Són les 11 i 13 minuts. Comencem la segona hora del Just a la Fusta amb molt bona companyia.
Estem amb la Dolors Puigdemont, artista amb molt bona reputació aquí al municipi.
És ja una artista consagradíssima. No fa falta gairebé ni que la presenti,
però en dono un parell de pinzellades breus de la seva activitat professional.
La Dolors ha treballat durant molts anys de catedràtica d'institut
i també exposat individualment arreu del territori català
i també a Alemanya, a Canadà i a Madrid en exposicions col·lectives.
A Sant Just porta fent mostres de la seva obra des del 1987.
Tinc apuntat aquí, si ho he mirat bé.
I avui la tenim per parlar-nos de l'exposició en veu baixa,
inaugurada el 13 d'octubre al Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadeses.
Avui també ens hauria agradat que hagués estat alguna de les seves altres companyes,
però per motius d'agenda ens ha estat impossible.
I ja la tinc aquí, ara, Dolors.
Hola, bon dia, Dolors.
Hola, bon dia i bon dia a tot Sant Just.
Aquesta exposició en veu baixa està a uns quants quilòmetres d'aquí de Sant Just,
està a Sant Joan de les Abadeses.
Per què heu anat fins allà?
Quina relació manteniu amb aquest poble?
Dos relacions, a veure.
En primer lloc, jo soc nascuda allà a la vora.
És de les comarques de Girona i, a més, és de la zona que a mi m'agrada, el paisatge.
Per tant, durant tota la meva vida, sempre que em puc escapar, vaig cap allà dalt.
Això, per una banda.
Després hi ha la Rosa Freixenet, que és una persona molt tímida,
però que viu a Sant Just d'Esbert, també.
Llavors, ens hem trobat allà algunes vegades.
I ella és una de les persones que forma part de la Junta
que porten aquests espais de Sant Joan de les Abadeses.
Llavors, jo hi vaig tenir una exposició individual en el claustre
i ara estem exposant a dalt en el Colomar,
que és una sala molt bonica, es diu el Colomar,
perquè ve a ser com unes golfes, diguem, aquí a Barcelona,
allà en diuen Colomar.
I és una sala maca, infrautilitzada en el sentit d'exposicions,
perquè fan moltes exposicions locals, fan moltes coses, diguéssim,
han fet alguna exposició interessant d'escultura,
però és una sala una mica infravalorada,
doncs perquè, com que tenen la de baix, no dona abast.
Sant Joan de les Abadeses són 3.000 habitants,
vull dir, no és com un Sant Just,
que som 18 o 19, bueno, més de 20 segurament,
però hi ha menys gent que estigui,
com diu l'alcalde, que no s'empadrona la zona de Sant Just.
Sí.
Doncs, bueno, d'aquí ve, ve anat allà.
A mi m'agradava molt aquell espai.
Sí, perquè tu ja...
Sí, jo havia anat a l'espai de baix,
em havia ofert a l'espai de dalt,
i havia dit, no, jo solo, jo primer vull anar a l'espai de baix,
després ja en parlarem.
I després els vaig oferir anar amb un grup de gent de Sant Just.
A la Rosa li vaig explicar,
li vaig explicar també a la seva filla,
que està allà, porta les sales, d'alguna manera,
i quan li vaig parlar de la Carme Malaret,
que ja la coneixen i tot plegat...
Es van encantar.
De seguida van dir, oh, sí, sí...
No s'ho van pensar, eh?
Exactament.
L'exposició és...
Bueno, hi participeu de manera col·lectiva.
Sí, l'exposició surt de l'espai d'art
de lliure creació de la Carme Malaret.
Doncs que, bueno, fem moltes trobades, regularment,
però els Nadals, el Nadal de l'any passat,
doncs, bueno, vaig estar veient unes coses de la Laura Baringo,
unes altres de la Pilar Montserrat,
que és la professora de l'Institut d'aquí de Sant Just,
i vaig dir, home, amb allò que he portat jo i no sé què,
ens podríem ajuntar i fer un grup
on s'avaloreix l'ofemení,
dintre d'una vessant així com delicada,
però, a la vegada,
això típic de les dones, no?,
d'en veu baixa, les coses,
pic, pic, pic, pic, anem dient, anem fent,
però després, quan te mires el resultat al cap d'un temps,
veus que allà hi ha una fortalesa immensa,
una perseverança,
tota una sèrie de coses que sabem fer les dones
amb el nostre treball constant,
i dic, això es tindria que notar, que valorar,
i que fos com el leitmotiv d'ajuntar-nos i de portar...
