Fins aquí el programa.
Of dystopic claims. Of your thoughts, your actions entertained. And you have grown to be a real human being and a real hero.
And a real hero, real human being. And a real hero, real human being. And a real hero, real hero.
Real human being and a real hero. Real human being and a real hero. Real human being and a real hero.
Real human being. Real human being. Real human being.
Benvinguts al número 33 d'aquest programa que estimeu tant, que torna amb una segona temporada carregada de sorpreses musicals. Per començar avui, què farem, Bonaparte? Hem tornat de vacances una mica presciguita, la ment. Ens han hagut de trucar. On estàvem? A la costa blava?
A Cajula. Al Mocolo. I re, i estem molt contents d'estar aquí una altra vegada amb vosaltres. Els hem d'informar d'alguns canvis. Per exemple, el dia d'emissió del programa.
Ah, doncs sí. A partir d'aquesta setmana, nosaltres ja no estarem els divendres com abans ens teníem el lustracisme radiofònic de 11 a 12, els divendres no. Aquest any o aquesta temporada, aquesta setmana o temporada, estarem els dijous de 10 a 11. O sigui que, sisplau, sintonitzeu-vos els dijous. És un molt bon horari perquè divendres no treballi, suposo que la majoria de gent divendres no deu treballar i els que no, doncs, bueno, però encara bé l'últim dia de la setmana.
Hem escoltat Real Hero, de College and Electric Youth, una cançó que pertany a una pel·lícula que es diu Drive, una pel·lícula de l'any passat o de fa un parell d'anys, el 2012, em sembla, del director Nicolas Wendingrath. Una pel·lícula que els aconseiem, no, Godiva? Doncs sí, per mi de les grans pel·lis revelació d'aquesta darrera temporada i d'això ens sabem una mica, aquests dos. Jo i alguna part.
No, no, no.
No. No. No.
No, no, no, no.
No, no, no, no, no.
No, no, no.
Tick of the clock dels grans, bueno no grans, són molts jovenets, però els molt bons cromàtics, que des d'aquí us recomanem que feu un repasset a la seva discografia, amb especial atenció al seu últim disc de fa un parell d'anys que val bastant la pena. I seguirem conduint per la carretera de nit, no, Godiva?
Doncs sí, precisament en aquesta pel·lícula, el protagonista, un gran actor, que és el Ryan Gosling, que totes les dones ens tornen a bojes, bàsicament. I en aquesta pel·li li treuen molt de suc perquè aquesta jaqueta que porta tan bé no només és una jaqueta, és algo molt més important. I si no, mireu la pel·li si no l'heu vist.
Bé, de què és Drive? Per la gent que no l'hagi vist, que ja triga corrents a anar a buscar aquesta pel·lícula al videoclub, si és que encara hi heu de vagi el videoclub o a l'internet. Bueno, aquesta història és una mena d'homenatge al cinema policià i criminal dels anys 80, amb un conductor professional que pels matins treballa fent d'extre el que seria el cinema, el món del cinema,
i a les nits lloga els seus serveis per fer atracaments i altres coses. I tot canvia quan s'enamora d'una dona amb un fill i que té el marit a la presó. I a partir d'aquí es lia tot. No ho explicarem res més per no fer el que ara se'n diu un spoiler. Godiva, et va agradar tot la pel·lícula o sí? Molt poc, massa poc?
Tal com he dit abans, és una pel·li que avui destaca precisament aquest programa per a alguna cosa. No només per la seva banda sonora, que és excel·lent, està molt ben cuidada i és molt coherent amb el ritme i amb els sentiments que aporten a l'espectador. Perquè entre molts dels adjectius que podríem dir d'aquesta pel·lícula és d'una violència ultramoderna. És sanguinolenta però sense arribar a l'extrem.
Hi ha molt of de les coses. És silenciosa. No és una pel·lícula amb molt de diàleg però no cal. No us espereu una pel·lícula d'acció constant perquè no ho és. De fet, hi ha una anècdota bastant bona que és que als Estats Units una dona que va veure el tràiler per internet va denunciar a la productora perquè se va sentir estafada quan va anar al cine. Perquè el tràiler sí que és un tràiler que sembla que hagi de ser fast and furious, no sé si sabeu de què parlo, una pel·lícula d'aquestes sense més notorietat.
Ivan al cine es va treure una pel·lícula íntima amb alguna seqüència d'acció, per cert, brillantment dirigida, però no és la pel·lícula d'acció que ella esperava. És una pel·lícula íntima, petita, de personatges i, com veieu, viva, doncs que et toca la fibra. I el més fort de tot és que va guanyar el judici. Però això suposo que passa als Estats Units i a pocs llocs més.
Com a referència per a la gent cinèfila que ens pugui escoltar, malgrat que aquest programa no sigui el 100% cinèfil, encara que ens agradi molt el gènere, dir-vos que jo vaig tenir la sensació, no sé si bona part d'ella està d'acord, que era una barreja, perquè hi vulgui classificar una mica, que costa a vegades parlar, sobretot un director que no és gaire conegut, per mi reminiscències dels hermanos Cohen i de Tarantino. Perquè té una rauxa, un punt molt extrem, però a la vegada molt poètic,
per expressar certs sentiments que molts cops no són agradables. Sí, sí, sense cap mena de dubte, i a més a més, veu de les fonts originals dels anys 70-80, de Freed Kings, French Connections, el senyor Don Siegel, el propi Clint Eastwood, més fent d'actor que dirigint, val la pena, val molt la pena.
per acabar aquest speech que hem fet una mica llarg però enteneu-nos perquè és el primer dia i estem una mica oxidats després d'aquestes vacances tan maques. A dir-vos que el tema que acabo de sentir era Night Call de Kavinsky i el proper que sonarà és Under Your Spell de Desiré.
No, no, no.
I was wondering, do you know the difference between love and obsession? No. And what's the difference between obsession and desire? I don't know. Do you think this feeling can last forever? You mean like forever, ever? Forever, ever? Forever, ever? Forever, ever? Sure. God, I hope so.
Sí, sí.
No, no, no.
I don't eat I don't sleep I do nothing but think of you I don't eat I don't sleep I do nothing but think of you
No, no, no, no.
Esta seria la primera frase de la pel·lícula Drive
mentre el senyor Ryan Gosling parla d'esquenes a la càmera amb un mòbil i encara no sabem de qui és. A partir d'aquí hi ha el que per mi, juntament amb el final, que no us esbetllarem, és la seqüència més potent de la pel·lícula. A temps real i realment val la pena que la tingueu en compte i que la veieu.
I ara passarem a una altra cançó de la banda sonora. No estan ordenades a nivell de pas del temps, no? Cronològic anem fent. Ens ha semblat, bueno ho hem trobat així i així us ho passem. I ara doncs passem a Oh My Love de la Katia Ranieri i el Riz Hortolani. Un tema que no té res a veure amb la resta de temes, per l'olíric.
per lo clàssic, per lo del 60 que és, perquè aquesta sònia és del 60, no és d'ara, i que per mi és el gran tresor precisament pel contrast respecte als altres temes. I si no ho enteneu, quan l'escolteu jo crec que trobareu el kit o la diferència. També és veritat que està fet servir d'una manera molt intel·ligent dintre del film bàsicament perquè és a la part final, no us ho desvellaré en quin moment la fa servir el director, però és brutal l'impacte de la cançó
del sentiment de la cançó respecte al final i a la narrativa i sobretot a la imatge que l'acompanya. Oh, my love, look and see The sun rising from the river
nature's miracle once more will light the world. But this light is not for those men still lost in an old black
Un dia, un dia més brillant,
El dia que cridaré, que cregui, que cregui,
i de natura
That all can start again As the stars must fade away To give a bright new day
Bé, canvi de registre total amb la Catina Ranieri del que havíem estat escoltant fins ara a la banda sonora, és a dir, d'aquests temes més electro-pop, electro-rock que hem escoltat fins ara i que no són ni millors ni pitjors, simplement diferents. I sí, Oh! My Love, cap al final, no els hi diem res, volia dir la que passa al final.
T'atreveixes? Potser no ens escolta ningú, que és el més probable. Poden passar dues coses, amb un tio que condueix per mafiosos i atregadors de bancs, que es compri una casa,
O que trupell un gat. O que trupell un gat. Per tant, no us direm si trupell un gat o si es compra una casa a una hipoteca. Per tant, no heu d'endevinar. O se'n va a la via catalana, que també li pot passar. O se'n va a la via catalana. Va per la nacional 340 o la 50. A la nacional 340 o la 50. A la nacional 340 o la 50. A la nacional 340 o la 50. A la nacional 340 o la 50. A la nacional 340 o la 50. A la nacional 340 o la 50. A la nacional 340 o la 50. A la nacional 340 o la 50. A la nacional 340 o la 50. A la nacional 340 o la 50. A la nacional 340 o la 50. A la nacional 340 o la 50. A la nacional 340 o la 50. A la nacional 340 o la 50. A la nacional 3
i s'ha agafat a mans i ja està a la convergència. Seguim i seguim per potser el nom més emblemàtic, més famós, més històric, no sé com dir-ho, de la llista, que és el senyor Breané.
Un tipus que és impossible d'activar, impossible d'encasillar amb res perquè es mou des de principis del 70 i segueix movent-se amb infinitat d'estils, infinitat de grups, infinitat de produccions, des de Rocks & Music, que va ser el seu primer grup, fins a un Stalking Heads o fent música per ell mateix. Música sempre experimental, arriscada i d'una qualitat absoluta. Quina és la cançó que sentirem?
El tema que és el darrer d'aquest programa, que com podreu comprovar no és gaire llarg, us hem avisat. No obstant, crec que de continguts musicals és molt bo. El tema és An Ending Ascent de Brian Eno, que per mi, particularment a la meva vida, és un tema molt important. I si no, escolteu-lo i a veure què penseu.
No, no, no, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No sé si t'agradaria dir-te això, però no sé si t'agradaria dir-te això, però no sé si t'agradaria dir-te això.
No, no, no, no.
M'agradaria que t'agradessis.
M'agradaria veure-la.
A Real Hero tornem a punxar aquest tema per finalitzar aquest programa número 33 de Godiva Bonaparte que d'alguna manera aquest heroi o antiheroi ens ha ajudat a conduir aquesta pel·lícula Drive i l'inici d'aquesta segona temporada que estem molt contents de retrobar-nos amb tots vosaltres. Com sempre, Bonaparte, si els hi pots recordar, a partir d'aquesta setmana, quan els escoltaran?
Dijous, de 10 a 11, mentre sopeu o quan acabeu de sopar, mentre esteu fent el cigarret o el cafè o la copa o el puro, ens escolteu. I si no ens escolteu, doncs mira, escolta'm. Nosaltres ens ho passem molt bé, saps? Que és el que ens interessa. Per tant, per tant, us desitgem molt bona nit i que això torna i continuar, vull dir que... C'est la vie, no? C'est la vie. Bona nit a tothom. Que dormiu bé.
I sometimes, and sometimes, and sometimes, I feel to be a real human being and a real hero.
i una real hero, real human being. i una real hero, real human being.
So close I want to do And you have room to be A real human being And a real hero
real human being and a real hero real human being and a real hero real hero
Be on your back, babe.