Bon dia i feliç dissabte. Arrenc aquí ara el resum de la Rambla.
Soc Daniel Martínez, presentador de la Rambla al magazín de matins de Ràdio d'Esvern i avui us portem el resum de la Rambla, aquell espai on recuperem les entrevistes destacades de la setmana i us les portem aquí al cap de setmana perquè les podeu escoltar amb deteniment.
Aprofitem que estem a les zones del 98.1 FM avui en dissabte per saludar-vos, per desitjar-vos bon cap de setmana i per convidar-vos a escoltar els propers minuts aquí al 98.1 FM. Soc Daniel Martínez i ara comença el resum de la Rambla.
I seguim el magasin de matins de Ràdio d'Esvern. Seguim a la Rambla del moment de l'entrevista del dia. Avui entrevistem Àngel Martínez, que obre l'any expositiu del Celler de Can Ginestar amb paisatges imaginats. La mostra, que es va inaugurar el 15 de gener, explora el paisatge com un espai viu a través d'obres basades en la memòria i l'experiència personal. Àngel, bon dia, com estàs? Hola, bon dia. Benvingut al programa. Moltes gràcies.
A mi m'explicaves, aquí fora de micròfons, que tu ets nascut a Cervelló, que tens un vincle, diguéssim, amb el municipi, concretament també perquè havies estudiat a Sant Feliu i havies conegut gent d'aquí de Sant Just, i ara, després de tot aquest temps, de tota la vida, et toca exposar a Sant Just. Com arribes a exposar al celler i per què et va interessar la nostra sala, aquest espai tan maco que tenim aquí?
a la Casa de Cultura. Bueno, primer perquè és a prop d'on Vic i perquè la sala ja la coneixia i hi ha una convocatòria que és per presentar a tothom i bé, doncs van triar la meva proposta i jo encantats perquè la sala de Can Ginesta és una sala molt bonica i dona molt de joc.
Com ha estat aquest joc entre la teva obra i la sala? Ja has tingut que pensar molt, rumiar molt amb el procés d'ordenar les peces, de decidir on posaves cada obra d'art?
ho has tingut més o menys fàcil, perquè això a vegades també, doncs clar, cada espai és un món, no? Costa, costa. Bé, i he comptat amb l'ajuda de la Llamira, que és una professional que m'ha ajudat a muntar l'exposició, i pràcticament aquesta feina es deu a la seva feina, em sap molt. I bé, els quadros s'adapten molt bé a la sala perquè, com que són d'una milió una mica grans, i la sala té aquesta amplitud,
doncs es veuen bé, vull dir que més que res és perquè l'exposició de cara al visitant, els quadres no queden molt atigorrats, a vegades la sala és més petita, i en aquest cas doncs aquí que hagi d'estar, que llueixen molt, vull dir, estic molt content.
Com dèiem, l'exposició es diu Paisatges imaginats i va inaugurar la temporada expositiva 2026 al celler de Can Ginestar fa unes setmanes i ens fa molta il·lusió també poder parlar, poder també explicar una mica més en profunditat aquesta exposició de la mà dels seus artífecs, de l'artista que ha dut a terme aquesta obra. Explica'ns una mica què és el que ens hi trobarem al celler de Can Ginestar les properes setmanes.
Doncs és l'obra que he fet aquests darrers anys. Jo fa molts anys que em dedico a pintar i he fet bastantes exposicions i bé, generalment sempre m'ha agradat, a part que estic en una línia que més aviat es considera figuratiu,
Sempre m'ha agradat treballar temes com més concrets, com més tangibles i en el cas d'aquesta obra ha sigut l'obra final que va sortir d'un punt d'inflexió i són paisatges que en realitat no van néixer amb la voluntat de ser paisatges sinó més amb la voluntat d'expressar
certs estats d'ànim, certes sensacions o emocions, i de manera, sense pensar-ho gaire, va sortir el tema del paisatge, però realment jo no em considero un pintor de paisatges, no ho he sigut mai, i realment, tot i que són paisatges, són evocacions de paisatges, no són paisatges...
que puguis dir, doncs mira, això és aquest racó, això és aquell altre racó, perquè no vam néixer amb aquesta intenció, amb aquesta voluntat. El que passa és que ho vaig concretar amb els paisatges perquè em va semblar la manera de fer-ho. Ens consta que les obres reflexionen sobre el canvi constant de la natura i de la transformació del paisatge.
A partir d'aquí imagino que també és l'espectador, la persona que visita aquesta exposició, la que també ha de fer una reflexió i ha de fer una connexió amb la peça que està observant. Aquesta és la part més interessant perquè moltes persones que veuen les peces s'identifiquen i això és la part més divertida i la part més emocionant.
Aquests paisatges van sorgir quan vam estar tancats amb la pandèmia, que vam estar molt de temps tancats i no podíem sortir fora. I des de la finestra, jo vinc al Penedès, doncs vèiem el paisatge de sempre però no podíem sortir.
I era aquest anhel de sortir a fora i l'experiència de veure sortir el sol, de veure acabar el dia, de pensar que ja ha passat un dia més...
Avui plou, demà fa vent, i és aquest tipus de sensacions que tens, que els pot tenir qualsevol persona, que es mou en un entorn urbà o en un entorn rural.
Jo vaig poder ser molt ambiciós i volia explicar una mica aquesta sensació que tenim tots d'estar vius, gràcies a Déu, i viure el dia a dia, i pensar en les coses que fem i deixem de fer, i què passa quan un dia cau una gran nevada, què fem quan es pon el sol i pensem, ostres, ja s'ha fet de nit...
o quan ens sentim sols o quan estem tristos o acompanyats. I és aquest tipus de reflexions que jo vaig voler realment portar a la tela. Al costat de cada obra hi ha un petit pàrraf que també els he escrit jo, que ajuda una mica a explicar la imatge que jo he volgut representar.
i jo penso que qualsevol persona s'hi pot trobar totalment reflectida i identificada amb el que jo explico. Doncs avui, com dèiem, estem parlant amb l'Àngel Martínez, estem fent aquesta entrevista del dia avui amb ell, amb l'artista que ara mateix està ocupant aquest espai, al celler de Can Ginestar, i és que ens estava explicant justament ara l'Àngel que...
Aquestes obres, aquests quadres, no parteixen de l'observació directa sinó de la memòria, l'experiència personal, abocant aquests elements com el moviment del vent, la llum, els colors o l'activitat humana. Segons Martínez diu que el paisatge és viu i també està en una evolució permanent. Com es plasma això en l'obra?
Doncs ha sigut un procés creatiu que ha sigut bastant llarg perquè ja porto fent aquests paisatges quatre anys potser o més des de la pandèmia.
i realment de passar amb imatges molt més senzilles a fer imatges una mica més creatives m'he fixat molt en altres mitjans o no sé com dir-li en els que la part creativa és important la literatura o el cinema i
He fet algun quadre en el que gairebé és com si estigués fent un petit cronometratge, el que passa és que amb una imatge fixa, i m'he llegit molt...
He llegit bastanta poesia, sobretot un tipus de poesia que té un origen al Japó, tot i que està molt estesa, que són els poemes, els haikus, que són petits poemes que són com una mena d'exclamació davant d'un fet natural o davant d'una experiència natural.
que són també molt emotius, i he agafat maneres de representar la realitat, el que no era tant, com dius tu, l'observació directa i seguir les normes de la perspectiva, sinó d'intentar plasmar això, el que seria un fotograma o un conjunt de fotogrames,
o intentar representar amb imatges el que es pot dir en paraules, però quan ho has de passar amb imatges has de fer servir algun tipus de metàfora visual. Jo no soc gaire entès en aquest tema, però és una mica el que he intentat fer.
I llavors el resultat a vegades és sorprenent i una idea et porta a una altra i és un procés creatiu en què hi soc encara, no sé quant de temps més estaré, però que m'ha fet dibuixar o pintar les coses de manera bastant diferent a com ho feia fa més temps.
Clar, perquè al final també com a artista hi ha vegades que tries poca cosa, que és l'obra la que acaba triant una mica el camí i quan aquest camí s'atura i es deixa d'aturar. Sí, és sorprenent això que dius, perquè jo fa deu anys no hauria dit mai que estaria pintant aquests quadros, és totalment impensable.
I, bueno, si et poses a fer una feina creativa i no poses molt dels teus criteris i no estàs tan pendent del resultat i et deixes emportar i dius, bueno, mira, si surt malament no passa res...
De vegades, no tant el subconscient, sinó la part menys conscient del nostre cervell, la part potser més creativa, et dona sorpreses molt impressionants. Totalment, i al final també és això, aquesta evolució permanent que comentàvem abans,
Amb l'obra també es transmet una mica en el procés creatiu, el fet d'anar evolucionant i també que cada peça és única i diferent. Et sents a gust, diguéssim, amb aquesta expressió artística, amb la pintura, o també t'agrada investigar i indagar en altres expressions artístiques, podria ser escultura o algun altre tipus de tècnica, perquè a vegades també és interessant anar provant altres tècniques?
Jo el que passa és que tinc una formació acadèmica, diguem-li, molt... bastant potent. Com et comentava, em fa il·lusió exposar aquí a Sant Just perquè durant deu anys jo vaig estar assistint a classes particulars amb el pintor Joan Torres Guivert a Sant Feuell Bargat, que és aquí mateix,
i vaig estudiar belles arts vaig estudiar amb professors que em van adreçar més aviat a temes més formals relacionats amb el dibuix amb la forma, amb el color i tinc una formació que per mi és un pes important perquè quan aprens a fer una cosa deixar-la de fer és difícil i
A vegades per crear és millor potser no saber tantes coses, però realment estic convençut que aquesta no és la part més important de l'art, la part més important sempre ve de les idees, de la inventiva, i a mi em costa molt fugir del que és el format pintura, el format dibuix,
però estic fent una obra per una mostra d'un amic que li han encarregat fer aquesta mostra i estic fent una peça a partir d'un objecte que he trobat i l'estic modificant i l'estic transformant i no ho estic passant molt bé.
també parteix una mica d'aquesta base, el fet de gaudir-ho, de passar-ho bé i de transmetre això en l'obra. Estem veient també imatges ara, aquí, mentre fèiem l'entrevista, imatges d'aquesta exposició, que recordem que està aquí, just a sobre de l'emissora municipal. Estem parlant del celler de Can Ginestà, que és l'espai expositiu de la Casa de Cultura, i estàvem veient algunes imatges de la teva obra,
veiem una obra molt colorida, per dir-ho d'una manera molt positiva, molt il·luminada. Podríem dir que Àngel Martínez és així? Et consideries una mica així, resumit les contes, una mica amb aquestes paraules identificat? Bé, no ho sé, però a mi m'agrada mirar les coses sempre en positiu.
Penso que hi ha moltes coses molt valuoses com per mirar les coses sempre amb un prisma positiu, tot i que a vegades la realitat és dura per tots.
Això és el que transmeten les obres, això no vol dir que l'home... Exacte, exacte, igual és el contrari, igual és una válvula d'escape, no? No, però jo en realitat m'agrada mirar-me la vida amb un somriure, la vida és una... és algo valuós i val la pena, i bé...
Jo miro de pintar amb colors i amb formes, també pensant molt en la persona que mirarà els quadros, perquè a vegades pots expressar una idea, però si aquesta idea visualment no t'entra pels ulls, tot i que la idea estigui molt ben plasmada i estigui ben concebuda, si l'espectador té dificultats per entendre allò que està veient,
No ho sé, no estic molt convençut que el resultat sigui bo, no? Et poso un exemple. Jo, quan era jovenet, estava molt de moda una cosa que es deia el cine de art i ensai, o algo així, i eren pel·lícules que entrabes al cine i a vegades sorties amb el de gap. I, clar, el cinema comercial és tot el contrari, i...
Però és una visual, i moltes vegades les idees, si t'entren pels ulls, potser no estan tan mal pensades. M'agrada no pintar quadres pensant que hi hagi persones que visualment els puguin agradar i que els gaudeixin.
Clar, aquí és on entra aquest debat que és permanent, el debat de per qui es fa l'obra, per l'artista o per l'exposició, per les persones que el puguin arribar a veure, perquè potser l'artista ho faria d'una manera o ho transmetria d'una altra manera, però sap que aquella manera potser no acabaria de connectar amb el públic que ha d'anar enfocada a aquella obra.
I aquí és on es genera aquest debat de dir què s'ha de fer, s'ha de mantenir aquesta puresa, aquest missatge, aquest objectiu que és el que vol l'artista o s'ha de sucumbir a vegades al merament comercial, diguéssim. Bé, no es tracta tant de pensar en el públic o en la venda del quadre, jo no hi penso gens, eh?
sinó amb el fet que puguis establir un cert diàleg. L'important, responent a aquesta pregunta concreta que fas, és la capacitat que té un artista per crear obres o per generar idees, és l'important.
Si no arriba el públic però l'artista està convençut d'allò perquè realment sap que allò té un valor, això per mi és el principal.
Però bé, en el meu cas, m'agrada que la gent pugui opinar i em pugui dir, doncs mira, m'agrada o no m'agrada, o això està bé o no sé què. Està bé aquest diàleg, a vegades durant l'exposició, el dia de la inauguració, o si fas una xerrada o quedes amb gent o amics, que hi hagi una mica de diàleg està molt bé, està molt bé.
La història et demostra que els grans artistes sempre han anat per davant de la comprensió del seu públic, però no crec que realment aquests artistes tinguessin la voluntat de fer alguna cosa incomprès, totalment al contrari, el que feien era...
Era totalment comprensible i amb els anys han tingut un públic que ho ha entès perfectament. Doncs l'exposició Paisatges imaginats d'Àngel Martínez es podrà veure fins al 12 de febrer i inclourà visites guiades el 26 de gener, és a dir, avui mateix a les 7 de la tarda, en principi. Doncs aprofito que estigui així a l'aire perquè per temes meus personals la visita d'avui... Sí...
Passa el divendres, a quals de 8. Aquest divendres jo estaré a la sala i podré una mica explicar la meva obra i estar una bona estona allà. Molt bé. I la del febrer es manté el dia 7 a les 12, en principi? És un dissabte, crec. Sí, és un dissabte, sí. Perfecte. Doncs recordem la d'aquest divendres, la del 7 de febrer també, i que durant aquest 2026 el celler...
està acollint moltes exposicions, en aquest cas hem començat per aquesta, però n'hi haurà set exposicions més que han estat seleccionades entre 17 propostes de la Comissió d'Artistes segons criteri de qualitat tècnica i interès cultural. Com dèiem, comencem aquesta temporada expositiva 2026 al celler de Can Ginestà amb paisatges imaginats. Angel, gràcies per passar pels micròfons de Ràdio Desbem i que vagi molt bé aquesta estada a Can Ginestà. Moltíssimes gràcies, un plaer. Una abraçada.
Juntes sumen més de 140 títols esportius i tu estàs perdent. No saps a què t'estàs perdent. I tu perds des de fa molt. De veritat tu vols seguir perdent? Si no veus esport femení, t'estàs perdent la meitat de l'espectacle. Una campanya del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, la Generalitat de Catalunya i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Col·labora Ràdio d'Esvern. La Ràdio de Sant Just, 98.1.
Seguim el magasin de Matins de Ràdio d'Esbem, seguim a la Rambla. Avui, a casa vostra, aquí a la Rambla, parlarem d'amor, de desig i també de segones oportunitats. Ho farem a través d'un llibre de Pablo Wessling, escriptor i guionista, que ens arriba amb Amore, una comèdia romàntica contemporània.
tan divertida com també amb aquest punt més juganer, una novel·la coral, àgil i molt honesta, que parla d'amor, d'amics, de moltes coses, però bé, abans d'avançar contingut, deixeu-me que us presenti el Pablo Wesley. Pablo, bon dia. Bon dia, molt bé i tu? Molt content i molt emocionat d'estar aquí sempre.
Doncs sí, perquè el Pablo Westling havia format part d'aquesta casa de Ràdio d'Esvern. Vas estar, ho comentàvem ara fora de micròfons, fins l'any 2008 aproximadament. Aproximadament, sí. Sí, que déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Que vas estar 3-4 anys, dos anyets... No, no, no sé si 10 o 7 o 8 anys vaig estar. Déu-n'hi-do. Vaig estar aquí, que primer feia uns programes de tarda, primer feia tècnic, després ja...
vaig poder locutar alguna coseta, me'n recordo molt dels 60 i més que feia, també el programa de Sardanes, que vaig aprendre moltíssim de música de Sardanes, feia, és que, molts programes, també de tècnic de molts programes, i després, una època, vaig fer l'àrea local al programa de tarda. No, no, ja m'he emocionat molt, perquè he arribat, estaven aquí el Carles i l'Enric,
I el Carles m'ha dit, obre aquest calaix d'aquí. M'he trobat molts CDs d'aquella època que em sap greu no haver-me endut. Clar, tens CDs que ara... Però CDs, i l'Enric deia, és que tens CDs de l'oreja de Van Gogh de quan la Maia encara no havia marxat del grup. I torno ara que la Maia ja ha tornat. O sigui, imagina't si fa temps. Però sí, sí, molt emocionat. I la primera vegada en directe, perquè l'altra vegada que vaig venir amb tu va ser gravat. Per tant, sí que és la primera vegada que estic aquí en directe des de fa molts anys i vol dir que no emociona.
Sí, home, i tant i tant. A nosaltres ens fa molta il·lusió tenir-te aquí al programa, per això també et vam convidar, perquè l'altra vegada va ser més per parlar d'Operación Triunfo, d'OT, d'aquella edició del 2023, que si s'escau ja tornarem a parlar d'això. Sempre acaba alguna pregunta. Exacte, sempre, sempre. Però volíem focalitzar una mica la conversa d'avui per parlar del teu nou llibre, d'Amore. I bé, doncs, abans de tot, perquè la gent et coneixi una mica, tu vas estudiar comunicació audiovisual, és així? Sí, autònoma.
Sí, sí, sí, allà vaig estar, doncs, els 4 anys quan era llicenciatura, que ara jo crec que és grado, i, bueno, grau de comunicació audiovisual, i allà vaig estar fent comunicació audiovisual, i poc després, i justament ho compaginava amb la ràdio, de fet,
I poc després va ser quan vaig entrar a Gens Músic i anava fent programes, fent programes, fent programes, fins que em va arribar, com si diguéssim, el programa quasi com més important, que pràcticament tothom reconeix i tothom associa la gent que estem allà. O sigui, nosaltres estem allà fent molts programes, però clar, Operació Triunfo té la repercussió que té. Llavors, és allà quan tothom... Sempre em passa que abans de començar Operació Triunfo em diuen, ui, ara et ve molta feina, i quan acaba diuen, ui, ja estaràs descansant. I realment...
quasi sempre abans d'OT hi ha molta feina i després d'OT continuament hi feina, però bueno, és molt graciós que hi hagi un programa que realment arribi a tanta gent i que tothom d'alguna forma et parli del programa, o sigui, et parli de la teva feina
com el teu dia a dia, com si diguéssim. Pràcticament arribes el dia següent i la gent et pregunta, ostres, ahir... La teva feina és pràcticament a la vista de tothom. Clar, a més també, Jazz Music, com tu comentaves, és una empresa molt gran, que té molts programes, que té molt de contingut, vull dir, que no es queda només amb OT, sí que és cert que potser és el més vist o el més seguit o el que té una mica més de repercussió a nivell internacional. I el més important, el programa, jo diria, ensigna, també està al teu cara més suena, així com a programa...
important de la productora, però sobretot el té, va ser el que li va donar el gran boom fa el 2001, precisament, i que el comentàvem aquí amb l'Edgar Costa, me'n recordo que està l'Edgar Costa de locutor, i comentàvem aquell programa, em sortia el David Bisbal, la Núria Fergo, i res, fins ara que encara continua, i que continuarà moltíssims d'anys.
Sí, sí. Com han valorat, o com heu valorat aquesta temporada que acaba de finalitzar? Doncs res, fa cosa d'un mes. Molt bé, ha anat molt bé, ha anat molt bé. Sí que és veritat que molta gent a vegades diu, ah, no tinc la repercussió de l'anterior...
Però realment va molt bé. Hi ha molta gent, vam anar a les firmes i hi havia moltíssima gent, ara els concerts també s'estan omplint, o sigui, realment és un programa que una cosa és el que pot semblar a vegades, no? És de fora diuen, ui, aquest no sé què, però realment...
La repercussió des de dins és pràcticament la mateixa, o sigui, les mateixes ganes de veure-ho, les mateixes ganes de seguir-ho, de fer les xifres a YouTube i a totes les xarxes que hi ha d'Operació Triunfo estan a l'alçada, o no sé si han superat fins i tot les del 2023, o sigui que realment ganes de programa ja hi estan els concursants.
Clar, és un contingut que, com comentaves, també és molt diari, perquè durant aquells mesos que estan allà a l'acadèmia hi ha contingut constantment, i a partir d'aquí també generen aquestes expectatives, pots conèixer una mica més totes les persones que participen, perquè al final són persones, totes les persones que participen en el concurs, i a partir d'aquí també vas coneixent una mica les dinàmiques que es van formant entre elles.
Doncs, si et sembla, passem a parlar d'aquesta novel·la que ja has posat aquí en pèix. Sí, me l'he posat perquè... Perquè la gent de YouTube la vegin. Clar, aquí està la càmera, doncs que s'apriguen. Estupendo. Tu venies de Tres Chicos Buenos? Sí. I què? Què et va portar aquella obra? La vaig publicar el 2021, després d'haver estat confinat a casa durant uns mesos, perquè és una novel·la que va néixer el Covid, després...
De fet, d'alguna forma, les ganes d'escriure ja les tenia abans, però el temps per escriure em va venir a les èpoques del Covid, que vaig fer amb la Natàlia Albert, també d'aquí de Sant Just, un llibre que es diu Rita pinta con su tinta. Després jo vaig publicar la novel·la Tres chicos buenos, que va anar bastant bé, i aleshores després vam tornar a treballar, llavors, que sí, ara tiro per aquesta novel·la, ara faig aquesta altra, o sigui, vaig estar un temps una mica...
mira, poèticament et podria dir perdut, que no sabia on anar, però la realitat també és intentant publicar coses perquè és molt difícil publicar. Per molt que hagi publicat una primera novel·la que hagi anat bé, és molt difícil després que l'editorial es llenci en una segona o que qualsevol editorial aposti per una nova novel·la teva i realment em va costar publicar una altra novel·la, que és en aquest cas Amor. De fet, aquesta novel·la la vaig enviar a diversos editorials, em van dir que no, em van dir que n'és per una altra banda, vaig intentar escriure...
altres coses més o menys que era el que m'indicaven que havia de fer, llavors jo deia, bueno, jo si vull seguir en aquest món, potser sí que m'he d'adaptar al que em demanen, però mentre intentava escriure el que em demanaven, en les meves estones lliures, com si diguéssim, anava escrivint aquesta història que era la que a mi m'entretenia. Llavors jo tenia com, si diguéssim, les hores de dir, bé, has de fer això, i ara així, i ara escriu així, que és com ho voldran...
I per divertir-me deia, a veure què passa amb aquests quatre que vaig començar a escriure i que anava continuant. I d'alguna forma aquesta novel·la es va crear sola i es va crear des de les ganes, des de la diversió i des de les ganes meves de jugar amb personatges i de viure una història. I jo estava més enganxat a aquesta història que a la que em demanaven que fes, que tampoc tenia garantia ni la publicació ni res, però bueno.
I, mica en mica, entre editorials que em deien que no, altres que no ho sé, altres que tal, aquesta la vaig anar publicant. Primer la vaig publicar per Wattpad, perquè al cap d'un temps necessitava la resposta, perquè una de les coses que em va encantar quan vaig publicar Tristicos Bonos va veure la resposta del públic, com la gent comentava els personatges, com la gent comentava les aventures...
I trobava una mica a faltar aquest feedback dels lectors, de les lectores que et comentessin, que et critiquessin, i vaig començar a publicar per Wattpad, que és una plataforma on es poden publicar llibres i escriure tot tipus de contingut, novel·les, poesia, el que tu vulguis.
i anava publicant els capítols, i allà va ser quan va començar la novel·la a realment agafar forma, tenia els lectors que em anaven comentant, llavors jo anava fins i tot jugant amb ells, que això no ho havia viscut, perquè deien, segur que passa això, segur que passa això altre, llavors entre el que deien em donaven idees, altres deien, bueno, doncs com tothom pensa que passarà això, aniré per l'altra banda.
I vaig anar fent, vaig anar fent, vaig anar fent fins que va quedar la novel·la acabada. Llavors ja la vaig acabar, després la vaig publicar, la vaig autoeditar com a e-book per Amazon i llavors va haver-hi aquesta editorial que es diu Sete Isles, que és una editorial petita, que dic petita d'aquesta manera perquè per mi tampoc hi ha massa diferència. Al final el public és publicar, llavors és una editorial gran, una editorial petita,
una mica tan saval. Però va venir aquesta editorial que li va agradar molt la història i em va dir de publicar-la i em va dir, evidentment que sí, i aquí està. Que guai, que guai, que guai. Per això trobo que és una novel·la que a mi em fa com... li tinc com molt de carinyo perquè és una novel·la que va com néixer sola, saps? D'alguna forma, tot i que em demanaven altres coses, tot i que buscava per altres bandes, aquesta va anar com creixent ella sola...
Estava com en segon pla, no?, perquè tenies l'altra... Sí, però ja estava, ja estava, ja estava, i al final el que havia de ser va ser aquesta, que era la que realment a mi em venia de gust publicar, i la que al final és la que està a les llibreries. L'altra no s'ha publicat.
No, l'altre és que va quedar mitja, es va quedar com un borrador, sí, perquè era com un intent... Sí, de forçar alguna cosa que no eres tu, no? Sí, i jo com la lectura no és, i crec que no serà, tant de bo ho sigui, però de moment no és la meva forma de viure, si jo no em puc mantenir amb l'escriptura, tant de bo algun dia...
