Gent de Sant Just
Doncs, un dia més, gent de Sant Just, i avui al programa tenim el plaer, tindrem el plaer,
de conversar amb una dona que ha viscut moltes vides en una de sola.
Esportista d'elit, amant de la música, jurista, pionera de l'administració pública,
presidenta, regidora de l'Ajuntament de Sant Just durant més d'una dècada
i també companya de vida d'un president de la Generalitat.
A hores d'ara, segur que tots i totes sabeu que estem parlant d'Anna Hernández Bonància.
Avui xerrarem de la seva trajectòria personal i professional
i també per compartir reflexions sobre la política, la maternitat, el cervell públic i el nostre poble,
Sant Just d'Esbern. Anna, bona tarda.
Hola, molt bona tarda.
Molt contenta de tenir-te aquí, feia molt temps que no ens vèiem.
Jo també, molt contenta.
Com estàs?
Bé, molt bé, en una nova etapa de la meva vida, però molt bé.
Perquè em comentaves que fa tot just un anyet que has deixat la teva carrera professional,
de la qual avui en parlarem bastant.
Sí, sí, l'he deixat.
Bueno, jo no la deixo mai i m'han deixat a mi,
perquè m'han jubilat encara que jo sempre em sento amb ganes de seguir treballant i fent coses, no?
Però, bueno, és una nova etapa que encara estic encarant de la millor manera possible
i buscant noves coses per fer i noves oportunitats.
Doncs anem cap a l'inici de l'etapa, de l'etapa de la vida, i és que tu vas néixer a prop de la Gran Via,
tot i que vas passar molts estius a un poble que es diu Parelló, a Tarragona.
Doncs sí, el Parelló és el poble de la meva mare i jo vaig passar molts estius.
Anar al poble de la meva mare, doncs, com abans a les escoles hi havia moltes vacances i teníem molt temps lliure a l'estiu,
doncs a casa gran part d'aquestes vacances d'estiu m'enviaven al poble.
I per mi, doncs, estava molt bé perquè podia disfrutar d'una certa llibertat.
La gran ciutat no m'oferia la possibilitat de jugar al carrer i de fer coses que, en canvi,
en un poble com el Parelló, doncs sí que podia fer.
I em sentia molt lliure i em sentia, doncs, amb moltes ganes de conèixer altres coses que la ciutat no podia fer-ho.
De ben petita vas anar a un col·legi de monges.
Sí, de ben petita.
Quin record entens?
No tinc mal record, tot i que, en aquell moment, doncs, anar a escola privada era una opció
perquè potser la pública no estava, ni molt menys, a l'alçada de les necessitats del moment, no?, com ara.
I, per tant, doncs, una bona educació, doncs, s'entenia que era millor adquirir-la en una escola privada
i, en aquest cas, les monges, doncs, era una opció, doncs, bastant generalitzada per la gent de l'època,
tot i que les classes i els coneixements i les assignatures no me les donaven monges.
Me les donaven professors i professores normals, no?, però sí que era un col·legi de monges i només de noies,
que estava a la vora d'on jo vivia.
El teu pare era periodista esportiu?
Sí, el meu pare...
En quin àmbit? A la ràdio, a la tele, als diaris, com...
El meu pare era periodista esportiu, però a l'esport en què es va especialitzar el bèisbol.
Era el bèisbol que, a més, per ell, doncs, era a l'esport una manera de fer cohesió social.
Era una persona, doncs, el meu pare, lliberal, obert de mires, molt feminista,
no... va tindre tres noies de filles, suposo que això algú el va influir, no?,
però va ser qui va portar el bèisbol a zones, doncs, molt vulnerables i poc cohesionades,
com va ser, doncs, a Cinco Rosas, a Sant Boi, ara es diu Camps Blancs, no?,
i, bueno, a llocs on pensava que podia atreure a nois joves i petits
per entendre l'esport d'una altra manera i fer convivència i fer, doncs, una mena, diguéssim,
de cohesió social tan necessària en aquella època.
Tu vas jugar-hi?
Sí, una mica sí que hi vaig jugar, perquè cada diumenge al matí jo anava amb el meu pare
als camps de bèisbol de tota Catalunya, no?, clar, no havia tingut un noi,
però a ell això no li importava, no?, em posava la gorra i anava amb ell els diumenges al matí
a recórrer els camps de bèisbol. Era un esport poc conegut i una mica complicat
en quant a conèixer, però jo vaig tindre l'oportunitat de conèixer'l
i inclús practicar-ho una mica, no?
Tot i així, diguem que tu, com a esportista, vas destacar en hockey.
Sí, en hockey.
Va ser bastant bona.
Sí, vaig anar.
Per no dir molt bona.
Sí, bueno, encara va ser més bona una de les meves germanes,
perquè totes tres vam fer esport i hockey herba va ser el que vam fer
amb major dedicació i, a més, durant més temps.
I, bueno, vam anar a campionats de Catalunya, campionats d'Espanya,
i, per tant, doncs en aquella època tampoc era molt conegut,
l'hockey herba era bastant, diguéssim, amb pocs equips, molt selectiu,
estava prohibit fer hockey patins per la dona,
i a mi l'hockey herba em va donar molt, i espero que jo també,
i m'ho vaig passar molt bé.
I aquesta rutina, aquesta disciplina, aquests entrenaments regulars,
d'aquestes competicions, et van servir per després a la teva vida professional?
Estic convençuda que sí.
Estic convençuda que l'esport, a part que facilita un desenvolupament,
diguéssim, físic, que també després pots continuar encara que no facis esport,
però mentalment, i jugar en equip, treballar amb altres persones diferents que tu,
doncs jo crec que la rutina d'un entrenament, d'un entrenador que sigui exigent,
de pensar que està jugant en equip, no individual,
hi ha una sèrie de valors que creixen amb l'esport, que no els digui jo, estan reconeguts,
i que, per tant, doncs jo els vaig gaudir, els vaig aprendre,
i m'han influït al llarg de la meva vida.
Vas estudiar dret, però també vas iniciar carreres com periodisme i econòmiques,
és una mica tastolletes, no?
Sí, la veritat és que jo crec que, ara vista en perspectiva, crec que és normal,
és un moment de la vida en què t'estàs definint, no saps què vols,
i per quina vas començar?
Jo vaig començar per dret, després vaig continuar per econòmiques,
perquè em compaginava molt bé amb les facultats,
i a més hi havia assignatures que te les podien convalidar,
però sempre m'havia quedat la cosa de no fer periodisme,
perquè la meva germana gran també era periodista.
El teu pare ho havia estat.
El meu pare ho havia estat, i a mi m'agradava escriure.
i des d'aquest punt de vista, doncs, vaig fer aquest intent,
que no vaig poder finalitzar, perquè ja em vaig casar,
vaig tindre fills, moltes coses m'ho van impedir.
La facultat en aquells moments, m'era difícil accedir-hi,
perquè no podia fer tot, i vaig tindre que prioritzar.
Però hi ha un altre dels estudis que vas fer,
que a mi m'han curiosit molt, que m'ho has d'explicar,
criminologia.
Sí, un any de criminologia.
És una branca del dret, o és un estudi a part?
És un estudi a part, encara que es pot considerar
que va molt relacionada amb els juristes,
però jo crec que ho vaig fer perquè hi ha un moment
que tothom que estudia dret pensa en els judicis que veus a la tele, no?
Penses en el Perry Mason.
Exacte, tothom pensa en això.
Els que tenim una edat, els meus joves diran de qui estan parlant.
I el dret penal, doncs, té un cert atractiu.
I aquest atractiu que té el dret penal em va portar a fer criminologia,
perquè em va semblar que aprendria moltes coses.
I sí, sí, a la Facultat de Dret vaig fer un any de criminologia.
Després en parlarem, però la teva vida professional s'ha desenvolupat molt
en l'àmbit de l'administració pública, la política.
No sé si s'ha arribat a exercir d'advocada com a tal.
Bé, vam tindre amb tres persones, dos companys i jo mateixa,
un despatx a Barcelona, precisament al carrer Valmes de Barcelona,
i vam obrir aquest despatx.
I, bé, vaig intentar exercir,
però de seguida em vaig enfocar més al servei públic, no?
