Bé, com ens vam fer ressò quan va començar aquest curs de Coneixements Sant Justencs,
la tretzena edició que va començar el passat 13 de maig, ja en vam parlar amb Julio Ochoa,
però avui, a més, és la protagonista d'una, de les xerrades, de fet, de la xerrada,
que tindrà lloc avui a partir de les 7 a la sala cinquantenari de l'Ateneu, sota el nom de Barraques de Vinya,
el saludem. Juli, bon dia. Hola, molt bon dia. Bon dia, ben tornat a l'emissora. Gràcies, Josep.
Comencem a veure'ns molt sovint aquí, eh? I ens agrada, ja. I a mi també.
Que deia que avui ets el protagonista, tu ets el protagonista una mica, perquè conduiràs aquesta xerrada, no?,
sota aquesta conferència, sota el títol Barraques de Vinya. Si vols, recordem una mica sota quin paraigües
us havíeu organitzat, o s'havia organitzat, aquesta tretzena edició del curs de coneixements,
s'enjustencs perquè les temàtiques relacionades tenen una mica una relació entre si, no?,
un tema de mines d'aigua, les Barraques de Vinya i les grutes de sota terra.
Efectivament. Sota el títol comú per tot el cicle de picar en pedra,
ens hi fixem en tres elements del nostre patrimoni
que no han estat objecte d'una atenció excessiva, ni molt menys.
La major part dels barraques han passat desapercebuts.
Tal és el cas de les, com hem vist, les mines d'aigua,
que és poder-ho més estudiat, el més conegut.
Les Barraques de Vinya, que és el tema que parlaré jo avui,
que, havent estat molt temps obligades, oblidades o negligides,
darrerament han estat posades en valor i cada vegada n'hi ha més gent que hi para atenció
i n'hi ha campanyes de restauració, de catalogació i de posar-les en valor.
I la tercera de les sessions serà això, les grutes sota terra, que és el gran desconegut.
Un fenomen tremendo que els conferenciants de la setmana que ve ens ho faran veure.
Només es troben al Maresme i al Baix Llobregat, i no a totes les poblacions.
Pot haver alguna esparça por ahí, però totes estan centrades en aquestes dues comarques.
És per la particularitat del terreny, imagino.
O la facilitat de poder-les construir o que existissin en aquestes...
Ells, ells que són els esperts, no t'ho explicaran.
Clar, exacte.
I tu t'encarregues d'aquestes barraques de vinya,
que per imaginar-nos-les, per visualitzar, què és una barraca de vinya?
Mira, ho vi...
Tenim aquí Sant Jus?
Sí que n'hi ha, i unes quantes.
Precisament, fa uns 40 anys, vaig fer un primer catàleg de les que aquí n'hi havia.
Sí.
D'elles parlaré dins de la xerrada d'avui,
que l'estructuraré d'una manera introductoria per acabar amb el nostre.
Primerament començaré a parlar de la seva raó de ser.
Tot i que s'han utilitzat per moltes coses,
aquí, a les nostres terres, estan molt lligades amb el cultiu de la vinya.
Val.
Aquí a la vinya, és totes les nostres muntanyes, que ara estem veient,
que és o armots o bosc, en un passat no tan llunyà no n'hi havia aquest paisatge.
Era tot vinya, tot s'hava treballat.
Si ara ho fa qualsevol excursió per collir els pàgrafs,
per passejar una mica, per el que sigui,
trobarà al mig dels camps sense treballar marges
que són testimonis de les antigues terrasses que havien hagut per cultivar la vinya.
Aquí a Colcerola estem parlant, perquè és aquí mateix, que estem veient ara l'apanyal moro.
Aquí, a les nostres muntanyes.
Aquests marges ja són una d'aquestes primeres construccions de pedra en sec,
per afiançar el terreny, per disminuir la pendent,
per fer feixes cultivables.
Aquesta vinya s'havia estat treballant i ocupava tot fins a finals del segle XIX,
en què va haver la regatombe de les nostres vinyes.
Primerament, que per l'any 1852-62 va haver la sandrosa,
que és l'ovídium tocarei, que aquest ho va matar pràcticament tot.
És un fong, és un fong que va matar gairebé,
més de la meitat, gairebé un 60% de les nostres vinyes.
El que anava quedant, que anava revifant,
va haver després, cap al canvi de segle del XIX al XX,
la filoxera va estar dins,
que la filoxera va acabar de rematar-lo tot.
Sí, doncs vam quedar amb zero.
Exactament.
A la zero, no?
Llavors ja van desaparèixer, es va voler substituir per en Metllés,
per en Garrofers i tot això,
però després ja va anar de cap a Griguda.
I tota la nostra riquesa vitivinícola,
que havia sigut molt gran,
doncs va desaparèixer completament.
Doncs bé, tot aquest cultiu de la vinya
comportava una sèrie de construccions,
petites construccions auxiliars,
nascudes a la necessitat.
l'objectiu, el material que es feia servir era la mateixa pedra que el pagès
trobava al lleurar i al preparar el terreny,
li feia nosa i la transformava en coses útils,
amb marges, amb brous de pou...
Era un reciclatge, no?
Una mica, un reutilitzar.
Exactament.
Tens la pedra que et fa nosa pel teu conreu i la transforma en una cosa que et serveix.
I una d'elles és la barraca de vinya.
És la barraca per guardar els estris,
per aixuplugar-se,
si has d'estar esporgant una temporada,
doncs per estar allà.
I aquestes barraques,
la manera de construir-les és una tradició arquitectònica multicecular.
Això està emparentada amb les talaiots balears,
amb les noragues de sardenya,
amb els temples martesos,
amb tota una sèrie de construccions antiquíssimes
que han evolucionat molt poc
amb respecte a l'arquitectura tradicional de pedra lligada.
Llavors, explico una mica amb la xerrada
les barraques aquestes,
que no és un patrimoni exclusiu nostre,
sinó de tota l'àrea on havia hagut la vinya.
I així podem dir que en trobem, per exemple, a tot arreu.
A la Provença, sota el nom de Boris,
a Irlanda, amb el nom de Klochang o Bihayev,
a Itàlia, com a Trulis,
a Croàcia, com a Casun,
inclús no tan lluny.
Salamanca, com a Xozos o guardavinyes,
a l'Aragó, com a Lombrerón,
i fins i tot a Eivissa,
amb les Balears com a les Païses.
És a dir, n'hi ha per tot arreu.
Passat això d'explicar una miqueta com és
el panorama de les barraques de vinya,
explico una mica el procés de la construcció,
perquè té tota la seva gràcia.
Com es sequen les parets,
com les tanquen després amb una volta de falsa cúpula
d'elloses volant una sobre l'altra,
fins a acabar amb el caramull.
Explico una mica la construcció.
És pedra, eh, només?
Pedra, sense lligar res.
I des de la base fins al sostre.
Sense lligar res.
Ni fang, ni cap altra argila.
La pura gravitació és la que els manté.
Com a molt és,
després, per impermeabilitzar,
una vegada tancada a la volta,
una capa de terra,
i normalment un cultiu petit,
de lliri sobretot,
perquè amb les arrels quajen la terra
i fan allò,
queda tot un bloc sòlid de terra
que ho impermeabilitza.
No per decorar, eh?
Exacte, no,
purament per fer-ho treballar.
Doncs va quedar maco.
Llavors,
feta aquesta descripció,
passo a centrar-me en les que n'hi ha aquí.
I veiem que aquí a Collserola,
que és la nostra zona,
es poden localitzar
pel cap baix 110 o potser més
d'aquest tipus de construccions.
Amb la curiositat...
...en el parc, eh?
No només que estiguin en terrenys
Sant Justenc, diguéssim,
sinó en l'extensió de la serra de Collserola.
Incluso sense diferenciar
què és parc i què és privat,
perquè quan es van construir
no existien les...
Clar, no estava delimitat en aquest sentit.
Exactament.
Llavors, en la Collserola
n'hi ha 110 tirant pel cap baix.
I cal fixar-se que la major part
estan situades dins els termes
de Sant Feliu, Sant Just, Molins,
El Papiol, Sant Cugat i Barcelona.
És a dir, si ens hi fixem,
estan totes al sector sud-occidental.
Fora Sant Cugat, que queda una mica amunt,
totes estan aquí, a la Solana de Collserola,
més que a l'Ovaga.
Per què?
Podés perquè és on hi havia la vinya,
vagi a una sabet.
El municipi que té més construccions
és Sant Feliu,
que té més del 60% de les barraques
i el 50% del que són coves excavades,
que és una cosa similar, a fi.
Val a dir que de totes aquestes barraques
estan fortament en desús
i d'elles, aproximadament,
les dues terceres pares
estan en procés ruïnós.
No tenen coberta
i estan a punt d'esfondrar-se
si és que no se n'esfondra.
Jo, fa 40 anys, l'any 80,
vaig publicar un primer catàleg
de les barraques
que n'hi havia en el nostre terme municipal.
Per això molta gent,
no sé com tu han tret,
em consideren una espècie de pioner
en aquests estudis.
Perquè potser no se n'havien fet abans
o amb tanta...
no sé si recerca o amb tanta...
No s'havia parlat molt.
Tanta extensió.
Ara, a mi, que m'havia interessat,
sí que havia trobat altra gent
que abans que jo havien estat parlant d'això,
i tant,
que n'hi havia molts i molt més bons que jo.
Però bueno.
Sí, hi havia informació prèvia, també,
i s'han anat estudiant al llarg de la història.
I gent de la categoria,
com en Basagorda Nunell,
i gent de pes que ho havia estudiat, eh?
En aquest catàleg
vaig recollir una vintena
de les barraques que n'hi havia aquí a Sant Just.
vaig publicar els emplaçaments,
no les fotografies, que les tinc,
perquè ho vaig publicar al Bolletí de les Sees,
que en aquella època no admetia fotografies.
Ho vaig suplir amb algunes topografies
que vaig aixecar
i amb uns dibuixos fantàstics
que em va ajudar l'amic Francesc Raviera a fer-los,
i va ser un primer pas de catalogació.
Aquest treball meu previ,
ara actualment, han passat 40 anys,
ja no s'ajusta totalment a la realitat,
perquè s'han descobert, afortunadament,
algunes que a mi se m'havien escapat en el seu moment,
ja són una o dues,
i tristament, algunes,
i poder, algunes de les millors
que jo vaig catalogar i retratar en el seu moment,
han caigut i ja no existeixen.
Per exemple,
l'única exenta, sencera,
que n'hi havia, que era la Can Vilar,
ara actualment,
és un trist pilot de pedra, si encara hi és.
Això és, en grans trets,
el guió del que exposaré a la xerrada d'aquesta tarda.
Perquè no estan protegides, d'alguna manera,
és a dir, com a patrimoni,
o com a, no sé si, elements arquitectònics
que formen part d'un patrimoni històric.
N'hi ha molts moviments,
s'han fet cursos, s'han fet congressos,
i suposo, tampoc m'ho he preparat gaire la cosa,
perquè tampoc sóc autoritat per poder fer-ho,
però sembla ser que n'hi ha algun tipus de catalogació
o protecció a nivell oficial, diguéssim.
Però no sé fins a quin punt.
En tot cas,
la major part d'elles estan en finques privades,
que aquí té l'última paraula,
de l'amor del terreny.
Clar, però aquestes gairebé cent i pico barraques
que hi ha al Parc de Collserola,
és a dir, la gent que hi passa per allà
pot interferir en els elements
i pot desfer-ho, trencar-ho,
vull dir, clar, no estan protegides
ni tan sols perimetralment,
com s'ha fet recentment també amb la penya del Moro,
que amb l'erosió també de les persones
s'ha anat com protegint
i s'ha com frenat l'accés directament.
No, no, qualsevol d'aquestes barraques,
qualsevol desaprensió li dóna quatre petades i les fots.
Mira, sense anar més lluny.
Una, que fins fa no fa gaire,
estava sencera completament,
que és la cabana número dos de Can Cuscoll,
que és la més allunyada
de les dues que n'hi ha a Can Cuscoll.
