Perd, fonamentalment, el que perd és connectivitat.
al corredor mediterrani, i en la mesura que sigui menys eficient o més eficient, lògicament també farà més competitiu la presència d'aquestes empreses en aquests mercats. No podem oblidar que cada cop més la logística té un pes molt gran amb el component total del cost de les diferents indústries, amb la qual cosa repercuteix de manera important a la competitivitat.
D'altra banda, Cambra ha explicat que el Ports està estudiant la possibilitat de construir una 8N terminal de creuer. S'aixecaria el moll adossat i estaria enllestida a mig termini, mai abans, ha dit, del 2017 o del 2018. Setmana clau per al futur de les centrals nuclears. Avui es reuneix a l'Hospitalet de l'Infant, al Baix Camp, la coordinadora de comitès d'empresa de les centrals de l'Estat. Faran una posada en comú de la situació actual de les centrals catalanes en vaga per les negociacions sobre el conveni col·lectiu.
Els treballadors catalans no descarten convocar aquesta setmana una gran concentració escor per reivindicar la seva postura. El 80% de les plantilles de bandallós i d'escor secunden aquesta vaga. I el sector sanitari de Tarragona es mobilitza aquest dilluns en defensa d'un servei públic gratuït i de qualitat. Amb aquest lema, el personal de diferents entitats com l'Hospital Universitari Joan XXIII i el Centre d'Atenció Primària del Camp de Tarragona enceten un calendari de protestes que es repetiran també dimecres.
Els tècnics de la paeria inicien avui una investigació per esbrinar les causes de l'incendi que divendres va calcinar la fàbrica de la farinera de Gualda a Lleida. Les flames també van afectar l'edifici anex. No hi ha danys personals perquè la fàbrica fa una dècada que està abandonada. I el ple de l'Ajuntament de Girona debatrà avui sobre el reconeixement de Leonor de Borbó com a futura princesa de la ciutat. Serà part de la moció promoguda per la CUP.
L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, ja ha advertit que dins el plenari no hi ha un suport majoritari per reconèixer la filla de Felip de Borbó amb aquest títol. Tot i això, ha recordat que el consistori només pot fer un posicionament polític simbòlic, ja que la decisió final depèn exclusivament de la sarsuela.
i Cerveres a Ciutat Gegantera de Catalunya del 2014 i a partir d'ara la capital de la Sagarra representarà totes les colles del país. Més de 400 gegants han envaït aquest diumenge a la ciutat en la trobada anual de gegants més important del país. El cap de colla dels geganters de Barbera del Vallès, Josep Torrelles, ha destacat l'alta participació de les entitats de la ciutat que han permès fer realitat aquesta festa.
De moment, de moment, gràcies a Déu, està viva perquè estem treballant-hi molt. Esperem que no ens acabin d'ofegar i que puguem seguir endavant.
En total han estat tres dies de festa que han envait Cervera, la capital de la Sagarra, amb més de 120 colles de grellers en què s'ha volgut demostrar que la cultura catalana està més viva que mai. I l'any vinent serà la ciutat de Terrassa la que acollirà aquests actes per convertir-se en la ciutat gegantera del 2015. I precisament a Terrassa avui s'inaugura la nova seu de l'arxiu comarcal del Vallès Occidental.
El nou equipament té una superfície superior als 3.000 metres quadrats i el Departament de Cultura hi ha invertit gairebé 5 milions d'euros. Entre altres fons, l'arxiu té més de 250 metres lineals de biblioteca.
Bon dia, passen 5 minuts de les 10 d'aquest dilluns 9 de juny. Segon dilluns de mes que coincideix amb la segona Pasqua o Pasqua Granada. Una jornada en què us oferirem alguns dels millors continguts, algunes de les millors entrevistes i seccions que hem tingut a Matins en Xarxa i els espais de les emissores municipals que fan que us oferim un programa creat entre diverses ràdios locals d'arreu de Catalunya.
Avui començarem coneixent presidents de prop, el nou llibre del periodista polític Josep Maria Martí Rigau, amb algunes de les experiències viscudes amb les primeres autoritats del país al llarg dels seus anys cobrint les informacions sortides dels despatxos del Parlament i la Generalitat.
Des de Ràdio Vic coneixerem tot el que cal saber sobre els llagums a l'espai de l'Arbolari i sabrem com es van conèixer el corresponsal a Rússia, Llibert Ferri, i el seu fill, Aliosha. Aquesta i altres vivències que recull a viatge a Moscou. Com sempre diem, en aquests moments, diverses emissores municipals d'arreu del territori uneixen les seves antenes per emetre una nova edició de Matins en xarxa.
Matins en xarxa, de dilluns a divendres, a la teva ràdio local. Amb Marc Lobato.
La figura de president del govern, ja sigui català o espanyol, és percebuda sempre des de la distància per la majoria dels ciutadans. Percebuda des de la distància o mediada, interrompuda i separada per la pantalla de televisió, l'altaveu de la ràdio o les pàgines dels diaris o d'internet.
Són pocs els que hi tenen accés directe, de tu a tu, i encara menys aquells que coneixen la cara menys pública d'aquests càrrecs polítics que, malgrat l'evidència, sovint oblidem que tenen també al darrere una història personal, unes pors, unes ambicions i un seguit de situacions viscudes, bones i dolentes, que els han dut fins al lloc que ocupen.
Una de les persones que ha tingut la sort de creuar-se amb un bon grapat d'aquestes autoritats és el periodista Josep Maria Martí Rigau, periodista especialitzat en política, director del programa Parlament de TV3, que ara explica algunes d'aquestes vivències i converses a presidents de prop. Un llibre publicat per Arista. Josep Maria Martí Rigau, molt bon dia. Bon dia, Marc. Un llibre que arrenca amb la figura del fa poc desaparegut Adolfo Suárez. El solitari, diu vostè.
El solitari perquè la meva experiència el vaig conèixer de molt jove i, curiosament, en un camp de futbol, el camp de l'Atleti de Madrid. I era una persona que les 4 o 5 vegades que hi vaig accedir directament, que hi vaig parlar allà a Madrid, aquí a Barcelona, sempre el veia sol i una mica amb una cara una mica melancòlica. Era una persona que realment...
pensava molt, molt accessible, una persona d'un encant fantàstic, de fet havia sigut director general de Televisió Espanyola, en uns anys que només hi havia Televisió Espanyola, i ell no sortia per pantalla, però em va aprendre, estic convençut que ell va aprofitar aquesta estada per aprendre coses de la comunicació, especialment la televisiva. Era una persona encantadora, però sempre se'l veia sol i m'ho ha posat una mica trist.
Comencem en un camp de futbol on es prenen decisions en aquella època. No sé si tant com ara, menys, més... En alguns camps es prenen encara i molt importants. Estem parlant de la llotja del Bernabéu. Això va ser, de més, un partit molt curiós. Va ser l'última edició de la Copa del Generalíssimo. Ja s'havia mort, el Franco. Era els anys 76. Ja s'havia mort.
Però encara li mantenien el nom i mantenien a la llotja la presència, militars, policies, guàrdies civils, moltes estrelles, ministres, tothom allà. I es va donar una circumstància. Aquesta final la van jugar el Betis i el Bilbao. I es va omplir Madrid i l'estadi Manzanares i Corrinyes i de banderes andaluses. Era el moment de l'eufòria...
I això, a la mitja part, van obrir pels periodistes, la llotja, i es va donar una circumstància absolutament casual. Jo anava amb vestit i americana. I només era un altre periodista, jo, que anava amb vestit i americana, perquè feia calor, era a finals de juny, i llavors no se sap per què. Hi havia el rei, evidentment, també, tota la família real, el príncep, i van dir, solo entran los que vayan correctamente vestidos. I sembla que correctament vestidos només anaven dos.
I hi vam entrar. I llavors, sí, sí, allà dintre vaig cooptar la indignació dels militars, dels ministres. De on vam allar? I responsabilitzava en aquell moment de tot el pobre Suárez. I el Suárez estava allà sol amb un racó, amb un got de Coca-Cola, em sembla que era, a la mà. No li feia cas a ningú. Hi havia el rei, totes les autoritats que et puguis imaginar...
I jo, clar, estava no cohibit, però una mica estranyat d'estar allà, no? I vaig anar cap a ell que estava sol, i allà vaig tenir una conversa simpatiquíssima, que li agradava el futbol, que era del Depor, que havia jugat de davanter centre, que les puntades més fortes no les havia rebut al camp, sinó dels seus col·laboradors de partit, etcètera. Realment va ser fantàstic, sí.
Aquests militars que estaven veient el partit i que parlaven, deien aquestes coses, li tenien una mica, entre cometes, jurada. A Suárez, d'una banda, per l'estat de les autonomies, que no entenien com es podia defensar la unitat d'Espanya i alhora l'estat de les autonomies, i d'altra banda també la legalització de la bèstia negra del franquisme, com diuen al llibre, que era el PSUC. El PSUC i el PC. I el PC, el Partit Comunista, correcte. Primer, a nivell de prova, van legalitzar el PSUC.
I unes setmanes després el veure que aquí a Catalunya, però esclar, llavors també es va veure que hi ha llavors, bueno, històricament crec que des de fa 300 anys, no és el mateix Catalunya que la resta d'Espanya o que Espanya. Però realment els militars, tota la persona, el que avui en dia li diríem caverna, que llavors hi havia molta de caverna, no?, i almenys els militars era un exèrcit franquista.
Estaven absolutament en contra de Suárez perquè el consideraven un traïdor, un traïdor al règim. Mentre que molts altres, les files demòcrates, l'oposició, els que havien patit persecució durant la dictadura, no se n'enfiaven, es malfiaven de Suárez perquè deien que una persona que venia d'on venia, amb el qual s'havia de fer perdonar constantment de tothom. I la seva solitud era extraordinària.
I en aquells moments ja Suárez defensava la necessitat de portar-se bé en Catalunya un cert interès que després alguns dels seus successors en el càrrec també han demostrat, sobretot al principi dels càrrecs. Recordem això. La llengua catalana és una de les expressions més completes, més perfectes, que jo conozco des del punt de vista del que puede ser el llenguatge. No solamente la leo des de hace muchos años, la entiendo, y además...
Cuando estoy en círculos reducidos, no muy amplios, la hablo. Apoyaré la reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña. Doncs d'una banda aquelles declaracions d'Aznar en una entrevista al Canal 33, d'altres després en un acte, en un mític de campanya, les declaracions de Zapatero, aquell famós apoyaré. Comencem pel primer, per Aznar, de qui diu que volia aconseguir el poder fos com fos.
De fet, va accedir a la presidència de Castella de Lleó, que va ser la seva inicial projecció, mitjançant una campanya d'acoso i derribo, que es diria en castellà no sortia l'expressió similar en català. Va fer la vida impossible el president que existia llavors, que era socialista, que es deia Demetrio Madrid,
Aquesta persona, un familiar, tal Demetrio Madrid, que era el president, repeteixo, de Castilla-León, tenia una petita empresa. I va haver-hi un conflicte laboral a l'empresa d'un germà del Demetrio Madrid. Li va fer una campanya brutal a cada sessió del Parlament de Castilla-León.
No li deia mai a aquest senyor Demetrio, però gairebé. Si vostè t'havia vergüenza, no estaria en la silla ni un minut o más. Al final no va aguantar la pressió. Demetrio Madrid no va aguantar la pressió. I gràcies a aquesta terrible pressió...
i comptant també amb persones que no estaven massa d'acord amb Madrid i que també eren socialistes i que al final van canviar el sentit del vot, és a dir, amb trànsfudes, va aconseguir la presidència de Castilla-Lleó. I a la següent van quedar empatats a diputats el Partit Popular i els socialistes i també mitjançant tota mena de maniobres va aconseguir la presidència ja per les urnes per segona vegada. És una persona que és el poder pel poder
i la distància també per la distància. Realment és molt... Jo som el president que més he viatjat, perquè vaig coincidir que jo estava delegat a Madrid de TV3, i vaig viatjar moltíssim, sempre, històricament, a TV3, abans amb els Reis, ara amb la família real no es viatja.
Però amb els presidents del govern normalment es fan tots els viatges. Jo estava a Madrid del 96 al 2000, com a mínim la primera legislatura estava allà, que és quan va dir això del català en la intimitat. Jo l'he conegut bastant, la intimitat. No he entrat a la seva amistat o intimitat perquè això és impossible. No han pogut parlar en català, llavors?
i jo no l'he sentit mai dir ni bon dia. Mai ni bon dia, eh? Va dir això, molt bé, però mai va dir ni... Mira que no costava gran cosa amb el Joan Rossell, per exemple, el president de la patronal actualment, que abans liderava els empresaris catalans, feia visites a Madrid, es veien, TV3 estàvem allà, ni adeu, bon dia, això que t'ho diu qualsevol. No, mai, ni una paraula. L'altra persona que sentíem de José Luis en Rodríguez Zapatero
Diu que va arribar el càrrec no tant per mèrit propi, sinó com per demèrit d'altri, de la resta. Demèrit de la resta, i també és una situació singularíssima la de Rodríguez Zapatero, perquè tenia, tenia, com a mínim tenia, la virtut, l'encert, d'estar en el lloc oportú, en el moment oportú,
i no tenien amistats en aquell moment amb ningú dels presents. Tornem a l'avançada i tornem a Castella-Lleó, perquè els dos arrenquen, tant com Aznar com Sabatero, arrenquen de Castella-Lleó. Va haver-hi un moment una crisi terrible al PSOE, estem parlant de fa 20 anys aproximadament, a la secció del PSOE d'allà, de Lleó. Una crisi interna terrible.
La mineria, que és molt potent a Lleó i, en fi, és gent molt curtida, les mines, en fi, no estan per sutileses de diàleg, volien imposar les seves postures, deien que els líders de Lleó i de Pontferrada, en fi, que no se sacrificaven gaire per la terrible vida dels miners, hi havia una confrontació absoluta.
I es feia de buscar una solució. Hi havia un jove que es portava, que reia, que es portava bé punts amb altres, no tenien amics i van dir, bé, circumstancialment, no m'anem a Zapatero fins que trobem una solució. I així es va accedir a la presidència, al lideratge de Castilla y Leo, del PSOE.
A partir d'aquí, això, com que inicialment no tenia amics, i a tothom li deia el que volia escoltar, perquè això ho va fer quan era president també, tu anava a un lloc aquí, apujaré l'Estatut que s'ha de la Palmetre de Catalunya. Després, la veritat, no va ser així, però és que anava a Euskadi i deia el que volien sentir els bascos, i anava a Andalusia, i deia el que volien sentir els... I, esclar, això durant uns anys s'aguanta. Indefinidament no. Ell, a nivell personal, encantador, però, esclar, veies que... I, a més, tot això...
sempre acaba amb la trajectòria de Zapatero que sempre els que han estat els més amics o els més aliats seus acaben sent els pitjors enemics. Per exemple, la seva primera legislatura com a president del govern, que va accedir... Com va guanyar? Després vaig a això. Com va guanyar? Està clar que l'11M va tenir una importància decisiva
I amb ell el van escollir, va guanyar també el congrés del PSOE on va ser escollit, perquè la lluita terrible, aferrissada entre els guerristes i entre el sector oficialista, per evitar, Alfonso Guerra, per evitar que Bono, José Bono, que era el candidat oficialista, liderés el PSOE, que tothom considerava que era escollir un senyorari general i un candidat,
que amb una Aznar en majoria absoluta no aconseguiria res. Doncs bé, sembla, es diu, clar, jo no hi ha proves feferents, però jo estava en aquell congrés i sembla que van així, que Alfonso Guerra va maniobrar amb els seus dictes perquè deixessin de votar Soe o la seva candidata, que era Matilde Fernández, i votessin...
Zapatero. Zapatero, sense gairebé voler ni entrar-se'n, com li havia passat allò uns anys abans, pam, secretari general del PSOE. I aleshores, que es presenti i que rebi una trompada electoral i després ja buscarem un altre candidat. Bé, hi ha l'11M i resulta que també, sense esperar-ho, és president del govern.
Mira, és allò d'estar en el lloc oportú, en el moment oportú, i al principi di a tothom el que vol escoltar. Però, esclar, a la llarga sempre és negatiu, això. Parlem amb Josep Maria Martí Rigau, periodista especialitzat en política, director del programa Parlament de TV3, autor del llibre Presidents de Prop, editat per Aresta. Hem repassat els presidents espanyols, ens hem deixat Felipe González, de qui diu que és un gran seductor. Fem per això un torn pels catalans. Comencem pel president, en majúscules, que diu Jordi Pujol.
qui va presidir la Generalitat durant 23 anys, el defineix com un visionari, en aquest cas. Home, és evident que quan va assolir el poder, la presidència de la Generalitat, hi ha aquella anècdota que ha explicat repetidament els seus principals col·laboradors, la Generalitat era ell i 3 o 4 persones més, és que realment... I ja està. Sí, sí, en Lluís Prenafeto va explicar això, em va anomenar secretari general de la presidència i a l'entrar al Palau de la Generalitat
que per cert, qui manava els Mossos d'Esquadra, que li van fer formació, després se l'ha vinculat amb les seves simpaties, el 23F, o sigui que es va trobar pujant les escales de la Generalitat, es va aturar, això amb un gest molt de pujol,
I va dir, Lluís, mira-ho bé, la Generalitat som tu i jo i dos o tres més. I va continuar cap amunt. Era un missionari perquè realment Catalunya, les cotes hi ha els nivells d'autogovern que ha assolit, tot i les retallades, i que ara sembla que hi ha unes forces centrífuges que van al revés. Però el que va aconseguir des dels mitjans de comunicació en català, estem parlant per ràdio ara en català, hi ha una grandiosa majoria d'oïdors en català de ràdio, per exemple, premsa en català...
les universitats... Jo crec que sí, ell tenia un país forjat i imaginat en el seu pensament i el va desenvolupar. Però tenia coses... Com es va fer aquesta idea i aquesta visió de la Catalunya que ell volia i que desitjava? Trepitjar molt el carrer i escoltar molt la gent i ficant-se, explico diverses anècdotes, d'aquí, de Madrid i de pertot.
Per exemple, aquella famosa que per Santa Coloma de Gramenet es va trobar una manifestació un dia, que el van xiular, li van tirar pedres, va fer parar el cotxe i va baixar davant dels cobriments d'acord de les escortes. Va sortir i va anar a parlar amb els manifestants directament. Ostres, els va desactivar. Saps com va acabar això? Aplaudint-lo i ell pujant al cotxe. No, no, això s'ha de canalitzar, jo els rebaré vostès, però no pedreguin els cotxes, que no sé què...
Això no ho fa cap altre polític. I avui és dilluns, per tant, deu estar mirant la classificació d'un equip de futbol.
El Singarlin de Santa Coloma, mira, parlant de Santa Coloma també, és una persona d'una memòria extraordinària i que es fixava en molts detalls. Per exemple, el futbol, què feia ell? I ho deu fer encara, no? Agafava el diari, el Mundo Deportivo, l'esport, el Nou... Començava a llegir les classificacions, però no el Barça i el Girona i el Nàstic, no això. Això més o menys ho fem tots. No, no, no.
Segona regional, primera regional, tercera regional. Al cap d'uns dies, setmanes o mesos, anava al municipi, que tenia un equip que potser havia empatat el camp del líder contra tot pronòstic, anava i els hi deia. I això, una vegada, tot de periodistes polítics, els va dir, sí, sí, a mi, jo vaig a Santa Coloma perquè estic molt interessat per felicitar el president del Singers League.
Ens vam quedar tots. I què és això? Hi ha un barri, hi ha una zona a Santa Cruz. Sí, sí. Llavors va anar i va dir, sí, perquè vostès es van perdre, perquè tenen un davanter que... Esclar, això era una manera de guanyar simpaties extraordinàries, però no només ho feia aquí. També explico un llibre, una de les anècades que a mi personalment més em van colpir, d'ell i de tots.
A Madrid, una vegada, tenia a l'Hotel Ritz una conferència on hi havia ministres, hi havia representants empresarials estrangers, o sigui, dalt nivell. I estava tothom arribant al saló i ells no hi eren encara. Jo vaig arribar amb l'equip de TV3...
Aviam, això... I allò em vaig ficar... Jo vaig voler anar al lavabo i els lavabos de l'entrada estaven plens i em vaig ficar cap a dins de l'hotel. I allà, perquè és oblidat, no? I allà al fons, al fons, veig Jordi Pujol ajupit parlant amb una senyora que estava estirada... Bueno, estirada, estava ajonellada a terra i que estava arreglant una estora.
a terra i estava cosint i vinga i parlant i parlant i parlant jo ja a distància a distància però em vaig quedar allò pendent no vaig avisar la càmera perquè havia de sortir per fer-lo venir quan va acabar aquesta conversa Jordi Puigol se'n va anar se'n va anar allò amb papers i tal i ja capa repeteixo una reunió d'alt nivell i jo vaig anar a parlar amb aquesta senyora
I ella no... No, no, no, jo és que no quiero... No, però expliqui'm... El senyor Pujol estava aquí. Que l'he dit, no? Sí, clar. Diu, no, sí, sempre que ve aquí a Madrid i ve a l'Hotel Ritz, com que jo treballo per aquí en manteniment, doncs em pregunta. Dic, perdoni, però... I de què parlen vostès?
diu, bueno, és que no vull... Miri, sí, em pregunta per la família, pel meu barri, com estan les coses en el meu entorn, i no en el meu, en el meu barri, o sigui, es preocupava. Aquesta senyora no sé on vivia, mosto, no sé on vivia, mosto, les palleques, vés a saber.
de saber les circumstàncies del barri, quin problema tenien. Sí, l'he dit que faltava que en el mercat o ara hi ha menys parades que no sé què. De Madrid. És clar, és una persona, la curiositat elevada a la màxima potència i una memòria extraordinària. És clar, la gent al final es quedava sorpresa, s'ha quedat sorpresa amb la trajectòria de Jordi Pujol més enllà de la política. Dèiem de Jordi Pujol visionari, del seu successor de Pasqual Maragall, un altre adjectiu imprevisible.
És com un nen gran. Ha estat com un nen gran. Ara hi ha el tema de la malaltia, amb això ja no ens hi fiquem. Però, per exemple, el dia que es va encendre la flama olímpica, la torxa olímpica de Barcelona, Barcelona 92, ell era alcalde, llavors.
a Olímpia, quan va acabar la cerimònia, ell estava content, eufòric, allà amb les bastals, fent la ceremonia que fan cada 4 anys, i de cop va agafar el seu amic, Xavier Robert de Ventós, filòsof, diu, mira, mira, mira, que tu ja hem de fer una cosa molt important, i se'n van, se'n van a dins de l'acadèmia olímpica, que està allà. Jo també, curiós, de mena, doncs, amb discreció els vaig seguir. Saps què van anar a fer? A jugar una partida ping-pong.
havia localitzat una taula, va dir que la hi guardessin, i que jo no sé si era pública, em sembla que era una taula que el Pierre de Cobertet havia jugat i la tenien allà conservada. Va agafar unes... O sigui, podria ser monument, allò. Podria ser monument. No sé d'un tubatre, va treure dues pales, va treure una pilota, i això no ho van fer, i es van posar a jugar a ping-pong, a tenis taula, però no ho van fer perquè no van avisar cap fotògraf, no és allò, hi ha polítics que a vegades fan...
Fan coses per sortir a la imatge. No, no, és que no van avisar ningú. Jo també em vaig quedar... Aquí sí, aquí vaig poder avisar el càmera i ho vam poder filmar. Però de lluny i mig amagat. És clar, imprevisible, imprevisible. Te'l creuaves i a vegades era la persona més cortial del món i a altres vegades a vegades no et conegués. Ens queda un minut, però sí que voldria unir tant el president Mas com el president Montilla que tenien, potser, si hem de buscar alguna semblança, la tenacitat, la constància en la seva feina.
és un comú denominador dels dos, i també un altre que el poso amb molts exemples d'una i d'altra. Els dos són molt tímids.
El president Mas és molt tímid. Moltes vegades, i ell m'ho ha dit, costa també, amb un i amb l'altre costa entrar-hi. I sí, sí, la timidesa fa que moltes vegades se'l vegi com distant, el president Mas. I el president Montilla feia el silenci. Els famosos silencis seus també són per timides i a vegades també semblava que era una persona molt poc dialogant i no és veritat, era tímid.
De fet aquesta i moltes altres històries en aquest presidents de prop publicat per Aresta, escrit pel nostre convidat, el periodista polític i autor del llibre, Josep Maria Martí. Moltíssimes gràcies per haver vingut avui a Matins en Xarxa. A vosaltres, encantat. La xarxa de comunicació local.
Recomanem una mostra sobre la guerra de successió, així com l'edició del Festival Pròxims. Una exposició al Centre Cultural del Casino de Manresa repassa els principals fets de la guerra de successió al Bages, sobre com la Catalunya Central va esdevenir un dels principals nuclis de resistència. L'historiador i comissari Adrià Casas explica que el motiu de la mostra passa perquè es coneguin els fets més importants ocorreguts a la comarca.
Aportar informacions sobre coneixements que segurament seran nous, com per exemple una massacre important que hi va haver a Gaià, l'incendi de Saient, és a dir, amb poca lletra i molta il·lustració, intentar apropar al màxim al públic el coneixement de què va representar la guerra a Catalunya Central.
L'expedició sobre la guerra de successió al Bages completa la del Museu d'Història de Catalunya titulada Catalunya i la guerra de successió. Es pot veure al Centre Cultural del Casino de Manresa fins al 22 de juny. Vaig passant de llarg cases de ciutat amb els metres de pals d'electricitat.
En un estiu ple de concerts arriba la quarta edició del Festival Pròxims. Serà el 18 de juliol a Barcelona i el 9 d'agost a Calonja, al Baix Empordà. La música que desfilarà serà la de Mishima, la iaia, Joan Dausà i Està en Estil. A més, a Calonja actuarà la cobla Bisbal Jove, que formarà part del projecte La iaia XXL. Destaca també la presentació del col·lectiu Eternity, conformat pels sons de Jaume Aziza, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver.
El festival Pròxims tindrà lloc el 18 de juliol a Barcelona i el 9 d'agost a Calonja, al Baix Empordà. No sepas on vaig, però és que tampoc busco cap lloc. I van passant senyals i no n'hi ha cap.
amb el vent sobre el mar com un estel dels barats. I si per un instant soc els ulls d'un nen just abans de julgar fet i amagar
La xarxa de comunicació local. I de fet, com cada dimecres a aquesta hora, connectem amb Ràdio Sense Adornir amb El Matins en xarxa, El Mirador, amb la gent de Vi i Cava, que són l'Ernest Gili i la Mireia Esteve.
Benvinguts una setmana més a Gent de Vi i Cava. Avui volem començar parlant d'un estudi de la Universitat de Barcelona que associa el vi negre com un aliment que ajuda a reduir el risc de mortalitat. En parlarem amb la coordinadora d'aquest estudi, la doctora Rosa Maria Lamuela. També explicarem que ja han començat els tastos a cegues dels Premis Binari. I parlarem de la mostra de vins i caves de proximitat de Gramunt a l'Urgell i del Festival Vinya Sons del Penedès.
Avui comencem l'apartat del convidat parlant dels beneficis de beure vi i ho fem amb un estudi de la Universitat de Barcelona sobre la taula. Una de les seves conclusions és que els aliments rics en polifenols, com ara el vinegre, podrien estar relacionats amb un risc de mortalitat més baix. L'estudi ha estat coordinat per la doctora Rosa Maria Lamuela, directora del grup de recerca d'antioxidants naturals de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i avui volem que ens endesgrani els resultats amb nosaltres. Bon dia, Rosa Maria. Bon dia.
Per situar-nos i per la gent que no ho conegui, què són els polifenols? Els polifenols són unes substàncies d'origen natural que estan en els aliments d'origen vegetal, és a dir, sobretot a fruites, perdures i derivats de les mateixes, com pugui ser el vi. I tots els vins porten polifenols o només el vi negre? No, tots els vins porten, tots. El que passa és que en el cas del vi negre, per la forma d'elaboració...
que té ja el propi vi negre, sempre en té més que el vi blanc, però tant el vi blanc com el cava tenen polifenols. I en aquest estudi que s'ha publicat recentment, què heu analitzat exactament? Nosaltres el que fèiem era analitzar els polifenols de la dieta, vinguessin de l'aliment que vinguessin, sempre eren aliments d'origen vegetal, i els polifenols de la dieta en un estudi que s'ha fet a Espanya, que es diu Estudi Prelimet, que és prevenció de malalties cardiovasculars en dieta mediterrània, doncs miràvem...
quants polifenols consumia aquesta població. Llavors miràvem si la gent que consumia més polifenols estava més protegida davant de mortalitat. Pot ser mortalitat cardiovascular, mortalitat per càncer o mortalitat per altres causes. Llavors, un cop vist quins eren els polifenols que més disminuïen aquesta mortalitat, miràvem quins aliments són els que proporcionaven aquests polifenols. I a quines conclusions heu arribat?
Llavors hem arribat que quants més polifenols a la dieta, és a dir, quants més aliments d'origen vegetal millor, llavors l'estudi el que hem observat també curiós és que hi ha uns polifenols que tenen fama, sobretot el resveratrol, nosaltres hem observat el que són resveratrol i família, diguéssim, que provocaven una disminució de la mortalitat. I en aquest cas, en el resveratrol, en el cas nostre, ve sobretot del consum de vi, especialment de vi negre.
Per tant, quina dosi ens recomanaria prendre el dia de vi? Bé, la dosi és la marca de l'Organització Mundial de la Salut. Llavors, el que ens diu l'Organització Mundial de la Salut és una copa i mitja al dia per la dona, màxim, i sobretot es recomana acompanyant un dinar o un sopar, i en el cas de l'home dos o dos copes i mitja al dia.
I quin paper hauria de tenir dins de la nostra dieta mediterrània? Jo penso que el vi és una pena perquè és un aliment, clàssicament de la dieta mediterrània, que l'hem perdut una mica l'hàbit de veure com s'havia begut habitualment, que era acompanyat amb els àpats, acompanyant la família, dels amics, que era el clàssic de la dieta mediterrània. Llavors, és un hàbit que hauríem d'adquirir, consumir-lo en moderació, sempre que la gent no tingui pas patologies...
i, diguéssim, en moderació i sempre acompanyat amb el menjar, o amb un dinar, un sopar, i sobretot jo penso que és una beguda que es pot anar per prendre en companyia. Perquè l'estudi l'heu fet amb persones de quina franja d'edat? És a dir, és amb gent gran, és amb gent que es coneix com de risc cardiovascular, és a dir, que normalment o tenen diabetes, o tenen hipertensió, o tenen colesterol alt, és a dir, que tenen paràmetres de risc,
Nosaltres estudiem molta població, són 7.447 persones que s'han seguit quasi durant 5 anys. Llavors nosaltres estudiàvem el consum de polifenols en aquestes persones. Miràvem quins aliments aportaven aquests polifenols. Per tant, a aquestes persones que estan en aquest risc cardiovascular els recomanaria prendre un got de vi al dia, per exemple? Un got de vi sempre que no tinguessin ninguna patologia a nivell hepàtic de fetge.
En un territori com aquí, casa nostra, la zona del Peneders, on potser el vi està més present a taula, potser...
Complim una miqueta més aquests paràmetres, però en territoris on pot ser el vi, també pels missatges, no? Les campanyes que es fan de DGT, que s'han de fer, no? Conducció i alcohol no cal ajuntar-ne, però molts missatges negatius també cal donar a conèixer aquesta informació, no? També s'ha de parlar dels aspectes positius i de salut, fins i tot, que l'alcohol també té, en aquest cas...
del vi, d'aquests polifenols implicits en aquest producte? A veure, és veritat, el vi, a més, això no ho dic jo només, que hi ha molts estudis científics que avalen l'efecte protector del vi, sobretot a nivell cardiovascular. El que passa és que, clar, sempre que hi ha darrere, diguéssim, sempre hi ha el perill que com el vi té alcohol i l'alcohol en excés és molt dolent, doncs sempre, diguéssim, és una cosa que assusta molt
diguéssim, els organismes que estan treballant en salut pública, no?, però llavors jo penso que si un parla de persona a persona, una dietista, una metgessa, algú que està fent una recomanació i veu que la persona no té cap problema, llavors sempre es pot recomanar un consum moderat, no?, de vi, el que passa és que com ara en aquests moments, que no és per el vi normalment el problema, ni molt menys les altres begudes, però que hi ha aquest problema amb la gent jove que consumeix amb accés, no és el que estem dient nosaltres, eh?,
I els caps de setmana cada vegada estan més assustats del consum d'alcohol. I a part del vi, quins altres aliments porten polifenols? Perquè potser hi ha gent que no li agrada el vi, no? Exacte. Nosaltres en aquest estudi, per exemple, el que hem observat que hi ha altres polifenols, en aquest cas són els que es diuen lignants, que estan molt presents a l'oli d'oliva verja. Nosaltres sempre recomanem oli d'oliva verja en aquest estudi,
ja s'havia observat que l'oli d'oliva verge és molt, molt protector davant de qualsevol tipus de malaltia. A més, nosaltres el que hem observat és que justament els polifenols de l'oli d'oliva verge són els que estan exercint un efecte protector davant de les malalties cardiovasculars. Llavors, és un dels aliments més interessants de consumir. A part que hi ha molts aliments tipus fruites, verdures... Cada vegada també el que estem observant nosaltres és que s'estan introduint, però que aprendre llavors...
també és molt interessant, que a poc a poc s'estan introduint dintre de la nostra dieta, però no teníem gaire l'hàbit de prendre'n. Doncs amb aquesta informació, amb aquest estudi que avui ens ha presentat la doctora Rosa Maria Lamuela, directora del grup de recerca d'antioxidants naturals de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, nosaltres li volem agrair que ens hagi acompanyat i que ens hagi acostat.
aquest estudi avui per conèixer també aspectes positius que té aquest producte que nosaltres sempre presentem, aquest vi i aquest cava, en particular el seu vi negre. Rosa Maria Lamuela, moltíssimes gràcies per avui ser amb nosaltres, agent de vi cava. Moltes gràcies a vostè.
El món del vi al cava al dia.
de notícies parlant-vos de la primera fase de tastos a cegues dels Premis Binari que ha començat aquest dilluns a Sant Sadornic. Aquest primer tast va ser exclusivament per escumosos de la D.O. Cava. D'aquesta manera comença una de les novetats dels Premis d'aquest any en què els tastos s'aproparan al territori. Això vol dir que 5 denominacions d'origen catalanes han ofert el seu territori per fer-hi els tastos dels seus vins.
Les deos on es faran els tastos són la de El Cava, Penedès, Pla de Bages, Catalunya i Terra Alta. La resta de tastos es faran a Montvínic. Quants vins i cellers s'han inscrit aquest any? En total hi ha 783 vins inscrits, un 7% més que l'any passat, i l'augment també s'ha notat en el nombre de cellers, que aquest any són 202, un 26% més que en l'edició anterior.
Aquest dissabte 31 de maig es farà la segona mostra de vins i caves de proximitat a Gramunt, a l'Ugell. L'objectiu de la mostra és posar a l'abast del públic els vins i caves de la D.O. Costés del Segre. En aquesta edició hi participaran 16 cellers d'aquesta denominació Division i una desena d'estants de productes gastronòmics locals. La mostra comença a les 5 de la tarda i a més de l'oferta de vins, caves i gastronomia també es faran tastos, activitats d'animació infantil i actuacions musicals.
La segona edició del Festival Vinyassons es farà de l'1 al 20 de juliol a 12 cellers del Penedès. El Vinyassons és una proposta cultural i musical que combina la música i l'art amb el territori. Aquest any ja és la segona edició del festival i s'han incrementat de 9 a 12 els cellers participants. Les propostes musicals es divideixen en 5 itineraris.
La combinació de la pintura amb la música de Bach i Piazzola, l'òpera entre cordes, el jazz, un quartet vocal i la dansa contemporània.
Doncs fins aquí una setmana més on avui hem pogut presentar-vos aquest estudi de la Universitat de Barcelona on s'associa el vi negre com un aliment que ajuda a reduir el risc de mortalitat amb la doctora Rosa Maria Lamuela. També us m'ha explicat que han arrencat els tastos a cegues dels Premis Binari i que properament arriba a la mostra de vins i caves de proximitat de Gramunt a l'Ugell i també al Festival Vinya Sons del Penedès. Avui una secció més de gent de vi i cava.
Gent de vi acaba amb aquesta segona edició del Vinya Sons. Des del Matins en xarxa, El Mirador, des de Ràdio Sense Adornir, amb l'Arnès Gili i la Mireia Esteve. Matins en xarxa. De dilluns a divendres, des de la teva emissora local.
Dos minuts i seran tres quarts de dotze del migdia. Ara que Rússia i una de les seves exrepúbliques de l'etapa soviètica-ucraïna estan a primera plana informativa, us proposem un viatge a la capital de l'antiga Urs. I és que Viatge a Moscou és el títol de l'últim llibre del Llibert Ferri, un dels periodistes que més sap de política i economia d'aquella part del continent, conegut sobretot per la seva etapa com a corresponsal a TV3.
Viatge a Moscou no és un llibre d'assaig, històric o d'anàlisi com els que ha escrit fins ara, sinó que és la vida mateixa, en primera persona, per explicar-nos com va conèixer el seu fill Aloïssa.
Albert Ferri, molt bon dia. Molt bon dia. Potser hauríem de dir que us vau conèixer. Clar, perquè aquestes coses són mútues. Són mútues, ens van conèixer. Jo vaig arribar a Moscou a l'any 93, a començaments de l'any 93, per quedar-m'hi allà una etapa com a corresponsal. No volia, d'alguna manera, estar buscant pis, perquè allà busca pis era una cosa molt feixuga, era tot molt lent.
Vaig trobar l'oportunitat d'anar-me'n a viure al centre, en una casa que la senyora, la mestressa, llogava una habitació àmplia i en bones condicions, i vaig pensar, bé, aterres aquí, ja trobaràs pis, però de moment aterres. I allà va ser on vaig conèixer l'Alioixa, l'Alioixa, un nano de 10 anys, era el net.
de la senyora de la casa, de la Maria i entre ell i jo va néixer una relació al principi de simpatia i després de mica en mica em va ser que jo vaig anar sabent la seva situació vital com a criatura, com a nen a mi doncs em va commoure i sense adonar-me em vaig començar a fer de pare i ell es va sentir acollit o sigui, es va sentir que jo feia de pare i llavors va arribar un moment que la mateixa àvia va dir bé, aquí cal trobar una solució
Passa alguna cosa, no? Un moment que piques a la porta, obren i dius, ui, aquí passarà alguna cosa. Sí, no en el mateix moment del primer dia d'obrir la porta, el primer dia jo ja vaig veure que era un nano molt viu, que era un nano molt simpàtic, i que dius, ostres, mira, l'àvia em va dir una mentida piadosa, em va dir, sí, no, és el meu net, que de tant en tant em ve a veure, perquè els seus pares estan separats, no em va explicar la veritat d'entrada, després jo la vaig saber.
que el nano vivia allà permanentment, perquè els pares, a part de separats, els pares no apareixien, perquè tenien problemes d'alcoholisme, tots dos. 10 anys tenia la Lioix en aquells moments. Sí, 10 anys, sí.
De fet, vivíem amb la seva àvia, com deies, els pares, imagino que no els vas conèixer mai. Ah, sí, els pares els vaig conèixer. Els pares els vaig conèixer perquè jo vaig voler conèixer els pares. Quan vam arribar a la conclusió que l'Aliosa volia venir amb mi a Barcelona i jo estava disposat a endur-me'l i que, per tant, allò era una situació que requeria també un procés legal i un procés ben fet, que potser l'adopció immediata no era possible, però sí un procés que hi hagués una tutela reconeguda.
I que hi hagués una cosa ben feta així. I tant els avis, tant la mare de la mare com el pare del pare, que eren els consogres, que tenien molt bona relació entre ells, van establir la situació perquè jo conegués i em relacionés amb els seus pares biològics.
que eren, vaja, vull dir, jo heu de dir-ho, eren gent, eren molt bones persones, molt bones persones, el que passa és que eren persones malaltes, que no es podien cuidar elles mateixes, menys encara podien tirar endavant un nano. I bé, i això és el que va, d'alguna manera, fer més pes perquè jo prengués una decisió en fer, no? La família no està en contra...
ho veuen bé, aquí no es crea cap tragèdia, es crea una situació dolorosa, dolorosíssima, però no és una tragèdia, tampoc, i, per tant, el que cal preservar d'entrada és el futur d'aquest nano. Sí que consideraves imprescindible o molt necessari parlar amb els pares de la criatura abans de fer res. Sí, sí, jo ho vaig fer. I vaig mantenir amb ells bona relació sempre. Fins i tot el pare ja va morir fa anys, la mare encara és viva,
I hem mantingut una relació sempre. En aquell moment tu arribes a Rússia també amb una situació personal determinada, que no sé si això va servir com un fil, com si diguéssim, com un projecte vital, de dir, mira, doncs he trobat ja una raó per agafar, per anar fent, per treballar-hi.
Jo vaig arribar a Moscó amb la idea de treballar amb el que m'agrada, que és la informació internacional, la informació que passava en aquell país en aquell moment, que era l'aplicació de les teràpies de capitalisme salvatge, de capitalisme totalment ultraliberal, neoliberal, com li volguem dir, que havia deixat aquell país, l'experiència soviètica, i el va deixar malament. La teràpia, en certa mesura, va ser en molts aspectes pitjor que la malaltia, en molts aspectes.
I jo vaig arribar amb ganes de canviar també de vida perquè jo també sortia d'una etapa en la qual el meu pare i la meva mare havien mort en molt poc temps i després de malalties que jo m'havia hagut d'ocupar molt juntament amb la meva germana.