Però si realment m'havies de mantenir amb l'escriptura i em diguessin, no, mira, si publiques aquest llibre guanyaràs tant, doncs evidentment ho faria, perquè aquí jo crec que tots volem guanyar-nos la vida, però com era una cosa que jo deia, a veure, jo escric com a entreteniment, no com a feina ara mateix, llavors sí que vaig decidir tirar pel que em venia de gust a mi escriure, que va ser aquesta. Amore. Quines diferències, diguéssim, més evidents hi ha entre la primera obra que escrius, que és Tres xicots buenos, i Amore?
Doncs la primera és un viatge d'estiu, és una novel·la que passa durant una setmana, són tres amics que es retroben després de pràcticament 7 o 8 anys sense veure's, o sigui, uns amics que quan es van conèixer tenien uns 18 anys.
i es retroben en 25, doncs, una mica, doncs, amb aquesta cosa de què ha passat, que ha sigut a nosaltres, la seva història, i un viatge que va, doncs, des de Barcelona fins a les platges del sud d'Espanya i a Cádiz i tot això. Llavors, és com una novel·la com més estiuenca, és com més juvenil, més, no sé, una mica més, no sé, i aquests personatges que ja es coneixien, que tenien una amistat de fa un temps i llavors ara es retrobaven.
passava, els escenaris eren tot platges, era tot estiu, era tot una mica més festa, una mica aquest ambient. Aquesta és una novel·la més urbana, passa durant el període pràcticament d'una temporada, més o menys, no dic dates exactes, però més o menys passa des de l'octubre fins al maig, juny aproximadament,
i són quatre amics, aquesta vegada, un més, que es coneixen en una nit en concret, o sigui, Amore, que és el protagonista, que té aquest sobrenom que li cau en èpoques de l'institut, Pobre, com un mote que no li agrada, però bueno, al final... Que no el representa, no, potser... No el representa, perquè Pobre també, en el tema de l'amor, li va bastant malament, i llavors són una nit d'aquestes catastròfiques, perquè, a part, el seu nòvio l'ha deixat...
la feina, la seva empresa Cabrat hi ha hagut de marxar de la feina, d'alguna forma una nit catastròfica que surt per oblidar, doncs encara li surt tot pitjor, però en aquella nit troba tres amics que entre ells tampoc es coneixien i entre els quatre comencen a crear una amistat. Llavors aquesta història, es veu com va creixent aquesta amistat entre els quatre, com cadascú té les seves històries però tots es reuneixen en un bar, que és el bar Austràlia de...
de Barcelona, que és un bar que no té res, però precisament el vaig buscar com a barca i digui, mira, l'única cosa que té és la seva amistat. És un bar que ells mateixos els fan seus i és aquesta història que passa com si hi haguéssim durant una temporada més d'hivern, com si diguéssim amb els problemes més potser de feina, potser de...
que es plantegen més relacions a llarg termini, que passen les coses més a ciutat, amb referents de la ciutat i una cosa més d'hivern. Seria com la versió d'Isteu o la versió d'hivern. Molt bé, doncs avui estem parlant amb Pablo Wesley, com ja comentàvem fa uns instants, estem fent aquesta entrevista del dia.
on parlem d'amor i aquesta novel·la que arriba de la mà del Sant Justin Pablo Wesley, que està aquí amb nosaltres als estudis de Ràdio d'Esvern. Deixa'm que et pregunti una mica també sobre aquest punt d'inici, aquest inici de la novel·la que deies una mica entre una ruptura dolorosa, aquesta situació laboral catastròfica,
Creus que a vegades cal tocar una mica de fons per aprendre a estimar i per aprendre a valorar una mica més la vida?
Sí, i no cal, potser tampoc, jo crec, posar-se molt, no sé com dir-ho, molt... Jo crec que sí que a vegades anem aguantant, anem aguantant, anem aguantant, potser coses de relacions de parella, potser relacions laborals, potser relacions amistoses, anem aguantant coses.
que potser no ens acabem, i no acabem de veure potser, o que no ens convenen. Que anem a estirar el xiclet, no? Sí, anem fent, anem fent, perquè no acaba d'explotar res, vas aguantant, però potser no t'agrada. I crec que sí que és bo quan arribes a un punt que tu mateix dius, és que ja no puc suportar, és que jo per mi mateix ja no puc seguir així. Llavors, quan toques fons, jo crec que en aquest moment sí que dius, realment, és que puc continuar amb aquesta persona, amb aquesta feina, amb aquests amics, amb això...
I passar-ho fatal o puc canviar? Llavors aquí sí que és una mica aquest punt de vista i aquesta oportunitat d'aquesta persona que no és que trenqui ell, o sigui, realment potser li trenquen tot perquè la feina l'acomiadanà amb ell, el nòvio el deixa amb ell, o sigui, ell d'alguna forma és el que perd, però...
És gràcies a aquesta pèrdua, gràcies a perdre-ho tot, que comença de zero i és la gran oportunitat i realment es troba al final bastant més a gust i més feliç. I jo crec que sí que a vegades és bo petar, com si diguéssim, però jo crec que un cop petes...
poques vegades tornes a patar. Jo crec que d'alguna forma el guindar de suportar segons quines coses potser jo crec que és una mica més amunt, llavors ja no arribes fins i tot a tocar fons per haver de canviar segons quines coses. I què diries que fa diferent Amore dins d'aquest gènere, dins de la temàtica de comèdia romàntica actual que trobem, no? Ens vénen molts referents al cap. Què creus que diferencia una mica la teva novel·la?
Mira, et parlo no des de mi, sinó des de comentaris que m'han fet, de comentaris que m'han fet personalment, que m'han escrit o ressenyes que han fet, de coses que ha agradat d'aquest llibre, que és, per exemple, a mi m'agrada sempre posar, el tema de la música sempre està present, en el meu antic llibre, en el Tres Chicos Buenos hi havia cançons que titulaven capítols,
que els capítols tenien bastant a veure amb les cançons i aquí el que he volgut fer és posar lletres de cançons enmig de capítols perquè d'alguna forma tu llegeixis el capítol amb una mica de banda sonora que jo crec que és molt interessant perquè si coneixes la cançó doncs ja te la saps, ja et ve, ja la sents i si no pots anar sempre a Spotify o YouTube on vulguis per escoltar la cançó mentre escoltes el capítol.
Hi ha gent que ha descobert cançons, no hi ha tantes, potser hi ha unes 4 o 5 en tot el llibre, però han descobert cançons, han descobert grups, i després capítols perquè com el vaig escriure per Wattpad, que feia un capítol cada setmana, els capítols són bastant...
Autoresolutius. Tu ja s'eixes un capítol i és bastant, és com les sitcoms, que d'alguna forma tot el que passa passa en un mateix capítol. Llavors hi ha unes línies, que és la història de, sobretot la història d'amor, que hi ha entre el protagonista i un dels seus amics del que s'enamora.
platònicament o no, això és el que s'ha de veure, és una cosa que va com passant capítol rere capítol, la relació entre ells, però després a cada capítol passa com alguna cosa única, alguna cosa única dins del capítol. Llavors això fa que realment sigui com bastant fàcil la lectura, que sigui un bon llibre per llegir abans d'anar-te'n a dormir, doncs vinga, un capítol ràpid i a dormir. És una cosa bastant fàcil, lleugera i...
I després alguns capítols, per exemple tinc un capítol que també moltes vegades me l'han comentat, que és tota una conversa de WhatsApp entre el grup que tenen ells quatre. Llavors el capítol sencer és la conversa de WhatsApp perquè realment a vegades, moltes vegades, els amics els veiem més per WhatsApp alguns que en persona. Llavors a vegades hi ha converses de WhatsApp que poden ser realment com una conversa que tindríem a un bar.
doncs algun capítol així també. És d'alguna forma les coses que potser a mi m'han dit de, ai mira, m'he trobat amb aquesta cosa que no m'esperava. I pel que fa al que relata la novel·la, podríem parlar d'això, que té un alt contingut de relat dins de les relacions LGTB, i que en aquest cas també ho intenta tocar amb molta naturalitat.
Quin creus que és el paper que juga una mica per tu la representació sense dramatisme, sense etiquetes, és a dir, una representació natural del que hauria de ser això, una relació d'amor entre dos nois o del mateix sexe, i una cosa que tenim molt normalitzada o això sembla, però que sembla que encara costa una mica, amb novel·les, tot i que hi ha molt contingut de ficció que cada vegada més s'està centrant una mica en això...
Encara estem una mica orfes, no?, que hi hagi certa naturalitat a l'hora de tractar aquests temes i de tractar-ho, doncs, això, amb naturalitat i amb, no sé, no sé com explicar-ho, però bàsicament seria això, no? Sí, sí, és que és un tema que va-hi bé en el tema de la ficció, és un tema que a vegades sembla que sigui per modes, de fet, una de les coses que jo et deia que a través d'editorials algunes em deien que sí, altres que no, és perquè va haver-hi, durant el 2021-2022,
com si hi hagués un boom de literatura LGTBI que deien que s'estava composant de moda i jo no crec que sigui una moda, sinó que realment hi ha uns consumidors, unes consumidores allà que volen aquest tipus d'històries perquè les hem consumit tot tipus d'històries tota la vida i aquestes potser són les que més han faltat. Aleshores, jo tinc com a... d'alguna forma sí que a l'hora d'escriure tres chicos buenos i aquesta...
I de fet és una cosa que m'han criticat, però és una cosa que faig intencionadament, és no acabar de tractar amb drama ni que el problema de potser sortir de l'armari, dels dubtes, tot això no sigui un problema, no per res, no perquè per mi no hagi estat un problema, perquè ho ha estat durant uns anys, i per molta gent ho continua sent, per molt que diguem que no...
contínuament acabes coneixent gent de 20, 30, 40 anys, fins i tot visquent a Barcelona, que no ha sortit a l'armari o que no ho ha pogut reconèixer amb la seva família perquè tothom està en contra. Però a mi sí que m'agrada representar-ho d'una forma natural perquè crec que és important veure-ho, veure què és el que t'agradaria aspirar. I això ho sé perquè a mi el que em va passar...
amb aquest tema és que jo vaig conèixer una parella de dos nois que potser jo tenia vint i pico o una cosa així que realment feien una vida normal, que era una parella que tenien un pis entre els dos que un treballava d'una cosa, l'altre de l'altra o sigui, eren dues persones completament normals fent una vida completament normal llavors a mi veure'ls va ser com dir ostres, jo és que això no ho havia vist normal i llavors allò sí que va ser el que el que em va impulsar més
a voler-ho, a normalitzar-ho jo mateix, normalitzar-ho també de cara al meu entorn. Llavors vaig pensar que realment és per mi quan veus el que vols aconseguir, quan potser més ganes tens d'aconseguir-ho. Que evidentment tot el tema de la literatura on hi ha drama, on hi ha dubtes, on hi ha repressió totalment, trobo que són importants perquè són coses que han passat i expliquen realitats i jo crec que són realitats que s'han de veure.
Però d'alguna forma a mi m'agrada que quan tu llegeixis les meves novel·les t'oblidis d'aquest conflicte, com si diguéssim, que no ho vegis com un conflicte perquè vegis com és viure-ho sense conflicte. Sí, perquè si no a vegades el que ens passa és que quan estem llegint o consumim aquest tipus de ficcions i és que...
No, però hem de caure en tòpics, no? En aquells tòpics que dius, ostres, ja estem una mica cansats. Sí, no, i que després t'acostumes al conflicte també. A vegades a mi el que m'ha passat és, vale, potser jo el que, com he de viure és, doncs, en conflicte, barallant-me, discutint, acceptant que la gent es rigui, i jo crec que és bo veure com és sense cap tipus de conflicte, perquè dius, no, és així, sense conflicte, és així.
I llavors què passa? Doncs que quan t'acostumes o veus com és viure o sents el conflicte, doncs ja pràcticament no passes ni una. I llavors ja quan també et critiquen perquè et diuen és que ja no passes cap, i jo, no, ara mateix ja no passo cap, o sigui, portarà passant durament.
molt de temps, doncs ara m'ha dit, és que no tinc gana, a part m'avorreix l'altre dia me'n fa una broma i em va dir és que no sap fer cap broma, jo es pensa, és que realment és que no em fa gràcia ja, o sigui, ja no era ni m'enfadava ni res, és que era és que no, no? No, no ve de gust, sí, sí, no fa gràcia i no fa res sinó per avorriment, perquè també arriba un moment que dius, bueno, és que el que tu dius que és una cosa que es critica que no sé què, dius, ja, però és que ho porteu criticant des de tota la vida, llavors arriba un punt que ja avorreix
Totalment, que a vegades és això, que si demanes que el col·lectiu es normalitzi, que el col·lectiu d'alguna forma tingui aquesta cabuda en la societat,
També demano el mateix per l'altra banda, que se'm accepti, que no hi hagi aquesta situació incòmode d'haver de dir o d'haver de donar explicacions de coses que tu no m'estàs donant explicacions per l'altra banda. I és això, seria un debat llarg, però una mica seria... Sí, i que després, evidentment, jo també accepto la nostra part de deure, com si diguéssim, de...
Jo també veig que quan amb més normalitat ho portes tu i més endavant ho portes, doncs també la gent al teu voltant també apren a tractar-ho amb normalitat. Llavors també ens ha tocat tenir aquesta part didàctica, que jo crec que ens durarà tota la vida, però també cadascú li toca el que li toca i mira...