Jo l'he vist sencera fins no fa tant,
però uns botelloneros
s'han ficat allà dins,
han fet alguna d'altra pintada
i, a més a més, han fet un esborant
perquè els entrés més claror
o bé perquè sortís el fum
si se'n vagaven allà a fumar,
bé de saber què, bé, no ho sé.
Clar, estan deixades...
Estan al mig de la naturalesa,
clar, no estan protegides,
no sé si per part de l'Ajuntament,
no sé si tenen algun pla de protecció
per de cara...
No sé, tampoc als altres municipis,
perquè deies que estan repartides també,
es va tot a termes com Sant Feliu,
Sant Cugat, no?
Barcelona,
Barcelona i el Papiol.
El que sí que em consta
és que n'hi ha una catalogació,
per tant, no estan ignorades.
Ara, quin grau de protecció tindran?
Depèn de...
més de la política que de...
Clar, lo meu és l'estudi,
no la política ni la legislació,
a la qual no tinc mà.
Clar, no, així per plantejar-se,
potser seria interessant
ni que fos una placa
que indiqués que allò
és un element de la història,
d'aquest municipi,
que almenys la gent tingués
aquest respecte de no tocar-ho.
I tant, seria molt interessant.
Clar, te considera que és igual
que una estàtua no la pintes, no?
Doncs una mica el mateix.
I tant, seria molt interessant.
Seria això mateix.
Doncs per la gent,
no sé si encara hi poden assistir
o si hi poden apuntar
en aquesta xerrada,
queda oberta, no?
Diria que sí,
perquè com que l'aforament de la sala
és més que suficient...
Tota la sala.
Exactament.
Jo penso que sí que n'hi ha.
La passada edició, per exemple,
van haver un cert nombre,
per tant,
que es van enregistrar,
però després uns altres,
com que es compta a l'entrada,
que es van presentar,
clar, trobant espai,
doncs van assistir tranquil·lament.
Penso que avui serà el mateix.
Això, els companys dels centres d'estudis
que estan portant aquests controls d'accés
i tot això,
suposo que ho tenen en compte
i que no hi haurà cap problema.
És a dir, si algú ho sent
i diu, ostres, no m'hi ha apuntat,
no és problema.
que hi vagi,
que hi vagi, que podrà entrar.
Tindrà una cadira.
Recordem que estàs a l'Equador,
estàs al mig de les xerrades
i hi faltarà una última,
no?, d'aquestes tres.
Sí, la de les grutes fresqueres
de les Masies.
Que serà amb el Joaquim Graupera,
amb la Laura Bosch
i amb Pere Benito, no?,
que seran els tres encarregats
de fer aquesta xerrada.
Són tres bons estudiadors del Maresme.
Alguns d'ells, per exemple,
del Pere Benito,
tinc jo un parell de llibres
a la meva biblioteca,
és un investigador molt bo
que ha premiat
amb diversos premis l'URO
d'investigació històrica.
Penso que serà d'un nivell
i una qualitat
de la xerrada d'ells molt bona.
He dit, molt superior a la meva,
per tant, somtat.
Home, cadascú amb la seva temàtica, no?
Que demà és trió, consola i brilló.
És el que en podrien dir.
Doncs Juli, Juli Atxó,
també membre del Centre d'Estudis
Sant Justencs, no?
Gràcies per passar per aquí
i explicar-nos una miqueta més
sobre aquesta xerrada
que faràs avui.
Que recordem,
a partir de les 7 del vespre,
a la sala cinquantenari de la Taneu,
si volen anar,
doncs que s'hi apropin directament.
Qualsevol dubte
que contactin amb el centre d'estudis,
però vaja, no té pèrdua.
No té pèrdua.
Saben on és la Taneu.
I tant.
I la sala cinquantenari també.
Doncs bon cap de setmana.
Ens veiem aviat aquí a l'emissora
i mentrestant que vagi tot bé, Juli.
Igualment.
Gràcies a vosaltres
i a la vostra disposició.
I tant.
Doncs ens veiem aviat.
Mira, ja ho has dit.
Molt bé.
Que vagi molt bé.
Igualment.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada