Seguim aquí, al Just Telefusta, al magassin matinal de Ràdio d'Esvern.
Ja estem a la segona hora, a l'hora de fer les entrevistes.
Avui, 4 de juny del 2019, tenim al telèfon el narrador i poeta Joan Vigó.
Hola, bon dia, Joan.
Hola, bon dia.
Bon dia.
Demà al vespre, a les 8 concretament, passareu per la llibreria d'aquí de Sant Just d'Esvern,
que el llibre té per presentar la teva última obra, Haiku, a Brooklyn, de la Breu Edicions, oi que sí?
Exactament, sí. Estarem acompanyats també d'en Jaume Pons de Horda,
que també és narrador i poeta i una gran persona.
I també estarà l'editora de la Breu Edicions, Esther Andorra, crec.
Sí, sí, l'Ester també hi serà, com sempre.
Abans de començar a fer-te algunes preguntes, deixa'm fer 5 cèntims de qui és Joan Vigó.
M'he llegit concretament la biografia de la web de la Breu Edicions
i, segons aquesta web, comença explicant que als anys 80 vas ser lletrista de rock and roll
i cofundador del fanzine El Plafó Contemporani.
També que de l'any 2006 al 2008 vas fer ràdio com a guionista i locutor
i que també has publicat els poemaris Pastó d'Antenes, també de la Breu Edicions l'any 2017
i Cementiri d'Avions, d'Aida Edicions, el 2018.
Bé, també, entre altres, per exemple, que vas participar com a guionista i actor
al curtmetratge Poner-se al dia, dirigit per el Pep Bonet, això l'any 2015,
i que també has estat col·laborador de la revista Les Males Herbes fins a la seva desaparició
i que actualment escrius exhumacions poètiques per la revista digital La Xarca Literària.
Exactament.
Molt bé.
Joan, tu, ara sí, ja entrem en matèria, ets conegut més àmpliament com a poeta
i Edic, que venies a presentar la teva última obra, però que de fet no deixa de ser
el teu debut en el camp de la novel·la.
Sí, sí, sí, exactament. És la primera novel·la que escric o l'acabo,
perquè ni he començat molt, però no havia acabat cap, i aquesta és la primera que vaig acabar
i que la Breu van creure en vella, vaja, i l'han publicat, sí, és la meva primera novel·la.
I per què apareix en aquest moment Haiku a Brooklyn?
Jo soc una persona lenta, jo ja dic, amb el meu primer poemari, que ja el vaig publicar
52 anys, ho he fet tot tard, però sempre a temps. És a dir, el moment era aquest,
va sortir l'escriptura, vaig anar treballant-hi durant 4 anys, i al final la vaig acabar,
la vaig culminar, i es va publicar. Però era el moment oportú, encara que algú veurà
que és una mica tard, però tard és una manera de dir que els lectors s'han estolviat
molts intents que no valien la pena de llegir.
Perquè tu et tenies en ment, alguna vegada a la vida, escriure en un gènere que no fossin
versos pròpiament dits?
Sí, jo havia escrit relats, i de fet n'havia publicat alguna a la revista Malesetobes,
com has dit, però el fet d'enfrontar-me amb una història llarga, amb prosa,
doncs ja et dic que havia fet molts intents, però no sortien, veia que allò no valia
la pena, i ho destruïa fins que vaig començar Haiku a Brooklyn, i sembla que vaig agafar
el bon fil, i després de 4 anys ho vaig poder acabar.
Haiku a Brooklyn és un llibre que està escrit com en petites historietes, on el seu
protagonista és un català que migra a Nova York, en Russell.
Expliques una mica el títol de l'obra.
Què és Haiku que fa Brooklyn?
Bé, la història és una mica la biografia, part de la biografia d'aquest català que va
anar a Nova York el 1962, i llavors aquest Haiku és un Haiku escrit en català per en Russell
que es troba en el cementiri del Washington cementeri de Brooklyn, i per això aquest Haiku
que està a Brooklyn, tot i que Russell va viure tota la seva vida a l'illa de Manhattan.
I quina és la història del protagonista? Com és aquest home? Quins trets?