Doncs per anar tancant ja aquesta entrevista, Pablo. Sí, sí, sí, hem d'anar tancant, que hem de fer altres temes, però explica'ns una mica qui creus que va dirigir aquesta obra quan l'escrivies, per qui la pensaves, més enllà de Wattpad, perquè al final ara ja la tenim en físic, i sobretot que t'agradaria que sentís algú quan tanqui el llibre, quan acabi el llibre i faci així, pam, digui, ostres, he sentit això, he sentit l'altre.
Doncs mira, dirigida ja no penso, perquè jo al primer llibre sí que vaig pensar a qui aniria dirigida, a qui li agradaria, i vaig veure que li va arribar a tanta gent i que li va agradar a tanta gent diversa que jo no m'imaginava, que ja directament vaig pensar, mira, jo escric el que jo crec, el que a mi m'agradaria llegir com a lector,
i que sí que potser la gent de 20, 30, 40, 50 anys seria potser la més indicada, però és que després hi ha tanta gent que li agrada. Per tant, jo a qui va dirigida aquesta novel·la seria a gent que tingui ganes de passar una bona estona, de riure una estona, d'emocionar-se, perquè al final també és bastant emocionant,
i de tenir una lectura fàcil entre, no?, la basia de lectures denses, doncs una lectura fàcil, i que tingui ganes, doncs això, no?, d'anar, per exemple, o sigui, jo sobretot també, que vulgui anar a Cal Llibreter, que també sempre m'han recolzat molt, o a la llibreria, a l'Escrivà, que també sempre allà els poden trobar, i si no estan, es poden demanar, i una lectura fàcil, ràpida, i que t'entri bé, i que sigui fàcil de llegir, doncs a tota aquesta gent va dirigida.
Doncs amb moltes ganes de poder-la llegir, de poder-la gaudir, i aviam què sentim quan tanquem el llibre. Pablo Wessling, moltíssimes gràcies per compartir amb nosaltres aquesta història, i res, que tinguis molts èxits literaris i també a la petinta pantalla, i nosaltres els anirem seguint de prop aquí a Ràdio Desvem. Moltes gràcies, fins aviat. Una abraçada.
Sintonitzes la ràdio de Sant Just.
Doncs encetem la segona hora de la Rambla, encetem la segona hora del magazín de matins de Ràdio d'Esvern i avui ho fem com ho fem cada dia amb l'entrevista del dia. Parlarem amb Decideslauca Triller Trujillo, portaveu del grup municipal d'Esquerra Sant Just d'Esvern i és que en el marc del darrer premunicipal, el del mes de desembre, es van aprovar diverses mesures...
amb incidència directa en el futur del municipi. Per aprofundir en la visió d'Esquerra Republicana i també conèixer com s'articula la seva acció política des de l'oposició, avui conversem amb la Desiré, portaveu del grup municipal i també advocada especialitzada en dret penal i violència de gènere.
Amb una llarga trajectòria amb el compromís amb el teixit associatiu del municipi, Eslauca ens compartirà avui també la lectura del moment polític actual a Sant Just i també el sentit de vot del seu grup en els punts controvertits i de la seva mirada sobre els reptes que afronta Sant Just. Decide, bon dia.
Hola, molt bon dia i t'he de dir que gràcies perquè ets de les úniques persones que em diu el nom complet i bé. Doncs és d'agrair, és d'agrair que també hi hagi aquests agraïments en antena. M'agrada, m'agrada el teu nom, haig de reconèixer que tens un nom bonic. Bé, és complicat, sempre l'he de repetir, he de deletrejar, però que m'ho acabin dient bé, fins i tot amb anys que porto en el consistori, doncs a vegades se m'entrebanquen a l'hora de dir...
El nom no tenen gaire clar i dic, ostres, pregunta'm. La gent que porti anys escoltant aquesta emissora sap que soc gran fan dels cognoms, m'agraden molt els cognoms i intento quedar-me amb aquells cognoms que són interessants i una mica diferents.
Comencem, si et sembla, decidem la bateria de preguntes que teníem preparada per avui. Ens agradaria començar aprofundint una mica en aquest ple del mes de desembre, que ens queda molt lluny. De fet, ens queda més a prop el de demà, però com que encara no s'ha celebrat, tampoc podem parlar massa del ple de demà, tot i que avui hem fet una mica ja incis en aquests punts, en aquest ordre del dia.
que tindrem demà dijous, però ens agradaria saber la vostra valoració general del ple municipal de desembre, i si creieu que aquesta sessió, podríem dir, ha estat rellevant dins d'aquest mandat en el que estem ara, i que està ja a les acaballes, queda aquest any i mig de mandat, i com parlàvem l'altre dia amb en Ramon Figuerole, ja s'està pensant una mica inclús en la propera legislatura, ja estem en un peu amb aquesta i un peu amb la propera.
Sí, bé, et refereixes en el ple de desembre en funció del mandat, vols dir? Correcte, bàsicament saber una mica la valoració general que fa Esquerra i aviam com ho valoreu també, si el valoreu de forma rellevant dins d'aquest mandat.
Una mica el que podríem incidir en relació amb aquest ple, així com molts altres plens, és que ens trobem que el govern el que fa és gestionar el dia a dia, però no té un rumb clar cap a on va el poble.
Crec que li falta, perquè a vegades sembla que les decisions que pren les pren una mica com improvisades o fragmentades, diguem-ne, i no amb la valoració del seu conjunt i amb una visió a mitjà termini. Aleshores, nosaltres pensem que li falta això, el rumb real, l'habitatge, el comerç local, el suport a la ciutadania...
Aleshores, per posar-te un exemple, nosaltres fem moltes al·legacions o hem fet moltes al·legacions a diversos plens i sempre nosaltres com a Esquerra però també hi ha ciutadans o associacions de veïns que també han fet al·legacions a diverses problemàtiques que s'han trobat
dins de la taula i sistemàticament no es tenen en compte. Es desestimen totes, sempre. Potser de manera parcial potser compren alguna cosa. Però les qüestions de fons a vegades no es prenen les al·legacions com un punt de millora perquè almenys nosaltres quan fem les al·legacions, a nosaltres ens agrada fer una
una oposició ferma, però no diem no perquè no, perquè ho fas malament amb queixo ja, sinó que intentem construir i intentem aportar i ho fem, si no és amb argumentari o no és amb les informatives o un argumentari del ple, doncs ho fem a través de les alegacions perquè quedi constància, perquè realment nosaltres entenem que és una millora, no és un atac.
I a vegades crec que se'ns agafa com si fos un atac, quan nosaltres el que volem és la millora per la ciutadania de Sant Jús. Aleshores, crec que a vegades no. Sistemàticament es desestimen les al·legacions i ens fa una pena, no només per nosaltres, sinó també la gent que agafa i fa un esforç per fer les al·legacions i a vegades es desestimen amb l'argument que ja s'està complint la normativa o que allò que ja estan fent ja és legal.
I nosaltres a vegades no estem discutint la legalitat o il·legalitat del que s'està dient, però creiem que es pot fer d'una altra manera i que a la ciutadania li va millor. I per això fem les al·legacions. I a vegades ens trobem que es pren potser com un atac, es fan les contestes de les al·legacions com una defensa. Nosaltres ja ho estem fent bé.
No t'estic dient que no ho estiguis fent bé, t'estic dient que potser ho podem fer millor i per això estem fent les al·legacions. I nosaltres el que ens agrada és això, fer aquesta oposició constructiva en el que creiem que tothom hi podem guanyar i que, escolta'm, que si compres alguna de les nostres al·legacions, que no passa res, vull dir que...
els beneficiats, la ciutadania. I parlant d'esquerra, però també podria dir que hi ha altres al·legacions que han presentat Ciutadania de Sant Just o associacions de veïns que són absolutament fantàstiques i que no es tenen en compte perquè, bueno, i això fa potser que en relació als partits polítics, bueno, podem fer o no podem fer, al·legacions i demés, cadascú fa la política com considera, però en relació a la ciutadania, doncs el fet d'intentar aportar i que no sigui escoltada
És un punt de desmotivació, quan hauria de ser al revés. Haurien d'haver-hi uns consells que es fan aquí a nivell de l'Ajuntament. Haurien de ser uns espais reals de debat entre la ciutadania, les entitats, l'Ajuntament, de poder-se apropar, de poder debatre, de poder decidir i que no sigui un espai de...
traslladar la informació des de l'Ajuntament a la ciutadania o a les entitats. I el mateix amb el tema de les al·legacions i demés, jo crec que és una oportunitat bona també per poder captar i per poder captar les idees, perquè a vegades ens podem equivocar o a vegades ens poden dir que ho podem fer millor.
I està bé. I si sempre sistemàticament la gent no està sent escoltada o les al·legacions són desestimades, pot desmotivar moltíssim. Nosaltres no defallirem, continuarem, evidentment, però sí que és un punt crític que crec que podria ser millorable per això, per la desmotivació. No només nosaltres com a agropolític ja estem aquí i ja ho fem,
Però a cada ciutadania, entitats, associacions veïnals i de més, doncs creiem que això ha de poder-se millorar. Doncs això que ens explicarà, Desire, ens pot ressonar també perquè fa unes setmanes teníem aquí a Ramon Figueroa, portaveu de Junts, que també comentava una qüestió similar referent a l'ordenança d'animals, que ells també havien aportat, no sé si recordo bé, una seixantena de delegacions i que cap d'elles va ser acceptada ni valorada.
i un dels arguments era precisament aquest, ja ho contempla la normativa vigent i que per tant hi havia coses que les contemplava d'una altra manera o estaven explicades d'una altra manera o que no creien oportunes. Per tant, una mica aquest malestar general dins dels grups polítics que estan a l'oposició. Passem a altres qüestions, decidiré, perquè m'agradaria parlar de la taxa de residus, que també ha estat un tema molt candent durant els últims mesos
I el ple va aprovar no liquidar la part variable de la taxa de residus del 2025 a causa d'errors en el càlcul d'aquesta taxa. Com valora Esquerra aquesta decisió? I m'agradaria saber si creieu que l'Ajuntament ha actuat amb prou transparència i rigor en la gestió d'aquesta tasca.
Bé, nosaltres no discutim la taxa en si, sinó discutim la mala gestió que hi ha hagut, però no ja des de fa mesos, diria des de fa anys. De fet, amb aquesta taxa no és el què, sinó és el com. Nosaltres ja entenem que això prové d'una directiva europea i entenem que s'ha de fer aquesta taxa, però no s'ha fet bé des de l'inici.
Es va començar fent aquesta taxa dividida en dues parts, la part fixa i la part variable. La part variable hi havia el sistema aquest de l'obertura d'orgànica que beneficiava i de la part de la resta, la facció resta que penalitzava, diguem-ne.
Després es van adonar que millor el tema de la part resta, de la fracció resta, ho traiem de la part variable i el contatge no es té en compte, però si l'orgànica continua amb el mateix número d'obertures, ja vam dir, aquest número d'obertures no reflecteix la realitat de la ciutadania perquè no es té en compte les diferents casuístiques que poden haver-hi en els habitatges.
Però es va continuar així. Després es torna a portar la tercera modificació que es porta i es diu que es va baixar la part fixa i de la part variable de l'orgànica també va baixar el número d'obertures.
i després se'ns diu no es cobra la part variable. Bé, que no es cobri la part variable entenem que és una decisió lògica si no està ben fet, si no està ben calculat. Què és el que passa i el que ens trobem? Que portem molt de temps, alguns barris més que d'altres, amb el sistema de contatge, amb les targetes repartides i passant la targeta cada vegada que vols fer un llançar les escombraries, i ens adonem ara el desembre,
o a l'octubre o al novembre, que tenim una errada tècnica, i, òbviament, el no curament ha de ser una conseqüència lògica, perquè el que no faràs és fer-ho malament. Que si està funcionant malament un servei, a més es cobri, no? Correcte. Això és una conseqüència lògica. Ara.
en quin moment no ens han donat compte fa uns mesos? Fins i tot fa un any? O fa dos anys? Per què no? És a dir, si estàvem partint, o si l'explicació que se'ns va donar és que teníem el sens, que l'havíem de configurar de nou, diguem-ne, ok, doncs si és que és així i has de configurar un nou sens i tu ja ho saps, comença a fer uns estudis, ja des de l'inici del sistema de contagis, per veure si funciona o no funciona, o què és el que està fallant o no. O sigui, jo crec que aquí a nivell tècnic hi ha hagut...
hi ha hagut una mancança, una mancança de seguiment, des del minut 1, no ara després d'un any i escaig o dos anys que hi ha alguns bains o bains i baines d'aquí de Sant Jus que porten fent-ho servir, no? Aleshores, per què no fas, si ho has de fer així i has de fer un cens,
potser fes el cens i deixa per més endavant que hi hagi un sistema de contatge de més i quan ho tinguis tot clar i tot net, aleshores, procedeixes al cobrament d'aquesta part. Crec que tot ha sigut molt improvisat, com ara fem això, quan ja veníem advertint nosaltres i associacions veïnes que també han estat molt actius amb el tema de la taxa de residus, amb al·legacions i aportacions d'idees i de més, i de fet amb els Consells de Medi Ambient tampoc s'havia...
ni s'havia posat a sobre la taula aquesta problemàtica, que és allà on potser pot ser més transparent. I creiem que hi ha hagut una improvisació, hi ha hagut una poca transparència, hi ha hagut un poc o molt seguiment tècnicament per part de l'Ajuntament per veure si allò estava funcionant, si estava bé. Ara hem arribat a aquesta conclusió i nosaltres ens preguntem si ara al gener tot això ja està arreglat, perquè ara sí que ha començat a comptar de cara al 27. Aleshores, bueno...
Parlaves d'escoltar la ciutadania, s'ha escoltat la ciutadania amb la taxa de residus? L'escola ciutadania no ho estan tenint. És a dir, aquí jo crec que ha faltat una manca d'informació, una manca de transparència absolutament brutal, perquè el que no entén
És que s'hagi canviat tres vegades i després hi ha hagut una quarta decisió, no? Vull dir, a tu com a ciutadà o ciutadana et genera una inseguretat, no? Ostres, què està passant? Ara em diu una cosa. No, ara una altra. No, ara una altra i cada any va canviant. Llavors dius, bueno, i l'any que ve? O sigui, serveix d'algú?
Vull dir, més enllà d'aquesta corresponsabilitat que es vol donar al tema del reciclatge i demés de cada ciutadania, que ok, t'ho compro, però la ciutadania es troba que la tarja, que hi ha un error, o sigui, que ha estat passant la tarja, que no ha servit per res, però que et fan pagar igual, primer una cosa, després una altra, després...
No és clar, no és transparent. Llavors penso que no sé si hi ha algun ciutadà o ciutadana de Sánchez que t'has trobat i està content amb la taxa de residus. O amb el sistema que s'està duent o amb l'execució d'aquest sistema del tancament i de com s'ha gestionat la targeta amb xip. Si en coneixes algun, parlem-ne.
La complexitat d'aquesta taxa ha fet que hagi sigut tema de debat durant molt de temps. De fet, ho està sent encara. Fa qüestió d'una setmana rebíem també a les nostres llars aquest díptic informatiu actualitzant de nou la taxa i la gent, al final, el que es palpa en l'ambient, el que es palpa...
als carrers, a les places, a la ciutadania, doncs és aquesta incertesa de no saber ben bé què és el que s'hi trobaran. Si d'aquí uns mesos hi haurà una rectificació nova, des del consistori ens han dit que en principi aquesta seria una rectificació definitiva i que per tant a partir d'aquí ja començarien les passes i el funcionament correcte d'aquesta taxa de residus, veurem què passa.
Bé, és que clar, el fet que sembli que hi hagi una política improvisada amb l'execució d'aquesta taxa fa que no et genera una seguretat, no? Perquè si te'n van canviant cada any, doncs dius, bueno, l'any que ve que em trobaré, no? Llavors, bueno, és normal i tampoc ho entens, no? I de fet la gent no es mira els plens, no? Vull dir, siguem sincers, llavors...
tota aquesta explicació que es dona, doncs no arriba, i si arriba, doncs potser la gent dius, bueno, potser que ho facis primer bé, facis aquest sens que has de fer bé, correcte, i quan ho tinguis correcte, doncs ja comencem a cobrar, que seria el més lògic, no?
Permeten que canviï de tema, decidiré que anem una mica justos de temps. M'agradaria parlar de les ordenances fiscals breument per passar després a urbanisme i territori. El ple va resoldre les reclamacions i va aprovar definitivament aquestes ordenances fiscals per l'any en el que estem ara mateix, en el que acabem d'entrar, el 2026. Estàs satisfet Esquerra Republicana amb el resultat final?
No, perquè nosaltres vam fer al·legacions a les ordenances, de la mateixa manera que també les vam fer en els pressupostos. Les ordenances en aquest sentit, les al·legacions que vam fer les ordenances, sense entrar molt en detall, perquè és un tema molt tècnic, venien donades perquè hi havia una divergència dels números de la documentació que se'ns havia donat, en concret en tema de residus, en tema d'estacionament.
i nosaltres vam poder posar sobre la taula algunes incoherències que havíem trobat en el càlcul d'en dues ordenances i per tant vam fer les al·legacions que nosaltres estimàvem que eren a nivell tècnic que s'havien de millorar.
Van ser les estimades, òbvio. I nosaltres, tot i que la resposta en un cas va ser que s'estaven dintre del termini legal i que ja ho havíem fet bé, com t'he comentat abans, a vegades ens falta aquest rerefons, també. A vegades, quan es fan al·legacions, també...
Es pot generar un debat sobre el fons, potser no tant sobre el tema de la forma i demés. I és el que mai aconseguim que passi i tenim fe. Marxem a parlar de l'aprovació inicial de la modificació puntual.
del PGM, del Pla General Metropolità, en aquest cas a la Vall de Sant Just i a Mas Lluí. Recordem que durant aquests dies hem parlat bastant del tema, que la qüestió és aquesta modificació i que afectaria principalment a la Vall de Sant Just amb aquest projecte que planteja el govern municipal, amb aquest espai també per aquestes ovelles que han de tenir aquest espai
per poder fer la seva tasca, tasques, diguéssim, pel sota bosc per evitar aquests incendis, entre altres qüestions, és a dir, un espai agrorameder que permeti aquestes accions a Collxelola. Com valora Esquerra aquest projecte?
Bé, nosaltres, en relació a la modificació del PGM, ens vam abstenir, no perquè no estiguéssim a favor d'aquesta granja i de les ovelletes, sinó perquè ens volem mirar amb més cura, com tota modificació de planejament comporta tota una sèrie de documentació important en relació amb els plànols i les modificacions que es fan allà, llavors ens ho volem mirar encara amb més carinyo, no ens ho hem acabat de mirar i, per tant,
No et puc acabar de dir, com està en una modificació, o sigui, com està en una aprovació inicial, doncs abans que sigui la definitiva, diguem-ne, doncs ens ho acabarem de mirar bé per poder fer la prim. No pel que fa en el projecte de la granja en si, sinó en el tema de les modificacions que s'han fet perquè això pugui ser. Us veu abstenir en aquest punt, doncs? Sí. D'acord.
Molt bé, passem a altres qüestions. Marxem a parlar de benestar animal i tinent-se responsable. Això ja ens cau una mica més lluny, però com que tampoc hem tingut oportunitat de parlar aquí al programa amb tu, decidiria que volíem treure-ho. Això és referent al ple del mes de novembre, però volíem portar-ho també aquí als micròfons per poder-ho comentar.
Fa uns mesos es va aprovar aquesta nova ordenança municipal d'animals i bé, ja ha arribat a les llars també la informació pertinent. Ens agradaria saber com valora Esquerra aquesta nova ordenança. Una de les principals novetats, recordem, és la identificació obligatòria dels gossos amb microxip, sens municipal, fins aquí més o menys com fins ara, en aquest cas també amb identificació d'ADN.
Quins avantatges hauria de portar aquesta mesura segons el vostre partit? I si creieu que compensa tot aquest moviment, sobretot amb l'ADN, que recordem que s'haurà de fer una tasca bastant important, de portar la FEMTA a un espai concret, en aquest cas en algun veterinari, fer aquest registre. Cal tot això que planteja el govern municipal?
Nosaltres estem a favor de tot el que sigui el benestar animal. Nosaltres a favor de l'ordenança estem a favor. Però tenim dubtes sobre l'efectivitat en concret en relació amb la mostra d'ADN. O que no només sigui el tema de la mostra d'ADN. És a dir, nosaltres entenem que crec que encara no ha quedat clar, tot i que s'ha enviat informació als domicilis,
sobre la diferència entre el xip i el cens. Jo crec que hi ha molta ciutadania que té un animal de companyia que creu que si ja està xipat ja estaria tot fet, tot i que quan vas al veterinari o al veterinari em consta que et diuen no, no, ara has d'anar al cens i fer el cens i censar l'animal a l'Ajuntament de Sant Just, que és un tràmit gratuït.
Jo crec que això encara no, perquè les dades no es poden creuar entre els veterinaris i l'Ajuntament, però crec que això encara és difícil. Encara més difícil serà que a sobre la gent hagi de fer aquesta mostra d'ADN.
i si amb això realment ens servirà com per trobar menys excrements dels animals, dels gossos en aquest cas, als carrers. Jo crec que és difícil, perquè jo que n'he tingut de gossar,
Si tu ja fas tot això, si xipes, si senses i si portes la mostra d'ADN a l'Ajuntament i demés, molt probablement si fas totes aquestes coses, molt probablement sí que és un ciutadà o ciutadana que recull els exaglaments dels animals.
Els que no recullen, segurament ni faran la prova d'ADN, segurament ni estarà censat, i el xip, perquè quan vas al veterinari te l'han de fer. Aleshores, continuarem, jo crec, potser hi haurà menys, no ho sé, però que hi haurà excrements encara pel carrer. Bueno, veiem com funciona i a veure què és com...
Com evoluciona. Però jo crec que ha d'anar acompanyat de més pedagogia de cara a la ciutadania del que significa la cura de l'animal i la convivència ciutadana amb la gent, perquè no tothom...
El fet de tenir un animal comporta la responsabilitat també de tenir els carrers nets. Com dèiem, s'ha rebut una carta signada per l'alcalde. Això és el que s'ha de fer i prou? No, perquè a vegades la comprensió de l'actora falla. Però a més a més d'aquesta pedagogia, que ja ho vaig comentar també en el ple, cal fer, a més a més de tot això, potser posar més papereres al carrer.
Perquè què passa? I jo me n'he trobat, jo, que vas amb els escraments del bitxo a la mà, amb la bosseta, i vas caminant per Sant Just, fins que et trobes una paperera. Bé, quan te la trobes, carai que la podràs tirar.
Però hi ha vegades que costa trobar-ne, diguem-ne. I jo vaig dir, bé, doncs és que fem això, però també posem més papereres perquè la gent, per facilitar, diguem-ne, perquè què passa? Això em passa a mi i jo ho tiraré sempre, no? Però potser algú cansa, si no hi ha cap paperera, per què ho he de recollir? Fa uns anys es van implementar aquestes bústies, aquestes papereres vermelles, que estan enganxades a les penals, però m'imagino que s'han anat deteriorant, trencant o no s'han substituït i ara, doncs,
Manquen. Hi ha una mancança. I també, de fet, pel manteniment de la via pública neta. Ara no vull barrejar, però la gent fumadora, potser quan acaba el cigarro, si té una paperera a prop, potser ho tirarà enlloc de tirar el carrer. És una mesura que crec que hauria d'activar-se una miqueta més per mantenir els carrers nets de tot.
Tant dels excrements dels animals com de la propi brosa que vulguis tirar en aquell moment, no? Perquè a sobre ara tenim que tu encara vas amb excrement i potser no tens, o sigui, si no tens una paperera, abans podies tirar-lo, no?, a la brosa de la resta, però ara si no tens la targeta, doncs no pots obrir, tirar. Vull dir, és com més impediment.
a l'hora de poder complir amb això, amb la normativa i poder llençar els excrements. Creiem que ha d'anar acompanyat d'una sèrie de mesures, veurem si es fan o no es fan. Molt bé, doncs ara sí, per anar tancant i de forma breu, ens agradaria que fessis una petita valoració de la definició, més aviat, del paper d'Esquerra Republicana en aquest moment del mandat municipal. Recordem que estem ara en aquell moment...
en què l'any vinent ja estarem parlant a hores d'ara de precampanya electoral, perquè a principis d'any ja es començarà a parlar de precampanya, començaran a sortir aquestes llistes dels diferents partits polítics que aspirin al govern municipal, i per tant ens agradaria saber en aquest any que queda per aquesta precampanya com veu el paper que està fent Esquerra, la pròpia portaveu de Siris Lauka.
Com a reptes d'esquerra, el que estem lluitant i continuarem lluitant i creiem que és prioritari és l'habitatge. L'habitatge no com un dret bàsic i prioritari, no només entenent que tothom té dret a l'habitatge, sinó facilitant que hi hagi aquest lloguer assequible, especialment per a joves, però també per a tothom,
Per tant, això ens passa perquè l'Ajuntament tingui més habitatges, més nombre d'habitatges per poder-ho posar en lloguer d'una manera controlada, que és una manera pública, i per tant, evitant l'especulació.
però no només això, sinó també garantint l'accés a l'habitatge tant a les persones grans com a les persones amb vulnerabilitat social. I aquí a Nurtes també vam fer unes al·legacions amb les bases que es van presentar per poder garantir aquest accés, perquè per nosaltres l'habitatge és molt important i també el tema d'exercir el dret i retracte. Dentro de l'habitatge hi ha moltes accions, moltes activitats que es poden fer i moltes no s'estan fent.
I una altra cosa que és prioritària per nosaltres també és el comerç local i aquest suport a comerç local. Nosaltres entenem que Sant Jus és un poble on la majoria dels comerços locals són persones autònomes i ser una persona autònoma, jo ho soc,
costa, vull dir, tirar tu sol del carro, de la feina o del negoci que tu estàs. I a vegades no s'està fent un acompanyament real en el comerç local. Però no només seria fer unes campanyes dinamitzadores on realment hi hagi resultats per al comerç local, sinó també acompanyar el comerç local. Per exemple, jo fa un parell de plens vaig preguntar
si es faria un acompanyament amb el tema del verifacto i la factura electrònica en els comerços locals, hi havia moltes persones autònomes que porten un comerç i un negoci, veien... Ara ja s'ha plaçat, però això no eximeix que algú t'ho expliqui bé. I que hi ha molta gent que ja ha fet aquesta primera acció de posar tot el sistema a punt, és a dir, hi ha comerços que ja tenen el sistema a punt i ara tot s'ha anat enrere...
s'ha anat enrere, s'ha deixat en suspens, bueno, d'acord, perquè no tothom estava preparat, però és que aquí els comerços estaven molt peixos, i no s'ha fet cap acompanyament, ni cap formació, no ens hem posat al costat del comerç per explicar-los-hi, no només del comerç, també vaig comentar que també fos a les entitats, perquè les entitats també treballen en factures, i si rebien una factura electrònica, vull dir que també podien anar una mica perduts, i en aquest sentit no s'ha fet, però no només amb això, sinó amb accions concretes també,
amb campanyes concretes i també amb el tema de promoció econòmica, si una persona autònoma vol emprendre, l'emprenedoria, des que tu tens la idea de negoci fins que la pots portar a la pràctica, és a dir, que tu tens un projecte de negoci fins que pots tenir un local, fins que pots obrir la persiana i pots començar a fer aquesta activitat,
no hi ha un acompanyament real o sigui, acompanyament a l'hora de facilitar de fer els tràmits, de reduir la burocràcia a nivell tècnic en el local que tu vols obrir bonificacions amb totes les coses que necessites no trobem aquí que hi hagi un acompanyament i creiem que és clau
Doncs decidiu, ho hem de deixar aquí. Moltíssimes gràcies per compartir amb nosaltres la vostra visió i els punts de vista d'Esquerra sobre la política municipal i també els reptes que afronta Sánchez d'Esvern. Que tinguis molt bona setmana i ens escoltem ben aviat aquí al magasin de Matins de Ràdio d'Esvern, la Rambla. Moltíssimes gràcies, Tania. Que vagi bé. Adéu-siau.
Smooth Jazz Club. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill-out, l'smooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més suau. Smooth Jazz Club. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem.
I seguim el magazín de matins de Ràdio d'Esvern. Seguim a la Rambla. Ara és moment de l'entrevista del dia i avui parlarem amb el Centre d'Estudis Sant Justencs, que organitza el proper 31 de gener del 2026, és a dir, dissabte, l'acte encesa de torres, talalles i talallots de la Mediterrània, un cant pels drets humans, que tindrà lloc a un quart de set de la tarda a la plaça de l'Església de Sant Just. La iniciativa d'un doble objectiu, sensibilitzar la població sobre la situació de les persones migrants
a la Mediterrània, també reivindicar el valor patrimonial. Per fer-ho, per poder parlar d'aquest tema, avui hem convidat a l'Astrid Goldstein, que és assiduejar el nostre programa i que en aquest cas es canvia de cartera per poder parlar del Centre d'Estudis Sant Justens. Astrid, bon dia. Molt bon dia. Tu és que també estàs una mica a tot, no? Estàs a totes. Sí, hi ha de ser.
Sí, ha de ser. Els compromisos són els que són. I encantada. Aprofito que et tinc aquí per parlar una mica del moment actual de Centre d'Estudis Sant Justens, abans de passar a parlar d'aquest tema que ens ha portat avui, que és l'encesa de Torres, Talages i Talallots.
En aquest cas, ens agradaria parlar una mica de com està el centre d'estudi Sant Justenc. Sabem que en aquest 2025 vau tenir una pèrdua molt gran, la de Maria Quintana, que també heu hagut de reconstruir una mica la junta directiva de l'entitat i ens agradaria saber una mica com està a hores d'ara aquesta entitat Sant Justenca.
Bé, va ser un cop que la Maria ja ho va deixar ara fa tot just un any. Ja va haver-hi el canvi, però l'impacte ha estat gran. I bé, anar encaixant aquestes peces de com encara és una nova etapa, no?
Demà al vespre tenim l'assemblea. Per tant, és allò que dius comencem un nou any i bé...
Dirien que, no voldria utilitzar la paraula ben liats, però sí com encarem l'any amb moltes coses sobre la taula. I també és bonic que hi hagi moltes entitats i d'altres que ens facin arribar projectes i col·laboracions. Quines línies seguireu aquest 2026? Teniu com algunes pautes, alguns reptes que us agradaria complir? Més que el 26, jo crec que ja estem mirant una miqueta el 40 aniversari.
Per tant, és allò que... És el que et dic, eh? Moltes coses sobre la taula i... I anar fent a poc a poc. I anar fent. Home, sí que col·laboració sempre és benvinguda, per tant, qualsevol persona, ja sigui soci, sòcia o no, o que se'n vulgui fer, doncs benvinguda, perquè clar...
Hem tingut la pèrdua de la Maria, però també hem tingut moltes altres pèrdues. He estat un any d'aquells que Déu-n'hi-do la gent que ens ha deixat. Per tant, sobretot gent jove, et miro, eh? I no tan jove, que vulgui col·laborar o aportar idees, doncs benvingudes. Doncs el Centre d'Estudis Sant Justencs, que fa una tasca, com deies, des de fa 40 anys, aquesta tasca... Quasi, quasi. Quasi, encara no, encara no. No posem les espelmes al pastís, que encara no...
Però sí que fa una tasca des de fa gairebé 40 anys d'això, de memòria, de posar en relleu aquesta memòria històrica, aquest passat de Sant Just i que ho ha fet a través de les miscel·lànies, ho ha fet a través de tots els actes que dueu a terme, les commemoracions, etcètera, etcètera. I xerrades. Xerrades, conferències...
Un grapat d'activitats que a vegades no es posen en valor i s'han de posar, perquè aquestes activitats estan fetes des del voluntariat, des de la mateixa junta, des del mateix grup de socis i sòcies, com comentaves, que sense afany de lucre treballeu perquè la gent recordi el que va passar a casa nostra. Exacte, pot fer més o menys temps...
Però és això, molts hem oblidat, ara, només mirant, observant Sant Just, i és allò que dius, hi ha molta cosa que visualment ja l'has perduda. És allò que dius... Compte, eh?
Sí, jo me'n recordo el Pol Arathuri, que va passar pels micròfons de Ràdio Desben fa uns mesos, a presentar el seu projecte, que està fent un curtmetratge sobre la lliva del Vivaró, sobre la Guerra Civil Espanyola, que també us està demanant assessorament al Centre d'Estudis Sant Justenc, ens deia, és que clar, vull gravar Sant Just, però no puc gravar Sant Just perquè no hi ha cap carrer, no hi ha cap espai que s'adacui a l'època en què jo estic... Molt pocs, quedarien racons, perquè si ho observes queden raconets. Sí.
Però res més. La transformació ha estat... Exacte. Te'n vas a la plaça dels Estudis Vells, Can Freixes, racons d'aquests que... Se'n reconeix, sí. Però perds el context, no? Històric, també, és allò que...
Totalment, i està bé que entitats com la vostra ens recordin una mica què és el que va passar, perquè també marcarà el nostre futur, és a dir, nosaltres també hem de ser molt conscients de tot allò que ha viscut Sant Just al llarg dels anys. De més de mil. De més de mil. Exacte, anava a dir... Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Sí, sí, perquè el mil·lenari ja ens cau bastant lluny, eh? Sí, sí, molt. Per tant, mirem el segon mil·leni, no?
I tant. En aquest no sé si serem tu i jo, però penso que no. Però alguna cosa hem de deixar. Exactament. Si no, no, s'ha de deixar llegat. Si ha de ser. Molt bé, doncs passem a parlar d'aquest acte, d'aquesta encesa de torres, talalles i talallots de la Mediterrània, com dèiem, un cant pels drets humans, que es dona a terme a un quart de set de la tarda a la plaça de l'Església. Aquest acte, per què s'ha escrit, Sant Just? Per què s'hi ha sumat aquest esdeveniment?
Deixa'm fer un petit incís. Aquest any el traslladem de la plaça de l'Església a un espai amb més visibilitat. Ah, molt bé. Sí, perquè ens trobàvem que encendre les bengales al campanar està molt bé, però no les podem observar correctament. Si a més aquella tarda, que a més acostuma, ja sé que a aquesta hora que ja fosqueja, que està molt bé, et dóna visió de llum, però depèn d'on bufa el vent, no veus res. Llavors aquest any s'ha buscat un indret...
No es pot dir l'indret? Sí que es pot dir l'indret perquè si no no vindrà ningú. S'ha buscat un indret proper on sí que serà visible aquesta encesa de les bengales. La trobada serà a les 6 de la tarda al Passatge Montseny. Per tant, número 2, davant de la Porta de les Monges i s'entrarà el recinte. Aquest any la visualització i l'acte el podrem fer en un espai privat
però que de forma molt amable ens han cedit per poder-lo, més que fer, observar. Per tant, et queda el campanar de l'Església molt a prop. És a dir, l'encesa sí que es farà a l'Església. Exacte. L'encesa continua la visualització, així en grup.
i la lectura del manifest la fem a l'espai de les monges on anirem a un espai concret amb una certa alçada on es podrà veure per tant, canviem d'espai
Sí i no. Ens adaptem a buscar una visualització molt més còmoda i potser més conscient, perquè està sota el campanar i no veure aquest punt de frustrant.
Qui no ha estat mai a la residència Nuestra Senyora de Lourdes té unes vistes impressionants, són precioses i a més és un espai molt agradable on recordem que hi ha molta gent de Sant Jus que decideix passar el seu últim tram de vida allà i la veritat és que en un lloc, en un espai molt gratificant i amb bona companyia. Aquesta residència Nuestra Senyora de Lourdes on es durà a terme la lectura del manifest per una banda...
Exacte, o sigui, fem la crida que vingui la gent, o sigui, la trobada és el passatge Montseny número 2 a les 6 de la tarda, a les 6.15 farem la lectura del manifest i a les 6.30 farem l'encesa de bengales al campanar. Per tant, a l'espai on estarem situats tindrem una visualització fantàstica, per tant, molt més conscients.
També en l'ordre del dia hi ha la cantada col·lectiva del viatge a Itaca, no? Sí, sempre es fa. Sempre ho feu. Sempre es fa, anem amb les veus que tenim, però sempre és allò que tenim algú que té bona veu i ens fa una bona empenta...
per alçar-la, no? Perquè és allò que a vegades vas... Recordàvem abans la Maria Quintana, a la nit estelada, jo me'n recordo que més d'un cop es posava allà a dirigir el cant de la senyera, a l'himne dels segadors, no? Era la responsable, i en aquest cas, doncs, ho haureu de fer amb els que hi sou, no? Sí, però sempre ve algú amb bones veus per animar-nos a la resta a pujar el to.
Ben fet. Per tant, em deies. Et deia. Per què ens hi veu sumar? Per què us hi veu sumar? Perquè cal ser-hi. Primer de tot. Aquest any serà el desè aniversari que celebra. Per tant, aquestes trobades són relativament joves. Per tant, penso que això s'organitza...
originàriament s'organitza des de la coordinadora d'entitats que bàsicament comencen a les illes i des d'aquí es va fent com aquest efecte crida ara ja diríem que es gestiona o s'organitza a través de l'institut Ramon Montaner per tant és allò que tens un contacte directe amb un munt d'entitats i associacions
A veure, el centre d'estudis és qui organitza, però també tenim una colla de col·laboradors, col·laboradors i gent que ens dona, o entitats que ens dona suport. Per tant, tampoc me les voldria deixar, no? A part de col·laborar amb l'Ajuntament de Sant Just, perquè clar, anem amb normatives, s'han de demanar...
Permisos, llicències, el que sigui. Permisos, llicències, si no... Potser podríem fer coses més grosses. Però anem amb les bengales, tot molt controlat, s'han de tindre una sèrie de permisos. I comptem amb el suport de Sant Just Solidari, l'Ateneu de Sant Just, la Parròquia dels Sants Just i Pastor, la Flama del Canigó, Òmnium Cultural, Justícia i Pau i les CEAS. Per tant, fem aquesta xarxa de col·laboracions.
Però per què cal ser-hi? Doncs perquè els drets humans, que de vegades anem veient molt per la tele, i ara venia cap aquí i ja estava pensada. Crec que veient el que està passant en molts països, la situació política, social, què passa? Ens hem oblidat una mica de tota la gent que està morint a la Mediterrània, que en si...
s'organitza per això, no? És aquest punt de memòria de tota aquesta gent que continua morint al mar fent aquesta travessa per un futur millor, no? Però és que mires les pantalles i ja no només és el que passa en la Mediterrània, sinó més enllà, no? Per tant, és aquesta m'agrada dir-ho, no sé, potser com presa de consciència del que passa a l'entorn i del que ha passat durant segles,
I que si s'utilitzen aquests espais de torres, talaies i talajots és perquè eren els espais on les comunitats es comunicaven. Per tant, ara ho fem a través del mòbil.
al llarg del segle sempre s'ha fet des dels espais més alts, com podria ser la penya del Moro. Que la trobem a faltar, no? Que la trobem a faltar, la trobem a faltar. També s'hi va fer alguna incursió? Sí, sí, sí, s'ha fet i la veritat és que seria l'espai, no?