I també una relació de parella que, bé, vull dir que va tenir els seus alts i baixos, però que al final vam decidir, doncs, deixar-ho. I que, per tant, per mi era també començar una nova etapa a la vida, no? I amb aquesta nova etapa van aparèixer, doncs, moltes coses, entre altres, la lioixa, del qual, doncs, bé, va ser una manera de...
de tenir un fill. Va ser una altra mena d'embaràs, no? No és un embaràs d'alguna manera biològic. Externalitzat, diguéssim. Però és un embaràs externalitzat en el qual hi ha un procés de coneixement i tal, i al final dius, no, és que... Efectivament, vull dir, jo me'l sento com a fill meu, i per tant... I ell em deia, papa, o sigui que... Vull dir, això ha de tenir un futur. Això hi ha un dia que hi ha una primera vegada.
Hi ha una primera vegada, sí. Hi ha una primera vegada que al cap de dos, tres mesos de conèixer-nos ja era l'estiu i vam anar a les fores de Moscou amb més companys periodistes, acreditats a Moscou, que tenien corresponsals, que tenien nanos...
i que vam anar, doncs, a un poble de datxes, doncs, a fer un... Com aquí se surt a fer una costellada, o a fer una calçada d'allà, se sortia, doncs bé, també a menjar, doncs, carn a la brasa i tal, i va ser allà on el nano ja es socialitzava amb nens d'altres països, amb nens que parlaven altres llengües, i allà enseguida...
allò li va agradar, es va sentir bé i va ser el primer dia que em va dir papa, cridant-me, dient que estàvem fent tard, jo estava parlant amb una amiga i ens estàvem quedant lluny i els altres ja estaven començant a dinar i ell va venir i recordo que em va dir papa, anem. Quin impacte, no?, en aquell moment. Paraula internacional. Sí, sí, perquè a més en rus i en català és papa.
El llibre no comença en el moment del coneixement, sinó que comença amb un viatge molt posterior, crec que d'ara fa uns tres anys. Sí, el pròleg és un viatge a Berlín. Comença a Berlín quan vam anar a la tardor del 2011...
Doncs, perquè jo volia que conegués Berlín, perquè Berlín era, d'alguna manera, té a veure amb els orígens de la Lioixa. Té a veure amb els orígens de la Lioixa. També en pare amb els meus, també en pare amb tot el que va passar durant la Segona Guerra Mundial, durant l'ocupació de la ciutat, el mur. I jo volia assenyar-li Berlín i volia també que ell recordés que la seva àvia, la seva àvia Maria,
Va ser tanquista que va entrar a Berlín el maig de l'any 1945 amb un tank soviètic T-34 i va arribar fins a les rodalies del que era la cancelleria del Reich, la Postdamer Platz i al carrer Vossestrasse. I vam anar allà perquè ell ho conegués i perquè d'alguna manera comencés a interioritzar coses del seu passat.
Ara que parlàvem de dates, n'hem apuntat un al principi, aquell 8 de març del 93, quan es coneixen el Lliverferri i la Lioixa, i un altre, el 19 d'abril del 1993.
Un altre edat important, dèiem el 19 d'abril del 1993, poc més d'un mes des que havies vist la Lioixa per primera vegada, i et demanen una cosa, allò estranya...
Demana que compleixi una promesa que jo vaig fer el primer dia pràcticament que ens van conèixer, el primer o el segon dia. Un dia d'aquests anirem a dinar a Pizza Hut. Pizza Hut estava davant mateix de casa i era un del primer, el segon Pizza Hut que havien obert a Moscou. El primer era un de molt petit, que estava pel del centre, però aquell era, es pot dir que era el primer gran Pizza Hut, un Pizza Hut en condicions molt grans.
I ell em va contestar, vols dir que anirem algun dia a dinar al Pizza Hut? Vull dir, amb un cert escepticisme de nano, que havíem fet moltes promeses i no l'havíem complert. I vaig dir, anirem al Pizza Hut. I el dia aquest, el 19 d'abril, era el dia que teníem pensat anar a Pizza Hut. I és el dia que, d'una manera, doncs, anàvem amb l'àvia, va haver un rifi-rafe en què ell es volia treure la jaqueta...
perquè jo me l'havia tret, l'havia batit, tu encara no, perquè encara fa fred, perquè aquest noi està acostumat, però tu no, que tomba i que gira. Bé, la qüestió és que ell va agafar una enrabiada, va començar a córrer i jo vaig pensar, aquí tot, Sant Benorris, tota aquesta de pizzajat, ja el vaig enxampar ja quan sortien del pas subterrani i ell estava allà plorant davant d'una farmàcia que hi havia. I jo vaig notar que, vaig notar en aquell plou, no era un plou normal de...
d'anem consentit, no era una rabieta, era un plor que expressava moltes més coses. Expressava un dolor i una soledat i unes carències molt de fons. I jo va ser el dia que vaig tenir el primer impacte, no?,
de dir, uff, en certa mesura és un nen perdut, és un nen perdut, com m'he sentit jo també quan era petit de nen perdut, tot i tenir una família molt estructurada, molts moments em vaig sentir també nen perdut, potser perquè hi havia coses, o tots els nens ens podem sentir perduts, a vegades que no ens entenen, no.
Però en aquell cas era una cosa molt aviana. He vist que heu posat ara la cançó Mon corps est un violon, que és de la pel·lícula El nen perdut, que jo me'n recordo, ho vaig associar molt, amb aquesta idea del nen perdut. Sí, vull dir, era un nen perdut de postguerra, en un altre sentit. No allunyat de la família per uns bombardejos, per unes interposicions de tropes, era un nen perdut.
d'alguna manera allunyat d'una vida de nen per una situació de postguerra freda i de gran depressió econòmica. El fet d'explicar una intimitat personal teva i, evidentment, també de la Lioixa, és el que fa que hagin hagut de passar 21 anys? Jo crec que és millor...
Aviam, hi ha gent que la intimitat... Jo distingeixo entre el que és intimitat i el que és privacitat. El que és intimitat, intimitat, jo crec que no es pot explicar. El que és privacitat... Hi ha una privacitat que podríem dir és aquesta íntima, que no es pot explicar, i hi ha una privacitat que sí que es pot fer pública. Però es pot fer pública, jo crec, quan ha passat prou temps. Jo crec que han passat més de 20 anys...
I per mi ja no és un problema fer-la pública. No en crea... És una vena de desclassificació de records i de memòries. Què significa? Per mi significa una teràpia, en part. Pel meu fill pot significar eines per articular records i aspectes de la seva vida. I és positiu.
Per la meva família, en general, per conèixer-me millor. I pels meus amics. I per la ciutadania, doncs, és una aportació d'una experiència.
Amb el seu consentiment, no sé si li vas dir, mira, tinc pensat escriure això, què et sembla? Li vaig dir, oh mai tant, oh mai tant, vull dir, hi ha un consentiment, jo li vaig dir, mira, i parlarem d'això, i parlarem de quan jo vaig arribar, i parlarem de la teva avi, i parlarem del teu avi, i parlarem del teu pare, biològic del Sasha, i de la teva mare, com que encara està viva, no parlarem, però no posarem el nom, posarem inicials de la gent que encara...
es mou i que no vull tampoc, sense consultar-ho, que se senti al·ludida en res. Aquest viatge a Moscou del Llibert Ferri, com vaig conèixer el meu fill Eloís al final de la Guerra Freda, a banda d'aquest temps dedicat a escriure aquestes vivències en què tenim treballant, Llibert.
Ara, actualment... Bé, actualment soc un periodista freelance perquè fa set anys que jo ja no estic a TV3. Vaig sortir amb una primera fornada de prejubilació. El que passa és que jo crec que això d'estar jubilat o prejubilat és una condició administrativa que no té res a veure amb el que de debò fa si hi ha gent que...
pot ser que estigui treballant i, en canvi, des del punt de vista animí, que se sent molt jubilada. Passa. Jo no em sento gens, no? I tal. Per tant, soc un periodista freelance que faig llibres, que faig també documentals, que faig conferències, que escriu articles i que em sento bé en aquest moment de la meva vida. Doncs, Llibert Ferri, autor de viatge a Moscou d'aquest llibre editat. Pare, ara llibres, gràcies per haver vingut. Moltes gràcies a vosaltres.
la xarxa de comunicació local. Avui a l'Entre Bambolines, un dels èxits més destacats de la cartellera teatral d'aquesta i de l'anterior temporada, El Crèdit, una comèdia àcida, crítica i contundent escrita per Jordi Galcedan i dirigida per Sergi Balbel.
El triu Jordi Galceran, Sergi Balbel, Jordi Buixaderes torna 10 anys després de l'èxit del mètode Gronholm. Ho fa amb el crèdit. Si el 2003 Galceran i Balbel retrataven la competitivitat laboral, ara ens presenten una radiografia de la banca i la crisi econòmica. Aquest triu d'èxit s'hi afegeix ara a Jordi Bosch, un dels actors catalans amb una trajectòria més sòlida i amb més projecció. No em queda altra sortida. Vostè no em deixa cap altra opció.
On té, això? No tinc clar què és el que he d'entendre. M'obliga a prendre una postura de força. Ah, quina postura? Un duel interpretatiu de luxe que us farà passar hora i mitja de rialles i acides reflexions sobre la realitat que ens ha tocat viure. El crèdit es representarà de divendres 26 a diumenge 29 de juny al Teatre Cursal de Manresa. Una cortina
Marxem ara cap a salt al Teatre Municipal, que ja a partir del mes de juny comença la seva programació de cinema a la fresca dedicada al cinema italià. Fa caldo, fa caldo. Fé assai.
Divorci a la italiana de Pietro Germi, Uccellacci e Uccellini de Pierpaolo Pasolini, Amici Miei de Mario Monicelli i Avanti de Billy Wilder. Quatre pel·lícules clàssiques del cinema italià que es podran veure el 26 de juny, 3, 10 i 17 de juliol, respectivament,
al pati del Teatre de Salt. La xarxa de comunicació local.
Són les 11. Notícies en xarxa. Bon dia, us parla Gemma Balsera. Continuen els problemes a l'autopista P7 a Sala, el Gironès. Un accident entre dos camions restringeix la circulació en sentit França a un sol carril. La caiguda del preu de l'habitatge frena a Catalunya fins a un 0,4% durant el primer trimestre de l'any. En esports, el Llagostera jugarà contra el Nàstic. La final de la promoció de scents a segona divisió...
I a l'altra final, l'Hospitalet jugarà contra el Leganés. També en futbol, el Pere Alada s'ha proclamat campió honorífic de primera catalana. I en bàsquet, el River Andorra, B i el Martorell són nous equips de la Lliga EVA de bàsquet.
Continuen els problemes a l'autopista P7 a Sala, a tocar de Girona per l'accident entre dos camions. Encara no s'han pogut retirar els trailers de la calçada, tot i que les grues ja han arribat al lloc dels fets i això obliga encara a tallar fins a tres carrils de circulació en sentit nord. Per tant, els cotxes circulen a aquesta hora per un sol carril cap a França. A aquesta hora ja s'acumulen 4 quilòmetres de cua.
El preu de l'habitatge el primer trimestre ha caigut d'un 0,4% a Catalunya en relació amb el mateix període de l'any anterior. Són dades publicades avui per l'Institut Nacional d'Estadística. Aquesta taxa representa una frenada de la baixada de preus de l'habitatge que van caure un 7,2% durant el primer trimestre del 2013. A nivell de l'Estat, la taxa de variació anual de l'índex de preus d'habitatge durant el primer trimestre de l'any també s'ha moderat després de desplomar-se més d'un 7% en el mateix període de l'any passat.
En plena política, la setmana del tràmit parlamentari en què Convergència i Unió s'abstindrà sobre la coronació de Felip VI s'aborda amb convulsions a la Federació Nacionalista per la possibilitat que Josep Antoni Durant i Lleida plegui com a secretari general. El secretari d'Organització de Convergència Democràtica, Josep Rull, ha lamentat haver-se'n assabentat per la premsa.
Simplement expressar una certa perplexitat que un tema d'aquesta rellevància, si acabés sent així, i subratllo el condicional, doncs es doni a conèixer el conjunt de l'opinió pública i especialment en els socis de federació a través d'un mitjà de comunicació, només a través d'una filtració.
De la seva banda, la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, d'Unió Democràtica, ha afirmat al Canal 324 que no hi ha re decidit sobre la dimissió de Durán, malgrat ha reconegut que el líder s'està plantejant el seu futur. Dissabte d'aquesta setmana se celebra Consell Nacional al partit. Segons diverses informacions, Durán formalitzarà la seva dimissió després de la proclamació del nou rei. També dimitirà com a president de la Comissió d'Afers Estrangers del Congrés, però voldria conservar el càrrec de Portaveu a Madrid i també la presidència del Comitè de Govern d'Unió Democràtica.
Fins demà!
A Tarragona, el sector sanitari es mobilitza avui en defensa d'un servei públic gratuït i de qualitat. Amb aquest lema, el personal de diferents entitats com l'Hospital Universitari Joan XXIII i també el Centre d'Atenció Primària del Camp de Tarragona enceten un calendari de protestes que es repetirà també dimecres d'aquesta setmana. Avui la concentració es farà a la tarda davant de la delegació del govern.
L'exèrcit espanyol farà maniobres militars a Subirats, a l'Alpenedès, aquest mes de juny. Així els ho han comunicat aquesta mateixa setmana via FACS. També se'n podran trobar a Vilafranca del Penedès i a Sant Sadurní de Noia. L'alcalde de Subirats, Pere Pons, treu ferro a aquesta visita de l'exèrcit. Diu que es tracta més aviat d'una qüestió ideològica que no de molèstia real. Són declaracions a la xarxa de comunicació local. Les molèsties són més...
aquestes de l'ensurt que pots generar si no els coneixes, i després hi ha un tema idobàsic al darrere. Ens pot agradar o no ens pot agradar, però no crec que hi hagi masses molèsties. De fet, els altres anys que han estat aquí no han tingut constància de cap desperfecta o denúncia dels veïns.
Aquesta no és la primera vegada que els militars de la caserna del Bruc surten a fer aquest tipus d'exercicis. Normalment, però, es feien a la serra de Collserola. I Òmnium Cultural i la coordinadora de colles castelleres celebren l'èxit de la jornada castellera simultània a vuit capitals europees en favor del dret a decidir dels catalans celebrada aquest diumenge. París, Londres, Roma, Lisboa, Brussel·les i Bernil i també Ginebra, a més de Barcelona, han acollit les actuacions de diverses colles. La jornada...
ha tingut ressò a diversos mitjans de comunicació europeus.
Passen 5 minuts a les 11 d'aquest dilluns 9 de juny, dilluns de Pasqua Granada o de Segona Pasqua en què us emetem un programa especial amb alguns dels millors moments de matins en xarxa de les últimes setmanes.
Fem un viatge en el temps a partir d'una data destacada en la vida del nostre convidat. En aquest cas, convidada és una dona, és una actriu que ens ha fet passar molt bones estones tant al teatre com a la televisió i que ens ha escollit el 4 de desembre de 1997. I 17 anys enrere sonaven, per exemple, cançons com aquesta.
Fins demà!
Ya no quiero pensar más, contigo olvidaré su ausencia. Y si te como a veces, tal vez la noche sea más corta, no lo sé. Yo solo me basto, quédate y piéname su espacio.
Doncs sí, sí, el 97 sonava aquest Laura Noestau, el Laura Nonché, del NEC, que començàvem a sentir en aquells moments, i aquell dia, o aquell any, el 4 de desembre, era un dijous, i la nostra convidada estrenava a la Sala Villarroel de Barcelona un espectacle del que té un gran record. Montplans, molt bon dia. Hola, bon dia. Què passava aquest 4 de desembre del 97? Carai, quina memòria bé. Sí, sobre paper no és memòria, diguem-ho tot.
Doncs suposo que vols dir que estrenava a la sala Villarroel Cheslong. Cheslong? Sí, sí. Què tenia d'especial aquesta obra? Perquè n'havies fet, vull dir. Sí, però aquesta era molt meva, diguéssim que era un monòleg, la vam treballar amb el Miquel Crespi, que era un company meu de la Cubana, i va ser una feina molt maca, molt impensat que pogués arribar a la Villarroel, perquè quan fas una cosa així teva i la primera que feia amb...
diguéssim, en producció i tot això, doncs sempre et sembla que la veuran quatre amics o que la faràs allà en un teatre lluny, que la vam estrenar a Nou Barris i et semblava que no havies de sortir d'allà. I quan em van dir la Villarreal, no m'ho podia creure. Però bé, vaig estar quatre anys amb aquesta obra, vaig anar per tots els països catalans, si es permet aquesta expressió. Jo crec que sí, no? Sí.
I sí, amb una cosa que es diu el projecte El Cuber, que agafen uns grups de teatre de les Illes, del País Valencià i de Catalunya. Llavors vaig voltar. Molt bé, molt bé, molt bé. Vaig estar fins i tot al País Basc i Andalusia. Molt bé.
Va ser una gran experiència. Quatre anys, eh, per això. Quatre anys amb una obra, home. I viatjant aquí a Barcelona amb tres teatres. Molt bé, molt bé, sí. Tu eres Carme Serra en aquell moment. Exacte. Acompanyeres tu, acompanyada del piano, amb una connexió amb el públic, evidentment. Sí. Com que era un monòleg. Vull fer un record a la pianista que ens va deixar fa un parell de mesos, molt jove, la Laura Teruel. I vam estar, bueno, imaginat, treballant molt. Fem una cosa, recordem com sonava això.
Y entre los paisanos y los militares me salen a diario novios a millares. Como bonicotes vienen tras de mí y a todos les hago que bailen así.
Home, és referent coplatista. Sí, total, sí. Bé, la protagonista era una coplatista. Mare de Déu, aquesta veu en deu haver anat a parar ja. Home, deu-n'hi-do, quina tela, no? Arribar fins a aquests abuts. Bueno, i això, rai. Sí, sí, era... Bueno, en fi, èpoques, no? Ja fa d'això, imagina't, era el 97, em sembla, no? Sí, sí, fa 17 anys, d'això.
Buscaves el costat humà de les coplatistes, doncs, o explicar allò una mica més el seu vessant menys públic? Sí, bé, era una mica portar... era bastant la meva... les meves referències, no? A la meva mare li agradava molt el copler i sempre estava cantant coplers i jo tenia, doncs, aquesta referència molt forta de tenir a casa, doncs, la Lilian de Celis, la Raquel Melles, sobretot,
I el tipus de veu, com que ja havia estudiat líric i tot això m'hi anava bé, i a més explicant que era de petita quan arribaven les companyies de revista al meu poble, i tot això era molt coses meves, diguéssim.
De fet, l'estrena va coincidir, si no m'equivoco, amb un moment on el Molino, amb un altre teatre de la ciutat de Barcelona, precisament, on s'havia treballat aquest tipus d'obres, no passava en un moment especialment boiante. No, de fet, allà hi vaig passar el cap d'any, al Villarroel, i vaig poder convidar els actors del Molino, que just acabaven de tancar,
I va venir la Merchemart, i el Vargas, i el Dioni, i vam fer un fi de festa molt maco amb els del Molino, que acabaven de tancar llavors. Per tant, devien sentir que alguna cosa de la imatge que en donàveu era bona.
Sí, clar, no, no, i, bueno, no ho sé, la crítica va ser espectacular en aquest cas, estic molt orgullosa d'aquesta obra, de la Sheslong, de la feina i de com va funcionar. I la connexió amb el públic, perquè parlar amb la professió és una cosa, amb el públic, aquesta interacció d'ahir amb la titulatista? Clar, clar, jo crec que el més important quan estàs dalt d'un escenari amb un monòleg, perquè no et dic si estàs fent una obra...
Quan fas una obra de text i una obra que no té contacte amb el públic, sí que has de tirar a terra aquesta quarta paret perquè el públic ha de sentir-se molt invadit de tu. Però quan ja parles directament al públic, si tu mires al públic i no els notes, no els trobes, és que no ho estàs fent bé. Vull dir...
saps, has de poder realment, ja no traspassar la quarta paret, sinó traspassar la seva ànima, no?, d'alguna manera, realment has d'entrar dins d'ells, perquè és que si no, no, si ells no t'entenen, si ells no t'agafen, si ells no t'absorbeixen, no ho estàs fent bé.
Això es nota tant si la reacció del públic que busques és una reacció còmica com si la busques dramàtica? Ho resumeixo, és a dir, si tu fas una broma o una cosa que ha de fer gràcia i veus que el públic riu, senyal que la cosa ha anat bé. Clar, si busques un moment de tensió, un moment dramàtic...
Ho perceps de la mateixa manera? A veure, jo crec que es percep, el que passa que no esperes que la gent plori. I que faci que soni. Exacte. I en canvi sí que esperes que la gent rigui. Per això diuen que és més difícil fer riure que plorar, perquè tu pots, o sigui, realment...
No es nota si no ploren la gent, es nota si estan amb tu i tal, però en canvi sí que es nota si riuen. Si tu vols que riguin i no riuen és patètic, vull dir, és molt dur.
Clar, l'estona aquella que deixes perquè riguin, has de córrer ràpidament, que no es noti. No pots fer mai les coses, no les pots dir mai, pensant que la gent riurà. Sempre les has de dir, les has de fer d'una manera natural, i si riuen, doncs hi ha maneres de repetir, si veus que no t'han sentit, i el que deies era important, perquè moltes vegades tampoc és tan important el que dius, com perquè, saps, si està ben fet el guió, doncs moltes vegades, després d'un riure, no hi ha res important. Però, bueno, hi ha moltes maneres de...
Hi ha moltes maneres de fer que la gent t'entengui, fins i tot quan parles damunt dels riures. Precisament per aquesta reivindicació de la dificultat de fer riure o d'aconseguir que el públic rigui, et reivindiques com a actriu...
A seques et reivindiques com a actriu còmica? Jo la veritat és que em reivindico com a actriu. Em fa una mica de por dir això perquè sembla una mica pedant, no? Però jo crec que soc actriu, tinc la sort que faig riure, però...
He fet algunes coses dramàtiques i la gent li ha agradat, no?, i fins i tot actrius. Recordo que quan vaig fer el Perguín em va venir una actriu que jo valoro moltíssim i em va dir que l'havia fet plorar, que l'havia emocionat tant. Diguéssim que el que passa és que et valoren més quan ets dramàtica, que això també s'ha de dir. Els actors i les actrius còmics sembla que sigui com més normal i la gent...
Respecte, respecte, t'entenen quan ets una gran actriu dramàtica.
Si ho fas tot molt seriós, molt... Això sí, això sí, que val la pena i la risca, ostres. Sí, però a mi m'és igual. Jo m'agrada fer-ho tot i la veritat és que la recompensa de veure la gent riure és molt gran. I fer riure la gent crec que hauria de ser obligatori per cada un de nosaltres quan sortim al carrer, saps? De repartir bon rotllo i que la gent somrigui, que tu els diguis alguna cosa que els faci feliç, perquè és que...
No està a l'horno per a pollos. I la Montplà ens ho fa i ho feia a partir d'aquell 4 de desembre del 97 amb peces com aquesta.
En la playa se bañaba una niña angélica y acariciaban las olas su figura escultural.
Al entrar en la caseta a quitarse el bañador, le decía a su bañero con acento de candor.
Tápame, tápame, tápame, tápame, tápame, que estoy helada. Para mí será taparte la felicidad soñada. Veus on està aquella veu?
Home, Montplats, avui parlem amb l'actriu que ens ha escollit com a data destacada la seva trajectòria professional aquell 4 de desembre del 1997 quan estrenava a Barcelona l'espectacle She's Long, cap dalt en la seva carrera. Hem llegit allà una curiositat que la She's Long, l'armari aquell en si, era heretat durant el muntatge.
No, no, no, no. No, no. La chaise longueur és un divan. Sí. Sí. No és un armari. Bueno, és un divan. Sí, sí, sí, com un sofà. Ah, d'acord. Però vull dir que era heretat d'una altra obra. Sí, exactament. Me'l va deixar de goll de gom. Això. De flor de nit. El que passa és que llavors ells el van necessitar, els hi vaig haver de tornar i ja me'n vaig fer un altre, però va estar molt temps, un parell o tres d'anys amb mi, sí, sí. Bueno, vàries coses de goll de gom, sí.
Home, jo no tenia tan poc diners, jo ja vaig gastar bastant, era una producció meva, jo no tenia diners, vaig anar allò, vaig fer allò que es diu una compte de crèdit, i quan es va acabar, i vaig anar rampinyant d'aquí d'allà, sí, sí.
En aquell moment, aquells 4 anys, doncs la Montplans va treballar molt amb aquell ses long, però probablement l'audiència així majoritària et recordarà d'algun... Fa cara com dient, ja sé de què va la cosa. De les tresines, sí, les tresines no les tenim al cap, no? Sonaven així. I tant, i tant. Som les petites, les més bones veïnes que poguessis on els cala trobar.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Ah, doncs bé, no? Veig que t'hi portes bé amb les Tresines. Sí, molt bé, home, les Tresines són unes grans... Unes grans veïnes, dèiem. Unes grans veïnes i unes... Són estupendes, les Tresines. Jo crec que és una de les coses més rodones que s'han fet a la tele. A la tele no TV3, no. Sí, estaria bastant d'acord, en general, eh? En general. I pocs capítols, però molt recordats, Judit, perquè sembla que dius, home, sí, les Tresines, això va durar...
I no sé si eren 12 o 13 capítols. 13 capítols, sí, sí. Imagina't. Va començar amb una festa major i va acabar amb l'altra festa major i entremig hi havia totes les festes de tots sants, dels sants innocents, de Nadal, dels Rams...
Déu-n'hi-do, quina producció. I ara en tenim amb un altre. Ara estàs treballant amb un altre projecte, com és el Pis Mostra. Com va? Va estupent. Home, és una cosa... És una obra divertida, molt divertida. La gent ve i s'ho passa bé. Doncs ja està. Si venien això...
A Barcelona sempre hi ha d'haver unes quantes obres còmiques, no?, perquè la gent necessita anar a teatre a riure, i ara, doncs, jo crec que Pismostre és una oferta fantàstica. Som sis actors dalt de l'escenari, que tampoc es veu gaire, perquè últimament...
Són un, dos i poca cosa. Aquí Zop ha fet un gran esforç de fer una escenografia, sis actors, actors a més renombrats perquè la gent els coneix, a part d'un que és la primera cosa que fa...
Dani Coelho Esparrell, que és la primera cosa que fa, és un noi que ha estudiat teatre i tal, però hi ha el Max Mariages, que és molt conegut perquè ha estat fent molta televisió, la Marina Gatell, que és una noia superconeguda, vull dir, amb una trajectòria també, sobretot amb televisió, és molt popular.
Hi ha, bueno, en fi... Carles Flaviar també surt, per allà... Carles Flaviar, no vegis, no? I el... Ara sí, sempre faig el mateix. El Ramon de les Olives, a veure com... Ara podríem fer, truqui la gent a veure si diu el nom. A veure qui és, com es diu. No, home, no...
digue'm-ho tu, no tens aquí el d'això t'ho hauré de mirar, perquè és que em surt el Ramon de les Olives al cap no, però és que és molt fort i això és una cosa, em passa sempre se m'en va, ho resoldrem i et farem, escolta'm et farem més propaganda encara que ningú però el fumut de tot això és que tu dius el Ramon de les Olives i tothom té al cap qui és això no pot ser, perquè a mi també em diuen la Tresina i tampoc no és veritat no és una cosa que s'hagi de fer
Bé, el cas és que estem tots molt contents, és una companyia super, super maca, super... Ens ha venit molt, i en fi hem estat dirigits pel Juanjo Sánchez, que és un encant, és un encant d'home. I a més ha fet una direcció de l'obra molt maca, molt activa, molt àgil, té molt de nervi l'obra, saps?
I, bueno, el text és del Max Marieges, també. És el seu debut teatral. És el seu debut, el seu debut. Que havia fet moltes coses, però de televisió, d'aquí encara no l'havíem vist. Rubén Ametller. Ai, el Rubén, nostre. És que em surt Sergi sempre. Rubén, carinyo meu, amb el que t'estimo. Hem dit Sergi, Ramon, de tot veig Rubén. El Rubén Ametller, que fa una Cupa genial, genial. És un paperàs el que fa a l'obra...
Està molt bé i és molt divertit, molt divertit. I, bueno, a la funció tampoc té nom. Tots els altres tenim nom i ell no. Ell és l'ocupa. És veritat, sí, sí. Ell és l'ocupa. El dia que vaig venir a veure no el diuen en cap moment. Sí, sí. Company, li diuen. Company. És l'ocupa, és l'ocupa. Però molt bé, ens ho passem molt bé, perquè jo crec que és una de les coses. L'obra...
A veure, l'obra és una d'aquelles coses, saps que tothom... Bé, jo per lo menys tinc molta por. Jo ara tinc un pis buit al costat de casa meva i sempre pateixo. Qui vindrà, no? Qui vindrà? Perquè tinc por que vingui algú d'aquells que fan molt soroll o uns altres dels que sempre critiquen. Tens por, no? Aquí, en aquest cas, és un edifici buit, que només hi ha un pis...
I això també és una sensació molt estranya. Jo el vaig tenir quan tenia 25 anys, que estava treballant a Vilafranca del Penedès, i vaig viure amb unes noies, vivíem en un sol pis amb tot l'edifici. La resta buit, també, com a l'obra. La resta buit com a l'obra. I era genial, vull dir... Doncs en aquest cas és això, no? Que és un pis buit, que hi viuen només una parella que fa un mes que s'han casat,
que són supermacos, que són el Max i la Marina, i fins que entra una dona que s'equivoca i pensa que allò és el pis mostre perquè, clar, veu que hi ha llum amb un pis, no? Aquesta dona sóc jo, per descomptat. Les dones grans les faig jo. I entres amb empenta, eh? Entres jo decidida. Sí, i segura que allò és el pis mostre, no? I decideixen, doncs, que això ho aprofitaran i que...
i que ho aprofitaran per poder triar els seus veïns. I això desencadena amb tot el que pot arribar a entrar en aquell pis i el que pot arribar a passar amb la gent que entra a aquell país, en aquell pis. I, bueno, són coses divertides. Tu l'has vist? Sí, sí, sí. L'has vist la setmana passada. Exacte. Doncs això, que van passant coses molt... coses divertides i increïbles.
i la gent ha de seguir la trama i passen coses rares. Tens la sensació que quan surts ja tens el públic somrient? És a dir, que ja saben o venen amb la voluntat allò de dir sí, sí, que anem a veure la Montplans i que quan surti ens ho passarem bé? Sí, home, a veure, la gent, els que em contracten ja saben una mica per què em contracten i els que em venen a veure ja saben per què em venen a veure.
És una mica l'estigma, no? Però... Però no està... A veure, no hi ha... El públic no et regala res. Si tu surts i no estàs bé, no els agrades. I tu has d'estar sempre... Clar, si tu perds aquella carta per la qual et venen a veure...
El que passa que, bueno, que tu ja tenim uns anys, no?, d'escenari, ja saps com has de sortir, però també pot ser que algun dia no t'enganxin i si no t'enganxin ho perds. De moment no ho perdem i estem tots allà amb totes les cartes a la mà perquè la gent rigui, s'ho passi bé...
i disfrutir, i això de moment ens està passant cada dia. Això al Teatre Borràs, a la plaça Urquinaona de Barcelona, després teniu pensat girar... De moment hem d'aguantar aquí, esperem que la gent ens faci l'honor de venir-nos a veure i que puguem estar una temporadeta aquí.
Ja veurem, home, l'estiu és una gran època per anar de bolos, però els bolos estan castigats, eh? Però teniu data de sortida o no? No, no, no. No, però si no ve gent no haurem de marxar. Llavors, en principi, anem més a més. De moment estem aquest mes i ja veurem el mes que ve, vull dir, esperem que sí. Doncs mira, des d'aquesta experiència pròpia del pis amb les companyes als 25 anys, amb tot l'edifici 8, com passa en el pis mostra...
en aquest flor de nit, que ho comentàvem, aquest xeslong, amb aquest divan, cedit per la companyia d'Agoll de Gonda, aquest altre muntatge. Recordeu, Montplans, el Teatre Borràs de Barcelona, on hi representa pis mostra, i això, que esperem que us vagi molt bé, i que s'allegui molt la cosa. Esperem que vingueu, que us esperem amb els braços oberts, perquè passeu una bona estona, i us divertiu, i ho pugueu comentar, i ho puguem disfrutar. Queda dit, Montplans, que vagi molt bé. Gràcies, adéu.
La xarxa de comunicació local. La Petum de Berga. Una festa que s'ha de veure i viure. Tijous, 19 de juny, a les 9 de la nit, des de la plaça de Sant Pere, gaudeix en directe de la Petum completa. Una de les festes més autèntiques, participatives i reconegudes de tot Catalunya. Viu la festa dels sentits i els sentiments a la teva televisió local.
L'antic pont del tren de Tortosa s'ha transformat en un escenari artístic de la mà de l'arquitecte Oluti, Xevi Bayona. La nova estructura s'emmarca en el projecte cultural europeu Changing Tracks, que pretén involucrar nous públics a l'art contemporani ubicant obres d'art en espais poc comuns. L'obra de Bayona, anomenada Ombres de memòria,
Es recomana veure la tendadia per les cintes verticals de colors sobre el riu Ebre, com de nit, pels focus que travessen l'estructura. L'obra de l'antic pont del Teatre de Tortosa es pot veure fins finals de juliol. Diccionari del sector primari. El porc mascle adult rep també el nom de bacó, mentre que la femella adulta es pot denominar truja, bacona, porca o berra.
El semental destinat a cobrir les truges s'anomena berro. La femella reproductora és la llavora i la destinada a lletar les cries, la marrinxa. Les cries del port rebenten diferents noms. Els més comuns són garrí o porcell. Però hi ha diferents denominacions territorials com ara godall, godí, perrotell, marranxó o marrinxó.
El porquet que encara no ha estat desmamat rep el nom de lletó, mamelló o nodris. Els porcells nats d'un mateix parc constitueixen una porcellada o una garrinada. I d'un ramat de cries de porc se'n diu lletigada.
Del porc hi ha moltes dites populars. Una de les més conegudes és a cada porc li arriba el seu Sant Martí. Però també n'hi ha d'altres com aquesta. Per Sant Antoni, veginer, mitja palla i mig graner i el porc encara mig sencer.
Sector Primàrit ofereix cada setmana un recull del vocabulari i les expressions típiques dels professionals que s'hi dediquen. Pescadors, ramaders, viticultors... A cada capítol, una nova entrega del diccionari i també tota l'actualitat del sector. Segueix-nos a la teva televisió local.
Dos quarts de dotze del migdia, marxem fins a Canal Terrassa, fins al matí ens en xarxa al submarí, l'espai que presenta la Mariona Tomàs amb l'Eva González del control de so i amb el físic i divulgador científic Andrés Aragonès, avui parlant, a veure com ho lliguem això amb la ciència de la vida extraterrestre en aquesta edició de la Via Làctia.
Fia l'actia.
Continuem els matins en xarxa des de la Ràdio Municipal de Terrassa, el programa El Submarí i la nostra Via Làctea, avui oberta més que mai a d'altres possibles habitants. De seguida en parlem, parlarem de la vida extraterrestre i ho farem com sempre amb el nostre físic, divulgador científic i professor de la UPC, Andrés Aragonès. Bon dia! Molt bon dia, Mariona, molt bon dia als oients i molt bon dia a tota la Via Làctea, avui...
Avui pot ser que hi hagi algú que ens estigui escoltant de més enllà del planeta Terra. Y si no hoy quizá de aquí a unos años cuando le lleguen nuestras ondas que estamos emitiendo.
Això vol dir, i per què parlarem avui de la vida extraterrestre? Doncs perquè pot ser que sigui possible i pot ser que es descobreixi o que es tingui la certesa que hi ha vida extraterrestre més enllà del que dèiem al nostre planeta, al nostre sistema, i per tant avui en parlarem tot plegat d'un estudi que ha sortit fa un...
unes horetes o un dia, dia i mig, dient justament això, que d'aquí 20 anys, i això està, tenint en compte les xifres que es diuen temporals en ciència, 20 anys no és anar, està aquí a tocar, vaja, doncs com deien, d'aquí 20 anys probablement ja tindrem la certesa que tenim vida extraterrestre que ens envolta. Això és així, no és així. A veure, jo este 20 años lo cogería con mucha cautela.
A veure, i distinguiria què és vida, què nos imaginamos por vida extraterrestre? Aquest és el primer punt que hem de començar a desglosar abans d'entrar en matèria. Vida extraterrestre no vol dir, o potser sí, però en general vida extraterrestre tampoc no es refereix. Únic i exclusivament aquells marcianitos que el món del còmic i del cinema ens ha posat a la pantalla o als TVE. Per tant, vida extraterrestre, què vol dir exactament?
Verdes con antenas, no, necesariamente. No, no, no son ETs, no. A ver, vida extraterrestre, vida va desde una bacteria, desde una célula hasta cualquier Homo sapiens, es decir, es muy amplia, muy variada, puede aguantar condiciones extremas de temperatura, presión, atmósferas, la vida se adapta mucho, ¿vale? Entonces, vida extraterrestre es vida, es decir, un organismo que se reproduce, crece, nace y muere, básicamente.
Entonces, que desarrolla, produce unas ciertas reacciones químicas para alimentarse y que estas reacciones químicas pues tienen unos excrementos en forma de líquidos, sólidos y gases y que pudiendo detectar estos excrementos o estos resultados de las reacciones podemos inferir si hay vida o no vida en algún otro planeta. Per tant, queda clar que vida extraterrestre va des d'una partícula petita a qualsevol altra cosa. Amb això no estem dient o tancant les portes aquests...
de color verd, blau, marró, lila, el que sigui, que fan viri-biri. Potser sí, qui sap, però que va a l'espectre i el ventall és molt i molt ampli. Avui hem volgut parlar d'això, justament, com dèiem, perquè els científics del CETI, l'Institut Científic de Vida... De búsqueda de vida extraterrestre...
Han dit, doncs just, no fa pas, bueno, fa unes horetes, un dia que d'aquí 20 anys descobrirem vida extraterrestre, però que fa falta, evidentment, equipaments i calarons, que es diu. És un poco un llamamiento a pedir recursos para encontrarlo, porque, a ver, obviamente, el encontrar vida extraterrestre nos abriría muchas puertas a entender el universo y a entendernos a nosotros mismos, cómo la vida se adapta aquí, cómo puede mejorar, cómo puede evolucionar, es decir, realmente el conocer a los demás ahora que nos conocemos a nosotros.
Ellos hablan de vida, ¿vale? Yo por vida entiendo lo que hemos comentado, pues de una bacteria. Yo creo que incluso antes de 20 años podemos anunciar que hay vida extraterrestre. Ahora, vida inteligente, eso ya es mucho más. I civilización, ¿no? Exacto. És a dir, aquí és l'altre punt on comencem a desenvolupar aquesta temàtica. Una cosa és la vida extraterrestre, que és el que dèiem, aquestes partícules que poden ser diferents tamanys, i l'altra, aquesta civilització extraterrestre entesa més o menys similar a la nostra, ¿no?
A ver, hagamos un repaso. El universo tiene unos, redondeando, 14.000 millones de años. La Tierra tiene 4.500 millones de años. La vida en la Tierra surgió hace unos 3.500 millones de años. Es decir, hace 3.500 millones de años que hay vida en la Tierra. Sí.
Vida inteligente, es decir, neuronas, hace 600 millones de años. Tampoco tanto. El homo, la especie de homo, hace dos millones y medio. Hay restos arqueológicos que inducen a pensar que hace unos 300.000, 400.000 años el homo se preguntaba por su existencia en el universo. Estamos hablando de 300.000 años.
Hace 80 años que emitimos ondas electromagnéticas al espacio. Es decir, desde hace 3.500 millones de años que hay vida, solo en los últimos 80 estamos emitiendo señales electromagnéticas.
pero es muy improbable que encontremos que dé la casualidad que vayamos a dar ahora con una señal electromagnética que haya mandado a una civilización desde otro planeta. Es muy improbable, pero no es imposible. Improbable o impossible ara per rebast d'aquestes senyals electromagnètiques que tenen molt a veure, és a dir, seran la clau probablement perquè en el cas que hi hagi altres civilitzacions, nosaltres ens fem notar, però esclar, si aixequem les mans i mirem el cel ningú ens veurà, eh? Per tant,
És a través d'aquestes zones que podem dir que nosaltres estem aquí i que hi hagi certa comunicació en el cas que hi hagués civilització? Claro, nosotros desde el submarí estamos emitiendo unas ondas electromagnéticas para que nos escuchen en toda Cataluña, pero esas ondas se pueden escapar a l'espacio y desde el espacio se pueden recibir. ¿Por qué ondas electromagnéticas?
Para comunicar hay que emitir algo que se pueda detectar. Lo que podemos emitir por el espacio que se pueda detectar es luz. Ondas electromagnéticas, la luz es una parte muy pequeña de las ondas electromagnéticas que van desde las ondas de radio, las ondas de televisión, los rayos X, el visible, los infrarrojos, es decir, es un amplio espectro. Nosotros estamos emitiendo en una frecuencia, que son las ondas de radio, que pueden viajar por el espacio y se pueden detectar.
Cada vez, o cuanto más lejos, más tenues será, más difícil será de detectar, pero sí será la manera de comunicarnos. Per tant, a través d'aquestes senyals, però és el que deia l'Andrés, tan sols fa 80 anys que estem emitint des del planeta Terra aquestes senyals, i per tant, si han de viatjar molt lluny, necessiten més temps. Sí, sí.
Y además, claro, imagínate que damos con un planeta donde hay vida, pero ¿y si hace 20 millones de años había una civilización extraterrestre que miraba a la Tierra? ¿Qué se encontraría? Pues sí que había vida, pero ya está, nada más. Es lo que nos podemos encontrar nosotros. Podemos ir a parar a un planeta o recibir información de un planeta donde...
Ai vida, sí, però no... Clar, és que potser ens han descobert però no hem interessat, que això també és un debat, eh?, allò de dir, ull, perquè potser ens creiem, i perdoneu, allò, el centre de l'univers, perquè només ens coneixem a nosaltres, això és lluable que sigui així, però clar, potser depèn del què, i aquí hi ha moltes suposicions...
Des de fora ens miren i els sembla que no són prou interessats per conèixer-los. No ho sé, no ho sé. No les llega la información porque no les hemos emitido todavía esa información, o por lo menos la información que hemos emitido solo ha llegado a 80 años luz de distancia, nada más, porque solo hace 80 años que hemos empezado a emitir.
Si aquella civilización estaba observando hace 20 millones de años, de la Tierra no le llegaba nada, pues le llegaría simplemente un sol, una estrellita con un planeta que según las técnicas que tuviesen podrían inferir que en la atmósfera había oxígeno, dióxido de carbono, metano y de ahí poder deducir que hay vida.
¿Qué es lo que nosotros esperamos hacer de aquí a 5 o 10 años? Lanzando los próximos satélites telescopios espaciales que se lancen hacia 2017, irán a mirar en aquellos planetas que se saben que están en la zona de habitabilidad, es decir, donde más o menos puede haber agua líquida, se va a investigar si va a ver cuál es la composición química de la atmósfera. Lo veremos desde la Tierra. Según la composición química de la atmósfera, podremos decir, ¿ahí hay vida o no?
Clar, aquesta selecció que fa, per exemple, ara deies satèrits, el Kepler, que justament ell ha detectat, ha descobert més de 1.700 planetes en aquesta zona habitable. Per tant, un dels requisits per començar a buscar, o per ja tenir la certesa que anem en bon camí, és que estiguin dins d'aquesta zona habitable, no?
Correcto, una zona ni muy lejos ni muy cerca de la estrella y que el planeta tenga unas características, es decir, tenga un tamaño, sea rocoso, es decir, como la Tierra, no sea gaseoso como Júpiter, ahí no nos imaginamos que pueda haber vida o por lo menos parecida a la nuestra, hay unos requisitos que tiene que cumplir, pero hay muchos planetas con estas características.
Evidentment, per trobar, hem de llançar, com dèiem, aquests satèl·lits, investigació, i justament el CETI el que demana és que tinguem la certesa que hi ha vida, que la descobrim o no la descobrim, dependrà, òbviament, ara ho dèiem a l'inici, de la part econòmica, no? Perquè s'estan grans materials i grans instruments per poder explorar l'espai. Això serà així? Seria bona voluntat? Interessa a l'economia mundial descobrir? Sí.
Es curioso, interesa que se descubra, pero no interesa invertir mucho dinero porque como no sabes lo que vas a encontrar o si vas a encontrar, claro, en ciencia y sobre todo en estos temas, Carl Sagan, que fue uno de los impulsores de este proyecto SETI, bueno, tenía sus luchas, obviamente, con la administración americana para conseguir financiación o no, y bueno, consiguió arrancarlo y sí, sí, ha avanzado y se está buscando, obviamente, cuanto más recursos pongamos, antes encontraremos, tendremos información y nos podremos nutrir todos del conocimiento que nos aporte.
Bé, doncs veurem si hi ha aquesta vida extraterrestre, a l'hora que poder també, potser també la civilització, ja ho veurem. La qüestió és que és una bona notícia, que estem parlant d'aquests pocs anys de marge, per ja tenir la certesa que hi ha altra vida fora, o dins també del sistema solar, però fora de la Terra, en aquest sentit, i per tant estarem a l'expectativa del que ahir comunicava el Seti. Acabem amb una cita justament de Cal Saga.
De Carl Sagan, sí, sí. Él decía o dijo una vez que a veces creo que hay vida en otros planetas y a veces creo que no. En cualquiera de los dos casos la conclusión es asombrosa. Home, donc sí. No es va mullar gaire, eh? Si a veces no, pero la conclusión es asombrosa. Si hay vida fuera, realmente nos asombraremos. Pero es que si no la hay, es muy sorprendente que no la haya. Jo crec que és pitjor i tot. Saber que estem sols al món? Bueno, al món no. En el universo o a la galaxia. Això fa una mica més de por, eh?
o de responsabilitat. Per tant, tant si n'hi ha com si no n'hi ha, la conclusió, com dèiem, és exquisita, diria jo, i assombrosa, com deia en Sagan. Doncs, Andrés, ja veurem com van aquests estudis i la setmana vinent més via l'acta. Que vagi molt bé la setmana, ho deixem aquí. Gràcies.
Doncs curiós, si més no, avui al Via Llàctia, des del matí ens en xarxa al submarí, des de Canal Terrassa, l'espai que presenta la Mariona Tomàs i l'Eva González, amb l'Andrés Aragonès, físic, divulgador científic, professor de la UPC. I, vaja, també una salutació, segons el que dèiem per aquí, els oients que ens puguin escoltar posem des de Venus, si fem cas a l'Andrés Aragonès, que deia les zones de ràdio, a través de les quals ens escolteu ara mateix des de casa o a partir o a través del carrer, potser s'escapen.
i arriben, vés a saber, a quins altres llocs de la Via Làctia. Quina responsabilitat.
Un reconto des de Granollers. La ciència explicada des de Terrassa i els vins des de Sant Sadurní. Emissores locals i continguts globals. Matins en xarxa.
Diverses dades mèdiques asseguren que gairebé 750.000 dones catalanes pateixen incontinència urinària. Aquestes 750.000 dones catalanes són gairebé un 25% de la població femenina a casa nostra, és a dir, una de quatre dones en pateixen els seus efectes. Aquesta incontinència urinària volem saber exactament què és, què la provoca i si es pot tractar d'alguna manera. I avui som amb un autèntic especialista en la matèria per parlar d'aquesta patologia tan comuna
i també sovint amagada i silenciada. Parlem amb el doctor Eduardo Bataller, responsable quirúrgic de la unitat de sol pèlvic de l'ICGON de l'Hospital Clínic de Barcelona, doctor en Medicina i Cirurgia i professor de l'AUB i de la UIC. Eduardo Bataller, molt bon dia. Molt bon dia. Gairebé 750.000 dones són moltíssimes dones. Dèiem, una de cada quatre. Sí, és una...
És una patologia extremadament freqüent, el problema és que moltes vegades passa desapercebuda per la pròpia pacient o per la pròpia professional que no ho pregunta. Sí, per tant, això que dèiem, que està com silenciada, està una mica amagada i no tenim aquesta impressió que sigui tan comuna. Correcte.
La veritat és que és una cosa que els que portem ja uns quants anys dedicant-nos a aquest tema hem aconseguit, jo crec, que els pacients, nosaltres ens dediquem, sóc un ecòleg i ens dediquem a les dones, que comencin a preguntar, a consultar sobre el problema. De manera que s'ha destapat tot el problema que hi ha sobre la freqüència de la incontinència urinària a la dona. Tenim encara que un de cada tres afectats per la incontinència urinària no consulta cap metge, és a dir, no s'ha visitat mai.
Sí, fonamentalment és perquè dos motius crec que hi ha amb nosaltres i que es mantenen durant els anys, és el fet que la dona passa vergonya, evidentment, i això és lògic, i no vol declarar aquest problema. I la segona cosa és que també moltes senyores o moltes dones pensen que això és lo normal, que és el que toca.
De la mateixa manera, un altre dia també ho explicava, la gent es pensa que tenir canes és el que toca, i llavors s'ha d'aguantar, o t'anyeixes, el que sigui, i els homes, si ens calguis, és el mateix, i això s'ha estat com així. I a més a més, molts professionals, fins fa una temporada, fins fa uns quants anys, també deien que era normal, per tant, quan la dona consultava per aquest tema, la dona que s'atrevia a dir que tinc aquest problema, els mateixos professionals diuen, escolti,
no pateixi, és lo normal, tranquil·la, s'adaptar, etc. I això és el que durant molts anys hem intentat trencar i ho estem aconseguint i posar solucions que n'hi ha. I què és el que provoca aquesta incontinència urinària? A veure, hi ha dos tipus d'incontinència urinària que veiem nosaltres als ginecòlegs. Una és l'incontinència que la persona fa un esforç, fa un estornut, riu, fa estossega, o salta, o va a buscar l'autobús, per exemple, o està corrent...
Està al gimnàs i se l'escapa el pipí. Això és el que diem nosaltres incontinència urinària d'esforç. Està relacionat directament amb aquell esforç. I l'altre tipus, també molt freqüent, és el que diem incontinència urinària d'urgència, o també bufeta hiperactiva. Aquest tipus d'incontinència, aquest últim, es caracteritza perquè la dona, quan té ganes de fer un pipí, ha de córrer. Si no, s'escapa.
i aleshores aguanta però arriba molt justeta. Són dos tipus d'incontinencia totalment diferents que poden estar associats, és a dir, una senyora pot tenir el que diem una incontinencia orinària mixta, és a dir, un component d'esforç i un component de bufeta hiperactiva, però que s'han de tractar de forma diferent. Per tant, parlem de dues afeccions, en aquest cas ho centravem en les dones, això és perquè els homes no és tan freqüent? No, els homes també poden tenir incontinencia orinària,
Tenen molts d'ells derivats d'una cirurgia, com és una prostatectamia radical, o obtenen altres problemes com, per exemple, si l'augmenta la hipertòsia prostàtica, el que genera és també una urgència. Quan parlaves abans de per què es produeix tot això, de cara a la incontinència, ordinades forts, hi ha una sèrie de factors que són bastant evidents. Un, per exemple, seria l'augment de pes durant l'embaràs. És un augment de pes excessiu...
S'ha vist que realment hi ha una afectació del sol de la pelvis, que és el que en la nostra especialitat es diu sol palviar, i aleshores els músculs i els teixis de baix debiliten i per tant no té aquesta força per aguantar tots els esforços que venen des de dalt.
Això, també el tipus de part, a vegades un part traumàtic, per X motius, perquè el nen tenia que sortir, per el que sigui, i aleshores lesiona part de l'estructura de baix. Això no vol dir que l'acessària protegeixi completament aquest tema, que això és una de les coses que potser hi ha una equivocació al respecte.
Una altra cosa també és l'obesitat. La gent que és obesa té més massa greix i aleshores això hi ha més, el que es diu l'energia genètica, més pressió sobre baix. Danya més la zona aquesta. Gent fumadora, gent que va rastreta, que estorcega molt, gent que aixeca pesos constantment.
gent que fa esports amb molt impacte. Tot això va pressionant sobre el sol de la pelvis i genera una lesió, entre cometes, crònica, i aleshores fa que hi hagi poca pressió per baix per compensar les pressions de dalt. Això és la contenència de l'esforç. L'altre tipus d'incontenència d'urgència té unes altres causes, que l'origen és que la musculatura que empeny l'orina cap enfora va per lliure. Què vol dir això? Nosaltres, per mecanisme normal, és que quan la bufeta es va omplint...
informa el cervell que la bufeta està plena o està a punt que tenim ganes d'orinar. Aleshores, el cervell mana sobre la bufeta, la relaxa d'alguna manera i diu, ara com pugui, anirem. Però les senyores que tenen aquesta urgència, aquesta incontenència urinaria d'urgència, el problema que tenen és que aquest missatge que va de la bufeta al cervell no es produeix. I la bufeta es contrau, despolzant el pipí cap enfora.
Som amb el doctor Eduardo Bataller, ginecòleg, professor de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Internacional de Catalunya. Apuntàvem l'afectació. Una de cada quatre dones catalanes pateix incontinència orinària. Dèiem que un de cada tres que pateixen no visiten el seu metge
I un cop conegudes les causes, intentem mirar les solucions. Com es pot evitar això? Primer de tot, evidentment, intentem fer un tractament preventiu. És a dir, nosaltres, per exemple, de cara a l'embaràs, que sigui l'augment de pes que sigui el que toca.
de cara a un parc que sigui el menys traumàtic possible. La senyora que és obesa és que s'aprimi. La senyora que estossega o que fuma, que deixi de fumar, que estossega. El problema que té és rastreïment té menys. Hi ha uns components que no podem fer res. La gent que té un component genètic per tenir una laxitud per els teixits del col·làgen que és general al seu cos, que és heritari, això no ho podem fer gaire cosa, però potser ho podem detectar i prevenir.
El que fem nosaltres també és treballar la musculatura de la zona pelviana. Aquesta musculatura, això sí que realment cada vegada la gent ho coneix més, i és una musculatura que envolta la zona de la vagina, l'oretre, del recte, de la bufeta, i tot això fa que potenciï el sol pelvià. Si potenciem el sol pelvià, farem que totes les forces que van des de dalt, és a dir, la pressió abdominal, queden compensat.
I aleshores el que és molt important, la senyora que ha tingut una criatura, que pot parir per a baix perfectament, treballi la musculatura abans i després, reconegui aquesta musculatura i la sàpiga identificar. I un cop després del part, treballi aquesta musculatura de forma ben dirigida. No serveix donar una típica fulla amb els exercicis apuntats, no. S'ha de controlar aquests exercicis, que la dona ho sàpiga fer bé,
i que la dona repi un missatge positiu, diuen, això no es fa així, ho has de fer millor, o sembla que ho fas millor que ahir, etc. Hi ha tractaments específics de gimnàsia dirigida. Si veiem que a aquesta senyora, per el que sigui, la gimnàsia no li va bé, potser necessitem un aparell més sofisticat, que seria una electroestimulació. Aquest típic exercici que veiem a vegades als televisors és que posa la panxa per fer abdominals. L'estimulació elèctrica d'aquesta musculatura fa que agafi més to muscular.
Realment, si la dona ho fa bé, no cal aquesta estimació elèctrica. Però a vegades necessita una mica d'ajuda i són dispositius tipus tàmpacs connectats amb un aparell que fa que estimuli la musculatura. Hi ha d'altres, com els corners vaginals o les poles xines, també poden ajudar. Però si la dona ja domina la musculatura, tots aquests aparells no és necessari. També hi ha el biofeedback. El biofeedback és, a través d'un ordinador, informem a la pacient o a la dona si ho està fent bé. Una de les coses que passa és que potser està contraint una musculatura que no toca.
I llavors el que estem fent és empitjorant el procés. Per tant, treballar bé la musculatura és important, recuperem, i la veritat és que la dona, un cop ha parit, podem recuperar tot aquest tema. Això com a prevenció, o un cop ja patim incontinència urinària... Sí, les dues coses. Les dues coses. Sí, nosaltres com a genecòlegs, nosaltres recomanem, després de postpart, recuperar el sol pèl·lic, encara que la dona no tingui símptomes d'incontinència urinària.
I si els té, i si està amb aquesta afecció, també es pot treballar, estar-hi a sobre. I realment, el tema de l'eficàcia d'aquests exercicis està basat en la perseverança de la pacient. Això ho sabem tots. Qui va al gimnàs, el carnet de soci no serveix, has d'anar. I has d'anar al gimnàs. Per tant, si la senyora aprèn bé els exercicis, ho ha d'aplicar correctament a casa seva i fer-ho cada dia.
O de forma setmanal, dos o tres cops al dia, a la setmana, perdó, i ben dirigits. I això, un cop après, és una cosa que es fa ràpid. I sobretot treballar la musculatura de l'anus. Hi ha un altre tipus de musculatura, o d'exercicis, que és la musculatura abdominal, i fer exercicis tipus hipopressius. És a dir...
Quan fem els abdominals clàssics, el que estem fent és augmentar la pressió de dalt a baix. Aleshores, incideixo el sol de la pelvis. Si fem un exercici hipopressiu, la pressió va al revés. De manera que el sol del pelvis no està tan afectat. No s'afecta tant. Per tant, entenc que no és recomanable que les dones que puguin patir incontinència urinària treballin els abdominals clàssics? Tu ho has dit molt bé, els clàssics, però realment el que hem de fer és al revés.
Però sobretot hem d'insistir en treballar la musculatura de la palviana. Hem parlat en aquests moments d'intervencions de caràcter físic, és a dir, de fer una mica d'exercici per reforçar precisament aquesta zona. Hi ha intervenció també química, és a dir, a través de medicaments? Correcte. Actualment, la medicació que estem donant es basa fonamentalment a tractar els pacients que tenen la bufeta hiperactiva. Aquestes senyores que quan tenen ganes d'orinar han de córrer.
I aleshores hi ha els anticolinèrgics, diferents medicacions, que relaxen aquesta bufeta. Val a dir que dintre d'uns dies sortirà una altra nova medicació que també té un altre grup de fàrmacs nova, d'un altre grup, que farà que també relaxi la bufeta. I aleshores aquestes pacients amb una pastilla diària generalment controlen molt bé el desitjo d'orinar.
És cert que hi ha certes pacients que aquesta medicació no la toleren, que tenen certes efectes secundaris, com la secetat de boca. A mi, que han passat els anys, els efectes secundaris n'en minvan, ja no són tan forts, o la senyora ho tolera molt bé.
i esperem amb aquestes noves medicacions que respondin bé. Després, per la incontinencia urinària d'esforç, hi havia una medicació que va sortir en el seu moment, però que a Espanya no està comercialitzada, perquè els efectes secundaris per un tema comercial no es va comercialitzar, però ben bé, com a concepte, la farmacologia serveix per controlar la incontinencia urinària d'urgència, no d'esforç. Li poso una mica més complicat. Posem que els exercicis no funcionen, la medicació tampoc, es pot intervenir quirúrgicament? Sí.
La cirurgia es reserva per la incontenència urinària d'esforç.
Aleshores, la cirurgia, amb 20 anys que porto amb aquest tema, ha evolucionat d'una forma espectacular. Perquè el que ara es posa, el que fem, són cirurgies realment microinvasives, per dir-ho d'una manera, i posem una cinta especial entre l'uretra i la vagina perquè quan faci un esforç la dona quedi tancada aquesta uretra. Aleshores, la dona pot fer esport, pot caminar tranquil·lament i no se li escapa el pipí, amb un percentatge d'èxit força elevat.
Val a dir que hi ha pacients que són d'una forma o d'una altra i potser els sexis baixen depèn una mica de les característiques de cada pacient. Però, a grans fets, realment l'eficàcia d'aquestes tècniques és molt bona.
Doncs en tot cas, la recomanació, si n'haguessin fer des d'aquí, que quan alguna dona vegi que pateix aquest problema, que vagi al metge que la tinguin, perquè apuntem aquesta dada que dèiem al principi, una de cada tres persones que pateix incontinència urinària no ha visitat mai un metge. Probablement no ve amb teràpies d'exercici físic, o bé amb medicaments, o en alguns casos...
com en la incontinència per esforç, com comentava el doctor, es pot fer una intervenció que solucioni aquest problema. Avui n'hem parlat amb el doctor Eduardo Bataller, responsable quirúrgic de la unitat de sol palviar de l'ICGON, de l'Hospital Clínic de Barcelona, doctor en Medicina i Cirurgia i professor de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Internacional de Catalunya. Doctor Eduardo Bataller, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres.
La xarxa de comunicació local.
La tarda, la realitat més propera a la teva ràdio local. Avui, com cada dia i amb la participació de les ràdios locals, passarem la tarda explicant-vos què passa als pobles i ciutats de Catalunya. Ens agrada la proximitat i cada tarda compartim les històries més properes, posant-hi tots els accents i les veus del territori. Us esperem, com sempre, per compartir la tarda a la vostra ràdio local. La tarda, de dilluns a divendres, de 4 a 7, amb Marina Romero.
El secret de les paraules amb Sara Barrera. La paraula cafè prové del termaturg gabe i aquest altre de l'àrab gava, que seria la breviatura de l'expressió gabat al bun, és a dir, vi de la mongeta. En aquest sentit, un possible origen del mot es trobaria en el regne de Kafa, Etiòpia, d'on, de fet, prové la planta del cafè.
L'arrel de la paraula originària gabe ha servit per construir el mot que utilitzem avui dia. Cafè en català, café en castellà, coffee en anglès o kiafei en xinès. Segons un estudi de la Universitat de Tufts dels Estats Units, prendre una tassa de cafè millora la capacitat de processar la informació. A més a més, la cafeïna té la propietat de millorar la capacitat del cervell d'identificar errors gramaticals durant la lectura ràpida d'una pàgina.
La primera frase.
En té més de 38. A casa nostra n'han arribat alguna amb molt bona acollida entre el públic. La mecànica del cor, la llargada ombra de l'amor o aquest darrer, el petó més petit. Una història d'amor com totes les anteriors. En aquest cas, un noi enamorat busca noia amb nom de flor que quan la ves en desapareix. El noi, desesperat, recorre un estrany detectiu privat, especialista a caçar dones difícils. Així comença aquesta aventura que ens planteja les dificultats de retenir l'amor.
