I'm like a dog lying in a corner. They'll bite you and never warn you again. A tale of insults out.
Because everybody hates a tourist, especially one who thinks it's all such a laugh. Yeah, and the cheap space and grace will come out in the bath. You will never understand how it feels to live your life with no meaning or control and with nowhere left to go. You are amazed that they accept
I wonder why, why, why, why, why, why, why, why, why, why, why, why, why, why, why, why, why, why, why, why?
Per cert que avui comença la...
Deia que avui comença la festa major d'Esplugues, entre elles hi ha un correfoc i el crematasques, que començarà a un quart d'onze de la nit, des de la plaça Santam Magdalena, passant per la vinguda de Cornellà a Milí i Juncadella, i un munt de lloc fins al parc de les tres Esplugues, aquell parc que hi ha just a la frontera, podríem dir, al costat del pont d'Esplugues, venint de Sant Just a l'esquerra, per la carretera reial Laura Miró.
Sí, sí, 32 de la tarda, senyor Arnau Consul. Bona tarda. Molt bona tarda.
Com cada dijous, aquesta nova temporada a la Penya del Morro, ho tindrem a l'Arnau Consul, ja sabeu que és de l'escola d'escriptuer de l'Ateneu de Sant Just, a part de ser col·laborador habitual de la revista... Bé, això ho hauríem de parlar, de la revista Sàpions. Encara ho ets, Arnau, o no? Encara n'hem fet. Encara l'últim article que has fet de la revista Sàpions. Doncs mira, aquest mes mateix és un especial que va sortir l'11 de setembre, si una mica més del que surt habitualment al Sàpions, que és cap al dia 20.
I és un especial en què retraten els 12 personatges de la història de Catalunya més importants o que la gent, els lectors, han considerat els més importants i decisius de la història de Catalunya. Aleshores, a mi em van demanar... Què? Em vols fer un? Sí, home. I vaig dir, perdre't els cerimonios.
I Pere, t'agrada aquesta versió de l'himne dels sacadors? No la coneixia, eh? Es potent, es potent. És rock, és una versió rock dels sacadors. No és el Jimi Hendrix. Que jo sàpiga no. Ara, no ho descartis. És xula, és xula, a veure com fa. Ah!
És la nostra empènyer!
En fi, doncs, per cert, Pere III, el cerimoniós, ja sé que no havíem parlat d'això, però ens en pots fer tres cèntims o què? Ara que ja som. Un per cada dels pals, no? Sí, sí. Exacte, exacte. Home, és el rei que, poca broma, eh?, és el rei que funda la Generalitat de Catalunya. Home... Cap allà al 1359. Home... Sí, sí, un... Ten peus. Un respecte, un respecte. Posa l'himne, posa. Sí, sí, sí, sí. No, doncs sí. De fet, la Generalitat no la cobre pas com a ens de govern, perquè en aquella època, manavell,
i les corps catalanes que tenien molt pes. Però clar, havia de fer la guerra amb Castella. És una cosa que amb Castella l'hem anat fent, llargui la nostra història. I necessitava diners. I com que em demanaven molt sovint i em demanaven molt sovint... I què volia, un pacte fiscal amb Castella o no?
Jo crec que aquella època volia directament arrabassar les terres al seu homòleg, el rei Pere I, o Pedro I, el cruel de Castella. Com que era un Pere i un Pere, és curiós, la gent no ho sap, eh, però ni van dir la guerra dels dos Peres. Ah, fixa't. Estan aquells detalls que fan gràcia. L'historiador que va posar el nom a la batalla s'hi va matar, també, eh? Bueno, mira, si no què havia de ser? Guerra civil catalana o castellana? Dius, però quina? La que fa 25?
Dius, mira, aquesta l'hi direm la dels dos Pérez, que és important per a això, justament. El rei va demanar a les Corts, mira, que voldria diners, que estic fent la guerra amb el Pérez, i l'altre li diuen, home no, ja ens n'has demanat molts cops, o si de cas ficaré en condicions. Això em sona bastant, estem parlant del segle XIV. Estem parlant del segle XIV, mitjans del segle XIV. Sortíem d'una pesta, 1348, una pesta que es va endur la meitat de la població de Catalunya, per tant, clar, hi havia menys diners, estàvem en crisi.
