Gent de Sant Just
Doncs, un dia més, gent de Sant Just, i avui al programa tenim el plaer, tindrem el plaer,
de conversar amb una dona que ha viscut moltes vides en una de sola.
Esportista d'elit, amant de la música, jurista, pionera de l'administració pública,
regidora de l'Ajuntament de Sant Just durant més d'una dècada i també companya de vida d'un president de la Generalitat.
A hores d'ara, segur que tots i totes sabeu que estem parlant d'Anna Hernández Bonància.
Avui xerrarem de la seva trajectòria personal i professional,
i també per compartir reflexions sobre la política, la maternitat, el cervell públic i el nostre poble, Sant Just d'Esvern.
Anna, bona tarda.
Hola, molt bona tarda.
Molt contenta de tenir-te aquí, feia molt temps que no ens vèiem.
Jo també, molt contenta.
Com estàs?
Bé, molt bé. En una nova etapa de la meva vida, però molt bé.
Perquè em comentaves que fa tot just un anyet que has deixat la teva carrera professional,
de la qual avui en parlarem bastant.
Sí, sí.
L'he deixat.
Bueno, jo no la deixo mai.
i m'han deixat a mi, perquè m'han jubilat, encara que jo sempre em sento amb ganes de seguir treballant i fent coses, no?
Però, bueno, és una nova etapa que encara estic encarant de la millor manera possible i buscant noves coses per fer i noves oportunitats.
Doncs anem cap a l'inici de l'etapa, de l'etapa de la vida, i és que tu vas néixer a prop de la Gran Via, tot i que vas passar molts estius a un poble que es diu Parelló, a Tarragona.
Doncs sí, el Parelló és el poble de la meva mare, i jo vaig passar molts estius.
Anar al poble de la meva mare, doncs, com abans a les escoles hi havia moltes vacances i tenia molt temps lliure a l'estiu,
doncs a casa gran part d'aquestes vacances d'estiu m'enviaven al poble.
I per mi, doncs, estava molt bé, perquè podia disfrutar d'una certa llibertat.
La gran ciutat no m'oferia la possibilitat de jugar al carrer i de fer coses que, en canvi, en un poble com el Parelló, doncs, sí que podia fer.
I em sentia molt lliure i em sentia, doncs, amb moltes ganes de conèixer altres coses que a la ciutat no podia fer-ho.
De ben petita vas anar a un col·legi de monges.
Sí, de ben petita.
Quin record entens?
No tinc mal record, tot i que, en aquell moment, doncs, anar a escola privada era una opció
perquè potser la pública no estava, ni molt menys, a l'alçada de les necessitats del moment, no?, com ara.
I, per tant, doncs, una bona educació, doncs, s'entenia que era millor adquirir-la en una escola privada
i, en aquest cas, les monges, doncs, era una opció bastant generalitzada per la gent de l'època,
tot i que les classes i els coneixements i les assignatures no me les donaven monges.
No es donaven professors i professores normals, no?, però sí que era un col·legi de monges i només de noies.
que estava a la vora d'on jo vivia.
El teu pare era periodista esportiu?
Sí, el meu pare...
En quin àmbit? A la ràdio, a la tele, als diaris, com...
El meu pare era periodista esportiu, però a l'esport en què es va especialitzar el bèisbol.
Era el bèisbol que, a més, per ell, doncs, era a l'esport una manera de fer cohesió social.
Era una persona, doncs, el meu pare, llibaral, obert de mires, molt feminista,
no va tindre tres noies de filles, suposo que això algú el va influir, no?,
però va ser qui va portar el bèisbol a zones, doncs, molt vulnerables i poc cohesionades,
com va ser, doncs, a Cinco Rosas, a Sant Boi, ara es diu Camps Blancs, no?,
i, bueno, a llocs on pensava que podia atreure a nois joves i petits
per entendre l'esport d'una altra manera i fer convivència
i fer, doncs, una mena, diguéssim, de cohesió social tan necessària en aquella època.
Tu vas jugar-hi?
Sí, una mica sí que hi vaig jugar, perquè cada diumenge al matí
jo anava amb el meu pare als camps de bèisbol de tota Catalunya, no?
Clar, no havia tingut un noi, però a ell això no li importava, no?
Em posava la gorra i anava amb ell els diumenges al matí a recórrer els camps de bèisbol.
Era un esport poc conegut i una mica complicat en quant a conèixer,
però jo vaig tindre l'oportunitat de conèixer-lo i inclús practicar-ho una mica, no?
Tot i així, diguem que tu, com a esportista, vas destacar en hockey.
Sí, en hockey.
Va ser bastant bona.
Sí, vaig anar.
Per no dir molt bona.
Sí, bueno, encara va ser més bona una de les meves germanes,
perquè totes tres vam fer esport i hockey herba va ser el que vam fer
amb major dedicació i, a més, durant més temps.
I, bueno, vam anar a campionats de Catalunya, campionats d'Espanya,
i, per tant, doncs en aquella època tampoc era molt conegut el hockey herba,
era bastant, diguéssim, amb pocs equips, molt selectiu,
estava prohibit fer hockey patins per la dona,
i a mi el hockey herba em va donar molt, i espero que jo també,
i m'ho vaig passar molt bé.
I aquesta rutina, aquesta disciplina, aquests entrenaments regulars,
d'aquestes competicions, et van servir per després a la teva vida professional?
Estic convençuda que sí.
Estic convençuda que l'esport, a part que facilita un desenvolupament,
diguéssim, físic, que també després pots continuar encara que no facis esport,
però mentalment, doncs, i jugar en equip, treballar amb altres persones diferents que tu,
doncs jo crec que la rutina d'un entrenament, d'un entrenador que sigui exigent,
de pensar que està jugant en equip, no individual,
hi ha una sèrie de valors que creixen amb l'esport,
que no els digui jo, estan reconeguts,
i que, per tant, doncs jo els vaig gaudir,
els vaig aprendre, i m'han influït al llarg de la meva vida.
Vas estudiar dret, però també vas iniciar carreres com periodisme i econòmiques.
És una mica tastolletes, no?
Sí, la veritat és que jo crec que, ara vista en perspectiva,
crec que és normal, és un moment de la vida en què t'estàs definint,
no saps què vols, i, bueno...
I per quina vas començar?
Jo vaig començar per dret.
Després vaig continuar per econòmiques,
perquè em compaginava molt bé amb les facultats,
i, a més, hi havia assignatures que te les podien convalidar.
Però sempre m'havia quedat la cosa de no fer periodisme,
perquè la meva germana gran també era periodista.
El teu pare ho havia estat.
El meu pare ho havia estat, i a mi m'agradava escriure.
I des d'aquest punt de vista, doncs, vaig fer aquest intent,
que no vaig poder finalitzar, perquè ja em vaig casar,
vaig tindre fills, moltes coses m'ho van impedir.
La facultat, en aquells moments, m'era difícil accedir-hi,
perquè no podia fer tot, i vaig tindre que prioritzar.
Però hi ha un altre dels estudis que vas fer,
que a mi m'han curiosit molt, que m'ho has d'explicar.
Criminologia.
Sí, un any de criminologia.
És una branca del dret, o és un estudi a part?
És un estudi a part, encara que es pot considerar que va molt relacionada amb els juristes.
Però jo crec que ho vaig fer perquè hi ha un moment que tothom que estudia dret
pensa en els judicis que veus a la tele, no?
Penses en el Perry Mason.
Exacte.
Els que tenim una edat, els més joves, diran de qui estan parlant.
Sí, i el dret penal, doncs, té un cert atractiu.
I aquest atractiu que té el dret penal em va portar a fer criminologia,
perquè em va semblar que aprendria moltes coses,
i sí, sí, a la facultat de dret va ser un any de criminologia.
Després en parlarem, però la teva vida professional s'ha desenvolupat molt
en l'àmbit de l'administració pública, la política,
no sé si s'ha arribat a exercir d'advocada com a tal.
Bé, vam tindre amb tres persones, dos companys i jo mateixa,
un despatx a Barcelona, precisament al carrer Valmes de Barcelona,
i vam obrir aquest despatx.
I, bé, vaig intentar exercir, però de seguida em vaig enfocar més
al servei públic, no?
I, per tant, doncs, aquella visió tan focalitzada del dret penal,
doncs, es va anar esveïnt amb altres coses que, la veritat,
han sigut molt enriquidores.
Canviem de tema i anem a explicar com l'Anna Hernández
inicia la seva relació amb Sant Jús.
Vau decidir traslladar-te de Barcelona al Walden.
Sí, jo em considerava una persona bastant urbanita, no?
Vivia a Barcelona i m'agradava molt Barcelona,
i en un determinat moment em vaig sentir molt atreta
per una experiència, una experiència de vida diferent,
una manera de conviure, una manera de fer les coses,
que era tot el projecte de Bofill, no?
Vaig entrar en contacte i vaig conèixer aquesta realitat
i la possibilitat de...
La filosofia dels Waldenites, diguem-ho així,
que li diuen d'aquesta manera.
Sí, sí, la veritat és que sí.
I em va treure molt i vaig vindre a Sant Jús pel Walden,
no en si pel poble de Sant Jús, que desconeixia.
Bueno, de fet, Sant Jús era un poble molt a part,
perquè, malgrat que està al Baix Llobregat
i ara eix Baix Llobregat,
amb totes les seves implicacions i connotacions,
perquè el Baix Llobregat té una potència
que no tenen altres comarques, crec jo,
soc molt del Baix Llobregat ara,
no soc tant de Barcelona,
però sí que és cert que Sant Jús primer va pertany al barcelonès,
però després de seguida es va canviar.
La llei territorial primer va signar Sant Jús al barcelonès,
però després ja va tornar a formar part del Baix Llobregat.
Però jo vaig vindre no tant pel poble, he de dir-ho,
sinó atreta pel projecte del Walden.
També m'imagino que un dels fets diferencials
ha estat el no tenir tren ni metro,
que l'ha mantingut una mica aïllada
tant per la part bona com per la part dolenta.
Efectivament, sí, sí.
És cert, perquè la seva història prové
que primer venien estiuejants de Barcelona,
que venien aquí...
Bueno, Sant Jús també he de dir que era una mica especial.
Quan jo vaig vindre sempre et deien
ets del poble?
I tu pensaves, ui, si no soc del poble em miraran malament.
Si no tens un cognom que no direm,
la tercera generació costa.
Però això passa molt en els pobles,
no només passa a Sant Jús.
És a dir, que allò que si no ets de tercera generació
sembla que no siguis del poble, no?
Sí, sí, et miren diferent, no?
Però, bueno, jo crec que ara ja amb tants anys
ja m'he guanyat el dir,
doncs sí, soc del poble.
Depèn de per qui, eh?
Jo mira, la meva família,
que són d'un poble també,
quan a vegades anàvem amb els amics,
el primer que els he preguntat
a tu, nen, de quina casa ets?
Jo em deia, però no, per favor,
és de casa seva, deixeu-lo tranquil.
Sí, és cert.
El poble de la meva mare també passava,
és veritat.
Bé, arribes al Walden,
com t'hi adaptes?
Perquè allò, una cosa és el somni,
la il·lusió, el que tal...
Ah, per cert, per entrar al Walden,
et van fer un procés de selecció,
perquè això és molt curiós,
això ho vaig llegir en algun lloc,
que no era allò de dir
vinc i em compro un pis, no?
Vostè ha de complir un perfil
per arribar al Walden.
Sí, sí, sí.
Més o menys, doncs,
entres en contacte amb persones
relacionades amb el taller,
relacionades amb l'entorn Bofill,
i, bueno, tens una entrevista, no?
Una entrevista que et pregunten, doncs,
per què comparteixes aquest projecte,
per què el vols compartir,
i quina filosofia de vida, doncs, tens,
i una mica, doncs, et fan una entrevista.
Això és cert, sí, sí.
I com t'adaptes al Walden?
Al principi, al Walden,
no sé en quina època vas entrar,
van haver-hi molts problemes.
Al principi de tot, els vaig patir tots.
Tota la construcció,
inclús va haver-hi un moment
que semblava que allò es podia arribar a derruir.
Van ser temps d'usos,
però jo he de dir que,
malgrat que vaig patir,
que se'm va aixecar el terra al parquet
dues vegades,
que em va passar tot el que em va passar,
però, malgrat tot,
jo tinc un bon record.
No puc parlar malament del Walden,
ni ho faré mai,
perquè forma part de la meva vida,
i crec que allò també va ser
una experiència molt enriquidora,
perquè hi havia molta unió,
hi havia les persones que estàvem allí,
ens vam entendre molt bé
i vam treballar molt
perquè allò no fracassés,
perquè era com un fracàs personal,
també, no?,
perquè la filosofia del Walden
era molt de compartir coses,
de compartir activitats.
Més enllà d'un habitatge,
era un estil de vida, no?
Sí, un estil de vida,
la veritat és que sí,
que després ja cadascú
va fer el seu estil de vida,
però jo crec que encara es manté
segurament de diferent manera.
Jo crec que ha canviat una mica,
és a dir, encara hi ha,
jo crec que hi ha gent
que encara ho intenta,
però ha canviat molt.
Sí, és que és molt difícil,
són gairebé mil persones
que poden evitar el Walden
i és molt difícil.
Anna, deies que véns a Sant Jús
a treta pel Walden,
però, clar,
darrere del Walden
o davant del Walden
hi ha tot un municipi.
Com t'adaptes a Sant Jús?
És a dir, perquè arribes aquí
sense conèixer massa gent, imagino.
Bé, jo m'adapto
perquè primer de tot
amb els meus dos fills
anaven a l'escola pública
al Canigó
i durant sis anys
vaig ser presidenta
de l'associació
de pares i mares,
abans es deia
abans era la pares, l'empa.
Exactament.
Em sembla que ha canviat
una treballa.
I vaig ser presidenta.
Crec que ara som famílies,
ara han canviat.
Sí, ara ja també,
tot canvia.
Els dos eixos
de la meva primera incorporació
a la col·lectivitat
com a municipi
va ser l'associació
de veïts
perquè vaig,
amb la gent
que en aquell moment
formava part
de l'associació,
vam crear
una assessoria jurídica
gratuïta totalment
que era cada dilluns,
si no recordo malament,
en un local
del carrer Bonavista
a la part de dalt
que oferíem
la possibilitat
que es vingués allí
a plantejar
problemes,
a buscar informació,
a generar poble
i a generar activitat
dins l'associació
de veïns.
I vaig estar
durant tot un temps
fent aquesta activitat
que em va permetre
conèixer molta gent
del municipi,
que em va permetre
saber quines eren
les seves inquietuds,
les seves necessitats,
els seus problemes.
I això lligat
a la part ja
de l'associació
de pares i mares
de l'escola Carigó
em va facilitar
la meva activitat pública
com a ciutadana
de Sant Lluís.
I arriba un dia
que no sé ben bé com,
ara si te'n recordes
i ens ho expliques,
que sona el telèfon,
m'imagino,
i algú et diu
anem a prendre un cafè
que et vull fer una proposta
que és
entrar en política.
Com va anar això?
Entrar en política?
Bé...
Em diràs allò
que tu sempre havies fet
política
des d'altres institucions?
No.
Ah, no?
No, jo no m'havia plantejat mai
entrar en política.
No no fer política
perquè fer política
la fem tothom
en el nostre dia a dia,
amb els nostres pensaments,
amb les nostres actuacions.
Això ja és política.
Tu ja havies tingut contacte
amb l'administració pública
perquè eres secretària
de l'Ajuntament de Sant Boi,
que no és poca cosa.
No, no.
És un càrrec de molta responsabilitat.
Sí.
Allò va ser
un primer contacte
amb la política
perquè
a l'Ajuntament,
doncs,
jo vaig estar en dues etapes,
no?,
perquè després,
al mig de dues etapes
de Sant Boi,
me'n vaig anar a la Generalitat,
a l'època Tarradellas,
però abans i després
de la Generalitat
estava a l'Ajuntament de Sant Boi,
abans de la democràcia
i després
de les primeres eleccions,
ja vaig entrar
com a secretària
en la segona etapa
a Sant Boi
amb partits polítics
i amb problemes polítics,
perquè ser secretària
d'un Ajuntament
és també parlar
molt directament
amb els partits polítics
que conformen l'Ajuntament,
tant el govern
com a l'oposició,
i garantir
la seguretat jurídica,
la legalitat dels acords
i explicar als polítics
què es pot fer,
què no es pot fer
i el que es pot fer,
com s'ha de fer,
no és fàcil.
I aquí,
per mi,
ja va ser
una entrada a la política.
Però en aquell moment
no em sentia treta,
o sigui,
jo em sentia més
des del punt de vista tècnic
de facilitar als polítics
la seva vida
i el fer
el que el seu projecte
requeria
quan es van presentar
a les eleccions.
Era facilitar,
doncs,
el seu projecte
sempre dins de la legalitat
i complint
totes les normatives
que estaven.
I com va ser?
Tornem a aquell moment,
si el recordes,
si hi ha un moment concret
que algú et proposa
vint a les llistes,
crec que formaràs part
del meu equip
o vull que formis part
del meu equip.
Com va anar?
Va ser més tard,
va ser una mica més tard
que em vaig sentir
com...
com ja
en un altre nivell,
en una altra etapa
i que vaig pensar
que potser
si no acceptava
era com una covardia
amb mi mateixa,
no?
Perquè
em sentia,
doncs,
que no acceptava
segons quina responsabilitat.
Jo sempre m'he considerat,
doncs,
una persona treballadora,
una persona responsable,
una persona,
doncs,
coherent
amb el que penso
i, per tant,
doncs,
em va semblar
que fer aquest pas
encara que
dona una certa sensació
de vertigen,
no?
Perquè entres en un món
que, en principi,
no has pensat entrar,
que el coneixes una mica
des de fora,
però que entrar
directament,
doncs,
i ser en persona
responsable
de segons quines coses,
doncs,
fa una mica de responsabilitat.
I vas estar molts anys
i, finalment,
vas acabar sent
una persona molt important,
per exemple,
en els mandats
d'en Josep Perpinyà,
no sé si es pot parlar
de número 2
o número 3,
però...
Sí,
vaig estar als 8 anys,
vaig ser la primera
tinent d'alcalde
i amb responsabilitats diverses,
però potser la més important
va ser urbanisme,
tot el que és
l'espai públic,
el que és també,
vaig estar també
a Promunça,
també vaig portar a Promunça,
hi havia Proexa,
també,
després relacions institucionals,
vaig fer moltes coses,
potser la més important
per mi,
perquè també em vaig sentir
molt atreta
com a jurista
per l'urbanisme,
i encara m'hi sento,
és un dels àmbits
que penso
que és més important
encara que no es vegi,
perquè l'urbanisme
no dona resultats immediats,
sinó que són a mig
i a llarg termini,
però que són...
I això políticament
costa d'aplicar
perquè sempre
es busca el rèdit
ràpid.
Sí,
i l'urbanisme
el que fa
és transformar les coses.
Tu pots estar
en un ajuntament
i pots donar solució
a moltíssimes coses
i el que fas
és millorar la vida,
facilitar,
donar molts serveis,
però l'urbanisme
transforma molt
la fisiologia,
diguéssim,
dels pobles
de les ciutats.
L'urbanisme jo crec que...
Depèn del tipus d'urbanisme,
es veu un tipus de poble
o un altre,
i de fet Sant Jus
sempre ha presumit
de fer un urbanisme
no molt agressiu.
Vam tenir tot el tema
de la vall
que alguna part
encara cueja
i que tu
deuries viure
amb molta intensitat.
Sí,
la vaig patir
en primera persona.
Correcte.
de les negociacions
de la vall
que ara van donant resultats
que, com et deia,
l'urbanisme,
les seves conseqüències
es veuen molt més tard,
però van començant
a la meva època
tot el tema
de la vall
que és tan conegut
per tothom
i jo crec que
de mica en mica
s'ha anat abordant
de la millor manera possible
amb seriositat,
amb sostenibilitat,
intentant implementar
les coses
de la manera
més amable
pel municipi
i sense cap mena
de finalitat
especulativa
ni molt menys,
perquè l'urbanisme
especulatiu
és una cosa
que odio totalment
i que realment
hem d'entendre
d'una altra manera,
l'urbanisme.
Com a regidora
tenies fama
de ser una dona dura.
Jo a vegades he pensat
que és perquè
el fet de ser dona
i tenir caràcter
llavors de seguir
després a l'etiqueta,
és a dir,
que si fos un home
que fos dur
ningú ho diria.
Segurament,
segurament és així,
no?
Moltes vegades
pensem
que també
que les dones
són més dèbils,
no?
Jo crec que
que no és això,
eh?
Segur que
de cara a dins,
no?
Doncs
tenia
la meva sensibilitat,
les meves emocions
i que
no volia transmetre
a l'hora de treballar.
No és que fos dura,
sinó que pensava
que he de ser reservada
de manera particular
com a persona,
com a persona privada.
Una mica cuirassa.
Sí, també,
una manera de protegir-se,
una manera de cuidar-se.
però era la meva manera
de ser que em sortia així,
no?
I crec que
no per això
no sé
és més proper
i no sé
és més amable
amb l'entorn
que treballes.
Com deies,
vas ser durant
vuit anys
primer atinent d'alcalde,
per tant,
estaves a un passet
de l'alcaldia.
no t'ho vas plantejar mai?
Mai.
Mai vas tenir la idea
si en Josep Perpinyà
hagués marxat
de dir
puc arribar a ser
la número 1?
T'ho he de dir sincerament,
mai m'ho vaig plantejar
i mai ho vaig voler.
Mai.
No m'he parat mai
a pensar
per què sí
o per què no.
Perquè
no m'ha fet falta.
No m'ha fet falta
en absolut.
Però mai
vaig tindre
aquesta
necessitat
i mai vaig tindre...
També he de dir-te una cosa,
eh?
El ser
la dona
de segons qui
ara en parlarem.
et dona més inconvenients
que avantatges.
Dóna més inconvenients
que avantatges.
És a dir, tu
ets la dona
de Josep Montilla
que va ser president
de la Generalitat.
T'hi vas trobar.
És a dir, tu no et vas casar
amb el president de la Generalitat.
Tu et vas casar
amb una persona
que era de Cornellà.
En principi originàriament no,
però vaja.
I es va convertir
en el president de la Generalitat.
Com es viu això?
Perquè m'imagino
que ha de ser un trasbals.
A més, a més,
teníeu fills,
havíeu tingut trigèmins
que no és fàcil
logísticament.
M'imagino
que valia ser una època
diré que intensa,
per no dir complicada.
Realment va ser intensa,
complicada
i bé.
I he de dir-te
que es viu
sobre la marxa.
Es viu sobre la marxa.
Tu sobrevius
perquè penses
que no arribaràs a tot,
que allò ho faràs malament,
que tindràs, doncs,
molts problemes,
però sobre la marxa
vas saltant
totes les adversitats
i te'n surtes.
Aquesta és la veritat.
És una època
de la que
podria fer un llibre
perquè tinc anècdotes
de tot tipus,
però que...
Podria ser interessant.
Sí,
i jo crec que
és una experiència
de vida
que no l'hagués tingut
i que realment
m'ha donat
molts coneixements,
moltes oportunitats
i també m'ha donat
molts mals de cap.
Això també és veritat.
Perquè va haver-hi una època
que segurament
no anava a anar per tu,
però va ser
portada
d'alguns diaris
durant unes setmanes.
Va ser molt dur.
Ana Hernández
la van
qüestionar,
matxacar
per totes bandes
i bàsicament
jo crec que tu
els importaves poc.
Anaven a anar
per president Montilla.
Està clar,
està clar
que a través meu
volíem fer mal
al meu company,
no?
I realment
també
doncs jo crec que
com a dona
jo crec que
vaig rebre
uns atacs
molt injustificats
perquè
la meva carrera
professional
estava en un moment
en què podia acreditar
tota una sèrie
de coneixements
i tota una sèrie
diguéssim
de
llocs de treball
pels que havia passat
que eren
per mèrit propi.
Eren anteriors.
I ja saps
que el món polític
ara encara molt més
però és un món
en què
doncs
les mentides,
les manipulacions,
els bolos,
totes aquestes coses
doncs estan a l'ordre del dia.
Encara vas tenir sort
que no hi havia xarxes socials
perquè en aquesta època
hauria sigut un linjament total.
Ho he pensat moltes vegades,
no?
Encara era un moment
en què
les xarxes
no tenien
doncs
la capacitat
que tenen ara
de difondre les coses
perquè si no
hauria sigut
molt difícil.
Però pensa que tot
el dolent
al final
ho oblides
perquè
sempre acabes dient
que no vull que em faci mal
el que
no vull que em faci mal
perquè no és
com ha de ser, no?
Escolta, et veig en plena forma
has pensat en tornar?
No, que va.
Sí, sí, he pensat
en no tornar a la política,
en no tornar.
De fet, em deies
que fa un any
que
per qüestions
sobretot d'una edat,
que t'has jubilat,
tot has jubilat,
i que ara estàs gaudint
d'aquesta
possibilitat
d'anar a actes
que abans
no tenies temps.
Sí, però ho faig
des de la llibertat,
des de, diguéssim,
des de la iniciativa pròpia,
no obligada,
no perquè tinc que anar,
o sigui,
m'he tornat molt selectiva.
Home, ara ja no et cal quedar bé.
Sí, poc filtre, no?
A partir d'una edat
el filtre ja
no existeix,
et permets el luxe,
doncs això,
de tindre
la capacitat
de fer a cada moment
allò que creus
que tens ganes de fer,
que ja toca.
Aquest programa
no pretén ser d'actualitat,
però sí que
un petit
pinzellada, no?
De com ha canviat
la política,
és a dir,
de com s'estan
embrutant
els missatges.
No sé si una mica
per culpa de les xarxes,
per el tipus de polítics
que tenim,
però realment
la situació
ara mateix política
és tan tensa
i tan crispada
que a vegades
a un,
que jo m'agradava seguir-la,
se li treuen les ganes.
És la desafecció
del ciutadà
cada dia és més gran.
Totalment.
Jo
intento cada vegada
fer una extracció
total
de segons quins programes
de televisió,
llegir segons
quina premsa,
vull dir,
intento no fer-me mala sang,
que es diu,
perquè si no,
doncs et desesperaries,
et desesperaries
de veure com han evolucionat
el món de la política,
no?
I les xarxes
tampoc són sant
de la meva devoció.
