ha tingut, però que ja no hi és,
amb la qual cosa l'experiència de mort de la mare
és una cosa que jo sempre he cregut
que queda per sempre, d'alguna manera.
No es pot ni substituir,
ni es pot reprendre, tampoc.
És una pèrdua existencial ja que queda allà.
I després, com a últim tema,
és que per la llei,
els nens que neixen i que viuen un mínim de cinc minuts
ja poden ser registrats,
o sigui que són nens que tenen el seu nom,
que es poden registrar,
que es registren com que han nascut
i després han mort, com totes les persones.
En canvi, els nens que neixen ja morts,
doncs no són ningú.
No estan registrats i no són ningú,
no tenen nom,
no queden gravats en la història de la família,
ni en el llibre de família,
ni ningú l'ha conegut.
Llavors, aquestes raons de l'imaginari
que passa per la panxa de la mare
i que no és ningú,
fan que sigui un dol molt especial.
Hi ha dues coses que jo voldria assenyalar
com a molt importants.
Una, que la parella
ha d'estar molt a prop de la dona.
La dona té aquest dol tan únic
i tan diferent de tothom
i és molt important que la parella
estigui a prop d'ella.
Tot i que el dol de l'home és molt diferent
i comença una vida activa més aviat,
quan ella necessita més reclusió,
més intimitat,
que estigui a prop d'ella,
que és una història que ve de lluny,
una parella,
i és una cosa que ha de haver estat generat ja
en aquest moment
i que la dona ho necessita molt.
Que la seva parella estigui al costat
i entengui alguna cosa que ell no pot entendre
però que està amb ella
per el dolor que pateix.
En parelles homosexuals, dues dones,
la capacitat d'empatitzar
potser d'una dona cap a una altra dona
pot ser més fàcil en aquest cas,
si la parella són dues dones, per exemple.
No ho sé,
perquè és l'experiència de l'embaràs
el que fa que sigui tan únic
per la persona que ho ha viscut.
pot ser que sí,
però tampoc ho podria garantir.
El fet és que aquesta comunicació
és molt necessària.
I després, també molt important,
i amb totes les notícies
que s'estan dient de males experiències últimament,
és tot l'acompanyament sanitari.
És molt important que aquestes persones
tinguin un bon acompanyament sanitari
des del primer moment,
perquè hi ha dues possibilitats
de perdre aquest fill, no?
Bé, pèrdues espontànies
dels primers temps,
però després un hòbit fetal,
que vol dir que l'embaràs va bé
i de cop i volta es perd,
i no hi ha batec,
la famosa frase tan terrible, no?,
de l'ecografia,
que no hi ha batec,
i no hi ha moltes vegades explicació,
i aquest embaràs es perd de seguida en un moment.
I després, quan hi ha una malformació,
i que també hi ha a través de l'ecografia
i d'altres anàlisis,
aquesta malformació es permet per llei
de fer una interrupció mèdica de l'embaràs.
Llavors, des del primer moment
que hi ha aquestes males notícies,
és molt necessari que l'equip sanitari
estigui a prop de la dona,
que des del primer moment que ell arriba,
doncs, el primer dia fins que se'n va,
hi hagi tota una continuïtat,
un seguiment,
que se senti que des del primer dia
ja és tot continuat
fins que perd la criatura i se'n va.
Això vol dir que són persones
amb molta formació,
són persones que han treballat molt el tema
i que saben que això és molt important.
Per exemple, en el cas de les interrupcions
d'embaràs o dels hòbits,
que hi ha un part i després
doncs tenen la criatura morta,
a Vall d'Hebron,
on jo he treballat 25 anys fins l'any passat,
amb tots aquests temes,
doncs, hem estat practicant
el fet d'entregar aquest fill mort
a la parella,
que el tinguin als braços,
deixar-los sols,
que puguin estar a l'estona que vulguin,
que el coneguin,
que puguin plorar,
que tinguin aquesta intimitat
i després,
conseqüentment,
doncs,
es vagin fent tots els passos
fins al final, no?
El fet aquest,
d'aquests cuidados,
fa que el dol avanci moltíssim,
perquè ja te'n vas molt cuidada
i molt reconeguda
que això realment ha passat,
és veritat,
i que aquest és el seu fill, no?
Perquè els pares necessiten molt
que se'ls reconegui com a pares.
O sigui,
nosaltres hem sigut pares
on que el fill no es vegi, no?
També a neonats,
quan es mor un nen,
també es cuida molt
el fet que aquest nen
doncs el puguin tenir als braços,
que el nen vagi morint
a poc a poc amb els pares,
si també hi ha algú de la família,
sempre acompanyat
pels serveis socials sanitaris,
i que se sentin identificats
amb aquesta pèrdua, no?
Això tan important
que he treballat
i he col·laborat
i amb tots els equips necessaris
és un treball de formació molt llarg,
això no es fa d'un dia a dia
i necessiten molta formació
aquí a Catalunya,
en els hospitals
i en les clíniques privades, no?
De què vol dir perdre un fill, no?
No és un part i prou,
sinó que és un part molt especial
i molt diferent que se l'ha de cuidar.
Amb això també va haver una vegada un pare
que va dir
mai m'hagués imaginat
que marxant amb el meu fill que s'ha perdut
marxaria tan tranquil
i amb tanta serenitat, no?
I amb tant d'amor com he rebut
i que he sentit que també
els professionals
també estimaven el meu fill, no?
Llavors, jo crec que això faria un crit d'alerta
que no és gratuït
això de fer qualsevol cosa
a qualsevol dona
de la mateixa manera,
sinó que és un treball
molt profund que s'ha de fer
i que és preventiu
i que el dol avança molt, no?
També he treballat molt
amb els professionals
perquè també s'ha vist
que els professionals
també pateixen molt.
Sembla que els metges
i les infermeres
han d'estar per sobre de tot
i que no plora
i que no s'abraça
amb els pacients
i llavors
molts metges
i és que he abraçat a la dona
perquè jo també he plorat amb ella, no?
Amb pacients que fa temps
que segueixen
o neonats
amb nens que han estat ingressant
bastant temps
i que es creu una relació molt íntima
entre la família
i els professionals.
amb el qual hem fet grups
cada mes
per treballar
tots aquests temes
de pèrdua
d'elles mateixes
i dels seus propis dolts
o d'ells
i com això
afecta
també el seu treball, no?
I com les infermeres
i els metges
han pogut també
col·laborar
i comunicar-se
que normalment no passa
amb un treball fet en comú.
També
hem fet grups de pares
a Vall d'Hebron
que havien perdut
doncs els fills
i tot aquest tema
jo crec que
s'hauria de conèixer més
perquè
hem vist
en tot aquest temps
doncs que els pares
ho agraeixen molt
sí, marxen
i ho agraeixen molt
i fins i tot
quan tenen un altre fill
tornen
a Vall d'Hebron
que allà on han perdut el fill
tornen
perquè s'han sentit
tan acompanyats
que volen
que el seu pròxim fill
el tinguin allà
i parlo de Vall d'Hebron
perquè és la meva experiència
però
també vull dir
que hi ha altres hospitals
que treballen igual de bé
i que també
es mereixen
que siguin
coneguts
i que es pugui parlar d'ells
i per acabar
dir que
el dol
és una cosa molt difícil
i que s'ha d'arribar
fins al final
que no hi ha drecera
que no el pots evitar
que no pots fer veure
bueno
ja en tindrem un altre
o ja
fer veure
que no ha passat res
i ja naixerà un altre
sinó que
s'ha d'arribar
doncs
a la tristesa
plorar
permetre't
estar trista
permetre't
allargar la baixa
permetre't
necessitar el temps
que necessitis
perquè a vegades
també la societat
els familiars
diuen
però encara estàs així
com pot ser
que encara estiguis així
com una cosa
dient
però com és
que te sents així
i en canvi
s'ha d'arribar
al dol
fins al final
a vegades
se senten molt sols
aquestes parelles
necessiten ser reconeguts
en el seu dol
i és llarg
i dolorós
però és l'única manera
de fer el dol
ben fet
o sigui
no es pot escatimar
és un dol
que s'ha de fer bé
s'ha de també
estar ben acompanyat
pel que diem
per la família
pels serveis sanitaris
i per tota la societat
que hem d'aprendre
també
que això és important
i tot aquest dol
s'ha de reconvertir
en una força interior
s'ha de donar
que el que fa
és aprendre
a viure
una altra vegada
incorporar aquest fill
amb la teva vida
parlar-ne
amb els fills
que hi havia
o que tindran
i sempre recordar
aquest fill
com un germanet més
i poder tirar endavant
com incorporat
a la vida familiar
i jo crec
que això és molt important
i agraeixo molt
que Sant Just
hagi pres aquest camí
de reconeixement
que els pares
segur que
ho valoraran molt
a l'estat espanyol
cada any
moren
2.500 nadons
durant la gestació
o durant el primer mes
de vida
per problemes
durant l'embaràs
o per problemes
també en néixer
és una xifra
que també cal sumari
els avortaments
que són involuntaris
o d'altres problemes
que poden derivar
d'un embaràs
i d'aquest posterior
d'aquesta posterior mort
del nadó
Cristina
de les persones
que teniu
vosaltres
a l'associació
podríem dir
quin promig
queda una mica estrany
dir-ho així
però quin promig
d'èxit teniu
quan feu
aquestes trobades
quan acompanyeu
aquestes persones
familiars
quin és el temps
podríem dir
de recuperació
com m'explica una mica
ara la Maria Teresa
que és un tema
llarg
i molt individual
molt personalitzat
sí
és molt individual
però bueno
sí que és veritat
que en el dol
es parla
d'uns sis mesos
més o menys
a integrar
una mica
el que ha passat
o sigui
que sí que és un procés
llarg
jo només volia apuntar
perquè
bueno
jo vaig patir
una pèrdua
i estacionar
el tercer trimestre
a mi em van atendre
a Vall d'Hebron
i jo vaig repetir
el següent embaràs
a Vall d'Hebron
que sí que he de constatar
que el tracte
és molt bo
i és veritat
que afavoreix molt
el dol
en el meu cas
per exemple
jo també vaig ser
usuària
de Petitsamllum
i no sé
jo crec que
aquest bon tracte
de l'hospital
si el juntes
si el sumes
a aquesta acollida
d'altres famílies
bueno
doncs
no sé
fa que realment
sigui una experiència
que la pots integrar
a la teva vida
i que bueno
quan jo penso
en el meu bebé
ja no em fa mal
sinó que al final
és amor
el que queda
la Maritresa
diu que sí
molt bé
vaig fent que sí
amb el cap
perquè estic molt d'acord
amb tu Cristina
no jo molt agraïda
mira
vaig trobar
la Maritresa
en un dels grups
que feia ella
també allà al Vall d'Hebron
o sigui que
sí sí
ens hem trobat
moltes vegades
ens hem trobat
diverses vegades
i de diferents maneres
no?
com a pacient
com a companya
i ara
amb tota l'admiració
que tinc
per tota la feina
que estàs fent
seguint-te de prop
l'has acompanyat
també a la Cristina
en aquest procés
Maritresa
sí sí
i tant
i ara
sóc
una gran admiradora
de la feina
que fa
perquè
també
les persones
que ho han viscut
són les que poden
entendre
el que deia abans
no?
les dones
que ho han viscut
en el seu cos
i que
han tingut
aquesta pèrdua
tan propera
són les que poden
transmetre
transmetre
i compartir
no?
amb la qual
jo crec
que està fent
una feina
molt bona
i molt àmplia
i les parelles
ho agraeixen molt
finalment
és un gran
agraïment
i que fa
que entre tots
sorgeixi
aquest amor
clar
aquest amor
pel fill
i per les persones
que també
comparteixen
tant al revés
de tot el que
s'està veient
que tot són
qüestions
tan dramàtiques
i tan
fora de lloc
i tan
burocràtiques
i de metges
que no saben
informar
que no saben
de què va
i de metges
i de centres
i d'hospitals
i de tothom
i de la societat
que diuen coses
com
ets jove
i ja en tindràs
un altre
no passa res
però són
casos dramàtics
i penses
bueno
però és que
si haguessin
arribat
a un altre lloc
com
se n'haguessin
ha sortit bé
i realment
quan no és així
és molt dramàtic
és el que estem veient
en aquests casos
que també és una llàstima
que sempre surtin
els casos
que van tan malament
i que en canvi
es parli tan poc
de les coses
que van bé
i com s'ha de fer
diguéssim
és només
posar-te a treballar
i fer equip
però això
pren molt temps
i aquestes
experiències positives
crec que s'haurien
de conèixer més
perquè
perquè són les que
generen vida
no?
això de que la mort
fa que la vida
sigui millor
no?
conèixer la mort
pots viure després
d'una manera
doncs
més sensible
i agraint més
la vida
no?
el que queda clar també
és que parlar
amb naturalitat
com estàs fent tu
i també la Cristina
que parlar amb naturalitat
del dol
també d'aquest procés
no?
que comporta
és força clau
en la recuperació
psicològica
i també emocional
no?
Cristina
estaràs d'acord
sí, sí
aquesta és una de les tasques
dels grups d'ajuda mútua
que sigui un espai
on els pares
puguin parlar
del seu part
del seu fill
de com estan
perquè hi ha pocs espais
perquè pensa que l'entorn
al principi
potser et pregunta
però és una mica
el que ha dit la Maria Teresa
arriba un moment
que la gent
és com que diu
bueno, això ja s'ha acabat
però clar
això ho decideix
la parella
o la dona
no?
que al final
és la que ho viu més
i clar
al final
el que la gent
com que digui
bueno, ja està
no en parli més
doncs clar
fa que tot aquest dol
encara es compliqui
una mica més
per això també
és bo parlar-ne
aquí com ho estem fent
nosaltres a l'emissora
també en aquesta xerrada
que recordem
Maria Teresa
i seràs demà
divendres 15 d'octubre
que és precisament
el dia mundial
del dol gestacional
i neonatal
la trobada serà
de 6 de la tarda
a dos quarts de vuit
a les escoles
poden fer les inscripcions
directament trucant
a la biblioteca
i també t'acompanyarà
Maria Teresa
a veure si ho dic bé
Ewa Sitko
sí
pedagoga i terapeuta gestal
que juntament amb ella
doncs fareu aquesta xerrada
precisament per parlar
de la mort del fill
abans de néixer
aquest tema
que esperem
que a poc a poc
deixi de ser tabú
la Cristina també deia
que a poc a poc
més enllà
que els mitjans
se'n facin ressò
també és un tema
que es parla
amb més naturalitat
i amb més normalitat
se'ns estacaven el temps
Cristina
ens acomiadem
de tu
moltes gràcies
per
digues
avui tenim taller
també allà a la biblioteca
bé a les escoles
parlarem del dol
i el proper dillous
del nou embaràs
també
perquè si es volen apuntar
allà estarem també
avui de 6 a 8
pot ser
tot igual
tot igual
o sigui
farem 3 dies
demà farà Maria Teresa
i avui amb un company
de l'associació
parlem de dol
i el proper dillous
de buscar
del nou embaràs
després de fer-la
doncs prenem nota també
i ara sí
Cristina
moltes gràcies
per parlar-nos també
de la teva pròpia
experiència
i per presentar-nos
petits amb llum
aquesta associació
per donar vida
també a les veus
dels pares i mares
que han perdut un nadó
volgut i estimat
igualment
en aquest imaginari
que explicava la Maria Teresa
gràcies Cristina
ens veiem molt aviat
i Maria Teresa
amb tu també
ho hem d'anar deixant aquí
sé que queden molts temes
per comentar
segurament
m'estaria molta estona més
però hem de saltar
el següent espai
que tenim preparat
per avui
només recordar
aquesta trobada
que tindreu avui
demà
i que si hi ha qualsevol cosa
que també necessita
més informació
d'alguna manera
podrà contactar
amb tu
o apropar-se a tu
per preguntar-te
o per
molt bé
i gràcies també
a la ràdio
que conec
des de fa molts anys
i que he passat
molts bons moments
aquí
i agrair-li
una altra vegada
doncs
la difusió
que fa
d'aquest tema
tan necessari
necessari parlar-ne
també
i que la gent ho escolti
i això
perquè la ràdio
és parlar-ne
i que ho escoltin
si li donem veu
encara millor
doncs Maria Teresa
moltíssimes gràcies
que vagi molt bé
i enhorabona
per aquesta tasca
que feu cada dia
aquestes persones
per acompanyar emocionalment
a dones i homes
que perden
nadons
sense haver-los conegut
molt bé
moltes gràcies
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies