Gent de Sant Jús
Molt bona tarda a tothom. Avui tenim el plaer de conversar una estona aquí al Gent de Sant Jús
amb la Meri Barranco, una veïna molt coneguda del municipi, nascuda a Tortolós de la Sierra,
un petit poble de la província d'Àvila en el qual va viure i fins als 9 anys la seva família,
ja ho veurem avui, amb el Funt de Sarels Republicanes i marcada per la figura de l'avi.
Va créixer en una època difícil la postguerra espanyola. La Meri va arribar a Sant Jús de ben jove,
passant primer per Maquinensa. Des d'aleshores ha deixat una forta petjada la vida política,
associativa i cultural del municipi. Avui parlarem una estoneta amb ella de la seva trajectòria
i de la seva experiència vital. Meri, què tal com estem? Bona tarda.
Molt bona tarda i el plaer és meu. Com dèiem, venies d'un entorn rural,
com Tortolés de la Sierra, quan arribes a Catalunya. De fet, no arribes primer a Sant Jús.
No, primer arribem a Maquinensa, que és de Saragossa. Després vam estar vivint un any i mig,
crec, quasi dos a Maquinensa, i van traslladar el meu pare a Ribarroja d'Ebre. Allí vaig estar
amb més temps. Vaig estar a la vora de 8 anys i de Ribarroja d'Ebre cap a Sant Jús.
Ara en parlarem. Quan arribes a Maquinensa, ni parlaves ni entenies el català.
Va ser d'ho a adaptar-te? Escolta, i explica'ns qui era la Carmina.
Oh, la Carmina. Doncs jo, clar, imagina't. En 9 anys havia sortit poc del meu ambient,
del meu poble rural, no? Havia anat a Piedraïta, que era, diríem, al cap de comarca
en aquella època, però no havia vist ni el metro ni el tren. I la primera parada
la vam fer a Madrid, perquè teníem familiars. I recordo que la meva mare em deia
que obria uns ulls com a plats quan veia que pujaven les escales automàtiques i agafava
de la mà com si fos un crió amb por de no saber on estava. Va ser un impacte fort, però
jo sempre m'he pres les coses molt observant i molt bé. Doncs vam arribar a Maquinensa
a l'any 57, al mes de setembre, i jo llavors havia de fer l'ingrés per fer el
batxillerat, perquè tenia 9 anys i em van portant al col·legi que hi havia, no? I era
un col·legi mixte, de nois i noies, que es preparaven per fer l'ingrés, el primer i
etcètera. I clar, quan vaig arribar, allà es parlava lo català, lo la pau, lo mequinensa,
el que vulguis. Parlava un tipus de català, un dialecte del català, diríem, i jo no
entenia res. Clar, les classes eren sempre...
Però tu arribaves d'aquest poblet que és de la província d'Àvila.
Sí, sí, un poblet d'ara, ara potser n'hi ha 80 habitants. Quan nosaltres vivíem
potser n'hi havia 200, però és el de l'Espanya vacía, que tots els pobles, per una
raó o altra, han marxat i han anat a buscar-se millor vida o millor llibertat en un altre
lloc. Doncs tornem a l'escola i a les classes parlàvem castellà, però quan sortíem
a pati, clar, tothom parlava català i no entenia res.
Res.
Clar, res, en absolut. I em van dir, diu, és que aquí hablen un altre idioma, però
ja l'ho iràs cogiendo. Doncs vale, ja l'ho iré cogiendo. Però al principi, com que
no jugàvem ningú, vaig estar gairebé tres mesos seguda a l'entrada de l'escola.
I això és dur per una nena de nou anys.
Doncs observava, clar, estava escoltant, observava com jugàven, a què jugàven,
doncs allò de sempre, al corro, a la comba, a les caniques.
Fins que va arribar la Carmina.
Fins que va arribar una noia, Carmina Soro, que em va dir, diu, ¿por qué no juegas?
Digo, es que no os entiendo. Ah, dice, ¿no entiendes? Dic, no. Diu, ben.
I ella em va ensenyar les primeres paraules en català i la primera que vaig
aprendre és capsa. Una capsa de mistos.
Conserves l'amistat amb la Carmina o no, ja no?
No fa molt temps que la vaig perdre, però sí que sé per familiars
que està bé i la tinc un gran carinyo, Carmina Soro.
Diguem que aquesta arribada a Maquinensa va ser el pas previ a instal·lar-te a Sant Jús,
ara en parlarem. I en aquesta etapa de la vida, ja una miqueta més endavant,
coneixes el que va ser el teu marit. Et cases amb 20 anys.
Sí.
Això, ara mateix, els nens amb 20 anys només es preocupen si el patinet els hi ha punxat.
Als 20 anys, llavors, necessitava el permís del pare, eh?
Em vaig casar amb 20 anys.
Te'l va donar, pel que veig.
Sí. Jo vaig començar, vaig ser molt primerenca amb això, eh?
Vaig començar, vaig conèixer el meu marit quan ell tenia 18 anys i jo 13.
Ell sortia de fer el batxillerat i jo, i jo havia arribat a arribar a Roja.
Bueno, em passava una mica de temps, no?
I des de llavors estem junts 55 anys.
Increïble, no?
Increïble, no? Molt bé.
Tota la vida.
Tota la vida, tota la vida.
Un cop casada, és quan decidiu anar a Sant Just.
No, no, no. El meu marit tenia uns onclos aquí a Sant Just, que era la Justa i el Monté.
I quan va venir traslladat des de Roja Roja, que treballava a l'Ener, el van traslladar a Barcelona,
i clar, va venir a estar a casa dels seus onclos, la tia Justa i el teu Josep.
I per aquest motiu, quan vam decidir que ens casàvem, doncs van ser ells els que van dir
i doncs veniu a viure a Sant Just, que Sant Just és molt tranquil, és un poble petit...
En aquella època encara es deuria poder comprar alguna cosa.
Sí, sí, en aquella època encara es podia comprar.
No recordo si quan vam venir nosaltres potser hi havia, no ho sé, 6.000 habitants.
No recordo, sempre és una edat, bueno, un número, una xifra, que la tinc present, però no recordo.
Total, que ens va agradar molt.
Van venir, clar, jo venia quan venia a veure el meu nòvio, que llavors va ser el meu marit,
doncs en alguna ocasió havia vist Sant Just i m'agradava molt.
I aquest és el motiu d'estar nosaltres a Sant Just.
I com recordes? És a dir, com era Sant Just en aquella època?
Si ens poguessis fer una fotografia parlada, de com era Sant Just?
Doncs mira, l'any 69, imagina't, els carrers per asfaltar.
Recordo que la plaça Maragall no existia, era un descampat.
Recordo el carrer Badó, que estava per asfaltar, sempre me'n recordo el carrer Badó.
Cotxes ja n'hi havia, això sí.
Sí, ja n'hi havia, ja n'hi havia, però teníem un gran problema quan anàvem a Barcelona
i tornavem més tard de l'horari de l'autobús, no hi havia taxis, que et volguéssim portar.
Perquè era com marxar...
Sí, com si anessis a l'Estrarradi, jo què sé, quants quilòmetres.
Però nosaltres ens vam acoplar molt bé a Sant Just, el meu marit és de Ribarroja,
jo també soc d'un poble, petit, no d'una capital,
i encara que els meus pares van venir a viure a Barcelona després.
Però em vaig quedar molt bé a Sant Just i estic encantada, porto 55 anys,
tinc un nen nascut a Barcelona, però viu a Sant Just també,
i Sant Just sempre dic que és el meu poble d'adopció.
Ara parlarem de l'Emeri de Sant Just.
La família d'Emeri Barranco té unes profundes arels republicanes,
està molt marcada per la figura del seu avi, que ara ens explicarà qui era i què li va passar malauradament.
I això ens farà entendre per què l'Emeri ha sigut qui ha sigut,
perquè aquesta herència cultural, política, de valors, familiar,
evidentment t'ha influït al llarg de tota la teva vida.
I tant. Del meu avi, que jo no el vaig conèixer, però del meu pare i la meva mare.
Jo soc neta d'un Juan Barranco, que era el secretari del municipi on jo vaig néixer.
Era un home que tenia un estat econòmic bo,
tenia relació amb gent d'Àvila i de la comarca, i era república.
I durant la guerra, per pugnes entre familiars d'herències, és que aquesta és la veritat,
doncs va haver-hi una denúncia d'una neboda cap al meu avi.
I el van empresonar, i ell patia del cor i aquella nit es va morir.
S'hi va aguantar una nit a la presó.
Allò de veure's ell a la presó era brutal.
Però, a més a més, el meu pare, els fills del meu avi, tots havien fet la càrrega de magisteri,
allà a Àvila tothom fa magisteri.
Hi ha molts mestres.
Molts, molts.
Bueno, és una mala professió, ens fan falta els mestres.
Sí, sí.
I el meu pare havia acabat la càrrega de magisteri i va marxar a l'estranger.
I va estar 18 anys als Estats Units.
i va tornar abans de la guerra.
I el meu pare també va estar molt perseguit,
però com que va arribar a tenir la ciutadania nord-americana,
no el vam poder agafar mai.
Però també vam patir que aquest és el motiu de marxar del meu poble
cap a Catalunya buscant més espais de llibertat.
Perquè el meu pare havia viscut una altra societat, una altra manera de viure.
La meva mare és de Santander.
Va ser la de les primeres dones que van treballar a la Firestone,
quan va venir el meu pare a la Firestone a Bilbao.
i, bueno, va ser aquesta situació del meu pare també de molt perseguit,
quan va arribar un moment que jo vaig néixer també,
jo soc un despiste que dic,
perquè vaig néixer que el meu pare tenia 50 anys i la meva mare 40,
jo tinc germans ja molt grans,
i va dir que vull més espai de llibertat per a la meva família.
I es va deixar les coses del poble i se'n va anar a treballar a l'Ener.
i aquest és el motiu que després ja va mencetar disculpa.
A tots els que coneixem la Meri sabem que és una persona extremadament implicada
en la vida associativa, política i cultural del municipi.
Però compte, perquè no sempre va ser així.
De fet, els primers anys que va arribar a Sant Just,
li va costar una miqueta integrar-se al poble,
i no va ser fins que va néixer el seu fill,
que la cosa va anar convertint-se en l'Amèrica que coneixem actualment,
oi que sí?
Sí, però no creguis, eh?
Perquè jo, una de les primeres actuacions en la política o en la vida del poble
va ser quan van nomenar els procuradors en cortes
l'Eduardo Tarragona,
que va sortir per la ràdio,
jo sempre he escoltat molt la ràdio,
que volia voluntaris per ser interventors en aquelles eleccions.
I jo, una persona inquieta, doncs dic,
pa, doncs m'hi presento.
Vinga, va.
I vaig estar d'interventora,
era molt jove, molt jove,
no recordo tant quan era, però era molt jove,
i vaig estar d'interventora.
I allí vaig conèixer
gent que després m'he tingut molt bona relació.
Entre elles el senyor Brull,
el seu sigui, el pare,
el senyor Corrales, el pare,
i més persones.
Vull dir que ja va incidir,
que em van dir a casa meva,
i va dir, però bueno,
quines coses fas?
Dic, bueno, s'ha de saber que hi ha la vida en un poble, no?
Però realment feia molta vida,
doncs a Barcelona,
com que tenia els pares allà,
doncs tenia poca relació aquí.
Però a través de les criatures
és quan moltes vegades
les famílies se relacionen unes amb les altres.
Comences a trepitjar carrer, plaça...
