Fins demà!
Fins demà!
Molt bona nit, esteu escoltant el programa Godiva Bonaparte, benvinguts al programa número 34.
I avui farem un Napoleon solo, ja que la nostra amiga Godiva ens ha tornat a abandonar per les catifes vermelles. Té certa fixació amb això de les catifes. I bé, fent referència, heu pogut escoltar la cançó inicial. Alguns ja sabreu de quin grup estem parlant, es tracta de Talking Heads, i avui farem monogràfic. I no és gratuït fer un monogràfic de Talking Heads avui, ja que té relació amb la nostra amiga Godiva.
i espero que en breu podreu saber per què estic dient això i podreu saber-ho si consulteu el nostre Facebook. Hem sentit la primera cançó del primer disc dels Talking Heads, una formació que estava tocant des de l'any 34, però que no va gravar fins a l'any 77 el seu primer disc, Talking Heads 77, fent referència al nom, als caps parlant i a l'any en què va ser editat. UO, Love Comes to Town, és la primera que ens hagueu sentit, és la primera cançó de l'LP,
i seguirem en aquest viatge cronològic per la seva obra, i aquí us ve la segona cançó. Can we run that again? Is that the woman's voice I hear? I said, let's wait and see how...
First week, first week, first week.
Every sentence I use Refer to women and their names I Heard the one for last week I Heard it myself Make a reference to me And That's myself
Fins demà!
Last week. Last week.
Fins demà!
Bé, doncs hem seguit amb una cançó que ja pertany a la segona cara del primer disc, First Week, Last Week, Carefree. Primera setmana, última setmana, despreocupat. Els Talking Heads són un grup amb una trajectòria molt gran, molt eclèctica, però s'enquadren al seu naixement amb tot el que va ser el punk i el new wave americà de mitjans dels setanta,
una mica agafant l'aspiració de grups com The Mother Lovers, New York Dolls, la pròpia Velvet Underground, etcètera, etcètera. De fet, la primera gira que van fer a Europa van acompanyar els grans i mítics Ramones, amb el senyor David Byrne com a gran líder, compositor, etcètera, etcètera, Alma Mater, o Alma Pater, en aquest cas, d'aquest meravellós grup. Seguirem, i seguirem pel que possiblement sigui la seva cançó més coneguda,
una de les més famoses, com a mínim de la primera època, i em refereixo a Psycho Killer. Però aquesta cançó heu de saber que pertany a un període anterior al propi naixement de Talking Heads. David Byrne la va composar ja l'any 74 amb el seu grup anterior, que s'anomenava The Artistics.
i us posaré una versió, no la que tothom coneix, diguéssim, que és aquest primer disc, boníssima, sinó que us posaré una demo que van gravar justament abans d'editar aquest disc, Talking Heads 77, que esteu gaudint i escoltant aquesta nit de dijous.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé, després d'aquest gran Psycho Killer, que com heu pogut veure més aviat sentir, bé, la qualitat no era la millor, però jo crec que valia la pena, ja que a nivell històric aquesta gravació va suposar segurament l'inici i la definitiva consolidació del grup.
Què més? Seguirem. Saltarem i ja deixarem el primer disc, que us convido que escolteu sencer, ja que val la pena. Suposo que molts heu fet i altres ho hauríeu de fer. A part, comentar un tema. Els Talking Heads són molt difícils d'etiquetar, pràcticament impossible. Sí que aquest primer disc, només aquest, el podrem, com us deia abans, enquadrar amb el que va ser la New Wave americana.
dels anys 70, però ràpidament van agafar influències múltiples, sobretot les que imposava, d'una forma correcta, el seu cantant i líder, David Byrne. Per què us dic això? Perquè el següent disc, d'un any després, More Songs About Building, és un disc on apareix una figura clau en el que serà l'evolució del grup, que és el senyor Brian Eno.
Per qui el coneixeu, ja us podeu imaginar què suposa tenir el senyor Brian Eno a un grup, és a dir, experimentació. I veure com aquest disc amb un so bastant new wave, encara que molt particular, costa d'imaginar una mica els Talking Heads fent de talones els Ramones amb el públic que normalment veurà els Ramones. Però bé, hem de pensar que realment si algú té la new wave americana és que és molt eclèctica.
