.
Tenim amb nosaltres el Nil Nabot, artista Sant Justenc,
al telèfon i el saludem.
Nil, bon dia.
Bon dia.
Hola, bon dia, Nil. Parlem amb tu avui, així com ho hem anunciat
a través de les xarxes i també aquest matí presentant el programa.
Parlem amb tu precisament d'aquest nou monument
que s'inaugurarà aquest pròxim 1 de novembre.
Un monument molt especial, Nil, suposo que serà un dels encàrrecs
més especials que hauràs tingut perquè va molt lligat amb una mort
que se'n parla poc i precisament d'aquesta mort o d'aquest dol,
n'hem estat parlant també aquí a l'emissora les últimes setmanes,
tot gira al voltant d'aquest dol perinatal o dol gestacional,
és a dir, aquesta mort prematura, abans o després del naixement
d'una criatura que pot morir en el fetus, és a dir, a la bossa,
o un cop ha nascut, ha sortit de l'úter.
Nil, crec que vaig ben encaminada, quan dic el nom d'aquest monument es diu Abraçada.
Sí, Abraçada, exacte.
Es diu així. Com va ser una mica la petició d'aquesta peça per part de l'Ajuntament?
Bé, va ser una trucada que vam rebre a l'estiu, jo juntament amb altres artistes del poble.
Bé, després una mica aquesta necessitat d'un monument que recolzés aquest tipus de pèrdues,
sobretot de les persones que queden després d'una pèrdua així, que és molt difícil.
I vaig presentar la proposta que vaig creure que era la que tenia a veure amb mi,
vull dir, la que em va semblar millor de les idees que se'm van acudir.
I vaig tenir la sorda a ser seleccionat entre els altres.
Va ser una tria, entenc, no?, de diverses propostes per part de l'Ajuntament.
Exacte.
Llavors, aquí comences a desenvolupar la idea cap a aquest estiu, a principis d'estiu?
Sí, sí, sí. La idea consisteix com a...
Bé, en principi ens havíem demanat una escultura, i això de monument, diguéssim que és més...
La forma que agafa la meva escultura genera més un espai, com un entorn en què convida
com a passar-hi una estona, a seure... Aleshores, sí que agafa aquesta forma més de monument.
Com més aquesta peça, ens la pots escriure?
Sí. Consisteix a un pedrís, un pedrís és un banc de pedres, com els que hi havia als pobles i així,
però en aquest cas és circular, deixant una entrada oberta, i llavors es pot entrar i seure al damunt,
i té nou forats, nou receptacles, que simbolitzarien els nou mesos de la gestació,
i, bé, la tècnica en què està realitzat és la pedra seca, que són pedres constructives,
com pedra, en aquest cas és pedra d'Alcuber, que és una pedra molt blanca,
que està construïda, normalment seria sense cap mena d'argar massa que la junta,
aquesta vegada sí que porta una mica per tal que sigui més estable o que no es pugui desmuntar fàcilment.
perquè la peça, que no sé si ha estat de les més grans que has fet fins ara, de la teva trajectòria...
Bé, pot ser, la veritat és que n'he fet altres, també, d'aquestes dimensions.
Sí, el que passa és que així no diguéssim en un entorn urbà o de domini públic, no?
Les altres vegades que he fet instal·lacions d'aquest tipus he estat sempre a la naturalesa,
i moltes vegades queden oblidades o no queda més constància que les fotos que se'n puguin fer.
És de les peces més grans, podríem dir, visibles en un entorn o en un espai
on és més probable que hi hagi persones que la vegin.
Sí, sí, sí.
Dius que la gent s'hi pot asseure, no?
M'imagino que és una espècie de lletra C, mig oberta, no?
És com un cercle, una mica obert.
Sí, sí, sí. Més que una lletra C és com si fos un cercle, però que hi ha un moment que sí que té un forat.
O sigui, és més tancat que una lletra C, per fer-nos la idea.
I d'altura, més o menys, com un banc, una cadira.
Això convida, o entenc que la intencionalitat és que la gent s'hi pugui asseure, pensar, plorar, parlar...
Sí, exacte. Sí, convida a generar un espai en el que et recull, no? Per això el títol de l'abraçada.
Que són com... Bueno, m'ha faltat dir que a l'interior d'aquest cercle hi ha una altra pedra,
o sigui, un cantor de riu negre molt maco, que va simbolitzar aquest gest d'abraçada.
O també es podria veure com una matriu, com alguna cosa que acull.
I, bueno, el banc circular, d'alguna manera, sí que convida a entrar, només a veure'l i a seure.
I la manera com t'hi seus és molt diferent a un banc normal i corrent del carrer, no?
Com que ja et recull més, t'apropa més a les persones que s'hi seguin.
El dol, és a dir, has hagut de representar aquest monument amb un lligam molt fort, amb un dol, com dèiem, poc parlat o socialment poc comunicat, no?
Tot i que cada vegada es fa més. I tenir també un dia internacional del dol perinatal i gestacional.
Però com transformes aquest dol o les sensacions que vulguis transmetre o l'àurea que vulguis transmetre a les persones que hi hagin passat per això
i que sentin connectats a través d'aquesta peça? Com has fet aquesta fusió?
Bueno, per mi el més important era generar aquest espai on la gent que hi vagi s'hi pugui sentir acollida.
Que no fos simplement mirar i veure-ho i que maco, sinó que realment generés un espai en què vingui de gust estar-s'hi,
que convidi a la reflexió. També els nous receptacles tenen una funció una mica d'això, no?
Com de convidar una interacció amb aquest espai.
D'alguna manera són com llocs...
Bé, jo els concebo així com a receptacles, que per mi són com llocs on es pot fer alguna espècie de donació,
algun petit ritual i deixar una flor o alguna... no sé...
algun tipus de gest que ajuda una mica a materialitzar les emocions, no?
Perquè no són nínxols, eh, aquests receptacles que dius?
No, no, per...
O sigui, no és la idea que serveixin com a tal.
És que per mi són com... estan inspirats en... no sé si et sona per haver vist un marge de pedra seca, no?
En els camps, algunes vegades a l'interior del marge, o bueno, durant el marge, es veu com un petit forat
que... que és, bueno, fet amb la pròpia pedra, que rumava com així a l'ombra, no?
I aquests forats eren el lloc on... on s'hi acostumava a posar el canti.
El canti és el lloc on portaven l'aigua fresca per mentre que treballaven al camp, poder anar-se'hidratant, no?
I el deixaven en aquest lloc per tal que mantingués l'aigua el més fresca i sanejada possible, no?
És com un... no sé, per mi era un forat com de... en el que hi ha alguna cosa important, no?
En el que... no sé, com més... més que un nínxo és un forat de vida, que permet també com l'entrada de llum des de l'extérieur de l'estructura i així.
Clar, amb aquest paral·litme que acabes de fer, òbviament l'aigua fresca pels pagesos o qui fos que la necessités en aquell moment era vida.
Sí, un abric també, no? Com, bueno, un...
Sí, sí.
O sigui, un... com una mena de... sí, sí, de cura, no?
Clar. I el fet que fos, per dir una forma, que es pogués interactuar amb aquest monument,
perquè en el fons les persones que s'hi vulguin apropar o que no només el dia 1 de novembre,
sinó altres dies que puguin accedir al cementiri, els hi toqui o no el dol perinatal de prop,
clar, s'hi poden asseure, poden observar-ho, no?
Era una premissa, amb aquesta petició que vas rebre de l'Ajuntament?
No, no. En principi ens vam demanar una escultura
i no hi havia cap acotació d'aquest tipus, no, no.
És a dir, vas considerar, podríem dir, necessari, necessari o vas considerar simplement, no?,
el fet que era millor que amb aquest monument, amb aquesta peça escultòrica, podríem dir,
fos més fàcil interactuar-hi, si és que asseure, si pensar pot ser una forma d'interactuar amb la peça.
Sí. Bueno, no sé, jo vaig sentir així com que era la manera com sentia que podia recolzar una mica una situació d'aquest tipus, no?
No ho sé. O sigui, oferint un espai agradable en el que, sense més pretensió tampoc, eh?
O sigui, simplement que la gent que vagi allà trobi que hi ha un espai en el que hi ha una representació del que els està passant, no?
O sigui, que no sentim que és una cosa que no existeix o que està invisibilitzada.
I sobretot aquesta sensació com d'alguna mica més càlid, també que et trauen elements així més naturals,
que et conviden a pensar en una cosa més com de terra, de tota la vida, com de, no ho sé,
com et fa sentir un cert confort al veure aquests elements més naturals.
No són freds, són com purs, però a la vegada, mira que és pedra, però al ser rugosa, blanca,
té una calidez diferent a la que tenen normalment els elements en cementiri, no?
Com amb pedres tan polides, tan llises, a vegades negres o grises, no ho sé.
Ha costat una mica més càlid, no? Que deies? Més tendre, més càlid, més pròxim, humanament.
Sí, exacte. I a més també té un punt que és com, que té un aspecte que és com anacrònic,
com, no sé si identificar, o sigui, per l'espai on està, veus que és algú contemporani, no?
Però no s'ha d'identificar si és algú d'un poble o si podria ser un monument que fa referència
a una cultura molt antiga, oblidada, o una runa, o té aquest punt d'una mica, clar, no...
Llavors, no ho sé, aquest punt anacrònic dona una sensació com de...
que això és un dolor, o una cosa que ha passat sempre i que sempre ha sigut difícil de superar
i d'afrontar, no? I d'alguna manera com que és algú que va tan lligat amb coses molt vitals
o molt fonamentals, no?, de la vida humana, no ho sé, també dona una sensació que ajuda, potser.
Ha existit sempre, no?, anava a dir, és a dir...
Sempre hi ha hagut morts prematures, morts d'anadons recent nascuts, no?,
en el moment encara d'estar dins la panxa, no?
Suposo que per aquí una mica aquesta referència d'un aspecte més anacrònic o més atemporal.
Sí, sí, sí.
I no sé si has tingut tu cas, jo, per exemple, o des de l'Ajuntament,
no sé si tu han facilitat de poder contactar amb persones que ho hagin patit,
ho hagin viscut, famílies que en algun moment de la seva vida, per desgràcia,
hagin passat per aquest dol.
Sí, em van posar en contacte amb la Teresa Pi,
la Teresa Pisonia, que és una psicòloga que treballa als nostres passeig en aquest tipus d'adols.
I la veritat és que va ser, per mi, un abans i un després,
a l'hora de poder desenvolupar aquest projecte, a part del recolzament que he rebut per part d'ella.
Bueno, ella és la que ha escrit una petita frase que va gravar, està inscrita en el monument,
que és el que d'alguna manera acaba d'arrodonir, no?, perquè no vagi de gent allà i sàpiga el que és, no?,
perquè si no tens alguna petita referència, doncs clar, és un monument maco,
però que necessites aquest punt d'una referència, saber què és, no?
Clar, perquè si no... Digues, digues.
Digues, digues.
Que, bueno, que en real d'haver-la conegut sí que vaig poder anar a algunes xerrades seves,
on hi havia moltes persones que es troben en aquesta situació,
i on vaig poder tenir un contacte més estret amb tot el que comporta.
Anava a preguntar que si per tu et sembla que sigui reconeixible la peça sense saber aquest context, no?,
o sense la frase de Maria Teresa Pissunyer, és...
Ja, és que els elements que simbolitzen això són molt sotils, diguéssim.
O sigui, clar, jo volia que hi hagués una referència cap a el que significa,
però, clar, no podia fer cap element massa específic, ni massa...
O sigui, crec que havia de ser com sutil,
que sí que hi havia d'haver aquests elements periòtics,
per exemple, hi ha els receptacles que si no et dediques a comptar-los,
doncs clar, no fas la relació de...
O si no saps de què va...
Sí que hi ha la forma aquesta circular amb una cosa al centre
que convida molt a pensar en la idea d'embaràs,
però...
Però, bueno, que són molt simbòlics i molt sotils els significats.
I què t'ha suposat aquesta... la creació d'aquest monument?
No sé si s'allunya una mica la temàtica per la de mort,
mort molt prematura, no sé si ho havies fet abans,
en tot cas, què t'ha suposat artísticament?
A veure, si treballar sobre aquest concepte vols dir?
Sí, és a dir, treballar una peça o crear una peça,
ja sigui monument, escultura o d'algun tipus de forma artística,
però treballar sobre aquest dol tan prematur,
una mort tan prematura,
si ho havies fet abans...
I, en tot cas, què t'ha suposat, si és la primera vegada?
No, no, la veritat és que era alguna cosa que...
Que, bueno, clar, jo soc bastant jove
i tampoc he tingut la sort de moment a la meva vida
que no m'he trobat en una situació d'una pèrdua molt propera i tal.
I, a veure'ns, no...
És alguna cosa com que he obviat una mica sempre, no?
Com no...
Clar, no hi penses mentre que no ho tens a prop.
I no n'havia treballat específicament.
Sí que, no sé, en la meva obra
sempre hi ha un punt de treballar sobre aquesta cosa anacrònica
i que no sé si les intervencions aquestes que faig a vegades a la natura
podrien aparentar milers d'anys
i, a la vegada, podrien estar fetes abans d'ahir, no?
Sempre hi ha aquest punt que, a més, sí que em connecta una mica
amb una relació de la vida
com més ampliada del que és la pròpia vida en si, no?
Com a través de les generacions, no sé com.
Però, pròpiament dit, no és una reflexió tant sobre el dol
i sobre la mort, no, no.
I, bueno, ha sigut una oportunitat
de poder treballar sobre un tema que és profund,
de poder també, en el meu cas,
com és alguna cosa que a vegades obvies, no?,
poder-ho, poder prendre consciència, no?, d'aquestes coses
i per tal que, bueno, si algun dia passen, doncs no, no sé.
I és alguna cosa que, almenys,
almenys em sento una... que he tingut un...
la sort de poder-m'hi apropar una mica per conèixer-ho, no?, no sé.
I, d'alguna manera, també,
jugu d'aquestes famílies, no?, que ho han passat o viscut.
Evidentment, evidentment.
Això és la...
Això és el màxim reconeixement, no?,
que se m'hagi demanat alguna cosa així...
O que, bueno, que la proposta que he enviat
s'hagi considerat que era apropiada, no?, per això.
Sí, sí, és...
Per mi és...
És algo del que estic molt agraït
i que realment espero que...
que pugui generar aquest espai una mica íntim i de recolzament.
I, Nil, per anar acabant,
la peça, pel que comentes,
deu tenir unes dimensions força grans,
perquè si pots asseure,
si té aquests nous receptacles,
té una alçada de banc,
hi han d'acabar persones, no?, per asseure.
Ha estat feta in situ,
és a dir, en el mateix cementiri,
o ha estat una peça treballada fora o en altres llocs
i s'ha anat composant en el cementiri municipal?
No, com t'he dit, és una construcció de pedra seca,
el que vol dir que són molts blocs de pedres,
o sigui, pedres,
petites, com el tamany de pedres de construcció,
que es van portar en palets al cementiri
i la construcció de la pedra seca s'ha fet allà.
I, clar, el resultat sí que tenia la idea
de com havia de quedar,
però com cada pedra és diferent i és irregular,
i, clar, el procés ha sigut molt màgic, també.
I, clar, per molt que et pots visualitzar una mica com pot quedar,
sempre et sorprèn,
perquè, clar, és un material tan irregular i tan personal,
en el sentit que té molta personalitat,
cada tipus de pedra, la forma, tot.
Aleshores, només que una pedra l'haguessin posat diferent
ja tindria un aspecte diferent, no?
La matriu sí que ha estat feta fora
i portada al cementiri,
o també ha estat del mateix procediment,
feta directament in situ?
El què, perdona?
Aquesta peça que comentaves
que era com una matriu més fosca
que està al centre d'aquest cercle?
Ah, bé, no, tot el monument és la matriu.
I al centre hi ha el còdul,
que ja és un còdul que...
És el que em va generar la idea, d'alguna manera,
perquè és un còdul que ja tenia des de fa anys,
que, no ho sé,
sento que m'havia acompanyat
perquè l'havia tingut en un lloc especial.
I, bueno, és d'un còdul arrossegat pel riu Segre,
d'un tipus de pedra que es diu Quarcita,
que és un minaral que s'utilitzava molt a la prehistòria
per fer algunes eines, sobretot en el Neolític.
I és una pedra, per mi,
que té una connotació elegant, pura.
I sí que no està treballat, eh?
És tal qual el vaig trobar.
Però, bueno, no sé,
com que en el moment en què vaig idear la peça
estava el còdul rondant-me,
donant voltes pel meu cap,
que és algú al voltant d'aquest còdul.
I, de fet, en realitat ni sabia
que acabaria posant aquest còdul.
Com de dir, bueno, buscaré un còdul
i el posaré.
I al final és que no, havia de ser aquell.
A vegades sí, no?
A vegades les coses venen ja donades, no?
Clar, després no trobava cap còdul
que tingués l'efecte que necessitava,
que era aquell, és que era aquell còdul, exactament.
Et va trobar allà tu.
Sí, sí.
Nil, gràcies per fer-nos entendre
una mica més aquest monument, no?,
que es diu Abraçada,
que s'inaugura aquest pròxim dilluns 1 de novembre
en un acte a partir de les 4 de la tarda
al cementiri municipal d'aquí de Sant Just
i que convidem, imagino, tu també, Nil,
a no només les persones que hessin passat
per aquest mal tràngol,
que no deixa de ser això,
i per aquest dol,
sinó també altres persones
que puguin arribar a simpatitzar
o empatitzar, no?,
amb aquests casos d'adols perinatals
i gestacionals
i que de pas també, Nil,
vegin aquesta matriu
i puguin connectar una mica
amb aquest dolor
que altres persones, altres famílies,
per desgràcia,
doncs sí que hi han hagut de connectar.
Nil, gràcies per passar per aquí,
que vagi molt bé
i a seguir creant art.
Moltes gràcies.
Una abraçada.
Bona nit.