Exacte, exacte.
Vas a passejar el nen,
a jugar amb les criatures,
a celebrar cumpleanys,
i sí, va ser a través del meu fill a l'Escola Núria,
on vaig començar a participar amb l'AMPA de l'Escola Núria.
Ara parlarem de les diverses entitats,
moviments, associacions en les quals has participat,
segur que me'n deixaré,
però m'ha fet molta gràcia.
et vas apuntar a ballar sardanes,
una jove de tòrtoles de la sierra,
ballant sardanes.
Sí, sí, sí.
Perquè, a veure, les coses,
poder, influenciada per els raonaments del meu pare,
sobretot, i la meva mare,
tothom s'ha de...
allun t'estàs,
has de fer el que veus.
I si hi ha una activitat
que no saps de què va,
doncs posa-t'hi i aprèn.
I jo ballava jotes de petita,
amb el meu poble,
per la jota castellana,
encara la ballo,
el que passa és que ja no aguanto la ballada de la jota.
No et demanaré campanya.
No, no, no.
I llavors jo anava a veure les sardanes,
i m'agradava molt la música de les sardanes,
i vaig dir,
doncs jo m'hi apunto a aprendre a ballar sardanes.
I vaig apuntar-me a ballar sardanes.
Potser va ser la segona entitat
en la que vaig col·laborar,
les sardanes.
Allí vaig conèixer a Lluís Segura,
que va ser el meu incitador.
Després en parlarem de Lluís Segura,
perquè va ser una figura important
per la teva carrera.
Sé que no t'agrada dir-li carrera, eh?
Sí, sí, però sí.
La teva carrera política.
Escolta'm, també a l'AMPA de l'Escola Núria,
també hi eres.
Què hi feies allà?
Doncs ens va agafar una temporada dolenta,
perquè era l'època en què l'escola,
per raons que hi havia menys natalitat,
natalitat, s'havia acollit als centres en crisi
i teníem que ens tancaven l'escola.
I bé, vam fer una activitat potenta
perquè ens van dedicar a anar pels barris nous,
la TV3, del barri TV3 de Sant Joan d'Espí,
a buscar alumnes per a la nostra escola.
Allí fèiem això,
fèiem publicitat a la nostra escola,
participàvem amb les coses que en teníem.
allà vaig conèixer la gran amiga Victòria García,
el cònsul, el francès, el Nicolàs...
I Can Pedra, allà al carrer.
Sí, sí.
Bé, jo recordo que una de les accions que vaig fer,
que no n'estic orgullosa,
però la vaig fer perquè vam decidir fer-la,
és un dia de festa major,
posar-me al sortir de l'església,
a demanar firmes perquè no tinguessin l'escola Núria.
I la misa la feia el bisbe.
Me volia fondre quan el vaig veure sortir de l'església.
Et va dir alguna cosa?
No, no, no, no.
Nosaltres volíem una...
Pensàvem que no es podia perdre aquesta escola de tanta tradició.
Era un actiu cultural, educatiu...
Exacte, sí.
Independentment de la seva vinculació a l'església o no a l'església,
però era un ensenyament que a mi em va agradar molt
i al meu fill li va anar molt bé,
perquè primer el meu fill va anar al Canigó,
però els tres anys que tenia l'Ivan
ens van traslladar a la feina del meu marit
a l'Hospitalet de l'Infant
i llavors vam estar tres anys allà.
I a la tornada, doncs a mi,
qui em va acollir el nen en mitja, diríem que sí...
I te'l va agafar sense preguntar, va ser...
Sense preguntar, va ser l'escola Núria i la senyora de Cinteta
i la Josefina...
Senyora de Cinteta surt molt a aquest programa.
Sí.
És a dir, la gent se l'estimava moltíssim,
era tot un personatge.
Jo hi estic molt agraïda perquè el meu fill primer van començar a parlar-li en castellà perquè entengués
i després el català, però quan estàvem a l'Hospitalet de l'Infant allà no em parlaven molt de català.
I llavors va ser una mica dificultós a l'hora d'introduir-se en el català, lectura, etc.
I la senyora de Cinteta, al cel sigui, doncs me'l va agafar
i de seguida el nen va estar fent obres de teatre en català.
També has participat a l'entitat ecologista.
El Núria, què et va portar a involucrar-te en aquesta causa?
Això és un convenciment que tenim un planeta i que no tenim relleu
i que depèn de nosaltres el que deixem per als nostres fills i nets.
I si no hi participem activament, hem de treballar ajudant el que diuen les entitats ecologistes
i jo crec molt amb elles.
Vull participar amb el Núria molt de temps.
I una faceta que no coneixia i que m'ha deixat perplexa
és que jugues o jugaves almenys a front tenis.
Sí.
Bueno, aquesta va ser una...
Bé, és que darrere de l'escola Núria van venir moltíssimes implicacions
a l'hora de les mares i els pares de l'escola
i en l'estona que teníem de deixar les criatures a les 3 i hasta a les 5
per no anar cap a casa ens trobàvem amb una colla d'amics i parlàvem.
I d'allí va sorgir la idea de fer o de muntar una associació de veïns
que no sabíem que existia i que estava congelada.
I amb el Recio, que ens va deixar molt jove, la Victòria García, bueno, molta gent, no?
Doncs a partir d'allí, quan ja teníem muntada l'associació de veïns
que ens van ajudar la Lourdes Burzon, el Josep Sánchez...
Sí, sí, sí, perquè es pot considerar com un rellançament, no?
Sí, sí, sí, perquè estava congelada, no s'havia tancat.
I llavors va ser el rellançament i la veritat és que molt agraïts
al Josep Sánchez i a la Lourdes Burzon
i totes les persones que van participar antigament,
que ens van ajudar moltíssim a remuntar l'associació de veïns.
I després van muntar el Club Fronten i Sant Just,
perquè jo jugava...
Però tenia, et sobrava mitja hora, et sobrava mitja hora i vas dir, va.
Bueno, és que aquí a Sant Just hi havia,
hi havia, dic perquè ja no hi són,
dos o tres persones de la província d'Àvila.
I a Àvila es jugava molt a Fronton,
però a Fronton amb la mà, no amb raqueta, eh?
Amb pilotes que...
Això és com a Juga Euskadi, en realitat.
Sí, més o menys.
No, no, allí és test de punta, però d'això.
I allí tothom jugava a Fronton.
Fronton, la primer paret que vèiem,
quan agafàvem una pilota i jugàvem a Fronton.
Tant se val que fossin noies com que fossin nois.
I jo, el meu germà, el que va davant el meu, el Pablo,
em va ensenyar a jugar a Fronton.
I com ell també jugava a Frontenis,
doncs amb aquests veïns i com veïns de província
que vivíem a Sant Just,
a la piràmide de la Sanson,
hi havia una paret lliure sense fer res,
i allí vam començar, que ja van començar la gent a jugar
sense dir res, eh?
Va ser una iniciativa popular.
Però a mesura que la cosa es liava,
vam dir, hem de fer unes normes per organitzar.
Sí, sí, i vam crear el Club Frontenis Sant Just,
que fins i tot vam tenir, encara guardo premsa,
de representació d'algun japonès que en sabia molt d'això.
I, bueno, fins a fa poc temps,
però encara juga la gent a Frontenis.
I ara estàs de voluntària a la llar Nostra Senyora de l'Urdes?
Sí, que sento molt contenta i molt orgullosa des d'aquí.
Què hi fas allà?
Doncs nosaltres fent broma i diem que som les sortporteres.
Perquè estem en un espai de recepció
i ens encarreguem d'obrir i tancar la porta
perquè allà ha d'estar en un comandament
i quan ve algú a atendre les trucades telefòniques
i si ve algú a dir que ha de sortir a passejar amb un resident...
Apunta't aquí.
Sí, sí.
O sigui, és la feina voluntària
que més il·lusió m'està fent en aquest moment.
Més enllà de la vida associativa,
de la qual anem parlant bastant,
has estat molt activa en política.
Com i per què vas decidir aquest pas
i què et va motivar?
Ja ens has dit que evidentment hi havia aquesta implicació
o aquest arrel, aquest pòsit familiar
que t'havia marcat sense cap mena de dubte
i que de fet era un pas que semblava com molt natural, no?
Sí, la veritat és que això ens va sorprendre molt
perquè jo tenia quatre germans,
em va morir el gran
i quedem tres germans, no?
I el meu pare sempre ens havia dit
que no ens poséssim en política
perquè la política ens havia portat a marxar de la nostra terra.
Sí, crec que aquesta anècdota l'he sentit és boníssima.
És a dir, teòricament,
ningú estava en política, la vostra família.
No.
Però de cop i volta un dia
allò que us havíeu fotut una copitxuela
van començar a sortir carnets.
Sí, exacte.
Van sortir carnets.
Després de morir el meu pare,
per això jo em vaig fer militant del partit, del PSC,
després de morir el meu pare
a la levocida nocturnida i premeditació.
Vaig anar el dia que feia anys amb el meu fill
a les vuit de la nit a apuntar-me al carrer La Creu.
i un dia quan estàvem parlant amb la meva mare,
perquè sempre parlàvem de política, sempre,
i jo no sé si va ser jo
o el meu germà Lorenzo el Gran
o Pablo, que va dir
Bueno, mira,
i van dir, Lorenzo el que va dir
Pues jo tinc un carnet, eh?
I el boig es va entrar un altre i jo en trec un altre.
I la meva mare va posar una cara...
No sé si us veiés el pare, no?
...de susto que no vegis.
Escolta, al principi ets militant de base,
però hi ha un dia que un tal Lluís Segura,
que també tindrem el programa, per cert,
et va proposant a les llistes.
Això sí, com a número nou,
per tant era difícil que sortissis.
Com vas viure aquesta primera experiència?
Em va sorprendre molt.
Primera, perquè jo hi anava
amb alguns actes que feia el PSC,
i anava com a oyente,
com a participant de les activitats que feien.
I un dia veient les sardanes al Parador,
em sembla que era el dia de Santa Esteve,
no sé de quin any, no me'n recordo l'any,
que el Lluís Segura se va acostar
i em va dir, diu,
tu t'agradaria entrar en política?
No recordo el que li vaig dir,
però segurament que li vaig dir que sí,
perquè fruit d'això
em va dir que podria donar suport a una llista,
no para sortir...
No, perquè vas de número nou, oi que sí?
Sí, sí, vaig anar de número nou,
perquè en aquelles circumstàncies
nosaltres tenim una situació familiar
que jo no podia dedicar-me
al que em podia dedicar
perquè teníem una cunyada
amb una salut molt delicada
i havíem d'estar per ella, no?
I així va començar.
Vull dir que, per mi,
el meu pare polític
va ser el Bernardo Almendros i la Clàudia,
però qui va fer la llavor
va ser el Lluís Segura,
que me l'aprecio moltíssim
i que crec que ha estat una persona
importantíssima a aquest municipi
i que ha fet una feina extraordinària
i continua fent coses.
Sí, continua treballant.
De fet, el tenim a la ràdio cada setmana
fent el seu programa.
Escolta'm, després d'aquelles eleccions
amb el Lluís Segura,
a les quals no entres,
arriben les següents.
Hi ha un relleu a l'alcaldia,
entra una persona més jove,
que es diu Ramon López,
que també va ser alcalde,
i aquí sí que et fa una proposta
en la qual ets escollida regidora.
Sí.
Quines eren les teves principals idees i il·lusions
quan vas entrar
o aquell pensament de dir
què podria aportar jo com a Meri Barranco?