Però els queda lluny i costa una mica que la gent també es mogui, no? Per tant, mira, a cada municipi també s'escoll a l'espai. I també crec que està bé que es pugui anar canviant l'espai, no? Perquè la veritat és que hi ha molta gent que no ho sap. I clar, fer-ho visible, ho fas visible, però necessitaries per anar bé un bon canó de llum, no?
Clar, parlaves de la defensa dels drets humans, parlaves també que a través de la televisió veiem com a vegades aquests drets humans es trenquen, es veuen vulnerats, però no cal anar a la televisió, podem passejar per Sant Just i ho vam veure, de fet avui hem obert el magazín amb aquesta notícia, no?
que s'ha tornat a vandalitzar una de les pintures, un dels murals dels drets humans, que està allà al camp de futbol. Per tant, clar, totes aquestes accions que van en contra dels drets humans, que el que fa és vulnerar aquests drets humans, com dèiem, al final, per molt que ho puguem veure a la tele, està en el nostre dia a dia i està també... Sí, i a vegades sembla que una simple pintada...
No sigui res, exacte, i és molt, perquè a més això passa, i passa sovint, i a més amb aquests morals es reincideix. Clar, és que la segona vegada que passa. Aquí està, per tant és allò que dius...
Ens ho hem d'agafar molt seriosament. I com es combat això? Aquest és el repte. I si treballa des de les escoles, entitats, associacions... Però encara es continua així, no? I encara com es criminalitza la gent que s'ha mogut per buscar un futur millor, no? És complicat, però dissabte, sis de la tarda, és un bon moment per...
per conscienciar-ho, per exposar-ho. Estaria bé que la gent que de forma anònima fa aquests atacs vandàlics, també de forma anònima participés d'aquestes accions. Com a mínim, jo crec que és el mínim que podríem fer, per veure l'altra cara de la moneda, per veure...
realment si el que estan fent, si l'acte que estan fent és un acte vandàlic amb sentit des de dins, és a dir, que ells ho fan amb un sentimento, senzillament perquè van en contra d'alguna cosa però no saben ben bé en contra de què van, perquè moltes vegades...
també ens hi trobem això. Llavors, estaria bé també que prenguéssim part i que avui ens ha quedat una mica el programa així, perquè també hem de ser reivindicatius i hem de posar els punts sobre les guis, però realment és que és això. Al final, a mi m'agradaria saber per què causen aquests aldarulls, per què causen aquests estralls,
Quan en realitat el que volem, jo crec que és el que vol tothom, viure tranquil i aquesta gent que fa aquestes travesies és el que vol també. És el que vol i tampoc és que vulguis fer la travessa a un altre país per buscar un futur, tothom crec que té.
o voldria tindre el seu futur en el seu propi país, però no és possible. Totalment. Per tant, prens aquesta decisió i són decisions que han de ser molt dures, han de ser tremendes, no? Llavors, vas, veus una pintada, bueno, allò, veus un mural en defensa dels drets humans...
pintar, és allò que dius, què més poden arribar a fer, no? Quan aquesta gent també després pot emprendre decisions polítiques, fins i tot a l'hora d'anar a votar, tot això també ens marca a la resta, no? En el sentit de quines polítiques després, aquests dirigents, qui hagi aconseguit els vots, què faran? Per tant, és allò que dius, pot semblar una simple pintada, però darrere d'una pintada n'hi ha molt més. Per tant...
Ho tenim complicat i potser hauríem de fer aquestes enceses de consciència de forma molt més contínua. Per posar també una mica de llum i esperança al discurs que comentàvem, darrere d'una pintada hi ha molt més, però darrere d'aquesta encesa de torres, talalles i talallots també hi ha molt més. Hi ha molt més. Aquella xarxa que lluita per...
Exacte, aquella xarxa i que si fa 10 anys es va començar d'una forma més minça avui en dia estava mirant estava mirant on estava llegint tot perquè sempre m'agrada llegir allò d'on es fa en aquesta edició es participa 52 punts d'encesa repartits en 45 municipis dels territoris de Catalunya, País Valencià i la Franja
Però és que també s'hi sumen altres espais i fins i tot d'Astúries, ara potser m'equilocaria, de Galícia i fins i tot del Marroc.
Hi ha Cisjordània, o sigui, és allò que dius, potser hem de tornar a fer aquestes enceses. Encara que no els banyi el Mediterrani ells. Més global, no? Exacte, és allò que dius, és, a més, cura de civilització. Civilitzacions.
Per tant, va molt més enllà i una cosa, jo crec que és com un puzzle, no? La situació actual, la que venim patint els últims anys i això, sembla que ja no parlem de pasteres, de gent...
que s'han mogut, no?, veus imatges pel mòbil, sempre amb aquell dubte de si seran reals, no, i és que ho són, no tot ens ho hem d'atregar, però sempre és això, no?, buscar formació verídica, i es continuen vulnerant els drets humans arreu del món, i fins i tot...
Ara potser no tocaria, però també com persones o empreses d'entitats i altres països blanquegen aquests règims, que potser també això caldria denunciar-ho molt més. Totalment, totalment, sí, així és.
Doncs nosaltres també aprofitem per fer una petita falca publicitària perquè aquí a Ràdio d'Esvern tenim una secció al magazín de tardes, al refugi, que és veus de migrants conduït per en Jordi i la consol i tots dos porten persones migrades.
de Sant Just o persones migrades de Barcelona a altres indrets de Catalunya, que venen a explicar la seva història de migració, com des del seu país, des de la seva llar, alguns venen d'altres parts d'Europa, d'altres venen d'Àfrica, d'altres venen de molts indrets del món, inclús de Llatinoamèrica, i expliquen una mica com han arribat a Catalunya, com s'han vist acollits,
per la nostra ciutadania, i és molt interessant, francament, per tant, us recomanem que això que feu, aquesta revisió d'aquest podcast, que trobareu al web de Ràdio d'Esvern, si poseu veus de migrants, trobareu tota aquesta informació, tots els podcasts que s'han fet al llarg d'aquestes dues temporades,
i que encara continua a les tardes amb el programa de Jaume Lies, que realment és molt interessant el fet d'aquest, de posar-hi atenció, perquè a vegades, quan ho veiem a la tele, quan ho veiem a xarxes, no hi parem massa atenció, però quan escoltes, quan tens aquella persona que t'està parlant a cau d'orella, que t'ho està explicant tot... T'explica tota aquella odissea, no?
Aquell periple per arribar a un espai. A més, pensem que els que hem nascut a Sant Just, no sempre la nostra família ha estat nascuda a Sant Just, no? O sigui, Sant Just, realment, parles allò amb els nostres pares o avis, i molts han vingut de pobles que potser eren d'aquí del Penedès o de més enllà, no? I que dius, hi havia gent...
Aquí a Sant Joc hi ha moltes famílies que els seus orígens són comuns perquè sortien d'aquells pobles. I dius, va, era un trajecte que per ells ja podia ser traumàtic. Era anar a ciutat o el més a prop de ciutat per buscar un futur. Però, clar, quan estàs fugint de guerres...
I és allò que dius, encara s'hi suma un desastre més, no? Una cosa és un futur millor i l'altra és aquell, el fugi, més l'aquella cerca de futur, que moltes vegades la fan sols i van perdent, han perdut família pel camí. Hi ha històries realment que són tremendes i...
I a vegades és això, no? Criminalitzar-ho des d'aquí, des de la teva posició, pot quedar còmode, però és que és molt dur. Jo sempre penso, o hauríem de vígore, no? Posar-nos a la seva pell.
Doncs Street Goldstein, moltíssimes gràcies per passar pel magassin de Marins de Ràdio d'Esvern un matí més, avui com a Centre d'Estudis Sant Justencs, per poder parlar d'aquesta acció que es du a terme el 31 de gener del 2026, l'acte d'encesa de Torres, Talalles i Talalots de la Mediterrània, un camp pels drets humans que tindrà lloc, recordem, a les 6.15, és a dir... A les 6, 6 concentració. 6 concentració, a les 6.15 la lectura del manifest,
A les 6.30 l'encesa de Bengales i aquesta cantada del viatge a Ítaca. Doncs recordem el punt de trobada a la residència de Nuestra Senyora Lourdes al carrer Montseny número 2. Una abraçada molt gran, cuida't molt i que vagi bé la setmana. Que vagi bé.
Des de Càritas Sant Just oferim un espai de trobada per conversar i compartir. Si et ve de gust una estona de companyia, vine al Cafè de les 3. Estarem tots els dimarts fins les 5 de la tarda, al carrer Bonavista, número 113. Càritas Sant Just. Us hi esperem.
I seguim el magazín de matins de Ràdio d'Esvern, seguim a la Rambler, és moment de l'entrevista del dia, i avui saludem el Pau Guilabert, escriptor basllobregatí d'aquí al costat, de Sant Feliu del Llobregat, que ens visita a l'emissora per parlar del seu projecte literari, i també en aquest cas...
per conèixer-lo una mica, per conèixer una mica també els artistes, els escriptors que tenim al nostre voltant, en aquest cas a la comarca, i per descobrir una mica què es cou al Baix Llobregat. Pau, bon dia. Bon dia, Dani, què tal? Com estàs? Benvingut al programa. Moltes gràcies. Doncs explica'ns una mica, qui és el Pau Guilabert?
Bé, doncs soc una persona que va començar a estudiar polítiques sense saber molt bé per què i quan va acabar ja havia començat el seu projecte literari encara que ell no ho sabia. Durant unes pràctiques va començar a escriure una novel·la que més endavant es va convertir en una trilogia de novel·les independents que encara a dia d'avui estic escrivint i buscant editorial.
Doncs d'això venim a explicar una mica avui, ens vens a parlar d'això, d'aquesta trilogia que has escrit. Quan va començar l'escriptura d'aquesta trilogia? Ens deies quan estaves estudiant a la carrera, com i per què va començar, no? Tot va començar durant el Covid, que jo vaig començar una mica...
Escriure contes curts i demés, però una cosa molt humil, d'estar per casa, molt amateur. Després vaig començar a treballar i durant el procés del treball, que era una feina molt mecànica, tot i ser les pràctiques universitàries,
Em va sortir aquella història que no sabia què tenia a dins, però que no podia parar, era constantment, constantment havia d'escriure. I bueno, així va començar, això seria el 2021, vaig trigar moltíssim a escriure perquè...
Mai havia estudiat escriptura, només havia llegit novel·la i, de fet, contes curts potser en tenia cinc. O sigui que el meu primer projecte literari va ser una novel·la que vaig ser potser dos anys en escriure, d'inici a fi, i després d'aquests dos anys moltes vegades.
Moltes vegades l'he hagut de reeditar. De fet, ara mateix l'estic acabant d'editar, espero que per últim cop. Doncs aquesta broma que conforma el primer dels tres toms. Els altres dos els tens escrits, també? El segon sí. De moment es diu Les 10 sílfides. No sé si acabarà amb aquest nom, perquè això són també coses que canvien.
I la tercera ja està a mitja acabar. Ah, mira. Però, bueno, li estic donant un repòs, perquè tota bona escriptura necessita un repòs per després reprendre-la. Has acabat abans la tercera que la segona? No. La segona, vaig tenir sort o inspiració, digue-li com vulguis, va ser posar-se a escriure i en tres mesos la tenia. I pràcticament no li he fet cap modificació.
per això dius que està a puntet d'acabar-la, en el sentit d'empecar-la, d'acabar d'editar-la, i en canvi la tercera està ja a punt de resoldre. La tercera, bueno, l'he de donar un parell de voltes encara, perquè és un concepte bastant diferenciat de la resta, i crec que per acabar de polir-la l'he de deixar reposar, com els bons fins.
Ben fet. Parlem de Bruma, parlem d'aquest primer tom. Ens comentaves que estàs molt pendent de buscar editorial. Amb què t'estàs trobant? Perquè avui també vens aquí al programa, expliquem-ho tot, perquè també les casualitats, la veritat és que ens han portat una mica aquí. Et vam veure per xarxes socials, per Instagram, per TikTok...
Estàs fent una campanya bastant atrevida, no?, per trencar una mica amb aquesta quarta paret, per trencar una mica, doncs, amb l'espectador, perquè la gent, doncs, també vegi la realitat d'escriure i també d'editar un llibre, que no és una realitat fàcil, al contrari, és molt complexa, i també, doncs, ens estàs explicant cada x dies, no?, vas publicant aquests vídeos on ens expliques, doncs, això, les complicacions que t'estàs trobant a l'hora de...
de trobar un editorial per poder editar aquesta bruma i també perquè d'alguna manera aquests vídeos serveixin per vendre el llibre i perquè algú acabi assabentant-se del projecte i que te l'acabi publicant. Amb què t'has trobat amb tot això, amb aquests peribles? Perquè al final també quan tens un projecte com el teu m'imagino que també te'l sents molt teu i tampoc vols cedir a la primera de canvi, no? Exacte.