Bé, és la història d'un home molt reservat, que és un apassionat de l'art i de l'escriptura,
però que no sent la necessitat de fer-les públiques, de publicar-ho, d'ensenyar-ho,
de mostrar-ho al seu entorn, i per tant, gràcies a una sèrie de peripècies, que ara
seria fer un spoiler, doncs aquesta part dels seus diaris arriba a ser coneguda, i llavors
allà entenem també més a fons què vol dir això d'aquest Haiku que està al cementiri
de Brooklyn, al cementiri de Washington, de Brooklyn. És una història que hi ha de tot,
hi ha amor, hi ha una mica de violència, però també hi ha molta reflexió sobre el fet
de la creació. De fet, la cita inicial de la novel·la és d'en Benet Rossell,
que jo vaig tenir l'honor de conèixer-lo, i parla que l'artista té un do íntim,
un espai íntim que ningú li pot treure, passi el que passi. I una mica en Russell
vol personificar aquest esperit creador, que no necessita comunicar-lo a ningú,
perquè és suficient com per donar sentit a la seva vida.
I per què? Hi ha algun fet teu biogràfic o que t'hagi passat perquè hagis volgut
localitzar la novel·la, o sigui, situar-la a Nova York?
Bé, és una ciutat que sempre m'ha interessat, des de cinematogràficament,
fotogràficament, literàriament, i trobava que era un bon moment això que aquest personatge,
en Russell, sortís de Barcelona el dia de Nadal, bueno, anés cap a Nova York el dia de Nadal
de 1962, que va ser la famosa nevada que va enterrar Barcelona en blanc, i que ell d'alguna manera
fes com una barrera i marxés a Nova York i arribés també al dia de Nadal.
I no hi ha cap a l'àrea, és una mica l'allouarmament d'aquests moments.
Joan, em sents?
M'anem?
Em sents bé, tu?
Et sento plàsticament.
Val, és que hi ha moments, no sé si t'estàs movent o no, hi ha alguns moments...
No, no, no.
No? Val, no, doncs deu ser cosa de l'aparell tècnic, a vegades se'n sent com més fluix.
Bé, no passa res.
Comentava també que hi ha una curiositat, i és que he llegit, jo el llibre no me l'he pogut
llegir, no, encara, però sí que he llegit en algunes ressenyes que la novel·la està formada,
això, efectivament, com per diferents històries, i que hi ha fragments que estan en vers.
Com vas decidir introduir, no? D'alguna manera mesclar...
Mira, sí, és fàcil d'entendre. En Russell és un creador que ja t'he dit que ell no ensenya
mai res a ningú. Aquests diaris, de fet, els escriu per ell, perquè sap que no els llegirà
ningú i que, a més, haurien de ser destruïts segons la seva voluntat. I, per tant, escriu d'una
manera molt lliure, i si d'entent en tant incorpora un poema, cosa que a mi també
va molt bé, perquè, de fet, és un llenguatge que també utilitzo sovint, doncs, hi vaig
posar, hi vaig posar alguns poemes, molt pocs, però en alguns llocs determinats, i tant
els editors com gent que se'l va llegir abans de publicar-lo i tal, em van dir que funcionava
i, per tant, allà es van quedar.
També has comentat que per escriure la novel·la has trigat uns 4 o 5 anys. Com és la teva
manera de treballar? Perquè 4 o 5 anys són bastants per haver dedicat...
Sí, evidentment, no a temps complet, perquè tota molta gent del que ens dèiem escriure
hem de tenir una altra feina per poder sobreviure i pagar factures, però sí que va ser 4 anys
d'obsessió. La meva experiència personal i potser amb altres companys de lletra que
també n'hem parlat, quan estàs en una novel·la estàs en un mode especial mental i tot gira
l'entorn del que estàs creant. Per tant, estàs en mode novel·la i llavors
qualsevol cosa que et passa, que escoltes una conversa que pots escoltar al metro o anant amb
autobús o tot plegat, tot sembla que té a veure amb allò i ho incorpores i la teva vida
una mica gira a l'entorn d'això. És una mica obsessiu i molt plaent i de vegades
també no gaire divertit, perquè quan les coses no surten tampoc ets 100% feliç sempre.
Però és una aventura apassionant i que, vaja, no n'estic gens arrepentit.