I, per tant, doncs, aquella visió tan focalitzada del dret penal,
doncs, es va anar esveïnt amb altres coses
que, la veritat, han sigut molt enriquidores.
Canviem de tema i anem a explicar com l'Anna Hernández
inicia la seva relació amb Sant Jus.
Vau decidir traslladar-te de Barcelona al Walden.
Sí. Jo em considerava una persona bastant urbanita, no?
Vivia a Barcelona i m'agradava molt Barcelona
i, en un determinat moment, em vaig sentir molt atreta
per una experiència, una experiència de vida diferent,
una manera de conviure, una manera de fer les coses,
que era tot el projecte de Bofill, no?
Vaig entrar en contacte, vaig conèixer aquesta realitat
i la possibilitat de...
La filosofia dels Waldenites, diguem-ho així,
que li diuen d'aquesta manera.
Sí, sí, la veritat és que sí.
I em va treure molt i vaig vindre a Sant Jus pel Walden,
no en si pel poble de Sant Jus, que desconeixia.
Bueno, de fet, Sant Jus era un poble molt a part
perquè, malgrat que està al Baix Llobregat
i ara eix Baix Llobregat,
amb totes les seves implicacions i connotacions,
perquè el Baix Llobregat té una potència
que no tenen altres comarques, crec jo,
soc molt del Baix Llobregat ara,
no soc tant de Barcelona,
però sí que és cert que Sant Jus primer va pertany al barcelonès,
però després de seguida es va canviar.
La llei territorial primer va signar Sant Jus al barcelonès,
però després ja va tornar a formar part del Baix Llobregat.
Però jo vaig vindre no tant pel poble, he de dir-ho,
sinó atreta pel projecte del Walden.
També m'imagino que un dels fets diferencials
ha estat el no tenir tren ni metro,
que l'ha mantingut una mica aïllada
tant per la part bona com per la part dolenta.
Efectivament, sí, sí.
És cert, no?
Perquè la seva història prové que primer venien estiuejants de Barcelona,
que venien aquí...
Bueno, Sant Jus també he de dir que era una mica especial.
Quan jo vaig vindre sempre et deien
ets del poble?
I tu pensaves, ui, si no soc del poble em miraran malament.
Si no tens un cognom que no direm,
la tercera generació costa.
Però això passa molt en els pobles,
no només passa a Sant Jus.
És a dir, que allò que si no ets de tercera generació
sembla que no siguis del poble, no?
Sí, sí, sí, et miren diferent, no?
Però bueno, jo crec que ara ja amb tants anys
ja m'he guanyat el dir,
doncs sí, soc del poble.
Depèn de per qui, eh?
Mira, la meva família, que són d'un poble també,
quan a vegades anàvem amb els amics,
el primer que els he preguntat
tu, nen, de quina casa ets?
Jo deia, però no, per favor, és de casa seva,
deixeu-lo tranquil.
Sí, és cert, el poble de la meva mare també passava,
és veritat.
Bé, arribes al Walden, com t'hi adaptes?
Perquè allò, una cosa és el somni, la il·lusió,
el que tal...
Ah, per cert, per entrar al Walden et van fer
un procés de selecció,
perquè això és molt curiós,
això ho vaig llegir en algun lloc,
que no era allò de dir
vinc i em compro un pis o no,
vostè ha de complir un perfil per arribar al Walden.
Sí, sí, sí, més o menys,
doncs entres en contacte amb persones
relacionades amb el taller,
relacionades amb l'entorn bufill,
i, bueno, tens una entrevista, no?,
una entrevista que et pregunten, doncs,
per què comparteixes aquest projecte,
per què el vols compartir
i quina filosofia de vida, doncs, tens
i una mica, doncs, et fan una entrevista.
Això és cert, sí, sí.
I com t'adaptes al Walden?
Bé, al principi al Walden,
no sé en quina època vas entrar,
van haver-hi molts problemes.
Al principi de tot, els vaig patir tots.
Tota la construcció, inclús va haver-hi un moment
que semblava que allò es podia arribar a derruir.
Van ser temps d'usos,
però jo he de dir que, malgrat que vaig patir,
que se'm va aixecar el terra al parquet dues vegades,
que em va passar tot el que em va passar,
però, malgrat tot, jo tinc un bon record.