Editorial i preu. Mondadori, 14 euros. La xarxa de comunicació local.
Són les 12. Notícies en xarxa. Bon dia, us parla Gemma Balcera. Continua el col·laps a l'autopista P7 a Girona. Tres accidents provoquen cues de fins a 4 quilòmetres a salt. La situació és molt complicada. La sortida 6 i 7, Girona Nord i Girona Sud. El president del Port de Barcelona admet que estudien la possibilitat de construir una vuitena terminal de creuers a mig termini.
En esports, en futbol, la Muntanyesa i l'Europa han quedat eliminats de la promoció d'ascens a segona B. També en futbol, Sabadell B i Viladecans han empatat sense gols en el partit d'anada per a la promoció d'ascens a tercera divisió. I el pròxim diumenge es decidirà l'equip que puja a tercera i en bàsquet al River Andorra i al Salt són nous equips de la Lliga EVA.
Molt complicada encara la situació a l'autopista P7 a Girona. Tres accidents col·lapsen la via encendit França. Hores d'ara ja han pogut obrir dos dels quatre carrils, tot i que s'acumulen fins a quatre quilòmetres de cua. Les grues ja treballen per retirar els dos trailers que han topat minuts abans de les deu del matí. A un quilòmetre i mig d'aquest accident s'han encalçat dos turismes i dos camions més. I a les rotons de l'aeroport ha bolcat una formigonera i col·lapsa les sortides 6 i 7.
A Rodalies-Ren feia un tren de la R16 a direcció Tortosa aturat amb un roig del camp per una incidència del propi tren. Canviem de qüestió. El president del Port de Barcelona admet que estudia en la possibilitat de construir una vuitena terminal de creuers. Six de Cambra ha explicat que s'aixecaria el moll adossat i estaria llestida a mig termini, però mai abans de l'any 2017 o fins i tot 2018.
Estem estudiant la possibilitat d'una sisena terminal, però això afecta a temes de planificació i, per tant, no només a l'activitat de Creueix i s'ha d'estudiar amb calma. No tenim en aquest moment decisions preses encara amb aquest tema, estem preveient-ho més a mig termini i, evidentment, tampoc. Si finalment es tira davant el projecte, doncs si aquesta terminal seria una terminal dedicada, privada o una terminal pública.
D'altra banda, Sixtacambra també ha lamentat que el retard en l'execució del corredor del Mediterrani frena la competitivitat de l'economia catalana. I setmana clau per al futur de les centrals nuclears. Avui es reuneix a l'Hospitalet de l'Infant, al Baix Camp, la coordinadora de comitès d'empresa de les centrals nuclears de tot l'estat espanyol. Faran una posada en comú de la situació actual de les centrals catalanes. En vaga, recordem per les negociacions sobre el conveni col·lectiu, els treballadors catalans no descarten convocar aquesta mateixa setmana una gran concentració escor
Per reivindicar la seva postura, el 80% de les plantilles de bandallós i escòs acunden la vaga. I el sector sanitari de Tarragona es mobilitza també avui dilluns en defensa d'un servei públic gratuït i de qualitat. Amb aquest lema, el personal de diferents entitats com l'Hospital Joan XXIII i el Centre d'Atenció Primària enceten un calendari de protestes que es repetirà també dimecres.
El preu dels pisos cada vegada baixa menys i en algunes comunitats comencen a pujar. A Catalunya van caure d'un 0,4% el primer trimestre en comparació amb el mateix període de fa un any, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística Espanyol. Es tracta de la caiguda de preus més lleu des de l'any 2008.
En plena política, Josep Antoni Duraní Lleida justifica de nou per l'abstenció de Convergència i Unió la llei que regula el relleu del rei Joan Carles I. En un article a la premsa, el líder d'Unió nega que sigui perquè el que passi a Espanya no vagi amb ells, com s'ha apuntat des de Convergència Democràtica.
El portaveu de la Federació del Congrés ha fet un balanç positiu de la tasca de Joan Carles I, però s'ha queixat que PP i PSOE hagin negociat tot aquest procés sense demanar cap participació a Siu. L'article d'Uran i Lleida, però, no diu absolutament res de la seva possible dimissió com a secretari general de Convergència i Unió.
I les bandes sonores han estat l'eix conductor de la setena edició del FICCAT, el Festival Internacional de Cinema en Català de la Costa d'Oredà, que ha tingut lloc des de dimarts a Roda de Beralta, Ragonès. La por de Jordi Cadena ha estat la pel·lícula escollida com a millor llargmetratge, i el festival també ha premiat el videoclip La set i quart de Blaumut, el curtmetratge a les claus de Pau López, o La gallina de Manuel Raga, un dels membres del jurat, el director de cinema Jaume Balagaró, ha destacat la qualitat dels treballs presentats.
Molt bona, i justament per això ha estat una mica complicat, perquè escollir entre... Quan és molt fàcil no hi ha problema, però quan és difícil es costa més. I la veritat és que teníem pel·lícules molt, molt bones, hi ha remetratges molt bons, curmetratges molt bons, hi ha més documentals i videoclips, i la qualitat ha estat realment molt bona. Durant l'acte de Cluenda del FICCAT, que ha omplert de goma a goma al casino municipal del municipi, jurat i premiats, han aprofitat per reivindicar el bon cinema que es fa a Catalunya i el talent que hi ha, així com per demanar més ajudes a les administracions.
Notícies en xarxa.
5 minuts passen en aquests moments de les 12 del migdia. La meitat d'una jornada de dilluns, de segona Pasqua, aquest dilluns 9 de juny, en què recordem alguns dels millors espais de matins en xarxa de les darreres setmanes.
I després de debutar al cinema a Barcelona nit d'estiu, l'actor i cantautor Joan Dausà ho té tot a punt per actuar demà al Festival de Guitarra a la Sala Bars de Barcelona, un espai on hi presentarà el seu segon disc On seràs demà?
La bellesa un instant la tinc a les mans. Memoritzo el color del cristall per trobar-lo de mal. El gest més petit és capaç de fer-me dubtar. Segresto els segons que se'n van, presento el final i sé que algú girarà.
Un treball que plega 10 cançons enregistrades a principis d'any, aquest 11 hores demà, després d'una llarga gira, amb el primer treball, el famosíssim Jo Mai Mai. Joan Dausà, molt bon dia. Hola, bon dia. A veure, clar, Jo Mai Mai, arribes, allò que popularment es diu i que els lingüistes, si em senten, m'estiran les orelles, ho peta.
Ho peta. Sí, però per mi no ha estat molt progressiu. És com qui té una criatura, que com que el veu cada dia no li dona la sensació que està creixent, i qui el veu al cap de dos anys diu, ostres, que gran que està. Però sí que ha funcionat molt i estem encantadíssims.
Però la meva sensació no ha estat de petar-ho, sinó d'anar sumant molt progressivament a gent que li interessava el projecte i que es feia a seves les cançons. Clar, t'havíem vist a la tele, veiem fent aquest disc, et veiem fent la banda sonora del Barcelona nit d'estiu i arriba aquest segon treball. No sé si segueixes una mateixa línia o dius no, no, ha de ser una cosa molt diferent del que feia.
Ha estat una evolució natural. No hi va haver una decisió de trencament, però sí de provar nous registres, noves intensitats, noves propostes, i el fruit de 80 concerts, d'anar coneixent gent, d'entendre què vol dir la comunicació i la connexió amb un públic, m'ha portat a fer un tipus de cançó evolució del que tenia, però potser una mica més meva, més interna, més autocrítica, inclús, exigint-me més a mi mateix, i ha sortit un disc més personal, més dur, inclús...
però alhora amb més potència i energia per part de la banda, que també és una cosa que em venia de gust treballar en el directe. De fet, els oients que ara mateix ens escolten, potser aquell dia miraven a la seva televisió local el lliurament dels Premis Gaudí, la transmissió que vam fer des de la xarxa, i veien com et donaven el premi, i potser en aquell moment coneixien una música, la teva, que no coneixien fins aleshores.
Sí, és el que et deia, que cada petita cosa que ens ha anat passant ha sumat algú. El Gaudí va representar també un reconeixement, també pot ser que hi hagués gent que ens descobrís, però també va ser un reconeixement molt agraït per per nosaltres, em va emocionar moltíssim, perquè portàvem dos anys picant pedra, com en deia, apostant nosaltres primer per nosaltres, sense grans padrins, jugant la polo, jugant el palau, fent-nos-ho nosaltres. Jugant, eh? Jugant, eh? Sí, com qui munta una festa i diu, va ser així, eh? Va, juguem el palau, que és el lloc on volem fer-ho.
I el Gaudí era com un primer reconeixement fort per part de la professió, en aquest cas cinematogràfica, de dir, nois, esteu fent bé la feina, tireu cap aquí, doncs així farem. Aquesta pregunta, sé que és pregunta sobada, però on seràs demà, a qui li dius?
M'ho dic a mi mateix i la trasllado a qui s'ho vulgui aplicar, perquè és una pregunta que evidencia que no en sabem la resposta, no sabem on serem demà, realment no sabem on serem demà. Podem preveure-ho, podem intuir-ho, però com que no en sabem la resposta ens obliga a estar una mica més agafats al present, al futur. És una reflexió que també m'he fet jo al veure que m'estaven passant coses increïbles que no em podia imaginar, sobretot a nivell professional, i és que com pot ser que encara estigui preocupat per els efectes del que estic fent avui
planificant, no? I és com, respira una mica, no? Reflexiona i aposenta-te en aquest present que tots, si el respirem, veurem que val molt la pena. Un disc, si mirem el llibret interior, una imatge d'un arbre així, molt emboirat, molt grisós. Sí, que t'invarden, eh? Sí, sí, que té un tot invarden, és veritat. Sí, sí, té aquest punt... Anava a dir macabre, no és macabre, eh? De conte misteriós, eh? Sí, vam voler...
Deixar clar des del principi, crear un nou univers per a aquest disc, que la gent oblidés ràpid el Jomai Mai, que el seguís estimant, però que no fos un referent, no fos la comparativa, és a dir, el Jomai Mai va existir, va ser un primer peu, però ara entrem en una cosa sòlida, coherent i forta per si mateixa. I vam voler crear un imaginari que és aquest videoàlbum que vam fer...
dirigit pel Dani de la Orden, amb la col·laboració de l'Aina Clotet, justament també per deixar clar que no buscàvem un Jomai Mai 2, sinó un disc que fes la competència del Jomai Mai, però com a disc. Per tant, no vam voler fer un videoclip, sinó un videoàlbum. Una minipeli on diverses cançons hi apareguessin del disc i, per tant, la gent pogués descobrir diferents textures i decidís ell mateix quina és la cançó que el representa, que li agrada més. Hi ha una sensació com de tristesa, tendresa...
Una sensació com d'agradable, una sensació agradable escoltant una cançó que si pares una mica de tensió i et deixes endur, ostres, potser et destraves una mica o fa una mica de mal. Sí, hem fet una mica de trampa amb això, però hi ha molta gent que ho fa això. I un dels meus referents, el Marc Oliver Everett, Iles, per exemple, és una experta en això, en posar unes lletres que et podries tallar les venes i...
Però amb instruments gairebé de joguina, infantils, molt suaus, molt delicats. I em sembla interessant aquest contrast. I per això en aquest disc hem estirat els dos extrems. Hem estirat la duresa de les lletres, però també hem estirat la intensitat i la poesia a l'hora de la música, que també et pugui permetre que si no entens el català, pensis que allò és una cançó feliç i alegre. Allò que fem amb les cançons en anglès. El que passa en anglès, jo crec que sí.
Parlant de tristesa, sentim el tema aquest que dèiem. Quan soni la tendresa. Si me'n vaig abans que ho facis tu No feu gaire dol I prepareu-vos un sopar espectacular Com si fos cap d'any Si me'n vaig abans que ho facis tu No feu gaire dol I prepareu-vos un sopar espectacular
Com si fos cap d'any i que soni aquella... Pot ser això que et deia, una cançó tremendament relaxant sempre que no escoltis què diu. Exacte, clar. No, però aquesta inclús és positiva. Al fons totes són positives. Parla de la mort, però parla amb el convenciment que més enllà de la mort no sabem què hi ha, però hi ha moments de connexió. Per tant, sí, parla temes delicats, però amb un optimisme potent. També la primera...
Més enllà. Més enllà, no? Que també parla d'un salt que qui no ho escolti pot pensar-se que és un suïcidi, però al final és un trencament. És un trencament que et permet aconseguir allò que et pensaves que no podies aconseguir. Són petits clics. També sóc jo. Són cançons que parlen de coses delicades però sempre convidant a l'optimisme.
un projecte, no sé, continues amb els tipus d'interès, entre d'altres el Martí Maimó de Manel, per exemple, o l'Alex Pi de Sidoní, còmplices en la teva aventura musical, però a banda de la veu i el piano, que això tu segueixes quedant. Sí, hem seguit el projecte que teníem, hem seguit treballant amb l'Àxel i amb el Martí, també amb el Floren i el Santos, seguim també amb l'equip del direct, amb el Pere, l'Eloi, el Ferran i el David, i segueixo...
Fent el recorregut o la manera de treballar que ens va anar bé en el primer disc és que apareixo a l'estudi amb les cançons a veu i piano. És el punt de partida. I a partir d'aquí les treballem amb els tipus d'interès que desapareixen del títol però no de la vida real del projecte.
i els donem la forma i la textura i la producció que creiem que els pot anar bé. Però la veu i el piano segueixen sent essència. Avui li hem dit al Joan Dausà, dic, vine i toca'ns alguna cosa, clar, en piano era una mica complicat. Hem fet la versió, també, d'arribar a l'estudi, però seran veu i guitarra. Exacte, sí, la guitarra també, de vegades, inclús també la jugo a l'hora de composar per veure quina textura ens dona o em dona la guitarra, potser una altra sonoritat, una altra història...
He pensat que la cançó que toco ara normalment la faig amb piano, però amb la guitarra també funciona, té aquest rotllo més despullat, i no sé si és el moment de fer-la. Sí, com vulguis. Doncs havia pensat de tocar També soc jo, una cançó que també d'aquestes que em fa també pensar, analitzar-te, buscar què tenim de bo, però també què tenim de fosc, i per tant despullar-nos davant de qui tenim al costat. Doncs aquest també soc jo del Joan Dausà, la sisena pista, el sisè tall d'aquest On seràs demà, el seu segon disc.
Si mai em veus tornant a peu i no et conec, recull-me. Si mai em veus deixant sortir tot el verí, perdona't.
També sóc jo, el mateix que quan la sort se t'escapa perdent poc, et fa riure un altre cop. També sóc jo, ple de llum i de foscor, tan minuscul que faig por. També sóc jo.
Si mai em veus inflant el pit, parlant de mi, atura'm. Si mai em veus cridar confós, cremant-ho tot, abraça'm.
També sóc jo, el mateix que quan la sort se t'escapa per ben poc, et fa riure un altre cop. També sóc jo, ple de llum i de foscor, tan minúscul que faig por. També sóc jo.
També sóc jo, el mateix que quan la sort se t'escapa per ben poc, et fa riure un altre cop. També sóc jo, ple de llum i de foscor, tan minúscul que faig por, també sóc jo.
També sóc jo a una de les propostes, la sisena d'aquest segon disc de Joan Dausà, On seràs demà avui. Hem tingut l'ocasió de sentir-la en directe a matins en xarxa en la versió de guitarra i veu. Sí, exacte. Normalment amb piano i veu, dius. Bueno, veus, així veus el tio a la muntanya sol. La guitarra ens permet encara aïllar-lo molt més i fer-lo més trist, pobre. Això està bé, perquè si sents la cançó dius, mira, m'agrada, m'agrada. La voldria, quan me'n vagi allò amb els amics, a passar un cap de setmana, la voldria tocar. Però, no sé, clar, el piano com l'adaptem. No, no, totes són guitarrables, eh? Totes són guitarrables.
No sé si existeix la paraula, però totes són guitarrables, pots encendre la llar de foc i totes quedarà més o menys bé si les cantes amb sentiment. Guitarrable, de fet, parlem del segon disc de l'actor, cantautor i pianista de Sant Feliu, guitarrista també.
de Sant Feliu de Llobregat, Joan Dausà, amb aquest On seràs demà? I, de fet, si féssim aquelles coses que fan els DJs, on seràs demà? Doncs demà seràs... Demà serà la sala bars de Barcelona participant al Festival de Guitarra i presentant aquest disc. Festival de Guitarra, hi aniràs amb guitarra, hi aniràs amb piano, una mica de tot...
Ara gairebé més toco, de fet, molt més la guitarra que el piano, en el directe, sí que hi ha el Ferran que toca els teclats, els Hamels i el que faci falta, però disfruto més amb la guitarra, estic en una postura més directa amb el públic, més contacte i per tant vaig decidir fer-ho així.
De fet, clar, no sé si el fet que tenir una persona que toqui el piano, dius que el toca molt bé, de dir, sí, fes-ho tu, fes-ho tu. Fes-ho tu, així em relaxo, agafo la guitarra, rasca, rasca, i sobretot és això, puc estar molt més frontal i d'una manera justament més enèrgica també a nivell d'actitud.
I de relació amb el públic, per tant, sí, fem això, portem la bateria al baix, guitarres teclats i jo davant amb la guitarra. Et canvia molt el fet d'estar de cara al públic o estar de costat? Canvia, eh? O sigui, estic de costat a vegades quan ens trobem un piano de cua, l'aprofito i dic, vinga, m'hi poso. Però amb el teclat també me l'he ubicat frontal perquè també així tinc el contacte directe amb qui està davant. Teclat més petit, per tant, un teclat, exacte.
En la gira de Jo mai mai van ser 80 concerts que, com dèiem, van culminar al novembre a un palau de la música catalana, planíssim. Ara que s'acosta a l'estiu, presentació del segon disc, van bé els números, teniu bolos, què se'n diu? Estem recollint els fruits de tota aquesta gira primera, perquè haver fet la polo, haver fet el palau, haver guanyat el Gaudí, ha convençut o ha donat una mica de...
de prestigi o de força al projecte, i això també els programadors, cadascú té el seu temps, ho han d'anar veient, han de veure que els surt a compte apostar per tu, i ha funcionat, perquè estem molt contents de tenir un estiu ple de concerts macos, a part, o sigui, festivals en espais bonics, ja sigui de Barcelona o a la platja de tal, a la muntanyeta de tal qual, no?
També som molt selectius nosaltres en el lloc on toquem, perquè ja que cuidem la música i la proposta, també l'espai forma part d'aquella aposta d'ubicar-te en un lloc màgic en què les cançons encara valguin més la pena. Per tant, és un estiu ple que si us ve de gust ens podreu localitzar en espais especials. On es pot consultar això? Això ho penjarem després del concert del Barç, farem la penjada ja...
la presentació dels concerts d'estiu, perquè el Bars tanca una mica, faltarà el de Lleida el 14 de juny, però el Bars tanca una mica aquests primers 5 concerts que ens vam plantejar de presentació del disc, i estarà a la pàgina de la meva, joandausa.com, penjarem tot aquest recorregut d'estiu, que sí que ja podem dir que passa pel Pròxims, pel Cruïlla, pel Canet, pel Lítaca, pel Portal Blat de l'Escala... Sí, ja esteu a tot arreu. Sí, bueno, no a tot arreu, però sí que estarem en molts llocs que ens fa molta il·lusió ser-hi. Per cert, el concert de Lleida el 14 de juny a la Sala Menorita, crec, de Lleida. Sí, ja heu estat?
No hi està mai, no hi està mai. Tampoc l'estrenem, és una sala que em sembla que no fa molt que existeix, però que està molt bé i ens fa molta il·lusió també anar-hi. Explica'm això de la platja, de la muntanyeta, en l'elecció aquesta dels espais idonis perquè soni aquest on seràs demà. Què vol dir, tocar una platja o tocar una muntanyeta?
No, vol dir, per exemple, el festival de Porta el Blau de l'Escala és tocar la platja amb unes grades que instal·len expressament pel festival. A la muntanyeta m'ha vingut al cap un dels llocs on tocarem aquest estiu, que és a Fonollosa, sota una alzina centenària, que ja en diuen les vesprades, a sota l'alzina. A Torre d'en Barra em sembla que toquem dintre també d'una cova, juntament amb Mishima. Vull dir que són concerts, això, que seran bonics de per si, i si a sobre nosaltres li podem afegir aquest...
aquest repertori que a nosaltres ens fa estar contents i que la gent hi està connectant i que encara per mi em sembla més interessant, doncs perfecte.
Això és la gira, com si diguéssim, nacional. Però és que ens ha creat una mica l'atenció que aquests concerts, o hi haurà una sèrie de concerts que comencen aquest dilluns, que culminen l'1 de juny, a Alemanya. Sí. Que se t'hi ha perdut, a Alemanya. Però més 10, eh? És com la gira de quadros. Jo també quan vaig veure el cartell dic, hosti, si sembla això, una gira internacional. És un projecte de la Ramon Llull, que fan un cop l'any amb algun artista que veuen oportun, de l'Institut Ramon Llull.