Això de la crisi em sona també. El segle XIV i el segle XXI algú hauria de començar a fer un paral·lelisme. Tu que has estudiat la història molt millor que jo sabràs que en els moments de crisi de l'estat espanyol, que en aquell moment no hi havia estat, en els moments de crisi sempre ha sortit el sentiment nacionalista català i sobiranista més ampliament que mai.
Sí, sí, no només per aquest motiu, però és un dels motius que ha fet que, escolta... Però coincideix durant el llarg de la història. Més d'un cop han anat coincidint. En aquest cas el que va ser, el que va aprofitar Pere, va dir, bueno, es veu diners i els altres li van dir, bueno, et ficarem un control. Mira, saps què? Nosaltres recaptarem els diners, però en comptes de ser les corts que es reuneixen cada quant tu vols,
Crearem una comissió que reunirà sempre la diputació del general. El general és perquè representava que havia de recollir els impostos del general.
i d'aquí de general, de diputació del general, després n'hi van dir Generalitat, i va quedar això, com un ens que havia de recaptar impostos per pagar al rei les seves guerres. I així va néixer la Generalitat de Catalunya. Justament.
Bé, doncs això és el segle XIV. Res a veure, res a veure amb el que està passant ara. Parlem de llibres perquè l'Arnau, com dèiem, ja sabeu que és de l'escola d'escriptura de l'Ateneu de Sant Just i que aquest estiu teníeu un encàrrec als membres del Club de Lectura.
Un gros encàrrec. Un gros encàrrec. 900 pàgines que em comentaves ara del llibre de Joan Salas. Incerta glòria. Aquí, una mica, també la recomanació d'aquesta setmana, perquè, dimarts, encara, molt de temps, llegir 900 pàgines d'aquí a dimarts.
perquè al dimarts us reuniu a l'Ateneu i comenteu la jugada una mica, no? Justament. Vam triar aquest. De fet, els membres del Club de Lectura de l'Ateneu volen canya dura de cara als estius, volen un llibre llarg, un llibre que pugui ocupar aquests dos o tres mesos que no ens veiem des del juny.
I aleshores, si l'any passat va ser Crime i Càstig de Dostoevsky, aquest any van dir... Escolta, és el centenari de Joan Sales, com també el de Caldés, el de Tisner... Us va a la marxa, eh? Crime i Càstig... Alguns ja havien llegit, d'incerta glòria, però feia molt temps i gairebé no el recordaven, altres els sonava molt, és aquell llibre que tothom diu que s'ha de llegir però no l'havien llegit, van dir...
Llegim-lo. Jo reconec que d'aquí a dimarts encara he de fer un petit esprint, estic a la 800 o una cosa així, però ja l'havia llegit, eh. Compto amb aquest avantatge, jo al temps de la carrera o així em van fer llegir el llibre, m'hi vaig posar a pensar, ai, quin pal, i la veritat és que és un gran llibre, ja ho vaig escollir llavors i ara crec que encara l'he disfrutat més.
Bé, doncs entrem en matèria. A veure, la recomanació de la setmana que fem avui és incerta glòria de Joan Salas. De què va? Si es pot resumir. Sí, anem de guerra a guerra. Si anàvem de la guerra dels dos pèrers del segle XIV, una mena de Catalunya contra Castella, doncs ara ens anem a la guerra civil espanyola, que d'alguna manera també és una guerra Catalunya-Espanya. És una de les moltes lectures que pot fer-se. Alguns em diran, home, però és molt més complex, sí, és molt més complex, hi ha molts més factors.
Però en bona part, també es pot llegir una guerra del centre contra les perifèries, País Vas Catalunya, es pot llegir com la Quarta Guerra Carlín, es pot llegir com moltes coses, però també una guerra a Catalunya i Espanya. Però què és una història de ficció situada a la guerra civil? És una història de ficció situada a la guerra civil, en el fons la història de tres homes i una dona.
fins aquí el desenvolupament és clàssic. Aleshores és un llibre amb quatre parts que Joan Sales va anar escrivint i ampliant al llarg de la seva vida. Va publicar el primer gruix de la novel·la l'any 1955, va guanyar el premi Joanot Martorell, i és un llibre que en un principi no es va poder editar a Catalunya, lògicament, en canvi la segona edició sí, ja era una segona edició ampliada, en el pròleg de la segona edició va dir ja no el tocaré més, va mentir,
a la tercera edició la van plegar una miqueta més i va demanar disculpes i ja ho sé que havia dit que no, però no hi puc fer res més. Això passa a molts autors, no? Que els maestres estan contents i no a molts autors. La gent que crea i fa coses, no? I si te la podries anar canviant o va retocant. Passa que normalment els retocs són mínims.
és allò de si amb l'exectiu que no m'ha agradat i he descobert una falta d'ortografia, aprofitem per canviar-ho. En aquest cas era ampliació. No et puc dir el nombre de pàgines que tenia la primera respecte a la quarta, però eren bastantes menys. Diu que vol fer un retoc, diu que vol fer, no? Diu, heu posat, he escrit 150 pàgines més. He escrit unes quantes pàgines més i mira, fins arribar a les 900, amb una última part que va afegir a la quarta edició que llavors va ser com això, quarta part Últimes Notícies,
i que ara, doncs sembla que per voluntat testamentària, no se si del mateix Sales o de la seva bídua han canviat de títol en comptes d'últimes notícies, es diu El vent de la nit i anava a dir el regalen, no el regalen, s'ha de pagar, però es compra com una novel·la a part. De manera que Joan Sales, que sempre havia sigut l'autor d'una sola novel·la, ara és un autor de dues novel·les, In certa glòria i El vent de la nit, que en el fons és la continuació. Però ell havia escrit moltes coses també. Havia escrit sobretot
De fet, de ficció és autor d'una sola novel·la. Ara, una senyora novel·la. És una senyora, per mi, i ho afirmaré així amb rotunditat, malgrat que, en fi, fer afirmacions rotundes és arriscat, oi? És la millor novel·la sobre la guerra civil espanyola. Caram! I mira que és un tema molt recorrent. És un tema que s'hi ha anat tocant, s'hi ha anat... Vaja, jo crec que hi ha tota una generació, o dues o tres,
escriptors catalans i espanyols que hi han anat i hi han tornat. Vull dir que és impossible no haver fet alguna cosa sobre la guerra civil i la postguerra. Doncs jo crec que la millor és incertaglòria. I per què no és la millor aquesta? Perquè ens retrata la guerra sense ser-hi. Ja, o sigui, tu pots imaginar i ho vius, no? Com si estiguessis allà. O sigui, la primera part és sobre
És una guerra que passa al front d'Aragó, cap alliterol, i és una unitat on la guerra la tenen lluny i de tant en tant els sembla que senten algun bombardeig. És una història d'amor a tres bandes i com una colla d'anarquistes a banda d'espolear tot un...
tot un monestir, treure les mòmies i fer tota mena de gamberrades, acabaran, per exemple, ajudant a una carlana, que és una mena de petita senyora feudal, perquè llavors als anys 30 encara això es portava, absolutament arruïnada la senyora, però l'ajudaran perquè pugui legitimar els seus fills, perquè en realitat eren uns fills il·legítims de l'antic del seu marit que no estaven ben bé casats, i clar, de sobte és allò de dir
El front sembla que la guerra res. Vivien com a gamberros, fent allò de dir... Bueno, una mica... Que bé, 3 anys allò com de gran xauxa, no?
Per cert, aprofito ara que hi havia aquesta pausa musical amb l'himne de la CNT, no?, per comentar i per respondre una persona al xat, l'Antonio, que ens pregunta, diu, però aquesta secció de què va? A veure, aquesta secció de llibres. Que passa que, clar... Principis de llibres. Que passa que, clar...
També l'Arnau i l'Escanxa i jo també ens comencem a adivinar i parlar de tot. Ja estem parlant del llibre, Incerta Glòria, que és el llibre que han hagut de llegir els del Club de Lectura de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Sant Just i que tenen pendent aquest dimarts que ve.
doncs fer una mica el col·loc amb l'autor, evidentment no. No, en aquest cas l'autor es va morir fa temps, en principis dels anys 80. De fet, aquest any que ve em sembla el 2013, no? Ah, el 2012. El 2012 era el centenari del seu naixement. Sí, per tant, bueno, ja hagués pogut arribar.
Però no hi va haver. El cas és que no és. I tu comentes que In certa glòria és per tu la millor novel·la que s'ha escrit mai sobre la guerra civil. Justament molt apropiat que hagis posat música que ens recorda clarament els anys de la guerra civil i el cant i la guitarra.
perquè una de les coses que retraten al front tots aquests soldats és que com que la guerra no hi era el que feien era cantar, emborratjar-se, anaven a terra de ningú, s'intercanviaven productes...
de tota mena amb la unitat que hi havia abans, que evidentment era la feixista, però es feien amics, jugaven partits de futbol. Era una mica campiquipugi, no? Era bastant campiquipugi. Aquesta és la imatge que donen del front. Ara, la guerra va ser això no només, perquè la segona part ens traslladem a Barcelona, la Barcelona de guerra, en la qual hi ha una de les dones d'aquests soldats que hem vist abans, que pateix evidentment tota mena de calamitats. I que a poc a poc es va...
Es va convertint al cristianisme, per dir-ho així. I això que és una anarquista, filla d'anarquistes, però la necessitat, el fet de patir, de conèixer gent que s'ha d'amagar per anar a missa, doncs la fa convertir-se en anar a alguna missa clandestina, va deixar el nen que fa poc que ha nascut i que s'ha quedat sense pare, els pares han anat a la guerra,
i veus tot el patiment, veus el que és la gana realment, veus la misèria, el fet que la gent quasi ve cacerrates per poder menjar. I és aquesta paradoxa. Una època duríssima que la gent de la nostra generació hem tingut la gran sort
de no viure-la. Però no oblidar-la, tampoc. Per cert, Arnau, ara fa un moment parlàvem d'aquest centenari del naixement de Joan Salas, que és l'autor d'aquesta obra d'aquest llibre de 900 pàgines, In certa glòria, i justament aquest 2012 també era el centenari Tisner i de Pere Calder. I s'han fet molts actes. Es van fent actes, se'n faran més, crec que aquesta tardor serà prolífica en aquest sentit,
Per exemple, una de les coses és la redició d'aquest llibre en certa glòria, com us he dit, amb dos volums, un volumen necessari, que és l'últim, i el primer. Redicions diverses, tant de Tisner com de Calderes, i entre d'altres coses, ara no porto la xuleta aquí amb tots els actes, però sí que, per exemple, s'ha muntat una exposició que ha anat itinerant per diferents llocs, explicant qui eren i sobretot les circumstàncies en què van viure. Tots tres autors es van exiliar,
Tots tres autors van escriure novel·les sobre la guerra i sobre l'exili. Realment, una és unitat de xoc de Pere Galdés, l'altra brigada 556 de Tisner. Absolutament recomanables, també, no tan llargues, per si algú es volgués ficar amb una novel·la de guerra que, adiosament, parla de 900 pàgines, no? Doncs aquestes dues ho són, realment. I aleshores parlàvem d'aquesta exposició que crec que puc anunciar ja que vindrà aquí Sant Just. Què dius ara? Va molt bé, no?
I és una exposició que diu que aglutina una mica i revisa la biografia d'aquests tres autors que justament el 2012 fa 100 anys del seu naixement tant Tisner com Pere Galdés com Joan Salas. Justament. Joan Salas, per cert, m'ho he dit abans, clar, va escriure poc, però és que ell era sobretot editor. Per exemple, era l'editor de Mercè Rodoreda.
És molt famosa la correspondència, s'ha publicat fins i tot que tenien ell i la Rodoreda. I d'aquesta exposició, quina data vindrà, a qui s'enjust, es podrà veure? Vindrà a finals de novembre i s'hi quedarà tot el desembre, les dates encara no estan clares. Si no ho tinc malentès serà al Celler de Can Ginyestà i en tot cas serà una de les activitats importants del novembre literari. Novembre literari. Que l'any passat vam...
Vam estrenar i vam trobar que teníem diferents actes al novembre i vam dir que muntem un cicle amb tot això que tenim. Aquest any s'ha decidit repetir la voluntat de l'Ajuntament, de l'Ateneu barcelonès, perdó, Sant Justenc, de Can Ginyestà. L'Ateneu barcelonès i l'Ateneu de Sant Just. Estem allà per la cultura i per la història de les dues entitats. Cadascú mira una Barcelona i l'altra Sant Just.
Home, poca broma, perquè jo crec que aquest any ja es consolidarà de forma definitiva. Bueno, no sé definitiva, perquè és el segon any, no? És el segon any, però com a mínim... A veure, noms com Llois Anton Baulenas, Albert Sánchez Pinyol, que just abans d'entrar, ara m'ho comentaves, ja està confirmat i que vindrà. Sí, sí, sí. Ha confirmat el dia 6 de novembre, això ja es pot apuntar. Sí, home, hi ha un punt aquí. Albert Sánchez Pinyol vindrà a Sant Judas Bern, a l'Ateneu,
a presentar la seva novel·la esperadíssima. Ja em vaig fer referència la setmana passada, ens seguirem parlant, així de passada farem propaganda d'aquesta vinguda seva, de la novel·la Victus.
que és sobre la guerra de successió, sobre el 1714, que ja ara, Miquel Calzada, Toni Soler, un per l'Ajuntament, l'altre per la Generalitat, estan preparant actes per quan faci els 300 anys d'aquí un any i mig. Sí senyor, sí senyor. Ara se'ns veu una, ara a sobre, en tot plegat, i també la història del 1714. I allò que n'hi ha molts que ho voldríem fer quadrar. Que siguin 300 anys justos de dependència a Espanya, després toquem el 2.
i s'ha acabat. Doncs potser aprofitant tots aquests actes passarà una cosa així, en tot cas el que sí que ja vam dir que havien sortit i crec que en sortiran més novel·les que tornen a revisar.
Aquell famós setge de Barcelona durant mesos i mesos i que s'acaba el dia 11 de setembre, precisament. Sí, que per cert, a mi m'agrada molt una iniciativa que jo vaig seguir i que no ho han fet aquest any, perquè ja només l'han fet un any, que és per Twitter. No se te'n recordes tu, però... No, tu no tens Twitter. Però l'any passat vam fer Twitter als diferents personatges que van ser protagonistes al 1714. I l'assetjament a Barcelona. Llavors hi havia Rafael de Casanova,
Tots els protagonistes d'aquell moment que anaven tuitejant en temps real el que anava passant.
Al carrer, defensant la muralla, arriben les tropes de Felip V. Llavors la gent retuitejava. I tu deia que si m'enviaves més soldats amb la coronel, hauria d'haver ajudat, però clar, que cabrons. I també hi havia... és que jo de noms soc fatal de la història, però un anglès, el Doug Wellington pot ser?
Potser. També tenia Twitter i anava... Ho deixem penjats, no?, allò que vam fer. I després els francesos que anàvem dient, ja venim, no? Coixón, coixón. Sí, que són. Doncs precisament és un francès, de fet, no un francès, sinó un català que està treballant pels francesos, el protagonista d'aquesta novel·la, Victus.
i que per tant és un dels que està assetjant Barcelona. Ja s'ha publicat Victus? No encara, sortirà a principis d'octubre. Tothom està ja fent reserves a les lliberties, de dir, escolta, reserva-me així que arribi i en vull un exemplar. I l'Albert Sánchez Pinyol, que és l'autor... De Pellfreda. Em parlarà també de... Del Pandora del Congo. Sí, em parlarà de Victus a la xerrada de l'Ateneu. Vé exclusivament a presentar aquesta novel·la, que a més a més fa tres mesos ja va anunciar que vindria en polèmica. Doncs potser...
Atenció a la polèmica, perquè és un autor que ell s'ha declarat independentista, és un autor que ha fet molt per la literatura catalana, perquè ha venut molts exemplars a l'estranger, però Victus està escrita en castellà.
I això per què ho has fet? Per vendre més... perquè el mercat és més gran, lògicament, no, que el català? Bàsicament, aquesta podria ser la primera... Ell va dir que no. Aquesta seria la primera. L'han acusat d'això, una mica com al Sopa de Cabra, quan van cantar en castellà. Van cantar en castellà a Sopa de Cabra? Sí, sí. I va haver la gran polèmica, quan el Serrat també al principi va començar amb castellà, sempre que ho havia fet en català.
Es va produir aquesta polèmica, hi va haver 15 dies d'articles, ara uns que sí, que no, que faci el que vulgui, no, és un traïdor, venut, botifler. Se li va dir de tot i ell bàsicament va dir, mireu, amb català no és que no em sortís, sinó que em trobava que, en castellà, si explicava una sèrie de coses sobre el 1714, no passava res.
mentre que en català la gent ja le sap i per tant hauria quedat com molt redundant, com explicar allò que més o menys tothom té al cap. I d'altra banda, com que el protagonista és un enemic de Catalunya, no em sortia que parlés en català.