I quina rebuda ha tingut el públic amb aquestes novel·les? Tens algunes?
Home, estem molt contents. Anem per la segona edició i tenint en compte que les senyes que hi ha hagut
han estat escasses i que, sobretot, la feina, per exemple, dels llibreters ha sigut molt important
perquè ara els llibreters, els de que els llibreters són un exemple, són també dinamitzadors culturals,
són gent que mou cultura i mou en llibres, doncs he pogut fer força presentacions
i després el boc a orella també ha funcionat i sembla que la cosa va fent.
Jo estic molt content perquè, com a narrador, no em coneixia ningú, com a poeta gairebé ningú
i, per tant, tenir una segona edició al carrer, doncs, és fantàstic.
En tres anys has escrit tres obres. Déu-n'hi-do, no, també, per això el ritme...
No exactament. De fet, el primer poemari que va sortir...
El Pastor d'Antenes.
Sí, el Pastor d'Antenes.
És una autoantologia de deu anys de poemes.
D'acord.
I després, quan les editorials com l'Abreu, que són editorials independents,
que no tenen el gigantisme administratiu ni de cap mena,
doncs, quan et diuen que et publicaran un llibre,
tampoc te'l publicen al cap d'un mes, sinó que, generalment, passen anys.
Llavors, durant aquests anys que no sortia el Pastor d'Antenes,
però ja estava acabat, vaig aprofitar per acabar el cementiri d'avions
i per començar a escriure Heiko a Brooklyn.
S'ha de tenir molta paciència.
I amb Pastor d'Antenes, no sé si també vas venir a cap llibreter,
perquè crec que...
Sí, sí, sí, sí.
Sí, oi?
Vaig venir amb l'Eduard Escofet, un altre poeta fantàstic,
i vam fer una sessió que, bueno, la gent creiem que s'ho va passar molt bé.
I espero que demà també tothom s'ho passi molt bé.
Sí, sí, efectivament.
Demà a les 8 del vespre tindrem a Joan Vigó
a la llibreria de Cal Llibreter, al carrer Bona Vista.
I ja per acabar, deixa'm fer-te una última pregunta, Joan,
perquè llegint també la teva biografia,
he vist que, bueno, que et van incloure dins del que és
la generació original, amb un H al davant, entre parèntesis.
Això de la generació original, què és i per què hi pertanys?
Bé, la generació original fa referència al bar original,
que ja fa 15 anys que funciona, ara es diu La Rúbia,
que està a prop del MACBA, a Barcelona,
i és un lloc, doncs, des de fa molts anys,
cada dimecres s'hi programen recitals de poesia.
Llavors, des de tot aquest temps, molta gent ha passat per allà,
i llavors el Didac Rocher i la Marta Huertas,
que és la fotògrafa, van decidir tirar endavant un projecte,
que és generació original,
que és un llibre també publicat per l'Abreu,
on surten gairebé 70 fotografies de gent,
de poetes, d'escriptors, de dinamitzadors culturals,
que hem anat passant per allà, o que encara hi passem,
i que, de fet, conformen el grup de gent més estable
que ha tingut a veure amb això tan estrany,
que és un lloc on es facin recitals cada setmana
durant tants anys,
que és molt difícil i que tot ha funcionat molt bé,
gràcies, sobretot, al Ferran Garcia i a la Nori Zanda,
que han estat les ànimes del local durant tants anys.
Molt bé, doncs, Joan, esperem veure't demà a Cal Llibreter,
serà una alegria poder-te escoltar també,
i res, t'acollirem aquí a Sant Just amb els braços oberts.
Molt bé, moltíssimes gràcies.
A tu, una abraçada.
Una abraçada, adeu.
Que vagi bé. Adéu.
Bé, doncs, acabem de sentir en Joan,
que vindrà demà a les 8 del vespre a Cal Llibreter,
a presentar-se amb el seu últim llibre,
amb la seva última i primera novel·la que ha escrit.
Ara us deixem amb algun tema musical.
Bé, doncs, acabem de sentir en Joan.
Bé, doncs, acabem de sentir en Joan.
Bé, doncs, acabem de sentir en Joan.
Bé, doncs, acabem de sentir en Joan.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit