logo

Gent de Sant Just

Tots els dilluns xerrerem una estona amb Gent de Sant Just. Perquè tothom té una història per explicar Tots els dilluns xerrerem una estona amb Gent de Sant Just. Perquè tothom té una història per explicar

Transcribed podcasts: 16
Time transcribed: 9h 24m 47s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Gent de Sant Just
Benvinguts a una edició més del Gent de Sant Just,
un programa on descobrim històries de la vida més fascinant dels veïns i veïnes del nostre poble.
Avui tenim l'honor de conversar una estoneta amb la Maria Quintana i Cortés,
una dona que ha deixat empremta i l'està deixant cada dia a Sant Just,
gràcies al seu talent, a la seva implicació cultural, a una vida plena de superecció.
Descobrirem que estima el teatre, que estima la ràdio, que estima Sant Just.
L'amor del poble ha marcat la seva trajectòria personal i professional.
Preparem-nos per tu un viatge ple d'anècdotes i de reflexions amb la Maria.
Maria, bona tarda.
Bona tarda.
Com estàs?
Anem fent.
Bruxeta, oi? He vingut a casa teva.
Sí.
És a dir, estic al menjador de casa teva. M'has convidat a casa teva.
Sí.
El caig de la meu.
No.
Ai, perdó, la tètera reial.
Cago d'arribar a caminar.
Em perdoneu la veu, però és la medicació que pren, que em fa anar les coses vocals una mica malament.
I potser faig aquesta veu de títega.
Però em deies que el cap el tens molt clar.
Oh, sí, això sí.
Per tant, podrem recordar moltes coses.
Dèiem que la Maria Quintana Sant Justenca, de fet, va néixer, si no tinc mal entès, el carrer Badó número 11.
Sí, i tant.
Com recordes la teva infància, Sant Just?
Feliç.
Feliç. És un terme que l'has sabut servir moltes vegades, sempre que parles de la infància.
Molt feliç, molt.
Molt perquè tenia una família que m'estimava, jo els estimava, els estimo,
però a més em van inculcar molta cultura, molta educació i molt amor per Sant Just i per Catalunya.
Diem que tu vas començar a estudiar a les escoles Núria.
Sí.
I allà també eres feliç.
Sí, també.
Jo normalment, a veure, diré que fins als 14 anys que es va morir el meu pare, vaig ser molt feliç.
Tot i així a les escoles Núria vas tenir alguna sessió al despatxet.
Sempre.
Perquè eres bona nena, entre cometes.
No, era entremaliada.
Aquesta és la manera d'explicar-ho millor.
La realitat és que eres entrevaliada.
Que eres bona nena, però no eres entremaliada.
Com, com...
Però, entén-me, però jo feia els solos o les cançons, feia la protagonista en el teatre que fèiem.
Vull dir que ja em teníem catalogada d'una manera i després em perdonaven altres.
Diguem que la teva va ser una artística i ja es començava... ja començava florint aquella llet.
No, no. Ja havia florit perquè jo vaig sortir a l'escenari de l'Ateneu estant la mare embarassada de mi.
És a dir, tu la primera obra la vas fer en zero anys.
Sí, dins la mare el ferrer de tall.
Després parlarem de la família.
De les escoles, Núria, recordes algun amic o amiga que fessis en aquell moment i que encara conservis?
O com...
Totes.
A veure, hi havia amigues que tinc ara que anaven a les escoles del poble, que dèiem.
Perquè una era a les escoles Núria i l'altra a les escoles del poble.
Però d'allà tinc amigues com la Giusefina Madolenn que tota la vida.
I d'altres, és que moltes.
Les nostres crucelles, la palmira, vull dir...
Totes aquestes amistats ja venen de l'escola Núria.
Sí, de petites.
I de professors o professores, en recordes alguna en especial?
És que jo només en vaig tenir una.
I era la senyoreta Sindena?