O sigui, fos una cosa molt femenina
i, a la vegada, molt reivindicativa,
d'aquesta feminitat.
O sigui, allà es tracta de posar les dones ben amunt, no?
Exacte.
Perquè vosaltres sou cinc artistes, no?
Som cinc artistes.
La Carme Malarel, la Laura Baringo,
la Pilar Montserrat i la Montse Baqués.
Montse Baqués, i tu que sou les cinc de Sant Just?
Som les cinc de Sant Just,
ara la Montse ha anat a viure a fora,
la Pilar és la professora,
però, bueno, viu es plugues, vull dir que...
I com heu unit cadascuna...
O sigui, aquest eix temàtic que comentaves
de l'exposició en veu baixa, com cadascú...
És que hi vàrem ser d'acord en...
Bueno, va ser cosa de res, de cinc minuts,
amb cinc minuts...
Esclar, és que ja ens coneixem,
ens hem vist moltes vegades les coses,
ja fa anys que ens coneixem...
Què treballeu cadascuna?
Quin tipus d'obres feu?
Bueno...
O quines són les que hi ha a l'exposició,
o sigui, més o menys?
Mira, començaré per mi encara que la cosa queda molt malament,
però començar per un...
També ho tens més clar, no?
Potser és el més fàcil, sí.
Aleshores, jo allà hi havia portat paper,
havia posat una exposició que era 30 anys de paper,
i quan estàvem formant aquest grup,
jo els hi parlava d'unes d'aquestes obres sobre paper.
Però vaig dir, clar, si anem primer a Sant Joan de les Abadeses,
jo no puc portar el que fa 8 mesos que m'han vist.
Clar.
Per tant, dic, faré una altra obra,
treballaré amb roba.
I llavors jo vaig portar roba,
que és l'altre un...
Jo tinc 3 elements,
la sobre fusta,
però això ja pràcticament faig molt poc,
després sobre paper,
que això he treballat moltíssim,
amb roba i amb malla metàl·lica.
Llavors, doncs aquí hi ha una mica la barreja de les 3 coses,
per la meva banda.
Després, la Laura Baringo i la Pilar Montserrat
treballen molt el guix.
I el guix i també una mica la malla, la Pilar...
I llavors, elles porten un paper amb guix,
o sigui, papers que després amb el guix els dona una estructura diferent.
La Pilar fa com unes espècies de màters,
que els hi diu a elles, jo ho veig com unes mamelles,
per dir-ho d'alguna manera més clara,
perquè tenen aquesta forma,
exagerades, però que recorden molt la feminitat,
amb el seu ferro, amb les malles.
Després hi ha la Carme Malaret,
que les peces que porta allà ja la coneixeu,
és ceràmica.
L'havia portada aquí,
l'havia feta aquí a Can Ginestar,
ara fa 4 o 5 anys.
És l'enxovar i oblit,
que és un homenatge a la seva mare
i a les dones de la seva generació,
que quan se casaven deixaven feines i fantasia,
tenien que fer-se l'enxovar
i haver-se fet l'enxovar,
portar l'enxovar i després cuidar la casa
i en aquell moment s'aventava la roba,
es planxava, tot es feia mà.
Per tant, ja tenien prou feina
i normalment no podien treballar fora
o si ho feien,
doncs, anaven tot el dia de bòlit.
I ens porta aquesta peça
que es veia vista aquí a Can Ginestada,
llençols,
com si obrissis una caleixera.
Però hi ha coses fetes amb ceràmica
supercomplicades
perquè és una ceràmica fina,
com si fos roba de fina
i després també ple de llibretes
perquè la seva mare escrivia moltes coses
en petites llibretes
i suposo que les posava entre la roba,
guardades entre la roba
i això, bé,
té aquesta doble vessant de la dona
que ha d'amagar tot lo seu,
no ho pot exterioritzar,
ho ha de tenir com guardat a dintre.