I es tracta d'anar per universitats d'Alemanya, on hi ha gent d'allà que estudia català. Per tant, és gent receptiva a la nostra cultura. Vaig allà, arribo, xerrem sobre la cultura catalana, faig un recital amb cançons meves i del llac, ja sigui a la universitat mateix o en una sala de la ciutat. Dormo allà on m'acullin i següent ciutat, i anem fent una mica de mochilero.
I els últims dos dies ve tota la banda, i a Colònia i a Berlín fem concert amb tota la banda, amb l'afegit, que no ho sabíem, i que és una casualitat molt xula, que és que a Colònia toquem el divendres, i el dissabte juga el Barça d'en Vol, la final de l'Eurolliga d'en Vol. Allà mateix? Sí, a Colònia, per tant hi ha molt català de nit abans per allà a Colònia, que ja estem localitzant-nos perquè vinguin al concert.
O sigui, pot passar allò que dèiem abans, que vinguin catalans o persones que coneguin la llengua catalana i, per tant, puguin entendre les lletres, i que també vinguin, doncs, alemanys, que corrin per allà, que no coneguin l'idioma, no entenguin què estàs dient, i en tinguem uns gairebé amb la llagrimeta als ulls i els altres tremenda bé feliços. Exacte. També vaig insistir molt, i ha estat condició per part meva, que tots els concerts fossin d'entrada gratuïta, però amb taquilla inversa. Per tant...
Un cop allà la gent ens coneixem i jo els hi explico si us va bé i us sembla correcte. Això ja es fa aquí, en teatre, no? Us sembla correcte col·laborar amb el projecte, perfecte. Però no volia que frenar justament a gent que no et coneix, potser li fa mandra fer el pas de comprar una entrada, en canvi que vinguin, ja ens els guanyarem. O que considera que ha de pagar? Sí, ja ens els guanyarem amb el meu alemany Null. Per tant, porto un actor de gest al costat. Null vol dir zero, està bé, està bé. Null està bé. Comença a fer alemany ja. Sí? Sí, home, sí. Se m'acaba d'acudir que potser és una idea increïble. Algú que interpreti llengua de si... Ah, no, clar, no, perquè...
Trobar la llengua de signes que unís català i alemany estaria bé, però clar, no, perquè els alemanys... Clar, tenen un idioma propi, també. No, no hi ha manera, no hi ha manera. No, no t'ho haurà de fer. Pots convidar el Guardiola. Això seria l'enllaç. Que ell vagi fent la traducció. Sí, sí, jo crec que s'hi prestarà. Hem llegit, i això sí que ens ha espantat una mica, tens ganes de treballar per causes solidàries i, no sé si vinculat a això, tenies ganes de tancar una tapa amb aquest disc.
Una primera etapa, sí que passa que això, suposo que heu llegit una entrevista amb 14 que vaig estar parlant amb l'Eva Piqué, no sé on més ho he dit, però clar, a vegades els titulars, fets fora de context, encara semblen més bèsties. No és que jo em plantegi deixar la música, però sí que no sé què faré.
Jo, com que vaig per sensacions, aquest disc sí que tinc la sensació que tanca una entrada, o sigui, hem fet un jove i mai per treure la pota, i ara ens hem posat amb aquest disc i és, vale, em sembla que ja he dit tot el que volia dir per ara, amb aquest disc. Llavors, com que no sé què passarà després, és com, fins aquí hem arribat, i potser d'aquí un temps dic, ara tinc ganes de tornar a fer alguna cosa a nivell musical, però de moment ja et dic, la sensació és que això tanca un...
una entrada i una primera etapa. Això és fer el que es diu un rolling, i no em refereixo a tot el tema de falset, sinó a dir, potser és l'últim, potser és l'últim concert, jo em compraria el disc. Sí, però saps que no ho havia pensat així, no era una qüestió de ara em faré l'interessant, com l'amic Foguet intuïa i deixava anar, s'estava fent l'interessant, no, no m'estava fent l'interessant, però sí que ho sento així, realment no sé, no sé què faré d'aquí dos anys.
Potser tocaràs altre cop l'espectacle, ja sigui teatre, ja sigui cinema... Pot ser, evidentment, amb la música m'hi he sentit molt a gust i té molts punts que segueixi fent cançons, però ja et dic, això que deies tu, les causes solidàries, hi ha una cosa també de sensació interna que em ve de gust passar pel món també i aportar algun granet de sorra a part de la cançó que acompanyi la vida de cadascú. Per tant, allà està el cuquet i no sabem quan es despertarà les ganes també de remengar-me una miqueta més. Abans que parlàvem del Gaudí, no sé si et faria gràcia algun dia endur-te en un, però com a actor...
Estaria bé. Estaria bé, no? Com a actor, com a director, com a guionista, mai se sap. Com a dir, per exemple, tinc ganes d'escriure també una pel·lícula, però ja que faig una cançoneta a 3 minuts, fer una història d'una hora i... Bé. Bé, és un repte, que com que tenim una vida per davant, mai sabem si podrem fer-ho. Doncs anirem seguint les experiències del Joan Dausà. De moment, aquest segon disc...
Ja veurem com acaba la cosa. El podreu sentir demà a la sala Bars de Barcelona en aquest festival de guitarra. Joan Doosa, moltíssimes gràcies per haver vingut. A vosaltres. Que vagi bé. És un plaer.
Birdseye.
Cada dia més obro l'agenda i em trobo celebrant que moltes de les coses que m'agraden ja tenen més de 20 anys. Signa inequívoc que ja estic de ple en l'edat madura. El Festival Blues i Rimes de Badalona celebra 25 anys i volem bufar amb ells les espelmes. Cera és que la vida d'aquest festival ha anat creixent amb la certesa que és important l'artista, la petjada que té i el gust.
Allò que no tothom entén i que potser fa que de vegades es vegi com a poc atractiu a l'hora de buscar espònsors que puguin vendre cibada fermentada com a coartada artística. Blusirritmes neix amb l'esperit únic i honorable de dos artistes que potser no caixen per actualitat, per ganxo comercial o per tiranies de la moda. També és veritat que de vegades això coincidir, però és el pes en si del cartell sempre, com diuen els seus organitzadors, una carta als reis on tenir damunt l'escenari a artistes que ho són per carrera, per instint, per ofici.
Servidor sempre ha cregut que el blues i ritmes només podia néixer i créixer a Badalona. I fer de cosina sense complexes, però propera, jugar amb les cartes de l'entorn, ja que des de sempre els espais de la ciutat han jugat un paper estel·lar en oferir mars únics. Recordo perfectament el dia després de la mort de Camarón.
El 3 de juliol de 1992, mentre sopava al Backstage del Parc de Can Soleil. Va sonar per l'equip de sol a poderosa i increïble veu de José Moque. Tothom va restar en silenci. Homeneixa l'artista i el seu art. Els detalls, això també es juga en un festival. I el blues i ritmes, molt més.
En moments de mancança vital i emocional cal reivindicar, defensar i celebrar que el blues i ritmes fa 25 anys que entra en l'edat adulta. I desitjar salut als organitzadors per resistir i a nosaltres per poder-hi assistir. Blues i ritmes, Badalona, 25 anys. Miqui Puig comparteix el diccionari amagat al Catsons. Ho pots veure cada setmana a la teva televisió local.
Propostes en xarxa. Arriba un dels darrers films revelació del cinema català. Es tracta de 10.000 quilòmetres, dirigida per Carlos Marqués Marcet. 10.000 quilòmetres és la distància que hi ha entre Los Angeles i Barcelona, retrat a la història d'una parella...
interpretada per David Verdaguer i Natàlia Atena, que s'ha de separar durant un any després d'un temps de convivència. Una pel·lícula que busca ser un testimoni de l'amor actual, de com moltes persones estan vivint l'amor a distància i com resulta tota una prova de foc. La xarxa de comunicació local.
Dos quarts d'una del migdia, marxem fins a Ràdio Granollers, fins al matí ens en xarxa. Granollers avui, amb el Paco Agudo, amb el Paco García i amb el Miki Puig. Aquest showman que ens porta cada dilluns un espai de narració predictiva. Narració predictiva, que us ho expliquin ells. Ells en diuen Reconto.
Doncs molt bon dia, Miqui. Molt bon dia, tinguem. Aquí un nou reconto per tota la xarxa dels estudis de Ràdio Granollers. Sí, senyor. Avui em fico la pell i aviam si aquest personatge t'arà molt. T'has de traslladar, però, en 1981. En 1981, bueno. Tota la meva vida ha estat marcada pels olors.
De fet, són aquests olors els que em fan l'home que sóc ara, a la primavera de 1981, finals de la mateixa. Sóc a Calparrufo d'Ostalric. Et sona a Calparrufo d'Ostalric? No. Doncs obries d'això, celebrant una nova transacció. He demanat una bona selecció de productes i xampany, ja que no serà fins a molts anys endavant que aquest beure magnífic se'n dirà cava.
A veure, olors. Hem començat per les olors. Primera pista, de quines olors m'estàs parlant? El dels puros, l'olor dels puros, el de les quadres, les quadres que no els quadres, i el de la vexina de tots els cotxes espectaculars que he tingut jo, Paco. Ets d'aquelles persones capaces a endevinar coses només olorant-les? No, no totes, però sí que amb els anys he desenvolupat una certa facilitat per saber què era glòria i què no. Però, per sobre de tot, he sabut detectar el que era més convenió per a mi. A veure...
Olors, però deies que estaves de celebració, eh? Xampany, hem vist per aquí xampany. Exacte. Avui estic aquí per celebrar que he venut un camió ple de vedells de raça frisona a una granja de caldes de Malavella. Un camió?
Exacte, amic Paco. Ni més ni menys que 25 vedells de llet. Tot ells en una transacció perfecta que vaig fer ja fa 15 dies amb el meu contacte a Sant Endeu amb Pedro Casado, que és el meu home allà. El meu podríem dir proveïdor estrella i tot ha sortit a la perfecció. Camió ha arribat, camió ha cobrat, he pagat el noi del pagasso verd que torna a casa de buit però amb un teló conformat que el meu amic Casado cobrarà demà passat sense falta i jo els porto aquí. A què portes?
Carai, Paco, sembla saturat. Mira quin feix, mira. Mira quin ve de Déu. Lligat amb una goma de pollastre. Però jo no estic acostumat a aquestes... Del pagès a la meva butxaca. Les transaccions aquestes ara es fan via bancària, no? Home, però en 1981 que anes fent així? Sí, senyor. A més, la imatge aquesta, eh, dels feix... De bitllets amb la goma de pollastre. A veure, per tant, sol tractant, marxant...
Veneu estiar. Com queda això? Mira, amic Paco, tracta'm de tu. El que més m'agrada, crec que és la base de fer negocis, i sí, m'agrada l'ú de tractant. M'agrada més que marxar no a venedor. És una qüestió semàntica, això ja ho sé, eh? Però m'agrada saber que algú com vos periodista em podria treure a l'entrellat de tot plegat.
Què fas que mires amb aquesta cara? Et tractaves contractant de bestiar, no podries raonar i dir quatre paraules seguides. He fet servir semàntica i ja has flipat. Soc fill del gran Altimira, Crescència Altimira, que podríem dir va ser el millor tractant de bestiar des de Blanes a Prats de Lluçanets.
i de Portbou a les Terres de l'Ebre. Només hi va una terra que se li va resistir en tots aquests anys i que encara em fa cosa i em fa venir Calfreds l'Espinada. Lleida mai ha sigut una bona terra pels Altimira. No, però mira que Lleida, precisament, té fama de bon bestiar. Sí, però diuen que el pare va guanyar una partida de cartes a Sidamont. Saps quan vas a Lleida, que hi ha un poble que es diu Sidamont? A casa d'un pagès que tenia una majordoma mig bruixa.
I que des de llavors, tots els de la seva sang, cada cop que anaven o passaven per allà, es debilitaven. Es posaven malalts o tenien desgràcies. Vinga, home, no serà per tant això de la bruixa del mal d'ulls. No, no. Tu saps que jo a l'Emili vaig a fer una pulmonia? Saps que va ser l'agost? Saps que va ser el segon mes d'Emili? I saps on va ser? No. No, no ho saps on va ser? No. Doncs va ser a Lleida, Paco. A Lleida va ser.
Bona nit.
Però a veure, a veure, el pare Crescensio no hi va tornar mai, a Lleida? Mai més. Per aquesta superstició. A més, va fer allò que han de fer els bons pares, que és transmetre de pares a fills el fet en si de les coses que són antagòniques a la família. Deixar clar, abans de morir, els enemics i els punts febles de la família per no repetir errades.
I això ho va fer just abans de morir. A la nena, a la nena, la Lola, que s'havia casat amb un forner de Breda i que li van tocar les joies de l'àvia. En Crescens, jo fill, va ser desheredat, ja que es va dedicar a la vida bohèmia. I el pare l'havia de treure del paral·lel cada dos per tres, amb factures impagades, meuques i de més putolella. Fins que un dia es va fartar i el van enviar en veres a la tia Enriqueta.
Aquest li va tocar la casa de l'àvia al poble, condició que deixés de freqüentar cabarets i demés. La casa segueix tancada i barrada des que el pare va morir ja fa 5 anys. Bueno, i tu què? Doncs jo, el petit, el que va retar el nom de la segona passió del pare, em vaig haver de quedar amb tot l'imperi i fer bona l'herència d'en Crescensiu.
Escolta, que el Senso ja és un nom així, però i tu? Quin és el teu nom? Tu vols saber com es diu l'Ottimira Petit? Ladislau. Què passa? No riguis. Sort que vaig tenir el nom que el va posar per la seva passió pel futbol, que l'altre era el món del toro. Per això ara ets tractant? No, el pare era tractant. Saps per què, Paco? Perquè el pare, com molts homes d'aquella època, va voler ser torero. Va voler ser el gran torero de la ciutat de Barcelona, però no va donar la talla.
Què vols dir? Que era purut? No, home, no, no. Literalment no va donar la talla. El meu pare era baix. Un home amb agalles, això sí, eh? Amb temperament. Però feia metro cinquanta. I va deixar. Home, crec que al final tan revolcar-se per terra no li acabava de fer el pes. I llavors va aparèixer la Vicenta, que venia de Castelló. Li treia un pam, pam i mig. I va decidir que millor aquella dona, que no pas l'arena...
Home, potser sí, ben pensat, eh? I tant, Paco. Pensa que el pare en va fer de moltes, eh? I en els anys que es va convertir en el gran tractant, l'home que només mirava els ulls animals ja sabia si valien o no valien la pena, si es podia pagar o no es podia pagar. I et dones fer tractant, també. Sí. Seguint la línia... Bueno, en part perquè em permetia ser a prop de les coses que més m'agradaven. Els puros, els cotxes llampats, els bitllets lluents, com aquest, les sobretaules de cunyac, i la vida en general, com diria, bona i plena, eh? Això està molt bé.
I jo com el teu germà. No com el meu germà. El meu germà es va passar la línia. Del pare vaig aprendre la conversa, l'anècdota, el fet social. Era una delícia com allargava tot. Com feia créixer les anècdotes i sempre que podia explicava com ell de jove va ser a Maracanà. Aquella tarda del Maracanazo, sí, sí. Juriol de 1950. És una exclusiva. Tres mesos després de casar-se se'n va anar a Uruguay a aprendre a veure com el bestiar, saps? A veure com creixia, com es feia allà la conserva, la creixeta i demés.
I va ser un gallego uruguaià adoptat el que va adulcar. Explicava el pare sempre el silenci sepulcral, el vol d'Uruguai. I és clar, com a fanàtic del futbol, per ell allò era gairebé com haver estat a tocar del cel. Carai, amb el Crescens, si no, qui ho havia de dir? Qui ho havia de dir, doncs sí. I llavors jo vaig heredar tot. Contactes, amics, la granja de Riu de Llots, on creix el bestiar abans de passar altres mans, i on ma mare encara fa el mític anegmut emperes per les salvacions familiars.
Allà hi tenim els capots del pare penjat, t'ho juro, t'ho juro que els tenim penjat, la seva col·lecció de cotxes antics, un carro que era del pare adoptiu de la mare i una BH del meu nebot gran, el fill de la Lola, que saps què va fer, no? No, la va deixar el 1987, la va deixar aquí, em va fer el canvi per una Vespa 160. Una Vespa 160, que si tu ara vas a Breda...
La reconeixeràs, perquè l'ha pintat a la moda, saps allò, amb quadros blancs i negres? Així ens l'ha pintat el meu rebot. Ets legal, doncs, un tio legal. Com, ho dubtes? Saps que meu pare mai, mai de la vida, va entregar un animal malalt? I que en alguns casos havia perdut cèntims per culpa de donar garantia? Com garantia? També hi ha garantia amb això d'altre... Mira, Paco, en Crescensio era conegut arreu.
D'aquí la fama increïble de la seva llegenda allargada. Si un animal es posava malalt en el primer mes, sempre el replançava. I així deia que mantenia la reputació intacta. Una consa compensava l'altra i sempre el seu joc net feia que estés un pas damunt de la competència. Vaja, que aquí tenim la presència que era tot un gentleman.
Mira si era gent amb el que sempre anava amb americana i camisa blanc, amb blanca. Esperdenyes de Mudà i mocador blanc. El mocador ja fos per la sua o per les mans o per netejar la cadira d'una dama. Perquè saps què deia?
Sempre deia que per fer la venda, una venda bona, havies de tenir contenta la mestressa de la casa, que era amb qui havies de conquistar. Un home llest i llarga, el teu pare. I tant, Paco. Crec que si ara encara pars l'orella sota les voltes de Sant Saloni, allà al mercat, o entre les taules del local radical de Granollers, podràs només sentir coses bones d'encrescència. I ara què?
Bé, doncs ara, si vols, fem aquí unes navalles, un cava, encara no se'n diu cava, al 1989 encara no se'n diu cava, llavors farem un xuxu de crema, em sembla bé, un xuxu de crema, i esperarem amb calma que baixi el sol. Llavors, si vols, t'acosto a l'estació de Riells via Brea i acabes d'escriure el teu relat. Et sembla o no? Fets, m'asseca amb tu, que per cert, a quina hora tenim? Espera que ho miro, són quarts d'una. Fem un permut i dinem, si vols, eh? D'acord, ara, Bislau, com és que portes aquests dos rellotges, ara que m'hi fixo?
Que porto dos rellotges, això? Ah, res. Coses del pare. Deia que un bon marxant mai tenia excusa per arribar-te. I que amb dos rellotges tenia menys excuses i menys probabilitats de quedar-se sense hora.
Un nou personatge que ha passat ja pel raconte, en aquest cas el Crescència Altimira, de la mà del seu fill. El que porta el llegat a la Disla. Tu t'imagines en Crescència Altimira amb el metro cinquanta, les espardenyes, els dos rellotges...
És un fet verídic, eh? Vaig veure un tractat de bestiar una vegada amb dos rellotges i em va semblar que era fascinant, que era una exaltació a la fetxenderia, perquè són uns personatges fetxendes, els tractats de bestiar, no? Són una mica així. I tenen, a més, una presència altiva allà, eh? Els agrada. Algú que maneja. A mi m'agrada aquella paraula que diuen que maneja.
I quan m'havia de posar a la pell d'algú vaig creure que Renato Carosone, Torero i un personatge com Encrescència Altimira era ideal per un dilluns com avui. Un racontó molt rodonet avui. Sí senyor, la setmana que ve en farem més, no? Més i tant, una altra. Fins ara. Narració predictiva, el que ens ofereixen des del racontó, l'espai que ens acosten cada dilluns des de Granollers avui, aquesta edició de Matins en Xarxa, el Paco Agudo i el Paco García amb les històries del xouman Miki Puig.
La propera tardor farà 4 anys que va aparèixer Instagram, l'aplicació gratuïta per fer compartir fotografies a través de telèfons intel·ligents. Tot i que l'arrencada no va ser fàcil per atraure usuaris, amb el temps s'ha convertit en una autèntica revolució que ha creat un dels moviments més estesos al món, els anomenats instagramers o ígars, que és com es denominen popularment.
Milions de persones, doncs, que amb els seus telèfons mòbils capturen imatges que al moment, un cop penjades a la xarxa, arriben instantàniament a qualsevol racó del planeta. Doncs bé, del 3 al 8 de juny d'aquí dues setmanes es farà a Catalunya una trobada internacional d'Igars, la Catalunya Experience, organitzada per l'Agència Catalana de Turisme.
I aquí ve la raó, una de les participants serà una periodista de casa nostra, la Susana Ginesta. Molt bon dia. Bon dia. La Susana està especialitzada en internet, exerceix la professió per lliure, el que s'anomena allò de manera freelance, li agrada la natura, les fotografies, i va fundar, i atenció, Ràdio Silenci, de la Garriga del Vallès Oriental, ara fa uns anys. Ara t'he fet una presentació així com si fos de concurs, una mica, no? La Susana està especialitzada en internet.
Dèiem, des de quan ets un eigan, una entusiasta d'Instagram o un usuari habitual d'Instagram? Doncs justament vaig entrar a Instagram el 6 de juny, ara farà 3 anys. En aquell moment només Instagram estava per iPhone.
i just que havia començat una feina de promoció d'una aplicació que només estava per iPhone també llavors per això ja havia vist que existia aquesta aplicació i em feia curiositat i va ser que em vaig comprar el mòbil i vaig anar a fer el camí de Sant Jaume i el vaig estrenar la primera foto la vaig penjar a la Corunya si podem veure gairebé el camí de Sant Jaume fotograma a fotograma no, bueno, a l'últim tros vaig fer només 111 quilòmetres
Has estat seleccionada per la Catalunya Experience, la trobada que es farà la primera setmana de juny a la que fèiem referència.
Perquè vas guanyar el concurs de vídeo d'Instagram? Bé, l'Agència Catalana de Turisme ja fa 3 anys que organitza un Instagram Trip, que no és una trobada, sinó que és un viatge. Un viatge en què conviden a... Igual que ja fa anys que existeixen els blogtrips i altres viatges d'aquests en què usuaris o gent que té molts seguidors a xarxes socials o a blogs, etcètera, els conviden a...
a visitar Catalunya, restaurants, hotels, llocs turístics, etc., per promocionar Catalunya des d'aquest vessant. I fa tres anys que Catalunya va ser una mica pionera a nivell mundial organitzant el Catalunya Experience. L'any passat ja van fer un concurs, també, que el van fer al voltant de Sant Jordi. Jo vaig quedar finalista.
I aquest any, doncs, em van demanar que es fes un... amb el format vídeo d'Instagram, que són 15 segons, o bé vídeo o bé selecció de fotos amb carrossel, diguéssim, i jo vaig fer una selecció de fotografies de diferents llocs de Catalunya, perquè m'agrada molt voltar, i vaig posar una foto d'un grup de la Garriga, de la troba Kung Fu,
I el jurat va considerar que jo havia guanyat la possibilitat de poder assistir amb 8 persones més que venen de diferents llocs del món, que són instagramers amb milers de seguidors, i que ajudaran a conèixer Catalunya des del punt de vista d'aquesta xarxa de fotografia mòbil.
Clar, és una manera de promocionar el país i, de fet, estem aquí en certa manera enviant terreny d'un company de la xarxa com és el Josep Ardila des de Ràdio Montblanc. Josep, molt bon dia.
En sentiu? Sí. Ara sí, ara sí. Dèiem el fet, no?, que, clar, estem tocant promoció turística, a dir que això és terreny teu. Sí, de fet, amb el Quim Caraba, el nostre expert en turisme, i que cada setmana ens acompanya aquí al Matins en xarxa, n'hem parlat moltes vegades de la importància que tenen les xarxes socials per promocionar el turisme, i, de fet, fins i tot, a les últimes jornades que van fer totes les oficines de turisme de Catalunya, que es reuneixen una vegada l'any, doncs, per...
per parlar de diversos temes i també fer formació, van fer formació precisament de com utilitzar Instagram per fer promoció turística. És una eina que et permet penjar fotografies del municipi, però també et permet tenir molt de feedback, poder fer concursos, és una manera de treure la gent cap al municipi i jo crec que és una eina molt interessant per explorar i segurament encara hi ha moltes més coses que es poden utilitzar, però el que està clar és que les oficines de turisme
s'estan posant molt les piles i a utilitzar eines com Instagram i com altres xarxes socials que permeten aquesta interacció molt directa amb el turista. Clar, potser, no sé si és el cas de la Susana, abans de visitar un lloc, si abans anàvem a internet a veure opinions,
Potser una manera també és mirar, veure quatre fotografies del lloc on vas, els comentaris que hi ha... Sí, de fet, moltes vegades jo que volto bastant a preguntar a la gent directament on és. Sí? Sí. És que Instagram el que té és això, que la persona actua com a recomanador, com a prescriptor. O sigui, no és que ho estiguis veient amb un catàleg, amb una web d'aquest lloc o l'altre, sinó que...
Jo estic seguint una sèrie de gent i és algú que jo cada dia li dic bon dia a través de la xarxa, etc. i veig que va en un lloc i li pregunto directament, ostres, aquí on podria dormir? Has menjat bé aquest restaurant? O ho preguntes o ho veus directament perquè la gent penja les fotos.
I jo crec que això, Susana, a més a més et dona més confiança, fins i tot, no? Perquè a vegades sembla que a les oficines, clar, elles vulguis o no t'han de vendre el seu producte. Clar, hi ha un interès. Hi ha un interès al darrere, no? Però la gent que hi participa, que penja les seves fotos i dona la seva opinió, sempre te n'enfies més perquè és aquella experiència que ha viscut ella mateixa, no? Sí, aquest és el principal motiu. A més, Instagram, el fet de ser fotografia, i és una visió del món. Cadascú, quan fa una foto, enquadra d'una manera i està ensenyant el món de la seva manera.
I això fa que hi hagi més empatia amb el que es publica i que no pas, doncs això, les típiques fotos perfectes, de qualitat, tècnicament, etcètera, que una fotografia que ha penjat algú que al final és com de la família, quasi, no? I què és el que fotografies? És a dir, et fixes més, no ho sé, en detalls, et fixes en plans generals...
A mi m'agrada molt la fotografia de paisatge, sobretot paisatge natural, muntanya, etc. Però faig tot tipus de fotografies, des de detalls, per exemple, m'agraden molt les flors, ara és l'època de primavera de les flors.
i faig tot tipus de fotografies. El que funciona o el que agrada són punts de vista diferents i jo, per exemple, m'agrada molt fer fotos arran de terra i el fet de posar el mòbil tocant el terra i l'objectiu que queda a menys d'un centímetre del terra fa un desenfoc especial sense que hagis de fer res. A més, les tiro sense mirar i m'agrada molt aquest tipus de fotografia i això.
De cara a l'experiència d'aquesta Catalunya Experience, la primera setmana de juny, hi ha algun encàrrec? És a dir, diuen, no, amb això ho hauríem de mirar de fer-ho així o d'aquesta manera. O és allò, llibertat absoluta que cadascú publiqui el que consideri?
No, no sé ben bé què els han dit als convidats oficials, diguéssim, però no, la idea és mostrar el que vegis des del teu punt de vista i hi ha gent que publica una foto al dia, hi ha altra gent que en publica més, jo en publico més.
Més d'un al dia. Sí, soc bastant prolífica. Hi ha gent que després ho comparteix a altres xarxes, Twitter, Facebook o tenen blogs. Vull dir, és llibertat. Sí que en alguns casos amb invitacions concretes de marques, etcètera, sí que et demanen mínims d'un post a Facebook, un post a Twitter, un post a Instagram. Però és evident que si et conviden a un viatge com aquest no...
Penjar les fotos, vaja. Per això et conviden. Si no, malament. Malament. De fet, Josep, no sé si amb el Quim Caral, quan en parles, ell té en compte també aquesta presència d'Instagram o aquest tipus de, no ho sé, si de dir-ne recomanacions turístiques alternatives, aquest boca-orella, entre més els usuaris que no pas les institucions. De fet, ell sempre ho diu que és molt conscient que, el que dèiem abans, que, clar, les oficines de turisme volen...
vendre, diguéssim, el seu producte i que és molt important l'opinió que s'emporti de la gent que ve a visitar, en el cas del Quim Caràbia, en el nostre cas Montblanc i la Conca de Barberà. És molt important aquesta opinió que s'emporti la gent i aquest feedback. I, de fet, la feina aquesta de posar-se a Instagram ho han fet des del darrer any. Ara, per la Setmana Medieval, se'n va fer moltíssima promoció amb concursos, fins i tot el concurs que van fer fins i tot, a través de la xarxa de comunicació local i dels programes que fem.
I va tenir un èxit espectacular i crec que en pocs dies van augmentar els seguidors una barbaritat i van augmentar molt les fotografies amb l'etiqueta Montblanc Medieval i Setmana Medieval. I ara tenim clar, a banda de què tenim?
un banc d'imatges molt gran de molta gent aficionada a Instagram amb l'etiqueta Montblanc Medieval, tenim molta gent que ha parlat de Montblanc, que ha parlat d'aquesta destinació, i aquí en són molt conscients d'això. I jo crec que a poc a poc s'està estrapolant a altres indrets de Catalunya. Jo conec molt bé també el cas de Tarragona, i a Tarragona també s'està fent molta feina
des de Tarragona Turisme, de penjar cada dia una fotografia dient bon dia sobre Tarragona d'algun Instagramer diferent, s'han fet trobades d'Instagramers, vull que crec que és una cosa que està molt viva, no? I a més, potser obres un ventall a un públic, el que et costava potser arribar, no? No sé la mitjana d'edat dels usuaris d'Instagram, però potser, evidentment, que agafa moltes edats, però...
Potser en públic jove el que t'hi costava arribar, que d'aquesta manera ho tens més fàcil. Sí, el públic jove el Facebook l'utilitzen sí, però el Twitter no l'acaben d'entendre, la majoria de gent jove, perquè té potser una vessant més professional o opinativa, però sí, a l'Instagram de seguida la gent jove s'hi agafa.
I van seguint, van penjant fotografies... I hi ha gent de totes les edats, eh? Perquè hi ha gent bastant gran o de diferents edats que el fet que els agradi la imatge, la fotografia, doncs és una manera d'expressar-se i també hi ha des de nens petits que els pares hi estan ficats. Ser instagramer és una mica...
Vull dir que tenim com una DNA diferent. Vull dir que formes part d'una comunitat. Jo un dia parlant amb una instagramer de Tarragona em va dir una frase que em va agradar molt i que sempre l'aplico quan parlem d'Instagram i és que ajuda a educar la mirada.
I és veritat, no? Perquè potser anem pel carrer i veiem algun racó i veiem que aquest racó pot tenir un enquadre amb la teva càmera del teu telèfon mòbil i això ajuda a educar la mirada, no? És una manera de buscar mirades diferents, de buscar complicitats. I aquesta frase em va agradar molt i sempre l'aplico i no sé si esteu d'acord amb això, Susana. Sí, totalment. De fet, molta gent a l'entrar a Instagram i anar veient fotos d'altres persones, doncs...
Hi ha gent que no s'havia fixat mai en postes de sol o en coses bàsiques com aquesta i de cop i volta han descobert i queden a la matinada per veure com surt el sol o per veure una posta de sol o veuen un tipus de fotografia i comencen a experimentar fins a aconseguir resultats similars a altres persones que et miren, no?
El que ja no deu quedar és per mirar àlbums de fotos dels viatges, clar, això s'ha acabat. Bueno, hi ha moltes iniciatives privades d'impressió de fotos amb àlbums, amb fulls sols, amb quadres, hi ha moltíssimes iniciatives i, de fet, molts dels premis que es donen els donen a aquestes empreses per poder-se promocionar. De fet, clar, si parlem de paisatges, si parlem d'alguns racons especials que fotografieu...
Es pot aconseguir molta diversitat? Per fer-ho ras i curt, és un paisatge, si el podeu agafar d'on vulgueu, però és el paisatge i prou. Amb tota la provocació del món. Hi haurà tantes fotos com persones que en facin o més, perquè, com ha dit abans ell, una fotografia és una mirada, és una manera de veure el món. Jo el veuré arran de terra, tu el veuràs enfilat a dalt d'un arbre, l'altre el veurà...
Des d'un costat, un nen ho veurà una mica més avall, l'altre una mica més amunt. Un hi posarà un filtre de color, l'altre, jo què sé, li donarà la volta a la imatge. Hi ha moltes possibilitats. Tema filtres, podríem fer una altra entrevista sencera. Utilitzar-los, no utilitzar-los.
Bé, l'Instagram té els seus filtres, però això ja és l'estil de cadascú. Jo crec que si una foto està ben feta i té la qualitat no cal, però és la meva opinió, d'una altra sí que li agradarà. I després hi ha moltíssims programes d'edició que són una passada, que són fins i tot millors que alguns programes d'edició d'ordinador.
Josep, tu tens algun sistema especial de fer fotografies? Tens algun ardil style? No, la veritat és que a mi també m'agrada molt utilitzar-lo i de tant en quant. Jo no soc tan actiu, potser, no em penjo una cada dia o més, però sí que m'agrada utilitzar-lo, m'agrada fins i tot quan vaig a alguna destinació mirar imatges de llocs que es poden visitar.
i no, simplement buscar una bona fotografia, un bon lloc i fer la foto. En tot cas, el punt destacat d'iniciatives com aquesta és el que comentàvem també amb la Susana Ginesta, la recomanació des d'un particular, allò, mira, m'agrada això i ho penjo i t'ho recomano perquè m'ha agradat, no tinc cap interès darrere ni té de vendre cap gran cosa.
Avui en volíem parlar de l'evolució i de la influència dels ígars per promocionar el turisme arran d'aquesta Catalunya Experience. N'hem parlat amb la Susana Ginesta, ígara a punt de fer Turisme per Catalunya, i amb el Josep Ardila, periodista de Ràdio Montblanc, col·laborador en l'Espai de Turisme dels Divendres amb el Quim Caral. Gràcies a tots dos per haver vingut avui. Gràcies. Un abraçat, Josep. Que vagi bé.
I fins aquí aquesta edició especial de Matins en Xarxa en motiu de la segona Pasqua. Demà hi tornem des de la mateixa hora i fins a la una del migdia en aquest magazín matinal des de la vostra emissora municipal.
La Petum de Berga, una festa que s'ha de veure i viure. Quijous 19 de juny a les 9 de la nit des de la plaça de Sant Pere gaudeix en directe de la Petum completa, una de les festes més autèntiques, participatives i reconegudes de tot Catalunya. Viu la festa dels sentits i els sentiments a la teva televisió local.
El temps oportú de Lloy Bertran i Òscar Jarque, actors. Digueu una definició del temps oportú per a vosaltres. El temps oportú per mi seria poder fer bones tertúries, allò amb familiars, amics, sobre taules, d'aquelles per sucar i pa, fer-la petar.
El temps d'oporto per mi és fer una bona vacaina a l'estiu en una hamaca a la platja. Teniu alguna afició? Per exemple, per triar-ne una. Els mons encreuats, em fascinen. A mi he agafat la bicicleta i perdre'm per la muntanya. M'encanta. Mar o muntanya per passar unes vacances? El mar des de la muntanya.
Jo soc de mar, o sigui, vinc d'una zona costera i estic arrelat al mar. Si tinguéssiu més temps lliure... És com que m'agrada molt el que faig, em sembla que faria el mateix doblat. Però també, això vol dir que dormiria també el doble, que soc com la vella dormint. Vaja, com una marmota soc, directament.
Jo amb més temps lliure viatjaria molt més. Ens recomanes un racó especial per visitar? És que n'hi ha molts, tenim un país tan meravellós, però jo potser els diria que anéssiu cap a la Garrotxa. Terra de volcans, fosolets de Santa Pau, boníssims, que val molt la pena, és una terra amb molta força.
Jo me'n vaig molt més lluny i us recomano a Venezuela, Los Roques, que és una illa preciosa on, si vas a Catarrat com estic jo ara, se te'n van tots els mals. Feu-nos una recomanació d'oci oportuna. Bedà. Simplement que practiquin bedà, que és una meravella. A cada cantonada hi trobeu alguna cosa, aquí a Barcelona, per totes les comarques, allà on sigui. De vegades parar-se 5 minuts i bedà t'aixample l'ànima.
Jo recomano un passeig per la platja de Vilanoveles del Tru a l'estiu quan comença a caure el sol, que és preciosa. Lleure, gastronomia, aficions, propostes d'òcia en grup i en família i un dia molt, molt especial. El temps oportú, cada setmana a la teva televisió local.
És la una. Notícies en xarxa.
Bon dia, us parla Gemma Balcera. Ja no hi ha retencions a la P7 a Girona després d'un matí molt complicat. Tot i això, encara hi ha un carril tallat pel xoc de dos trailers a primera hora del matí. El president del Port de Barcelona adverteix dels perjudicis per a les empreses catalanes del retard en el corredor mediterrani.
En esports, l'entrenador del primer equip del Barça, Luis Enrique, està ingressat d'urgència a la clínica de la Muto de Terrassa i li intervenen a aquesta hora d'una apendicitis aguda. I en futbol, també, el Llagostera jugarà contra el Nàstic la final de la promoció de 100 de segona divisió. A l'altra final, l'Hospitalet jugarà contra el Leganés.
Ha millorat força la situació a l'autopista P7 a Girona. A hores d'ara només queda un carril tallat a sal al Gironès, on poc abans a les 10 del matí han xucat dos camions tràilers. Ja no hi ha retencions després d'un matí de col·lapse a les sortides de Girona Sud i també de Girona Nord. I és que hi ha hagut dos accidents més a la zona que han acabat de complicar i molar el trànsit.
El president del Port de Barcelona lamenta que el retard a l'execució del corredor del Mediterrani frena la competitivitat de l'economia catalana. Sixtacambre ha advertit que les empreses catalanes seran més o menys competitives en els mercats europeus en la mesura que aquest corredor ferroviari es desenvolupi i funcioni d'una manera eficient. Perd, fonamentalment, el que perd és connectivitat,
al corredor mediterrani i en la mesura que sigui menys eficient o més eficient lògicament també farà més competitiu la presència d'aquestes empreses en aquests mercats no podem oblidar que cada cop més la logística té un pes molt gran amb el component total del cost de les diferents indústries amb la qual cosa repercuteix de manera important a la competitivitat
D'altra banda, Cambra ha explicat que el port està estudiant la possibilitat de construir una vuitena terminal de creuers, s'aixecaria al moll adossat i estaria allestida a mig termini, mai abans ha dit, de l'any 2017 o fins i tot del 2018.
Avui es reuneix a l'Hospitalet de l'Infant, al Baix Camp, la coordinadora de comitès d'empresa de les centrals nuclears de l'Estat. Faran una posada en comú de la situació actual de les centrals catalanes. En vagues, recordem, per les negociacions sobre el conveni col·lectiu, els treballadors catalans no descarten convocar aquesta mateixa setmana una gran concentració a escor per reivindicar la seva postura. El 80% de les plantilles de bandallós i també d'escor secunden aquesta vaga.
I a Tarragona el sector sanitari es mobilitza també avui en defensa d'un servei públic gratuït i de qualitat. Amb aquest lema el personal de diferents entitats com l'Hospital Joan XXIII enceten un calendari de protestes que es repetiran també dimecres d'aquesta setmana. Avui la concentració serà a les 4 de la tarda davant la delegació del govern del carrer Sant Francesc.
Els tècnics de la paeria inicien avui una investigació per esbrinar les causes de l'incendi que divendres va calcinar la fàbrica de la farinera de Gualda a Lleida. Les flames també van afectar l'edifici anex, però no hi ha danys personals, perquè la fàbrica fa una dècada que està abandonada. D'altra banda, els diputats de Convergència i Unió demanaran suport al Congrés per aconseguir que la seu vella de Lleida sigui patrimoni artístic de la humanitat. Els amics de la seu vella, el Consorci del Turó, l'Ajuntament de la ciutat i també el Parlament de Catalunya ja han avalat formalment aquest projecte.
I anem fins al Baix Empordà perquè a Palamós èxit absolut de la primera edició de la Fira de la Gamba celebrada aquest cap de setmana. Ràdio Palamós, Jordi Rodríguez, bon dia.
Bon dia. Restaurants i tavernes havien preparat creacions com ara gazpatxo, canelons o pastís de gamba. El nombrós públic assistent a la fira les va consumir massivament, igual que les 1.500 racions de gamba a la planxa que van preparar els pescadors palamocins i que es van exaurir amb rapidesa. L'alcaldessa de Palamós, Teresa Ferrés, explica que ha estat una bona oportunitat de promocionar un producte de qualitat que identifica el municipi.
De poder fer molta pedagogia al voltant de la marca de garantia Gamba de Palamós i de poder mostrar l'economia local que es vincula a aquest producte. Una economia local que va des dels pescadors, passant pels peixaters, pels restaurants, per les tavernes i també per empreses que veuen en la Gamba un producte de disseny.
En el decurs d'aquesta primera fira de la Gamba de Palamós s'ha alliurat el certificat de la marca de garantia d'aquest producte al segon millor restaurant del món, el Celler de Can Roca. També s'ha inaugurat una exposició sobre la Gamba al Museu de la Pesca de Palamós. I a Terrassa avui s'inaugura la nova seu de l'arxiu comarcal del Vallès Occidental. El nou equipament té una superfície superior als 3.000 metres quadrats i el Departament de Cultura hi ha invertit gairebé 5 milions d'euros. Entre d'altres fons, l'arxiu té més de 250 metres lineals de biblioteca.
Notícies en xarxa.