Sí.
Ha sortit molt la senyoreta Sindena?
La senyoreta Sindena era família del pare.
I quan tenia 17 mesos, va venir i li va dir a la mare...
Me'n porto la Maria a l'escola.
En 17 mesos.
17 mesos, però no li devia haver...
No, és una gent i l'he i sorto.
I la mare li va dir, tu sabràs el que fas.
Espavila't, no? Torno-me'l al vespre.
Però llavors jo sempre vaig estar a l'escola dels grans.
Es dèiem el mètode Montessori, que penso que és una meravella.
Ara l'estan recuperant.
Però llavors sí que anàvem els nens de la meva edat a fer els exercicis, a fer tot.
però jo he estat sempre a l'adalt, que dèiem a l'adalt, a la sala a l'adalt, a la classe.
Deies que des de ben petita et vas iniciar en el món de les arts, en el cant, al teatre.
Des de molt jove vas estar a l'Orfeó.
Sí.
És a dir, que sempre has estat...
Sí, home.
I això ve de família, perquè ja ens deies que tant l'avi com la mare tenien un talent artístic.
Sí, l'avi dirigia el teatre, un teatre fantàstic aquí a Sant Lluís.
I la mare va ser una actriu amateur perquè l'avi i l'àvia no la van deixar ser professional.
Sí, això m'ho va explicar el Pep, l'Andrés.
La Maria Vila i el Piu David eren una companyia molt bona de Barcelona.
i volien que la mare ja anés amb ells.
I l'avi va dir que no.
Que n'hi ha a parlar, que s'hi ha a parlar.
Com van les tres, m'ho va fer a mi, m'ho va fer a mi, amb el Joan Capri.
Perquè el Joan Capri va venir a buscar-te, o et deu-la fitxar, diguem-ho.
Sí.
El Joan Capri, que en aquell moment era el més gran.
L'avi va dir, n'hi he pensat-ho.
Per què?
Era una altra època, no?
No, a més a més, el Capri era el Capri.
Jo era una nena, bueno, una noia de set anys,
i l'avi va dir, n'hi he pensat-ho.
Creus que el fet de ser dona va influir?
És a dir, si haguessis estat un home?
No ho sé, suposo.
Era una altra època, no?
Sí, com després la mare no em va deixar anar a l'Institut del Teatre,
que estava al carrer Elisabeths, vull dir...
És a dir, tu tenies clar que volies ser actriu i no vas poder-ho ser.
Ho vaig ser matern, però no professional.
Per sort, la Marta, sí.
Després en parlarem dels fills.
Ah, molt bé.
Perquè la tercera generació va corregir ser actriu professional.
Després en parlaríem.
Escolta'm, parlem de la centraleta de telèfons.
Això és un element indissociable a la família Quintana i Cortés,
perquè la gent jove que avui en dia no sap ni què és un telèfon de rodeta,
si els expliquem que abans hi viurà a centraleta...
No sabran de què els hi parlem.
Explica-ho molt breument.
Era molt divertit, perquè jo tenia 12 anys, però quan venia d'escola m'hi posava.
Tu treballaves allà.
Quan venia d'escola jo m'hi posava.
Pensa que per trucar a Barcelona ens havíem de dir el número,
nosaltres l'apuntàvem, nosaltres el marcàvem,
i llavors amb un rellotge que feia els minuts,
sabies quants minuts havia parlat i posaves 3 minuts.
Ara en faig un 1,50.
I així els piquets...
Així els hi cobraven.
Sí, després amb els piquets aquests,
els duíem, no sé, el que feia la mare,
i llavors duien les factures, bueno, els rebuts,
i amb una cartelleta i el pet també els anàvem a cobrar.
Així es pagava el telèfon.
Sí.
És a dir, que si jo arribo a estar a casa meva
i vull parlar amb una altra persona,
havia de trucar a la centraleta i li posava amb aquest.