Jo no he estat mai
com un element d'idees pròpies,
sinó d'idees d'equip.
Això, a vegades,
m'acosta explicar-ho,
però sí, sí.
jo vaig aprendre dels meus companys,
que era un equip,
perquè, clar,
des del Lluís Segura al Ramon López
van passar quatre anys,
jo ja vaig participar més activament
en el partit,
vaig veure com se treballava,
com se decidien les coses.
Em va servir molt, molt, molt
la Clàudia Cortés,
perquè va ser la meva mestra
en temes de política
i política social,
i sempre he treballat
amb un equip.
I en cada moment,
quan m'han dit
treballaràs aquest tema,
dic, bueno,
si no ho sé,
ja l'aprendre.
Les idees que jo tenia
sempre eren millorar,
millorar la vida de la ciutadania
i promoure la participació ciutadana
una neura meva sola.
Es veu que és meva sola,
aquesta neura.
Escolta'm,
medi ambient,
esports,
consum,
cultura,
sanitat,
transports,
turisme,
presidenta d'àrea,
tres legislatures,
no t'hi vas posar per poc?
No,
és allò que vas aprenent,
vas agafant més responsabilitats.
Jo vaig tenir
molts bons mestres
perquè vaig comptar
sempre dic
amb uns polítics
de molta potència,
el Joan Malagarriga,
el Soler,
el Figueres,
el Ramon,
el Lluís,
i vaig aprendre molt.
D'aquesta època
vaig aprendre molt.
Quin seria,
sé que és difícil,
amb tants anys,
però allò de dos,
tres projectes
que diguis,
mira,
quan els veus encara
anant pel poble,
dius,
jo,
evidentment,
no ho has fet tu sola,
però jo vaig participar
que això passés.
les escoles esportives,
que avui dia és una realitat,
amb el Jordi Figueres.
Les escoles esportives
em van fer moltíssima il·lusió,
el tema de benestar social,
també,
és que m'ha agradat tot.
i el Meribus?
Ai,
el Meribus,
el Meribus ha estat...
Explica què és el Meribus,
que la gent pensarà
que estem sonats.
No,
el Meribus era,
clar,
nosaltres en aquella època,
que no sé quin mandat era,
el primer o el segon,
no me'n recordo,
que teníem una mala comunicació
en Barcelona,
d'autobusos,
no?
No,
això no ha passat mai.
No,
sí,
sí,
t'he dit jo
que l'he patit,
sí,
i una de les prioritats
era
millorar el transport públic,
per conceptes de medi ambient
i sobretot per...
Per mobilitat.
Per mobilitat
i per garantir
el trasllat de persones
que habitualment
tothom anava a treballar
llavors a Barcelona,
no anava a la comarca.
Ara sí que hi va molta gent
a la comarca,
anava a Barcelona.
I l'alcalde
i l'equip de govern,
que en aquell moment
em sembla que estàvem
en pacte,
amb Esquerra Iniciativa,
doncs em va dir,
vinga,
aconseguir un transport
que ens porti
des d'aquí al metro.
Però primer,
vam copiar
que Espluga
s'havia posat
un autobús,
no me'n recordo
si era Esplujús,
Esplobús.
Esplobús, Esplobús.
Esplobús.
El primer era Esplobús.
Just seria Sant Just.
Sí, vam dir,
ui, nosaltres
ens hem d'apuntar.
I això va costar
sudor,
sangre i làgrimes,
i quatre anys
de lluita
amb l'àrea metropolitana.
Però al final
vam aconseguir
tenir l'Esplujús.
I vam decidir
el nom
de l'autobús
a l'equip
que treballàvem
a l'Ajuntament
entre Comunicació
i potser vosaltres
també hi vam posar
però llavors
la gent va començar
a dir
que és el Meribus
perquè jo era
la regió de transport
i bueno,
s'ha quedat una mica
en Meribus.
I havies lluitat molt.
