Sí, sí, sí, fantàstic. Bé, doncs, se'ns ha agafat el temps. El que deia abans d'Urdes, dius que potser no omplim, que estem solets. No, mira, avui farem més tard que mai. Vinga. Doncs, petons a tothom i ja ens trobem el dijous que ve, d'acord? Molt bé, vinga, fins dijous.
Fins demà!
My name is Malcolm McLaren. He has blocked you many things in my time. But the most successful of all was an invention of mine that called punk rock.
Bavide yourself four kids. Make sure I like each other. Make sure I know.
There was Steve Jobs, 18 years of age, a brilliant cat burglar. I nominated him guitarist. Fire, fire, fire, fire! Ah, there's another venerable cook, 17 years of age, a phenomenal acrobat, in a one condition, always on top.
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
Molt bona nit, esteu escoltant el programa número 35 de Godiva Bonaparte. Avui una miqueta de música i cinema, o la música dins del cinema, amb una de les pel·lícules més potents que tracta sobre un grup de rock.
Esteu escoltant el senyor Malcolm McLaren, que, per què no ho sàpiga, és el fundador, inventor i productor dels Sex Pistols.
I la banda sonora que sentirem avui és de la pel·lícula The Great Rock'n'Roll Swindle, el més gran engany de la història del rock'n'roll.
Una pel·lícula de l'any 80 dirigida per Julian Temple.
Bona nit. Bona nit. Bona nit.
Oh, fuck, it's awful. Ice on top, eh? The piss.
Oi, I know. Oi, Steve. Roadrunner. Roadrunner. Should we do Roadrunner? Mate, that's fucking awful. Stop it. Stop it. It's fucking awful. Ah!
I don't know the words. I don't know how it starts. I've forgotten it. Hold on. Stop a second. Stop. Stop. Stop. Stop. Shout out how it starts.
Bona nit.
I drove past the stoppage shop And I walked by the stoppage shop And I felt that I was walking by the stoppage shop At the radio one In touch with the modern world I fell in love with the modern world Fell in love with platinum and roster At the radio one Roadrunner, roadrunner
Bona nit.
Roadrunner, Roadrunner. Oh, God, I don't know it. It's fucking ridiculous. Wish I had the world. Roadrunner, Roadrunner. I've got about 50 miles an hour. I've felt the tide throughout the modern world.
Fins demà!
Do we know any other fucking people's songs? Oi! Oi, do we know any other fucking songs that we could do?
Molt bé, fins aquí aquestes dues cançons. Suposo que, malgrat la destrossa que la sommeten els nostres amics expistols, Rotten, Vicious, Steve, etc., les he pogut reconèixer. Per una banda, el Johnny Bigood, del Chuck Berry, una cançó del rock, més pur i més americana, l'any 58, i després una altra cançó que pertany a un grup que va influenciar moltíssim a tota la unada punk, tant americana com anglesa,
que és el Roadrunner dels Modern Lovers amb, com sabeu, Jonathan Richman al capdavant. I per què comença per aquestes? Perquè són les dues primeres cançons que apareixen a la pel·lícula d'en Julian Temple i que, recomano, és una pel·lícula que podeu descarregar sense subtítols, està penjada a diferents llocs i que existeix una còpia en DVD sense subtítols també, igual que la antiga del VHS.
Si algú troba una còpia subtitulada, si us plau, que ho faci saber. Com us deia, aquestes dues primeres cançons són les cançons que obren la pel·lícula amb una mena de local d'assaig on estan assajant la formació original dels pistols i que sorprèn moltíssim per la modernitat visual amb la que Julian Temple comença aquesta meravellosa pel·lícula imprescindible per qui li agradi el cinema i la música.
I seguirem escoltant aquests meravellosos Sexpistols amb algunes cançons realment desconegudes pel gran públic. Després us explicaré el per què.
Fins demà!
Fins demà!
I got you in a camera and I got you in my camera. A second of your life ruined for life. You want to ruin me in your magazine. You want to come around in Marjorie. And now is the time. You got the time to realize. To have realized.
Down, down, down and I take you down on the underground Down in the dark and down in the quick Down in the dark where the tight right I fit Down with your pen and pad Ready to kill to make me ill Down
Bona Bona Bona Bona Bona Bona Bona Bona Bona Bona Bona Bona Bona Bona Bona
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I wanna be me i Substitute. Una sí que és una composició dels Pístols i l'altra dels grans Who, en concret de Pete Tomsted. Què hi trobem en aquest disc de la pel·lícula? De fet, què hi trobem en la pel·lícula i en el disc que, evidentment, la representa?