Sí.
Recordes qui va ser de primeres persones que van tenir telèfons a Sant Just?
Sí, a casa.
A part de casa vostra, que és llògic.
El ciment, el Sanson.
Van ser els primers.
I l'Ajuntament.
Tampoc hi havia moltes trucades, m'imagino,
perquè si la gent no tenia telèfon, qui trucava a l'Ajuntament?
No, però l'Ajuntament havia de trucar a llocs.
Nosaltres a casa teníem el número 8.
Això vol dir que abans de nosaltres n'hi havia set més.
Però el número 8 era el de casa.
Escolta, vosaltres escoltàveu totes les converses.
Ho podíeu escoltar?
Podíeu escoltar-les, és a dir, la confidencialitat aquí és complicada.
Sí, però no dèiem mai.
Això era com un capellà de l'època, no?
Secret de compassió.
Sí, sí, sí.
Però tu vas sentir coses que ara es puguin explicar?
Bé, algun senyor que trucava a la senyora que no tocava.
A la querida, que li deieu abans.
Sí.
O la fulana.
Home, no siguis tan dura.
Bé, no, era la...
Sí.
Ens havíem uns claríssims.
I no dèieu res.
No.
I tu te'l trobaves pel carrer i pensaves, vaja, amb la dona, i pensaves, a missa, i deies, vaja...
I ell amb el fill.
Déu-n'hi-do.
Escolta'm, i vosaltres no tancàveu mai. La nit estava obert.
No, jo dormia davant de la santa analeta.
Amb un llit, això?
Amb un cadre.
Però pensa que el timbre que sonava, quan sonava a la nit, era com de bombers.
Per què no us adorméssiu?
No, em despertaven i em deien, tal, no bro, però això, normalment ho feia el xipi.
Què és el xipi?
No saps què és el xipi?
No.
És on hi ha, allà a Can Jose, hi havia un restaurant, club, que era de la família Modell,
i allà a la nit hi anaven, no sé si ho dius, al Barça, amb la dure...
N'he sentit de parlar.
L'altre, hi havia algú que ja anava una mica alegre, que quan passava per davant del teletre no feia així,
el tornava a penjar.
I tu et senties riu.
I així, fins que hi havia un cambrer molt maco, que si se'n donava compte, els hi dèiem...
Aparteu-vos que hi ha gent dormint, que hi ha la Mària dormint a l'altra banda.
Hi ha alguna trucada d'algun personatge que recordis, dius, ostres, mira, ens va trucar tal persona, tal altra...
No, perquè no deien el nom.
I per tant no ho sabíeu.
No, però vaig... Un dia vaig tenir un...
Hi havia... Estàvem parlant, l'Ajuntament és no sé qui.
I em toc el senyor Domènech, que era l'alcalde.
I em diu, Maria, posa'm a l'Ajuntament.
Dic, no puc.
Estan parlant.
Com que estan parlant?
Ja em dic jo que li dic no.
Està comunicant, no?
No em puc fer dur.
Em podria haver caigut un...
Dic, no.
És que sembla mentida, i ja soc l'alcalde.
I vaig dir, senyor Domènech, que ho sento amb l'ànima.
Però jo no puc tallar una conversa així.
Això va ser una anècdota.
Parlem de la teoria professional.
Abans de casar-te vas treballar als laboratoris farmacèutics Carlos Verda, si no és així.
No, Carlos Herba.
Herba, sí, sí, sí.
Sí, i després el Prodés.
Com recordes aquella època?
Dura.
Dura perquè ens aixecàvem a les sis del matí del carrer Badó fins més davant de la carretera de Cormenà.
I anàvem a peu.
Anàvem a peu.
Cada dia.
Cada dia.
Llavors, em plegàvem a totes quarts de tres, i llavors així, que fins de la carretera, per agafar el bus, la mare em donava diners perquè poguéssim arribar a casa i dinar.
Mentre vaig estar promesa, després de dinar em anava a pintar sants a casa del carcel·li, que eren uns italians.
Què feies pintant sants?
Un diner, 11.
És a dir, es podia guanyar calés pintant sants a casa, que era guanyar, no, però almenys alguna cosa, perquè n'havia de casar.
Veies que era, mentre estaves promesa, et vas casar molt jove. Bé, molt jove per l'època actual, en aquella era la més...
22 anys, en aquella època no era tan jove, era més normal.
Sí, era normalíssim.
I has tingut dues...
Més d'una cosa, si als 18 no tenies nòvio...
Ja anaves malament.
Ojo, eh?
Dèiem que et vas trasllar amb el Josep Maria.
Sí.
Que també, d'alguna manera, estava vinculat al món de la cultura.
No, molt.
Perquè era pintor, crític musical, i de fet, també va ser una influència per les teves filles, les dues, la Marta i la Mireia.
I per l'Ateneu.
que una s'ha fet actriu i l'altra és professora de dansa.
És a dir, que la cultura i l'art no marxen d'aquesta casa.
El meu marit, el Josep Maria, de Patí, va li ser xenògraf.
I ella feia els teatrillos, feia tot.
S'ho feia i feia l'obra de teatre, feia tot.
Tot.
Per això, després, amb el Lluís, que van crear les producions verds...
El Lluís Rambant.
Sí, llavors va poder espanyar tot això, feia els guions, feia...
Tot això que tenia a dins.
Malauradament, va morir amb el Josep, va marxar massa aviat.
Sí.
Allò hauria de ser un cop molt dur per tu, perquè et quedaves amb dues filles.
Sí.
I jo no treballava.
Ah.
No, no, va ser molt dur, molt dur.
Però, tenint la família, tenint els amics, tenint el poble, se superen coses.
És a dir, que jo s'ha d'aquí la tribu, la tribu ben entesa, és a dir, la tribu Sant Just es va volcar amb la Maria.
Sí, perquè jo vaig fer, que llavors escrivia la Vall d'Avers, vaig fer un article que deia a la bona gent, donant les gràcies, del costat que m'havien fet.
Per què et deia sentir-te'n ben acompanyada?
Perquè m'estimen.
Serà que tu has guanyat?
Sí, jo també els estimo.
Ah, està clar. I arriba un moment en què tens una oferta professional o pots entrar d'una forma, ara m'explicaràs com, que et canvia, entre cometes, la vida.
Vas a dir, te'n vas a treballar a Cop Ràdio, que ara és la xarxa actual, i que en aquell moment era Cop Ràdio, que venia a ser un contrapoder de Catalunya Ràdio.
I això no ens enganyarem.
No, no, no ens enganyem.
Ah, a veure, jo havia estat a Pere Vida Caixera, abans d'entrar a la ràdio, i a la ràdio, doncs va ser gràcies a la filla d'Elisaure Gaig, que era la Israureta, que era la secretària del seu kinder, que era un jafasso del PSD.
I em va trucar i em va dir, Maria, tinc una cosa que crec que tu ets la persona idònia per fer-la.
Volen una persona que redi a la gent a Cop Ràdio, però que no sigui una nena, que sigui una persona amb un bagatge cultural.
Doncs vaig anar-hi, el senyor Quindera em va dir, hola, bon dia, tal, ja s'anir pot anar.
Ja pot treballar.
No em va encirar entrevista.
Quants anys vas estar a Cop Ràdio?
Quintre.
Quins anys? Et va canviar la vida?
Sí, totalment, perquè vaig fer, vaig poder fer a fora, també diré, que també vaig tenir una part de la gerència, la primera, que em va marejar bastant.
Però la gent d'allà no. Però jo vaig poder saudar els, el, com es diu, ai.
Tant el Pujol, com el Zapatero, Felipe González, Gerard Quintana, de Soparacabra.
Sí, el Lluís Llach.
El Lluís Llach. I fins i tot vas arribar a fer amistat amb el Xavier Trias.
Sí, molta, molta, molta.
Ja, i amb el Quim Nadal, que em deia, vaig a Barcelona a veure la meva nòvia, i era jo.
No, la Dolors Montserrat, tots els polítics d'aquella època. Jo he saludat a tots, dient bon dia, com esteu, tot el que cal. Només hi ha dues persones que jo no vaig donar a la mà. L'Otegui.
L'Otegui ha arribat a Suna en el seu moment.
I l'Eix.
L'Eix Vidal-Quadres?
Sí.
L'Eix Vidal-Quadres.
Sí.
Són els Lluís que jo no he donat.
Que no els hi has donat mai la mà. Et vas negar a donar-los-hi.
Però la Maria, si la coneixeu, que segurament molts de vosaltres la coneixereu, sabeu que és una dona que no es calla res.
És a dir, si t'ha de dir una cosa, te la diu, i a vegades, si no la coneixessis, diries, però senyora, s'ha passat.
I això li va passar a Ramon Tremosa.
Sí.
Que li vas fotre molta canya. Què va passar?
L'he de parlar amb el Ramon. Vull dir que aquí va ser una amistat maquíssima, va ser amb el Sergio Dalma.
Amb el Josep Capdevila, àlies...
Molt bé, que jo li dejo a Josep, vine.
Maquíssim, maquíssim.
Durant l'any, abans d'entrar a Núlia del Tremosa,
durant l'any que vaig sentir el càncer, que no vaig poder treballar,
em deixaven notes.
Dia oli a la Maria, això, di oli...
Quan vaig tornar, hi va haver gent que va plorar.
Vas tenir càncer als 60 anys?
Sí.
Càncer de còlon?
Sí.
I em van donar tres mesos de vida.
I llavors, quan vaig tornar, qui ens va preocupar...
Que la Maria sempre fa el que li dóna la gana, en comptes de tres mesos, de moment, han passat més de 20 anys.
Sí, però el Tries, el Xavier, es va preocupar molt per mi.
Em va trucar dient com estàs, ves de l'oncològic.
Vull dir que hi havia una amistat maquíssima.
I després, doncs, un cop vaig tornar...
A veure, quan va ser 10 anys la com, llavors el director hi havia el Francesc Priola.
I quan vam celebrar els 10 anys, jo hi vaig anar a la festa.
I va voler que les espelmes les apaguessin, ell i jo.
Imagina't, imagina't.
Escolta'm, parlàvem d'aquesta malaltia, la qual vas superar,
però també m'agradaria parlar de la teva implicació cultural en entitats culturals de Sant Just.
Ves que podíem parlar de l'UCEO, de l'Ateneu, de la parròquia, del centre d'estudis, evidentment, i de la ràdio.
Però comencem.
Per el centre d'estudis, quin està la més important per tu?
Ja sé que fa de mal triar, eh?
A veure, el que he pogut donar més és donar al centre.
Però implicació a totes.
Vull dir, quan tocava la ràdio, la ràdio.
Quan tocava el que fos l'Ateneu, vaig ser vicepresidenta, amb el Jordi Chigueres.
Allà vas tenir algun tipus d'estineria ronsa, o no?
No, és que ens vam presentar tots dos.
Sí.
I ell em va guanyar per sis vots.
I llavors ens em va oferir ser la vicepresidenta.
Però va ser una època negra.
Negra.
Ens van tancar el bat i havia, bueno, horrorós.
No el vaig disfrutar perquè el vam patir.
Però bueno.
I el centre d'estudis?
Ah, el centre és una altra cosa.
Ara fa relativament poc que d'alguna manera has cedit el relleu.
Sí, home, ja tinc els 80 x 81.
I vaig dir, ja he donat tot el que puc.
Jo crec que hi ha gent que té una visió més agosarada o més real del que és el centre.