Per tant, aquesta pedagogia, que ara també s'està posant de moda, a fer entendre, en lloc de la violència amb la dialèctica, el que està passant i el que ha passat durant molts anys a Catalunya. Per cert, que jo també et volia preguntar, Arnau, si tu, com un dels responsables del taller d'escriptura de l'Ateneu, és difícil portar escriptors de la talla de Llois Anton Baulenes, per exemple, o el mateix Albert Sánchez Pinyol,
que estarà segur, doncs, solicitadíssim i demanadíssim, no?, per tot arreu. També hi ha gent de comunicació, com també altres... en llocs on vulguin fer xerrades. Pel que fa el Lluís Anton Baulena cal reconèixer o cal dir, sobretot, i subratllar, que aquest és un... és mèrit de la Rosa Maria Vallés, de la biblioteca Joan Marguerit. De la directora de la biblioteca d'aquí, de Sant Just. Sí, senyor. Perquè...
Els clubs de lectura de Can Gynestà, de la biblioteca, que n'hi ha dos, llegiran El nas de Mussolini, que és una de les últimes, crec que la penúltima novel·la de Lluís Anton Baulenas, i aleshores vindrà a comentar aquesta xerrada. Evidentment, aquesta novel·la, la xerrada serà oberta al públic des del club de lectura de la Teneu,
Procurarem quadrar-ho de manera que també el llegim i aleshores els nostres lectors hi vagin i sàpiguin una mica, doncs estiguin més assabentats de què va, però en tot cas és una iniciativa que tinta aquest novembre literari, que som com tres actors, cadascú s'ocupa d'alguna cosa, i el cas del Lluís Anton Baulenes és una gestió directa de la biblioteca. D'acord, a veure, Francesc Pinyol.
Albert Sánchez Tinyol va ser un servidor. Vaig trucar directament a l'editorial, a l'Isabel Martí de l'editorial La Campana, i vaig dir que teníem això. L'any passat vam iniciar un cicle, ens ho vam creure, vam trucar al Jaume Cabrens, va dir que sí, i clar, aquest any ens trobem que necessitem presentar, per no baixar gaire el llistó, perquè el Jo Confesso va ser un llistó alt, una novel·la de tres. Portar Jaume Cabrens aquí, això va ser el top dels tops. I d'alguna manera,
L'Albert Sánchez Finyol, ara no diré si està més avall o més amunt, suposo que encara li falten uns quants anys per estar a aquella alçada, però és un dels autors més venuts a l'estranger, un dels autors més venuts també a Catalunya, per tant és un autor reconegudíssim, ni que sigui per la pell freda, que se'n van fer no sé si 12, 18, 20 edicions, a Pandora, a Congo també se'n van fer un munt,
i ara ens sorprèn amb aquest Victus que va crear molta polèmica i que, vaja, jo espero que ompli la sala del cinquantanari tal com ho va fer el Jaume Cabrè. De fet, no sé si... està molt ben escollida, l'edat del 6 de novembre, per què? Perquè si el llibre de Victus, de l'Albert Sánchez Pinyol, surt a la venda a començaments d'octubre, la gent ja haurà tingut tres, quatre, cinc setmanes per haver-se llegit el llibre... Com a mínim començar. Començar, no? Perquè clar, és llarg, també, és un llibre que és...
se'n va cap a les 700 pàgines pel que sé. De manera que com a mínim serà anar a començar-lo, començar a comprar-lo, gustar-lo, veure que sí, efectivament estem castellà però no passa res o a algun li semblarà que sí. I home, com a mínim anar i dir, escolteu, no m'expliqueu el final o poseu un cartell, spoiler, si heu d'explicar alguna cosa que no es pugui saber, però anar amb algun... hauran tingut un mes per tenir-lo i fins i tot per anar alli i dir, escolta Albert, fes-me un
Sí, però segur que aquest tema surt, el del castellà, el debat o l'exposició que es faci, perquè a més en aquests col·loquis del novembre literari de Sant Just també hi ha aquesta interacció directa amb l'autor, que si ha hagut alguna pregunta al final... La idea és que al principi li puguem fer una mena de... com si fos una entrevista en directe i que ell vagi responent al presentador
no tant com si fos una... no és que vingui ella a fer cap mena de conferència ni res, sinó a respondre preguntes i a partir d'algun moment que la gent vagi demanant torn i civilitzadament li pregunten el que sigui, tan bé sobre la llengua que ja em va avisar la Isabel Martí, l'editora de Campana,
Ja ho sap, ja ho sap. Aquest serà una pregunta recorrent a qualsevol presentació que faci, a qualsevol poble de Catalunya. Ell ja té una resposta més o menys preparada, que creu que és coherent, i intentarà explicar-la perquè la gent ho entengui. Hem d'anar acabant, Arnau, però llavors tenim 6 de novembre Albert Sánchez Pinyol,
Lluis Anton Baulenas quin dia ve? El dia no el sé perquè s'havia acabat en cap però serà la següent setmana. O sigui per tant de 13 llavors no? Si és el 6 o bueno no ho sabem encara perquè el dia no cal que sigui el dimarts o dimecres. No tot i que es procurarà fer també els dimarts. La setmana per tant de la segona o la setmana del 10-15 de novembre aproximadament Lluis Anton Baulenas després els altres que hi estaven confirmats?
Els autors, crec que vindrà també el Paco Camarasa, igual que l'any passat, a fer un club de novel·la negra. Falta confirmar el dia, a poder ser el dimarts de la setmana següent. L'última setmana, l'acte serà la presentació d'aquesta exposició, o la inauguració, en els quals, potser en el mateix dia, però també aquella setmana, hi haurà un expert
que vindrà justament a parlar dels tres autors, que hi haurà l'exposició plantada i un dia hi haurà una conferència, aquest dia sí, una conferència sobre tres autors essencials per a la literatura catalana al segle XX, Joan Sales, Pere Galdés i Abelie Artigené-Tisner. Per tant, els protagonistes ja podem desxifrar-los, que ja feia dies que estaven
barallant diferents possibilitats. Finalment, el número literari titular, Sánchez Pinyol, Anton Baulenas i Paco Camarasa, que estaran a Sant Just aquest mes de novembre. Més els tres pesos pesants, hi ha morts, però que evidentment seran... Sí, clar, Tisner, Caldey, Sález, que estaran en aquesta exposició que també s'inaugurarà.
a finals de novembre aquí a Can Gynestat. Justament. Molt bé, doncs Arnau, ja està, ja ho tenim això. Moltes gràcies. Doncs hi tornarem la setmana que ve. Fins jous que ve. I encara que faci mandra, agafeu Uncerta Glòria i mireu, pot ser la lectura del curs, poquet a poquet. És veritat. Uncerta Glòria, Joan Salas, recomanació de setmana. Que vagi bé, Arnau. Gràcies.
I nosaltres ho deixem aquí. Tornem demà a partir de les 5 de la tarda que us ha parlat i acompanyat Jordi Domènech. Ho deixem ara amb les notícies de Sant Just, amb la Carme Verduy i Johnny Cash. God's gonna catch you now. Can't run on for a long time. Run on for a long time. Run on for a long time. Sooner or later gotta cut you down. Sooner or later gotta cut you down.
Go tell that long-tongued liar Go and tell that midnight rider Tell the rambler, the gambler, the backbiter Tell him that God's gonna cut him down Tell him that God's gonna cut him down Well, my goodness, praises, let me tell you the news My head's been wet with the midnight dew
I've been down on bended knee Talking to the man from Galilee He spoke to me, the voice so sweet I thought I heard the shuffle of angels sing He called my name and my heart stood still When he said, John, go do my will Go tell that long-tongued liar
Bona tarda, són les 7 del vespre. Comencem una nova edició dels Sant Just Notícies d'avui dijous 20 de setembre. Tot seguit, les notícies de Sant Just.
Sant Just Notícies, edició vespre. L'Ajuntament d'Esplugues no tanca la porta al pas del tramvaix per la carretera reial. És un projecte inclòs al Pla Director d'Infraestructures de la Generalitat, demanat per Sant Just i Sant Feliu. Des d'Esplugues Pro continuen reclamant que el metro arribi a la ciutat. Amb aquesta notícia obrim l'edició d'avui i repassem altres informacions destacades en titulars.
El grup de música tradicional Riu presenta el seu nou disc amb canya. Ho faran d'una forma molt especial amb una gira amb 40 seguidors que els portarà fins al País Basc. El grup té components enjustencs i la presentació del disc serà pel pont de Tots Sants.