Escolta'm,
se'ns estàs agudant el temps
i no podem oblidar
o hem de parlar
una mica
de l'Associació de Veïns
en la qual
hi has estat
i estàs molt involucrada
i que ha format part
de la teva vida
durant molts anys.
Sí,
ha estat la meva escola
de democràcia
a l'Associació de Veïns.
Oi que sí?
Sí.
Sí, sí,
i ara estem passant
un moment complicat
perquè necessitem relleu
perquè ja som grans
les persones...
Això passa molt
amb les entitats.
Al jovent
li costa implicar-se
en segons temes.
Sí,
aquest tema.
L'Associació de Veïns
a mi m'ha permès
conèixer
les necessitats reals
del municipi
també
quan estava
a l'Ajuntament
però també
conèixer amb la gent,
amb moltíssima gent
i això
jo que soc
més aviat
oberta
i que m'agrada
el contacte
amb les persones
m'ha estat
aprendre
que no tot
es pot aconseguir
en un moment
que cal lluitar
però que cal lluitar
per tothom.
De fet,
t'has entès
dir alguna vegada
que l'Associació de Veïns
és un activador social
i un recollidor
d'inquiatuts?
I tant.
Mira,
molt bé no me'n recordava
però sí,
és així.
Per mi ha estat
escola de democràcia
en aquella època
potser ara
i no ho sé
si el temps s'allarga
o no.
No,
tenim molt poc temps.
Bé,
voldria dir
que les associacions de Veïns
potser han de treballar
d'una altra manera
perquè ara
no estem
després de la dictadura.
Ara estem
en una altra època
i hem de treballar
i jo crec
que aquest és el principal
escoll
entre banc
que tenim
perquè han de treballar
d'una altra manera.
De fet,
és un repte
que podem extrapolar
a molts àmbits
inclòs
els mitjans de comunicació
en els quals
també hi intervens
de forma directa
tant a Esplugues Televisió
com a Ràdio d'Esvern
de la qual has estat
col·laboradora
una pila d'anys.
Ràdio d'Esvern
ha estat la meva escola,
si jo no hagués participat
a Ràdio d'Esvern
no hauria participat
a ETV
perquè a Televisió,
evidentment.
I per tancar
sempre demanem
als nostres convidats
o a les nostres convidades
que ens facin
una proposta
de cançó
i què és el que ens proposes
que escoltem, Méri?
De Maria Hostiz
Un Pueblo.
Doncs amb aquesta cançó
avui acabem.
Ha estat un plaer
tenir-te aquí de debò.
Ha estat molt fàcil
perquè a més
espero que t'ho hagis passat bé
i fins la propera.
Moltes gràcies a vosaltres
i espero que alguna cosa
pugui interessar a l'audiència.
Segur que sí.
Adéu-siau.
Un pueblo hay que ganarlo
con respeto
Un pueblo es algo más
que una maleta
perdida en la estación del tiempo
y esperando sin dueño
a que amanezca
con una frase
no se gana un pueblo
y con una palmada
en su paisaje
y con un aprendeor
de su lenguaje
y con una canción
que impregne el odio
y que llene tu negocio
y que llene tu negocio.
Un pueblo es, un pueblo es, un pueblo es
abrir una ventana en la mañana
y respirar
y respirar
toda la sonrisa del aire
en cada esquina
y trabajar
y trabajar
poniendo vida a vida
un ladrillo en la esperanza
mirando al frente
y sin volver la espalda
y sin volver la espalda
un pueblo es, un pueblo es, un pueblo es
abrir una ventana en la mañana
y respirar
la sonrisa del aire en cada esquina
y trabajar, y trabajar
poniendo vida a vida
un ladrillo en la esperanza
mirando al frente
y sin volver la espalda
con una frase no se gana un pueblo
y con un disfrazarse de poeta
a un pueblo hay que ganarlo frente a frente
y sin volver la espalda
Avui, a les 9 del vespre, Emma de Música
un programa realitzat i presentat per Maria Quintana
Música