Les xarxes,
el mínim possible,
poder treure,
doncs,
el bo que tenen
si ho tenen,
però no sé
si és per,
perquè,
no soc de naixement digital,
sinó que soc més antiga,
però tot i així,
no considero
que sigui una eina
que avui per avui
tingui un futur maco,
que generi bona empatia
i que generi...
És una altra vida
la que hi ha a les xarxes,
és una altra vida
que no m'interessa.
Acabarem amb un test ràpid
per jugar una miqueta
de pregunta-resposta.
Qui cuina millor?
Tu o el president Montilla?
Jo.
Quin és el teu plat estrella?
No tinc plat estrella
i sobrevisc
perquè la cuina
en realitat
no m'agrada.
Per tant,
entenem que el president Montilla
encara pitjor.
Encara pitjor, sí.
Què preferis?
500?
Sí.
Piano
o política?
Piano.
Encara toques el piano?
Mira,
ara el vull tornar a tocar
perquè el tinc a casa
mort a fàstic
i potser el tornaré a tocar
però és molt difícil.
He de dir-te
que quan el vaig deixar
potser era una edat
allò adolescent
però necessites
moltes hores
per saber tocar
amb cara i ulls.
Tres adjectius
que faries servir
per descriure't.
És difícil
parlar d'un mateix,
però...
Per descriure'm
jo diria
que és una persona
senzilla,
treballadora
i responsable.
I ja per acabar
un consell per algú
que volgués entrar en política
en el moment
en què estem.
No.
Què li diries?
Què li diries si algú vol
entrar en política?
Doncs la veritat
que no ho fes.
Que no ho fes.
No.
No fa obrir-hi.
O sigui, aviam.
pots entrar en política.
Sí, cal entrar
perquè si no entres
en política
te la fan els demés.
Te la fan els demés
però jo el que li diria
que comenci
per un ajuntament.
Que comenci
pel poble
on viu
i allí desenvolupi
tota la seva activitat
perquè serà
la més edificant
que tindrà
i li servirà
per després
si vol fer
altres coses
dins de la política.
Comenci el poble.
Gràcies, Anna,
per compartir amb nosaltres
aquesta estoneta.
Avui hem conegut
no només la figura política
sinó també una dona
que ha sabut defensar
la seva autonomia
amb rigor i passió
al llarg d'aquests anys.
Anna, espero que ho t'hagis passat bé.
Acabarem amb una cançó
d'una cantant
que es diu Sia
que em deies
que t'agrada.
Molt.
Doncs escoltarem
en Stopable
que és una de les peces
que ens has dit
que t'agradava
i amb això
acabarem el programa.
Espero que t'hagis passat molt bé.
Doncs molt bé,
se m'ha fet curt.
Moltes gràcies.
Adéu, Sia,
fins la propera.
Fins la propera.
Unstoppable
I'm a version
with no brakes
I'm invincible
Yeah, I would never
sing a game
I'm so powerful
I don't need batteries
today
I'm so confident
Yeah, I'm unstoppable
today
Unstoppable
today
Unstoppable
Unstoppable
Unstoppable
Unstoppable
Unstoppable
Unstoppable
Unstoppable
Unstoppable
Breakdown
Only alone
I will cry out now
You'll never see
what's hiding out
Hiding out
deep down
Yeah, yeah
I know
I've heard that
they let you feel
unsure
It's the only way
to make friendships
grow
But I don't do
afraid now
Yeah, yeah
I put my armor on
I'll show you
how strong I am
I put my armor on
I'll show you
that I am
I'm unstoppable
I'm a pleasure
with no brakes
I'm invincible
Yeah, I win every single game
I'm so powerful
I don't need batteries
to play
I'm so confident
Yeah, I'm unstoppable
today
Unstoppable
today
Unstoppable
I'm unstoppable
today
I'm unstoppable
today
I'm unstoppable
today
Unstoppable
today
I'm unstoppable
today
I put my armor on
I'll show you
how strong I am
I'll put my armor on
I'll show you
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.