I després hi ha la Montse Vaqués,
ha portat uns dibuixos
sobre els no-llocs,
o sigui, els llocs i els no-llocs.
Ella s'ha basat en els no-llocs,
aquest lloc on hi passes,
però sense tenir sensació
que allà hi ha un espai concret,
sinó uns espais.
i la Laura,
que n'he parlat menys,
doncs té dos tipus d'obra,
una està penjada amb fils,
són papers penjats amb fils,
i modificats,
i després també hi ha gravat,
ha transferit unes lletres i uns gravats,
això està a la paret,
molt suggerent i molt personal
respecte de moments importants de la seva vida.
I després, damunt d'una taula,
té uns papers,
deuen fer aproximadament 35x35,
ella els ha estripat,
diguéssim, d'alguna manera,
i ha creat uns relleus,
posant-hi guis entre ells,
de manera que fa com un mapa topogràfic.
Oh, que xulo!
És molt xulo, sí.
És com una topografia,
doncs,
que ella diu que això s'endinsa en el passat,
diguéssim,
és una mica com les excavacions
que fan els...
la gent que fa...
Arqueòlegs.
Arqueòlegs, sí.
Que tira unes cordes,
fa uns quadrats,
i van treballant cada tros per capes,
doncs ella ha fet uns quadrats
amb un fil damunt de la taula
i ha anat posant uns quadrats,
amb aquesta superfície elevada,
és molt sutil i molt maco.
Vull dir que està bé.
Totes cinc estem molt bé
perquè dialoguem molt bé entre nosaltres
aquesta vessant que te deia abans,
que és suau,
però a vegades és molt punyent.
perquè vosaltres abans havíeu,
m'ha dit que us reuníeu a l'espai de lliure creació
de la Carme Malaret,
i allà què feu?
O sigui, debatiu o comenteu?
Us ensenyeu les coses que feu?
No, allà fem...
A cada any es fa una exposició
per Nadal.
Et donen unes mides,
t'has de posar en aquelles mides,
això és una cosa que a mi personalment
em fastidia molt,
perquè jo sempre soc de mides molt grans,
i té que ser molt petit tot.
I bé, això...
Però bé, ens veiem i ens reunim.
Després hi ha el de la custòdia,
que m'assembla que són 11 persones
i dura més o menys un any.
Sí, que són com petites exposicions.
No, això, la de la custòdia,
cada una porta.
Ah, val.
Com una custòdia, saps, una capsa,
a dintre de la qual hi ha una obra,
però no es veu, potser tancada.
I aleshores hi ha 11 famílies de Sant Just
que paguen una miqueta de diners
per poder tenir 11 peces,
un mes cada peça,
durant 11 mesos,
durant un any.
Llavors, el dia que se comença això,
hi ha una reunió, la gent parla,
i quan s'acaba,
hi ha una altra reunió
on hi ha els artistes
i llavors també es comenta.
Tant a l'inici com al final
hi ha artistes.
Pel mig, hi ha gent que pot fer comentaris
a la web d'Espai de Lliure Creació,
saps,
i pot haver-hi alguna comunicació.
Després la Carme fa unes conferències,
sempre sol portar gent interessant,
vinculada al món de l'art
o al món de la física.
Hi ha debats, doncs,
sobre medicina o sobre física,
lligat a l'art,
és evident, no?
Però com, clar,
ella és biòloga,
llavors té aquesta vessant científica,
i bé,
molta gent de Sant Just,
professors d'universitat,
de física o tal,
han vingut,
ens han fet
una conferència,
on la gent intervé,
i bé,
és superinteressantíssim
el que passa
en aquest petit espai
de la Carme Malaret.
Llavors,
et vas coneguent,
un dia per una cosa,
es van fent exposicions,
que se'n fan
tres o quatre a l'any,
d'una persona
que fa una exposició.
És això el que jo tenia en ment,
això de com exposicions més curtes.
Sí,
o sigui,
curtetes,
que duren,
jo què sé,
una setmana o així.
en el cap de setmana
la gent es veu...
Sí, sí.
Jo tenia una pregunta també,
ja per anar una mica
encara al final
de l'entrevista,
perquè, clar,
vosaltres vau presentar,
de fet,
vau inaugurar
l'exposició
allà a Sant Joan
de les Abadeses
el 13 d'octubre,
i s'acaba,
o sigui,
la gent té temps
fins aquest diumenge,
fins l'11 de novembre,
per anar a veure-la.
Llavors,
durant aquest temps,
durant aquestes setmanes,
com heu rebut,
quina ha estat
la vostra valoració,
quin feedback,
no?,
heu rebut
de la gent
que ha anat
a veure-ho?
Bé,
el dia de la inauguració
vam venir
a una colla de gent,
vam estar fent un dinar,
eren vint,
després sé
que hi ha anat
algunes altres persones,
perquè hem tingut allò
un petit contacte telefònic,
a la gent d'allà
els hi ha agradat moltíssim,
ens tracten molt bé,
va venir la televisió,
del Ripollès,
vam anar a parlar
a la veu,
a la ràdio La Veu,
i vam anar
a la Carme Malaret i on,
aquesta vegada,
després,
el diari de Girona,
en el dominical
de la setmana passada,
ens van treure
una pàgina sencera,
al diari de Girona.
Sí,
a les fotos,
al dominical,
sí,
estem molt contentes,
i a més,
ens han posat
cinc veus punyents,
a mi m'agrada molt això,
perquè aquesta feminitat
vol ser punyent,
o sigui,
som dones
que reivindiquem
aquesta manera de fer
de les dones,
com una cosa
a tenir en compte
en aquesta societat,
que el masclisme
ho ha despreciat,
justament això,
i és reivindicar
que amb això
es poden fer coses,
no solament,
diguéssim,
de tendresa
i afables,
sinó que poden ser punyents.
I el noi aquell
ho ha vist clarament
i, bueno,
ho ha cooptat,
ho ha posat com a títol,
i bé,
jo crec que
hem fet mellen allà,
vull dir,
jo he parlat
que hi ha una altra sala,
dic,
si penso en unes quantes pintores
i us porto-t'unes pintores,
oh, sí, sí, sí,
Dolors,
seria fantàstic,
tal,
que passa que jo no he tingut
temps de fer tantes coses,
però,
sí que d'alguna manera
he de parlar-ho amb algú
i veure com em llacen,
la sala on estem
no va bé per pintura,
perquè és una sala
que té vidres
amb dos costats
i amb molt poca paret,
és una sala per escultura,
però en tenen una altra
per posar pintura,
que és molt interessant.
ja he parlat
amb la Clara Vidal
i amb algú altre,
molt bé,
i continuarem
en contacte
amb el poble,
perquè
li donen molta importància
a l'obra pictòrica
a ells allà.
Sí, sí,
doncs bé,
se'ns està acabant
pràcticament el temps,
ja no ens queden minuts,
moltes gràcies,
Dolors,
per haver vingut
i digues.
Una cosa que hem de descuidat,
aquest grup
en veu baixa,
tenim la intenció
d'aquesta exposició,
portar-la a més llocs.
Ah, molt bé.
El que passa
que, bueno,
no hem acabat de...
No acabo de trobar
altres llocs o...
Trobar-los,
sí,
però costa molt,
saps?
Vull dir,
si no hi ha
una cosa directa
i una de nosaltres
que s'impliqui,
vull dir,
però s'impliqui molt,
avui en dia
trobar espais
no és fàcil.
Tothom
ho has de presentar
en un any d'entelació,
vull dir,
és complicat,
no?
I de fet,
nosaltres ens vam ajuntar
amb aquest grup
en veu baixa,
doncs,
per Nadal,
o sigui,
el mes de gener.
Sí,
sí,
sí,
i val.
Déu-n'hi-do,
ja hem fet una exposició.
Sí,
sí,
doncs,
jo us animo
a seguir-ho intentant
i a veure si...
farem.
I a veure si hi ha
algun lloc o...
Segur.
que fent algun esforç
a veure si entre tots
aconseguim que
aquesta exposició
en veu baixa
la pugui veure més gent.
Sigui tolerant.
Sí,
sí,
que no quedi tan lluny
de la gent que és en just,
que la puguem tenir
més a prop
i poder-la gaudir també.
Doncs,
gràcies,
Dolors,
i que acabis de passar
un bon dia.
Adéu.
Igualment a tots vosaltres
que esteu escoltant
i a tu,
Núria.
Gràcies.
Vale.
Adéu.
Adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.