I trobem qualcom molt interessant, que és una mica el resum de què podria haver passat amb els pistols si no s'haguessin quedat amb l'antològic Nevermind the Bologs. Com us deia, no trobarem cap cançó, només una, de fet, i no és la mateixa versió, que apareix en el Nevermind the Bologs, el seu únic disc, primer i únic.
i per això ho fa tan interessant és un panorama molt eclèptic com la pròpia pel·lícula que ve a ser una mena de fals documental per dir-ho d'alguna manera en què passa que transgradeix totalment aquest to i es converteix en una mena de ficció imaginària passada de voltes i una mica lisèrgica amb el punt de vista del senyor Malcolm McLaren fent una mica l'explicació de què va suposar des del seu punt de vista evidentment això dels Sex Pistols i el seu gran invent del rock and roll
I seguirem, i seguirem escoltant cançons meravelloses com una petita joia que està en aquesta banda sonora, que és la següent, una versió impressionant d'Anarchy in the UK.
Moi, je suis l'antéchrist. Moi, je suis l'anarchiste. Je sais pas ce que je veux, mais je l'aurai. Je vais semer la terreur dans la rue. Car moi, je veux l'anarchie.
Alargie pour Uka, ça y est presque déjà. Des unies, Royaume-Uni, avec ses rêves d'un prix unique. Oui, moi, je veux l'alargie. Le temps de la city, c'est fini.
Tout est bon pour y arriver. Je prends le meilleur et aussi le reste. Je me sers de mes ennemis. Je me sers aussi de l'anarchie.
Car moi, je veux l'anarchie. Et c'est la seule façon d'être. Qu'est-ce que c'est, le MPLA ? Ou bien encore l'UDA ?
Ou alors c'est peut-être Lyra. Oui, je pensais que c'était Uka. Ou... Un autre pays.
On a tous nos bidonvilles. Moi, je suis l'anarchie. Oui, moi, je suis l'anarchie.
Bé, heu pogut sentir jersey me aquest meravellós...
Anarchy in the UK, o millor l'Anarchy for the UK. I ara us deixo amb una altra peça meravellosa ambientada a una roller disco amb els Black Arabs fent música disco a partir dels Sex Pistols.
Bap-ba-du-ba-de-de-dum-dum.
Gràcies.
Fins demà! Fins demà!
Yeah, yeah. Yeah, yeah. Yeah, yeah.
Fins demà! Fins demà!
Bona nit! Bona nit!
Hold on! Give it some fire! Fire! Fire!
Bona nit!
Fins demà!
Fins demà!
Estem escoltant Freaking in the Ringing, una cançó tradicional dels mariners anglesos arrenjada pel gran Steve Jones, guitarrista dels pistols. I això em porta a seguir el programa en aquesta línia. És a dir, estem en l'impàs en què els pistols desapareixen i de la seva ruptura apareixen un seguit de grups molt interessants.
Entre ells, el grup capitanejat per Steve Jones i el bateria Paul Cooke, que es deia The Professionals. En aquest disc de Gret Rock and Roll Swindle teniu unes quantes cançons que són una mica la llavor del que seran The Professionals.
amb un parell de discos, en especial molt, molta atenció al seu primer disc, que val molt la pena, i que bé, aquí tenim un seguit de cançons que ara us posaré, que són una mica el germe en la llavor del que després van ser aquests dos components dels pistols. Per una banda, el guitarrista Steve Jones, per l'altre la bateria Paul Cooke, i aquí teniu Silly Thing.
Fins demà!
What you gonna say?
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Silly Thing i I'm a Lonely Boy, dues meravilloses cançons, dues peces, dos tamassos, que ens conviden ja a entendre el que va ser el punk molt més melòdic dels anys 80 cap a postures més pop, sense perdre la força i la contundència. The Professionals, I Didn't See It Coming, és el nom del seu primer disc que a la gent que li agrada aquest tipus de música us recomano moltíssim. I seguirem.
És una pel·lícula molt curiosa. Per exemple, Johnny Rotten no apareix en la pel·lícula només en imatges d'arxiu o passat a el que seria l'animació. I per què? Perquè qui conegui una mica la figura del senyor Johnny Rotten ja es pot imaginar perquè renegava dels pístols, estava enfadat amb tothom, etc. I un altre protagonista que també només apareix en imatges d'arxiu és Glenn Matlow, que va ser el baixista previ al senyor Sid Vicious.
L'Emman Locke el van fer fora dels pistols per dir que li agradaven els Beatles. Bé, això és el que diu la llegenda. En realitat, el que buscava Malcolm McLaren era una figura que ha acabat sent i ha de venir mítica. Per tant, el temps li ha donat la raó com han sigut vicius.
I han sigut vicius, més enllà de ser un yonqui i d'haver mort massa jove segurament, a nivell musical, ja sabeu que a la majoria de concerts li desendollaven el baix. Però bé, té la seva gràcia i la seva importància en un moment molt estètic també del punk. I a part del que va fer, o va deixar de fer amb els pistols, també té una petita carrera en solitari,
de la qual ara us faré 5 cèntims.
And now the end is near And so I face the final curtain You can't, I'm not the queer I'll state my case of which I'm certain I've lived a life that's full
Fins demà!
Fins demà!
Much more than this I don't know Why? At what time? I'm sure you knew
Tomà!
I killed a cat and my eyes flashed north in the day way. Oh no, oh no, no me, no me.
Fins demà!
Fins demà!
That car's fine-looking, man. It's someone else.
Fins demà!
Hey, looky here, watch out this. Never thought I'd do this before, but here I am, I'm knocking on her door. My car's out front, but it's all mine. It's a 41 job, not a 59. I got that girl, and I'm thinking to myself, she's so fine, looky, man, wow, she's something else.
Bé, sense cap mena de dubte heu pogut escoltar el My Way del Sid Vicious, una cançó segurament la que ha deixat a la posteritat, i després aquesta meravellosa versió de Something Else, i ara de fons esteu escoltant el Camona Brivadi, una altra versió molt deconstruïda, o potser no tant com altres, d'un gran clàssic del rock americà.
My Way, Bé, Sid Vicious recordeu que totes les cançons totes les podeu trobar a la banda sonora de la pel·lícula Great Rock'n'Roll Swindle i bé, moltes coses us recomano que veieu hi ha una cosa interessant, el My Way de Sid Vicious hi ha un director de cine suposo que coneixeu tots, és Corsese que és un gran fan de la música rock de la música en general i especialment de la música rock que la utilitza en una de les seves pel·lícules al final de tot a veure si descobriu quina és
i és curiós perquè la segona cançó que heu escoltat, el Something Else, guarda, parlant de la pel·lícula, parlant de les imatges de la pel·lícula, guarda molta similitud amb una pel·lícula molt famosa, i una de les seqüències més famoses de la pel·lícula, em refereixo a Taxi Driver, on el senyor Scorsese és possible, no m'atreveixo a dir-ho, per això m'entrabanco, perquè algú se'm pot tirar a sobre...
Però quan veiem a Travis davant del mirall, recorda moltíssim la seqüència on apareix Something Else, la cançó que heu sentit, a la gran The Great Rock'n'Roll Swindle. Sense cap mena de dubte, el senyor Scorsese segur que havia vist aquesta pel·lícula i no dic que hagi copiat, però potser s'hi va inspirar.
Bona nit! Bona nit!
Bona nit. Bona nit.
Fins demà!
I just want to play with my band. Are you good enough for me? Hiya, boys, I'm the chosen one. Can't you fucking see? I'm a jealous god and I want everything. And I love you with a knife. I'll take you if you're ready for me. I'll give you my life. Oh, it is right for me.
The time is right for me. Now, I'll kill Elvis Presley night in 1959. I love Shakespeare, I love Shakespeare!
Bona nit.
Fins demà!
Bé, heu pogut sentir aquesta The Great Rock on the Swindle, que és una cançó molt curiosa,
A la pel·lícula apareix com una mena de càsting buscant el cantant després de la fugida d'en Johnny Rotten, i de fet va estar a punt de succeir una cosa així. La veu, que inclús té certa similitud amb Johnny Rotten, és d'una figura prou desconeguda, però que val a prendre d'en compte, en Temple Tudor, amb aquest gran cognom.
que té un parell de discs prou interessants a finals dels 70 i inicis dels 80. Doncs van estar en punt d'emprendre un projecte substituint en Johnny Rotten i, evidentment, Sip Vícius per Glenn McClough, el baixista original, però al final no van així i cadascú va tirar cap a la seva banda. I amb referència a Temple.org, seguidament us posaré una cançó que es diu Hukilbambi, que evidentment també apareix a la banda sonora,
i que, en el fons, és el títol d'un projecte original que hi havia a l'estil Hard Day's Nights dels Beatles, una pel·lícula amb cert pressupost, sobre els sexpístols i que mai va ser possible. Mentre que, de fons, sentiu aquesta versió lisèrgica de rock around the clock.
Bona nit! Bona nit! Bona nit!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà! Fins demà!
Fins demà!
Bé, i després d'aquesta meravellosa Hukilbambi, acabarem com comencem, aquest que podeu sentir de fons. És qui ens obria el programa, és a dir, Malcolm McLaren, una mica l'inventor de tot plegat. You Need Hands, es diu aquesta cançó de despedida, perquè aneu a dormir...
Bé, doncs res, només desitjar-vos bona nit i esperem que el proper dia ens vulgueu seguir sentint. I només una cosa, recordeu una cosa molt important, molt important. Never trust a hippie.
Fins demà!
Fins demà!