No puc parlar malament del Walden,
ni ho faré mai, perquè forma part de la meva vida.
I crec que allò també va ser una experiència molt enriquidora,
perquè hi havia molta unió,
hi havia les persones que estàvem allí,
ens vam entendre molt bé,
i vam treballar molt perquè allò no fracassés,
perquè era com un fracàs personal, també, no?
Perquè la filosofia del Walden
era molt de compartir coses, de compartir activitats.
Més enllà d'un habitatge, era un estil de vida, no?
Sí, un estil de vida, la veritat és que sí.
Que després ja cadascú va fer el seu estil de vida,
però jo crec que encara es manté segurament de diferent manera.
Jo crec que ha canviat una mica.
És a dir, encara hi ha...
Jo crec que hi ha gent que encara ho intenta,
però ha canviat molt.
Sí, és que és molt difícil.
Són gairebé mil persones que poden evitar el Walden,
i és molt difícil.
Anna, deies que véns a Sant Jús a treta pel Walden,
però, clar, darrere del Walden, o davant del Walden,
hi ha tot un municipi.
Com t'adaptes a Sant Jús?
És a dir, perquè arribes aquí sense conèixer massa gent, imagino.
Bé, jo m'adapto perquè, primer de tot,
amb els meus dos fills anàvem a l'escola pública, al Canigó,
i durant sis anys vaig ser presidenta de l'associació de pares i mares,
abans es deia...
Sí, abans era la pares, l'AMPA.
Exacte.
Em sembla que ha canviat una altra vegada.
I vaig ser presidenta i...
Crec que ara som famílies, ara han canviat.
Sí, ara ja també, tot canvia.
Els dos eixos de la meva primera incorporació a la col·lectivitat com a municipi va ser l'associació de veïts,
perquè vaig, amb la gent que en aquell moment formava part de l'associació,
vam crear una assessoria jurídica, gratuïta totalment,
que era cada dilluns, si no recordo malament,
en un local del carrer Bonavista, a la part de dalt,
que oferíem la possibilitat que es vingués allí a plantejar problemes,
a buscar informació, a generar, diguéssim, poble,
i a generar activitat dins l'associació de veïns.
i vaig estar durant tot un temps fent aquesta activitat
que em va permetre conèixer molta gent del municipi,
que em va permetre saber quines eren les seves inquietuds,
les seves necessitats, els seus problemes,
i això lligat a la part ja de l'associació de pares i mares de l'escola Carigó,
doncs em va facilitar la meva activitat pública com a ciutadana de Sant Juix.
I arriba un dia, que no sé ben bé com,
avui, ara si te'n recordes, ens ho expliques,
que sona el telèfon, m'imagino,
i algú et diu, anem a prendre un cafè, que et vull fer una proposta,
que és entrar en política.
Com va anar això?
Entrar en política?
Bé...
Em diràs allò que tu sempre havies fet política des d'altres institucions?
No.
No.
No, jo no m'havia plantejat mai entrar en política.
No no fer política, perquè fer política la fem tothom en el nostre dia a dia,
amb els nostres pensaments, amb les nostres actuacions.
Això ja és política.
Tu ja havies tingut contacte amb l'administració pública,
perquè eres secretària de l'Ajuntament de Sant Boi,
que no és poca cosa.
No, no.
És un càrrec de molta responsabilitat.
Sí.
Allò va ser un primer contacte amb la política,
perquè a l'Ajuntament, doncs,
ja vaig estar en dues etapes, no?,
perquè després, al mig de dues etapes de Sant Boi,
me'n vaig anar a la Generalitat a l'època a Tarradellas,
però abans i després de la Generalitat estava a l'Ajuntament de Sant Boi,
abans de la democràcia i després de les primeres eleccions,
ja vaig entrar com a secretària en la segona etapa a Sant Boi,
amb partits polítics i amb problemes polítics,
perquè ser secretària d'un Ajuntament
és també parlar molt directament amb els partits polítics
que conformen l'Ajuntament,
tant el govern com a l'oposició.
I garantir, doncs, la seguretat jurídica,
la legalitat dels acords
i explicar als polítics què es pot fer,
què no es pot fer,
i el que es pot fer, com s'ha de fer,
no és fàcil.
I aquí, per mi, ja va ser una entrada a la política.
Però en aquell moment no em sentia treta,
o sigui, jo em sentia més des del punt de vista tècnic
de facilitar als polítics la seva vida
i el fer el que el seu projecte requeria
quan es van presentar a les eleccions.
Era facilitar, doncs, el seu projecte,
sempre dins de la legalitat
i complint totes les normatives que estaven.
I com va ser?
Tornem a aquell moment, si el recordes,
si hi ha un moment concret que algú et proposa
vint a les llistes,
crec que formaràs part del meu equip,
vull que formis part del meu equip.
Com va anar?
Va ser més tard, va ser una mica més tard
que em vaig sentir com ja en un altre nivell,
en una altra etapa,
i que vaig pensar que potser,
si no acceptava,
era com una covardia amb mi mateixa,
perquè em sentia que no acceptava
segons quines responsabilitats.
Jo sempre m'he considerat una persona treballadora,
una persona responsable,
una persona, doncs, coherent amb el que penso,
i, per tant, doncs, em va semblar que fer aquest pas,
encara que dona una certa sensació de vertigen, no?,
perquè entres en un món que, en principi,
no has pensat entrar,
que el coneixes una mica des de fora,
però que entrar directament, doncs,
i ser en persona responsable de segons quines coses,
doncs, fa una mica de veritat.
I vas estar molts anys,
i finalment vas acabar sent una persona molt important,
per exemple, en els mandats d'en Josep Perpinyà,
no sé si es pot parlar de número 2 o número 3,
Sí, vaig estar als 8 anys,
vaig ser la primera tinent d'alcalde,
i amb responsabilitats diverses,
però potser la més important va ser urbanisme,
tot el que és l'espai públic,
el que és també,
vaig estar també bastant a Promunça,
també vaig portar Promunça,
hi havia Proexa, també,
després relacions institucionals,
vaig fer moltes coses,
potser la més important per mi,
perquè també em vaig sentir molt atreta
com a jurista per l'urbanisme,
i encara m'hi sento, no?,
és un dels àmbits que penso
que és més important encara que no es vegi,
perquè l'urbanisme no dona resultats immediats,
sinó que són a mig i a llarg termini,
però que són...
I això políticament costa d'aplicar,
perquè sempre es busca el rèdit ràpid.
Sí, l'urbanisme el que fa és transformar les coses,
tu pots estar en un ajuntament
i pots donar solució a moltíssimes coses,
i el que fas és millorar la vida,
facilitar, donar molts serveis,
però l'urbanisme transforma molt
la fisiologia, diguéssim, dels pobles de les ciutats.
L'urbanisme jo crec que...
Depèn del tipus d'urbanisme,
es té un tipus de poble o un altre,
i de fet Sant Just sempre ha presumit
de fer un urbanisme no molt agressiu.
Vam tenir tot el tema de la vall,
que alguna part encara cueja,
i que tu deuries viure amb molta intensitat.
Sí, la vaig patir en primera persona.
Correcte.
Totes les negociacions de la vall,
que ara van donant resultats,
com et deia,
l'urbanisme,
les seves conseqüències
es veuen molt més tard,
però van començant a la meva època
tot el tema de la vall,
que és tan conegut per tothom,
i jo crec que,
de mica en mica,
s'ha anat abordant
de la millor manera possible,
amb seriositat,
amb sostenibilitat,
intentant implementar les coses
de la manera més amable
pel municipi,
i sense cap mena de,
diguéssim,
de finalitat especulativa,
ni molt menys,
perquè l'urbanisme especulatiu
és una cosa que odio totalment,
i que realment hem d'entendre
d'una altra manera,
l'urbanisme.
Com a regidora,
tenies fama de ser una dona dura.
Jo a vegades he pensat
que és perquè el fet de ser dona
i tenir caràcter,
llavors de seguir desposa l'etiqueta,
és a dir,
que si fos un home que fos dur,
ningú ho diria.
Segurament,
segurament és així, no?
Moltes vegades,
doncs,
pensem que també que les dones
són més dèbils, no?
Jo crec que no és això, eh?
Segur que de cara a dins, no?