Jo faig un pas del costat i que s'hi posi.
A l'hora havies fet l'ema de música durant, jo diria que 15 anys o 20?
Sí.
Sí, sí.
I l'has fet fins fa ben poc?
Però jo vaig començar a estudiar a Esplugues.
Sí, te'n vas haver d'anar a Esplugues però et van de seguida tant reclutar.
No, no tant de seguida.
No?
Perquè el soler no em volia.
Què dius? Per què?
Un dia va venir el soler perquè jo no era solsió.
Ara parlarem de política, eh? No et pensis que no et pensis tant.
No, no, però vull dir que va ser així.
L'anècdota és que necessitàvem una peça dels revocs, no sé què, i el Josep Maria, el meu marit, la tenia.
Van venir a casa perquè no sé qui va ser algú, ah, sí, em va dir, el soler ja m'acabarà parlant-ho.
Molt bé, d'acord.
Parlem.
Va venir ell, no sé qui més, aquí a casa a buscar aquesta peça.
I li dic, tu vols parlar amb mi, oi?
No, no, no tinc cap interès en parlar amb tu.
Ah, vale, vale, adéu, adéu.
Llavors un dia el Pepinyà, que llavors era el regidor de cultura, em va dir, com és que no fas ràdio?
De fet ell portava la ràdio.
Diu, com és que no fas ràdio aquí?
I per què no la faig? Perquè no hem volgut.
Què dius ara, mai, que és bàrbara tu?
De fet, tu, en política, sempre has estat convergent.
Sí, sí.
I independentista.
Sobretot.
Sobretot, de fet, quan em deien, quan vagis a buscar a casa la Maria, que jo no havia estat mai a casa teva,
dius, és el que recreu, veuràs que és una casa...
No, és el que recreu.
El que recreu, una altra vegada, amb el que recreu, sóc pesat amb el que recreu.
Cratera reial, és una casa està sortida i veuràs que té una estelada al món.
Sí.
Com veus el futur en aquest sentit?
El procés s'ha acabat.
Sí, el dífit, no.
He dit un no, per allò.
Per mi, no.
A veure, jo això el porto dintre.
Perquè el pare va ser tots nosaltres sols amb el Daniel Catona.
Va ser del Front Nacional.
Va anar a la guerra.
Jo, què havia de ser la seva leva?
No podia que tot el que havia lluitat el pare, no hi hagués un recolzament dels fills.
Cadascú pensa com pensa i ens respectem.
Però jo pensava que hauria de ser el que et sento.
Però, a més a més, a memòria del pare.
Però, tot i així, eh, Sant Just és un poble on hi ha certa bona relació.
Parlaves d'en Josep Perpinyà, segurament.
No sé si amb Ramon López, Lluís Segura, o amb el mateix o amb Asaganyes.
I tant, no.
A veure, una cosa és les persones.
I ens hem de respectar el que pensem.
Això no vol dir que no es pugui fer un que fem tu.
O que no pugui tenir un dia aquí a cim amb tu.
Vull dir, a veure, les persones són les persones.
Perquè sé que si necessito alguna cosa, ells també es responen.
I amb aquests 80, gairebé 81 que comentaves,
com veus el Sant Just actual?
És a dir, el món actual i el Sant Just actual, com el veus?
És difícil.
Perquè hi ha molta gent que hi viu però no l'estima.
Perquè tant els hi és Sant Just com Sant Joan, com el que vulguis.
Ells venen la casa aquí, van a treballar fora,
fan els esports d'allò i ja està.
Perquè mira, una anècdota.
Quan hi havia el Covid, a una amiga meva que viu a darrere de Camp Nelly,
una veïna li va preguntar si Sant Just...
Una veïna que feia anys que hi vivia, eh?
Li va preguntar si Sant Just tenia farmàcia.
Imagina't.
I li va dir cinc.
