Gent de Sant Just
Ja hi tornem a ser una edició més, Gent de Sant Just.
Avui, conversem amb una figura clau de la cultura visual del nostre país.
Francesc Fàbregas, nascut a Sant Just d'Esbert l'any 1950,
fotògraf, productor televisiu, gestió cultural.
La seva càmera ha capturat algunes de les imatges més icòniques dels concerts
que han marcat generacions, des de Nina Simone fins al Bosch, Bruce Springsteen.
Francesc Fàbregas va iniciar la seva trajectòria professional als anys 70
capturant imatges per a revistes com Vibraciones, Rock Especial, Viejo Topo o Rock Deluxe.
Ha col·laborat amb editorials, amb discogràfiques
i, de fet, la seva trajectòria no es centra només en la fotografia
perquè va ser l'ànima darrere d'un programa que ens va marcar a tota una generació.
Ens referim a l'Espúmic de TV3.
En els darrers anys ha impulsat festivals de fotografia,
a Formentera en parlarem, per celebrar la seva passió per la imatge.
Amb més de 50 anys dedicats a la cultura,
avui ens endinsem amb ell en un viatge vital ple de música,
televisió, rexius i memòria.
Francesc Fàbregas, bona tarda, benvingut.
Hola, bona tarda.
Com estem?
Molt bé, gràcies.
Tota història té un inici, i el teu inici és a Sant Just.
I tant.
Quins són aquests primers records de Sant Just?
Els primers records, bé, és el, per dir-ho una manera, diguéssim,
la part més propera, més de convivència d'amics,
és l'Ateneu, és la SEAS, que és el centre...
Però que ja tenies una edat, quan eres més petitó,
la teva infantesa la recordes al carrer, jugant a pilota, anant a bicicleta...
La veritat és que tinc aquesta memòria, la tinc una miqueta...
Jo, si sóc franc, jo vaig estudiar a les escoles Núria...
Com tantíssima gent a Sant Just.
Sí.
I seré franc, i no tinc bon record.
També m'ho ha dit molta gent.
I no tinc bon record.
Per la disciplina, per la religió...
Jo, o sigui, ens vam barrejar moltes coses, no?,
perquè estàvem tens de franc,
i, diguéssim, una dictadura i, a més a més,
amb un procés gestionat per una església, no?,
doncs, encara que en aquell moment érem bastant inconscients, no?,
doncs, notaves, veies coses i també amb bastanta violència.
Violència tipus plantofades, càstigs...
Sí, sí, sí, sí.
Hi ha gent, però, que ho recorda...
És a dir, aquí al programa hem tingut, evident,
moltíssima gent que ha anat a les escoles Núria,
hi ha gent que ho recorda com un oasi de llibertat,
i molta gent que ho recorda una mica com ho estàs fent tu,
com ens ho estàs dient tu.
Doncs, no ho sé, és que potser érem raros, directament, no?,
o ens teníem...
Però, o sigui, jo el record que tinc és aquest.
I alguna professora, la senyora de Sinteta, la vas tenir?
La vas... o no la recordes amb...
La Sinteta era com una mica la Mare Nostrum, no?,
directament era la... la Factorum, directament, no?
Però, clar, és que ara parlar de noms i que tinc records indolents...
No val la pena.
No val la pena perquè, a més a més...
Ha passat molts anys.
Hi ha família, no?, som de Sant Just.
I no val la pena.
Però jo penso que la gent m'ho sap, això, directament, no?
I ja no parlem del tema del Lluís Gros, no?
Vull dir que...
Uf, aquest és un tema molt gros.
Jo només et diré que el...
Jo...
El quart de Betxiller, jo me vaig a Barcelona amb 13 anys,
perquè no podia...
O sigui, sense...
Se't feia bola, diguem-ho així.
No era feliç, no, no, entens, necessitava la llibertat aquesta que no tenia d'anar-me'n a buscar-me una altra història.
Vull dir, amb 13 anys, que penso que en aquell moment, dius, hosti, agafar el tub i tal, pues tenia el seu què, no?
Que ets un nen. Escolta, em deies que a l'adolescència recordes molt clarament la teva relació amb l'Ateneu i la Seas,
va ser la, diguéssim, la porta d'entrada cap al món de la cultura, a la qual després t'hi has dedicat de forma professional?
Sí, bueno, el tema més personal, el tema més personal, i jo sempre ho comento, no?
Sempre hi ha algú que té, no sé, una càmera, no? I en aquest cas era jo.
I el tema de les excursions, no sé, jo recordo que vaig, em van regalar una berlissa, i penso que això va ser un detonant.
Et va canviar la vida. Com va anar aquell regal? És a dir, qui te'l va fer?
Els pares.
I la vas demanar o et va arribar com aquell qui res?
Jo penso que em va arribar, jo em va arribar. I allò va ser un descobriment, per mi, no?
I aquella càmera, doncs, bueno, que després es va anar...
Després aquella càmera se'm va fer petita i després...
I les fotos te les revelaves tu? Perquè, clar, en aquella època no era tan fàcil.
Aviam, al principi no. Al principi anàvem al Nicolàs, que estava aquí, on hi ha el Sabadell, no?
El Magnès Sabadell. I més endavant, sí. Més endavant ja me les revelava jo, no?
A casa, al sòtanos de casa dels meus pares, no?
Però el que et deia... O sigui, els meus principis són el tema de les excursions, em feia il·lusió,
vull dir, després també les fotos les repartia amb els amics, tal.
I també em vaig convertir com el fotògraf de les festes de les Barbenes i de les Noces,
vull dir, amb els amics, no? Vull dir, que dius, ostres, es casa el Joan, no es casa el Jordi, no sé què.
I, bueno, jo feia el contrafotògraf, no? Perquè en aquell moment, doncs, tenies que anar al lloro,
perquè, bueno, clar, quan feies una boda d'aquestes legals, sempre hi havia el fotògraf i tenies les teves...
Això encara passa, és a dir, si fas...
Ah, no ho sé, jo ho sé.
Si vas amb una màquina massa bona, et diuen, tu, vostè què fa?
Sí, em dona, això no, no, clar, és que és el negoci, no, directament.
Escolta'm, i la família també la formes aquí, Sant Just, és a dir, tu, de parelles amb una dona,
que, a més a més, he tingut la sort de conèixer, que és la Marina, amb una personalitat brutal i que també et marca la vida.
Home, sí, bastant. Té el seu caràcter i la veritat és que m'ha acompanyat, m'acompanya, no?
És, bueno, és aquella persona que saps que sempre hi és, no?
Bueno, sempre hi és, vull dir, després...
Aviam, amb tants anys de convivència, dir que sempre ha estat un ball seria utòpic.
No, no, no, home, aviam, durant tants anys tots tenim els alts i els bassos, directament, no?
Però, no, molt bé.
Ja he fet vida sempre a Sant Just amb la Marina.
Sí, sí, sí, som de Sant Just els dos i hem fet vida a Sant Just, sí, sí, sí, sí.
Parlem ara d'una persona que també ha marcat la teva vida professional, que és l'Àngel Casas.
He trobat informació d'una conversa que veu tenir el 21 de maig, n'heu tingut moltes, eh, de privada, segur,
però n'hi ha una de pública que veu tenir el 21 de maig de 2015 a la sala Isidore Cònsul,
del qual se'n va fer un llibre, que era una conversa amb Àngel Casas i Francesc Fàbregas.
Sí.
El francès, en aquell moment, i a través de l'Ateneu, que era l'entitat en què hi havia el poble,
movia la cultura, i li va ensenyar unes fotografies a l'Àngel, entre elles, unes de l'Ovidi Montlló o del Frank Zappa,
i l'Àngel va dir, cuidau que aquest nen, aquest marrec, aquest nano fa coses diferents.
Allò et va canviar.
Sí, jo, sí, però abans d'això, jo sempre explico una història que em fa gràcia explicar-ho.
Tu el seguies per la ràdio.
Sí.
Ja feia un programa que tu no el coneixes i el seguies.
Jo estava revelant les fotografies, clar, el que t'acompanya és la ràdio.
El Trotadiscos, que em vas a parlar d'això.
El Trotadiscos, perquè era el programa Insignia de Ràdio Barcelona,
que a més a més, clar, hi havia Pallardó, hi havia Constantino Romero...
Estan parlant dels anys 70, eh?
70, sí, sí.
Perquè quedi clar.
Estan tantes.
I jo allà sento que l'Àngel està preparant una revista que es dirà Vibraciones.
Vibraciones.
Què passa?
A meu pare tenia una carneseria a Barcelona,
i que jo ja anava a ajudar-lo de quan en quan...
Sí, perquè l'Àngel Casas era de Sants, oi?
A Sants, sí, sí, sí.
Però la sogra venia a comprar a casa,
i jo, bueno, allò que dic, ostres, Pilar,
he sentit a l'Àngel, que no sé què,
i dic, ostres, jo tinc un petit dossier de fotos que he anat fent...
Li vas dir, passa'm el seu WhatsApp.
I passa'm...
No, no, la veritat és que em va ser molt atenta
i al cap de quatre dies estàvem a l'Àngel ensenyant les fotos i tal,
i la veritat és que li van agradar,
perquè eren fotos, precisament, la majoria que jo havia fet aquí a Sant Lluís,
amb els concerts que va vindre el Pau, va vindre el Pau Riba, l'Ovidi,
la Manol Gerena, la Maria Marronet,
però també el que deies abans,
ja pel meu cantó havia fet fotos del primer concert que havia al Sapa,
l'any 74, la joventut,
una sèrie d'artistes i, hòstia, vaig tenir una llet important.
Però ell t'encarrega una prova, que és un concert de Getro Tull.
És el Getro Tull, o sigui, amb el Getro el que estic fent,
el que faig en aquell moment és,
no un seguiment, perquè això és impossible,
però una part d'això, no?
Se li fa una entrevista amb el cantant, l'Elean Anderson,
que, a més a més, una persona molt agradable,
perquè tant jo com el periodista es disculpa
perquè no parlem massa bé l'anglès, no?
I ell diu, bueno, jo és que també em disculpo
perquè també hauria d'entendre's a vosaltres, no?
Un senyor, no?
Ha canviat això.
Hòstia, i sí que ha canviat, mira, avui...
Totes les coses estan fatal.
Bé, doncs faig l'entrevista, vaig a la roda de premsa
i faig el concert, i això penso que va ser com bastant...
Va anar bé, i la veritat és que a partir d'aquí
vaig estar fent moltes coses.
Però hi ha una petita o important història,
i que també m'agrada dir-ho,
és que possiblement el fotògraf oficial del Vibraciones
tenia que ser l'allorat Toni Catany.
Toni Catany, que després ha sigut, bueno,
un dels artistes catalans mallorquins més potents que tenim,
que precisament recomano a la gent que vagi a Mallorca
que a Lluís Major hi ha una fundació que és espectacular d'ell, no?
Però, clar, ell anava per una altra cosa, no?
I aquí, mira, van ser aquelles coses d'estar en aquell moment...
Hi havia una vacant, tu havies currat perquè vas ser proactiu...
Sí, jo vaig portar...
Bueno, també en aquell moment, bueno, el que he dit,
jo actualment tampoc hi havia tanta competència, no?
Però potser em vaig veure un ninxo.
Jo, sempre que algú em recomana,
escolta, en la fotografia, no sé què, tal,
dius, hòstia, mira, el principal,
busca't un ninxo, treballa aquell ninxo,
perquè és que està, i més a més,
en l'entorn anàmetres digital està tan, tan, tan complicat,
xulo, però molt complicat per al que es vol dedicar, eh?
A nivell professional, m'imagino que ara la competència és tremenda,
perquè, clar, amb aquest...
Ja sé que...
Després en parlarem, eh?
En tot cas, l'analògic, el digital,
però només amb un mòbil d'última generació
fas fotos que sembla que siguis qui sap què.
A mi em fa com ràbia i tot, eh? Directament.
Perquè, clar, un que no en té ni idea,
amb un mòbil d'aquests de 1.000 euros,
et fa unes fotos que dius, mar de Déu,
i ara amb la ia, ja no diguem.
Ja, sí.
Però això, clar,
això té moltes contradiccions, ara, directament,
això que l'estàs dient, no?
Ara ens estem desviant, però vaja, t'ho permeto.
No, no, no, faig un clic i punto.
Perquè també és una cosa que també estem reivindicant constantment, no?
Perquè actualment, vull dir,
que ara, no sé, tenim la sort
que hi ha molts concerts a Catalunya, no?
Però cada vegada hi ha més dificultat
per la gent que vol treballar
de fer les fotografies que voldríem, no?
Perquè tot està com molivitat,
hi ha grups que no deixen ni fer fotografies,
i tens 30.000 persones que van amb el mòbil
que en fan fotos, o sigui,
que hi ha aquestes contradiccions.
Correcte, correcte.
Tu, de fet, vas viure l'època d'haurada
del rock, 70, 80,
Sí, sí.
Amb aquests grans noms.
Clar, no vull menysprear ningú ara.
Suposo que per un tema generacional,
a mi em costa,
quan parlen de gran estrella,
Bad Bunny, coses d'aquestes,
suposo que també ho són,
però em costa més.
Però clar, tu vas,
per exemple, fer fotografies
d'aquell concert de Barcelona mític,
de Bruce Spisting,
que també t'ha canviat una mica la vida,
entre cometes,
el que pot canviar una exposició,
de fet,
o un concert,
tu has fet exposicions d'aquelles fotos,
perquè és que en aquells concerts
no hi havia molts més fotògrafs.
En aquell concert,
jo era el fotògraf oficial,
perquè la CID se'n va contractar
per fer les fotografies d'aquell concert,
bueno,
ei,
contractar,
i amb aquelles limitacions,
perquè dius,
hòstia, no,
fins i tot podràs fer fotos
directament al Cavari.
Al Backstage, eh, no?
Doncs ni això,
ni això,
després de no sé quants concerts
amb el Bruce,
o sigui,
no he tingut,
bueno,
jo tampoc soc molt d'allò,
però vull dir,
no he tingut ni...
No es pot ni saludar-lo.
Ni saludar-lo.
Mira,
ara,
just,
d'aquell concert
enllaçant el que tu deies,
no m'ha canviat la vida,
però sí que
sí que n'he tret profit
per dir alguna cosa.
Correcte,
t'ha donat molta notorietat.
M'ha donat notorietat,
la gent s'ha sabentat
que, bueno,
que hi ha fotos
del primer concert a Barcelona,
que a més a més
és un concert
que el seu biògraf...
Els bruceros,
aquell concert és mític.
Sí, sí,
no, no.
Sempre es parla d'aquell concert
com el millor de la història del Bruce.
aquí.
Però és que el documental,
que em sembla que encara està a Disney,
del Bruce,
que parla de les gires,
ell diu,
en un moment
que ell parla
amb un dels seus
cantants
o músics,
diu,
ja veureu
com anem
a Espanya
i sobretot
a Barcelona.
Fins que no arribeu a Barcelona
no heu vist res.
I això està gravat.
Sí, sí,
ho he vist.
Per a ell, no?
I després...
Parla i parla d'aquest concert.
I parla d'aquest concert,
de dir,
hòstia, aquell concert
que no sé,
veníem d'una dictadura...
Que no ho va omplir.
Que no ho va omplir.
No ho va omplir.
Bé, escolta,
no ens centrem...
És que jo soc molt també d'Espristing
i no vull centrar-me només en això.
Parlàvem d'aquella entrada
a Vibraciones.
Finalment entres allà,
de fet has treballat amb més revistes,
però quina era la teva tasca allà?
Què feies?
Jo feia fotos, sí.
El que t'encarregaven
o podies triar una miqueta?
Anava per encàrrec.
El que passa que en paral·lel
que tu m'has anunciat a l'entrada,
jo vaig tenir sort en aquell moment,
per el que dèiem,
érem tots fotògrafs,
i clar,
ja estava començant a tenir un nom d'això.
Clar,
l'Àngel
era una persona molt prolífica,
o sigui que també estava
al correu català,
al fotogrames,
al no sé què,
i clar,
jo a cada concert
anava pillant
no només a Vibraciones,
sinó a una col·laboració,
una col·laboració allà,
tal, tal,
i el que deien,
en el moment
en aquell fantàstic
de les discogràfiques,
havia fet moltes promocions,
o sigui,
promocions de discos,
algunes portades,
havia fet bastantes coses,
o sigui que
jo en aquell moment
treballava força,
directament,
i a més,
i a més,
la gràcia de la revista,
que després també
el Road Deluxe,
que jo també
he tingut
alguna cosa
a veure,
eren revistes
molt,
sobretot,
l'Àngel es va fixar molt
amb la revista
el Rock and Folk
francès,
que encara existeix,
que són revistes
eclèptiques,
potser ara no tant,
però clar,
és que allà tocaven
moltes tecles,
perquè no només
els grups que et venien
de fora,
sinó que hi havia
tot el fonament,
l'Aetau,
el jazz,
el flamenc,
tal,
tal, tal,
no?
I això,
clar,
això et donava molt,
et durava molt de vida,
perquè a més a més,
jo era el fotògraf,
o sigui,
no és allò que,
darrere,
hi ha tres fotògrafs més,
no?
o sigui que...
Podríem estar tota l'estona
del programa parlant de fotos,
però no ens podem oblidar
de TV3
i de l'Spugnic.
Com arribes allà?
De la mà de l'Àngel.
Ja diem que l'Àngel
és una persona
que t'ha marcat
la teva carrera professional.
Jo sempre dic
que l'Àngel
és el meu Àngel.
Sí,
sí,
perquè aviam,
la meva carrera
comença amb l'Àngel
i quan començo
a sentir
que TV3,
no sé què,
la primera cosa que...
Jo encara recordo
la trucada que li faig
al lavabo.
Jo penso que el lavabo
és un bon lloc.
Quan t'hi ha...
No em molesta ningú,
no?
No,
no,
i a més,
és petit,
no?
I, hosti,
em quedo allà tancat
i quan he de fer una cosa així
em foto dins...
I ara...
Ara és un altre lavabo.
Ara aquest serà el titular
de l'entrevista.
No, no, no,
quan vull fer una trucada
vaig al lavabo.
Sí, sí,
és així mateix.
Intento només
fer la trucada.
S'ha entès,
s'ha entès.
D'acord?
S'ha entès.
Bé,
doncs això,
li vaig dir àngel,
jo li vaig dir
directament,
no acabo de veure
massa clar
si la meva carrera
de fotògraf
ha de continuar
d'aquesta manera
perquè ella començava
a veure
que hi havia
com límites.
I dic,
em faria il·lusió,
ostres,
poder entrar
a l'equip
del programa
de l'Àngel Casa,
això,
per diverses coses,
una part,
una altra història,
coneix el món
de la televisió
que no el conec,
treballar amb equip,
la tele
té moltes...
És molt de potencial,
no?
Té moltes seqüències,
no?
Vull dir,
que si t'agrada el món,
clar,
té la escenografia,
té la realització,
té la fotografia,
aquí,
tal,
tal,
tal,
tal,
tal,
no?
I diu,
home,
mira,
l'única cosa que ara jo penso
que podria,
millor,
és,
em falta que és la figura
del regidor.
I vaig pensar,
i això què?
Què és això,
no?
I això què?
Dic,
hòstia,
i collons,
perdoneu,
però,
és una feinada,
o sigui,
i molta responsabilitat,
no tenia res a veure,
perquè a mi,
quan em preguntaven,
i la tele,
què fas?
Vas amb càmera?
No, càmera no,
és el realitzador,
i un programa en directe,
el primer programa en directe
de televisió de Catalunya,
i el millor programa
que s'ha fet mai.
Àngel,
casa's show.
Espanya.
En aquella època,
el vèiem tots i totes.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Va ser trencador, eh?
Viar l'estriptease final
que sempre se'n parlava.
No, no, no,
i aviam,
i, bueno,
jo no sé com s'ho fotia
l'equip de producció,
però, home,
la gent que es va arribar a portar,
és que no té preu.
Escolta,
hi ha moments mítics,
però n'hi ha un
que tots recordarem
que és la...
No sé com has dit,
Tilton, crec.
La Lucy.
La Lucy de Dallas
que va arribar
una mica perjudicada.
Sí, això...
És veritat,
que anava pet.
Sí, sí, sí.
Aquesta imatge
la tinc també gravada.
Jo també,
i sóc una miqueta més jove que tu,
no molt més.
Sí, sí, bueno.
No, la tinc gravada
perquè, clar,
jo...
la meva situació
dins del programa
és que era el plató.
O sigui,
la figura d'aquest home,
del regidor,
és el que està en contacte
amb el director presentor
i amb el realitzador,
que no el veiem mai,
no?
Vull dir, clar,
vas transmetent
tot aquest tipus d'història.
El regidor el vam aprendre
a qui era
amb el Bonafonte,
amb el Nus.
Home,
el Nus era...
Allà vam saber llavors
que hi havia una persona
que estava darrere
que era el regidor.
Sí, sí, sí.
Home,
el Nus ha sigut
d'una eminència,
amb una eminència.
Va començar
i va...
Va començar de regidor,
jo diria,
i va acabar de regidor.
Que no és habitual.
Escolta,
em parlaves d'això,
de la Lucy Ewing,
perquè ens entenguem.
Sí, sí, sí.
La vas rebre
o no sé si la vas rebre tu.
No, no.
I quan va caure,
algú la va recollir?
O es va aixecar ella?
Jo va aixecar ella.
Va aixecar ella.
Sí, sí, sí, sí.
Però, a més a més,
és que, clar,
allò era un plató
que tenia...
Clar,
de vegades li...
posaven Coca-Cola
perquè no rellisqués.
No rellisqués tant, no?
Però, bueno,
si vas pet ja directament
ja pots posar Coca-Cola.
És més complicat.
Potser es pot macar-hi la Coca-Cola.
Sí.
Sputnik.
Un altre...
És que, clar,
Sputnik és un altre programa
amb majúscules
que també ha marcat
una generació
del qual tu n'has format
part d'una forma clara.
Com neix l'Sputnik?
Perquè era un programa
que anava a trencar.
Ara, avui en dia,
es fa de tot
i val tot,
però en aquell moment
Sputnik va trencar el gènere.
Jo el...
Bueno,
també la història
és que
és un moment
important
per la música nostra.
Comencen a haver-hi
els grups
de les comarques,
el sopa,
els pets,
el jato,
l'axa,
etcètera,
etcètera,
s'han traït, no?
I rebro
una trucada
de l'Oleguer Sarsenedes,
que en aquell moment
era cap de programes
i em diu
Francesc,
aquesta tarda
m'has de...
Clar,
a mi la gent
coneixia
que venia
del món
de la música.
O sigui,
la persona
de la música
a TV3
l'única persona
era jo.
O sigui,
quan hi havia
alguna cosa especial,
quan hi havia
un pollastre
a la
Conselleria de Cultura
que es van tancar
els cantautors
perquè tal,
no?
Que la televisió
de Catalunya
no ajuda tant
a programar
música,
tal,
i a més a més
vídeos
i tal.
Bé,
doncs,
el Fàbregas
era la persona
que havia d'anar
a solucionar
una miqueta
a veure què passava,
no?
I rebre la gent,
tal.
I l'Oleguer
em diu
escolta,
aquesta tarda
m'has de presentar
un nom de programa
i vull que seguis
tu el director.
I amb un dinar
a la mateixa tele
amb dues persones més
surt el nom
d'Sputnik,
no?
I bueno,
i el nom d'Sputnik
bueno,
vam començar
molt a poc a poc,
a poc a poc
era concerts,
no?
Un concert a la setmana
fins que vam arribar
a fer un programa
diari
en directe,
no?
I allà,
doncs,
recollíem,
doncs,
jo penso que
l'important
del programa
va ser
que vam aconseguir
emparentar
els grups nostres
amb els grups
internacionals.
o sigui,
tu podies
escoltar
els pets,
dic un exemple
molt ràpid,
i al costat
el de
Bowie
o Skir
i tal,
no?
I penso que
això va ser
que al principi
hi havia
un cert,
alguna certa
crítica,
però penso que
això va ser
l'important.
Què més?
La manera
de fer.
El format
era diferent.
El format
era molt més
modern,
era molt més dinàmic.
Modern,
presentat.
És a dir,
no sé si era
aquella època
que s'estava fent
a l'aplauso,
però clar,
és que miraves un
i miraves l'altre.
Jo penso que
l'únic mirall
que teníem
era la
INGV
directament,
no?
Clar.
Però clar,
ho vam fer
a la nostra manera,
a la nostra manera,
però tant
la paraquesta...
Quants anys
vas estar a l'Spugnic?
Hòstia,
però no ho sé,
perquè clar,
jo,
la meva carrera...
Sí,
va anar continuant,
vas acabar sent
cap de programes.
Cap de programes
del 33,
però jo el que vull
deixar molt clar,
i m'agrada
que l'Spugnic
faci la referència,
perquè no només
va ser un programa
diferent
i que hi ha
actualment
molta gent,
presentadors
i presentadores
que estan treballant
en llocs
superimportants,
realitzadors,
productors
que estan
a dalt de tot
i
dic dos exemples
perquè et toca a mi,
directament,
el meu germà
i la May Balaguer,
que és cap d'imatge
de TV3,
o sigui,
que va ser
una de les davanteres
de trobar-li
el format.
Francesc,
tenim molt poc temps
i no ho farem
una segona part.
Sí, sí,
moltes vegades
em passa això.
Parlem de la forma,
un cop tu ja
deixes la teva vida
en actiu,
professional
i passes
fent altres coses
perquè no has parat.
Hi ha una cosa
que voldria que comentéssim
és el formentera fotogràfica.
Sí,
molt.
Doncs,
bé,
com no...
Molt ràpidament
perquè ens queda
poc temps.
Com no puc estar quiet
vaig a parlar...
Formentera és important
per la teva vida.
Molt,
molt perquè
jo tinc
molts fotògrafs
que els tenia
en llibres
o els tenia
veient exposicions
i vaig tenir la sort
de poder
congeniar amb ells
i és un regal
un regal
que ens hem fet
directament,
no?
Perquè de poder conèixer
grans fotògrafs
tant a nivell
català
com nacional
i fins i tot
internacional.
Deu anys,
vam estar deu anys
fins que
el Consell
encara no m'ha donat
el perquè
el vaig a par
directament
de Formentera
però vam estar
deu anys.
Deu anys
fantàstics
que m'ha aconseguit
molts amics
tant fotògrafs
com a persones
que van assistir-hi.
Francesc Fàbregas,
Sant Justenc,
fotògraf,
productor musical
del món de la cultura,
vaja,
director de programes,
cap de programes
de TV3.
No,
del 33.
Disculpa,
del 33,
sí,
abans ja ho hem dit bé.
I sobretot Sant Justenc,
per això avui
ha vingut el programa.
Ens hem quedat curts,
evidentment,
amb mitja hora
és complicat.
Sempre acabem
amb una cançó.
No només avui
que la música
forma part important
del programa,
però vaja,
si hi hagués
una cançó,
que és difícil,
que diguéssim,
ha marcat la teva vida,
quina triaries?
I jo escoltava,
hi havia una competència
entre nosaltres
quan parlàvem
del temps
de l'adolescència.
Jo era molt
de Neil Young
i dels Big Boys.
I hi ha una cançó
que es diu
Goodly Knows,
que per mi
és una de les cançons
dins del,
potser,
de les millors cançons
de la història
de la música pop.
Doncs amb aquesta
acabem.
Espero que t'ho hagis passat bé.
Nosaltres ens ha agradat molt
perquè t'hem conegut
una miqueta més
i com promés
hem de fer una segona part.
D'acord,
fantàstic.
Adéu-siau.
You never need
to doubt it
I'll make you
so sure about it
God only knows
what I'd be
without you
If you should
ever leave me
Well, I can still
go on
Believe me
The world
could show
nothing to me
So what good
would living do me
God only knows
what I'd be
without you
And God only knows
God only knows
what I'd be
without you
If you should
ever leave me
The life would stir
God only knows
God only knows
Fins demà!