Doncs,
tenia la meva sensibilitat,
les meves emocions,
i que no volia transmetre
a l'hora de treballar.
No és que fos dura,
sinó que pensava
que he de ser reservada
de manera particular,
com a persona,
com a persona privada.
Una mica cuirassa.
Sí, també.
una manera de protegir-se,
una manera de cuidar-se.
Però era la meva manera de ser
que em sortia així, no?
I crec que no per això
no sé si és més proper
i no sé si és més amable
amb l'entorn que treballes.
Com deies,
vas ser durant vuit anys
primera tinent d'alcalde,
per tant,
estaves a un passet
de l'alcaldia.
No t'ho vas plantejar mai?
Mai.
Mai vas tenir la idea
si en Josep Perpinyà
hagués marxat
de dir
si puc arribar a ser
la número un?
T'ho he de dir sincerament.
Mai m'ho vaig plantejar
i mai ho vaig voler.
Mai.
No m'he parat mai
a pensar
per què sí
o per què no.
Perquè no m'ha fet falta.
No m'ha fet falta
en absolut.
Però mai vaig tindre
aquesta necessitat
ni mai vaig tindre...
També he de dir-te una cosa,
el ser la dona
de segons qui
et dona més inconvenients
que avantatges.
Dóna més inconvenients
que avantatges.
És a dir, tu
ets la dona
de Josep Montilla
que va ser president
de la Generalitat.
T'hi vas trobar.
És a dir, tu no et vas casar
amb el president
de la Generalitat.
Tu et vas casar
amb una persona
que era de Cornellà.
En principi,
originàriament no,
però vaja.
I es va convertir
en el president
de la Generalitat.
Com es viu això?
Perquè m'imagino
que ha de ser un trasbals.
A més, a més,
teníeu fills,
havíeu tingut trigèmens
que no és fàcil
logísticament.
M'imagino
que valia ser una època
diré que intensa,
per no dir complicada.
Realment va ser intensa,
complicada
i bé.
I he de dir-te
que es viu
sobre la marxa.
Es viu sobre la marxa.
Tu sobrevius
perquè penses
que no arribaràs a tot,
que allò ho faràs malament,
que tindràs, doncs,
molts problemes,
però sobre la marxa
vas saltant
totes les adversitats
i te'n surtes.
Aquesta és la veritat.
És una època
de la que podria fer un llibre
perquè tinc anècdotes
de tot tipus,
però que...
Podria ser interessant.
Sí,
i jo crec que
és una experiència de vida
que no l'hagués tingut
i que realment
m'ha donat
molts coneixements,
moltes oportunitats
i també m'ha donat
molts mals de cap.
Això també és veritat.
Perquè va haver-hi una època
que segurament
no anava a anar per tu,
però va ser
portada d'alguns diaris
durant unes setmanes.
Va ser molt dur.
Ana Hernández
la van
qüestionar,
matxacar
per totes bandes
i bàsicament
jo crec que a tu
els importaves poc.
Anava a anar
per president Montilla.
Està clar,
està clar
que a través meu
volíem fer mal
al meu company,
no?
I realment
també
doncs jo crec
que com a dona
jo crec que vaig rebre
uns atacs
molt injustificats
perquè la meva
carrera professional
estava en un moment
en què podia acreditar
tota una sèrie
de coneixements
i tota una sèrie
diguéssim
de llocs de treball
pels que havia passat
que eren
per mèrit propi.
Eren anteriors.
I ja saps
que el món polític
ara encara molt més
però és un món
en què
doncs
les mentides,
les manipulacions,
els bolos,
totes aquestes coses
doncs estan a l'ordre del dia.
Encara vas tenir sort
que no hi havia xarxes socials.
Sí.
Perquè en aquesta època
hagués sigut un linjament
total.
Ho he pensat moltes vegades
encara era un moment
en què
les xarxes
no tenien
la capacitat
que tenen ara
de difondre les coses
perquè si no
hagués sigut
molt difícil.
Però pensa que
tot el dolent
al final
ho oblides
perquè sempre
acabes dient
que no vull
que em faci mal
el que no vull
que em faci mal
perquè no és
com ha de ser.
Escolta,
et veig en prena forma
has pensat en tornar?
No, que va.