Escriure és la part fàcil, és la part més difícil, però és la part fàcil perquè ningú t'està mirant, ningú t'està jutjant, ningú espera res, simplement tu estàs a casa i de forma autònoma pots escriure. Ara, quan vols editar el llibre has d'enviar el teu llibre i per tant el jutjaran, el criticaran, faran una avaluació.
I aquí comença el difícil, perquè ja no només depèn de tu, depèn d'una altra persona i en general d'un mercat que està molt saturat. I a part de saturat, té les complicacions que es llegeix més que mai, sí, però no es compra més que mai. I de fet, si mires les estadístiques, es veu que el sector literari no ha aconseguit superar la inflació des del 2008, per exemple.
La qual, empresarialment, que al final són empreses, és molt dur. I quan jo vaig començar a enviar el meu manuscrit a agències i editorials, la resposta va ser sempre la mateixa. Ets bo, ens agrada, però...
i aquí és on ve la part difícil perquè si no veuen una oportunitat comercial ells no s'hi llançaran llavors jo vaig començar aquest projecte de xarxes precisament per compensar aquesta part comercial que ells no veien clara doncs em construiré jo mateix el meu propi mercat per tant
Aquests vídeos van dirigits, òbviament, a un públic, però també a un editorial o a una agència que vegi que, efectivament, darrere de la meva persona hi ha gent interessada. Però el motiu que et posaven aquestes editorials, concretament, quin era? És a dir, que no els interessava la temàtica, que volien una altra perspectiva...
Aquí, bueno, el motiu principal és que comercialment ells no hi veien una sortida perquè és una novel·la més aviat existencialista, filosòfica, i és un mercat que està bastant saturat per autors clàssics. És a dir, Albert Camus, Sartre, Dostoevsky, Kafka, tots aquests es venen molt. Per tant, hi ha molt mercat de filosofia d'aquest estil.
Però, clar, la gent no busca noves veus, busca veus que ja estiguin arrelades. En canvi, si jo volgués entrar en aquest mercat tractant els temes que jo tracto, el que m'han recomanat precisament les editorials o les agències ha sigut...
escriure'l d'una forma més positiva. No fer veure que el món és un color de roses, però sí donar-li...
Bé, no direm que són frases de Mr. Wonderful, de tassa, però pràcticament. Realment, els llibres amb una temàtica molt negativa, molt depressiva, o fins i tot tractar temes com el suïcidi o l'autolació de forma totalment plana, neutra, fins i tot explícita,
es penalitza molt el mercat. Com a mínim a nivell editorial. Suposo que perquè no se la volen jugar, que és una altra. I la valentia de les editorials a donar un pas endavant. És interessant, no? El fet que tu t'hagis obert una mica amb aquest llibre, hagis apostat per un objectiu, que és plasmar aquesta...
aquesta història i donar-li una volta una mica a tot plegat i que de cop i volta les editorials et diguin és que això ja... és que aquí no ens la volem jugar, no? Jo m'imagino que la situació en què tu et deus trobar ara és una mica de frustració i de no saber cap a on trobar aquest camí i aquest, diguéssim, doncs aquest editorial, no? Que se la vulgui jugar en aquest aspecte.
Sí, òbviament hi ha frustració perquè tu t'impliques en un projecte i no veus resultats, però era una cosa que ja assumia. Tu vas a qualsevol llibreria i la majoria són o bé de fantasia i portades més aviat xules o portades de colors pastel que...
Ja saps una mica de què va el llibre, ja saps una mica de quina manera tractarà la vida. I clarament el meu llibre no és d'aquest estil. De fet, últimament jo crec que sí que està potser començant a obrir una mica, per exemple, l'Eva Baltasar, escriptora catalana de primera...
Tracta aquests temes amb una facilitat increïble, molta delicadesa. Això sí, és molt poc explícita, però tracta. Tracta el suïcidi, tracta l'autolació, tracta la maternitat no volguda. I són temes difícils, però...
que, escolta, algun editorial ha apostat per ella. Li ha costat, sí, molts anys, molts anys de premis, molts anys de poesia, però al final va arribar. Jo estic intentant agafar la via ràpida, la de les xarxes. Aviam si peto. A veure si dones amb la tecla, no? Estaria bé. Clar, perquè aquí també, amb tot això que has explicat, hi ha una cosa que és fonamental, que és el fet que no has traicionat en cap moment, diguéssim, el...
la vida de l'obra, és a dir, que tu podries haver decidit, per tu era molt més fàcil dir, ei, a mi em demanen això, doncs anem a fer els canvis que toquin, fem els canvis, tornem a vendre la novel·la, potser te l'accepten i prou, no? Però això seria, doncs, trair una mica allò que et defineix, allò que ets tu, no? Que és el Pau Guilabert, que és la teva obra, que és Bruma, i en aquest cas, doncs, qualsevol modificació, qualsevol canvi, també t'està alterant a tu, per dir-ho d'alguna manera.
Sí, al final són decisions creatives que, si les alteres, canvies la mateixa idea de la novel·la o de la història. En el meu cas, he de dir que cap agència ni cap editorial m'ha dit que la modifiqués. Ni m'ho ha recomanat. Simplement m'han donat els motius. No ho fem per això. Si ho haguessis tractat d'aquesta manera, probablement tindries sortida. Però no ho facis, perquè t'estaràs traicionant a tu mateix. Hauràs de modificar tant la novel·la que ja no tindrà sentit. I això és una cosa que, bueno...
que dignifica el sector perquè l'honestedat passa per davant. Per mi podria haver adoptat aquests canvis. Bé, alguns els he agafat. Algunes idees són bones. Al final, quan algú llegeix i té una certa perspectiva, doncs sí, has d'avaluar la teva pròpia obra i per això l'he reescrit tantes vegades.
Però hi ha certs temes que no pots canviar. No pots canviar com es tracta el dolor, no pots canviar el conflicte intern del protagonista i no pots canviar la sang que corre a la novel·la. Això són coses que s'hi quedaran per sempre perquè ja tenen vida pròpia.
Clar, hi ha una columna vertebral que si la trenques el que fa és que es dissol aquella essència, que es dissol aquell objectiu que té l'obra. Avui estem parlant amb Pau Guilabert, ho estem fent a l'espai de l'entrevista del dia i ho fem per conèixer una mica la realitat de l'escriptura al nostre país i també com joves del nostre territori intenten
fer-se un forat en el món literari, i és francament complicat. Estem veient cada vegada més com gent s'autoedita, agafa aquesta via que podria ser més ràpida, més fàcil, per dir-ho d'una manera, sempre que tinguis els diners, doncs és autoeditar-te, però clar, el book no és el mateix.
Sí, aquest és una mica el problema. Per començar, el prestigi. Perquè un editorial si et dona alguna cosa és prestigi, perquè el que busca el lector que va amb editorial és un segell de qualitat. Òbviament, si t'autopubliques aquest segell no el tens, t'has de fiar potser de les crítiques i de més, però...
no hi ha un lector professional i un editor professional al darrere, que jo crec que és molt important quan parlem de literatura en majúscules. I després, sí, l'exposició pot no ser tanta, sobretot a nivell internacional, a nivell local, fins i tot nacional, una persona autopublicada pot arribar prou lluny si té perspectiva comercial i...
Diners, temps i molt d'esforç, òbviament. Javier Castillo és el mític exemple, no? Però a nivell internacional no, no hi ha escalabilitat. Tampoc hi ha projecció. Potser et funciona la primera novel·la, però si al final ningú en editorial l'aposta per tu, autopublicar-te totes les novel·les...
Ostres, és molt dur perquè has de tenir una comunitat molt forta que et segueixi i precisament com que t'estàs autoritant no hi ha una institució al darrere que et porti a entrevistes, que et porti a conèixer diferents personalitats, etcètera, etcètera, etcètera.
No és només escriure la novel·la i editar-la, sinó que hi ha un seguit de qüestions comercials, de premsa, de comunicació, etcètera, com comentaves, que són un teixit que és molt important i que en aquest cas una editorial te les dona, no?, ja de per si. Sí, sí, te les dona i a més les has de voler fer, perquè si no, no sortiràs de la teva zona.
Les has d'acceptar perquè l'editorial també ja t'obligarà a acceptar-les, no? Probablement. I si no, a la següent novel·la ja no et farà el contracte. I al final són una empresa, ho hem de recordar. Clar. Sí, sí, totalment. Tens alguna deadline? Tens algun objectiu clar? És a dir, ara hem encertat el 2026 i per finals d'aquest any alguna cosa ha de canviar? Perquè si alguna cosa hem entès en tota aquesta entrevista, Pau, és que tu tens molt clar...
que vols editar aquesta novel·la, que ho vols fer, que vols que la gent conegui Bruma, que la gent llegeixi Bruma i que en aquest cas ho faci per aquesta línia, la línia que un editorial et compri la idea i te l'editi. Objectius per aquest 2026.
La veritat és que no m'he posat cap data límit, però sí que és veritat que l'any que ve segurament faré un màster, això implicarà deixar la feina, i per tant tinc aquest any i mig de marge per veure si funcionen les coses. No em vull forçar a trobar un editorial, però com a mínim sí que a xarxes hi hagi construït una comunitat de persones interessades, perquè si en un any i mig no ho has aconseguit,
potser vol dir que les editorials tenien raó i això no té sortida comercial. Però bé, jo hi tinc fe. Clar, ara també arriben aquells moments clau en el calendari, un d'ells és Sant Jordi, que podríem dir que a nivell català és el boom dels llibres, on es venen més llibres, on també surten més... Evidentment, per aquesta campanya ja és complicat perquè...
Les campanyes de Sant Jordi comencen abans de Nadal, a principi de curs, com aquell qui diu, però potser per la campanya vinent seria bonic veure els prestatges Bruma, no? Seria bonic, però crec que complicat, perquè normalment els calendaris editorials es programen fàcilment en un any d'antelació, perquè...
Així com hi ha indústries que són molt més immediates, el llibre t'obliga a la pausa. No només en la seva lectura, com a consum, si ho volem dir així, sinó també en la seva producció. Escriure és molt més llarg que fer música, per exemple.
Sobretot perquè és one man's job. Llavors, depens molt de tu mateix i després depens molt del procés de correcció, que és molt llarg, hi ha moltes paraules. S'ha de revisar el mil·límetre, no pot haver una falta d'ortografia, però clar, quan una novel·la pro mig té 90.000 paraules, tenir una falta d'ortografia és molt fàcil. Després s'ha de fer l'apara comercial, que hi ha tanta saturació al mercat que és complicada, implica el seu temps.
Per tant, això va allargant els terminis mínim un any. Clar, i a més la temporalitat. No és el mateix estrenar un llibre en un moment donat que en un altre. Hi ha gent que després té una flor al cul, com li va passar a Javier Cercas, que va estrenar el seu últim llibre just quan va morir el papa, i a més anava sobre el Vaticà i va ser tot allò com molt encertat. Però clar, això també va una mica en funció de...
de molts factors i molts condicionants que a vegades no és només l'editorial o la intenció de l'autor, sinó també molts afers exteriors. Doncs bé, aquesta seria una mica la idea. Nosaltres tampoc hem volgut parlar molt del llibre avui perquè ens interessa que et segueixin a xarxes, que et busquin també a Instagram, que et busquin a TikTok, a TikTok, a YouTube i per tant també un espai perquè puguis dir les teves xarxes perquè et puguem buscar i perquè puguem seguir.
Bueno, doncs em dic Pau Gui a totes les xarxes, les quatre grans, Facebook, YouTube, Instagram i TikTok. Pau Guilabert, la primera síl·laba del cognom, Pau Qui. Molt senzill. Fàcil. Fàcil, fàcil. Doncs bé, allà el podeu seguir i també podeu veure aquests vídeos on sí que expliques una mica més la novel·la i on sí que expliques una mica més de què va broma, no?
Sí, explico una mica més tant la part de la idea d'aquella darrere de bruma com el procés editorial mateix d'anar picant portes i els nos que he aconseguit col·leccionar i també fragments de la pròpia obra que llegeixo, que em semblen interessants i que espero que tinguin bona rebuda. De fet, aquesta nit hi ha un fragment ja més treballat de la novel·la.
Doncs el veurem, el veurem i l'escoltarem. Pau Guilaber, una abraçada molt gran, cuida't molt i esperem que la propera vegada que visitis aquest estudi sigui per presentar el teu llibre. Jo també ho espero, Dani, moltes gràcies. Gràcies, que vagi bé. I fins aquí el resum de la Rambla d'avui.
Moltíssimes gràcies a tota la gent que ha fet possible el resum de la Rambla d'avui, a tota aquella gent que ens ha visitat al llarg de la setmana i que ha compartit amb nosaltres les seves experiències i els seus reptes personals. Soc Daniel Martínez i al llarg d'aquests minuts us he compartit també amb vosaltres aquest resum de la Rambla d'aquesta mateixa setmana. Tornem a escoltar-nos a dilluns i divendres aquí a Ràdio d'Esvern de 10 a 1 al magazín de matins d'aquesta casa i també al resum de la Rambla
els dissabtes. Que sigueu molt feliços. Adéu-siau.