Hi ha cinc.
Li va dir cinc farmàcies.
No havien anat mai al poble.
És a dir, d'alguna manera de proximitat amb Barcelona fa que que sigui per molta gent una ciutat dormitosa.
Sí, i tant.
Tot això no ha perdut ben bé l'essència encara.
No, ho intentem.
Des del centre, des de l'Ateneu, des de la Calc, de tot arreu intentem conservar.
Almenys l'esperit i el tarannà.
Perquè un luxe és poder-te fer gran al lloc que has nascut.
Perquè tens tots els teus companys de vida que segueixen amb tu des de petit.
Una mica el que explicaves de quan vas tallar de malaltia.
És a dir, si tu arribes a viure en un lloc on no et coneixia ningú,
doncs què hagués passat?
No ho sé.
Jo sé que sortia de casa amb la meva germana, quan em feien l'equí i jo i tot això,
per anar a la granjeta i l'Alberta sempre deia
«Estem una hora per arribar-hi».
Perquè la gent s'aturava, preguntava.
Com fer això?
Això la gent que viu a ciutat no ho entén.
No ho entenen.
No ho entenen.
Els granjos que els dic jo.
I s'ho perden.
I s'ho perden.
I s'ho perden.
Doncs avui estem, a més a més, a casa de la Maria Quintana.
Ens ha rebut a casa seva, al menjador, a casa seva.
Quants anys fa que vius aquí?
51.
51.
És a dir, això és casa teva i ho serà sempre.
Sí, perquè això ho va fer el pare.
Això era casa de l'avi Quintana.
I el pare que de paleta va començar a fer els pisos.
Aquest quadre que tens aquí és de la Soledat Sants?
Sí.
M'ho ha semblat per l'estil.
Sí, me'l va regalar.
És molt bonic.
Sí.
Aquella és de la Carme Pruna.
La Carme Navarra Pruna.
Carme Navarra Pruna.
És a dir, tens aquí història.
Història de Sant Just, també, de fet.
Doncs, escolta, Maria, m'ha encantat.
No vull escoltar l'ultra de Mosa.
Ah, doncs tenim re, tenim 30 segons.
No, no cal.
No cal, deixem-ho aquí.
Vaig cantar a les 40 i em va regalar una rosa.
Mira, va acabar bé.
Sí.
En tot cas, ho guardem per un següent epigall.
Espero que t'ho hagis passat bé.
Ah, jo també.
Ens ha costat quedar, perquè, encara que no ho sembla, Maria està més ocupada que el president de la Generalitat.
No ho creguis.
És a veure com tinc les forces.
Però...
...més li vull.
Doncs ha estat un privilegi xerrar una estoneta amb tu.
Avui hem estat amb la Maria Quintana, tota una institució al nostre municipi.
Maria, un petó molt fort.
Acabem amb una cançó.
Quina cançó trias?
El País Petit.
Un País Petit, de Lluís Llach.
Sí.
Perquè el nostre país és petit.
Perquè sí.
Doncs un petó molt fort, Maria.
Gràcies.
Adéu.
El meu país és tan petit, que quan el sol se'n va a dormir, mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies que és per això que tornen, potser sí que exageren tant sa val.
És així com m'agrada a mi i no em sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré, malalt de mort pel meu país.
El meu país és tan petit, que des de dalt d'un campanar, sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por, tenen por de sentir-se sols, tenen por de ser massa grans, massa grans.
És així, és així com m'agrada a mi i no em sabria dir res més.
Canto, canto i sempre em sabré, malalt de mort pel meu país.
El meu país és tan petit, que sempre cap dintre del cor, si és que la vida et porta lluny d'aquí.
i ens fem contrabandistes, mentre no descobreixin detectors pel secret del cor secret.
i és així, és així com m'agrada a mi i no em sabria dir res més.
Canto, canto i sempre em sabré, malalt de mort pel meu país.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.