Però seguim. El que podrem escoltar de More Songs About Buildings and Foods és quelcom diferent del que hem sentit d'aquest primer disc. Jo us convido a que obriu bé les orelles, obriu la ment també, i us desvinculeu una mica del Psycho Killer o del Burning Down the House o de les cançons més conegudes de Talking Heads per realment arribar a entendre la magnitud
del que proposen aquesta gent, que va molt més enllà. Etiquetes, si trobareu post-punk, no estic gaire d'acord, art-punk, art-music, art-pop, aquests grups que costa d'etiquetar. Igual que costava d'etiquetar el grup originari de Brian Enos, és a dir, Roxy Music, amb la qual cosa l'empremta d'aquest senyor, un dels grans creadors musicals del final del segle XX i inicis del XXI, es deixa notar i d'una forma bastant, bastant forta.
Lluca! Lluca!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Bé, hem pogut escoltar la cançó que obre aquest disc, More Songs About Buildings and Food, que és la Thank You for Sending Me an Angel. I després hem passat a una cançó que us l'he posat no perquè sigui de les millors d'aquest disc ni de la més representativa, però va ser molt important. És el Take Me to the River, que molts l'haureu, evidentment, associat al seu creador, que és el Green, una cançó molt famosa, personal aquí per Talking Heads.
Això va fer que entressin al top 30, diguéssim, de les vendes, de les cançons de vendes als Estats Units i gràcies a aquesta cançó van començar a ser coneguts més enllà dels ambients més seguidors de la música underground.
Doncs bé, d'aquest segon disc hem escoltat aquestes dues cançons, també us convido a que l'escolteu. Potser no és tan mític, no té tants temes recurrents com els del primer, però és un disc de transició i molt interessant per entendre el que passarà després. I què passa després? Passem a un disc que us recomano, que si podeu, i encara us agrada el vinil, us el compreu, perquè és un d'aquests vinils antics truquelats i molt macos,
que és un disc molt especial. És el Fear of Music, por a la música, inspirat en una enfermedad de gent que té una mena d'atacs d'epilèpsia quan escolta música, melofòbia, diria que es diu, i on Brian Eno es deixa notar una mica més. David Byrne també s'obre una mica més i trobem un disc menys, si voleu, melòdic i més experimental, però que val la pena que tinguem en compte.
Farem el mateix, posarem un parell de temes seguits. D'entrada us posaré un que es diu Isimbra, que comença a denotar el gust de David Byrne per la música ètnica i que és curiós perquè ve d'un poema dadaïsta, Gadji Berri Bimba, d'Ugobol. Per tant, amb aquests antecedents ja us podeu imaginar una mica per on anirem.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit!
Life During War Time, una altra de les cançons, potser la més coneguda d'aquest Fear of Music.
I bé, estem a l'any 78-79, i aquí els Talking Heads, la formació original, diguéssim, Martina Weizmour, la baixista, que està casada amb el senyor Jerry Harrison, el guitarrista i teclista i segon cantant, que prové dels grats Modern Lovers,
i el propi David Byrne, juntament amb Chris Franz, del Bateria, van decidir agafar, no sé si dir un any d'abstinència musical pel que es refereix al Talking Heads, perquè tots van seguir fent la seva carrera com a productors, o, per exemple, sense anar més lluny, Martina i Jerry, que, per cert, no us he dit abans, estaven casats des d'abans de la publicació del primer disc de Talking Heads,
van formar el grup TomTom Club, que bé, el primer disc no està malament i li podíeu donar una ullada. I el senyor Byrne amb el seu amic Brian Eno van encapçalar alguns projectes musicals, també alguna cosa de teatre, barrejant música, força interessants. Però pel que avui ens interessa, que és una mica seguir la línia dels Talking Heads, hem de saltar cap a l'any 80...
amb la publicació del Remaining Light, un LP on Brian Eno ja és signe, com a mínim, totes les cançons al costat de la Birbine i on tornen a aparèixer els protagonistes de la carrera que fins ara han pogut escoltar, Talking Heads. Però a partir d'aquest moment la cosa es complica més.
i hi ha col·laboracions externes, s'uneixen grans músics, entre ells, per exemple, i no s'entendria la deriva que pren Tolkien Heads, amb el senyor Bernie Borrell, un dels components, el teclista de fang cadèlic, un grup dels anys 70, de fang molt esbojarrat, els que ells agrada el fang, el fang de veritat, són la majoria fans d'aquest grup,
I bé, la cosa canvia, canvia, agafa una nova dimensió, sense oblida de les arrels, tot el que hem pogut sentir fins ara, i a partir d'aquí apareixeran un seguit de discos força interessants, una mica diferents, dels que seria el Psycho Killer, de Talking Heads, i que us convido a que en aquesta segona part del programa seguiu amb atenció.
Començarem per el que potser sigui la cançó més coneguda, més assequible també, d'aquest quart disc, si no perdo de compte, Remaining Light, Once in a Lifetime.
Fins demà!
This is not my beautiful house And you may tell yourself This is not my beautiful wife Letting the days go by Letting the water hold me up Letting the days go by Water flowing underground Into a blue again After the money's gone Once in a lifetime Water flowing underground Same as it ever was Same as it ever was Same as it ever was
Fins demà!
Bona nit. Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bé, i a partir d'aquí l'ascens cap a la fama no multitudinària, però bé, a partir d'aquest any 80 els Talking Heads van esdevenir un grup conegut per la majoria de gent, inclús sortint a Radiofórmules, etcètera, etcètera, que no té res a veure amb la qualitat del grup, ni deixa de ser bo ni dolent.
El que sí que està bé comentar és que aquest últim... Seria l'últim disc on va col·laborar el senyor Brian Eno. Hi van haver problemes amb la banda, hi van haver també problemes a nivell legal, a nivell de drets d'autoria de cançons... En definitiva, aquest senyor Brian Eno va abandonar la producció i la col·laboració dels Talking Heads
com ja havia passat amb altres grups, sense anar més lluny en Roxy Music, on la seva col·laboració també només pertany a els primers discs, és un tio, jo crec, tan eclèctic i tan inquiet que a la que porta dos, tres anys o quatre col·laborant en un grup necessita escampar la boira. Disc d'estudi...
trobem que fem un salt cap a l'any 83 i entremig tenim el The Name of This Band is Talking Heads, que és un directe. Escoltarem un directe, però no escoltarem aquest. Escoltarem un altre, del qual ja us parlaré més tard, que és potser el directe més famós que tenen. Després us ho explicaré que hi ha una pel·lícula al darrere, etcètera, etcètera. Però saltem l'any 83 en el seu següent, ja sense veia nen o disc d'estudi, i estem parlant de l'Speaking in Tongues. Com veureu,
Ara sí que ja trobem a cada disc dels Talking Heads com a mínim una cançó que podríem, per resumir, dir que és famosa i uns singles que sí que ja es converteixen en èxits de venda. En aquest cas, en els Speaking Tongues, trobarem una cançó que suposo que molts de vosaltres coneixereu, que és el Burning Down the House, que va saltar les llistes a ocupar números 2 i 3, depenent de si és la llista americana o la llista britànica.
I res, sense més il·lació, d'aquest disc sí que us poseu les Piquintongues, un parell de cançons, i espero que les disfruteu.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
There was a time
Fins demà!
Fins demà!
This must be the place, una de les cançons, sense cap mena dubte, més maques de Stalking Heads. I bé, després d'aquest Speaking Tongues de l'any 83, apareix l'Stop Making Sense, que és un disc i al mateix temps una pel·lícula. I una gran pel·lícula dirigida per Jonathan Demme, director que fa un parell o tres anys ens ha deixat, s'ha mort.
i que val la pena, on apareixen una mica tots aquests temes que hem anat sentit en estudi però en directe i que realment val la pena el disc, per suposat, i també que mireu la pel·lícula que està molt, molt bé. Segurament és una de les pel·lícules musicals, no sé quina etiqueta posar-li, més interessants com a mínim del final del segle XX.
Què tenim després? Anem acabant ja. De fet, ens queden, jo considero, dos discos només dels Talking Heads, el Little Creatures i el True Stories, any 85 i any 86, i després ja aniríem a buscar el Naked, de l'any 88, que sí que és veritat que és l'últim disc dels Talking Heads, després els vam dissoldre i comença la carrera absolutament ja en solitari de David Byrne, però per mi ja seria el primer disc de la carrera en solitari del senyor David Byrne més que l'últim de Talking Heads.
Escoltarem un parell de cançons ja per despedir-nos, un de cada disc, Little Creatures, farem el famós Enxigós, un hit en el seu moment, i després una altra cançó molt coneguda, també molt famosa, molt d'èxit, són discurs molt venuts, del True Stories, que és el Wild Wildlife. I fins aquí el nostre repàs d'avui a un grup mític, emblemàtic, bo, etcètera, etcètera, que són els Talking Heads, amb David Byrne i a vegades Brian Eno, al capdavant
I res més, només dir-vos que espero que us hagi agradat, que ens seguiu sentint i que la setmana que ve ja tindreu aquí la vostra amiga Godiva, que torno a dir-vos, consulteu el Facebook del programa perquè hi veureu una relació molt potent amb el programa d'avui a nivell d'imatge. Res més, un petó, bona nit i fins la propera.
No time to think about what to tell him. No time to think about what she's done and she wants. Hey, hey, hey, hey, hey, hey! Before I was put in shoes, back where I met and she wants.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!