Sí, sí, he pensat
en no tornar a la política
en no tornar.
De fet em deies
que fa un any
que per qüestions
sobretot d'una edat
que t'han jubilat
o t'has jubilat
i que ara estàs gaudint
d'aquesta possibilitat
d'anar a actes
que abans
no tenies temps.
Sí, però ho faig
des de la llibertat
des de
diguéssim
des de la iniciativa pròpia
obligada
no perquè tinc que anar
o sigui
m'he tornat molt selectiva.
Home, ara ja no et cal quedar bé.
Sí, poc filtre, no?
A partir d'una edat
el filtre ja
no existeix.
Et permets el luxe
doncs això
de tindre
la capacitat
de fer a cada moment
allò que creus
que tens ganes de fer
que ja toca.
Aquest programa
no pertence a l'actualitat
però sí que
un petit
pinzellada
de com ha canviat
la política
és a dir
de com s'estan
embrutant
els missatges
no sé si una mica
per culpa de les xarxes
per el tipus de polítiques
que tenim
però realment
la situació
ara mateix
política és tan tensa
i tan crispada
que a vegades
a un
que jo m'agradava
seguir-la
se li treuen les ganes
és la desafecció
del ciutadà
cada dia és més gran.
Totalment.
Jo
intento
cada vegada
fer una extracció
total
de segons
quins programes
de televisió
llegir
segons
quina premsa
vull dir
intento
no fer-me mala sang
que es diu
perquè si no
doncs et desesperaries
et desesperaries
de veure com
han evolucionat
el món
de la política
i les xarxes
tampoc són
sant de la meva devoció
les xarxes
el mínim possible
poder treure
doncs
el bo que tenen
si ho tenen
però
no sé si és
perquè
no soc
de naixement digital
sinó
que soc més antiga
però tot i així
no considero
que sigui
una eina
que avui
per avui
tingui un futur
maco
que generi
bona empatia
i que generi
és una altra vida
la que hi ha a la xarxa
és una altra vida
que no m'interessa
no m'interessa
acabarem amb un test ràpid
per jugar una miqueta
la pregunta-resposta
qui cuina millor
tu o el president Montilla
jo
quin és el teu plat
estrella
no tinc plat
no tinc plat
estrella
i sobrevisc
perquè la cuina
en realitat
no m'agrada
per tant
entenem que el president Montilla
encara pitjor
encara pitjor
sí
quincent
piano
o política
piano
encara toques el piano
mira
ara el vull
tornar a tocar
perquè el tinc a casa
mort a fàstic
i potser el tornaré a tocar
però és molt difícil
he de dir-te
que quan el vaig deixar
potser era una edat
allò
adolescent
però necessites
moltes hores
per saber tocar
amb cara i ulls
3 adjectius que faries servir
per descriure't
és difícil
parlar d'un mateix
però
per descriure'm jo diria
que és una persona
senzilla
treballadora
i responsable
i ja per acabar
un consell
per a algú que vulgués
entrar en política
en el moment en què estem
no
què li diries
què li diries
si algú vol entrar en política
doncs la veritat
que no ho fes
que no ho fes
no
no favoriria
o sigui
aviam
pots entrar en política
sí
cal entrar
perquè si no
entres en política
te la fan els demés
te la fan els demés
però jo el que li diria
que comenci
per un ajuntament
que comenci
pel poble
on viu
i allí desenvolupi
tota la seva activitat
perquè serà la més edificant
que tindrà
i li servirà
per després
si vol fer
altres coses
dins de la política
comenci el poble
gràcies Anna
per compartir amb nosaltres
aquesta estoneta
avui hem conegut
no només la figura política
sinó també una dona
que ha sabut defensar
la seva autonomia
amb rigor i passió
al llarg d'aquests anys
Anna
espero que ho t'hagis passat
bé
acabarem amb una cançó
d'una cantant que es diu
Sia
que em deies que t'agrada
molt
doncs escoltarem
en Stop a Ball
que és una de les peces
que ens has dit
que t'agradava
i amb això
acabarem el programa
espero que t'hagis passat molt bé
doncs molt bé
se m'ha fet curt
moltes gràcies
adeu-siau
fins la propera
gràcies
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!